Ens visita l'excampió mundial de Duatló, Roger Roca per parlar de la vida després de l'esport. Retirat de l'alta competició des de 2015, el català va ser maratonià abans que una lesió el 2006 el portés a sortir regularment en bicicleta durant el procés de recuperació. Aquest fet va canviar la seva trajectòria esportiva i va acabar proclamant-se campió del món de duatló l'any 2011 a Gijón. Un cop retirat en Roger no ha deixat de córrer i ha continuat vinculat a l'esport com a organitzador de curses i també com a llebre de maratons per ajudar a altres atletes a aconseguir marques i títols, a més de competir ell també a nivell màster i popular.

Parlem de la Tranplant-Run, una cursa popular i solidària que torna demà dissabte al Parc del Fórum amb dues distàncies de 5 i 1 quilómetres. El gran objectiu de la cursa és conscienciar a la població sobre la donació d'òrgans i la col.laboració en la recerca i el suport al col.lectiu de les persones transplantades. De fet Catalunya, i Barcelona en concret, és pionera i referent mundial en aquet sector i enguany s'espera que es torni a marcar un nou record en la xifra de transplantaments fets a la capital catalana. La cursa reuneix una bona quantitat de persones transplantades, les seves famílies i també les dels donats i personal mèdic i clínic i és oberta a tothom , a més de ser també un bon aparador de com l'activitat física és un dels elements clau en la normalització i integració social de les persones transplantades. Ho parlem amb en Tono Tombas, president de l'associació de malalts renals ADER i transplantat tres vegades i compten també amb el testimoni d'un dels participants a la cursa, l'Eugeni, transplantat també en tres ocasions.

En el marc de la sèrie d'entrevistes que aquest darrer trimestre del 2022, any del 30è aniversari de Barcelona 92, fem amb medallistes catalans i catalanes d'aquells inoblidables Jocs, avui conversem amb Anna Maiques, component de l'equip d'hoquei herba femení que es va proclamar campió olímpic. Va ser una medalla d'or històrica perquè l'hoquei femení espanyol mai havia participat en uns jocs i perquè encara actualment aquell és l'únic or que un equip espanyol femení, de qualsevol esport, ha guanyat a uns Jocs Olímpics. Amb l'Anna parlem d'aquell grup de noies que eren amateurs poc abans dels Jocs i que es van preparar a consciència i van aparcar feines i estudis per aconseguir el millor resultat possible als Jocs de casa i el seu premi va ser el més gran que es pot aconseguir, l'or.

Conversem amb l'atleta catalana Esther Guerrero, internacional i olímpica. Després de participar en Mundials i Europeus i dos Jocs Olímpics, a Rio 2016 i Tòquio 2020, el repte actual de l'atleta de Banyoles és tornar a les pistes al més alt nivell un cop superada una greu lesió de la qual està a la recta final de la seva recuperació. Guerrero es va trencar el tendó del bíceps femoral dret el passat mes de febrer i va tornar a les pistes al maig, però un problema a la cicatriu la va fer aturar del tot i encara no ha tornat a la competició. S'ha perdut d'aquesta manera les grans fites de 2022, però des de finals d'agost entrena al màxim amb l'objectiu de reaparèixer a l'Europeu en pista coberta que tindrà lloc el març de 2023 a Istanbul. Si una cosa li ha deixat clara la greu lesió, la primera de la seva carrera esportiva, és que vol tornar a la vida que feia abans, la d'una esportista d'elit.

Conversem amb l'ex jugador de bàsquet Albert Oliver, llegenda del bàsquet espanyol, sobre la vida desprès de l'esport. Una vida que ell coneix encara molt poc perquè nomès fa uns mesos que es va retirar als 43 anys, convertint-se en el segon jugador més veterà de la història de la lliga espanyola nomès per darrera del nord-americà Darryl Middleton. L'Albert va anunciar la seva retirada sent jugador de l'Obradoiro gallec i desprès d'una llarga trajectòria de 25 anys com a professional plena de records de longevitat que el van dur, fins i tot, a debutar a la selecció espanyola absoluta amb 39 anys. En total, el català ha jugat a vuit clubs diferents i ha disputat 675 partits a la lliga ACB durant la seva carrera. Actualment continua vinculat a l'esport com a entrenador ajudant de l'equip filial del Gran Canària, club on va jugar sis anys i on va guanyar el seu únic títol, la Supercopa d'Espanya de l'any 2016.

En el nostre habitual recorregut per la geografia catalana a través de l'esport, avui ens aturem la localitat lleidatana d'Organyà, a l'Alt Urgell, un municipi pirinenc que s'entén a la dreta del riu Segre i del que es conserva el que es considera el text literari en prosa més antic escrit en llengua catalana, les Homilies d'Organyà. A banda del patrimoni històric i cultural de la vila, l'entorn d'Organyà ofereix un gran patrimoni natural. Un entorn que demà dissabte es pot conèixer a través de la Marató de Boumort, un esdeveniment esportiu que consta d'una marató i una mitja marató de muntanya, una caminada no competitiva i de curses per la mainada. La cursa arriba fins a la reserva nacional de Caça de Boumort i permet als participants trepitjar l'imponent Serra del mateix nom així com la Vall de Cabó.

En la sèrie d'entrevistes que aquest 2022, any del 30è aniversari de Barcelona 92, estem fent als medallistes catalans d'aquells inoblidables Jocs, avui ens visita l'exfutbolista Antoni Pinilla. Format a les categories inferiors del Barça, on va debutar al primer equip als 18 anys, i amb un recorregut per diversos equips de primera i segona divisió que va finalitzar al Nàstic de Tarragona, Pinilla tenia vint-i-un anys quan va formar part de l'equip olímpic espanyol que va guanyar l'or als Jocs de Barcelona. Amb ell repassem aquella trajectòria olímpica que va portar a l'equip que entrenava Vicente Miera des de la concentració, la fase de grups i les primeres eliminatòries a València fins a la final contra Polònia al Camp Nou que va guanyar l'equip espanyol per 3 a 2. Un equip ple de talent jove amb noms com Pep Guardiola, Luis Enrique, el Chapi Ferrer o Abelardo, entre d'altres, i un jove Antoni Pinilla.

Conversem amb la rider de Surf d'estel (Kitesurf) catalana Gisela Pulido, que es prepara per poder ser olímpica als Jocs de París 2024 on , per primera vegada, aquesta modalitat de vela entrarà al programa dels Jocs. La Gisela porta des que era molt petita dedicada a l'esport i al mar i amb 10 anys ja es va proclamar per primer cop campiona del món de Surf d'estel, la més jove de la història. Amb 21 anys ja havia guanyat el Mundial 10 cops i va decidir deixar la competició i centrar-se en diferents reptes esportius. El 2020, però, quan va saber que el seu esport seria olímpic a París, va decidir tornar a competir per intentar el somni de participar en uns Jocs, tenint en compte que la modalitat olímpica és la de velocitat i no d'estil lliure, la que sempre ha practicat la Gisela. Ara la catalana acaba de tornar del mundial de Cagliari, on ha estat desena, després de guanyar la medalla de bronze al Campionat d'Europa. Amb ella parlem sobre la seva preparació cap als Jocs de París i la seva passió pel surf d'estel i la natura, tota una filosofia de vida.

Parlem del paper que l'esport i l'exercici físic te en la salut de les persones iconcretament en persones amb artrosi, una patologia associada erròniament només a la vellesa, però que afecta persones grans i de mitjana edat amb especial incidència en esportistes i dones de qualsevol edat. Ho fem amb motiu de la sisena edició del Congrés Internacional de Pacients amb Artrosi que organitza la Fundació OAFI i que comença demà a Barcelona. Edsport i salut amb el Dr. Josep Verges, president, CEO i fundador d'OAFI i el Dr. José Mª Villalón, cap dels serveis mèdics de l'At. Madrid i ponent al congrés.

Ens visita Pere Ribes, pioner de la natació sincronitzada a Espanya que el passat dijous, 20 d'octubre, va anunciar la seva retirada als 27 anys. En Pau es va enamorar de la sincronitzada quan només tenia 7 anys i era un esport practicat només per noies. Ell va trencar estereotips i va obrir una porta que es va fer gran quan el 2014 la Gemma Mengual li va trucar per formar amb ell un duo mixt per participar en el primer Mundial on es va competir en aquesta modalitat, el de Kazan 2015. Ell tenia 19 anys i aquell va fer l'inici d'una carrera de 8 anys a l'elit amb un palmarès de 4 medalles de bronze i 4 de plata en campionats d'Europa a més d'obrir la porta als nois a la sincro. La falta de suport econòmic i pensar que ja no pot donar la seva millor versió han empès al Pau a la retirada tot i que continuarà vinculat a la sincro com a entrenador.