Món possible

Es compleixen 40 anys del referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN. Va guanyar el sí, amb el 52 i mig per cent dels vots, però aquí, a Catalunya, es va imposar el no, amb el 53’7%.

40 anys després, del que expressa la ciutadania a les enquestes d’opinió es desprèn que hi ha una àmplia majoria, més gran encara que fa 4 dècades, que es declara contrària a la guerra i les intervencions militars: dos terços a l’Estat espanyol; a Catalunya, encara més, entre un 70 i un 80% no vol ni sentir a parlar d’augmentar el pressupost per a despesa militar.

Ho analitzem tot plegat amb José Luis Gordillo, activista antimilitarista i investigador del Centre Delàs d'Estudis per la Pau.

Les malalties cardiovasculars són una de les principals causes de mort. Se les anomena malalties silencioses perquè, molts cops, quan donen el senyal d’alarma ja és tard. Les manifestacions més greus són un infart o un ictus i, també, l’amputació de les extremitats inferiors, a causa de la mala circulació de la sang, la falta de reg sanguini, que pot provocar una gangrena.

Les artèries són les canonades del nostre cos, i cal tenir-les sempre ben desenbossades. En parlem amb el cirurgià vascular Marvin García-Reyes, un entusiasta de la seva feina, que exerceix a l'hospital de la Vall d'Hebron, a la clínica GMA i a l'Hospital Universitari Dexeus.

8M, Dia de la Dona. Una jornada en què hem de continuar reivindicant drets, fins que un dia com avui no hagi d’estar marcat al calendari, com no hi ha un Dia de l’Home. Però mentre la meitat de la població continui estant discriminada, mentre no hi hagi Igualtat, haurem de continuar reclamant i reivindicant els drets de les dones. I entre les reivindicacions apareix una paraula clau: conciliació. Perquè no està escrit enlloc, però sobre nosaltres continuen recaient les tasques de Cures. I la conciliació no hauria de ser una “cosa de dones”. Les Cures són, hauríen de ser, una tasca compartida. I això no és només una reivindicació feminista, sinó una qüestió de justícia social. Una assignatura pendent, encara, a la nostra societat.

En reflexionem al nostre "Racó de pensar", amb la Sílvia Penón, amb Laura Baena, fundadora del Club de las Malasmadres i l'associació per la conciliacióYo no renuncio.

Els Estats Units i Israel han complert la seva amenaça d’atacar l’Iran, amb l’excusa d’evitar que pugui fabricar armament nuclear. Què busquen realment amb aquests atacs? La intencionalitat és econòmica? Controlar el petroli mundial? Primer va ser Veneçuela; ara, l’Iran. Volen ferir de mort la Xina, principal rival dels Estats Units, al temps que es reforça Israel, com a superpotència aliada a l’Orient Mitjà? Aquesta seria l’explicació, tant geopolítica com econòmica?

Ho analitzem amb el professor Antoni Segura, catedràtic emèrit d’Història Contemporània i expresident del CIDOB, i amb la periodista Llúcia Oliva, excorresponsal de TVE als Estats Units i a Rússia, i membre del Grup de Periodisme de Pau del Col.legi de Periodistes. I escoltem els testimonis de l'activista iraniana Ryma Shermohammadi, que ens explica com estan vivint la situació al seu país, i de Sor Lucía Caram, que acaba de tornar d'Ucraïna, un país devastat, després de quatre anys de guerra.

Ja no obre els Informatius, perquè l’hem substituit per altres urgències, però la situació a Gaza continua sent una emergència humanitària, a més d’una injustícia històrica.

Encara hi ha bloqueig, que impedeix l’entrada d’aliments, material mèdic i altres productes de primera necessitat, per a una població exhausta després d’anys d’ofec, rubricats per dos anys d’atacs continuats, diaris. Uns atacs que encara deixen mort i destrucció, tot i l’alto-el-foc.

Tot plegat es tradueix en què la major part de la població de Gaza pateix inseguretat alimentària o, directament, fam.

I en aquest context va nèixer “Menú de Gaza”, una sèrie a Instagram, del periodista Mikel Ayestaran, a partir de les fotografies que l’enviava a diari una família, amb el que tenia per menjar aquell dia. Un exercici de denúncia del que estava passant a Gaza, que es va fer viral, i ara s’ha convertit en un llibre. Un llibre denúncia de l'ús de la fam com a arma de guerra.

En parlem amb el Kayed Hammad, el pare d'aquesta família, i la seva filla, Dalya.

El Càncer infantil està considerada una “malaltia rara”, perquè afortunadament afecta pocs pacients, però el seu diagnòstic pot ser molt difícil, donat que els símptomes es poden confondre amb els d'altres malalties banals. Investigar per aconseguir tractaments és vital, i la fita és aconseguir fons per a la Recerca. Fa uns mesos, vam conèixer al programa l’investigador Pablo Menéndez, de la Fundació Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, que tot just acabava de guanyar la primera Beca FERO-ALADINA en càncer infantil, per a investigar una teràpia d’avantguarda per a sarcomes pediàtrics difícils. Avui torna a Món Possible per explicar-nos com d'avançada va la investigació.

I coneixem també l'Associació NEN, Niños Enfermos de Neuroblastoma, que impulsa la investigació, es dedica a buscar fons per a la recerca i acompanya les famílies quan els donen aquest diagnòstic als seus fills. En parlem amb el seu president, Joaquin Molí, i amb la seva filla, Yanay, a qui van diagnosticar un neuroblastoma amb divuit mesos i avui, que té divuit anys, està totalment curada i fa una vida plenament normal. Tot just acaba de participar al Campionat d'Espanya de Tir amb Arc, amb bons resultats. La Yanay és una de les afortunades que formen part del percentatge del 30 per cent de pacients amb neuroblastoma que es cura.

Què passa quan reps un diagnòstic, que et posa la vida “potes enlaire”? Això li va passar a la Bego Prados, quan li comunicar que la seva filla és autista. Encara no havia fet els tres anys i allò ho va capgirar tot, però també va respondre molts interrogants. Rebre un diagnòstic serveix per contestar preguntes, tancar l’etapa d’incertesa i neguit, i obrir-ne una altra on tot està per descubrir i plena de reptes a superar. Com fer-ho? Cadascú a la seva manera: la nostra convidada, amb humor i sense dramatismes innecessaris, diu. I com ho viu ella ho explica en un llibre que acaba d’arribar a les llibreries: “No pasa nada”.

El cert és que sí que passa, i molt. La Bego Prados explica tots els entrebancs que s'hi ha trobat a nivell sanitari, educatiu, etc.

Sovint sentim que el camp es mor, que ja ningú no s’hi vol dedicar, perquè ofega la paperassa, la competència deslleial i una dedicació plena, 365 dies a l’any, amb poques compensacions i molts sacrificis. Que no hi ha relleu generacional, es diu. Però avui coneixem a "Món Possible" joves, adolescents, que sí que volen fer de pagès. Històries personals que configuren la gran Història del món rural, en positiu. Gent convençuda, que ha triat quedar-s’hi o tornar als orígens, desafiant tot i tothom. Alguns, una desena, protagonitzen "Arrels rebels. Adolescents que planten cara a l'abandonament del camp", de la periodista Agnès Batlle, companya de RNE. A partir del cas del seu fill Pau, que té molt clar que vol dedicar-se a la terra des de ben petit, l'Agnès ha buscat altres testimonis de nois i noies que també volen fer-ho. Són conscients que no serà fàcil, però estan convençuts que val la pena, per ells i pel futur de tots nosaltres. Ens ho expliquen el Pau Fenés Batlle, la Gemma Masramon Codina i el Sergi Franch Casanova. Dialoguem també amb l'autora del llibre i escoltem la veu de l'experiència, la de l'avi Joan Batlle.

Un dels capítols foscos de la nostra Història recent es diu Patronato de Protección a la Mujer, una institució repressiva que, lluny de protegir, es va encarregar de controlar, castigar i vulnerar tots els drets de les dones. El Patronato va funcionar com una presó de noies molt joves, sense delicte, en nom de la moralitat, que només buscava assegurar i perpetuar el Règim. Una realitat que va romandre invisible i silenciada fins que una de les afectades, Consuelo García del Cid, va decidir que ja n’hi havia prou, que calia denunciar-ho. I va començar la seva creuada particular, buscant altres testimonis.

El testimoni de la Consuelo o el de la Mariona Roca constaten com actuava la Policia de la Moral contra aquestes dones, considerades "caídas o en riesgo de caer". Privació de llibertat, insults, humiliacions, càstics físics, tracte degradant i, fins i tot, robatori de nadons. Tot això es vivia entre les quatre parets dels centres del Patronato, que va actuar des del 1941 fins al 1985, en plena democràcia. Ho recull en el llibre "Redimir y adoctrinar", la doctora en Història Contemporània Carmen Guillén. Amb totes tres, denunciem aquell horror.

La gran majoria de nens superdotats, un 90%, no ha estat identificat com a tal. Són superdotats “invisibles” i, per tant, no s’atenen les seves necessitats educatives i emocionals especials, de manera adecuada. A Espanya hi ha UN MILIÓ de superdotats, i la majoria no ho saben. Els estem negant la possibilitat de tenir un desenvolupament d’acord a les seves capacitats i estem desatenent altres necessitats, a nivell emocional.

Ser superdotat pot significar molt de patiment i frustració. Tenir altes capacitats no és sinònim d’èxit ni de felicitat. Ben al contrari, pot acabar en fracàs, a l’escola i a la feina. Expectatives altes poden esdevenir en insatisfacció i desarrelament, no trobar el teu lloc. Atendre les necessitats d’aquestes persones és un dret i un deure com a societat.

En parlem al nostre "Racó de pensar" amb la Sílvia Penón, amb la psicòloga Carmen Sanz, superdotada i directora d'"El mundo superdotado", entitat que identifica i treballa amb nens , joves i adults amb altes capacitats.