Memòria i Patrimoni (La República Santboiana)

Avui, diada de la Mare de Déu de Montserrat, i a quatre dies del passat Sant Jordi, ens ha vingut de gust parlar dels noms de la gent (antropònims i/o patronímics).

Hem fet un recorregut pels noms de la Baixa edat mitjana en dos moments concrets: acaballes del segle XIV i acaballes del segle XV. Hem continuat entrant a aprofundir els noms presents al "Padró Municipal" de 1846 (el més antic conservat al nostre Arxiu Històric Municipal) i, amb diverses anècdotes, hem parlat dels noms que es posaven ara fa 50 anys i els de l'actualitat, on la presència de noms d'arreu és la principal característica i evidencia la multiculturalitat de la nostra societat.

Ahir, 19 d'abril, s'acomplia el 5è aniversari del traspàs, als 100 anys, de la senyora Roser Llopis Viaplana, un dels principals referents del panorama musical santboià del segle XX.

L'any 1988, l'Ajuntament de Sant Boi, l'honorà amb la concesió de la Medalla d'Or de la vila (la tercera que es concedia), a partir de la proposta llençada pel Grup Cultural L'Oreig i que comptà amb el recolzament d'una vintena d'entitats locals. L'acte de lliurament es feu, a la Sala de Plens, de la Casa de la Vila, el 4 de desembre d'aquell any.

RESUM BIOGRÀFIC:

ROSER LLOPIS VIAPLANA va néixer l'any 1912, filla del músic valencià Joan Llopis March (arribat a Sant Boi pels volts de 1905). Va ser organitzadora de les caramelles de Sant Boi l'any 1942. L'any 1947 va fundar l'esbart dansaire del Centre Parroquial i va coordinar les seves activitats fins a l'any 1960. A partir d'aquesta data i durant sis anys va ser directora de l'escola Cantòrum de la Parròquia de Sant Baldiri. Als anys cinquanta es va posar a dirigir teatre, destacant la representació dels pastorets musicals. A més a més, ha estat professora de música a diverses entitats i col·legis.

LES CARAMELLES:

Festa pasqual, tradicional, ben arrelada a la Catalunya Vella i al nord de la Nova. Colles de cantaires recorren les poblacions i visiten cases i masies aïllades, on canten cançons "caramelles", a canvi de petites recompenses en espècie (generalment dolços) i algun que altre dineret per invertir en alguna berenada o altre àpat col·lectiu i, en el cas dels infants, alguna que altra excursió què, en el cas santboià, era habitualment a Montserrat.

Antigament sortien des del dissabte de Glòria al vespre; i actualment, segons el lloc, el diumenge i el dilluns de Pasqua, estenent-se una mica en el temps, en funció dels municipis, que han anat adaptant la tradició a les necessitats i servituds de la vida "moderna".

La colla acostuma a portar una perxa, a alguns llocs d'altres tipus d'andròmines, més o menys engalanades, d'on penja una cistella que s'apropa a balcons i finestres, per tal de rebre la gratificació.

A Sant Boi, des de la segona meitat del segle XIX, i talment com passava a d'altres llcos, els "Cors Claverians" seran qui s'encarregaran d'aquestes cantades i que tingueren, com a punt de gran concentració de públic, el propi Ajuntament, on les autoritats -des del balcó principal- presidien l'acte.

Un altre lloc de visita obligada, a nivell local, fou el sanatori psiquiàtric masculí. Quan les colles eren d'adults, el recorregut es feia a peu. A partir de 1950 aproximadament, les colles infantils ho feren a cavall dels camions de la família Garrigosa, quan s'havien d'atansar a les masies de Marina. Les de muntanya ja estaven pràcticament totes deshabitades.

A més, en la doble vocació musical i coreogràfica, els grups infantils també feien alguna que altra ballada típica d'esbart dansaire que captivava l'atenció del públic, més enllà de la seva excel·lència.

Una data significativa a recordar fou la celebració, a Sant Boi, el dia 1 de maig de 1992, de la "22ª Trobada de Petits Caramellaires del Baix Llobregat" i que coincidia amb els 50 anys de "Caramelles" infantils a la nostra vila, sota el guiatge de la Roser Llopis. Tot i que encara va estar uns anys activa, podem dir que aquella celebració va significar una magnífica cloenda a la seva activitat pública.

Amb el programa d'avui, seguim fent un recorregut per la història política i social del Sant Boi de la transició. Un episodi dedicat a la primavera de 1977 i que ens deixarà a les portes de les "Elecciones Constituents" (15 de juny de 1977).

En anteriors programes hem anat veient com, a nivell estatal, el 1976 fou un any molt calent en tots els sentits i que, el 1977, semblava que havia de continuar pel mateix camí. Hem recordat l'mpacte que va provocar, el 24 gener, la "Matança d'Atocha".

I és què, el President Suárez, havia de fer tot un seguit d'equilibris per no incomodar -en excés- a ningú: va aconseguir que "las Cortes franquistas" acceptessin la llei de reforma política. Tot seguit, hivern del 76 i primavera de 1977, es van anar legalitzant nombrosos partits polítics (el PSOE, per exemple, ho fou el desembre de 1976) i els sindicats.

Ara bé, també es tenia una clara visió què, la "reforma política" no podia deixar fora el primer partit de l'oposició i, en plena Setmana Santa i de forma un xic sorpresiva, és legalitza el PCE (9 d'abril de 1977) generant-se molt mala maror en l'estament militar, saldant-se la crisi amb alguna que altra dimissió ben sonada, com la de l'almirall i ministre de Marina, Gabriel Pita da Veiga.

A nivell local, aquells primers mesos de l’any 1977 eren difícils per l'oposició, organitzada a l'"Assemblea Democràtica de Sant Boi". Les dinàmiques de 1976 havien afavorit un ràpid creixement però, en canvi, no hi havia gent gaire formada, pocs "quadres" per conduir un procés tan complicat. La praxi, fou la millor escola de formació. I això no val només pel joc polític, sinó també per l'associacionisme en general. Des del carrer, es pressionava a l'Ajuntament fins a uns límits què, avui -i tot i haver-ho viscut de més o menys a prop- costa de creure:

- Reivindicacions de la legalització dels barris de muntanya (Canons, Can Paulet, Orioles), que no havien estat contemplats dintre del PGM (1976).

- Enllumenat públic. Queixes per projectes "aprovats" que no s'executaven (bàsicament, per falta de capacitat financera).

- Brutícia. Desatenció de la neteja viària i molts "focus" d'infecció per abocaments il·legals.

- Queixes per les mancances i problemàtiques de l'ensenyament públic: dèficit en places escolars, barracons ... problemes gairebé endèmics què, tot i anar-se superant progressivament, no s'acaben d'eradicar.

- Sanitat: queixes per les mancances de l'ambulatori Montclar, amb una presència gairebé nul·la d'especialistes, fet que obligava -i obliga- a haver de desplaçar-se per molts temes de salut. I, a banda, reivindicacions específiques com ara la dels veïns i veïnes de Ciutat Cooperativa que tenien l'afegit de la distància i de les dificultats de comunicació amb el centre de la població.

- Dubtes sobre el futur "immediat" de la gestió de polígons com el de "Camps Blancs", conseqüència del desmantellament de moltes de les estructures del "Movimiento".

I és què, el 13 d'abril de 1977, només 4 dies després de legalitzar-se el PCE, es "disolia" el partit únic, el "Movimiento Nacional", sorgit de la fusió de les diverses forces que havien donat suport al cop d'estat militar del juliol de 1936 i que constituïen un dels pilars de l'estat franquista. A Sant Boi, com a molts llocs, es començaria a retirar simbologia feixista, especialment d'alguna de les banderes que presidien la "Casa de la Vila".

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal

Si us preguntem si coneixeu a un tal DIONISIO RODRÍGUEZ MARTÍN (Madrid, 31-10-1949) i no hi afegim el sobrenom de "El Dioni", potser diríeu que no.

Però, en parlar de "El Dioni", totes i tots identifiquem a un famós personatge públic, ben mediàtic. I és què es feu famós, el 28 de juliol de 1989, quan sent vigilant de seguretat es va endur un furgó blindat de l'empresa "CANDI S.A.", amb un botí de 298 milions de pessetes.

Sembla ser què, per sense uns motius no gaires clars, el cap de personal va decidir degradar-lo, enviant-lo a prestar sereis com a conductor. Fet que li va provocar un gran malestar i possible el detonant del robatori.

Però, què va passar a Sant Boi el dilluns 28 de març de 1977, ara fa tot just 40 anys?

A les 14'15 h. del 28 de març, en el moment de tancar les portes per als clients de la "Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros" ("La Caixa") (carrer Nord - Víctor Balaguer) el guarda jurat que custodiava l'oficina es dirigí al caixer i, amenaçant a tots el empleats amb la seva arma reglamentària, els va obligar a que omplissin una bossa amb tots els diners de la caixa forta: uns tres milions dues-centes mil pessetes de l'època. Un cop assolit el botí, va tancar als treballadors a una dependència de l'oficina, comminant-los a no fer res abans de les 6 de la tarda, amenaçant-los amb que un "còmplice" vigilaria la porta de l'entitat i dispararia al primer que pogués sortir a demanar auxili. El "vigilant" es feu fonedís i, hores més tard, la Guàrdia Civil començava la investigació.

Aquells darrers dies de març i primers d'abril de 1977, la premsa catalana (i estatal) en va anar ben plena.

El vigilant - atracador, i que responia a les inicials PEM, tenia 41 o 42 anys i portava una vida molt irregular tenint -segons tots els diaris- a l'esposa i als dos fills ben bé abandonats. L'atracador-vigilant treballava per una empresa de seguretat independent, contractada per "La Caixa" i, lògicament, no tenia antecedents penals, circumstància indispensable per a l'exercici, legal, d'aquesta activitat de màxima responsabilitat.

Un article aparegut a la "Solidaridad Nacional" (signat pel correponsal Allepuz), del dia 30 de març, ens dona molts detalls: S'hi diu que PEM prestava serveis a "La Caixa" des de l'octubre de 1975 i que l'arma reglamentària era un revòlver calibre 38. També què, en un primer moment, els treballadors van pensar-se que era una "broma", davant l'insòlit de l'acció, però que en veure el nerviosisme que s'apoderava del vigilant, començaren a prendre-se'l en serio. També què, tot i que el botí havia estat de 3 milions, a la caixa n'hi havia 5 més, fins un total de 8, i que la dependència on els va tancar era l'arxiu de l'entitat. També s'apunta a la possibilitat de què, realment, si hi havia un còmplice. L'article acaba informant que el "vigilant", abans de fugir, havia deixat una carta adreçada al director de la sucursal de "La Caixa", manifestant-li que executava l'atracament per haver rebut amenaces vers la seva dona i fills.

Tot plegat s'acabaria el dimecres 30, data en que la Guàrdia Civil detenia, a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà), al nostre "Dioni" quan estava a punt de travessar la frontera amb França. En el moment de la detenció, es va recuperar un milió de pessetes, una tercera part del botí assolit.

Desconeixem com va acabar la història, si es va recuperar la resta del botí, com va anar el judici, quina fou la pena imposada, si es va beneficiar de l'amnistia del 1977 i/o de qualsevol altra circumstància atenuant, desconeixem si encara és viu (tindria poc més de 80 anys), si resideix a Sant Boi (ell o la seva família), si es va reinserir, ... motius pels quals, hem optat respectar la seva identitat i la de la seva família.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal

La Biblioteca "Can Castells", va inaugurar-se el diumenge 29 de març de 1987, entrant en funcionant l'endemà, dilluns 30 de març. Va mantenir-se fins l'any 2005, data en que va traslladar-se a la Muntanyeta, essent l'embrió de la nova biblioteca "Jordi Rubió i Balaguer".

L'edifici, que havia estat antiga residencia de la família Castells, era propietat de l'Ajuntament des del 23 de març de 1982, havent-lo adquirit per un import de 13.500.000 pessetes. El cos total de l'obra -rehabilitació interna i externa- va arribar als 67.500.000 pessetes, conseqüència d'uns treballs, llargs i costosos, per l'interès en conservar l'important patrimoni arquitectònic que representava -i representa- per Sant Boi la casa de Lluís Castells.

Un treballs, elogiats pel President de la Diputació Provincial, Antoni Dalmau, qui va qualificar "Can Castells" com "una de les millors biblioteques amb la qual compta la xarxa pública de la Diputació".

La Diputació de Barcelona va dotar la Biblioteca amb un fons inicial de 6.000 volums, i amb el compromís de doblar el fons en un termini de tres anys. En paral·lel, l'Ajuntament, va oferir a la Junta de l'antiga Biblioteca Popular de Sant Boi, la possibilitat d'acollir el seu fons, estimat en uns 12.000 volums. Proposta que fou tombada per l'assemblea de socis.

A banda dels serveis bibliotecaris, el Consistori expressà el desig de convertir la biblioteca en un centre cultural dinàmic: "utilitzar l'immoble no solament com a contenidor de llibres sinó com a contenidor de relacions humanes que facilitin la cultura".

Anys a venir, el 1993, s'hi sumaria la Biblioteca Maria Aurèlia Campmany al barri de Molí Nou - Ciutat Cooperativa.

Des de quan hi ha carxofes a Sant Boi?.

Avui recuperem un petit estudi (un informe) que se'm va encarregar l'any 2001 per reforçar, amb d'altres treballs, la candidatura de la nostra carxofa a una "Denominació d'origen".

El conreu al Baix Llobregat. El Doctor Jaume Codina, pratenc, documenta el seu conreu, al Delta, des del s. XVI, confirmant el manteniment, fins a l'actualitat.

De l'època moderna destaca el conreu a l'Hospitalet i El Prat d'on s'arriba a dir que els camps dedicats a l'horticultura eren coneguts com a "carxofers".

Els carxoferars santboians. Carles Martí va detectar (tot just iniciar-se el segle XVII) un moviment de fugida de les obligacions senyorials en relació a les parceries i delmes evidenciat una abundor de raïms de plaça, préssecs, peres, pomes i carxofes; productes què, per una disposició del Vaticà, eren exemptes de cotització. La carxofa, al llarg de 200 anys, sembla que ocupa un paper testimonial, per bé que ho podem imputar a la manca de documentació. A les respostes al qüestionari de Francisco de Zamora (1789), cap dels municipis deltàics hi fan esment -com minimitzant el seu valor- però el propi Zamora en el seu redactat sobre el municipi de l'Hospitalet parla de "molt bones carxoferes". En canvi, un altre text, contemporani a l'anterior, els Dietaris de Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà, esmenten que "Lo vehinat de San Boy y del convent de pares servitas és plausible per la molta verdura del terreno, aigua y per la gran vista de caseria y terras fins al mar". La historiadora Gemma Tribó, que ha dedicat molts esforços al coneixement de l'agricultura baixllobregatina ens ho confirma "A mitjan segle XIX, al Baix Llobregat les hortalisses no ocupaven gaire terreny, segons la documentació fiscal [...], però es cultivaven arreu i en realitat constituïen un dels conreus més importants de la comarca. Al llarg dels segles XIX i XX, gràcies a l'extensió del regadiu, la seva presència s'incrementà. A alguns pobles les hortalisses començaven a ser ja un conreu important a les respostes de Zamora de finals del XVIII." Tot i ser evident la presència de carxoferars al nostre terme, al llibre registre de l'amillarament de 1861 no les categoritza, en un moment que al delta predominen els fruiterars i els cereals i la vinya encara senyoreja a muntanya.

Al segle vint, amb l'agricultura intensiva, s'esmenta a la nostra comarca una àrea d'hortalisses integrada pels pobles de Cornellà i Sant Boi, pobles que tenen com a segon conreu la fruita, i El Prat, que té els cereals com a segon conreu. Diu Codina: "Al 1919, tornada la pau internacional, començà l'exportació de carxofes dèltiques, la primera en intensitat i importància, que havia de durar fins al 1936 amb la punta rècord en dit any de 40 vagons diaris durant la temporada, només d'El Prat, localitat a l'avantguarda de la zona, als mercats de França, Alemanya, Suïssa i Escandinàvia.

L'exportació de carxofes fou, però, quantitativament superada encara, a partir dels primers tempteigs del 1925, per la d'enciam, que al 1936 havia arribat a un tèctum de 100 vagons diaris a França, Gran Bretanya i l'Europa central (i que el supera encara durant 1962-1964, amb 800 i 900 hectàrees d'extensió i 6.000 tones de producció amb destí gairebé exclusiu a Alemanya, Suïssa i Gran Bretanya)."

Coneixem les dades, comarcals, d'alguns anys del període de la II República. Exportació de carxofes (caixes):

Any 1931 730

Any 1932 74

Any 1933 2.251

I ens explica, amb detall, com l''abril de 1933, el Sindicat de Sant Boi va enviar al mercat francès, 44.289 kg. de carxofes tot destinant-se, en un 28'31 %, al mercat parisenc. Aquestes xifres, sempre parcials, estan condicionades per la política de "cupons" implantada per França.

D'aquells anys, bucòlics, ens en parla Carles Martí, per evocar una altra activitat, la dels cargolaires, que es desenvolupava -bàsicament- al bell mig dels nostres camps de carxofes: "Quan al començament de la nit, finida la tasca del dia i el sopar, els pagesos de la nostra plana de Marina tancaven portes i finestrons de la masia, tot era pau i quietud al seu entorn. Fixant l'esguard, però, es veien uns llumets, com petits estels arran de terra, que es movien lentament en capricioses giragonses. Eren els fanalets de vidre dels cargolaires que, per pluvials i regadores i a les partions dels camps i pels trossos de carxoferars, cercaven els cargols que, en sentir la rosada i la frescor de la nit, eixien de recers i amagatalls que els havien preservat de la xafogor del dia [...]"

A dia d'avui, Sant Boi encara té dedicades unes 200 Ha. al conreu de carxofes, una xifra que pren molta importància si tenim en compte la reducció de l'extensió agrícola general, com a conseqüència de la pressió urbana, industrial i d'infrastructures que afecta, sense deturador, al nostre Delta.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal

El perquè d'aquest programa.

Del tema del "Nomenclàtor" ja n'hem parlat amb episodis anteriors:

- 2016-03-10: Els carrers més antics de Sant Boi.

- 2016-04-21: Literats als carrers de Sant Boi.

- 2016-06-09: Nomenclàtor i processos participatius.

Avui, hem explicat els criteris actuals, des de l'aprovació de l'Ordenança reguladora, l'any 2015.

- Als "Criteris generals de denominació d'espais" (Article 14) trobem:

* Punt 4: "Garantir la paritat de gènere tot incorporant noms de personatges femenins que s'ajustin al punt 1 d'aquest article en els casos en que la Comissió pugui escollir el nom del personatge."

* Punt 1: "Incorporar al Nomenclàtor els noms de llocs, dels personatges, dels oficis, dels fets i dels objectes que hagin contribuït, des de la perspectiva local, del país o universal, a la causa del progrés de Sant Boi de Llobregat i de la humanitat, en els àmbits social, cultural, polític i, que, en definitiva, formen part de la nostra vida col·lectiva, de la memòria històrica i dels senyals d'identitat de la ciutat."

Com us podeu imaginar, això no sempre ha estat així i el carrerer local, com el de qualsevol altra ciutat i/o població d'arreu, també ha estat marcat per la presència sesgada i segregada per raons de gènere, de classe social, ...

Fins ben entrats en el període democràtic actual no començarà a corregir-se la situació.

1862: "ISABEL II" (desapareixerà el 1869). Correspon a l'actual Rambla de "Rafael Casanova".

1922: "MARIA GIRONA DE ESCUBÓS".

1924: "VICTORIA EUGENIA" (desapareixerà el 1931). Correspn a l'actual carrer "Vermell".

1924: "PLAÇA DE LA VÍDUA VIVES" (a una part de l'actual Plaça de l'Ajuntament).

1930: PASAJE DE NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT"

1940: "VÍDUA DE VIVES". Substituint al republicà federal "Valentí Almirall"

1969: "TERCIO NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT". Avui “Verge de Montserrat”.

1969: "MARE DE DÉU DEL PILAR". A la zona industrial.

1975: "MARE JOAQUIMA DE VEDRUNA". A la zona de Cooperativa, desapareixerà el 1979.

1975: "MARE DE DÉU DE NÚRIA". A la zona industrial.

1994: "TERESA VALLS I DIVÍ" (Plaça lateral a L'Olivera).

1996: "MERCÈ RODOREDA I GURGUI". Plaça a la part alta de Marianao.

1997: "CA LA NOR" (Passatge).

1998: "MARIA-MERCÈ MARÇAL" (Jardins a l'eix d'Eusebi Güell)

1999: "MONTSERRAT ROIG I FRANSITORRA" (Plaça davant de L'Olivera).

2002: Procés participatiu a Camps Blancs. Es clourà amb l'assignació de 26 noms. Entre ells 8 dones:

- "FREDERICA MONTSENY I MAÑÉ".

- "CARMEN AMAYA AMAYA".

- "MATILDE BURGOS REPISO".

- "MARIA SANTPERE I HERNÁEZ".

- "ROSA SENSAT I VILÀ".

- "MARIA SKLODOWSKA (Marie Curie)".

- "DOLORES IBÁRRURI (Pasionaria)".

- "AGNES GONXHA BOJAXHIU (Teresa de Calcuta)".

2003: "LA VAILET" (Carreró). Correspon a un tram del carrer Baix de Sant Pere.

2005: Procés participatiu a "Ciutat Cooperativa - Molí Nou". Es clourà amb l'assignació de 10 noms. Entre ells 1 dona:

- "MARIANA PINEDA".

2007: "VEDRUNA" (Plaça a l'eix del c/ Pi i Margall, antics jardins de Can Jordana)

2007: "AURORA BERTRANA I SALAZAR" (zona del Llor)

2007: "LOLA ANGLADA I SARRIERA" (zona del Llor)

2007: "VICTOR CATALÀ" (Caterina Albert i Paradís). A la zona del Llor).

2007: "MARGARITA XIRGU SUBIRÀ" (zona del Llor)

2009: "ASTASIETA, De l’" (Anastàsia Del Hoyo). Jardins a tocar del Parc Sanitari, davant Ciutat Cooperativa - Molí Nou).

CARLES SERRET I BERNÚS

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

9 de març de 2017

Tal dia com avui d'ara fa 40 anys (2 de març de 1977) la premsa barcelonina es feia ressò de la col·locació de barricades al barri de "Casablanca".

Cal conèixer l'estructuració social del barri, les seves problemàtiques i reivindicacions, per poder fer-se una idea aproximada de les causes d'aquell important esclat social.

Era un barri allunyat de tot. Amb una més que deficient xarxa viària (i de transport públic) i barreres físiques que encara persisteixen:

Riera roja (pontet) - Bòbila Marieges

1930-1936: Instal·lació de la Central elèctrica.

1945-1950: Instal·lació de la Caserna - Parc Mòbil.

1970: Club de Tennis Vinyets

L'organització veïnal fou una necessitat, plantejada des del primer dia. El 1963 començaren, amb el claretià Josep Bonaventura, oficis religiosos al barri. Tres anys més tard, el juliol de 1966. el bisbe Gergorio Modrego publicava un decret que regula la creació de quatre noves parròquies a Sant Boi. El 21 d’agost, Ramon Mascorda prenia possessió oficial del nou districte parroquial, de Sant Josep Obrer, des d'on impulsa la creació del Centre Social Parroquial. S'Organitza un equip de fútbol infantil a Casablanca, el qual participa en un torneig circular amb les parròquies de Cooperativa i Sant Baldiri. El 24 de desembre de 1967 s'inaugura el nou temple a la UVA "Cinco Rosas", fet que podem considerar l’inici formal del barri, però que, alhora, desfà els projectes de cohesió endegats a Casablanca.

La primavera de 1972 hi ha haver un intent, fallit, de constituir una AAVV "Casablanca". Serà en un segon intent, del desembre de 1974, quan trobem l'embrió de l'entitat que, finalment, fou legalitzada el mes de maig de 1975.

Mobilitzacions significatives:

1971: A l’agost hi ha denúncies a l’Ajuntament pels fums i les molèsties de les empreses Panasfalto i Norma. El Govern Civil les obligarà a introduir mesures correctores.

1976: Reclamant la neteja viària i ajançament d'espais públics.

1976 (Primavera): Conflicte a l'escola privada "San Rafael" (Fènix).

1977: Manifestacions al març i a l'entrada de l'estiu (cas Tarazaga, que es tractarà en un futur programa).

1977: El 16 d’octubre es declara un incendi al magatzem de l’empresa Royal Dutch-Shell (al polígon Fonollar). S’enceta un debat al voltant de la proximitat d’indústries perilloses.

Constants reivindicacions de millroa del transport (autobusos urbans i interurbans i, més recentment, el Metro, amb campanyes imaginatives com la de la tardor de 1997).

Lluites contra els impostos de l'aigua o exigint el soterrament de les línies d'alta tensió, també han tingut una gran importància en la història recent de l'AAVV.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

- Antecedents històrics (abans del segle XX)

L'antiga jurisdicció feudal del Fonollar

- Com neix un barri (segle XX). Territori i urbanisme

Un barri amb data de naixement.

Manufacturas Españolas Dubler, S.A. (1917)

La urbanització Montserrat (28 de juny de 1924):

“Un pequeño núcleo de población que por estar cercano a un centro de fabricación importante facilitaria a los obreros del mismo, mayor comodidad proporcionándoles albergue cercano al sitio de trabajo.”

El primer edifici, que donarà nom al barri: Joan Valls (06-11-1929).

L'autoconstrucció (1940-1960)

Els polígons industrials i d'habitatges (1960-2000)

- Joan Parellada i, més tard, Plaça Joan XXIII.

- Fènix.

- Els blocs pantalla.

- Prisma.

- El sector "Torre de la Vila".

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Les notícies més remotes del Castell es troben, el segle IX, en la versió llatinitzada d'un topònim àrab Alchalae (Alcalà). El Castell podia haver estat bastit, per un o altre bàndol, durant les operacions del setge de Barcelona per les tropes del rei franc Lluís el Piadós (801). Traduït per Castelione (el castelló), apareixerà vinculat a la parròquia de Sant Baldiri (965).

Els primers segles del Castell, molt foscos, han donat lloc a tradicions orals com ara aquella que parla de llargs assetjaments suportats gràcies a l'abastament que es rebia mitjançant un túnel -que certament ha existit- i que el comunicava amb el riu Llobregat.

El Castell de Sant Boi, d'una importància relativa com a complex militar, té un valor estratègic de primer ordre donat el control que exerceix sobre el nus de comunicacions que parteix de la vila un cop es travessa el Llobregat (amb gual, pont o barca segons l'època) venint des de Barcelona. Aquesta funció es manifestarà en diversos episodis d'armes que tenen com a escenari la vila i amb diverses estades de reis com ara la d'Alfons Xè "el savi". Com molt bé ha explicat en Jordi Garcia "... La importància del castelló ve determinada pel seu paper de reraguarda i d'enllaç entre ambdues ribes del Llobregat ...".

Fins al segle XIII el Castell, sota el domini comtal del Casal de Barcelona, corresponia a un encarregat de la guarda i defensa de la fortificació que es devia beneficiar de l'explotació d'uns béns i drets annexs a tal funció de custòdia. L'any 1237, Jaume I, concedí als Lacera el dret de celebració de fires i mercat a la vila i el 1299, Jaume II, cedí a Guillem la jurisdicció total del Castell. Els Lacera emparentaren amb els March i Rosanes, importants nissagues feudals del Llobregat. A començament del segle XV, el comte pretendent Jaume d'Urgell "el dissortat", establí la seva Cort al Castell mentre es dirimia la successió dinàstica catalana desprès de la mort, sense descendència, del rei Martí I.

Serà, en aquests segles de la Baixa Edat Mitjana, quan el "Castell", la "Casa del Puig", adquireix importància per ser la casa que detenta el poder "feudal" sobre "l'ALOU" (una de les tres jurisdiccions que es repartiran el domini de la vila, amb d'altres quatre de foranes), retenint-lo fins a mitjan del segle XIX quan, amb les desamortitzacions (Mendizábal, Madoz), s'extingiran els antics "feus" o "senyorius".

Poc desprès, mitjançant nous enllaços matrimonials, el Castell va passar a mans dels Torrelles. Un membre d'aquesta família, Joan de Torrelles, va manifestar una actitud favorable a la Generalitat en la guerra de Joan II, motiu pel qual fou assetjat i ocupat, juntament amb la vila, durant la primavera de l'any 1472.

El 1523 els Torrelles alienaren la propietat del Castell i l'Alou a la família Cardona que mantindria la propietat fins al segle XVII. Destacarem Joan de Cardona i de Requesens, almirall de les galeres d'Itàlia, personatge cabdal en la batalla del golf de Lepant (1571).

Posteriorment (1609) la jurisdicció passarà a dependre dels marquesos de Villasor patint-se greus destrosses al llarg de la guerra dels Segadors. L'any 1711, durant la guerra de Successió, el Castell va passar als marquesos de Santa Cruz, els quals mantindran la propietat fins, aproximadament, el 1850. Cal dir què durant la guerra del Francès i les guerres Carlines, la petita fortificació (molt malmesa) tornà a servir de base d'operacions militars. Però penso que podem parlar més de funcions, com a "caserna", que no com a punt fort. I és que les armes havien evolucionat (potència i abast), però no així l'envellida edificació.

La segona meitat del segle XIX fou traspassat a la família Ramon, antic administradors dels marquesos, transformant-se les runes en una magnífica residència d'estiueig. Sabem que la finca fou assaltada a l'inici de la guerra civil, patint danys en els bens mobles que contenia, però no creiem que es veiés afectada l'edificació, que fou destinada -entre d'altres usos- com a punt d'acollida de refugiats. Sigui com sigui, després de la guerra, quedaria bandejada pels seus propietaris, com a segona residència i, finalment, l'any 1960, la propietat va passar a la família Bertran, actual propietària, que endegà importants reformes per tal d'habilitar les velles estructures com a hotel, inaugurant-se el 28 d'abril de 1962.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat