Memòria i Patrimoni (La República Santboiana)

El 9 de juny de 1977, a les 10'30 h. i a la confluència de la Ronda amb la C-245, es produí una concentració d'unes 250 persones (de forma majoritària, dones i nens) amb pancartes que denunciaven l'imcompliment municipal d'iniciar l'asfaltat del carrer Viladecans. Tallaren el trànsit (amb taulons i pedres). Una hora més tard, a les 11'30 h., tallaren la carretera a l'alçada de la BRA fins a les 14'15 en que es retiraren, autoconvocant-se per les 17 h.

Les Forces d'Ordre Públic, presents des del primer moment, es mantingueren vigilants, sense intervenir.

A les 17 hores hi hagué una nova concentració i, poc més d'una hora més tard, aparegueren dos motoristes de l'Agrupación de Tráfico de la Guardia Civil, que foren rodejats per impedir-lis el pas. El Tinent de la GC, amb alguns números, s'apropà i, per tal d'estalviar enfrontaments, ordenà que donessin mitja volta. I així ho van fer.

Que va passar a partir d'aquell moment?.

En quines circumstàncies van ser ferides diverses persones del barri?.

Sabeu que un veí fou denunciat, empresonat i processat per la Justícia Militar?.

Com va acabar tot plegat?.

Us ho expliquem en aquest nou capítol de l'espai de la "Memòria i Patrimoni".

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal

Sant Boi de Llobregat, 13 de juny de 2019.

La revolta militar, a Catalunya, comença el diumenge 19 de juliol de 1936. Després d'un parell de setmanes d'absolut descontrol, les administracions van intentar recuperar el control da situació i normalitzar la vida ciutadana, dintre d'un nou ordre establert a partir de l'equilibri existent, entre les forces d'esquerra, i –molt especilament- per les dinàmiques particulars que s’anaren creant arran de l'inici del conflicte.

A Sant Boi també es manifesta –i amb força virulència- l'intens debat general que es produirà entre ERC, PSUC-UGT i UR per una banda i la CNT-FAI per l'altra, amb relació a la manera d’afrontar les tasques municipals entre la guerra i la revolució; una situació no exempta de tensions i que no es va solucionar fins que les organitzacions anarquistes perderen bona part de la seva força amb la derrota armada soferta en els fets de maig de 1937.

Però la vida continuava i la gent havia d'alliberar tensions, fent-se molt necessàries les activitats de lleure que continuaren, de forma regular, fins a la fi del conflicte: conferències, concerts, balls, teate i, sobretot, el cinema i l'esport (futbol).

Cal dir que la propaganda de l'època, d'aquests espectacles, no queda al marge de la guerra i les referències hi són constants. N'hem comentat alguns exemples.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal

Sant Boi de Llobregat, 6 de juny de 2019.

LA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA

Afectes, desafectes i indiferents

Des de l’inici de la guerra, i a mesura que anaven ocupant nous territoris, el bàndol guanyador va engegar un sistema de control col·lectiu (amb una més que evident voluntat de revenja) que pretenia neutralitzar a totes aquelles persones considerades contràries al règim sorgit de la victòria feixista.

La repressió no només va afectar a persones destacades per la seva militància política o pel seu paper en la societat civil republicana, sinó a la totalitat de la població: des dels soldats de lleva, fins als familiars dels morts al front.

En tot aquell sistema, inspirat en models nazis, els Ajuntaments van jugar un paper destacat a partir de les Comissions Municipals de Depuració i del sistema dels avals.

El treball d’aquestes comissions i la informació que obtenien fou determinant alhora de decidir, en molts casos, el destí de nombrosos imputats: execucions, empresonaments, desterraments, incautacions de bens, depuracions de funcionaris, ...

Els avals eren uns documents que certificaven el comportament polític d’abans i durant el conflicte bèl·lic, tot recollint dades significatives de suport o de denúncia contra l’objectiu perseguit: des d’una oferta de treball, un canvi de residència, la matriculació a un centre escolar o universitari, la depuració d’organismes i empreses públiques, la consecució d’un destí o una pròrroga al Servei Militar o bé el suport necessari per assolir l’alliberament de presoners o el retorn dels exiliats. Els avals més preuats eren aquells que anaven signats per personalitats manifestament conservadores, militars, religiosos i/o falangistes.

En el cas de Sant Boi, un cop obtinguts els avals (generalment amb dos signataris), se sol·licitava una certificació a la Comissió Municipal de Depuració que, tot sovint, anava acompanyada d’informes redactats per investigadors locals que depenien de la Comissió Gestora de l’Ajuntament.

A l’Arxiu Històric Municipal custodiem milers d’aquests documents que aporten informació -molt valuosa- per a l’estudi del període.

Carles Serret i Bernús

ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT BOI DE LLOBREGAT

Sant Boi de Llobregat, 30 de maig de 2019

El desembre passat, dedicàvem un programa a parlar del Referèndum de Reforma Política (celebrat el 15 de desembre de 1976), que donava el tret de sortida a la dissolució "formal" del règim franquista.

Entre d'altres aspectes, autoritzava, de forma expressa, al Govern o al Congrés dels Diputats a escollir (les eleccions constituents serien sis mesos més tard, el 15 de juny de 1977) a iniciar una reforma constitucional, si bé no s'indicava "textualment" que les Corts Generals resultants haguessin de derogar el conjunt de "Lleis Fonamentals" heretades de la dictadura. La finalitat?. No provocar l'oposició dels partidaris a ultrança del règim franquista, l'anomenat búnker, garantint una transició tranquil·la. Allò del "Atado y bien Atado"?.

Les eleccions de 1977. Una valoració general.

Els politicòlegs donen a aquestes eleccions de 1977 el títol de "fundacionals" o "constituents" (per bé que aquest darrer concepte s'escau més a les següents, les del 1979, un cop aprovada -poc abans- la "Constitució" encara vigent). Amb aquesta idea, es delimita la fi d'un règim autoritari i el pas a un règim democràtic. No s'acostuma, però, a parlar del -diguem-ne- pecat original: el fet de ser unes eleccions gestionades pels hereus del franquisme, no del tot democràtiques (si més no en quant a les normes de joc: autoritzacions tardanes, poca transparència, inexperiència, ...) i sense dades oficials. Ara bé, amb el pas del temps, els estudis acadèmics i l’honestedat política, no ens ha de fer oblidar que fou el resultat electoral, contra pronòstic, que convertí les Corts en constituents i permeté a Catalunya recuperar l’autogovern amb el restabliment de la Generalitat provisional. Com diu l'historiador Andreu Mayayo: "Mentre que a Espanya el darrer secretari del Movimiento guanyava les eleccions, a Catalunya la victòria fou dels partits d’esquerres i catalanistes. La ruptura catalana, abans d’electoral, fou política i cultural. Des de la mort de Franco, si més no, la cultura democràtica havia conquerit l’hegemonia al carrer, a les manifestacions i a les festes majors".

Les eleccions de 1977, a Sant Boi.

Com aquestes eleccions eren conseqüència de l'anterior Referèndum, tots els partits polítics (legals o no, si més no tolerats) començaren a greixar les seves maquinàries (no l'electoral, bàsicament per manca d'experiència, però sí la mobilització permanent dels afiliats i simpatitzants) cercant les màximes garanties de cara a la celebració de la jornada electoral (us sona?). Fer esment a la presentació de partits.

Hem dit que hi havia una inexperiència, lògica, entre els partits polítics (no hi havia hagut eleccions multipartidistes, democràtiques, des del febrer de 1936, més de 40 anys enrere). Però és que aquesta inexperiència també afectava als diversos nivells de l'administració què, en poc temps, va rebre un bombardeig d'acords, lleis i notificacions per tal de tenir-ho tot a punt i garantir, al màxim, la transparència del procés. A banda dels resultats -incerts- hi havia la necessitat de presentar-se, davant de la comunitat internacional (especialment davant dels Estats de l'aleshores "Mercado Común Europeo") com una "incipient democràcia", que feia passos per obtenir la seva "homologació".

Hem parlat de la DISTRIBUCIÓ DE MESES ELECTORALS:

Totals: 34 seccions (54 meses i 376 persones mobilitzades)

I també de les DESPESES (Cens i desenvolupament campanya i jornada electoral)

I hem fet un petit comentari als RESULTATS LOCALS.

Les conseqüencies a nivell local, no es feren esperar: Només una setmana més tard, el 22 de juny del 1977, els regidors Juan Simón, Juan Rollán, Isidre Ros, Andrés Dueñas, Juan Martí, Vicenç Balaguer, Joan Bisbal, Jaume Bosch, Serafí Daura i José Sebastián Gabarró signaren una declaració, presentada al Ple del 30 de juny, en la que posaven els seus càrrecs a disposició del Governador Civil i sol·licitaven que una llei electoral que regulés les normes d’unes eleccions municipals.

Aquells regidors, del "règim anterior", se sentien del tot desautoritzats pels contundents resultats. El Govern Civil no acceptaria cap dimissió, però els regidors més joves i "reformistes" deixaren d'assistir a les sessions i, altres més veterans, es limitaren a assistir als plens quan era imprescindible assolir certs "quòrums" que permetessin tirar endavant amb la gestió municipal. Un grup de regidors cada cop més reduït, i amb una contestació social -continua i en tots els fronts possibles- va aguantar el vaixell, com va poder, pressionada -a més- per una Comissió de Control Municipal que s'obriria a la participació dels partits d'oposició (tant si van concòrrer a les eleccions com si no) i associacions veïnals.

Un tema al que de ben segur tornarem en futures ocasions.

CARLES SERRET I BERNÚS

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

QUÈ EN SABEM DEL RETAULE DE SANT BALDIRI?

De forma sinòptica:

- Confegit entre 1448 i 1450, és obra del mestre valencià LLUÍS DALMAU (actiu entre 1428 i 1461), considerat l'introductor de l'estil flamenc a la pintura gòtica catalana.

- Es tracta d'una obra de tècnica mixta sobre taula.

- La peça central, conservada al camaril de l'església parroquial de Sant Baldiri, té unes dimensions de 255 x 161 cm.

Una història ben atzarosa

Remuntem-nos a 1945, pocs anys després de la guerra civil. L'historiador Josep Maria Madurell va donar les primeres notícies sobre l'antic retaule major de la nostra església parroquial: El 13 de desembre de 1448, els obrers (administradors), van signar un contracte d'una obra de fusta, amb l'imatger JAUME ROIG i, dos dies després, el contracte per la pintura, amb el mestre LLUÍS DALMAU.

Hagueren de passar 20 anys, fins el 1964, quan l'historiador i crític d'art Joan Ainaud de Lasarte, aleshores director dels Museus d'Art de Barcelona, va identificar la peça com la taula central del retaule gòtic de Sant Baldiri. L'obra no havia estat reconeguda com a pintura gòtica, en tenir un aspecte molt allunyat de l'original: reaprofitada per a un nou retaule barroc (1688) i haver sofert diverses repintades poc afortunades. A banda, i com ho testimonien imatges que conservem a l'AHM, el seu estat de conservació era bastant lamentable, una esquerda immensa, el travessava de dalt baix. Cal dir, a més, que durant la Guerra Civil, s'havia salvat "miraculosament", gairebé com a única excepció de totes les peces artístiques que contenia la nostra església parroquial.

Però tornem enrera. Aquella identificació va significar un abans i un després en la valoració del treball i mèrits artístic de DALMAU, donat que -fins aleshores- només es tenia constància de la taula la "Mare de Déu dels Consellers" (1443-1445), per tant contemporània, però un xic anterior a la pintura santboiana.

Ara fa una vintena d'anys, es donava a conèixer una tercera obra de DALMAU i, per sorpresa de tothom, associada al retaule santboià. Una taula, més petita, complementària, on s'escenifica la decapitació de Sant Baldiri. Tot i la proximitat cronològica de les obres de DALMAU, i en opinió de l'expert Ruíz Quesada, no són comparables: l'antic consistori barceloní havia pagat, en el seu moment, una fortuna per la confecció de la "Verge dels Consellers", mentre que l'obra santboiana, era bastant més utilitària, en ser destinada a una parròquia molt més pobra.

Aquesta obra que era coneguda des del 1938, formava part de la col·lecció Barraquer de Sant Feliu de Guíxols (els mateixos Barraquer de Sant Boi, els hereus del patrimoni Bosch - Casanova del carrer del Pont, on avui tenim el nostre Museu).

Aquesta és la peça que va sortir a subhasta el passat dimecres 31 de maig, a la Sala Balclis de Barcelona, la que ha provocat un cert rebombori i nerviosisme i què, finalment, ha estat adquirida per la Generalitat, passant a enriquir els fons del MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya, al Palau Nacional de Montjuïc), gràcies a l'ajut econòmic d'una fundació vinculada als laboratoris farmacèutics Almirall. El preu del remat final va ser el mateix que el preu de sortida (125.000 €) una xifra prou respectable pels temps que corren.

Perquè aquest fragment del retaule estava en mans de la família Barraquer?

La resposta és ben fàcil: per ser els "hereus patrimonials" de la família Casanova què, al seu temps, havien heretat els bens de la família Bosch. Rafael Casanova (qui seria el darrer Conseller en Cap de Barcelona, el 1714) va estar casat amb Maria Bosch i Barba (1696-1704), hereva d'una de les famílies més influents del Sant Boi modern. La darrera descendent, en línia directa, de Rafael Casanova va ser la seva besnéta Maria Lluïsa Casanova Compte, qui es va casar amb Joan Antoni de Barraquer i de Llauder, militar de Sant Feliu de Guíxols. La mort sense descendència d'aquesta (1824) va motivar que l'immens patrimoni s'annexionés al del marit. Les segones núpcies d'aquest, amb Maria Gràcia de Puig i Metge va propiciar una progressiva desvinculació de Sant Boi i un major apropament a Sant Feliu de Guíxols, on es localitzava aquesta segona peça del "retaule", l'any 1938, en plena guerra civil.

Ruiz Quesada diu que els motius pels quals la pintura va passar a mans dels Casanova, es poden argumentar a l'entorn del retaule barroc de Sant Baldiri, conjunt contractat el 1688 a l'escultor MIQUEL GRA i finalitzat cap a l'any 1693, data en que es deuria fer la substitució de l'antic moble gòtic. Una intervenció, com a poc curiosa, perquè en aquelles dates l'antiga església gòtica, hereva de la romànica i bastida sobre un gegantí dipòsit hidràulic romà estava, literalment, en fallada tècnica, s'ensorrava sense remissió. També ens diu què, per aquesta nova estructura ornamental, només s'aprofitaria la taula central del retaule gòtic i que la resta del conjunt -on s'explicarien diversos aspectes de la vida del sant-, serien desestimats. Ruiz Quesada és de l'opinió que, la construcció de la nova església (entre 1710 i 1738) deuria afavorir la dispersió de les pintures millor conservades i la "possible" destrucció de la resta. En aquest sentit, la taula de la mort de sant Baldiri devia ser una de les composicions més reeixides i aquest podria ser el motiu pels quals va anar a parar a la residència dels Casanova, un dels llinatges més importants del Sant Boi del segle xviii. Ara bé, a canvi de què?. Per haver fet contribucions econòmiques a la construcció del retaule gòtic, de l'església barroca?. Avui per avui, no estem en disposició de donar-hi resposta i, de fet -a hores d'ara- la revisió dels testaments dels hereus d'aquestes nissagues no em permeten identificar aquesta peça, donat que en algunes ocasions s'esmenten quadres, però sense aportar cap detall que ens pugui ajudar a resoldre'n l'entrellat.

Ara bé, el misteri no s'acaba aquí, si el tema ja estava bastant embolicat, encara hi ha una tercera peça coneguda, a hores d'ara, de l'antic retaule santboià: "el judici de Sant Baldiri davant el rei" conservat a la col·lecció de Hans Rudolf Gerstenmaier, de Madrid (i on, curiosament, s’identifica l'obra com a Sant Esteve conduit davant el rei, i d’autor català -indeterminat- del segle XV). Curiosament, en aquesta peça, apareixen els mateixos personatges presents a la "Decapitació de Sant Baldiri". D'aquesta tercera peça, però, no en sabem res més i, encara menys, de com és que està a Madrid, ni del periple que hagi pogut seguir al llarg d'aquests gairebé 600 anys d'història.

A mode de conclusió

Des del moment què, poc abans de Festa Major, per diverses vies vàrem ser coneixedors de la subhasta, des del Museu es varen fer totes les comunicacions pertinents als nostres superiors i d'altres persones e institucions que crèiem havien d'estar assabentades dels fets i gestions davant del MNAC qui, com a principal Museu del país, tenia la capacitat de maniobra suficient per poder afrontar el repte què, com dèiem abans, ha acabat amb l'adquisició pública d'aquesta peça.

La voluntat, i predisposició de les institucions implicades, és que pugui fer-se alguna acció divulgadora -a nivell local- d'aquest conjunt. Ara bé, tot és molt recent, estem parlant d'una operació complexa per la importància i valor de les peces en joc i hem d'esperar una mica a veure com es treballa el tema. A banda, cal tenir present què, nosaltres, com administració local, no som propietaris de cap d'aquestes tres peces localitzades de l'antic retaule i què, per tant, hem de comptar amb la complicitat d'altres. Tanmateix també hi ha molta feina a fer, sobretot des de l'església, en tant que propietària, per dignificar la taula central, conservada "encara" a Sant Boi.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal

Sant Boi de Llobregat, 8 de juny de 2017

L’esclat de la guerra civil va comportar una greu carència de moneda fraccionària. És un fet comú que, en moments de fortes crisis financeres, es generi un moviment de retirada de la circulació, per la mateixa població, com a mesura de protecció dels seus estalvis, en tenir més valor el metall en sí que la seva correspondència nominal.

El 19 de maig de 1937, el batlle Joan Vandellòs, alhora Conseller de Finances, presentava una moció on es diu:

"Els continuats trasbalsos que ocasiona en aquesta vila la manca de moneda fraccionària, bé preocupant sèriament a l'infrascrit Conseller per quant, pel bon sentit de suplir aquesta manca els industrials efectuen vals o tiquets equivalents a l'import dels canvis.

Per bé que l'infrascrit vol veure-hi amb això una finalitat plausible, no deixa de reconèixer que no són els esmentats industrials els indicats a resoldre aquest vital i transcendent problema."

La proposta consistia en:

1. Efectuar una emissió de paper-moneda per un import de 50.000 pessetes, posant-les en circulació de la següent forma:

- 30.000 bitllets d’ 1 pesseta

- 30.000 bitllets de 50 cèntims

- 20.000 bitllets de 25 cèntims

Fent, doncs, un total de 80.000 bitllets.

Bitllets que serien de curs local obligatori per a tot el terme municipal a reserva de la mateixa quantitat en bitllets del Banc d'Espanya que restaria dipositada a la sucursal què, el Banc de Biscaia, tenia a la nostra vila.

2. Els bitllets anirien avalats per les signatures de l'Alcalde-President, Secretari-Interventor i Dipositari.

3. Es posaria en coneixement del Consell de la Generalitat de Catalunya, l'haver acordat aquesta emissió, per tal de resoldre el problema de la manca de moneda fraccionària per als canvis locals i que els esmentats bitllets serien retirats de la circulació tan aviat com la Generalitat de Catalunya, o bé l'Estat, posessin remei a la manca de moneda fraccionària.

4. Per tal que sigui coneguda aquesta decisió, que es publiqués l'oportú edicte al DOGC per a coneixement del poble i públic en general. L'acord va publicar-se, l'1 de juny, al número 152, pàgina 758.

Tot i ésser una mesura ben acollida per la població, va general algun que altre conflicte amb empreses supramunicipals, com ara Auto-omnibús del Baix Llobregat que es negava a acceptar-la i l’Ajuntament l’hagué d’amenaçar amb la supressió de l’autorització de parada al nostre municipi.

El 6 de gener de 1938, el govern, de València estant, va emetre un Decret signat per Manuel Azaña (President de la República) i per Juan Negrín (aleshores Ministre d'Hisenda i Economia) acorden la retirada del paper moneda producte de les emissions locals.

"El sistema monetario y la emisión fiduciaria constituyen privilegio indeclinable del Poder público, y es facultad que la Constitución reserva al Estado español, tanto en lo que afecta a su legislación como a su ejecución directa.

No puede, por tanto, admitirse el curso de bonos, billetes y monedas de cualquier especie, indebidamente puestas en circulación por particulares, empresas o corporaciones, y procede, en consecuencia, que los emitentes recojan sin dilación aquellas especies, abonando a los respectivos tenedors, en moneda legal, su importe nominal."

Tot seguit, i en compliment d'aquell Decret i de successives ordres comminatòries des de la Generalitat, l'Ajuntament iniciava el procés de recollida i reemborsament dels dipòsits què, en el cas de Vilaboi (Sant Boi), podem dir que va ser força reeixit. Conservem el "PREGÓ" emès per l'Alcaldia, el 24 de març de 1938, on es fan avinents aquelles disposicions governatives i on es fa la crida a la retirada del paper moneda local.

"Havent acordat la Comissió de Govern, de conformitat amb els acords adoptats per l'Ajuntament, retirar de la circulació els bitllets-moneda emesos per la Municipalitat, segons acord municipal de data 19 de maig de 1937, es fa avinent que els posseïdors d'aquestes emissions hauran de presentar-les per al canvi de moneda fraccionària nacional, durant el termini de deu dies (Hàbils), a comptar del següent en què s'insereixi al DIARI OFICIAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, en la Sucursal del Banc de Biscaia d'aquesta vila, amb l'advertiment que, passat aquest termini seran considerats com a nuls i sense cap valor els que no hagin estat presentats i perseguida la circulació..."

Conseqüència d'aquella mesura, conservem el comprovant del Banc de Biscaia (10 de maig de 1938) on es consignen 40.831'50 pessetes com l'import corresponent als bitllets recollits per aquesta entitat. Com l'emissió inicial va ser de 50.000 pta, restaren diguem "fora de control" 9.168,50 pta., per tant menys del 20 % de l'emissió, dades que se consignaren al llibre d'actes de la Comissió de Govern municipal del 30 de maig de 1938.

Finalment, el 22 de juny de 1938, la Generalitat donava el vist-i-plau a les operacions desenvolupades pel nostre Ajuntament. El Banc de Biscaia, a requeriment del Consistori (25-07-1938). informava que la destrucció dels bitllets recuperats seria mitjançant la seva crema, en una operació que es desenvoluparia el 15 d'agost, a les 10 del matí,al forn de pa de la família Milà, acte al que assistiren, com a convidats, representants de les diverses formacions polítiques locals, signant la corresponent acta de conformitat. Com a dada anecdotària, dir que el Banc de Biscaia va cobrar una comissió de 100 pta per les seves gestions. A banda, cal descomptar les despeses que havia ocasionat l'emissió i que ascendiren a 2.425 pta.

De les darreres gestions en queda constància en un Acta, del 23 d'agost de 1938, signada per l'Alcalde-President, aleshores en Gaietà Mestres i per dos perits, professors mercantils.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal

Ara fa 50 anys, la Unió Esportiva Santboiana estava en un bon moment. Superat el gran trasbals, econòmic i social, que havia suposat a les acaballes de la dècada de 1940-50 el canvi del terreny de joc, per culpa de la instal·lació de la caserna militar d'automobilisme, la UES havia entrat en un període expansiu que va anar acompanyat d'una progressiva millora de les instal·lacions (pista d'atletisme, piscina reglamentària de 33 m, pista poliesportiva, ...) i de diversos èxits esportius: centrem-nos en la Copa "Sèniors", que ha tingut molts noms al llarg de la història, s'aconseguiria cinc anys seguits (temporades 57-58 a 61-62) i el subcampionat les temporades 62-63, 63-64 i 66-67, de la que en parlarem amb una mica més de detall.

Un article d'En Joan Vendrell, al Diari de Barcelona, del 12 d'abril de 1967 és encapçalat amb una contundent frase: "APLASTANTE TRIUNFO DE LA SAMBOYANA SOBRE EL BUC EN EL CAMPEONATO DE CATALUÑA", en un moment en que el primer equip de la UES estava format per: Holgado, Besnard, Sirvent, Sogas, Comas, Dany, Del Rey, Garrigosa, Rafalet, Romeu, Cos, Amat, Pitu, Guerra i García-Leyes.

El 24 de maig, o sigui ara fa tot just 50 anys, el mateix autor i al mateix diari, publicava un altre article os es recollia una preocupació i especulació que començava a sobrevolar l'ambient: "RUMORS DE QUE LA SAMBOYANA, LLEGADO EL CASO, NO ACUDIRÁ A DISPUTAR EL TÍTULO NACIONAL". I ens explica que s'havia produït l'aplaçament d'un partit contra el FC Barcelona, conseqüència d'una convocatòria, a Madrid, de la selecció estatal, per jugar un partit contra Itàlia i que afectava a alguns jugadors del FCB. El partit entre els dos equips catalans s'havia reprogramat per dijous quan, menys de 72 hores després, la UES s'havia de desplaçar, a Madrid, a jugar la final de "Copa" què, a més era contra un equip d'allà i que per tant es trobarien frescos com una rosa i en una clara situació d'avantatge. Us sona?.

En aquelles jornades hi hagué tot tipus de gestions per intentar trobar alguna solució de consens. El cert, però, és que el diumenge 30 de maig es jugaja la final de la "COPA DE SU EXCELENCIA EL GENERALÍSIMO" i que el Colegio Mayor Cisneros (un altre dels històrics del Rugbi estatal), s'enduia el títol en guanyar-nos per 14 a 3, en un partit considerat com a "pèsim" per part dels nostres. En JVC ens dona les claus:

"Debemos admitir, sin embargo, que la baja calidad de juego desplegado por la UD Samboyana, huérfano de aquella velocidad, coraje y fuerza que le ha caracterizado a lo largo del Campeonato de Cataluña y de las posteriores tandas eliminatorias, ha sido producidas por el malestar y nerviosismo que ha ocasionado el incomprensible proceder de la Federación Española de Rugby, en la que modificando a su antojo las fechas fijadas en un principio, concluyeron con un margen inferior a las setenta y dos hora para las semifinales y final.

Tras el duro partido con el Barcelona, no supieron, hasta última hora, los componentes de la UD Samboyana, el medio de locomoción que debían emplear para su desplazamiento a la capital española.

Algunos de sus jugadores, jóvenes y faltos de experiencia en los desplazamientos, marcharon por vía férrea en la noche del sábado, llegando a Madrid pocas horas antes de iniciarse el partido.

Ante tales anómalas situaciones, la Directiva de la UD Samboyana está dispuesta a formular contundentes y claras reclamaciones a la Federación Español, que, con su proceder, constituye una amenaza para la práctica de este deporte en San Baudilio."

Casualment i sorprenent, 50 anys més tard, la història s'ha tornat repetit, amb matisos, en una nova final de la "Copa", ara del "Rei", jugada el proppassat diumenge 30 d'abril a Valladolid.

Un diumenge plujós que va assolir una gran entrada (prop de 20.000 persones a l'estadi José Zorrilla), a banda dels milers que seguiren el match per TV i/o ràdio, per veure l'enfrontament entre El Salvador i la Santboiana i què, aquest cop, es decantaria per la UES (16 a 6), qui assolia així la seva 12 "Copa" (amb distinta denominació).

Un partit amb una polèmica similar a la de 50 anys enrera, en jugar-se en un camp no neutral què, a més, volen convertir en seu permanent d'aquestes finals, proposta contestada des de diverses federacions territorials i clubs d'arreu. Una final, a més, a la que no va assistir el rei Felip VI. Una final també tacada per unes decisions federatives, difícils d'entendre, arrel d'algunes alineacions indegudes de jugadors a les jornades prèvies a la final. Tot plegat només feia que caldejar l'ambient, allunyant-se molt d'aquell bon "savoir faire" que caracteritza el rugbi.

Aquest "savoir faire" és el que va permetre que el resultat fou indiscutible i inapelable, certificant la millor situació en el camp de l'equip santboià. Com dèiem abans, va ser un matí molt plujós, que dificultava el joc i el partit hi ha qui l'ha qualificat com d'aquells que no ajuden a "crear" afició i que el "morbo" va estar més als despatxos i, el dia del partit a les grades, per polèmiques com la de la retirada d'estelades a alguns seguidors catalans (i que ja veurem, en un futur pròxim, com s'acaba el tema).

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal

CODINA I VILÀ, Jaume

El Prat de Llobregat, 1923 - 2007

Nascut al Prat de Llobregat el 16 de Setembre de 1923, fou historiador i docent, Especialitzat en la comarca del Baix Llobregat i, especialment, en la vall baixa i delta.

Estudià Filosofia i Lletres, matèria en la qual es llicencià el 1948, doctorant-se -però- en Geografia i Història amb la tesi "El Delta del Llobregat. Gènere i formes de vida dels segles XVI al XX", publciada el 1971.

Professionalment, es dedicà al món de l’ensenyament com a professor d’història i de llatí a l’"Acadèmia Pràctica" del Prat. Més tard crearà el seu propi centre educatiu, el "Liceo Pratense". De 1982 al 1988 va exercir com a tècnic de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

El seu compromís i la seva lluita en defensa del Delta i del riu el van portar a ocupar l’alcaldia del Prat, entre 1957 i 1964. Activista cultural, impulsà la fundació de revistes com Batec (1946), Prat (1950) i Delta (1978), així com diverses associacions què, encara avui, formen part del teixit social pratenc com Amics del Prat i el Centre d’Estudis del Baix Llobregat, del qual en fou el primer president i president d'honor fins la seva mort.

Va arribar al món de la Història de manera imprevista en començar a investigar sobre la creació de la parròquia del Prat. Aquest fet va ser decisiu en el seu futur com a investigador de la història local ja que va deixar de banda les seves inquietuds filològiques i es dedicà de ple als estudis històrics. La seva dedicació i divulgació de la història local i comarcal han fet d’en Jaume Codina un referent indiscutible en la matèria.

L'any 1994 l’Ajuntament del Prat de Llobregat el va nomenar Fill Predilecte de la localitat en reconeixement a la seva labor com a estudiós i promotor de la història local. El 1995, li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 22 d'abril de 1999, el nostre Ajuntament li atorgà el títol d'Amic de Sant Boi i, el 17 de desembre de 2007, se li dedicava un carrer, a la urbanització de la zona del Llor. Cal dir que ell, però, ens havia deixat 7 mesos abans, concretament, el 22 de maig de 2007.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Quina ha estat l'evolució de la relació entre la nostra ciutat i els centres de Salut Mental que acollim des del 1853. Un tema, canviant, d'una enorme complexitat.

Hem tractat aspectes i situacions viscudes al llarg de tot el període, prestant especial incidència als grans canvis que van produir-se, ara fa tot just 50 anys (el curs 1966-1967), quan s'endegaren tota una sèrie d'iniciatives (com ara les convivències) i diverses línies de treball que permeteren l'obertura de les institucions a la ciutadania, tot creant-se un "Patronato Local Pro Rehabilitación del Enfermo Mental".

Quan i perquè, aterra a Sant Boi el Doctor Pujadas?. Per quin motiu va anar a parar a l'antic convent servita?. Pujadas tenia coneixement previ del lloc?. Potser tenia relació amb algun o alguns santboians?.

El fet, però, és que Pujadas, en un període de nou mesos, a cavall de 1853 i 1854, basteix un modern "Manicomi".

Hem explicat com, des del primer moment, hi va haver una estreta relació en matèria de serveis per part de diversos mestres en oficis menestrals. A més, cal tenir en compte les dificultats d'accés -d'aquella època- a la veïna Barcelona. No disposàvem de pont estable sobre el riu i faltaven 60 anys per a l'arribada del carrilet a la nostra vila. Aquell aïllament facilitaria què, durant molts anys, molts dels facultatius i del personal auxiliar (especialitzat o no), hagués de ser -forçosament- de procedència local o bé residir-hi de forma més o menys regular. També, de forma lògica, hi havia una relació constant amb l'administració local, per les repercussions que comportava l'establiment d'aquest centre. Un dels temes més candents durant molts anys, fou per l'utilització del cementiri municipal, donat que el "Manicomi" era, lamentablament, qui més requeriria dels seus serveis i, malauradament, fins èpoques ben recents.

En relació als aspectes socials, ben poca cosa es pot dir, i l'explicació ens la facilita el propi Dr. Antoni Pujadas:

"Los enfermos no deben ser objeto de la curiosidad pública, ni servir de pasatiempo, ni menos por un acto de indiscreción perjudicar su salud , su porvenir y el de las familias".

EL MANICOMIO DE SAN BAUDILIO DE LLOBREGAT

Sucinta historia de la ciencia mental, 1871.

Règim de visites (pàgina 10)

I això ens remet a la percepció social de les malalties mentals al llarg de la història i, perquè no, fins avui en dia. Pujadas moria el 1881 i, catorze anys després, el centre era comprat per Benito Menni, restaurador de l'Orde Hospitalària de Sant Joan de Déu. Fins 1913 tenia direcció comuna, per bé que les branques masculina i femenina, s'encarregaven -per forma separada i sense contacte- dels i de les internes, per sexes. Des del 1913, i fins avui, la separació ha estat total i absoluta en quant al règim de govern.

Com dèiem a la introducció fou, ara fa 50 anys, quan es produí un canvi radical d'aquell "paradigma" establert per Pujadas. En paraules d'En Joan Vendrell Campmany: "L'autèntica ànima de tot aquell canvi, va ser el Superior de l'establiement, Germà Francisco Sola Pagola. Quan al final del seu mandat -- any 1970 -- va ser substituït pel nou Superior, Germà Matias de Mina Salvador, es va posar frè a tot aquell moviment, que la propia Orde Hospitalària temia que els marxes de les mans, atès que, en els darrers temps, el Germà Sola, amb arrels navarrenques, volia fer un espectacle torejant una vaqueta. Tot el que es feia en aquells anys, era "Por vez primera en un hospital psiquiàtrico...".

Va ser la tardor de 1966 quan, Sola, plantejava a l'Ajuntament la conveniència de realitzar una jornada de convivència "en pro de la rehabilitación social del enfermo mental". Aquesta va materialitzar-se en la creació d'una comissió de treball i s'iniciaren un seguit de conferències, a càrrec de reputats especialistes (nacionals e internacionals) en psiquiatria, per tal d'esvair qualsevol dubte en relació als tòpics ancestrals sobre les malalties mentals i les persones afectades. Era una constatació evident què, pels santboians i santboianes, no representava cap problema la relació amb aquest col·lectiu, amb aquesta petit poble, dintre d'un altre, amb qui ja compartíem més d'un segle d'història comuna. Què dir de l'identificació, popular i generalitzada arreu, del nostre poble -avui ciutat- amb les institucions psiquiàtriques?.

Si ve era habitual la presència de malalts pels nostres carrers, no hi havia reciprocitat i, la immensa majoria de la població desconeixia la realitat de la vida de les persones internades i de les característiques urbanístiques, arquitectòniques i assistencials dels recintes.

Tal fou la resposta, i èxit, d'aquella primera trobada què, ben aviat, el gener de 1967, es programà la segona. Ara amb un clar propòsit: constituir un "Patronato Local pro rehabilitación del enfermo mental" que garantís el desplegament de les més diverses iniciatives entre els centres i la resta de la població santboiana. Una iniciativa d'èxit fou la celebració de sessions de "CINE FÒRUM" (només per a externs) a la recentment inaugurada sala de projeccions del Sanatori Psiquiàtric masculí. La primera d'elles va comptar amb la projecció del film "El manantial de la donzella" d'Ingmar Bergman, dirigint el fòrum l'Arcadi Viñas. A la segona sessió es projectà "Amèrica-Amèrica" de l'Elia Kazan ... Vendrell també ha publicat com, per aquelles dates, entrava al recinte, per primer cop, un equip de TVE, rodant-se un dels programes que presentava el popular Enrique Rubio.

La primera gran realització del "Patronat" i, ben bé com a carta de presentació pública, fou la realització, entre el 5 i 12 de març, de la "Primera Setmana de Convivencia", també coneguda com a "Convivencia-67", tot coincidint amb la festivitat de Sant Joan de Déu: projeccions cinematogràfiques, conferències, concerts, exposicions d'art (amb obres de persones asilades), mostra de balls típics i "regionals", atraccions de fira, competicions esportives, jocs populars, etc. Actes desenvolupats al Sanatori Psiquiàtric de Nostra Señora de Montserrat (avui PSSJD) i totalment oberts al conjunt de la ciutadania. La setmana es va cloure amb una magnífica sessió de focs d'artifici. Pocs dies després, el mateix centre, acollia el "Congreso Nacional de Laborterapia", amb la participació de representants de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i, un mes més tard, la inauguració d'un nou pavelló, la residència "Pare Benito Menni" i tallers de laborterapia. Tot encardinat dintre d'un concepte aleshores molt de moda: "la psiquiatria social".

Necessitaríem molt de temps per poder desplegar, mínimament, les diverses iniciatives que s'anaren esdevenint els mesos i anys següents, recordem, com ens deia en Joan Vendrell, gràcies a les iniciatives endegades pel germà Sola Pagola i què, tot i esvair-se amb el seu relleu, propiciaren què, des del psiquiàtric es sol·licités un reconeixement a la tasca desenvolupada i que culminaria, el juliol de 1971, amb la concessió del títol de "Vila Hospitalària", per part de l'aleshores cap de l'Estat, general Franco. Aquell reconeixement, merescut, tot i ser agafat amb entusiasme per l'administració municipal, va anar buidant-se de contingut i, fins i tot, amb un cert rebuig per part d'una part significativa de la nostra ciutadania.

Evidentment, les relacions van continuar, i així ha estat fins avui, essent nombroses les entitats i escoles que han emprat la sala de cinema del PSSJD per a festivals de fi de curs i d'altres actes similars, com a punt de partida de la cavalcada de reis, etc. La participació de voluntariat local, en mil i una iniciatives, la presència d'esplais, activitats formatives i, des de fa una quinzena d'anys, la participació col·laborativa en mil i un programes d'integració, afavorits per les millores científiques -i els resultats- associats, entre d'altres coses, a la farmacologia i sociologia i psiquiatria moderna.

Molt recentment, s'ha fet un salt endavant, un nou impuls, a partir de la creació del "Clúster de Salut Mental de Catalunya", amb seu al Palau de Marianao, que ofereix a les persones que pateixen malalties mentals -i a les seves famílies- un espai on convergeixen la investigació, l’ensenyament i el guariment d’aquestes patologies.

Tot a partir de la concentració geogràfica d'empreses, serveis i institucions interconnectats que comparteixen els reptes estratègics de l’assistència, la formació, la recerca i la creació de sinèrgies.

Personalment, hi trobo a faltar una pota ... de la que hem parlat avui.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal

Amb aquest nom es coneixen els enfrontaments armats que tingueren lloc, la primera setmana del mes de maig del 1937 -sobretot a Barcelona-, entre forces d’ordre públic sota el comandament de la Generalitat i militants del PSUC, UGT i ESTAT CATALÀ d'una banda i militants de la CNT-FAI, altres grups anarquistes i el POUM (trotskista) de l'altra.

Hem explicat, de forma breu, el desenvolupament dels fets de Barcelona que se saldaren amb mig miler de morts i un miler de ferits.

Aquells "Fets" foren la culminació de les tensions entre comunistes i anarcosindicalistes, tant pel que fa a la manera d'afrontar la guerra, com la política del moment. Una situació que podem resumir en dues frases contraposades: "Primer guanyar la guerra, després fer la revolució" o "Fer la revolució per guanyar la guerra".

- El front governamental - comunista era el que prioritzava "guanyar la guerra", dedicant-hi esforços en tots els fronts (no només el militar, sinó des de l'economia, la societat, ...) per tal de dur a terme posteriorment el programa revolucionari.

- El bloc anarquista - trotskista, propugnava la simultaneïtat d’ambdós objectius, entenent-los com un ens del tot indestriable.

Els "Fets de Maig" comportaren la derrota d'aquests darrers (anarquistes, POUM), que es veurà apartada, marginada, dels àmbits d'influència que havia tingut des del 19 de juliol de 1936, però també la pèrdua de moltes de les competències de la Generalitat, especialment en matèria d'ordre públic, que s'accentuarien amb la subsegüent instal·lació del govern de la República a Barcelona i l'assumpció de la Presidència del Govern per part del procomunista Juan Negrín. També en sortien reforçats el PCE i el PSUC, sota les directrius de l’URSS. Avantatge que s'aprofità per desmantellar el POUM, la detenció dels seus màxims responsables i episodis tan lamentables com la desaparició d'Andreu Nin (juny de 1937), a mans dels serveis de contraespionatge soviètics establerts a Espanya.

El debat a Vilaboi

Com és sabut, la rebel·lió militar, a Catalunya, s'iniciava el diumenge 19 de juliol de 1936. En poques hores s'acabaren els combats i es produïren transformacions, de tot ordre, a partir d'una nova realitat política i d'un nou equilibri de forces a totes les institucions. A partir d'un decret promulgat per la Generalitat el 23 de juliol, va intentar recuperar-se el control de l'administració i la normalització de la vida als municipis catalans.

El 18 d'agost, la CNT va rebutjar la proposta d'entrar a formar part del Consistori, fidel a la seva posició "ortodoxa", de mantenir-se al marge de les institucions. Finalment, el 13 d'octubre, es constituïa un nou Ajuntament que, cercant l'equilibri del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya quedava composat per: ERC (6 membres), CNT (6 membres), UR (4 membres) i PSUC (6 membres).

- ERC (Presidència, Finances, Cultura, Serveis Públics)

- CNT (Governació, Proveïments, Treball, Sanitat)

- UR (Ramaderia)

- PSUC (Foment i Obres Públiques, Assistència Social, Agricultura, Economia)

En aquesta mateixa sessió, és on s'aprovà el canvi de nom del municipi, per tal d'adaptar-lo a la moda de desacralitzar, substiuïnt Sant Boi per Vilaboi.

Ben aviat es manifestarien episodis i enfrontaments, de diversa virulència, en estreta relació al debat general entre els dos blocs de que parlàvem abans. Pel tema de la col·lectivització agrària, controlada per la CNT (mentre que a les fàbriques, com "Can Dubler", tenia un major pes la UGT i, a través d'aquest sindicat, s'afavorí l'organització del PSUC local). Per les incautacions de locals de tot tipus per a l'establiment de les diverses cooperatives de treball i per diferències en la gestió de tot tipus d'assumptes ordinaris.

El 2 de desembre, a la CdG, hi va haver una forta discussió sobre els fets succeïts al voltant del 19 de juliol, tant dels actes facciosos com dels desenvolupats per incontrolats d'esquerres. En base al que se sabia aleshores, es considerà que no hi hagué conspiració prèvia, i que no s'havien produït actes revolucionaris, però que calia aclarir els esdeveniments. Es parla d'una llista "anònima" incautada a la Lliga Catalana i on hi havia amenaces de mort contra els elements d'esquerres. Els anarquistes acusaran a l'Esquerra d'ocultar i fer desaparèixer gent per tal de protegir-los.

A les sessions de la Comissió de Govern del 23 i 30 de desembre de 1936, es debat sobre les funcions de la Milícia local. Es planteja la necessitat d'unificar els serveis d'ordre públic, pel que hem d'entendre de l'existència d'altres milícies. S'acorda la reducció de 15 a 7 membres, de forma proporcional entre els militants de CNT, ERC i UGT.

El gener de 1937, la FLSU (CNT) informa que s'ha incautat d'un nou immoble, fet que provoca un viu debat i l'enèrgica proposta de Ferrés (PSUC). Aclaridores les paraules de Badosa (CNT): "que aquest assumpte és d'incumbència de l'organització a la qual pertany i que, a més, es tracta de guerra i revolució conjuntament essent precís procedir amb energia i rapidesa en aquestes qüestions, no amb paliatius ni interferències".

A la C. de G. de l'11 de febrer, una nova polèmica en acordar-se destinar l'immoble núm. 32 del c/ O'Donnell (família Puigdengoles) com a seu de la Biblioteca i Museu municipal, rebutjant les intencions de les JJLL. Organització què, dies després, pren una actitud desafiant, apoderant-se del local, tot i la prohibició. A la sessió del dia 24 es viurà un debat. més que aclaridor, totalment identificat amb les postures generals de les diverses formacions polítiques. La posició majoritària era clara: "Govern Únic", "Exèrcit Únic" i "Guanyar la Guerra".

El 8 d'abril, la CdG , recull un important incident, local, entre els membres de la CNT i els de UGT i UR, degut a la incautació del punt de subministrament de la benzina i de la central de telèfons per suposats membres de la CNT. Es percep una gran tensió ambiental. El servei telefònic es posat sota el control d'Agents d'Investigació de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat.

A finals de mes (26 d'abril), es manifesten queixes de les "ciutadanes" per l'encariment progressiu dels preus (hi va haver dues manifestacions, els dies 23 i 25). Els representants de la CNT diuen que és una actuació orquestrada per la UGT amb la col·laboració de "quintacolumnistes" de cara a desacreditar la seva organització. El dia 28 segueix el debat, amb la dimissió del regidor de proveïments i, a més, es presenta un manifest de URC (Unió de Rabassaires) i un de UGT (seccions agrícoles) on s'acusa a la CNT d'atropellar-les amb la seva particular "dictadura". I, amb el conflicte obert a Barcelona, el 6 de maig, es produeixen noves discussions en relació al tema dels proveïments.

El 19 de maig, es llegiren comunicacions de la Federació Local de Sindicats UGT i ERC informant de la retirada dels milicians que en virtut del moviment subversiu tenien adscrits a la Conselleria-Regiduria de Governació i Defensa. Una setmana més, la CNT, a requeriment de l'Alcaldia, es mostra d'acord a retirar els seus milicians.

Els mesos següents encara es viuran alguns debats sobre temes que ja hem esmentat, com el de les incautacions, però els posicionaments de la CNT ja no passen d'una rabieta, sabent que no compten amb la força que tenien abans dels "Fets de Maig". Fins i tot, un dels seus representants (Badosa) farà l'1 de juliol una queixa sobre la forma en que s'ha resolt la crisi del Govern de Catalunya. Sense debat, se li dona l'enterat.

Clourem dient què, com és lògic, el desenvolupament de la guerra es percep a la documentació municipal amb l'arribada constant d'ordres i notes governatives en què s'exigeix la presentació de noves lleves, s'informa sobre defuncions en campanya, peticions de locals per a usos militars, etc. També es pot repassar el rigor de les difícils condicions de vida que comporten alguns problemes d'ordre públic: robatoris a les propietats agrícoles, fraus en els subministraments (sobretot de pa i llet), casos de contraban i estraperlo, etc. En resum, tota la casuística de qualsevol conflicte bèl·lic, amb independència del moment històric.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat