Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • Joe LOVANO, Dave DOUGLAS ( Live at Monterey) & Larry Coryell Spaces)
    Joe LOVANO, Dave DOUGLAS i Joey BARON son els "seniors", tres mestres dels seus instruments, músics de gran afinitat que han tocat sovint junts i la primera sensació quan els escoltem es que tot té molta fluidessa i naturalitat. Els "nous" son el pianista Lawrence Fields que ens recorda els Herbie Hancock i Chick Corea dels 60 y 70 aportant una frescor i lleugeresa que contrasta estupendament amb la densitat dels temes seleccionats, els dos del Wayne Shorter creats especificament per l' ocasió, també ho fa força bé la contrabaixista Linda Oh. El disc un directe, "Live at Monterey" gravat el 2013, és un molt bon disc, com no pot ser d'altre manera amb els dos excepcionals solistes que son Dave Doglas i Joe Lovano.
    I a la segona part, un viatge als musicalment "molt feliços anys 60". Aquest "Spaces" és de 1969, un any en el que van passar moltes, moltes coses: John McLaughlin i John Surman van gravar el seu meravellós Extrapolation, Miles Davis va respondre amb In a Silent Way i uns mesos després amb el Bitches Brew, una declaració de cap a on anirien les coses en els propers temps ( això és el que va fer sempre el Davis, no?), allà hi participarà la plana major del que va ser el Jazz-Rock dels 80's ( Mahavishnu, W. Report, Return to Forever ...)./// Tornem al "Spaces", el disc el lidera el guitarrista Larry CORYELL, un músic inquiet i polifacètic amb influències que li venen del Country, del Rock ( Jimmy Hendrix?) i del Jazz ( Tal Farlow?), John McLaughlin es l'altre guitarrista, Chick Corea al piano elèctric, un sensacional Miroslav Vitous al contrabaix i Billy Cobham a la bateria, un dels millors, si no el millor, en aquest context. Bons temes i una estupenda finestra per veure el que és feia en aquelles dates.
    56 min
  • Carl WINTHER, George GARZONE (The Omen) & Benny CARTER (Further Definitions)
    En els últims 30, 40 anys han aparegut infinitat de músics que han volgut assemblar-se a John Coltrane, han escoltat els seus solos una i altre vegada i han intentat fer-ne una rèplica mes o menys dissimulada, mes o menys aconseguida. No és aquest el cas del George GARZONE, ell admira a Coltrane, ha estudiat molt seriosament la seva música i no pretén replicar la seva sonoritat, la seva re lectura no es queda a la superfície. va bastant més enllà. /// Un trio de joves encara que experimentats músics nòrdics, liderats per el pianista Carl WINTHER, amb el contrabaixista Johnny Aman i el bateria Anders Mogensen s'afegeixen en aquest "The Omen" del 2014 a l'aventura de redescubrir Coltrane des de una nova perspectiva proposada per el mestre Garzone, ells estan tècnicament molt ben dotats, tenen un bon nivell de compenetració i s'afegeixen amb entusiasme al projecte. RECOMANABLE..
    Un parell d' intèrprets meravellosos del saxo alto en el període clàssic, un va ser Johny Hodges i l'altre el Benny CARTER, però es que a més el Benny Carter va ser un dels principals innovadors del llenguatge clàssic destacant els seus arranjaments, revolucionaris en el seu moment, així com el seu carisma com a líder dels seus grups. En aquest Further Definitions de 1961, per la majoria la seva obra mestra, hi trobarem aquestes qualitats i un grup d'estrelles que ell dirigeix com ningú: Phil Woods serà l'altre saxo alto, Coleman Hawkins i Charlie Rouse els tenors, John Collins a la guitarra, Dick Katz al piano, Jimmy Garrison al contrabaix i Jo Jones el bateria; hi va haver una especie de segona part anomenada Additions to Further Definitions el 1965 amb músics tots diferents i que podem considerar un disc molt notable, eclipsat per l'esplendor del seu antecessor, n' hem seleccionat un parell de temes. Un disc MERAVELLÓS.
    56 min
  • Herbie HANCOCK ( Maiden Voyage) & The Herbie NICHOLS PROJECT ( Dr. Cyclop's Dream)
    Possiblement per molts aficionats un dels " 100 millors de l' historia del Jazz", en qualsevol cas ningú no pot negar que aquest " Maiden Voyage" del Herbie HANCOCK segueix tenint practicament la mateixa frescor que tenia el 1965, quan és va gravar. La rítmica del Miles Davis de l' època amb el Herbie Hancock al piano, Ron Carter al contrabaix i Tony Williams a la bateria, amb un bon George Coleman al tenor ( que ja havia estat substituït per el Wayne Shorter ) l un esplèndid Freddie Hubbard a la trompeta, composicions fresquíssimes del Herbie Hancock, de gran riquesa harmònica acompanyada d'un fort impacte comercial ... i una interpretació magnífica d'ell mateix des d'el piano. Un disc IMPRECINDIBLE que ha d'estar a la discoteca de qualsevol aficionat a la música, siguin quines siguin les seves preferències musicals.
    Herbie NiCHOLS un gran desconegut que l'any 1992 va merèixer l' atenció d'un bon grup de músics, que van concentrar els seus esforços a homenatjar la seva música. El pianista Frank Kimbrough i el contrabaixista Ben Allison van ser els iniciadors d'aquest The Herbie Nichols Project, s´hi van afegir el saxo tenor i soprano Ted Nash, el trompeta i fiscorn Ron Horton i els bateries Jeff Ballard en una primera gravació, i posteriorment els Tim Horne i Matt Wilson. /// Diferents concerts a diferents països i tres gravacions; avui escoltarem la segona: "Dtor. Cyclop's Dream " de 1999, tots els temes composicions del Herbie Nichols i una manera excel.lent de conèixer la seva música, rica, densa i sobretot màgica. Els músics també excel.lents i totalment entregats a l' idea original del projecte. La meva RECOMANACIÓ INCONDICIONAL d'aquest disc i el consell d' escoltar-lo sense preses, deixan-te seduir per la música d'aquests músics i la màgia del seu compositor.
    52 min
  • Kenny WHEELER (Double, Doble, You) & Jeri BROWN ( A Timeless Place)
    Kenny WHEELER, quina trajectòria més impresionant ..., participació destacada en el millor Jazz Britànic de l' historia, el que va de mitjans dels 60 i bona part dels 70, participació destacada també amb el millor de l' avantguarda europea i una etapa final on han predominat un lirisme i una dolçor ben especials. Aquest "Double, Double You" és de l'any 1983, un quintet d' excepció: ell a la trompeta i el fiscorn, un primerenc i encara nerviós Michael Brecker al saxo tenor, el pianista John Taylor amb la seva proverbial intel·ligència musical, Dave Holland al contrabaix, com es nota la seva capacitat de direcció de grans formacions, i l'incansable generador de ritmes que és el Jack de Johnette a la bateria. Un molt bon disc de la esplèndida discografia del trompeta i fiscorn Kenny Wheeler.
    Sofisticació i elegància serien les primeres impressions al escoltar un disc de la cantant Jeri BROWN, si seguim escoltant confirmarem aquestes impressions i descobrirem a més un fi sentit de l' humor i una educació musical de primer ordre. Afegim-li un dels millors acompanyants que ha tingut mai el Jazz, les vocalistes l'adoraven, el pianista Jimmy Rowless i un destacat, encara que pot conegut, contrabaixista com és el Eric Von Essen. el resultat aquest "A Timeless Place" de l'any 1994 un disc deliciós d'aquells que cal paladejar i deixar-te guanyar per la subtilesa i complicitat que mostren aquests tres músics. Un tema a destacar? ... podria ser el que dona nom al disc, que no és més que una versió particularment bella i poética del "The Peacocks" del Jimmy Rowless, però jo no em perdria el tema Frazier ... S'ha de conèixer la Jeri Brown, i aquest és un disc excel.lent per fer-ho..
    55 min
  • Jessica WILLIAMS (This Side Up) & George GARZONE (One Two Three Four)
    Jessica WILLIAMS és una excel.lent pianista que té una discografia de gran nivell i aquest "This Side Up" n' és una bona mostra ... per el meu gust el millor.dels que li conec. Ella ha tingut sempre una forta influència de Thelonious Monk, n' és una especialista i sovint ha incorporat algunes de les seves composicions a les seves gravacions, però en aquest disc s'allibera considerablement d'aquesta influència i aconsegueix un treball molt personal i brillantissim. Acompanya ment de luxe amb uns impecables Ray Drummond al contrabaix i Victor Lewis a la bateria. Recomanació IN CONDICIONAL d'aquest disc de la Williams i personalment em quedo amb el primer tema seleccionat, Blue Tuesday, un prodigi de sensiblitat i bon gust.
    El saxo tenor i soprano George GARZONE ja comença a ser un habitual a la nostra programació, un músic soberbi que al que ha costat obtenir el re coneixement popular tot i que sempre l'ha tingut dels seus companys de professió i de la gran quantitat de alumnes als que ha format, que li professen una gran admiració. Ell admira el John Coltrane i això queda palès en aquest "One Two Three Four" de l'any 2006, moltes referències a Trane i dues de les seves composicions favorites: un sensacional Central Park West, interpretada al soprano, obre aquest programa i una imaginativa versió del Giant Steps el tanca. Un altre disc MOLT RECOMANABLE de George Garzone, en aquesta ocasió molt ben acompanyat amb Chris Crocco a la guitarra, Dennis Irwin contrabaix i Pete Zimmer a la bateria.
    52 min
  • Barbara DENNERLEIN ("Hot Stuff") & Larry YOUNG ("Unity")
    Pocs organistes i encara menys dones organistes en el mon del Jazz, Barbara DENNERLEIN n'és una de les millors representants tot i que ella interpreta estils molt diferents que van del Rock a la música Clàssica, passant pel Blues, el Funk .. Influències llunyanes de Jimmy Smith, també de Larry Young i més clares, com a mínim en aquest disc, de Brian Auger, aquest "Hot Suff" és una gravació de 1990 i potser el podríem considerar Jazz- Rock ó un Rock- Progressiu tardà. /// Bons músics començant pel saxo tenor Andy Sheppard, un músic realment camaleònic que pot tocar-ho tot, el guitarrista ..... que té uns quants solos força inspirats i el bateria .... que compleix perfectament la feina encarregada; em resulta agradable escoltar aquest disc encara que la gravació d'aquest Hot Stuff, tan clarament fora d' època en aquell 1990, sembla un caprici personal de la lider que nascuda el 1964 era massa jove els 70's quan aquest tipus de música si tenia plena vigència.
    Avui la cosa va d' organistes, Larry YOUNG en va ser un intèrpret tradicional en la línia dels Jack McDuff, Big Paton , Don Paterson, etc....la seva temàtica eren el HardBop, Blues, Funk, va tocar amb els Lou Donaldson, Tommy Turrentine, Grant Green ... fins que el 1965 és va desmarcar de la tradició amb aquest extraordinari "Unity". Apareix un Larry Young investigador que s' interessa per un jazz modal plenament assentat en aquells moments i que tenia representants de la talla dels John Coltrane, Herbie Hancock, o molts d'altres. La cosa no acaba aquí, s'envoltarà d'uns companys d' excepció: Woody Shaw a la trompeta, Joe Henderson és el tenor i Elvin Jones el bateria ... qualsevol d'ells podria liderar el disc .... Larry Young no tornarà ja a la seva anterior concepció musical, es relacionarà amb músics d'avantguarda com el Sam Rivers o el James Blood Ulmer i el 1972 participarà en el Bitches Brew del Davis. Va néixer el 1940 i va morir el 1978 d'una pneumònia, només tenia 38 anys i no sabrem mai fins on podria haver arribat la seva música. Un disc IMPRESCINDIBLE.
    56 min
  • Marie BERGMAN (Who Calls the Tunes) & Clifford JORDAN, Ran BLAKE (Masters From Different Worlds)
    Avui comencem amb Pop-Jazz ( si existeix aquest estil) i no pot ser d'altre manera considerant que la sueca Marie BERGMAN ha participat en dues edicions del Festival d' Eurovisión !!!. Arribats aquí, cabria pensar que qui ha seleccionat aquest disc en un programa dedicat al Jazz, s'ha tornat boig ...ó donar-li un vot de confiança al llegir en els crèdits que també hi és el saxo tenor i soprano Andy Sheppard. El cert és que Marie Bergman és una bona vocalista, també és una bona pianista la danesa Maj-Britt Kramer i no ho fan gens malament la contrabaixista Jens Skou Olsen i la bateria/ percusionista Benita Haastrup ..., però no hi ha dubtes de que la major quota Jazz en aquest "Who Calls the Tune" del ... prové del saxofonista anglés Andy Sheppard, un músic que sempre ens ha agradat a les seves participacions en diferents grups de la Carla Bley i que ja fa un cert temps varem programar en el disc Trios on també hi era el marit de la Carla, el contrabaixista Steve Swallow. Doneu una oportunitat al disc, valoreu el treball al piano de Maj-Britt Kramer i escolteu el primer tema, Nefertiti del Wayne Shorter. No, el programador no s'ha tornat boig ...
    "Masters From Different Worlds", poques vegades el títol d'un disc és tan representatiu com en aquesta ocasió. Clifford JORDAN als saxo tenor i soprano, un músic que va viure de manera ben ortodoxa primer el HardBop i desprès el PostBop i que en aquesta darrera etapa de la seva vida va aconseguir una gran maduresa que va traduir en una calidesa i dolçor ben especials, l'altre és el RAN BLAKE, un pianista poc ortodox, les seves harmonies son úniques i impredictibles i en aquesta ocasió arrodoneix una interpretació carregada de lirisme amb un marcat to nostàlgic. Un contrast entre dos músics ben diferents que fan d'aquest "Masters From ..." un disc PLE de MÀGIA i que aconsellaria de totes totes a qualsevol aficionat amb un cert recorregut que manifestés un cert grau de saturació i necessités escoltar alguna cosa realment especial. //// Molt bon treball també de: Julian Priester al trombó/ Windmill Saxophone Quartet, canyes/ Alfredo Mojica, congues/ Steve Williams, bateria/ Claudia Polley, veus i només cal escoltar la versió que fan del Something to Live For de l' Strayhorn per comprovar que estàs davant d'un disc diferent ....
    55 min
  • Christof LAUER & Joe LOVANO, Gonzalo RUBALCABA ( Flying Colours)
    Aquest és el disc-debut del saxofonista tenor i soprano alemany Christof LAUER i vaja quin debut ... Nascut el 1953 és un dels millors saxofonistes europeu, músic allunyat dels circuits més comercials va començar gravant per el segell CMP i posterior ment per ACT, naturalment els seus companys és mouen en aquesta mateixa òrbita: Michel Portal, Anthony Cox, Carla Bley, Maria Joao, Michel Godard ... i els Joachim Kühn, Palle Danielson, Peter Erskine que l'acompanyen en aquest "Christof Lauer" de 1989 que també és el nom del disc. La seva música és propera a l'avantguarda, pot recordar en algún moment la "ferocitat" de l' Evan Parker però aquesta seria només una de les seves facetes, té una amplia varietat de registres. MOLT BO aquest "Crhistof Lauer" i molt bons els músics que l'acompanyen el el seu debut, curiós el duet que fa amb el Joachim Kühn en el clàssic Harlem Nocturne.
    Un parell de mestres que fan un duet sensacional en aquest "Flying Colours" de 1997, Joe LOVANO als saxo tenor i soprano i el pianista Gonzalo RUBALCABA. Un pianista nascut a Cuba l'any 1963, apadrinat en els seus començaments per els grans mestres cubans Chucho Valdés, Paquito d'Rivera, Arturo Sandoval, poca producció discogràfica, bona part per Blue Note ( cal escoltar un extra ordinari "The Blessing" amb Charlie Haden i Jack De Johnette, així com d'altres a piano solo)), té una formidable formació tècnica i el bon gust de fer-la servir a favor de la música, a diferencia d'altres, a la seva música hi ha Jazz però també Clàssica i un deliciós toc impresionista dels Ravel i Debussy ./// Joe Lovano és l'altre crack, ha fet de tot i tot ho ha fet molt bé, començaments amb influència de Coltrane encara que sempre amb un to perfecta ment distintiu i extraordinariament polit, en els últims anys s´ha dedicat a recrear la música que va mamar de petit, les grans Big Bands, Sinatra, el Carrer 52, .... Posats a triar un tema, la versió que fan del Hot House, ... però jo no em perdria la versió del Along Came Betty del Benny Golson. ALTAMENT RECOMANABLE.
    55 min
  • Homage To ... GATO BARBIERI
    El d' avui és un programa ESPECIAL, un homenatge a LEANDRO GATO BARBIERI que ens va deixar el passat dissabte 2 d Abril. Un mini- homenatge que basicament serà el recull de dos programes que varem fer l' any 2012 i és que no hem tingut temps de preparar-ne un de més complert ...
    La primera part contempla els discs Chapter One: Latin America i el Chapter Two: Hasta Siempre recollits en el doble CD "Latinoamérica", gravacions de l'any 1973 on el Gato barreja de manera portentosa Jazz amb ritmes i melodies de Bolívia, Cuba, Brasil, Argentina ..., unes gotes de Rock i naturalment el Tango (genial el "bandoneista" Dino Saluzzi). Temes propis, plens de llum i color i amb la passió i intensitat que sempre el va caracteritzar, és aquesta per el meu gust la seva època més creativa i personal. Meravellós el primer tema seleccionat Marissea. /// Un any després gravarà el seu "Yesterdays" (1974), que escoltarem a la segona part del programa, un pas important a la comercialització i adaptació als "nous temps" que reclamen una major electrificació i l'augment de la cuota Pop i Rock. Aquest Yesterdays marca la frontera de un Gato que de manera irreversible (crec) s' instal·larà posterior ment a la World Music, l' Smooth i experiments comercials diversos... No us podeu perdre la poderosa i molt intensa versió del clàssic Yesterdays del Jerome Kern.
    Hi ha un Gato Barbieri previ, el dels anys 60, amb colaboracions força interessants amb Don Cherry ( Complete Communion, Symphony for Improvisers ), amb la Carla Bley ( Escalator Over the Hill, A Funeral Tong,...) i naturalment no podem oblidar la seva GLORIOSA participació a l' èxit de la meravellosa " Last Tango in Paris" del Bertolucci, ... com no pot ser d' altre manera tancarem el programa amb el tema central de la pel.lícula.
    Adéu GATO, gràcies GATO .
    56 min
  • Horace SILVER ( The Jody Grind ) & Hal McKUSICK ( East Coast Serie Vol.8)
    Un disc de l' Horace SILVER sempre és una festa plena de color i aquest "The Jody Grind" de 1966 no és una excepció. Mestre del Hard Bop, amb permís de l' Art Blakey amb qui va "co-fundar" els Messengers, però també del Funk i pocs han interpretat com ell el Blues; un enorme talent natural li va permetre sofisticar músiques populars i tradicionals tan diverses com el Cape Verdean Folk (cal escoltar el disc Cape Verdean Blues, lleugera ment anterior), la música del Carib, el Gospel, el Blues ó el Boogie barrejant-les amb la major complexitat del BeBop dels Bud Powell ó T. Monk. Va mantenir sempre l' esperit "Messengers" donant oportunitats a músics joves que posterior ment esdevendrien figures del Jazz com els Woody Shaw, Joe Henderson, els germans Brecker ..., també un excel.lent i molt original compositor amb títols que son autèntics standards del Jazz. En aquest The Jody Grind hi trobarem un Funky vibrant però bastant més imaginatiu i sofisticat del que és habitual en aquest estil ..., a l' Horace Silver l'acompanyen James Spaulding al saxo alt, Tyrone Washington tenor, Larry Ridley és el contrabaix , Roger Humphries bateria i el sempre extra ordinari Woody Shaw a la trompeta ... un disc IMPRESCINDIBLE a la discografia d'aquest extra ordinari pianista i compositor.
    El West Coast va tenir destacats intèrprets, un d'ells va ser el saxo alt Hal McKUSICK que no és precisament dels més coneguts. Va treballar a diferents Big Bands, la de Woody Herman, Les Brown, Buddy Rich, Claude Thornhill ...,té poca discografia a nom seu i com molts dels músics associats al West Coast va desapareixer molt aviat de l'escena musical, de fet les seves gravacions com a líder es redueixen a la segona meitat dels 50's, a partir d'aquest moment treballarà per la discogràfica CBS com a músic d'estudi i també es dedicarà a l' ensenyament. És habitual encasellar l' Hal McKusick com a músic West Coast, encara que això seria bastant inexacte perquè ell es va moure més aviat en territoris propers a la "Tercera Via" dels George Russell, Gil Evans i segons Lee Konitz va ser un dels millors representants de l' escola tristaniana ...En aquest "East Coast Series Vol. 8" de 1955, bona part de les composicions son del Manny Albam i s'acompanya d'una de les millors rítmiques possibles a l' època: Barry Galbraith a la guitarrra, Milt Hinton al contrabaix i Osie Johnson a la bateria...subtilesa i swing a parts iguals. Hal McKusick un músic molt millor del que suggereix la seva curta discografia i que qualsevol aficionat al Jazz ha de conèixer ...
    44 min