Memòria i Patrimoni (La República Santboiana)

1895-1923: LA IMPLANTACIÓ DEL CINEMA A SANT BOI

PARÍS, dissabte 28 de desembre de 1895, al Boulevard des Capucines, un públic heterogeni, composat per unes dotzenes de persones, baixava al soterrani del Grand Café i accedia al saló Indien seu d'uns antics billars totalment aliè a la importància i repercussions futures del moment històric que estaven a punt de viure. Els germans Auguste i Louis Lumière presentaven un nou espectacle anomenat Cinématographe. Passaren les primeres cintes i la sorpresa del públic fou majúscula. Entre els més sorpresos es trobava Georges Méliès, mag i empresari teatral.

BARCELONA, un any més tard, el 10 de desembre de 1896, l'estudi dels fotògrafs "Napoleón" (els germans Antonio i Emilio Fernández), a la Rambla de Santa Mònica, va acollir la presentació del "Cinematògraf" de mans dels seus propis inventors, els germans Lumière, en una sessió privada. La Rambla i el Paral•lel barceloní eren les vies on se concentraven la major part d'espectacles de la ciutat i on les noves sales dedicades al cinema s'afegirien als molts teatres i cabarets que també, i de forma ocassional, presentaren projeccions.

SANT BOI, hagué de passar ben bé una dècada i quelcom de similar va succeir a casa nostra. La incomunicació de la nostra vila, on el pont de ferro sobre el Llobregat no fou inaugurat fins el mes de febrer de l'any 1904, féu que el cinema com tantes altres coses arribés en una data indeterminada, però que hem de considerar força tardana. Per aquells anys a Cal Corrons de la Rambla de Maluquer (d'on avui arrenca el carrer de Pi i Margall), el públic santboià pagava per veure un cinema que no era res més que vistes fixes (diguem ne diapositives), presentades pels propis cafeters o bé per firaires passavolants. De fet, d'aquests "diapos" o "filmines" se'n n'han seguit passant, com a reclam publicitari, fins als nostres dies. Les primeres dates fiables apunten que, al local de La Ceba (Ca l'Aguilera de la Rambla), l'any 1910, uns empresaris de Molins de Rei presentarien les primeres projeccions cinematogràfiques amb veritables imatges en moviment. Projeccions que foren conceptuades per En Jaume Vilà Tous com "un cine molt primari". Poc més tard, el 1912, aquells mateixos empresaris "no identificats", arrendaren el local del vell Foment, situat al carrer del Teatre i, a partir d'aquell mateix any, deixà de fer s'hi ball per tal de convertir se en un cinema què, pel que sabem, degué funcionar molt poc temps.

La primera sala estable. El Cinematògraf Pathé (1911 1922)

L'estiu de 1911 Joan Bertran i Simó va sol•licitar permís per construir, en un solar de la Rambla annex a la fonda del seu pare ("Cal Pau"), un local destinat a "espectáculos de cinematógrafo" que fou inaugurat el diumenge 3 de setembre d'aquell mateix any. Se'l conegué com a Cine Pathé (en els seus inicis) i Cine Popular. Aquest cinema estava constituït per una espaiosa sala de 9.30 x 15.20 metres, amb disposició paral•lela a la Rambla, i amb la pantalla probablement la mateixa paret emblanquinada situada a la banda de ponent. El públic s'asseia en bancs mòbils existint però, al darrera, 3 filades de seients individuals que estaven considerats com de preferència. Cal dir que coneixem les característiques d'aquesta sala per un fet luctuós succeït, l'any 1912, a la localitat castellonenca de Vila real on l'incendi d'un cinema va provocar un gran nombre de víctimes mortals i va forçar les autoritats governatives a revisar i augmentar les mesures de seguretat de les sales destinades a espectacles públics. Els informes locals foren redactades per l'arquitecte municipal Antonio Pascual Carretero. No disposem de gaires dades sobre el funcionament d'aquest cinema, però sabem que ho feu fins l'any 1922 o sigui durant un període d'uns 10 anys. Desconeixem el motiu del tancament però, l'any anterior, l'Ateneu Santboià adquiria una nova seu Ca l'Amigant i començaren a fer se sessions de cinema de manera estable. Una possibilitat d'aquest tancament rau en l'existència d'una competència ferotge ja que aquesta era la quarta sala on es feia, simultàniament, cinema a la nostra població. En deu anys el Popular havia vist com s'incorporaven l'Ateneu Familiar (1916), el Cinema Familiar (Cal Ninyo) i, finalment, l'Ateneu Santboià (el mateix Bertran, que s'havia associat amb Joan Pagès "el xarric", hi féu cinema durant la quaresma de 1917) on les programacions estables no començaren fins el mes de maig de 1922).

CARLES SERRET I BERNÚS

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Sant Boi, 3 de novembre de 2016

El programa d'avui l'hem dedicat a recordar la història de l'edifici que acull la "CASA DE LA VILA", l'Ajuntament de la nostra ciutat: Sant Boi de Llobregat.

L'hem centrat, però, en els treballs d'ampliació i reforma interior que s'iniciarien, per aquestes dates, tot just fa 50 anys, seguint un projecte de l'arquitecte municipal, senyor Santiago Goicoechea i Orsolich.

Fins a final d'any de 1966 es feren treballs d'enderroc (de les edificacions afectades) i excavació de terres per a fonaments i soterranis. Amb l'arribada del 1967 comença a edificar-se l'ampliació, fent coberta a les acaballes de l'estiu d'aquell mateix any. L'any 1968 es feu l'acondicionament i instal·lacions interiors i, al llarg del 1969, la integració del primitiu edifici (que havia definit el nivell dels forjats i el joc d'alineació de les finestres) i l'aixecament d'una planta, sobre aquest, per tal d'anivellar-lo al cos nou. També es feu un condicionament, notable, de la façana principal.

Tot aquest procés pot seguir-se a partir d'un vídeo accessible des de la pàgina Facebook de l'AHM:

http://www.facebook.com/ahmsbl/videos/1168092376608513

És fàcil d'entendre com, tots els serveis municipals, foren traslladats de l'edifici antic, al cos nou, per tal de poder escometre aquests darrers treballs amb comoditat i sense ocasionar gaires destorbs a l'administració municipal.

Tinguem present que, fins aleshores, era l'únic edifici, administratiu, amb que comptava la nostra Corporació Municipal.

LA CORDILLERA SANTBOIANA

LA RELACIÓ AMB LES NOSTRES MUNTANYES VEÏNES

El programa d'aquest dijous, 20 d'octubre, l'hem dedicat a la relació històrica de la ciutadania santboiana amb les nostres muntanyes més immediates, tot aprofitant aprofitant l'avinentesa que, aquest proper diumenge 23 d'octubre, se celebra la 10ª edició de la pujada a la "Creu de Can Cartró" (després de la recuperació feta per Òmnium Cultural, des de Sant Boi) i que serà el primer "Aplec", modern, que comptarà amb la participació -amb voluntat de continuació- dels quatre municipis que confluïm al vèrtex d'aquell turó, el més enlairat d'entre els santboians.

Hem desvetllat quina gran personalitat, de la nostra cultura, va encunyar el concepte de "La cordillera santboiana": el professor Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), d'una nissaga d'intel·lectuals totalment identificada amb la nostra població.

Text de Carles Serret, sobre l'APLEC DE LA CREU DE CAN CARTRÓ: http://museusantboi.blogspot.com.es/2016/10/laplec-de-la-creu-de-can-cartro.html

El fet que el CCC tingués de president a en Jordi Rubió i Balaguer, i la vinculació d'aquest amb la nostra ciutat (i que ja hem tractat en programes anteriors) seria motiu, més que suficient, com per dedicar-li un dels nostres espais de la "Memòria i Patrimoni". Baixem, però, a un nivell estrictament local.

El 19 de juliol de 1976 es reuniren, a Sant Boi, una vintena de persones amb l'objectiu de constituir un grup promotor que s'encarregaria de donar a conèixer i estendre la iniciativa entre la 50 d'entitats locals existents (culturals, recreatives, esportives i socials). Del seu treball, i seguint les directrius del Secretariat Nacional, va sortir la proposta de demanar, a l'Ajuntament, l'adhesió al CCC.

En un Ple celebrat el 7 d'octubre de 1976 es prengueren diversos acords ben significatius:

- Consignar una partida de poc més de 3.000.000 pta per a l'ensenyament del català als Col·legis Nacionals, mitjançant la revonació del conveni amb Òmnium Cultural (pel 1976 havia estat de poc més d'un milió de pta). S'aprovaria sense cap debat.

- Moció a favor de l'aprovació d'un estatut d'autonomia per Catalunya, la cooficialitat del català i la restauració de la Generalitat, el Parlament i el Tribunal de Cassació de Catalunya. Presentada pels regidors més joves, catalanistes i demòcrates, fou aprovada -després d'un viu debat- amb l'únic en contra d'en Juan Rollán Soler.

- L'adhesió, unànime, al CCC. Proposta presentada pel mateix grup de regidors que a les iniciatives anteriors.

Cal recordar el significatiu moment que es vivia a nivell local, després dels fets succeïts al pas de la "Marxa de la llibertat" i de l'èxit de la convocatòria -imprevista- de l'"11 de Setembre" (tractats en episodis anteriors).

Tornant al CCC, dir que tot i prendre's l'acord d'adhesió, aquest no fou notificat fins l'11 de febrer de 1977 i a requeriment del Secretariat Nacional. En paral·lel, i un cop verificat aquest tràmit, es pogué realitzar una reunió conjunta Ajuntament - Grup promotor, que es feu el 12 de febrer, a les 7 de la tarda i a la Sala de Plens. En sessions celebrades els dies següents, s'escollí el Secretariat Local i es va decidir organitzar una jornada de presentació "pública" del CCC. El secretariat, de deu membres, quedava format per:

1/ Secretari general: Francesc Balauder Ramos, director del Col·legi Salesià.

2/ Ús oficial del català: Mercè Marçal.

3/ Català al carrer: Josep Esteve Huguet.

4/ Salvaguarda del patrimoni natural: Jaume Vila, del Seminari Claretià.

5/ Institucions: Joan Lloret Devesa.

6/ Valors populars i folklore: Joan Armadà Ygnacio.

7/ Secretariat cultural: Josep Maria Tarragó.

8/ Promoció i propaganda: Josep Lluís Caballero.

Els llocs 9 (Vocal d'escoles) i 10 (Caixer), quedaven -momentàniment- pendents. Per altra banda, l'Ajuntament, designava al regidor-delegat de Relacions Públiques, en Jaume Pujadas, com a representant oficial davant del CCC.

S'acordà que, l'acte públic, se celebrés el diumenge 13 de març de 1977, i preveient-se una gran participació, el local escollit fou l'Ateneu Santboià. A banda dels actes a l'interior, s'organitzà una ballada de sardanes i es demanava a l'Ajuntament que, en llocs significatius, onegessin senyeres i s'habilitessin cartells de salutació al CCC. L'acte es va desenvolupar amb tota normalitat, i amb l'assistència d'un miler de persones.

Tot seguit s'iniciaren, a nivell local, els diversos àmbits d'estudi del Congrés, d'entre els que podem destacar:

a/ Ús oficial del català: Mercè Marçal.

b/ Català al carrer: Josep Esteve Huguet.

c/ Salvaguarda del patrimoni natural: Jaume Vilá.

d/ Institucions: Joan Lloret Devesa.

e/ Valors populars i folklore: Joan Armadà Ignacio.

A banda de les nombroses sessions de treball, es desenvoluparen actes complementaris entre el que destaquem:

13-05-1977: Taula rodona, a la Casa de Cultura, sobre la campanya "Volem l'Estatut" i amb la participació de Rafael Ribó (PSUC, l'actual Síndic de Greuges), Miquel Sellarès (CDC, un dels organitzadors de la Diada) i Josep Guia (PSAN, matemàtic).

Un mes més tard, el 15 de juny de 1977, se celebraren les eleccions generals "Constituents", al Congrés i Senat de Madrid, començant una nova etapa política i on, els treballs del CCC orientaren -amb matisos- a moltes de les organitzacions polítiques participants.

Com a anècdota final, esmentar que -en aquelles mateixes dates- hi va haver una proposta i acord municipal de designar la "Casa de Cultura", amb el nom del Doctor Jordi Rubió i Balaguer, però que aquest ho va rebutjar per la manca de representació democràtica i popular de la institució. Recordem que les primeres "Municipals" de la democràcia no serien fins el 3 d'abril de 1979.

Carles Serret i Bernús

Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat

Unes noves eleccions municipals (gener de 1934), i com a conseqüència de la tradicional desunió de l'esquerra, van ser guanyades per la Lliga Catalana. Quan uns mesos després esclatà el conflicte a l'entorn de la Llei de Contractes de Conreu, els "rabassaires" santboians s'enfrontaran durament a les autoritats locals, oposades a aquella iniciativa legislativa del Parlament Català.

La manca de diàleg va comportar abandonaments significatius del consistori. Per una part el batlle ho feia per una ordre de la Conselleria de Governació (agost de 1934) i els membres d'esquerra ho feien -de forma voluntària- el dia 4 d'octubre, després que la Lliga impedís l'accés i participació dels veïns en una sessió plenària anterior.

En l'àmbit general de l'Estat, dirigit des de novembre de 1933 per forces conservadores encapçalades per la CEDA, les coses no anaven gaire millor. Les tensions entre els dos governs: català -d'esquerres- i el central –de dreta- augmentaren amb la ja citada Llei de Contractes de Conreu. La formació, a Madrid, d'un nou govern sota el control de Lerroux, fou interpretat com una amenaça directa a les institucions republicanes i precipità els fets. Catalunya i Astúries, cercant objectius distints, es revoltaren contra el govern central.

El president Companys va proclamar, el 6 d'octubre, la República Catalana tot oferint el país i les seves institucions com a refugi i baluard de l'essència republicana. La reacció del govern central fou immediata i reprimí durament la insurrecció, que, si bé a Catalunya fóu de curta durada, a Astúries va comportar un llarg període de tensió amb milers de morts entre els miners revoltats.

A Sant Boi, l'equip de la majoria municipal, en no sentir-se co-responsable de la nova situació, va deixar l'Ajuntament en mans de la minoria d’esquerres. L’endemà, en escoltar per la ràdio la rendició de la Generalitat s’arriava la senyera estelada que havia estat col·locada al balcó principal de la casa de la vila i el secretari, en Baldiri Déu, es dirigí a la casa del batlle per tal d'informar-lo de les "novetats".

En paral·lel, un nombrós grup d'elements incontrolats de tendència anarquista (composat per santboians i veïns de la Colònia Güell) accediren de forma violenta a la casa de la vila tot enarborant una bandera roja que instal·laren al balcó, tot proclamant el "comunisme llibertari". A l’exterior talaren diversos plàtans per tal de formar barricades i s’atacà la casa de l’alcalde, Cal Silio, al carrer Major. Agressió que fou repel·lida després d'un intercanvi de trets. La situació de perill es va superar amb l'arribada a la vila d'una unitat militar.

Al cap d'uns dies les forces d'ordre emprengueren actuacions repressives contra els participants en aquell moviment, si bé a Sant Boi les detencions van tenir més a veure -en general- amb la participació d'alguns membres de "Nosaltres Sols", "Estat Català" o "Esquerra Republicana" als fets de Barcelona. Es clausuraren els estatges d'algunes organitzacions d'esquerra.

Arran de la neutralització de l'oposició municipal, d'esquerres, es feu una reestructuració del govern municipal.

Avui dijous, 29 de setembre, tot aprofitant que acabem d'entrar a la tardor i -habitualment- és època de tempestes i pluges copioses, hem aprofitat per analitzar una popular dita local, que cal tenir ben present:

"QUAN SANT RAMON PORTA CAPA, SANT BOI NO SE N''ESCAPA"

- D'on pot sortir aquesta dita?.

- De quin període i en quin context històric?.

- A quin episodi concret fa referència, o bé quin fet va ratificar la versemblança de la mateixa?.

Cal anar, al 1926, a recordar un important aiguat, de tràqiques conseqüències, tant per a Sant Boi, com per al conjunt del país.

Podeu consultar:

- A nivell local:

http://museusantboi.blogspot.com.es/2016/09/laiguat-de-sant-ramon-article-publicat.html

- A nivell general:

http://historiadeltemps.blogspot.com.es/2014/09/1926-laiguat-de-sant-ramon-i-2.html

Des del passat 10 de setembre, i fins Nadal, es pot veure al MUSEU DE SANT BOI l'exposició "AVIADORES DE LA REPÚBLICA", que consta d'una trentena de plafons, amb grans il·lustracions, on es recull la història de les FARE (Fuerzas Aéreas de la República Española), conegudes com "La Gloriosa" i de l'associacionisme dels seus antics integrants. La mostra es complementa amb documents, publicacions i maquetes.

Una important efemèride ha propiciat la presentació d'aquesta exposició a la nostra ciutat, el 40è aniversari de la primera trobada general d'ex-pilots republicans, en un "dinar de germanor" celebrat a l'Hotel "El Castell" (29 de maig de 1976), i que serví per impulsar la creació l'ADAR (Associació d'Aviadors de la República), una de les primeres associacions creades per recuperar la seva pròpia "Memòria Històrica".

Tanmateix, aquest tema general, tampoc és aliè a la història santboiana, coneixent -a dia d'avui- dos pilots santboians:

- JOSEP PALLARÉS FARRERAS (1916-1944). Rebé instrucció a l'antiga Unió Soviètica, on segurament viuria l'acabament de la Guerra d'Espanya. S'enquadraria a l'aviació de l'Exèrcit Roig i moriria, en combat aeri contra el nazisme, als cels d'Ucraïna, a les acaballes de la IIª Guerra Mundial.

- JOSEP SALA CASAPONSA (1916-2016). Format també a l'antiga Unió Soviètica, formava part de la defensa aèria de Madrid, el 1939, on probablement fou fet presoner.

L'ONZE DE SETEMBRE DE 1976

SANT BOI, LA CAPITAL POLÍTICA DE CATALUNYA

El 10 d’agost del 1976, l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya i d'altres partits i entitats fundaren la "Comissió Onze de Setembre", per tal de recuperar la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, prohibida -i perseguida- des del 1939.

S'iniciaren negociacions amb el governador civil de Barcelona Salvador Sánchez-Terán qui va haver d'elevar nombroses consultes als seus superiors de Madrid.

La decisió dels organitzadors, vist que s'aproximava la data i el tema no es desencallava, feu que comencés la campanya de comunicació.

La nit del 9 de setembre, Sánchez-Terán, i en una reunió celebrada al seu domicili particular, notificava la prohibició de celebrar la "Diada" al Parc de la Ciutadella, de Barcelona, suggerint que se cerqués un espai alternatiu, fora de la capital. A més, es prohibia la utilització del terme "Nacional" al costat del de "Diada".

Fou llavors quan l’advocat i historiador Josep Benet, feu la proposta de Sant Boi per ser la població on estava enterrat Rafael Casanova, darrer Conseller en cap de Barcelona, l'any 1714; i que disposava d'un espai gran, com era la Plaça de Catalunya.

Les hores següents foren frenètiques. Tot i que moltes coses ja estaven embastades, el canvi d'ubicació comportava una redefinició de la logística. La matinada del dia 10, Miquel Sellarès (CDC) i Carles Quingles (PSUC) acudiren a Sant Boi per entrevistar-se amb quatre representants de l’ADSB: Joan Antoni Ciurana, Joan Baptista Lloret i Jaume Ramoneda Rabassa (pel PSUC) i Pere Pugès (independent, nacionalista d'esquerres).

Va caldre abordar aspectes claus com ara:

- Senyalització d'àrees d'aparcament (els autocars s’establiren a la part baixa de la Ronda de Sant Ramon, entre Camps Blancs i Casablanca).

- Senyalització dels diversos accessos a la Plaça de Catalunya des de l'estació dels Ferrocarrils Catalans.

- La ubicació de l'escenari a la plaça, a l'eix del carrer de Francesc Macià (aleshores Alberto Arbós), centrat davant de oficines de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (actualment Caixa Banc). I, a més, l'establiment d'un centre de control dels "servei d'ordre" que s'establí a l'edifici contigu on tenia el taller i l'habitatge l’inventor Vicenç Zenón qui, a més, va subministrar l'energia elèctrica a l'acte, en disposar de "força" suficient per les necessitats de la seva indústria.

El servei de seguretat havia d'estar amatent a la circulació de la gent, al que s'esdevingués a la pròpia Plaça i prestar atenció a punts calents com les casernes (Guàrdia Civil i Militar) o la immediata central de FECSA.

El dissabte 11, a partir del migdia, començà a arribar una munió de gent, tot i faltar moltes hores per a l'inici de l'acte. La Plaça i carrers adjacents s'omplirien a vessar. Fins i tot, amb l'acte ja acabat, seguia arribant gent d’arreu del país. Els FFCC no deixaren de funcionar mentre hi hagué gent a les andanes de l'estació de Sant Boi. Tot plegat ho confirma l’informe de la 411a. Comandància de la Guàrdia Civil: “El conglomerado de gente que asistió fue desde curiosos (San Baudilio tiene 70.000 habitantes) hasta partidarios de todos los partidos políticos de oposición y gente de sentimientos catalanistas y separatistas”.

L’acte fou presentat per l’actriu Maria Josep Arenós, que de primer demanà un minut de silenci per tots els morts per la llibertat. En concret, ressaltà l’últim, J. M. Zabala, mort tres dies abans, per trets de la Guàrdia Civil en una manifestació pro-amnistia a Hondarribia (Guipúscoa).

És va llegir el missatge adreçat pel president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i tot seguir es dona pas als parlaments:

- Miquel Roca, representant del CFPC, donà la tònica del consens i el seny. Aconseguí la màxima intensitat quan, referint-se a la immigració, proposà “una sola comunitat en defensa d’una identitat que necessitem per a [sic] sentir-nos arrelats a un país que volem nostre. Catalunya, companys, serà del poble o no serà”.

- El seguí l'Octavi Saltor, representant del catalanisme liberal i hereu de la Lliga, qui feu un discurs històrico-literari, erudit, que va refredar l’ambient.

- El darrer orador, Jordi Carbonell (recentment traspassat), fou elegit per representar l’AdC, tot fent bandera dels famosos "4 punts" com a eixos de la ruptura democràtica. A les seves memòries, Sánchez-Terán explica que aquest “se excedió de lo pactado al insistir en el derecho de autodeterminación”.

Cap a les set de la tarda, l'acte es tancava amb el cant d’Els Segadors, sota la direcció d'Oriol Martorell.

Fou la mobilització més gran coneguda a Catalunya des de la instauració del règim franquista, tot i el ball de xifres d’assistents que donaren les diverses fonts.

Per saber-ne més:

- Contextualització històrica: http://www.baixllobregatadebat.cat/wp-content/uploads/2016/04/1976-Onze-de-Setembre-2016.pdf

- Dos documents inèdits:

http://www.facebook.com/ahmsbl/photos/?tab=album&album_id=1117720898312328

- Vídeo: http://vimeo.com/59812629

- Fotos històriques i parlaments: http://www.facebook.com/ahmsbl/photos/?tab=album&album_id=1103625363055215

El programa d'aquest dijous, 28 de juliol, el darrer abans de vacances, l'hem dedicat a parlar d'una iniciativa local conseqüència de l'estat de guerra provocat per la rebel·lió militar de juliol de 1936: l'organització d'una milícia.

Que va ser i quina composició va tenir la "Centúria"?. Quina va ser la seva organització?. La participació municipal.

Que en sabem de la seva participació en l'intent de recuperació de l'illa de Mallorca, liderat pel capità Bayo, cap de l'Aeronàutica Naval de Barcelona?.

La retirada i el retorn a casa.

Vicissituds posteriors: el front d'Aragó.

Per saber-ne més:

- Introducció: http://museusantboi.blogspot.com.es/2008/05/memorlia-la-centria-rafael-casanova.html

- Records de tres components de la "Centúria": http://museusantboi.blogspot.com.es/2016/07/la-centuria-rafael-casanova-de-sant-boi.html

- De les "memòries" de Josep Ferrés Marigó: http://museusantboi.blogspot.com.es/2016/07/alliberar-les-illes-balears.html

La rebelió militar i l'estat de guerra foren situacions, excepcionals, que podem dir van afectar a pràcticament tots i cadascun dels temes de gestió municipal i que han deixat la seva petjada a la documentació conservada a l'Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat.

Un dels paquets més significatius és la voluminosa documentació sobre les lleves ordinàries i la mobilització de guerra, afectant a prop de 1.500 homes i dels quals, més o menys un 10 % perdé la vida en el conflicte.

També molt significativa, i punyent, la sèrie documental produïda per la "Comissió Municipal de Depuració" (amb prop de 4.000 expedients) i que ve a ser, l'oficina local subsidiària de la "Causa General" i organisme informant del "Tribunal para la Represión de la Masonería y el Comunismo", que tingué la seu a Salamanca.

L'impacte de la guerra sobre els proveïments i d'altres serveis municipals, especialment el Cementiri (amb la gran mordaltat produïda a les institucions psiquiàtriques) o les escoles, també són temes molt significatius.

També hem fet un esment a la documentació perduda, sobretot de caràcter privat (persones e institucions), especialment dramàtica en el cas de les organitzacions polítiques i sindicals.

Per contra, alguns treballs desenvolupats al llarg dels darrers 30 anys, han començat a donar llum a aquell període complex i convuls de la nostra història.