Inspiracció

L’aferrament o vincle es presenta de moltes formes. Ens podem vincular a persones, a un objecte, a una feina o a una identitat social, fins i tot a una idea o una creença.

Tenim tot tipus de vincles o aferraments, alguns molt forts i d'altres molt més subtils i sovint no som conscients de la seva fortalesa fins que perdem alguna cosa o ens enfrontem a l'amenaça de pèrdua.

Molts dels aferraments inconscients que tenim venen de la infància, potser va passar alguna cosa que et va fer sentir-te insegura físicament, tenies por i per controlar la situació, vas crear patrons de pensament i de comportament basats en la por que es segueixen repetint fins que no li dones llum.

De vegades, sobretot si estem en un camí espiritual, pensem que per desfer-nos de l'aferrament hem de desfer-nos de l'objecte, canviar les relacions o canviar les circumstàncies externes. Pensem que el apego significa separar-nos d'algú o desfer-nos de les possessions materials. Però això no resol realment el problema més profund.

En comptes d'alliberar l'aferrament ens resistim, lluitem, l'enterrem i qualsevol que sigui el desig que l'alimenta encara hi és. S'amaga sota la superfície creixent i supurant. Ens convencem que ha desaparegut, però realment només l'hem enterrat.

El nostre vincle no és causat per res extern, és un estat psicològic intern. Per tant, canviar el nostre comportament o el nostre entorn és només una façana temporal. 

El primer és que hem d'acceptar que l'aferrament hi és, no resistir-hi, no pressionar-nos per lluitar contra ell perquè això només ens fa patir encara més. Simplement reconèixer els nostres vincles, ser conscients d'ells i acceptar-los sense cap mena de judici negatiu. Hem de mirar el nostre propi vincle d’aferrament a mesura que l'experimentem per observar-lo i examinar-lo i per entendre el procés sencer. Hem d'entendre tota la por i el desig que hi ha darrere.

Has de veure-ho i entendre-ho per tu mateixa, encara que digui que el teu vincle està arrelat en algun desig o por o el que sigui, potser ho entenguis intel·lectualment i pots estar d'acord o en desacord, però això no et porta enlloc.

Sovint, el que hi ha darrere del nostre vincle és una mena de desig que és essencialment una forma de por i inseguretat, però estàs disposat a explorar-ho? Estàs disposat a mirar-ho profundament per entendre-ho? Aquestes coses poden ser molt incòmodes. Preferim no anar-hi; Preferim no molestar aquesta bèstia adormida perquè no volem fer front a aquest nivell de malestar, però si volem acabar amb l'aferrament, hem d'entendre'l i això significa seure amb qualsevol incomoditat que surti.

Quan arribem a comprendre aquestes coses, podem trobar-les completament il·lusòries, en aquest cas no cal lluitar contra elles perquè només veure la naturalesa il·lusòria d'alguna cosa és suficient en si mateixa per transcendir-la.

Quan parlem de deixar anar alguna cosa estem parlant d'un acte que no requereix absolutament cap esforç. L'esforç que estem fent no està realment en deixar anar, sinó en mantenir el vincle viu. El vincle en si és l'esforç, així que la pregunta és per què aguantem? Per què tenim por de deixar-nos anar? Quina és la por? Quina és la creença darrere d'aquesta por? 

Sovint tenim por fins i tot de mirar la nostra pròpia por, però què tenim por de descobrir? Ningú mai ens ha ensenyat a gestionar les emocions,no en sabem, no es un lloc familiar i per això ens costa tant. El nostre ego adora la familiaritat, el que es conegut, encara que sigui una merda, però és al que està acostumat i odia els canvis i la incertesa. D’aquí ve tanta resistència.

En lloc de centrar-te en deixar anar, posa la teva atenció en allò a que et resisteixes, centra’t en veure per què t’aferres tant fort. Aporta consciència sense judici, sense resistència ni esforç i sobretot sense vincular-te a cap resultat en particular

L'ombra es absència de llum

Les nostres emocions, pensaments, paraules i accions son les arrels que determinen els fruits, els resultats, la vida que tenim, la vida que co-creem.

Moltes vegades no ens adonem que les arrels que tenim, no donaran mai els fruits que desitgem. Les paraules que dius sense pensar, les accions impulsives, els pensaments que et creuen la ment davant d’una situació determinada, et poden donar moltes pistes de si veus la vida com un lloc d’abundància o un lloc de carència i escassetat.

En aquest episodi et vull comentar alguns punts de diferència per si et poden ajudar com a punt de partida a veure en quina posició estàs.

1. El got mig buit o mig ple. Aquesta frase tan típica resumeix molt be com afrontem diverses situacions. Es tracta de si veus els fracassos com oportunitats o com a coses a evitar. I si ho has intentat i has fracassat, has extret l’aprenentatge de la vivència o simplement t’has quedat amb la idea de que no vols tornar-ho a intentar per por a fracassar de nou?

2. Amb una mentalitat d’abundància veus que hi ha de tot per tothom. Per exemple, que tu guanyis més diners, no fa que un altre persona en guanyi menys. La vida no és un pastís on si agafes un tall, en queden menys pels altres, es un buffet lliure per tothom.

3. Els reptes em fan créixer amb una mentalitat d’abundància. Tinc la curiositat d’aprendre coses noves amb la humilitat de preguntar el que no sé. Amb una mentalitat d’escassetat, creus que o vals o no vals. Òbviament hi haurà coses que et costaran mes que d’altres i potser mai arribes a ser súper bona però el mes important es la constància i sobretot la mentalitat de voler aprendre coses que no saps.

4. El meu potencial es infinit i no està predeterminat. Amb una mentalitat d’abundància, saps que la teva actitud i el teu esforç suposen el pes gran d’allò que aconsegueixes. Amb una mentalitat de carència, creus que o bé vas néixer llesta o tonta, que no ets capaç, que ets massa gran o massa jove, que no serveixes per això. L’actitud ho multiplica tot. Es igual la formació acadèmica, les experiències viscudes o els coneixements que tinguis, si la teva actitud es derrotista i et limita, això es el que obtindràs i així es com veuràs el mon que t’envolta. Recorda que veiem el mon com som, no com és.

5. Amb una mentalitat d’abundància, veus la creativitat en totes les àrees i amb una mentalitat de carència, creus que no ets creativa o que això només es per artistes que han nascut amb talent. Quan som infants, la creativitat flueix per tot el nostre cos i som capaços de pintar animals de colors sorprenents, tenir amics imaginaris, experimentar que estem en una selva o volar en una nau espacial fet amb una capsa de cartró. Per desgràcia, arriba un punt on ens hem cregut que quan ets adult, això de jugar i imaginar s’ha acabat, i bloquegem i sabotegem inconscientment la nostra creativitat innata. La creativitat la lliguem amb la pintura, les arts escèniques, la musica i la dansa però es molt més; és pensar diferent, crear solucions a problemes de maneres sorprenents, trobar la frase adequada per allò que vols dir, crear receptes, construir alguna cosa amb les mans que prèviament hem visualitzat a la nostra ment.

BONUS. Amb una mentalitat d’abundància, veus les infinites possibilitats que t’envolten a cada moment, a cada decisió o saps que MAI t’equivocaràs: o creixes o aprens però mai vas enrere. Amb una mentalitat de carència, la por a triar la opció equivocada et paralitza, creus que la vida es com un examen tipus test on nomes hi ha una sola resposta correcta i que si la cagues, ja l’has cagat per sempre. Si fracasses i has de tornar a començar, mai tornes al punt de partida, mai comences de zero, sempre estàs avançant encara que no t’ho sembli.

La vida te moltes coses meravelloses per oferir i nomes depèn de la teva voluntat d’abraçar tot allò que arriba i de veure més enllà de la il·lusió.

En aquest episodi et vull compartir una reflexió que comparteixo i que és un punt d’inflexió en el camí d’auto coneixement i sobre tot de creixement personal.

Cadascun de nosaltres som individualment responsables del nostre cos físic, això és un fet. Si t’alimentes malament, no fas exercici i no portes una vida saludable, no depèn de la gent de la que t’envoltis. Per molt que passis temps amb gent sana i esportista, si tu no prens acció sobre els teus hàbits, el teu cos no canviarà, no estaràs més en forma.

Doncs de la mateixa manera, tu i només tu ets responsable del teu cos emocional, és a dir, les emocions que sents no tenen res a veure amb la gent que t’envolta.

Sé que a priori això pot sonar estrany i potser fins i tot et molesta perquè penses ‘’no no, son els altres els que fan que jo m’enfadi, em frustri o fins i tot els que em fan feliç’’ però això equivaldria a dir que estàs grassa perquè els altres mengen porqueries.

L’entorn de fora és un reflex del teu interior, i si algú diu o fa alguna cosa que et molesta, és perquè detona alguna ferida teva no sanada.

Potser fins i tot no n’ets conscient que la tens però hi és.

De la mateixa manera, tu no ets responsable de les emocions de l’altre.

En la parella és molt clar, de vegades dipositem la motxilla en l'altre i li adjudiquem la responsabilitat de fer-nos felices i a la inversa.

Tant tu com la teva parella heu de fer feliços individualment, malgrat el que passi. La parella ideal es aquella que no es necessita per res, sinó que vol compartir i créixer conjuntament.

Cadascú fa el seu camí i podem donar suport, tenir compassió, ajudar, donar consells però de cap manera som responsables de com se senti l’altre ni d’estalviar-li cap tram del camí.

Hem d’honrar i respectar el punt on es trobi cadascú i apropiar-nos del que ens correspon únicament.

La teva vida es només responsabilitat teva i de ningú més.

Un dels principis fonamentals de la intel·ligència emocional és que l'emoció és energia i per tant, és informació.

Les emocions contenen dades importants relacionades amb els nostres pensaments, actituds, creences i accions, per la qual cosa ser capaç de llegir les emocions, pròpies i alienes, t’ajudarà a transitar el camí d’una manera més lleugera i serena.

Els camps de la biologia, la psicologia, la neurologia i fins i tot l’antropologia han donat llum sobre com funciona el nostre complex sistema d’emocions.

En primer lloc, el cervell té tres capes de sofisticació:

· El nivell més bàsic és el cervell reptilià que està lligat a la nostra supervivència. Llegeix constantment el nostre entorn per detectar signes de perill i, quan en detecta un, l’amígdala inicia la resposta de la lluita o la fugida. La seva funció es basa en preparar el cos per escapar o enfrontar-se al perill.

· La part mitjana és el cervell límbic, també conegut com el nostre cervell emocional. De nou, la nostra supervivència està lligada a aquesta part perquè hem de poder connectar-nos amb els altres. Aquesta capa s’adapta a categories emocionals àmplies com la felicitat, la tristesa, l’amor i el fàstic.

· La porció externa del cervell és el neocòrtex, que és el nostre cervell pensant, també conegut com el centre executiu on fem anàlisi lògica i presa de decisions. El nostre palet emocional s’expandeix per incloure emocions més matisades i ens permet tenir pensaments sobre les emocions.

La constatació clau és que, quan arrenca el nostre cervell reptilià, literalment apaga les funcions de les altres porcions del cervell, juntament amb molts altres canvis físics per preparar el cos per a la batalla. Això estaria bé si l’amígdala només es disparés quan estiguéssim realment en perill, com durant un accident de cotxe o un robatori.

El tema clau és que la nostra pròpia història personal conforma la nostra amígdala i el que veu com a perill.

Ser intel·ligent emocionalment comença per explorar i honrar les seves emocions i el primer objectiu és identificar-les correctament. No hi ha emocions dolentes, totes es mereixen ser honrades i sentides. Es tracta només de triar el moment i el lloc adequats per a una expressió sana.

Una gran part de l’autocontrol emocional és entendre els desencadenants. Un detonant és el mateix que el botó d'accés ràpid. Normalment se’l descobreix quan de sobte, s’està produint una forta reacció emocional.

La clau aquí és que la teva emoció és més gran del que probablement ho justifica la situació. Et sents enfadada, furiosa, defensiva, espantada, angoixada, estàs jutjant o culpant a un altre o estàs fent autocrítica i colpejant-te. Tot això és senyal que és possible que estiguis patint un desencadenant.

Part de ser intel·ligent emocionalment és saber què et desencadena. Quan ens desprenen els nostres desencadenants, normalment no prenem les millors decisions. 

Els nostres desencadenants són restes d’experiències difícils, físiques o emocionals, que ens van passar en el passat. Quan experimentem una situació similar o una persona que ens recorda, fins i tot inconscientment, a algú que ens fa mal, el nostre cos respon.

El motiu pel qual la nostra reacció emocional és més gran que la que justifica aquesta situació és perquè té connexions amb el nostre passat.

Els desencadenants són les ferides, encara obertes, de les experiències passades i no sanades.

Comprendre els desencadenants és un dels regals més importants que et pots fer com a persona. 

Només quan et permets brillar, dones permís als que t’envolten per fer-ho.

Recordes el moment més vergonyós de la teva vida? pensa en un defecte teu del qual no et sents orgullós o imagina't exposant les teves idees davant una gran audiència. Com et sents en pensar en això? T'exposaries a situacions similars? Compartiries aquestes experiències amb altres persones?

Si les emocions que et vénen són molt semblants a la por, la vergonya, la inseguretat o fins i tot pànic o ansietat, és probable que sigui perquè són situacions en què et sents vulnerable.

Ens sentim així perquè temem el rebuig dels altres i que això ens faci sentir-nos desconnectats de l'altre o del grup.

Si mirem el significat que li donem, moltes vegades tendim a relacionar la paraula vulnerabilitat amb debilitat, perill, inseguretat, sentiments d'incapacitat, vergonya i incomoditat.

Entenem que la vulnerabilitat és el sentiment que ens envolta quan ens hem posat en una situació en què d'alguna manera estem desprotegits, per exemple, quan compartim un aspecte difícil de la nostra vida amb algú o parlem dels nostres sentiments… és realment difícil!

En aquest llibre, la Brené Brown, exposa un concepte diferent sobre la vulnerabilitat i la defineix com “el punt on neixen l'amor, el sentit de pertinença, la valentia, la creativitat, l'empatia i l'alegria . És font d'esperança, empatia, responsabilitat i autenticitat (…) és poder compartir les nostres històries amb aquells que s’han guanyat el dret d'escoltar-les”

Aleshores, lluny de posar-nos en risc de desconnectar amb l'altre, la vulnerabilitat és imprescindible per crear vincles ferms i profunds i sobretot una relació autèntica amb els altres.

El que passa sovint és que en lloc de respectar i apreciar la valentia i l'atreviment que hi ha darrere de la vulnerabilitat, tendim a permetre que la nostra por i la incomoditat es converteixin en crítica i judicis. És per això que comencem a evitar situacions en què ens sentim incòmodes o massa exposats. Però encara que intentem evitar-ho, sentir-nos vulnerables no és una elecció, és una cosa que simplement passa. El que sí que podem triar és com reaccionar davant d'aquestes emocions de manera que la vulnerabilitat ens serveixi de base per connectar amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Brown explica que les persones creem escuts que ens “protegeixen” de les situacions en què ens podem veure o sentir vulnerables. Els escuts els sintetitza en les tres formes mes comunes:

Témer la felicitat: Si alguna cosa es massa maca per ser veritat, tendim a pensar que no pot ser real. Estem en una planificació constant del desastre imminent. Si tot va bé, tenim por que alguna cosa vagi malament i això fa que no gaudim de les experiències i del present perquè estem en un estat ‘a la defensiva’ per quan arribi el pitjor. Com a solució proposa practicar la gratitud a diari. Si estàs esperant que passin coses extraordinàries et perds la felicitat del moment present.

El perfeccionisme: El perfeccionisme no és el mateix que l’esforç per assolir l’excel·lència, no és l'èxit saludable ni el creixement personal. En un episodi anterior et parlava de centrar-te en el procés i no en la perfecció.És autodestructiu i addictiu i a se centra en el pensament primari: si semblo perfecte podré minimitzar els sentiments dolorosos de vergonya, critica i culpa. Com antídot proposa valorar la bellesa de les fissures. La presencia es la medicina per canalitzar-ho. En tot hi ha fissures, es per l’escletxa per on entra la llum.

Anestesia: Vivim en la dualitat, en la polaritat, es així com experimentem i creixem. Si anul·les la foscor també anul·les la llum. Anestesiem el patiment que provoca no sentir-nos prou, suficients ni adequats, sentir que som ‘’menys que’. Proposa establir límits sans i cultivar el teu esperit. El mes important no es el que facis, sinó perquè ho fas

La nostra experiència com a humans es basa en la connexió amb els altres

En l’episodi d’avui et vull parlar d’un concepte que s’utilitza a nivell econòmic però que tots podem fer servir a nivell conscient cada dia: el cost d’oportunitat.

El cost de oportunitat d’alguna cosa és allò a què s’ha de renunciar per a aconseguir-la.

Per exemple, si no disposes de diners per a assistir a un concert i a més a més comprar un CD, quina decisió prenc? No tenir diners per a les dues coses et duu a triar i, per tant, a renunciar a alguna cosa (cost d’oportunitat).

De vegades el cost d’oportunitat d’una acció no es tan evident com sembla. Si et preguntaren quant costa anar al cinema, probablement respondries el que vas pagar l’ultima vegada. És el cost visible. Però el nostre temps disponible (cost no visible) també és un recurs limitat que ha de figurar en el  càlcul. Tant els diners com el temps representen oportunitats perdudes per haver anat al cinema.

En el camp del desenvolupament i creixement personal, quan es produeixen canvis a nivell intern això donar pas a que es presentin noves oportunitats en el nostre entorn extern perquè tot es un mirall, es un reflex.

El punt que et vull comentar en aquest episodi es que només podem mesurar allò que perdem però mai allò que guanyem. En altres paraules, no saps el que hi ha a l’altre banda d’un nou TU.

Els patrons egoics amb els que estàs identificada i que tenien un propòsit quan es van crear durant la teva infància, ara que vas despertant veus que ja no tenen sentit i tu ets l’espai que ho conté tot.

Quan aquests patrons surten a la llum i ets capaç de veure’ls, transcendir-los i deixar-los anar, un nou TU sorgeix. Aquest nou TU es capaç de pensar, dir i fer coses que mai havies experimentat perquè mai havies estàs sense aquest patró que ha mort, sense aquesta part de tu que pensaves que eres tu però que era el teu ego.

L’ego es necessari per experimentar les coses que anem vivint a nivell humà però una cosa es ser conscient d’això des de la connexió amb la teva essència i una altre es creure que tu ets el personatge i deixar que sigui ell qui dirigeixi la festa. 

I com podem tenir fe en que el millor es donarà a cada moment? 

Les expectatives son humanes però aquí el punt de patiment és l’aferrament que tinguis a que una cosa tingui el final que tu has pensat que es el millor. Tot el que passa te un propòsit, unes lliçons que has d’aprendre per recordar l’amor incondicional que JA ETS. L’acceptació del moment present es la manera de fer que les emocions no es suprimeixin ni es rebutgin i puguin passar a través teu, que l’energia flueixi i marxi.

Estàs en el lloc i en moment perfecte a cada pas, no vas tard ni vas avançat, estàs exactament on has d’estar.

Un nou TU esta intentant emergir i perquè reneixi, l’antic TU ha de morir, o millor dit, els patrons amb els quals s’identificava.

Mai has experimentat com pot ser la teva vida sense moltes de les creences que tens ara i que et mantenen en la limitació falsa.

Mai has experimentat com pot ser la teva vida sense rancors, sense retrets, connectada amb el perdó profund d’acceptar i integrar que tots estem fem el millor que sabem amb les eines que tenim a cada moment.

Mai has experimentat com pot ser la teva vida sense els hàbits poc saludables que ara mantens, segurament per anestesiar moltes emocions que ara no vols sentir.

Mai has experimentat com pot ser la teva vida sense un diàleg intern negatiu i auto destructiu cap a tu mateixa, sense dir-te coses com que burra que sóc, jo no soc capaç, jo no serveixo

Mai has experimentat com pot ser la teva vida sent totalment responsable de les teves emocions, honrant-les, veient-les sense jutjar i experimentant-les a través del teu cos.

Mai has experimentat com pot ser la teva vida sense la il·lusió de la separació.

Mai has experimentat com pot ser la teva vida sense sent un nou TU

Quina gran alliberació poder verbalitzar en veu alta NO HO SÉ i estar en pau.

No ho sé - T’obre a rebre amb els braços oberts les infinites possibilitats de la vida, tot allò que la teva ment no es capaç d’imaginar ni el millor dels teus somnis. T’obre a confiar en que la Vida sap més que tu, en que hi ha una força, una energia més gran que tu i que jo que ho coordina tot i que sempre la Vida conspira al teu favor, sempre.

Sóc una ignorant i feliç de ser-ho i acceptar-ho!! No me m’avergonyeixo de reconèixer-ho i acceptar-ho, és més, sento una espècie de serenor i pau interior al adonar-me que és infinit tot el que ignoro, i és poquíssim el que sé o millor dit, el que crec que sé. Com ignorant en moltíssim temes, m’obro a la curiositat d’aprendre cada dia coses noves.

Quan entres a la vida adulta i adquireixes responsabilitats, sovint potser no et permets expressar ni mostrar que no saps què estàs fent amb la teva vida, que simplement vas tirant ‘’aparentment’’ endavant com pots i en realitat estàs en una roda de hàmster donant voltes sense moure’t de lloc. Això et pot portar a reprimir i a suprimir emocions dins del nostre cos. 

Quan acceptes la teva ignorància i que pràcticament no saps res de res, el teu potencial es multiplica perquè moltes de les creences que el limites i que et frenen tenen l’arrel en creure que tenim totes les respostes i ja sabem tot el que hem de saber. Que ja sé de què va això…

L’única manera de superar els obstacles que ens anem trobant pel camí és aprenent, perquè si estem ensopegant amb un tema de forma recurrent és perquè alguna cosa ens queda per aprendre. O moltes vegades, hem de desaprendre per tornar a aprendre una nova manera de fer.

Durant l’etapa educativa de la infància i adolescència,  anem adquirint coneixements, raonaments, creences, valors, coses i situacions amb les que ens sentim identificats i anem creant el nostre personatge, el nostre Ego per poder moure’ns per la vida en aquest pla físic. El que passa es que ens identifiquem tant amb aquest caràcter que ens acabem creient que aquest personatge és  l'únic que som i aquí comença la il·lusió mes gran: la separació.

Deixem de sentir la unitat de la consciència que ho engloba tot, l’energia creadora de la vida, de cada cèl·lula que compon aquest univers infinit del qual tots en formen part perquè la consciència és indivisible. Al creure que som aquest Ego i la seva historia, sorgeix una resistència a abraçar la ignorància.

Quan arribes a l’acceptació profunda de que som uns ignorants, i integres que ets molt més que l’Ego que has anat creant durant molts anys, la teva consciencia es desperta.

És primordial dedicar temps a conèixer-te, estar disposada a qüestionar TOT el que creus que saps o tot el que creus que és cert. La majoria de les creences que tenim son apreses, son com programes instal·lats a la teva ment des de fa tants anys que ja els has integrat com certeses perquè el teu passat t’ho confirma, ho valida. 

El creixement comença quan estem disposats a acceptar que constantment estem passant de la saviesa a la mes absoluta ignorància. No pots controlar el caos ni la incertesa, forma part de l’experiència de viure, però si que pots aprendre i entrenar en millorar la destresa per surfejar cada escenari com es presenti.

Acceptant el present, sentint el teu cos. Aquí i ara. És un lloc on sempre tens accés.

L’ego sempre vol tenir raó, es la base de la seva supervivència. El teu Ser vol ser feliç vivint experiències.

Vols tenir raó o ser feliç?

El significat que li donem a les coses que ens passen determina com veiem el món. El mateix passa amb les paraules que fem servir, tenen un gran poder sobre com co-creem la realitat que veiem des del nostre prisma.

L'impacte de qualsevol situació depèn del significat personal que li atorguis.... Per tant, les mateixes situacions poden ser viscudes com a diferents realitats per diferents persones.

Hi ha tantes realitats com persones al món, tot es subjectiu segons la persona que experimenta la circumstancia o fet. En el cas del concret del lèxic, és a dir, el conjunt de paraules que conformen un idioma, potser pots adonar-te que el significat que li dones a les paraules que fas servir és aprés i pots començar a plantejar-te si li estàs donant un significat que et limita o un significat que t’expandeix.

Pots pensar que tots parlem la mateixa llengua i ens entenem però el significat que li dones, la connotació que tens adherida a aquella paraula potser es totalment personal per tu.

Per exemple, potser per tu ambició te un significat ‘negatiu’ perquè la confons i l’associes a cobdícia, avarícia o poder mal empleat. En canvi l'ambició es una virtut molt saludable quan promou l'acció i el desenvolupament de projectes. Una persona que és ambiciosa pretén aconseguir una cosa que actualment no té, per tant, vol millorar, créixer o progressar. L'ambició funciona com un motor que convida a abandonar el conformisme i la mediocritat.

Un altre exemple pot ser la humilitat o la modèstia. La humilitat és una virtut humana que implica conèixer i acceptar les pròpies debilitats i qualitats i obrar en conseqüència. D’altra banda l'apreciació de la modèstia està molt estesa com una qualitat positiva. D'alguna manera ens instrueixen que el valor dels nostres actes només és tal quan són els altres els que ho descobreixen. La “modèstia” acaba convertint-se en una seriosa limitació per a l'autoestima. De vegades creixem sentint que és dolent valorar, expressar i compartir els nostres èxits. Reprimim les nostres virtuts o els restem importància, ja que així som percebudes com a persones bones. Però aquesta actitud té un calat profund en la nostra pròpia percepció de nosaltres mateixos, aquí comença una de les trampes mortals: creure que la valoració i acceptació externa es la que et determina si ets o no digna d’amor.

Per gaudir d’una bona autoestima necessitem conèixer i reconèixer els nostres talents. Necessitem donar-los valor i sentir-nos satisfets. Els diferencia clau entre humilitat i modèstia és que mentre la modèstia és simplement una postura moderada que abracem, la humilitat va més enllà. És una virtut que permet a l'individu mirar-se a si mateix i acceptar-ne les limitacions i els defectes. La humilitat es una mirada cap a l’interior mentre que la modèstia es una mirada a l’exterior per tal de ser percebut d’una manera determinada.

Si revisem el refranero popular, la cosa es molt més obvia..."piensa mal y acertarás"  “Quién bien te quiere te hará llorar” "más vale malo conocido que bueno por conocer"

En aquest episodi intento que paris en alguns moments del dia i observis quins significats dones a les paraules que fas servir, sobretot les que utilitzes de ferma més habitual i també aquelles a la que els hi atribueixes connotacions negatives.

Pren consciencia de que el significat que li dones a les paraules i a les situacions, son apreses, no vas néixer amb aquestes etiquetes sobre el que es bo o dolent, positiu o negatiu, socialment acceptable o no...tot es aprés en base al que et van ensenyar, el que vas veure i escoltar i el que has anat vivint fins avui. Pots aprendre de les coses viscudes i triar donar-li un nou significat a tot el que visquis a partir d’ara. 

La vida és com és, i nosaltres la interpretem de manera lliure. 

Hola, torno a ser aquí!!! amb moltes ganes de compartir tot el que he anat vivint i descobrint durant aquest últim mes i poc on he estat més a la cova, hivernant d'alguna manera.

Com a conseqüència d'això tinc molt material per compartir-te en els propers episodis.

Com a primera novetat volia dir-te que a partir de Ja, hi hauran dos episodis a la setmana, un dijous com sempre, i l'altre dilluns per tant dilluns que ve en tindràs un altre penjat

Com a segona novetat et volia dir que aquest podcast va néixer d'una crida interna a compartir i a donar  inspiració a aquelles persones que estan en el camí d'auto-coneixement, auto-creixement i auto-desenvolupament. És un camí particular i molt singular per cadascú de nosaltres per tant, si estàs buscant algú que et digui el paso-a-paso per estar bé, no el trobaràs. 

L'únic camí és de dins cap a fora  i només tu pots caminar-lo. 

Aquesta plataforma vull que sigui un punt d'inspiració i sobretot de suport, perquè sàpigues que no estàs sol ni sola, que som molts que estem aquí i que si et sents perduda i no saps que et passa, et puguis sentir acompanyada. Sempre des del respecte pel teu moment personal

També et vull comentar que aquest podcast vull que serveixi com a altaveu a persones que vulguin dir la seva, compartir la seva pròpia experiència per si pot ajudar i inspirar algú, junts sempre tot es millor. 

Som llum i som amor i hem vingut a experimentar, a servir i a gaudir. Sobretot a gaudir i a passar-ho bé i per això també em donaré el permís per afegir unes dosis més d'humor perquè es una gran medicina.

Ens trobem dilluns al proper episodi, una abraçada ben forta! 

Em dono el permís per sentir el dolor

Em dono el permís per sentir la incomoditat que em crema per dins

Em dono el permís per estar malament i no córrer a anestesiar-me per no sentir.

Em dono el permís per plorar sense tenir un motiu que li agradi al meu ego i que ho justifiqui

Em dono el permís per estar on estic ara mateix i sentir que es perfecte.

Em dono el permís per escoltar-me i deixar espai perquè tot el que ha de caure, caigui.

Em dono el permís per ser l’espai d’amor que sóc i deixar que l’emoció surti per ser vista i abraçada

Em dono el permís per ser valuosa sense necessitat de fer res per demostrar-ho

Em dono el permís per experimentar cada emoció que em supura, sense jutjar-la

Em dono el permís per veure com les histories a les que m’aferrava van morint una darrera de l’altra com fitxes de domino que van caient

Em dono el permís de que aflori el meu autèntic JO

Em dono el permís de deixar de trobar una sortida

M’he adonat que la major part de meva vida me l’he passat recordant el passat, torturant-me pel que va ser, sentint-me culpable per les coses que van anar malament o en l’esperança d’una cosa bona que vindrà en el futur, com si estigues caminant per arribar a un lloc maco que encara no veig però que ser que està allà, on tots els meus problemes acabaran.

M’he adonat que molta gent viu així, que hem normalitzat entre tots viure d’aquesta manera, fora de l’únic que existeix, l’ara.

Segur que tu també tens la teva pròpia manera de fugir de l’ara, de la incomoditat de les emocions que no agraden. Entre tots hem normalitzat que sentir-se malament es una cosa dolenta que cal silenciar.

Que fàcil és oi? Entre tots hem fet que sigui molt fàcil i sobretot ràpid, fugir del que incomoda.

Quan va arribar aquesta pandèmia va ser un cop molt dur pel nostre ego. D’un dia per l’altre, ja no era tan fàcil agafar la sortida coneguda i familiar per pal·liar i silenciar el dolor: anar al bar, sortir de festa, anar a sales de joc, al gimnàs.

Els nostres traumes, pors i ferides més amagades van començar a fer-se presents i visibles.

Avui, encara que amb restriccions, tornen a estar disponibles moltes de escapatòries ràpides que ens fan sentir-nos ‘’bé’’ però cada cop dura menys aquesta falsa sensació de benestar. És palpable, cada cop és més curta aquesta ‘felicitat’ momentània.

Cada cop l’energia de la terra s’expandeix i ens demana més i més que mirem a dins i deixem anar tot allò que ja no ens serveix. A un nivell superficial podem deixar anar situacions, coses o relacions però a un nivell més autèntic i profund, hem de deixar anar patrons d’escapament, addiccions per anestesiar el dolor, creences que ens limiten i les falses històries amb les que ens hem definit.

Sento que cada cop és més evident per tots que la vida és un mirall que ens posa al davant allò que necessitem mirar a dins. La nostra essència real està cridant fort per sortir i l’habilitat que hem utilitzat en el passat per culpar a les circumstàncies externes del nostre malestar s’està col·lapsant.

És molt més obvi ara que abans i això anirà a més durant els propers mesos perquè culpabilitzes algú del teu malestar i si no has fet la feina de mirar la ferida que tens a dins, canvies les circumstàncies i de nou, pam! La història es repeteix i cada vegada, la vida et puja el volum perquè t'assabentis.

Quan entra la llum per il·luminar una habitació fosca, pots tancar els ulls i fer veure que encara estàs a la foscor, perquè es un lloc familiar i conegut però no pots estar així molt de temps. Inevitablement arriba un moment que has de mirar tot allò que no t’agrada. Ara és hora de deixar morir aquests patrons perquè surti el teu JO real. 

El dolor passa perquè aquests patrons de pensament i comportament han de morir. Dóna’t el permís per estar present i sentir