Inspiracció

Tot l’univers està regit per dues forces en constant atracció. El Taoísmo parla del Yin y el Yang. L’Hinduisme, de Shiva i Shakti. La física parla de pol positiu i negatiu. A la natura sempre hi ha una força que emet i una que reb. El Tantra parla d’una energia femenina i una energia masculina.

Tots els éssers som una barreja d’aquestes dues forces, energèticament, tots els éssers humans, homes i dones, estem formats per energia femenina i masculina.

Conèixer el que tots tenim a dins ens serveix per entendre com i perquè actuem d’una determinada manera i per ser capaços de mostrar la millor versió de nosaltres mateixes, ja sigui a la feina, a les relacions personals o en qualsevol altre àmbit.

Avui en dia, les energies masculina i femenina es combinen en forma dinàmica a les nostres vides, sense importar el gènere i a l’estar en equilibri, això provoca que tant homes com dones siguin persones més completes i íntegres.

Per una banda, ser femení és aquella vessant de la persona que integra conceptes com la empatia, la capacitat de treballar en equip, de cooperar, la facilitat per la multi tasca, la voluntat d’inclusió i la predisposició d’abraçar la diversitat així com la part que dubta, és més perfeccionista i insegura. L’energia femenina està vinculada a l’hemisferi dret del cervell, on conviuen els atributs de la creativitat, la imaginació i la capacitat de comunicació.

D’altra banda, ser masculí s’identifica amb la ment racional i està regit per l’hemisferi Esquerra del cervell, que és el de l’anàlisi, la lògica i la precisió. L’energia masculina te a veure amb la racionalitat, la força, el valor, la decisió, l’acció, la capacitat d’establir límits, la sexualitat, la perseverança, el sentit de la realitat física, el pragmatisme, el poder personal i la presa de decisions.

La ciència ens ha mostrat que el cervell està clarament dividit en dues parts iguals i jo no crec que la natura cometi errors. Tenim dues parts iguals perquè cadascuna d’elles té una funció igual d’important, cadascuna en el seu terreny ens aporta la totalitat per ser persones completes.

Tots en algun moment o altre hem fet servir i hem escoltat en boca d’altres persones ‘em sap greu’. Aquesta frase està molt infiltrada en el nostre vocabulari quotidià i la fem servir moltes vegades sense adonar-nos, de forma totalment inconscient.

En termes molt generals, podríem fer-ne dos grups:

1. L’ús protocol·lari fet servir com excusa per quedar bé

2. excés d’empatia

El primer grup es molt obvi – es aquella persona o persones que posen carona de xaiets quan han de dir-te que no. Es aquell intent dels amics i familiars a empatitzar amb tu de forma forçada, perquè simplement no cumpliran les teves expectatives. En molts d’aquests casos no hi ha un sentiment real de lament, es només una expressió lingüística per sortir del pas.

En aquest grup també ens podem trobar un cas molt típic que consta de fer un judici sobre la vida d’algú sense demanar-li permís i escudant-te en un protocol·lari ‘em sap greu’. Hi ha persones que pensen que en nom de l’amistat et poden dir el que ‘ells vulguin, quan vulguin’ sense tenir en compte si tu ho vols escoltar o no. Jo penso que si vols donar la teva opinió sobre la vida d’algú, es millor demanar permís, amb un senzill ‘vols que et doni la meva opinió? Vols un consell?’ l’altre persona pot decidir llavors si en aquell moment vol o no vol rebre el missatge, perquè potser només vol parlar, ser escoltat i sentir el teu suport, malgrat tu, interiorment, pensis que s’ha begut l’enteniment o que el que t’explica no te cap sentit per tu…si realment estimes algú i el vols ajudar perquè veus que te un problema, fes-li saber des del respecte i no des de la soberbia de pensar que TU saps el que li convé. ‘podem parlar? Últimament et sento distant i baix de moral, et puc ajudar d’alguna manera? Compta amb mi pel que necessitis’

Després tenim el segon grup, son aquelles persones que TOT els hi ‘sap greu’, tot el dia tenen aquesta frase a boca i viuen bàsicament de la pena aliena. S’adjudiquen penes que no son seves i arrosseguen amb càrregues emocionals que altres persones haurien de poder resoldre per elles mateixes.

En aquest grup trobem a persones que creuen són més bones perquè els hi sap greu pràcticament tot, quan en el fons, aquesta empatia per excés només deixa a la vista un desajust emocional intern. El extrems de la empatia indiquen un desequilibri a l’hora d’identificar-nos amb les emocions dels altres, en excés assumim com nostres emocions alienes i per defecte, mostrem falta de sensibilitat cap als altres.

Quan no podem correspondre a algú que ha fet alguna cosa per nosaltres, apareix un ‘em sap greu’, assumim un deute moral que ens condueix a un profund sentiment de culpabilitat que ens pot dur a intentar resoldre els problemes dels altres. Aparentment això es molt maco però implica directament que em assumit que aquella persona NO POT sortir-se’n d’un altre manera, em assumit que aquella persona NO SAP resoldre els seus problemes i a mes li hem tret la llibertat de demanar ajuda. Hem anat de salvadors per pur egoisme, per treure’ns el pes inconscient del ‘em sap greu’

Les persones que donen mes valor als altres que a si mateixes no acaben de ser conscients que amb el temps, creen un patró de conducta basat en la culpa per avançat, encara que no la tinguin! Aquí com a arrel hi ha un tema de no mereixement cap a un mateix i una busca de validació i aprovació per part del mon extern.

Aquesta buidor fa que aquestes persones no sàpiguen dir que NO perquè ‘els hi sap greu’ per tant passen la major part de la seva vida cobrint necessitat alienes sense atendre primer a les necessitats pròpies. Tota l’atenció la tenen focalitzada en un únic objectiu: no molestar.

Tal i com vam parlar a l’episodi anterior, les paraules tenen un gran poder si es diuen amb intenció, per tant, aquestes 3 paraules poden tenir conseqüències per tu que t’allunyin del que realment vols i necessites.

Primer de tot, quina relació tens amb els diners?

Tots tenim una relació amb els diners, siguem conscients o no la tenim. tothom sense excepció.

Tenim una relació pel simple fet que ens ha envoltat des de que vam néixer, la família amb la que vam créixer, els companys, els amics, el que vèiem, el que escoltàvem, quin ambient hi havia al voltant de tema dels diners.

Està present en la immensa majora de les decisions que prenem a diari.

Els diners estan constantment presents a la teva vida, 24 hores al dia, cada dia: la feina que tens, la casa on vius, tots els mobles i electrodomèstics que hi ha dins, la roba, el menjar, el cotxe, la benzina del cotxe, planificar unes vacances, decidir començar a estudiar, si estàs estudiant i encara no has treballat mai, emprendre un nou negoci, canviar de carrera professional, prendre un any sabàtic per viatjar, tenir fills... si t'has separat de la teva parella i ara has de gestionar tu sola les finances, una mort sobtada que et deixa de la nit al dia en una posició totalment nova i desconeguda, per tant és MOLT important ser conscients de com guanyem els diners, com els gastem, com els invertim, com en parlem, com els tractem...en definitiva, quina relació hi tenim.

Els diners SON una eina, una energia que serveix per materialitzar coses, un flux en moviment constant,un intercanvi de valor.

Prendre consciència de la relació que tens amb els diners és el primer pas per marcar objectius clars cap a la vida que vols.

Si vols canviar la seva situació econòmica el primer pas indiscutible es acceptar que tens una relació amb els diners i observar-la, sense jutjar ni criticar, només observar-la.

1. Claredat sobre quina és la teva situació actual i cap a on et vols dirigir.

2. Responsabilitat: tu ets l’única responsable de la teva vida i per tant has de ser totalment responsable sobre la situació actual i també perquè arribar a la fita que et marquis depèn només de tu.

La idea és senzilla però no és un procés fàcil. És un gran repte i com tots els reptes de la vida, et demana el millor de tu i et fa créixer com a persona.

Et proposo un exercici MOLT revelador per començar: agafa un bitllet i digues ‘jo estimo els diners’ en veu alta i presta atenció a la reacció del teu cos, si has notat alguna tensió i a on...pot ser molt subtil, estigues ben atenta i connectada amb el moment present i en paral·lel, presta atenció a la veueta del teu cap...amb quina frase detonant ha aparegut? T’animo a que comencis a escriure totes aquestes sensacions i comunicacions internes en una llibreta, sense critica ni judici, simplement per anar veient tu mateixa quins bloquejos i quines creences van apareixent.

A grans trets, les creences limitant més populars al voltant dels diners tenen la base en el mereixement, la capacitat i la possibilitat.

El apego o l’aferrament es molt habitual en la nostra societat i hem d’entendre que es perfectament normal que així sigui i en els propers minuts et vull explicar alguns punts Claus sobre perque aquest aferrament és el mateix que evita i t’està privant de viure la vida meravellosa que mereixes.

Primer de tot - darrera de qualsevol aferrament hi ha por. Por a perdre aquella persona que estimes tant i que creus que sense ell/ella no podràs viure. Por a perdre la feina perque penses, que sense aquests ingressos aniràs a viure a sota un pont. Fins i tot por a perdre el mobil pq sino estaràs desconectada del mon i segur q et perds alguna cosa important.

L’aferrament és un estat emocional de vinculació compulsiva que s’origina des de la il.lusio de que estem separats i que necessitem allò o aquella persona per sentir-nos identificats i estimats.

Des del moment en el que neixes, el primer vincle d’aferrament emocional es el pare i la mare. Vas aprenent una serie de patrons de pensament i de comportament en base a rebre amor, perque es el més important. Sentir-te estimada, reconeguda, sentir que et necessiten i que et valoren.

Si vius aferrada al teu cos, a persones o a objectes materials estás condemnada al patiment perque tot es impermanent. Res dura per sempre i tot esta en constant canvi, evolucio i expansio.

Has de tenir en compte que tota la teva vida has estat visquent amb aferraments per tant no es possible esborrar-los d’un dia per l’altre ni tan sols ho has de veure com un fet negatiu del que t’has de desfer. Es a base de pràctica i amor que es produeix el proces de deixar anar.

L’aferrament es produeix arrel d’un desig creat per un sentiment - pot ser per satisfer un sentiment de plaer o per evitar un sentiment desagradable. Sempre que li dones molta importancia a un sentiment, es crea un desig i es produeix un aferrament, pq creus que ETS aquests sentiments quan en realitat ets el SER, el contenidor, que dona cabuda a aquest sentiment i a molts altres.

el desaferrament no es desfà esforçan-te per deixar anar, si t’esforces en ‘desvincular-te’ estas creant mes resistencia i li estas donant mes poder a l’aferrament en si.

El deixar anar no viu en l’esforç, es la conseqüència natural de veure l’aprenentatge darrera de l’aferrament. Donant llum a la por que hi ha darrera.

La foscor es simplement absència de llum, per tant, quan mires i veus realment que és el que et produeix aquesta necessitat d’aferrar-te a aquella persona o cosa, el desaferrament es produeix de forma inevitable.

La lliberació de la dependencia passa per saber que ets digna i mereixedora d’amor pel sol fet de ser i existir. La dependencia i l’aferrament passen perque des de la teva ment penses que ets menys o mes que algú o que et fa falta alguna cosa per ser millor pq penses que no ets prou: prou alta, prou guapa, prou llesta, prou rica, prou simpatica, prou popular, no tens prou èxit, no tens prous estudis.

Les paraules tenen poder, t’ajuden a connectar amb les persones, a designar i donar forma al que t’envolta. Per tant, i molt mes important, es prendre consciencia dell diàleg intern i la necessitat de tenir cura de les paraules que et dius a tu mateixa.

Hem après a dedicar-li paraules boniques a la gent que estimem i amb nosaltres? Que passa amb tu? Sembla que no sapiguem donar-nos el valor que realment mereixem, ens posem en segon o tercer lloc i això es origen de conflictes.

Si el teu vocabulari es pobre i pesimista, aixi será la teva vida. Si vols abundancia en tots el àmbits, prosperitat, pau, felicitat…i en canvi, amb la teva boca declares el contrari…la incoherencia impregna la teva vida.

Si realment vols veure un canvi impactnt, un dels hàbits més importants i transformadors que existeixen, es el de ser una persona íntegra, es a dir, pensar, dir i fer en la mateixa direcció. Moltes vegades no te n’adones que la incoherencia està molt present en el nostre dia a dia.

Les paraules son conjurs. Son llavors d’allo que vols veure crèixer.

Moltes vegades ens parlem a nosaltres mateixes molt pitjor del que seriem capaces de parlar-li a ningu. Es tan subtil i inconscient que hem apres a viure sense prestar-li l’atencio que es mereix.

D’on ve aquest dialeg intern tan nociu? Principalment i com la gran majoria dels aprenentatges, de la nostra infancia.

Les critiques i comentaris que rebiem quan erem petits i que vam donar per vàlides i certes, ens les vam fer nostres sense adonar-nos.

Si ara el teu nivell de consciencia es mes alt i per tant, pots entendre la causa dels teus sentiments, autoestima i conducta, amb tu mateixa i amb els que t’envolten, pots fer els canvis necessaris per tenir una vida millor

De les nostres paraules depen el nostre futur i la vida que volem crear. Comencem a canviar les nostres vides cuidant les paraules que fem servir. Un consell molt pràctic: fes com si sempre estiguissis rodejada de nens i nenes. Quan ells hi son, tenim mes cura del que diem.

Segur que alguna vegada a la teva vida has experimentat el fet de voler fer de debò una cosa i llavors has trobat la manera d’encaixar el temps dins de la teva apartadíssima agenda, has trobat els diners, has trobat una persona que t’ha ajudat a arrancar, has començat a investigar i a recopilar informació sobre el tema, en definitiva, no hi havia lloc per les excuses! Perquè? Perquè realment ho volies fer, de cor.

Una energia et sortia de dins i t’impulsava a donar les primeres passes!!

Però tots els arguments sobre les coses que segueixes dient que vols fer i segueixes demorant i torturant-te internament amb remordiments absurds son EXCUSES i quan les treus de l’equació de la teva vida, t’alliberes profundament de tot aquesta càrrega que t’has auto-imposat a tu mateixa.

D’altra banda, si sents que la idea de començar aquest projecte, negoci, rutina o hobby t’expandeix internament d’una manera profunda sens dubte la resposta es un SI. Llavors per que no has començat encara? Pot ser que estiguis en:

- paràlisis per anàlisis

- estancada en el perfeccionisme etern

El perfeccionisme es una de les malalties mes greus dels éssers humans, No existeix tal cosa!! El perfeccionisme mata la creativitat…la majoria de coses a la vida, fins que no les comences no saps que passarà ni cap a on et portaran, la vida sempre sap mes que tu i no tenim el control sobre el que passarà.

Començar ABANS d’estar preparada…dona la primera passa quan abans millor, comença sense CAP EXPECTATIVA

Es molt millor un PROGRÉS que no fer res perquè estàs paralitzada pel perfeccionisme. Elimina les expectatives, simplement comença pel plaer pur de la diversió i del gaudir. 

Tingues en compte que cada fracàs i cada error es un aprenentatge brutal que et porta al següent nivell, mai tornes a començar de zero.

Si realment vols fer una cosa, trobaràs la manera, sinó trobaràs les excuses perfectes.

Si esperes que les circumstàncies, persones i situacions que t'envolten canviïn perquè siguis feliç, et passaràs tota la vida esperant.

Si penses que necessites aconseguir una fita concreta per ser feliç, quan l'aconsegueixis tindràs una sensació de felicitat temporal (i curta) i tornaràs a buscar una fita nova..

Ser feliç és una opció, és una decisió i és un hàbit. Malgrat el que sigui, tu ja ets feliç ara i aquí.

Fer una llista de propòsits és molt habitual a principis d'any, indicant resultats concrets que volem aconseguir però que queden en l'oblit uns mesos després. 

En aquest episodi et convido a marcar intencions per convertir-te en la persona que vols ser i no en accions concretes que no ressonen amb la persona que ets ara i per això no aconsegueixes complir-les.

 També et convido a no limitar el temps perquè sovint amplifiquem el que podem fer en un any i menystenim el que podem aconseguir en cinc o deu. La vida és un viatge i el més important es gaudir del camí, no arribar a una fita concreta. 

El caos sempre és el punt de partida del canvi i de la transformació que té lloc després. És el punt inicial on totes les infinites possibilitats existeixen i conviuen, on tot és possible. 

Estimar el caos que tinguis a la teva vida ara mateix, sigui el que sigui, és el primer pas cap a l'auto-coneixement, el creixement, el canvi i la transformació. 

El que resisteix persisteix, per tant estimar el que tens ara i veure-ho com un punt de partida et donarà claredat per veure l'aprenentatge que amaga i quines són les següents passes que hauràs de seguir.