Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • [Part 2] Jerry BERGONZI (Simply Put) & Tina MAY (One Fine Day)
    No hem d'esperar innovació ni grans sorpreses en un disc del saxo tenor i soprano Jerry BERGONZI, si podem esperar i de manera sobrada, unes interpretacions vibrants i fluides on acostuma a encadenar amb tota facilitat i naturalitat chorus rere chorus. Neix a Boston el 1947, una extensa carrera musical que comença a ser coneguda des de la seva participació en els últims quartets de Dave Brubeck a començaments dels 80, tot i que el reconeixement popular encara tardarà uns anys a arribar-li. "Simply Put" és un disc del 2009, Bergonzi no pot negar l' influencia de John Coltrane o Sonny Rollins a la seva música tot i que a mesura que ha anat avançant a la seva carrera se li troben trets del càlid i serè Joe Henderson de la seva darrera època; ben acompanyat en aquest "Simply Put" d' aquest excel.lent pianista que és Bruce Barths i els seus companys i amics habituals: contrabaixista Dave Santoro i bateria Andrea Michelutti. Un Jazz MOLT DISFRUTABLE.
    Escoltem la cantant anglesa Tina MAY i el seu disc "One Fine Day" de 1999. Molta llibertat interpretativa, un ampli repertori que inclou originals, standards del Jazz o del Pop i un acompanyament sensacional on cal destacar l' Alan BARNES un multi- instrumentista capaç d' extreure totes les textures imaginables de qualsevol instrument de vent, bona aportació també de la pianista Nikki ILES una indisimulada admiradora de Bill Evans i un discret i bon treball de Mick Hutton, Simon Morton a la rítmica. Simplement DE-LI-CI-ÓS.!
    29 min
  • [Part 1] Steve DAVIS (Say When) & Greg OSBY (Channel Three)
    En aquest "Say When" de 2015 escoltarem un bon sextet liderat pel trombonista Steve DAVIS que farà un homenatge al "mestre", el gran J.J.// J.J. Johnson va ser el gran revolucionador els anys 50 i 60 d'un instrument "lent i farragós" com era el trombó fins que ell va donar-li una agilitat i vistositat mai vistes fins aquell moment, en aquest sentit Steve Davis pot ser el músic ideal per homenatjar-lo. Els bons músics que completen el sextet son: Eddie Henderson trompeta, Eric Alexander saxo tenor, Harold Mabern piano ( quin gran pianista), Nat Reeves contrabaix i Joe Farnsworth a la bateria; "Say When" és un revival de la música vital, vistosa i desenfadada que feia J.J. Johnson en els seus grups o l'Art Blakey en els seus Messengers, curiosament resulta senzill "confondre" el bateria Joe Farnsworht amb l' Art Blakey. Bona música, molt ben interpretada, ... un BON DISC.
    El saxo alto i soprano Greg OSBY és un músic molt creatiu que sempre ha estat atent a la música que es fa "al carrer" com demostra la seva vincul.lació inicial al col.lectiu M-BASE que coliderava amb el saxo Steve Coleman i que plantejaven l' integració de la música de l' Ornette Coleman dels 60 i 70 amb la cultura musical urbana derivada dels Rap, Funk o Hip Hop.dels 80. // Channel Three" és una gravació de 2005, un trio molt ben compenetrat: Matt Brewer al contrabaix o baix elèctric ( aquí ens pot recordar a Jaco Pastorius) i Jeff "Tain" Watts a la bateria, ells asseguren a la perfecció una base rítmica musculosa i rica sobre la que Greg Osby deixarà volar la seva creativitat // Channel Three és un disc MOLT RECOMANABLE i també ho és l'excel.lent duet que fan Greg Osby i Marc Copland a "Round and Round" de l'any 2003.
    28 min
  • [Part 2] Steve DAVIS (Say When) & Greg OSBY (Channel Three)
    En aquest "Say When" de 2015 escoltarem un bon sextet liderat pel trombonista Steve DAVIS que farà un homenatge al "mestre", el gran J.J.// J.J. Johnson va ser el gran revolucionador els anys 50 i 60 d'un instrument "lent i farragós" com era el trombó fins que ell va donar-li una agilitat i vistositat mai vistes fins aquell moment, en aquest sentit Steve Davis pot ser el músic ideal per homenatjar-lo. Els bons músics que completen el sextet son: Eddie Henderson trompeta, Eric Alexander saxo tenor, Harold Mabern piano ( quin gran pianista), Nat Reeves contrabaix i Joe Farnsworth a la bateria; "Say When" és un revival de la música vital, vistosa i desenfadada que feia J.J. Johnson en els seus grups o l'Art Blakey en els seus Messengers, curiosament resulta senzill "confondre" el bateria Joe Farnsworht amb l' Art Blakey. Bona música, molt ben interpretada, ... un BON DISC.
    El saxo alto i soprano Greg OSBY és un músic molt creatiu que sempre ha estat atent a la música que es fa "al carrer" com demostra la seva vincul.lació inicial al col.lectiu M-BASE que coliderava amb el saxo Steve Coleman i que plantejaven l' integració de la música de l' Ornette Coleman dels 60 i 70 amb la cultura musical urbana derivada dels Rap, Funk o Hip Hop.dels 80. // Channel Three" és una gravació de 2005, un trio molt ben compenetrat: Matt Brewer al contrabaix o baix elèctric ( aquí ens pot recordar a Jaco Pastorius) i Jeff "Tain" Watts a la bateria, ells asseguren a la perfecció una base rítmica musculosa i rica sobre la que Greg Osby deixarà volar la seva creativitat // Channel Three és un disc MOLT RECOMANABLE i també ho és l'excel.lent duet que fan Greg Osby i Marc Copland a "Round and Round" de l'any 2003.
    26 min
  • [Part 1] Dee Dee BRIDGEWATER (Midnight Sun) & Un Vibrafonista MISTERIÓS
    "Midnight Sun" és un àlbum recopilatori de balades de la cantant Dee Dee Bridgewater, és va editar el 2011 i recull algunes de les seves millors gravacions del període que comença el 1993 amb el disc "Keeping Tradition" (bona versió aquí de Angel Eyes), segueix amb el Midnight Sun de l' album "Dear Ella" que el 1997 va dedicar a Ella Fitzgerald i acaba amb el gloriós Good Morning Heartache del dic "Eleanora Fagan· que el 2010 va dedicar a Billie Holiday. No acostumem a recomanar àlbums recopilatoris però amb aquest "Midnight Sun" farem una excepció, ara ja és decisió teva si et conformes amb aquest o cerques els originals ...
    I segona part amb músic MISTERIÓS, que feia temps que no en programàvem cap, un VIBRAFONISTA que no sembla clàssic el que (potser) ens permetria descartar músics com Lionel Hampton, Milt Jackson, Terry Gibs, Teddy Charles .etc... El disc es relativament recent, any 1999, ha tocat amb músics importants com Steve Coleman, Greg Osby, Gary Thomas, Jason Moran, Cassandra Wilson, ... i precisament alguns d'aquests intervenen en el aquest disc. Tecnicament és força bo i a part de la seva capacitat com a solista destaca liderant formacions d'una certa complexitat. La llista de vibrafonistes destacats és bastant curta amb noms com Gary Burton, Walt Dickerson, Karl Berger, Joe Locke, Bobby Hutcherson i uns pocs més ... WHO IS ?. Per cert, el disc el trobo FRANCAMENT BO ...
    28 min
  • [Part 2] Dee Dee BRIDGEWATER (Midnight Sun) & Un Vibrafonista MISTERIÓS
    "Midnight Sun" és un àlbum recopilatori de balades de la cantant Dee Dee Bridgewater, és va editar el 2011 i recull algunes de les seves millors gravacions del període que comença el 1993 amb el disc "Keeping Tradition" (bona versió aquí de Angel Eyes), segueix amb el Midnight Sun de l' album "Dear Ella" que el 1997 va dedicar a Ella Fitzgerald i acaba amb el gloriós Good Morning Heartache del dic "Eleanora Fagan· que el 2010 va dedicar a Billie Holiday. No acostumem a recomanar àlbums recopilatoris però amb aquest "Midnight Sun" farem una excepció, ara ja és decisió teva si et conformes amb aquest o cerques els originals ...
    I segona part amb músic MISTERIÓS, que feia temps que no en programàvem cap, un VIBRAFONISTA que no sembla clàssic el que (potser) ens permetria descartar músics com Lionel Hampton, Milt Jackson, Terry Gibs, Teddy Charles .etc... El disc es relativament recent, any 1999, ha tocat amb músics importants com Steve Coleman, Greg Osby, Gary Thomas, Jason Moran, Cassandra Wilson, ... i precisament alguns d'aquests intervenen en el aquest disc. Tecnicament és força bo i a part de la seva capacitat com a solista destaca liderant formacions d'una certa complexitat. La llista de vibrafonistes destacats és bastant curta amb noms com Gary Burton, Walt Dickerson, Karl Berger, Joe Locke, Bobby Hutcherson i uns pocs més ... WHO IS ?. Per cert, el disc el trobo FRANCAMENT BO ...
    29 min
  • [Part 1] Wallace RONEY (A Place in Time) & Frank GRATOWSKI (Kollaps)
    Wallace RONEY és un trompetista perfectament identificat en la tradició Post Bop, va rebre formació de Clark Terry, Dizzy Gillespie i Woody Shaw tot i que la seva admiració per Miles Davis és més que evident a tota la seva discografia. Va participar al Miles & Quincy Live al Montreux de 1991 on Davis i Quincy Jones homenatjaven a Gil Evans, a partir d'aquest moment Wallace Roney és convertirà en hereu del seu llegat. Aquest "A Place in Time" és una gravació del 2015, junta una serie de músics veterans amb qui ja havia tocat en alguna ocasió i faran una música molt entretinguda, sense sorpreses ni contra indicacions: Gary Bartz saxo alto, Ben Salomon tenor i soprano, Patrice Rushen piano, Buuster Williams contrabaix i Lenny White a la bateria, bons músics tots i una clara referència a que ... la veterania és un grau.
    Frank GRATOWSKI toca el saxo alto, clarinet, clarinet baix i la flauta i a més és el responsable de les bones composicions que hi trobarem en aquest "Kollaps" de l'any 2000. Va néixer a Hamburg el 63 i als seus començaments treballarà com a solista a orquestres internacionals, multiculturals i multiestilístiques com la WDR Big Band de Colònia, la Klaus Koenig Orquestra o a diferents formacions liderades per Tony Oxley. Posteriors actuacions i gravacions en solitari i participació en projectes ben diversos amb Greg Osby, Kenny Wheeler, James Newton, Louis Sclavis, Misha Mengelberg, Peter Brötzman i una llarga llista de músics que no serien precisament representats del jazz més Mainstream ... Aquest "Kollaps" està considerat com un dels seus millors treballs i no resulta estrany perquè si a les notables composicions i afegim uns solistes de gran nivell com son el trombonista Wolter Wierbos, músic extravertit que aporta una gran vitalitat al grup, un bon contrabaixista Dieter Manderscheid i aquest extraordinari músic i bateria que és Gerry Hemingway, el resultat ha de ser forçosament bó. Frank Gratowski un excel.lent solista, compositor i líder i un disc MOLT RECOMANABLE.
    27 min
  • [Part 2] Wallace RONEY (A Place in Time) & Frank GRATOWSKI (Kollaps)
    Wallace RONEY és un trompetista perfectament identificat en la tradició Post Bop, va rebre formació de Clark Terry, Dizzy Gillespie i Woody Shaw tot i que la seva admiració per Miles Davis és més que evident a tota la seva discografia. Va participar al Miles & Quincy Live al Montreux de 1991 on Davis i Quincy Jones homenatjaven a Gil Evans, a partir d'aquest moment Wallace Roney és convertirà en hereu del seu llegat. Aquest "A Place in Time" és una gravació del 2015, junta una serie de músics veterans amb qui ja havia tocat en alguna ocasió i faran una música molt entretinguda, sense sorpreses ni contra indicacions: Gary Bartz saxo alto, Ben Salomon tenor i soprano, Patrice Rushen piano, Buuster Williams contrabaix i Lenny White a la bateria, bons músics tots i una clara referència a que ... la veterania és un grau.
    Frank GRATOWSKI toca el saxo alto, clarinet, clarinet baix i la flauta i a més és el responsable de les bones composicions que hi trobarem en aquest "Kollaps" de l'any 2000. Va néixer a Hamburg el 63 i als seus començaments treballarà com a solista a orquestres internacionals, multiculturals i multiestilístiques com la WDR Big Band de Colònia, la Klaus Koenig Orquestra o a diferents formacions liderades per Tony Oxley. Posteriors actuacions i gravacions en solitari i participació en projectes ben diversos amb Greg Osby, Kenny Wheeler, James Newton, Louis Sclavis, Misha Mengelberg, Peter Brötzman i una llarga llista de músics que no serien precisament representats del jazz més Mainstream ... Aquest "Kollaps" està considerat com un dels seus millors treballs i no resulta estrany perquè si a les notables composicions i afegim uns solistes de gran nivell com son el trombonista Wolter Wierbos, músic extravertit que aporta una gran vitalitat al grup, un bon contrabaixista Dieter Manderscheid i aquest extraordinari músic i bateria que és Gerry Hemmingway, el resultat ha de ser forçosament bó. Frank Gratowski un excel.lent solista, compositor i líder i un disc MOLT RECOMANABLE.
    28 min
  • [Part 1] Pharoah SANDERS (Journey to The One) & Tord GUSTAVSEN (Changing Places)
    Pharoah SANDERS és un saxo tenor i soprano i un dels molt músics que han girat a l'órbita Coltrane. Destaca en els ambients Free novaiorquesos de començaments dels 60, el 62 John Coltrane l' escolta al Village Gate i serà un membre estable dels seus grups a partir del 65, participant en bona part de les gravacions de l' ultima època a títols com Ascension, Expression, Om, Meditations ..., a la mort de Coltrane seguirà en el grup liderat per Alice Coltrane, també recupera la antiga amistat amb Don Cherry i Sun Ra participant en alguna de les seves gravacions. El disc "Journey to The One" és de 1980 i queda lluny la seva època més radical, ens trobem amb un melodista extraordinari que fa unes interpretacions dolces i tan plenes de matisos que no deixa dubtes de l'absolut domini que té de l'instrument; està molt ben acompanyat amb el pianista John Hicks, contrabaixista Ray Drummond i bateria Idrish Muhamad, a la major part de temes del disc, tot i que és molt maco el duet que fa amb el pianista Joe Bonner en el "After the Rain" de John Coltrane. Una molt grata sorpresa si només coneixies el Pharoah Sanders dels 60's ...
    En el disc "Changing Places" (ECM Records, 2003) hi trobarem un gairebé desconegut pianista, el noruec Tord GUSTAVSEN. Nascut a Oslo l'any 1970, una discreta trajectòria amb no més de deu gravacions com a titular i diverses col.laboracions amb altres músics afins; gran afinitat és la que té amb els altres components del seu primer trio estable: el contrabaixista Harald Jansen i el bateria Jarle Vespestad que l'acompanyen en aquest deliciós Changing Places, unes composicions pròpies senzilles però molt efectives, suaus i amb un cert regust somniador que t' enganxa amb facilitat, ... un pianista més que notable en el que hi trobem traces del també pianista nòrdic Jan Johansson i en ocasions de Gonzalo Rubalcaba. Una TROBALLA.
    25 min
  • [Part 2] Pharoah SANDERS (Journey to The One) & Tord GUSTAVSEN (Changing Places)
    Pharoah SANDERS és un saxo tenor i soprano i un dels molt músics que han girat a l'órbita Coltrane. Destaca en els ambients Free novaiorquesos de començaments dels 60, el 62 John Coltrane l' escolta al Village Gate i serà un membre estable dels seus grups a partir del 65, participant en bona part de les gravacions de l' ultima època a títols com Ascension, Expression, Om, Meditations ..., a la mort de Coltrane seguirà en el grup liderat per Alice Coltrane, també recupera la antiga amistat amb Don Cherry i Sun Ra participant en alguna de les seves gravacions. El disc "Journey to The One" és de 1980 i queda lluny la seva època més radical, ens trobem amb un melodista extraordinari que fa unes interpretacions dolces i tan plenes de matisos que no deixa dubtes de l'absolut domini que té de l'instrument; està molt ben acompanyat amb el pianista John Hicks, contrabaixista Ray Drummond i bateria Idrish Muhamad, a la major part de temes del disc, tot i que és molt maco el duet que fa amb el pianista Joe Bonner en el "After the Rain" de John Coltrane. Una molt grata sorpresa si només coneixies el Pharoah Sanders dels 60's ...
    En el disc "Changing Places" (ECM Records, 2003) hi trobarem un gairebé desconegut pianista, el noruec Tord GUSTAVSEN. Nascut a Oslo l'any 1970, una discreta trajectòria amb no més de deu gravacions com a titular i diverses col.laboracions amb altres músics afins; gran afinitat és la que té amb els altres components del seu primer trio estable: el contrabaixista Harald Jansen i el bateria Jarle Vespestad que l'acompanyen en aquest deliciós Changing Places, unes composicions pròpies senzilles però molt efectives, suaus i amb un cert regust somniador que t' enganxa amb facilitat, ... un pianista més que notable en el que hi trobem traces del també pianista nòrdic Jan Johansson i en ocasions de Gonzalo Rubalcaba. Una TROBALLA.
    31 min
  • [Part 1] Archie SHEPP ( Four for Trane) & Lars DANIELSSON (Poems)
    Podem considerar el saxo tenor Archie SHEPP com un dels "fills" de John Coltrane tot i que mai un simple imitador. Un intelectual molt obert a qualsevol corrent artística, no solament musical, va ser a la dècada dels 60 un dels músics més punyent, dur i implacable a l'hora de mostrar la seva ràbia i el seu rebuig davant de qualsevol injustícia social; membre destacat de la Jazz Composers Guild ideada per el trompetista Bill Dixon l'any 1964 on també hi eren els Cecil Taylor, Bill Dixon, Don Cherry, John Tchicai, Paul Bley, Carla Bley, etc... Aquest 1964 gravarà "Four for Trane" una obra original i sobretot molt fresca on retrà homenatge a Trane interpretant quatre de les seves composicions i on el Blues hi és molt present. Un "ensemble" perfectament ideat i executat en el que hi participen John Tchicai al saxo alto, Alan Shorter trompeta, Roswell Rudd trombó, Reggie Workman contrabaix i Charles Moffett a la bateria, tots ells amb una participació individual i col·lectiva molt destacades fan que aquest sigui un disc MOLT RECOMANABLE.
    Lars DANIELSSON és un bon contrabaixista i compositor que a més toca el baix elèctric i el cello + David LIEBMAN un dels millors amb el saxo soprano encara que també toca el tenor, clarinet , piano i bateria, una mostra de la seva capacitat per la diversitat que l'ha fet participar en infinitat de projectes que van de la fusió a l'avantguarda, passant per la música de cambra, el jazz clàssic o el rock + l' excel.lent pianista que és Bobo STENSON + Jon CHRISTENSEN un poderós i molt versàtil bateria. Tots quatre fan un quartet de luxe, afegim-hi unes composicions mol fresques i lluminoses de Danielsson i Liebman on tothom hi té el seu espai ... el resultat final de l' equació és aquest "Poems" de l'any 1986, una AUTENTICA JOIA, recomanable de dalt a baix.
    29 min