Món possible

A punt de complir-se enguany el desè aniversari dels Acords de Pau, Colòmbia celebra aquest diumenge eleccions presidencials. El candidat de l'esquerra, el successor de Gustavo Petro, Iván Cepeda, encapçala les enquestes. Però s'haurà d'enfrontar al candidat de l'ultradreta, Abelardo de la Espriella, segon en els sondejos, i a la candidata de la dreta, Paloma Valencia.

El futur immediat de Colòmbia depèn d'aquests comicis. En parlem a Món Possible amb Luis Francisco González Cabrera, defensor dels Drets Humans colombià, que acaba de passar per Catalunya, convidat per l'IAP a la seva Escola de Defensores. Com la Cathleen "Degz" De Guzmán, activista filipina pel medi ambient i els drets LGTBI.

L'Aziza Brahim és una cantant, compositora i poeta sahrauí, considerada una de les veus més importants de la cultura del Sàhara Occidental contemporània i una de les principals ambaixadores internacionals de la cultura i la causa del seu poble.

Nascuda als camps de refugiats de Tindouf, a Algèria, és néta de la gran poeta sahrauí Al Khadra Mint Mabruk, figura emblemàtica de la resistència cultural sahrauí. I com que els testos s’assemblen a les olles, l’Aziza Brahim ha convertit la música i la poesia en eines de resistència cultural i política.

Instal·lada des de fa anys a Barcelona, ha publicat diversos discos reconeguts internacionalment, on parla de desplaçament, identitat, dignitat i esperança. Les seves cançons combinen la tradició musical hassania amb influències del blues, el jazz, el rock i les músiques africanes contemporànies.

Acaba de publicar el seu primer llibre de poemes, Cantos en silencio, un recull de textos personals, poemes inèdits i lletres de cançons que formen part del seu univers musical. Amb aquest llibre, fa un pas més en una trajectòria artística que uneix música, memòria i compromís. Un testimoni poètic sobre la resistència i la dignitat del poble sahrauí.

El programa “Refugi” de la Universitat Autònoma de Barcelona acull cada curs una quarentena d’estudiants refugiats, que poden continuar els seus estudis a casa nostra i fugir de situacions de conflicte, com la que s’està vivint a Gaza. És el cas de l’Israa Abushaker, ara refugiada palestina, a qui la guerra a Gaza va sorprendre estudiant un Master a Barcelona. L'Israa ens explica què ha suposat per a ella participar en aquest programa. La Júlia Pírez, coordinadora de l'Àrea de Cooperació de la Fundació Autònoma Solidària, ens explica en què consisteix el programa "Refugi".

Es compleixen 5 anys de la mort de l'Arcadi Oliveres, el referent, el mestre que ens va introduïr a molts en la filosofia que "un altre món és possible". I com dèia ell, no només possible, sinó "necessari i urgent". Aquest revolucionari, "radical", com l'agradava dir a ell, pacifista, demòcrata, defensor dels drets humans i la justícia social, ens va inocular la necessitat de canviar les coses, de fer-ho possible, perquè ningú no ho farà per nosaltres.

Les paraules sàvies de l'Arcadi encara ressonen i són plenament vigents. Ens conviden a reflexionar i a actuar. Que no s'apoderi de nosaltres la por i que mai, mai, no perdem l'esperança. Va ser la seva última lliçó, aquí, a Món Possible. Cinc anys després de la seva marxa, recordem aquella darrera conversa i recopilem les seves reflexions i filosofia de vida, explicades a tantes entrevistes. Escoltar l'Arcadi Oliveras era tot un luxe i recordar-lo encara ens emociona.

La maternitat és una de les experiències més transformadores i més intenses. La millor experiència per a la majoria de dones, però també la més feixuga, perquè les dones continuen fent-se càrrec de les tasques de cures i la paraula "conciliació" costa de convertir-la en una realitat. Per això, volem acostar-nos a la maternitat real, sense edulcorants ni idealització. I ho fem a partir del testimoni de tres dones mares, que ens expliquen les dificultats a què s’han hagut d’enfrontar: la Bego Prados, mare de tres fills, una de les quals és autista; l'Esther Vivas, autora de "Mamá desobediente", on denuncia les violències a què s'enfronten les dones, també a l'hora de donar a llum, i la María Pozuelo, que compagina ser mare de quatre fills amb una carrera professional i, ara, política.

Sis mesos i mig després de l’inici de la treva a Gaza, i quan el focus mediàtic s’ha desplaçat cap a l’Iran i el Líban, què està passant a Palestina? Ja no obre noticiaris, hi ha altres urgències, però el genocidi continua. No es pot parlar de treva, sinó de guerra silenciosa. Una guerra que ha provocat una de les més grans crisis humanitàries. Cal continuar parlant de Gaza, perquè el malson no ha acabat, i cal denunciar-ho i evitar-ho.

És el que fa el periodista Hernán Zin al documental "Todos somos Gaza”, fet amb la col.laboració d'Oxfam Intermon. En parlem amb el seu director a Espanya, Fran Cortada i amb el director de la pel.lícula.

Som en ple procés de regularització de la situació de mig milió d'immigrants al nostre país. Una mesura extraordinària que permetrà a persones que ja viuen aquí, en situació irregular, tenir dret a residència, treball, sanitat, educació o accés als serveis socials. Com qualsevol ciutadà, d'entrada durant un any, prorrogable. No tindran, però, la nacionalitat espanyola i no podran votar. Però sortiran de la clandestinitat i l'explotació laboral, que suposa viure sense papers. Podran viure amb dignitat.

Una mesura, però, de la qual no podrà beneficiar-se tothom. En queden fora col.lectius com el dels apàtrides, la majoria dels quals són sahrauís. Per què? Ho analitzem amb la diputada de Sumar Tesh Sidi, sahrauí nacionalitzada espanyola, i amb el president de l'Associació Professional d'Advocats Sahrauís a Espanya, Sidi Talebbuia, i escoltem les reivindicacions i la denúncia que fan els sahrauís.

Una nova flotilla civil amb destinació Gaza, la més gran de la història, amb un centenar d'embarcacions i més de dos mil participants, és en marxa. L'objectiu, portar ajuda humanitària i deixar palés que el patiment de la població palestina no ha acabat. Tot i l’alto-el-foc, que va entrar en vigor fa mig any, els atacs no han cessat, ni a Gaza ni a Cisjordània.

Ho denuncien les organitzacions humanitàries, que enumeren els incompliments de l’acord, com ara l’accés humanitari i la privació extrema a què està sotmesa la població civil, a més dels atacs continus i els morts i ferits a diari, mentre el món està pendent d’altres focs, com ara l’Iran i el Líban. Una maniobra de distracció que aprofita Israel per continuar massacrant els palestins. Sis mesos després de l’alto-el-foc, els gazians continuen lluitant per sobreviure.

Sobre això vol posar el focus la Global Summud Flotilla. S'hi estrena Open Arms, que donarà suport logístic a l'expedició, fins a les portes de Gaza. No és la primera operació a Palestina d'aquesta organització catalana, que ja va obrir un corredor humanitari a Gaza, l’any 2024, amb World Central Kitchen, l’organització del xef José Andrés. Hi van portar menjar, fins que un grup de treballadors humanitaris van ser assassinats en atacs israelians. Van prometre que no s’oblidarien de Gaza i ara hi tornen. En parlem amb Gerard Canals, cap d'Operacions i cofundador d'Open Arms.

Mig segle després de l'abandonament del Sàhara Occidental per part d'Espanya, de l'ocupació marroquina i de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica, les coses no han canviat gaire en aquesta antiga colònia espanyola, la que va ser la província número 53, pendent encara de descolonització. Les Nacions Unides van resoldre que al Sàhara s'havia de celebrar un referèndum d'autodeterminació, perquè els sahrauís poguessin determinar el seu futur. Però la situació s'eternitza i el poble sahrauí, repartit entre els territoris ocupats sota la repressió del Marroc, els campaments de refugiats del desert algerià i la diàspora, manté viva la flama de la independència, malgrat que els vents no vagin a favor.

Què està passant al Sàhara? No sempre ens arriba informació, perquè hi ha un silenci mediàtic que denuncien les autoritats sahrauís. Per això, li volem preguntar directament a la màxima autoritat de la RASD a Catalunya, el delegat del Front Polisario, Mohamed Salem Laabeid. I escoltem el testimoni en primera persona de Mina Baali, activista pels drets dels sahrauís als territoris ocupats pel Marroc, que viu a diari la repressió, des que era molt jove.

Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken van ser les primeres diputades a l’Estat espanyol. Després en vindrien d’altres, però només en sumarien nou en les tres legislatures que va tenir la Segona República. Alguns d’aquests noms han quedat oblidats. El periodista i historiador Miguel Ángel Villena les ha volgut rescatar al llibre “Republicanas. Revolución, guerra y exilio de nueve diputadas”.

Van obrir una escletxa de modernitat i justícia amb el sexe femení. Per primer cop, les dones espanyoles accedien a terrenys vedats. Però allò va ser un miratge. La Guerra Civil i la Dictadura s’encarregarien d’esborrar qualsevol rastre d’aquell capítol, el més progressista i avançat de la nostra Història.

En un moment de recuperació de la memòria històrica, reivindiquem el llegat d’aquestes dones, que van escriure la història del país, tot i que els seus noms han estat vetats durant anys als llibres d’Història.