El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar a l'estrena d'una obra que el mestre Pau Casals va compondre quan tenia quinze anys i que no s'ha estrenat fins fa tres anys. Es tracta de la seva "Missa de Glòria". Com a souvenir, i aprofitant la setmana de Sant Jordi hem estat amb un contemporani de Casals, el barceloní Ramon Miquel i Planas, un bibliòfil per antonomàsia. La seva vida va estar dedicada exclusivament al llibre en totes les seves manifestacions: editor, traductor, empresari, assagista, investigador, escriptor, poeta, bibliògraf, historiador de la llengua i la literatura catalanes i més coses. Per cert, va escriure una novel·la que parla de llibres, un assassí i Barcelona!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una novel·la: "Viatjar és molt útil, fa treballar la imaginació. Tota la resta és només desil·lusió i fatiga. El nostre viatge és purament imaginari." Aquí anirem amb "Viatge al fons de la nit", de Louis-Ferdinand Céline, que va inspirar el director Sorrentino per a l'inici de la seva pel·lícula "La gran bellesa". La música és un mosaic eclèctic que combina música clàssica, coral, electrònica i contemporània. Aquest és el primer dels cinc tours que aquesta setmana de Sant Jordi dedicarem als llibres. Llibres i música!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a començar amb una reflexió de vida. És una cançó del 1955 i porta per títol "C'est la vie". La van escriure dos músics nord-americans, lletra i música, i ens trasllada a aquella època daurada de la música francesa, quan estava de moda internacionalment. Després de la Segona Guerra Mundial, París es veia com la capital del Romanticisme i l'art, i molts compositors estrangers volien captar aquest aire francès.

Era habitual fer cançons d'estil francès perquè sonaven sofisticades, exòtiques i xics. I a partir d'aquí, entrem en el món de les vanitats, dels oblits, de la diversió, i de les paraules, moltes paraules i música, esclar!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb el compositor txec Bedrich Smetana a finals del 1874. Aleshores tenia cinquanta anys, i escriu a un amic: "El 20 d'octubre vaig perdre deixar de sentir-hi del tot." Després de perdre l'audició a l'orella esquerra al setembre, perdria la de la dreta un mes després, l'octubre del mateix any, i això el va obligar a retirar-se de la vida pública, però no va deixar de compondre. En aquell moment havia començat a treballar en el cicle de poemes simfònics "La meva pàtria", una oda a la seva terra. Dos anys després, completament sord, escrivia el Quartet de corda n. 1 "De la meva vida". Segons el compositor, volia imaginar el transcurs de la seva vida en tons.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens acosta al món d'una violoncel·lista que ho hauria donat tot per ser escriptora. Però en aquells temps, a principis del XX, les noies havien d'obeir el pare, i més si era escriptor. En tot cas, la música no va ser un embelliment en la seva vida, la música va ser el mitjà durant molt anys amb què es guanyaria la vida, es divertiria, coneixeria món, s'avançaria al seu temps, que la prepararia i la deixaria en el camí que finalment, la portaria al món de la literatura. Era gironina i es deia Aurora Bertrana.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar amb la música de dos músics negres, tal com els hi agradava que els hi diguessin. El primer va ser compositor: "Amb la meva música no vull imitar ni a Beethoven, ni a Brahms, ni a ningú. Vull que quan la gent l'escolti digui que és la música d'un negre." La segona va ser cantant, tot i que volia ser pianista de música clàssica, però ser negre i música estava renyit amb la idea d'aspirar a tocar el repertori reservat només per als blancs.

Avui el nostre viatge particular, entre altres destins, ens endisa al centre del poder polític dels Estats Units, a Washington D.C. Hi anirem amb la música de Jeff Beal escrita per a la sèrie "House of cards". Una història sobre el món de la política nord-americana centrada en l'ambició i les manipulacions d'un congressista. Com a souvenir us podia portar un munt de coses, però m'he quedat per parlar d'Artemis 2 i la música que van escollir els quatre membres de la missió!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre del neuròleg Oliver Sacks: "Musicofília: relats de la música i el cervell". Es tracta d'un estudi interessantíssim sobre la relació entre la música i el cervell humà a través de casos reals de pacients. Sacks explica que la música no és només entreteniment, és una part fonamental del cervell i de la identitat humana i pot influir en les emocions, en la memòria i fins i tot en la salut. El llibre està format per diferents històries clíniques agrupades en temes i jo m'he fixat en un cas real d'un accident cerebral, que el pacient va desenvolupar un talent musical inesperat. És la història de Tony Cicoria, un cirurgià que no tenia cap interès especial per la música fins que un dia és colpejat per un llamp mentre parla per telèfon. Sobreviu, però després de l'accident experimenta canvis inesperats: desenvolupa una obsessió sobtada per la música, especialment pel piano.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una obra de Johannes Brahms, "Nänie", basada en un poema de Friedrich von Schiller que porta el mateix nom. "Nänie" és un lament poètic sobre la fugacitat de la bellesa que utilitza la mitologia grega per il·lustrar la mort del que és bell. El poema esmenta la mort d'Adonis --estimat per Afrodita--, la desaparició de les nereides i el lament per Aquil·les, i destaca que fins al més bell ha de morir.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una parella molt desconeguda que va tenir un paper molt important en el món de la música. Ella es deia Vally Weigl. Va néixer a Viena el 1894 i va ser compositora i una de les pioneres en musicoteràpia als Estas Units. Ell es deia Karl Ignaz Weigl i també va néixer a Viena, tretze anys abans que ella. En el seu apogeu compositiu, les seves obres feien que fos considerat com un dels millors compositors de la seva generació. Tots dos eren jueus i, després de l'esclat de la II Guerra Mundial, van decidir marxar als Estats Units. L'arribada dels Weigl a Nova York va ser agredolça. Tot i que van ser rebuts calorosament i van gaudir del suport de diverses organitzacions d'ajuda, ella va tirar endavant amb èxit la seva carrera, però ell no se'n va sortir. El seu nom va desaparéixer per sempre.