Món possible

El Dr. Akram Loubad va néixer a Gaza, en una família de refugiats palestins, que van ser expulsats de casa seva, a Al Majdal, durant la Nakba del 1948. Va viure una infància marcada per la pobresa i la mort del seu pare quan només tenia 6 anys. En una família de deu germans, es va haver de posar a treballar i va tenir molt clar que només l'educació li serviria per sortir endavant. Va viatjar a Barcelona i es va convertir en un cardiòleg de reconegut prestigi. Ara, per ajudar el seu poble, ha creat la Fundació Akram Loubad, per proporcionar atenció cardiològica a la població de Gaza.

El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix "refugi" com a "protecció que hom ofereix a una persona perseguida o que està en perill". "Lloc on hom es pot posar en seguretat. Un refugi segur". Refugi, "Refugio", és també un projecte transmèdia, que aborda aquest concepte, a través d'un doble format: el físic, un llibre de poemes, i el digital, en forma de peces audiovisuals que es poden veure en una pàgina web. L'artifex de tot plegat és Raúl Guillamón, artista multidisciplinar, amb compromís social, que ens convida a deixar de mirar-nos el melic, per empatitzar amb el patiment dels altres.

Ser activista als territoris ocupats pel Marroc al Sàhara Occidental suposa viure sota l’amenaça constant de la vigilància i agressions per part de la potència invasora. Les autoritats d’ocupació reprimeixen qualsevol acció o manifestació a favor del dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, exiliat des de fa mig segle al desert algerià o sota la repressió marroquina als territoris ocupats.

Ho saben bé activistes com Hassana Douihi i la seva dona, Mina Baali, que aquesta mateixa setmana han patit l'assetjament de les forces policials marroquines a casa seva, a la ciutat ocupada d'El Aaiún. L’acció s’emmarca dins de la política de repressió sistemàtica exercida pel Marroc. Una violació flagrant del Dret internacional i de la Declaració Universal dels Drets Humans, segons denuncia la Instància Sahrauí contra l’ocupació marroquina (ISACOM), de la que formen part Hassana Douihi i Mina Baali.

En parlem amb Hassanna i el seu fill, Yusef, que viu a Catalunya.

El 2026 ha començat convuls, amb l'atac dels Estats Units contra el règim de Nicolás Maduro, capturat amb la seva dona i enviat a Nova York, per ser jutjat per narcoterrorisme i altres delictes. Una acció que aplaudeixen els opositors a Maduro, però es qüestiona des del punt de vista del Dret internacional perquè atempta contra la sobirania de Veneçuela.

Ho analitzem, amb la resta de temes que marquen l'agenda internacional, amb Antoni Segura, catedràtic emèrit d’Història Contemporània i expresident del CIDOB.

Us imagineu ser testimoni privilegiat, en primera fila, de la Història del país? Escriure, o millor dit, transcriure tot el que ha passat, des de la fi de la dictadura fins a l’actualitat: la coronació de dos reis, la investidura de set presidents del Govern, la Constitució del 78 i un intent de cop d’Estat. Tot això ho ha vist, ho ha transcrit, a tota velocitat, Ana Rivero, taquígrafa a les Corts espanyoles durant 50 anys. Tota una experiència que relata al llibre “Luz y taquígrafa. Cincuenta años transcribiendo la Historia de España” , que ha escrit amb la també taquígrafa i periodista Ana I. Gracia.

“Tot està per fer i tot és possible”, va escriure el poeta Miquel Martí i Pol. Aquesta necessitat i esperança ens guia a molts: fer per continuar avançant. Molts cops costa, però és el camí, ens han dit, i continuem caminant. Però i si no fós possible? I si estiguéssim encadenats “A les presons del possible”? En parlem amb la filòsofa Marina Garcés, que ha reeditat el seu primer llibre i, 25 anys després, constata que "aquell món que no es podia canviar ha canviat molt. I no com hauríem esperat i desitjat. Les forces de canvi, en el darrer període històric, són destructives i reaccionàries. Per tant, el món ha canviat, sí, però l'horitzó del possible encara s'ha restringit més".

Qui som i d'on venim? Les grans preguntes que ens fem els humans. És cert que venim del mico? Que no ens diferenciem tant d’espècies pròximes com els ximpancès o els goril.les? Què ens uneix i què ens separa? Perquè nosaltres hem evolucionat més? Com s’explica tot plegat?

Preguntes que mirem de respondre amb una eminència en aquest camp, el biòleg i investigador principal del Grup de Genòmica Comparativa de l’Institut de Biologia Evolutiva, del CSIC i la Universitat Pompeu Fabra, Tomàs Marquès Bonet. Per la seva investigació sobre els primats i els orígens evolutius humans, ha estat reconegut amb la Medalla Ramón y Cajal, de la Real Acadèmia de Ciències d’Espanya.

Avui "Món possible" és un crit per la infància de Gaza, a qui han arrabassat absolutament tot: la vida, a molts; els pares, els germans, els amics..., l'educació, la salut, l'esperança i el futur.

"Un crit pels infants de Gaza" (Ara Llibres) és el títol d'un llibre col.lectiu, escrit per moltes veus i editat per les periodistes Cristina Mas i Txell Feixes, que han volgut recollir testimonis i denúncies de l'horror que s'ha viscut i encara s'està vivint a Gaza, perquè dos mesos després del mal anomenat alto-el-foc, la violència i la mort no s'han aturat a Palestina. I la infància ha estat un blanc destacat d'aquest horror.

En parlem amb la Cristina Mas, que ens presenta aquest crit per denunciar el genocidi i mirar d’obrir el camí a la pau permanent. Un llibre solidari, perquè la recaptació de la venda es destinarà a ajut humanitari urgent per a entitats palestines que treballen a Gaza, dins de la campanya Actua X Palestina.

"Hipòxia" és la disminució de la quantitat adequada d’oxígen. I és també el títol de l’última novel.la del Raül Romeva. La seva cinquena novel.la, però ha publicat una vintena de llibres d’assaig, de temàtica social i política, i també poesia. Hem de dir que aquesta és la seva novel.la més intimista: la història del Blue, un noi que troba refugi dins l’aigua. Com li passa al nostre convidat.

Una metàfora de la vida, com necessitem refugis i, de vegades, tocar fons per poder tornar a la superfície. I una crítica a la superficialitat de la nostra societat, que molts cops no ens deixa ser qui volem ser.

Les crisis humanitàries augmenten al planeta, mentre es va tancant l’aixeta de l’ajut humanitari. La prova més evident, i sagnant, els Estats Units: només arribar al seu segon mandat a la Casa Blanca, el president Trump va desmantellar l’Agència per al Desenvolupament Internacional, l’USAID, després de més de 60 anys de funcionament. Però no és l’únic país que retalla l’ajuda exterior. També estats europeus han reduït aquesta partida als seus Pressupostos. Ho analitzem amb l’eurodiputada Leire Pajín, del grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, ponent de l’informe “Ajuda humanitària en temps de policrisi: reafirmar els nostres principis per a una resposta més eficaç i ambiciosa a les crisis humanitàries”, que s’ha de debatre al gener al Parlament europeu.