Món possible

Ruth López, advocada i defensora dels drets humans a El Salvador, va ser detinguda el 18 de maig passat, sota l’acusació falsa de “peculado” o apropiació indeguda de fons de l’Estat. Imputació que la Fiscalia General de la República va canviar després pel càrrec d’enriquiment il.lícit.

La família denuncia que no la poden visitar des del juliol, tampoc els seus advocats. López dirigia la Unitat d’Anticorrupció i Justícia de l’organització de drets humans Cristosal i havia liderat diverses investigacions sobre el govern de Nayib Bukele.

El cas de Ruth López no és únic. Defensors dels drets humans i periodistes pateixen la repressió en un país que es vanta d’haver acabat amb la violència de les pandilles, a costa de la llibertat.

Tres defensores dels drets humans salvadorenques acaben de visitar Catalunya, per denunciar la situació de repressió que pateixen en el règim Bukele. Totes tres han de romandre en l’anonimat, perquè estan amenaçades. En el seu nom, dona la cara la periodista Angélica Cárcamo, exiliada, que denuncia l’èxode periodístic provocat pel règim autoritari instal.lat al seu país, en estat d’excepció des de fa més de tres anys i mig.

A Món Possible, parlem amb ella i amb una de les defensores que no pot mostrar la seva identitat.

Els abusos infantils a la sí de l’Esglèsia, però no només aquí, és un capítol fosc, encara pendent de reparació. La xifra de víctimes és una incògnita, difícil de conèixer, perquè si bé hi ha milers de denúncies, no tothom s’atreveix a dir el que va patir. Històries aterradores en un àmbit, el de l’educació, on la infància hauria de tenir protecció. Però també a la família.

Avui coneixem un cas a Món Possible, que no va passar a l’escola, ni a casa, sinó en un hospital. L’agressor, un capellà; la víctima, una nena de 8 anys que era ingressada en un sanatori de nenes tuberculosos. No va ser l’única. Amb total impunitat i silenci.

Dècades després. Leonor ha fet el pas de denunciar-ho i de buscar altres víctimes. Una història personal, però també col.lectiva, que exigeix justícia i reparació.

A Catalunya, es calcula que hi ha unes 60 mil persones sense llar o en risc d’exclusió residencial. Només a la ciutat de Barcelona, dormen cada nit al carrer prop de 1.400 persones, segons l’últim recompte de la Fundació ARRELS, però podrien ser-ne més. En uns dies, actualitzaran el cens de sensellarisme a la capital catalana.

Les xifres creixen any rere any. També els assentaments, com el que acaben de desmantellar a Barcelona, al costat de la futura estació de La Sagrera, després d'un incendi, amb el resultat de dues persones ferides.

L’arribada del fred fa més difícil i perillós viure al carrer. Dades i reflexions en aquest Dia Europeu dels Sense-sostre. I darrera de les xifres, històries humanes, com la del José Luis. Va viure 18 anys al carrer; des d'en fa dos té un sostre, gràcies a la Fundació Arrels. Parlem amb el José Luis i amb la directora d'Arrels, Bea Fernàndez.

“Españoles, Franco ha muerto”. Aquesta frase ja icònica, pronunciada ara fa 50 anys pel llavors president del Govern, Arias Navarro, tancava l’etapa més fosca de la nostra Història recent: 40 anys de dictadura franquista, que havia succeït a una guerra civil cruenta, que encara deixa ferides obertes. Una dictadura que va morir al llit. O ens pensàvem que havia mort aleshores. Però encara ara trobem vestigis d’aquella etapa. I una alerta: l’auge de l’extrema dreta a tot el món, també aquí, a Espanya i Catalunya.

Ho analitzem tot plegat amb el professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Barcelona Xavier Torrens, autor de “Salvar Catalunya: La gestació del nacionalpopulisme català”, i amb Carles Vallejo, el president de l’Associació Catalana d’Expresos polítics del Franquisme, que va patir la repressió i la tortura a Via Laietana i a La Model.

I coneixem una altra de les històries personals i col.lectives que ens deixa la repressió franquista: la de Ángela Iglesias Rebollar. Va ser detinguda, torturada i assassinada, juntament amb el seu marit. Ha recollit la seva història el seu nét, el periodista Paco Niebla, al llibre "La protestante. Ojos azules, corazón rojo".

Aportar somriues on hi ha dolor; suavitzar experiències vitals negatives, quan ens sentim més vulnerables. Això és el que fan els PALLAPUPAS, pallassos d’hospital que, de mica en mica, han anat ampliant els seus escenaris d’acció.

PALLAPUPAS ha complert 25 anys de vida, que repassem al nostre Racó de Pensar amb la Sílvia Penón, amb la seva creadora, l’Angie Rosales, una “activista del riure”.

Es compleixen 50 anys de l’anomenada “Marxa Verda”, que va donar inici a l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental i l’exili de bona part del poble sahrauí a camps de refugiats del desert algerià. Amb Franco moribund, Espanya, la potència colonitzadora, va abandonar els sahrauís i encara ara, mig segle després, el Sàhara continua sent l'últim territori africà per descolonitzar. Una responsabilitat espanyola, que ha comprat les tesis marroquines d'atorgar al Sàhara Occidental un pla d'autonomia sota control del regne alauita. El Consell de Seguretat de Nacions Unides ha validat aquesta solució, que encapçala el president nord-americà, Donald Trump, però ha renovat un any més la missió de la MINURSO, defensora del referèndum d'autodeterminació.

Ho analitzem amb el nou Delegat del Frente Polisario a Catalunya, Mohamed Salem Laabeid, que assegura que el Sàhara resistirà, lluitarà i serà lliure.

Es compleixen 9 anys de l’Acord de Pau a Colòmbia, que posava fi a un conflicte armat de més de mig segle. Un acord de pau aigualit pel NO en el referèndum i que no ha suposat, en la pràctica, la fi de la violència. En aquests 9 anys, es comptabilitzen 480 signants de la Pau assassinats i més de 1.800 defensors i defensores dels drets humans. Moltes morts que no ens permeten parlar d’una Pau total, encara a Colòmbia. Continua sent un dels països més perillosos del món per als que defensen el territori, el medi ambient i les persones que hi viuen.

Ho analitzem amb un dels signants de l’Acord de Pau, Luis Eliecer, més conegut com a Matías Aldecoa, que va ser comandant de les FARC, i Natali Gonzàlez, defensora dels Drets Humans.

Als anys 70, la crisi del petroli va obligar a estalviar energia. La majoria de països europeus va adoptar el canvi horari: dos canvis d'hora a l'any, establint l'horari d'hivern i el d'estiu, amb l'objectiu d'aprofitar millor la llum solar i reduïr el consum elèctric. Amb el pas dels anys, però, l'estalvi energètic es qüestiona i la balança es decanta cap als perjudicis que causa a la nostra salut. Per això, cada vegada surten més veus crítiques amb el canvi d'hora.

El debat és servit de fa temps, però no acaba de materialitzar-se un consens. El president del Govern espanyol ha tornat a posar el tema sobre la taula.

Canvi d'hora sí o no? I, cas d'eliminar-lo, amb quin horari ens quedem? En parlem amb Carla Estivill, directora de la Clínica de la Son Estivill i membre de la Time Use Iniciative, que promou l'eliminació dels vancis horaris i que ens quedem a l'horari d'hivern.

Un 10% de la població mundial té més de 65 anys i el percentatge es pot gairebé doblar en el pròxim quart de segle, segons estimacions de l'OMS. Els avenços mèdics han millorat la nostra salut i augmentat l'esperança de vida. Vivim més i l'objectiu és que visquem millor: incrementar la nostra qualitat de vida. Posar-li vida als anys i no només anys a la vida. En parlem amb Eloy Santos, investigador principal de l'estudi sobre la supercentenària Maria Branyes al Grup d'Epigenètica del Càncer de l'Institut d'Investigació Josep Carreras; el psicogeriatra Jesús Vaquero, director d'Atenció Intermèdia a la Fundació Hospitalària de Sant Boi, que forma part del WeMind Cluster que celebrarà congrés a Barcelona el 25 i 26 de novembre; i Anna Freixas, autora de llibres com "Yo Vieja", on reivindica el paper de les dones a totes les etapes de la vida, també en la vellesa.

9 mesos després de l’anterior alto-el-foc a Gaza, entra en vigor el que hauria de suposar la pau definitiva. Un anhel compartit, que arriba 2 anys després de l’inici de l’última i més brutal escalada israeliana sobre la Franja, que deixa un rastre de més de 67 MIL víctimes civils comptabilitzades.

La població palestina, exhausta, necessitava la fi d’aquest horror, tot i que sap que encara s’haurà d’enfrontar a escenes dantesques. Entre la desolació i l’esperança, constata que ha sobreviscut a un genocidi.

En parlem amb Salah Jamal i Laurent Cohen, palestí i jueu antisionista, amb els que ja vam analitzar també l'anterior alto-el-foc a Gaza, que va saltar pels aires en només dos mesos.