Tornem per segona i última setmana a visitar la lluna en forma de cançons i composicions, que la tenen com a protagonista, secundària o simplement d'atrezzo. I de pas escoltem fragments de Capricornio Uno, la pel·lícula que ficcionava un suposat engany respecte a l'arribada de l'home a l'astre. En tot cas a Cuarto Milenio el responsable de ciència de l'ABC afirmava que l'home va ser-hi el 1969. I tractant-se d'aquesta capçalera que mai ha dit cap mentida, qui té pebrots de posar-ho en dubte?

Cinquanta anys després de l'arribada de l'home a la lluna, alguns encara no ens creiem que Armstrong i Aldrin donessin aquell petit pas per l'home però gran brasa per la humanitat. Però sí que estem molt contents del pilot de cultura que s'ha generat a l'entorn d'aquest astre proper i misteriós, al qual algun dia esperem enviar-hi a un nombre significatiu de personatges indesitjables del nostre entorn. Rock'n'roll raw...

Gairebé totes les cançons parlen del què ens passa en el decurs de la vida. Fins i tot les instrumentals, per allò que desprenen, o les més extremes, perquè en un moment o altre tots hem volgut escanyar al veí, o a un parent més o menys proper. Doncs per anar celebrant que l'estiu ha arribat per quedar-se, unes quantes dosi en la nostra fórmula habitual. Avanti il populo!!!

Això mateix germans vampiritzats... el diable, que molt espavilat no ho deu pas ser, es pensava que li estàvem fem una mamada, sobretot per la música que posem, així com molt així com molt així, però llavors, quan ja estava a punt d'arribar a l'orgasme amb tant de doo wop, rock'n'roll, surf, trash metal i freak songs en general, vam arrencar-li els pebrots amb una queixalada a ritme de techno spanish pop... Déu meu, com ens hem de veure.

Vampiresados se suma a la revetlla col·lectiva en què s'ha convertit el món, i des del nostre barri freak de Sant Joan de les Abadesses, iniciem la nostra recapitulació. No esperem rebre el premi Ondas d'aquesta temporada, però tampoc és que ens vingui gaire de gust donar la mà a qui organitza i dona aquells trofeus. O sigui que a prendre pel cul tot.

Ja ho deien els Enemigos que "la vida mata"... Els Ilegales afirmaven que "solo la muerte te salva de la vida"... I el DjNaski ens assegura que només hi ha un camí per fer el bé en aquesta vida: "viure cada segon com si anéssim amb un pal de beisbol a les mans". Doncs au, intenteu no fer-lo empenyar, que l'home està desbocat.

Les pastilles ens han regirat definitivament al pitjor dj del planeta terra, que ara a més es creu que pot anar predicant la bona nova des de les ones. En aquest programa 70 ens parla des del seu alter ego catòlic, apostòlic i afectat per dir-nos quin és el bon camí, i sembrant-lo de cançons que ell creu que són prou bones. Doncs deixem-lo amb la il·lusió i fent el ridícul...

La música dels Vampiresados no està especialment programada per ballar, però tampoc van programar el cervell del seu presentador per pensar com havia de titular-ne cadascun dels capítols. O sigui que com si fóssiu un Llàtzer qualsevol, aixequeu-vos del vostre sarcòfag i balleu, balleu maleïts.

L'inacabable mes de maig ha de destrossar-nos sí o sí. Per acomiadar-lo com a mínim fins d'aquí a un any tirem de la fòrmula habitual a Vampiresados, amb r'n'r, pop, easy listening, doo wop, surf, high energy i el soundtrack habitual d'una sèrie. A més aquest cop sentim tres escenes de la millor (amb diferència) pel·lícula d'Almodóvar "Qué he hecho yo para merecer esto". Mala vida...

Quatre vegades va sonar el timbre i quatre vegades el peregrí va obtenir el sileni per resposta. A l'interior de l'hostal el seu propietari estava massa ocupat escoltant l'easy listening, surf, doo wop, punk, pop, rock'n'roll i altres músiques meravelloses del Vampiresados 67. L'endemà al matí quan va obrir la porta de l'establiment, va trobar al brut i pollós humà recolzat contra la porta. El policia, que aleshores escoltava el podcast del programa, tampoc va sentir el telèfon que volia advertir-la el decés. Mala sort.