Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • [Part 1]David MURRAY (Lovers) & Mark DRESSER, Denman MARONEY (Duologues)
    "Lovers" és una gravació de l' any 1988 d' un David MURRAY que ha deixat enrere bona part dels seus plantejaments d'avantguarda a favor d'una línia més "Mainstream", una col.leció d'amoroses balades que podrien haver signat músics com Ben Webster o Coleman Hawkins. Hem d'esperar però, diferències molt significatives, ... uns van créixer musicalment a l' època del Swing i D. Murray 40 anys desprès en plena efervescència de les avantguardes dels 70's, d'altre banda la contribució de músics tan originals i poc conformistes com el pianista Dave Burrell, contrabaixista Fred Hopkins o bateria Ralph Peterson Jr fan molt improbable que temes com In a Sentimental Mood siguin una mera rèplica de les moltes interpretacions que s'en van fer els anys 40 o 50. RECOMANAT, sense cap mena de reserva.
    Mark DRESSER contrabaixista i Denman MARONEY pianista son dos músics molt creatius i "Duologues" de l'any 2000 el perfecte duet on la creativitat d'un estimula la del seu company. Denman Maroney fa servir un piano preparat, Hyperpiano, del que és capaç d' extreure tota mena de sonoritats jugant amb les ressonàncies de la fusta i de les cordes, tot un espectacle veure'l treballar ... es poden trobar algunes actuacions seves a Youtube. Mark Dresser és el més similar a un contrabaix- orquestra, una tècnica prodigiosa que li permet jugar diversos rols en un mateix tema, ha treballat amb els músics més importants de l' avantguarda: membre del quartet de l' Anthony Braxton gairebé 10 anys, amb diferents formacions del bateria Gerry Hemingway, John Zorn, Dave Douglas, Marilyn Crispell, Arcado, James Newton etc... i ben bé una trentena de discos com a líder. "Duologues", pura IMPROVISACIÓ i CREATIVITAT.
    28 min
  • [Part 2]David MURRAY (Lovers) & Mark DRESSER, Denman MARONEY (Duologues)
    "Lovers" és una gravació de l' any 1988 d' un David MURRAY que ha deixat enrere bona part dels seus plantejaments d'avantguarda a favor d'una línia més "Mainstream", una col.leció d'amoroses balades que podrien haver signat músics com Ben Webster o Coleman Hawkins. Hem d'esperar però, diferències molt significatives, ... uns van créixer musicalment a l' època del Swing i D. Murray 40 anys desprès en plena efervescència de les avantguardes dels 70's, d'altre banda la contribució de músics tan originals i poc conformistes com el pianista Dave Burrell, contrabaixista Fred Hopkins o bateria Ralph Peterson Jr fan molt improbable que temes com In a Sentimental Mood siguin una mera rèplica de les moltes interpretacions que s'en van fer els anys 40 o 50. RECOMANAT, sense cap mena de reserva.
    Mark DRESSER contrabaixista i Denman MARONEY pianista son dos músics molt creatius i "Duologues" de l'any 2000 el perfecte duet on la creativitat d'un estimula la del seu company. Denman Maroney fa servir un piano preparat, Hyperpiano, del que és capaç d' extreure tota mena de sonoritats jugant amb les ressonàncies de la fusta i de les cordes, tot un espectacle veure'l treballar ... es poden trobar algunes actuacions seves a Youtube. Mark Dresser és el més similar a un contrabaix- orquestra, una tècnica prodigiosa que li permet jugar diversos rols en un mateix tema, ha treballat amb els músics més importants de l' avantguarda: membre del quartet de l' Anthony Braxton gairebé 10 anys, amb diferents formacions del bateria Gerry Hemingway, John Zorn, Dave Douglas, Marilyn Crispell, Arcado, James Newton etc... i ben bé una trentena de discos com a líder. "Duologues", pura IMPROVISACIÓ i CREATIVITAT.
    23 min
  • [Part 1] Ahmad JAMAL (Chicago Revisited) & Gordon BECK (Experiments with Pops)
    Ahmad JAMAL ha sigut i és, un músic irrepetible amb una importantíssima contribució al desenvolupament del piano trio iniciada els anys 50 amb el seu llegendari trio que completaven el contrabaixista Israel Crosby i el bateria Vernell Fournier, només cal recordar les seves mítiques actuacions al Alhambra, Pershing o Black Hawk. Han passat molts anys, estem a 1992 i en aquest "Chicago Revisited (Live at Joe Segal's)" segueix mantenint bona part de la seva frescura i segueix sorprenent la seva originalitat i elegància; és cert que té un acompanyament refinat i de molta classe dels John Heard al contrabaix i Yoron Israel a la bateria. RECOMANABLE i Atenció, perquè aquest músic extraordinari acaba de treure nou disc als seus 87 anys! ... l' haurem d'escoltar.
    "Experiments with Pops" és un altre bona mostra de l' aventurer Gordon BECK de finals dels 60. Com en el "Gyroscope" de fa uns dies, que també era de 1968, hi son Jeff Clyne al contrabaix i Tony Oxley a la bateria, en aquest "Experiments..." s'hi afegirà un emergent John McLaughlin que molt poc després seria un dels "imprescindibles" amb els John Surman, Miles Davis, Joseph Zawinul, etc ..., a la definició del nou Jazz. La temàtica a base d' èxits de la música Pop dels 60 és sorprenent i encara més el resutat final: la re-invenció de "cançonetes" com Sunny o Good Vibrations i una interpretació deliciosa i refrescant de qualsevol dels temes del disc. Un sorprenent i feliç EXPERIMENT.
    33 min
  • [Part 2] Ahmad JAMAL (Chicago Revisited) & Gordon BECK (Experiments with Pops)
    Ahmad JAMAL ha sigut i és, un músic irrepetible amb una importantíssima contribució al desenvolupament del piano trio iniciada els anys 50 amb el seu llegendari trio que completaven el contrabaixista Israel Crosby i el bateria Vernell Fournier, només cal recordar les seves mítiques actuacions al Alhambra, Pershing o Black Hawk. Han passat molts anys, estem a 1992 i en aquest "Chicago Revisited (Live at Joe Segal's)" segueix mantenint bona part de la seva frescura i segueix sorprenent la seva originalitat i elegància; és cert que té un acompanyament refinat i de molta classe dels John Heard al contrabaix i Yoron Israel a la bateria. RECOMANABLE i Atenció, perquè aquest músic extraordinari acaba de treure nou disc als seus 87 anys! ... l' haurem d'escoltar.
    "Experiments with Pops" és un altre bona mostra de l' aventurer Gordon BECK de finals dels 60. Com en el "Gyroscope" de fa uns dies, que també era de 1968, hi son Jeff Clyne al contrabaix i Tony Oxley a la bateria, en aquest "Experiments..." s'hi afegirà un emergent John McLaughlin que molt poc després seria un dels "imprescindibles" amb els John Surman, Miles Davis, Joseph Zawinul, etc ..., a la definició del nou Jazz. La temàtica a base d' èxits de la música Pop dels 60 és sorprenent i encara més el resutat final: la re-invenció de "cançonetes" com Sunny o Good Vibrations i una interpretació deliciosa i refrescant de qualsevol dels temes del disc. Un sorprenent i feliç EXPERIMENT.
    22 min
  • [Part 1] Orrin EVANS (Liberation Blues) & Gordon BECK (Gyroscope=
    El pianista Orrin EVANS va ser considerat un dels "Young Lions" de finals dels 90 quan va començar una llarga relació amb el segell Criss Cross, inicialment considerat un músic proper al Hard Bop i al Soul-Jazz, tenia i té influències de McCoy Tyner i també de l' Horace Silver. // El disc "Liberation Blues" de l'any 2014, té dues parts ben diferenciades, la primera seria estrictament la Liberation Blues Suite dedicada a la memòria del contrabaixista Dwayne Burno, antic amic i company en diferents formacions, mort uns mesos abans de gravar aquest disc, la resta dels disc en base a composicions pròpies i d'altres; cal destacar la vàlua dels músics que completen el quintet: el saxo tenor J.D. Allen, trompeta Sean Jones, contrabaixista Luckes Curtis i el sempre destacat Bill Stewart a la bateria, així com l'evolució de Orrin Evans a un Hard Bop més evolucionat i un lleuger apropament a la lliure improvitsació. Un BON DISC.
    Plantejat en el programa fet a la ràdio com un "disc a cegues", es tracta d'una gravació de 1968, un trio que va ser estable del 64 al 68 amb el sempre excel.lent Tony Oxley a la bateria i el bon contrabaixista Jeff Cline. El pianista, també anglès, va néixer el 36, habitual al Ronnie Scott's de Londres a les dècades dels 60 i 70 on acompanyava els músics "de la casa" i també sovint a les nombroses figures de pas que desfilaven pel club. Membre important de la European Jazz Machine dels Phils Wood, Henry Teixier i Daniel Humair, a partir de 1975 va treballar sovint amb el guitarrrista Allan Holdsworh amb qui va fer bones actuacions i gravacions, també será un solicitat acompanyant de cantants com p.exemple Mel Tormé o Lena Horne i molt especialment Helen Merrill. // "Gyroscope" és el disc i si, el nostre pianista és Gordon BECK, un músic que ha participat de manera destacada en moltes aventures, aquesta en concret, ja ho hem dit, és de 1968, un període interesantíssim de la música en general i del Jazz britànic en particular ... un bon disc on si veuen traces de la psicodelia que imperava en aquells moments. RECOMANAT.
    29 min
  • [Part 2] Orrin EVANS (Liberation Blues) & Gordon BECK (Gyroscope=
    El pianista Orrin EVANS va ser considerat un dels "Young Lions" de finals dels 90 quan va començar una llarga relació amb el segell Criss Cross, inicialment considerat un músic proper al Hard Bop i al Soul-Jazz, tenia i té influències de McCoy Tyner i també de l' Horace Silver. // El disc "Liberation Blues" de l'any 2014, té dues parts ben diferenciades, la primera seria estrictament la Liberation Blues Suite dedicada a la memòria del contrabaixista Dwayne Burno, antic amic i company en diferents formacions, mort uns mesos abans de gravar aquest disc, la resta dels disc en base a composicions pròpies i d'altres; cal destacar la vàlua dels músics que completen el quintet: el saxo tenor J.D. Allen, trompeta Sean Jones, contrabaixista Luckes Curtis i el sempre destacat Bill Stewart a la bateria, així com l'evolució de Orrin Evans a un Hard Bop més evolucionat i un lleuger apropament a la lliure improvitsació. Un BON DISC.
    Plantejat en el programa fet a la ràdio com un "disc a cegues", es tracta d'una gravació de 1968, un trio que va ser estable del 64 al 68 amb el sempre excel.lent Tony Oxley a la bateria i el bon contrabaixista Jeff Cline. El pianista, també anglès, va néixer el 36, habitual al Ronnie Scott's de Londres a les dècades dels 60 i 70 on acompanyava els músics "de la casa" i també sovint a les nombroses figures de pas que desfilaven pel club. Membre important de la European Jazz Machine dels Phils Wood, Henry Teixier i Daniel Humair, a partir de 1975 va treballar sovint amb el guitarrrista Allan Holdsworh amb qui va fer bones actuacions i gravacions, també será un solicitat acompanyant de cantants com p.exemple Mel Tormé o Lena Horne i molt especialment Helen Merrill. // "Gyroscope" és el disc i si, el nostre pianista és Gordon BECK, un músic que ha participat de manera destacada en moltes aventures, aquesta en concret, ja ho hem dit, és de 1968, un període interesantíssim de la música en general i del Jazz britànic en particular ... un bon disc on si veuen traces de la psicodelia que imperava en aquells moments. RECOMANAT.
    30 min
  • Homage to Allan HOLDSWORTH ( Part 1)
    El audio de este programa está repartido en tres bloques, el primero recoge gravaciones de Allan Holdsworth en la década de los 70 en pleno apogeo del Jazz-Rock: “Belladonna” de 1972 con el grupo NUCLEUS que lideraba Ian Carr y “Feels Good To Me” del 78 a nombre del bateria Bill Bruford. Un segundo bloque que incluye dos excelentes “rarezas”: “None Too Soon” de 1996, una serie de insólitas versiones de standards populares que grabará con el pianista Gordon Beck, con quien tuvo una larga asociación y “Touching On” de 1977, una incursión en el terreno de la libre improvisación con el bateria John Stevens. En el tercero encontraremos uno de sus discos más celebrado, “The Sixteeen Men of Tain” del año 2000, un período muy creativo que da como resultado esta música serena, reflexiva y de gran belleza que contiene dicho album; a continuación el retorno a sus orígenes con “Abracadabra” de SOFT WORKS, año 2003, una reedición de la antigua Soft Machine con antiguos miembros, que no coincidieron en el tiempo y terminamos con “Blues for Tony” de 2009, un recuerdo de su paso por el LifeTime de Tony Williams.
    27 min
  • Homage to Allan HOLDSWORTH ( Part 2)
    El audio de este programa está repartido en tres bloques, el primero recoge gravaciones de Allan Holdsworth en la década de los 70 en pleno apogeo del Jazz-Rock: “Belladonna” de 1972 con el grupo NUCLEUS que lideraba Ian Carr y “Feels Good To Me” del 78 a nombre del bateria Bill Bruford. Un segundo bloque que incluye dos excelentes “rarezas”: “None Too Soon” de 1996, una serie de insólitas versiones de standards populares que grabará con el pianista Gordon Beck, con quien tuvo una larga asociación y “Touching On” de 1977, una incursión en el terreno de la libre improvisación con el bateria John Stevens. En el tercero encontraremos uno de sus discos más celebrado, “The Sixteeen Men of Tain” del año 2000, un período muy creativo que da como resultado esta música serena, reflexiva y de gran belleza que contiene dicho album; a continuación el retorno a sus orígenes con “Abracadabra” de SOFT WORKS, año 2003, una reedición de la antigua Soft Machine con antiguos miembros, que no coincidieron en el tiempo y terminamos con “Blues for Tony” de 2009, un recuerdo de su paso por el LifeTime de Tony Williams.
    41 min
  • Homage to Allan HOLDSWORTH ( Part 3)
    El audio de este programa está repartido en tres bloques, el primero recoge gravaciones de Allan Holdsworth en la década de los 70 en pleno apogeo del Jazz-Rock: “Belladonna” de 1972 con el grupo NUCLEUS que lideraba Ian Carr y “Feels Good To Me” del 78 a nombre del bateria Bill Bruford. Un segundo bloque que incluye dos excelentes “rarezas”: “None Too Soon” de 1996, una serie de insólitas versiones de standards populares que grabará con el pianista Gordon Beck, con quien tuvo una larga asociación y “Touching On” de 1977, una incursión en el terreno de la libre improvisación con el bateria John Stevens. En el tercero encontraremos uno de sus discos más celebrado, “The Sixteeen Men of Tain” del año 2000, un período muy creativo que da como resultado esta música serena, reflexiva y de gran belleza que contiene dicho album; a continuación el retorno a sus orígenes con “Abracadabra” de SOFT WORKS, año 2003, una reedición de la antigua Soft Machine con antiguos miembros, que no coincidieron en el tiempo y terminamos con “Blues for Tony” de 2009, un recuerdo de su paso por el LifeTime de Tony Williams.
    42 min
  • [Part 1] Jerry Bergonzi (Simply Put) & Tina MAY (One Fine Day)
    No hem d'esperar innovació ni grans sorpreses en un disc del saxo tenor i soprano Jerry BERGONZI, si podem esperar i de manera sobrada, unes interpretacions vibrants i fluides on acostuma a encadenar amb tota facilitat i naturalitat chorus rere chorus. Neix a Boston el 1947, una extensa carrera musical que comença a ser coneguda des de la seva participació en els últims quartets de Dave Brubeck a començaments dels 80, tot i que el reconeixement popular encara tardarà uns anys a arribar-li. "Simply Put" és un disc del 2009, Bergonzi no pot negar l' influencia de John Coltrane o Sonny Rollins a la seva música tot i que a mesura que ha anat avançant a la seva carrera se li troben trets del càlid i serè Joe Henderson de la seva darrera època; ben acompanyat en aquest "Simply Put" d' aquest excel.lent pianista que és Bruce Barth i els seus companys i amics habituals: contrabaixista Dave Santoro i bateria Andrea Michelutti. Un Jazz MOLT DISFRUTABLE.
    Escoltem la cantant anglesa Tina MAY i el seu disc "One Fine Day" de 1999. Molta llibertat interpretativa, un ampli repertori que inclou originals, standards del Jazz o del Pop i un acompanyament sensacional on cal destacar l' Alan BARNES un multi- instrumentista capaç d' extreure totes les textures imaginables de qualsevol instrument de vent, bona aportació també de la pianista Nikki ILES una indisimulada admiradora de Bill Evans i un discret i bon treball de Mick Hutton, Simon Morton a la rítmica. Simplement DE-LI-CI-ÓS.!
    28 min