Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • Junko ONISHI ( Baroque) & Jerry GONZÁLEZ ( Moliendo Café)
    La pianista japonesa Junko ONISHI nascuda l'any 1967, barreja perfectament tradició i modernitat en la línia del millor Jacky Byard, això no és estrany perquè va ser el seu professor i mentor. Aquest "Baroque" de 2010 que estem escoltant, és el primer disc després d'una llarga sequera de aprox. deu anys, una profunda depressió motivada precisament per la mort del seu mentor i amic l'any 1999, la va allunyar de gravacions i de qualsevol interpretació en públic; la seva formació més habitual era el trio però en aquesta cas s' envoltarà d'un grup més nombrós de bons músics: Nicholas Payton, James Carter, Wycliffe Gordon, els contrabaixistes Reginald Veal i Rodney Whitaker i finalment Herlin Riley a la bateria. S`ha de conèixer la Junko Onishi i és aquest "Baroque" un treball particularment fresc i lluminós tant a les seves composicions com a les esplendoroses versions que fan d'alguns standards, que renoven de dalt a baix. Altament RECOMANABLE
    Això de la fusió del Jazz amb altres músiques no sempre funciona i de vegades aquesta barreja resulta artificial. Jerry GONZÁLEZ, nascut a Nova York el 1949 és un "bilingüe" real, els seus orígens son llatins i la seva formació és basicament jazzistica, el seu pare havia sigut cantant d'una banda llatina però a casa seva també escoltava els Machito, Parker, Gillespie ... A començaments dels 80 organitza la Fort Apache Band amb el seu germà Andy i el bateria Steve Berrios, actuacions a diversos festivals i una serie de gravacions de la que destacaríem un excel.lent Rumba para Monk el 1989; arribem a 1991 i aquest bon disc que és "Moliendo Café", la barreja entre la música afro- cubana i el Jazz funciona amb tota naturalitat, ell toca la trompeta, el fiscorn i també les congues, Carter Jefferson és el saxo tenor, Joe Ford als soprano, alto i flauta, Larry Willis piano i els esmentats Andy González contrabaix i Steve Berrios bateria, tots ells amb la seva qualitat i afinitat a la proposta aconsegueixen fer una música vibrant i extravertida que fa perfectament recomanable aquest Moliendo Café.
    47 min
  • (Algunes de) les millors versions de ... ESTATE
    Finals d' Agost, hem de començar a preparar nova temporada i amb aquest ESTATE del compositor italià Bruno Martino finalitzarem aquesta tanda d' entreteniments d'estiu que han estat els " (Algunes de) les millors versions de ... ". Un tema deliciós, que també ens agrada molt i del que hem preparat les següents versions: Minuts 0'00 ( Bobby Hutcherson)// 7'55 (M. Petrucciani )// 13'45 ( W.Shaw)// 19'00 ( M.Copland).
    La nota trista és que el gran Bobby Hutcherson ens va deixar el passat 15 d'Agost.
    30 min
  • (Algunes de) les millors versions de ... CON ALMA
    Avui CON ALMA la mítica composició del Dizzy Gillespie de la que se n'han fet infinitat de versions, moltes d'elles notables i es que el tema s'ho val ... Als minuts: 0'00 ( Dizzy Gillespie)// 9'25 ( Fred Hersch)// 15'20 (Stan Getz)// 23'30 ( Tom Harrell)// 31'35 ( O.Peterson, D-Gillespie)
    37 min
  • (Algunes de) les millors versions de ... INVITATION
    Seguim amb les diferents versions de temes que ens agraden ... ara INVITATION, una preciositat del gran compositor que va ser Bronislav Kaper. Versions del guitarrista René Thomas en el disc "Dinasty" de l' StanGetz, de la pianista Joanne Brackeen en el disc "Invitation", duet dels guitarristes Jimmy i Doug Raney a "Duets" i finalment el saxo tenor Joe Henderson a "An Evening with Joe Henderson".
    33 min
  • Mark WHITFIELD ( 7th Avenue Stroll) & Un Desconegut Pianista/ Vibrafonista
    En aquest "7th Avenue Stroll" de l'any 1995 el guitarrista Mark WHITFIELD fa un homenatge a la ciutat de Nova York, el fa amb temes propis i d'altres que també fan referència a aquesta gran ciutat. Dos quartets diferents, un amb el pianista Stephen Scott, Christian McBride al contrabaix i Gregory Hutchinson a la bateria, tots ells músics emergents a mitjans dels 90, com ell mateix: l'altre quartet amb el pianista Tommy Flanagan, contrabaixista Dave Holland i bateria Al Foster. /// Mark Whitfield és un excel.lent guitarrista amb referències llunyanes de Wes Montgomey i de Kenny Burrell, i bastant més marcades de George Benson, cal remarcar la seva bona tècnica i una interpretació de gran claredat i sencillesa, on no hi tenen cabuda elements gratuits. Els dos quartets funcionen realment bé, amb els primers hi ha una proximitat generacional que permet una major fluidesa i compenetració , en el segon quartet son els veterans qui prenen l' iniciativa.... Entra molt bé aquest disc, per la frescura de les composicions i naturalment per la qualitat dels músics que hi participen. MOLT RECOMENABLE.
    I a la segona part disc "a cegues". amb un pianista que també toca el vibràfon ..., o potser un vibrafonista que també toca el piano?. Nascut a Londres el 1934 ja és un nen prodigi als 7 anys tocant ... la bateria !, l'any 1956 es trasllada als EEUU i entra a l'orquestra del Woody Herman, s'instal.la a Los Angeles i gravarà amb músics importants de la West Coast, cal recordar unes meravelloses sessions amb el Shelly Manne .... Un contrabaixista de sonoritat rotunda i prodigiosa imaginació que pren el relleu del gran innovador que va ser l' Oscar Pettiford, aquest disc es va gravar l'any 1958 i va representar el seu debut discogràfic, una carrera tan meteòrica com fugaç perque el 1961 va morir en un accident de cotxe. Completa el trio el que podriem considerar el bateria més representatiu de la West Coast, amb permís del Shelly Manne, va participar en infinitat de gravacions amb la majoria de músics d'aquest corrent i era altament apreciat per els seus companys de professió.
    55 min
  • Carla BLEY: (Trios) & (Fleur Carnivore)
    Complicat intentar resumir la trajectòria de la compositora, cantant, saxofonista, teclista i arranjadora Carla BLEY, nascuda el 1938. Una primerissima època iniciada a finals dels 50 en la que destaca com a compositora: Paul Bley, el seu marit en aquell moment, és el principal beneficiari de les seves composicions, també Jimmy Giuffre, At Farmer, George Russell ... A partir del 64 entra de ple en el mon de l' avantguarda pura i dura a la Jazz Composer`s Gulid del Bill Dixon ( Roswell Rudd, Archie Shepp, Cecil Taylor, ...), creant el seu propi Jazz Composer's Orchestra amb el que posteriorment serà el seu segon marit, el trompetista vienès Michael Mantler, un quintet amb els Peter Brötzman i Steve Lacy ... El 1968 fa un dels seus habituals i sobtas girs i grava A Genuine Funeral Tong a nom del Gary Burton on barrejarà Blues, Rock, música de llatinoamèrica, amb alguns aspectes de la Clàssica europea i prepararà posteriorment la seva obra més complexa i coneguda: Escalator Over The Hill. Un altre trencament a partir de 1972, el Jazz-Rock ja és molt influent, electrificarà la seva música, prenen protagonisme les guitarres, els sintetitzadors i comença una nova etapa sentimental amb el contrabaixista/ guitarrista Steve Swallow.
    Arribem a 1988 i al disc "Fleur Carnivore" que presentem a la segona part, aquí ja no tenim la Carla Bley "belicosa" d' èpoques anteriors, belles melodies amb aires pop, de bossa nova,...un grup de bons músics excel.lement liderats per la Carla i uns arranjaments simplement genials .Lew Soloff, Christof Lauer, Wolfgang Pusching, Gary Valente, Andy Sheppard, Steve Swallow , Karen Mantler ( la filla que va tenir amb Michael Mantler), ella als teclats i a la direcció amb un lideratge clarament inspirat al que en el seu moment exerciren Gil Evans o ... Duke Ellington.
    Any 2013, ella té 75 anys y grava aquest "Trios" que escoltem a la primera part del programa. Hi son ella, el seu marit Steve Swallow i el saxofonista britànic Andy Sheppard que toca aquí molt, però que molt bé, portant la major part del pes del disc. Un cert to crepuscular, bastant lògic, res a veure amb la fogositat i la creativitat del disc del 88 i resulta molt interessant comparar les versions de 1988 i la de 2013 de la composició "The Girl Who Cried Champagne". M'agraden els dos.
    55 min
  • One More: Music of Thad Jones & B. Evans, M. Zetterlund ( Waltz for Debbie);
    Que meravellosa era la música del Thad Jones!. L'any 2004 un grup de veterans "top" organitzaran un homenatge a la seva música, "One More: Music of Thad Jones", amb la bona excusa de celebrar el 40è aniversari de la fundació de la Thad Jones- Mel Lewis Orquestra, tots ells relacionats d'una manera o altre amb aquell sensacional compositor, arranjador i bandleader que va ser Thad Jones, sense oblidar la seva inigualable personalitat com a intèrpret a la trompeta i corneta. No hi podia faltar el seu germà Hank, no hi va poder intervenir l'altre germà, l'Elvin, ja molt malalt i que va morir un parell de mesos més tard ( uns anys abans els dos germans havien gravat un altre dedicatòria a la música del Thad: Uppon Reflections, una autèntica joia). /// James Moody, Frank Wess, Benny Golson als saxo tenor i flauta , Richard Davis al contrabaix, Mickey Rocker a la bateria, un esplèndid Jimmy Owens a la trompeta que fa una excel.lent emulació del que hauria fer el Thad Jones si hagués estat allà i finalment uns bons arranjaments a càrrec de Michael Patterson complerten el grup. Un parell de temes destacats? ... els primer i segon seleccionats: Subtle Rebuttal i Thad's Pad ... Un regal la música que ens va deixar Thad Jones !.
    La cantant Monica ZETTERLUND neix a Suècia el 1937 i comença treballant a finals dels 50 amb els músics escandinaus importants del moment: Arne Domnerus, Jan Johansson, Georg Riedel, ..., participarà en el Festival d' Eurovision del 1963 amb una balada de Jazz ... i queda en el últim lloc. Es trasllada als EEUU, el trompetista Donald Byrd l' apadrina i obté un cert reconeixement, reconeixement que aprofita per gravar aquest "Waltz for Debbie" amb el Bill EVANS, músic en aquell moment en plena transició i no recuperat encara de la mort del "seu" Scott LaFaro; complerten el quartet Chuck Israels al contrabaix i Larry Bunker a la bateria. No seria possiblement aquest un dels discs a recomanar del Bill Evans, el seu treball és un pel rutinari i destinat basicament a l' acompanyament, el que si el fa molt recomanable és el treball de la Zetterlund, una interpretació de gran pulcritud i absolutament encisadora, en la línia de la millor Helen Merrill, una bona selecció dels temes col.labora també a que aquest sigui un disc molt, però que molt agradable d' escoltar.
    53 min