Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • Marcin WASILEWSKI ( Spark of Life) & Un misteriós CLARINETISTA
    El pianista polonès Marcin WASILEWSKI i els seus compatriotes Slawomir Kurkiewicz contrabaixista i Michal Miskiewicz bateria ja tenien un cert re coneixement amb el seu Simple Acoustic Trio però és el trompetista Tomasz Stanko qui els dona l' empenta definitiva al incorporar-los com a secció rítmica del seu quartet a partir del 2002 en el disc The Soul of Things; aquest grup treballarà junt uns quants anys i l' Stanko arriba a afirmar que és el millor grup de Jazz que ha tingut mai Polonia. Tots quatre músics comparteixen devoció per la figura del genial pianista i compositor Krzystof Komeda, cal recordar que l' Stanko va formar part del mític "Astigmatic" de començaments dels 60's i una part important de la seva carrera la ha dedicat a rememorar la música que va compartir amb el meravellós Komeda. Aquest "Spark of Life" del 2014 que estem escoltant té a més l' impagable presència del saxo tenor suec Joaquim Milder que aporta una suavitat i lirisme impresionants, tot el disc té una barreja de lirisme i energia molt destacats, amb un Wasilewski que ens recorda el millor John Taylor, la forta i enèrgica presència del contrabaixista Kurkiewicz i l' atmòsfera aportada des de la bateria del sr. Miskiewicz. La cosa comença molt bé amb el primer tema: Sleep, Safe and Warm ( tema central de la inquietant Rosemary`s Baby de R.Polanski i música de K.Komeda) i el conjunt és un disc ABSOLUTAMENT RECOMENABLE.
    I una segona part amb CLARINETISTA misteriós, tot i que posiblement parlem del més important de tots. Multiinstrumentista, també tocaba el soprano, baríton, tenor ..., va ser un músic molt important en el desenvolupa ment del Jazz Modern i un dels primers a "abusar" de les formes lliures que desembocarien en el Free Jazz, aquí hem de fer referència al trio que va liderar el 1961 on també hi era el Paul Bley. Abans havia format part de l' orquestra del Woody Herman i com molts dels músics que van ser-hi va contribuir al naixement del West Coast, la majoria va "comercialitzar" la seva música i van acabar fent de directors musicals de les cadenes de TV ó als importants estudis de cinema de l' època a Hollywood, el nostre misteriós clarinetista va continuar investigant amb diferents formats i va arribar a la fórmula "+3", això era finals dels 50 i és mítica la seva formació amb guitarrista i contrabaix on ell alternarà diferents instruments de vent- El disc que hem seleccionat és un directe a Berlin l'any 1960, també hi és el seu guitarrista preferit...
    55 min
  • Art FARMER (Art) & Abdullah IBRAHIM ( No Fear, No Die)
    Polidesa i refinament serien algunes de les qualitats d'aquest trompetista, i gran especialista del fiscorn, que va ser l' Art FARMER. Una llarga carrera de més de 50 anys en la que va fer de tot: sideman molt apreciat ( cal recordar la seva participació en els quartets sense piano del Gerry Mulligan, on va substituir el Chet Baker), co-líder amb el Benny Golson en el seu famós Jazztet i una llarga llista de valuoses gravacions com a líder on predominarà una direcció de gran rigor, ordre i precisió a banda de la seva destacada presència com a solista. Aquest "Art" de 1961 és una bona mostra de les seves capacitats en aquella època, un quartet amb la sempre valuosa participació del Tommy Flanagan i un bon treball dels Tommy Williams al contrabaix i Albert Tootie Heath a la bateria, jo destacaria la versió del Out of the Past un tema preciós del Benny Golson que va interpretar sovint a diferents gravacions. M'agrada especialment la seva època madura i molt particularment el seu "Blame It On My Youth" amb un altre veterà meravellós, el Clifford Jordan. Un gran músic aquest Art Farmer del que diuen les males llengües que en ocasions el seu rigor era exagerat i de vegades es traduïa en una mala llet considerable.
    Segona part a càrrec del pianista, compositor i director Abdullah IBRAHIM, l'escoltarem en el disc "No Fear, No Die" de 1990 que va ser la banda sonora de la pel.lícula S'en Fout la Mort del Claire Denis. Una banda formidable amb una rítmica solida i de plenes garanties com no pot ser d'altre manera amb el contrabaixista Buster Willams i el bateria Ben Riley, Ricky Ford és el saxo tenor, un músic molt apreciat en "aquesta casa" per la seva versatilitat i riquesa de timbres i matisos, Frank Lacy un trombonista força imaginatiu que ha treballat amb lo milloret, completen el grup Jimmy Cozier al barítono i clarinet i finalment Horace Alexander Young III al alto, soprano i flauta; aquests dos últims desconeguts per mi però que no desentonen en absolut. Composicions molt ben estructurades ( herència Ellington, és clar), una bona tria i direcció dels solistes ( herència Ellington, potser?) i una discreta referència a la seva Sud Àfrica natal fan d'aquest No Fear, No Die un bon disc ...
    56 min
  • Aaron GODBERG (Home) & Jimmy RUSHING (The You and Me That Used to Be)
    Aaron GOLDBERG és un pianista que en realitat és molts pianistes alhora, la qüestió potser seria decidir si això és una qualitat ó un defecte. En aquest "Home" del 2010 treballa amb el seu trio habitual, Reuben Rogers al contrabaix i Eric Harland a la bateria, la compenetració és gran com a resultat d'aquesta continuïtat però resulta que a més en aquest disc hi tenim un comodí de primera: el saxofonista Mark Turner. Escoltarem tres temes i en ells hi trobarem el Gonzalo Rubalcaba, a Michel Camilo, Keith Jarret, Ahmad Jamal, ... Qualitat ó Defecte ?. Aquest caràcter camaleònic li ha permès acompanyar infinitat de músics: .............. tots ells como veiem d' estils ben diversos.
    Jimmy RUSHING va ser un vocalista de gran vitalitat que tenia un swing prodigiós, va interpretar el Blues com ningú i va col·laborar de manera important a l' èxit de l'orquestra del Count Basie en el període que va del 1935 al 50. Aquest "The You and Me That Used to Be" el va gravar l'any 1971 poc abans de morir i tot hi ser ja bastant vell encara conserva i contagia el seu optimisme i vitalitat i ens retorna a un Jazz directe, de gran naturalitat, sense contraindicacions; la banda que porta és de primera començant per una rítmica literalment apabullant: Mel Lewis és el bateria, Milt Hinton el contrabaixista i un SENSACIONAL Dave Frishberg com a pianista i arranjador, tots tres estan perfectes. Perfecte i plé de força també el vent amb els Zoot Sims i Al Cohn, que el van acompanyar sovint en aquesta darrera època, Bud Johnsson el saxo soprano i un espectacular com sempre Ray Nance a la trompeta ( fantàstic en el Fine and Mellow de la Holiday). Un disc IMPRESCINDIBLE ... fins hi tot per els que tenen alguna mena d' al·lèrgia als vocalistes.
    56 min
  • Mark SOSKIN ( One Hopeful Day) & Grant GREEN (Idle Moments)
    El pianista Mark SOSKIN és des de fa anys un reconegut sideman i ha participat en un nombre important de gravacions i actuacions, destacada la seva participació regular en els grups del Sonny Rollins des de mitjans dels 70's i bona part de la dècada següent, també ha gravat amb el Joe Locke, Herbie Mann, George Rusell, Joe Henderson i bastants d'altres. Poca discografia al seu nom i escoltant aquest "One Hopeful Day" sorprén que hagi gravat tant poc com a líder dels seus propis grups, la seva música és lluminosa i vibrant tot i que també és cert que aquí els seus "sidemen" son autèntiques estrelles: Chris Potter al saxo tenor i sopano, John Patitucci contrabaix, Bill Stewart el bateria i en alguns temes John Abercrombie a la guitarra. Un molt bon disc aquest One Hopeful Day del 2007 que conté magnífiques versions d' standards com Bemsa Swing i també bones composicions seves.
    Grant GREEN el guitarrista estrella de Blue Note i un dels majors impulsors del Soul-Jazz en aquells grups guitarra- bateria- orgue tant habituals els anys 60 i 70; els seus organistes van ser sobretot el Larry Young, però també els Jack Mc Duff, Big John Patton i d'altres. Un gran intèrpret també del Blues i d'un Hard Bop lleuger i refinat amb músics com Joe Henderson, Sonny Clark (s'ha de tenir el seu Complete Blue Note amb el Sonny Clark ), Herbie Hancock, McCoy Tyner, Elvin Jones, Hank Mobley, ... i finalment algunes gravacions d'estil Funk amb músics com el Lou Donaldson ó Stanley Turrentine. Aquest "Idle Moments" que estem escoltant és un dels seus millors i més coneguts, un grup sensacional de músics habituals en aquell moment del segell Blue Note: un càlid i clàssic Duke Pearson al piano, Bob Cranshaw al contrabaix, Joe Henderson amb la seva enorme i càlida presència, dolça, però mai empalagosa i un Bobby Hutcherson amb la seva analítica brillantor, tots ells donen suport a una atmosfera meravellosa on destacaran l' elegància i l'enorme i molt directe expresivitat d'aquest gran guitarrista que va ser Grant Green. Un disc IMPRESCINDIBLE ... naturalment.
    51 min
  • Jerry BERGONZI (Tenor Talk) & Joe LOCKE, Kenny BARRON ( But Beautiful)
    Jerry BERGONZI és un excel.lent i veterà saxo tenor que ha hagut d'esperar molts anys per rebre el re coneixement que mereix. Innegables influències dels Sonny Rollins i John Coltrane, ha sabut madurar un estil i personalitat pròpies i en aquest sentit hi trobem un paral.lelisme amb l'altre excel.lent saxofonista que és el George Garzone amb qui ha tocat en més d'una ocasió i que com ell ha dedicat bona part de la seva carrera a l'ensenyament a prestigioses institucions. Poc re coneixement a nivell mediàtic per el fet d'haver gravat sovint a segells independents ó de poc renom, finalment ha rebut un major re coneixement del públic en general tot i que sempre ha estat un músic molt respectat i admirat pels seus companys de professió. Trobarem en aquest "Tenor Talk" del 2008 un vibrant i molt imaginatiu saxofonista que s' acompanya de músics excel.lents: el pianista Renato Chicco, Dave Santoro al contrabaix i el bateria Andrea Michelutti, amb ells ha tingut un llarg recorregut i això sempre es nota. Tot un plaer sr. Bergonzi.
    Un vibrafonista que explica histories i un pianista que acompanya com ningú, ells son Joe LOCKE i Kenny BARRON i aquesta preciositat que estem escoltant és "But Beautiful" , una de les mostres dels bons Steeplechasse que va gravar la dècada dels 90. Poc podem dir del pianista Kenny Barron, ell és simplement un dels millors acompanyants de l' historia del Jazz a l' alçada dels mítics Tommy Flanagan ó Hank Jones i com ells amb plena autoritat per dialogar de tu a tu amb qualsevol solista, qui no recorda el seu treball amb l' Stan Getz a l' extra ordinari People Time ... El vibrafonista Joe Locke bastant menys conegut que els Jackson, Hutcherson, Burton, destaca per el seu lirisme i una capacitat única per "cantar" històries des d'el vibràfon... segur que després d'escoltar aquest disc cercareu més material seu ( un altre d' extra ordinari seria el duet que fa amb el pianista Frank Kimbrough en el disc Saturn's Child) . Hem seleccionat tres temes, tots tres deliciosos però en podriem haver seleccionat qualsevol dels altres i el resultat seria semblant ... en qualsevol cas no us podeu perdre la versió que fan del Stolen Moments de l' Oliiver Nelson. Altament RECOMENABLE.
    55 min
  • John COLTRANE ("Coltrane Jazz") & Warne MARSH ( "Berlin 1980" )
    Un plaer escoltar el JOHN COLTRANE de finals dels 50 quan cercava el "seu" quartet per interpretar la "seva" música, en aquesta època experimentarà amb la rítmica que coneixia bé de la seva estada en el grup del Davis: els Wynton Kelly, Paul Chambers i Jimmy Coob, també ho provarà amb Cedar Walton, Tommy Flanagan, Art Taylor, Lex Humphries ... Quan escoltes aquest "Coltrane Jazz", diferents temes amb diferents rítmiques, vas trobant bones interpretacions, tot funciona bé, cap novetat ... fins que arribes al tema Village Blues, allà hi son el McCoy Tyner i l'Elvin Jones i veus que TOT HA CANVIAT, ha trobat la "seva" rítmica i amb ella John Coltrane tancarà el seu període clàssic, encara no hi és el Jimmy Garrison però ja arribarà... el que ve després ja és un altre historia amb noms propis: Crescent, A Love Supreme, Afro-Blue Impressions, Coltrane Live at Birdland, etc etc ...
    El saxo tenor WARNE MARSH i el pianista Sal Mosca van ser alumnes destacats del Lennie Tristano i van dedicar bona part de la seva carrera a rendir tribut al mestre. Un saxo tenor de forta personalitat que recorda el Lester Young en la seva introversió i el caràcter somiador a les seves interpretacions, destacat improvitsador generalment des preocupat de la melodia, que exigirà rítmiques que marquin tempos molt regulars sobre els que deixarà volar la seva imaginació ( herència Tristano) ; bastant actiu a finals dels 40 i la dècada dels 50, sempre vinculat al Cool i exercint sovint d' "alter ego" del Lee Konitz, posterior ment poques gravacions, alguns directes i en general una carrera molt al marge dels circuits més convencionals ... bastant menys conegut el pianista Sal ( de Salvatore) Mosca tot i que va tocar amb el Charlie Parker i amb el Lee Konitz a finals dels 40, en anys posteriors algunes trobades amb el Warne Marsh, actuacions en alguns clubs novaiorquesos i poca cosa més. Aquest "Berlín 1980" que estem escoltant recull un directe a Berlín, els dos músics s'acompanyen del contrabaixista Eddie Gómez i el bateria Kenny Clarke i jo el trobo francament bo, hem seleccionat també un tema d'una gravació en estudi en el que toquen a duet i que permet veure amb claredat la singularitat del pianista, el seu estil percudiu, el gust per la dissonància i la possible influència exercida sobre el també pianista, lleugera ment posterior, Ran Blake.
    56 min
  • Martial SOLAL ( En Liberté) & David MURRAY ( Fast Life)
    Sempre és una aventura encetar un disc del pianista MARTIAL SOLAL i aquest "En Liberté" de 1965 no n' ès una excepció. Un Solal particularment brillant en aquesta època amb un "ego" ben alimentat desprès d' haver triomfat al festival de Newport del 63; aquí està pletòric, desbordant la seva imaginació i molt còmode després d' haver decidit renunciar a signar una serie de contractes internacionals amb els corresponents viatges, gires ... a canvi del bon viure francès. Molt recomanable aquest En Liberté, gairebé tots els temes composicions pròpies interpretades a piano solo ó en trio amb l'excel.lent contrabaixista francés Gilbert Rovère i el bateria Charles Bellonzi, un disc rodó del que desgraciadament no hi ha edició CD i segur que tampoc és senzill trobar-lo en vinil, jo el buscaria ...
    Bona època també la del saxo tenor DAVID MURRAY a la dècada dels 90 en el conjunt de les seves gravacions pel segell japonès DIW. Ell té una molt extensa producció discogràfica iniciada el 77 amb el Flowers for Albert, dedicat a l'Albert Ayler, segueix el 79 amb el seu cèlebre Ming dedicat a la seva dona. Aquest Fast Life és de 1991, un quartet de luxe: John Hicks el pianista amb qui tenen moltes i molt bones gravacions, Ray Drumond al contrabaix i el bateria Idris Muhamad, però es que a sobre en un parell de temes hi colabora Brandford Marsalisis, un altre "atleta" del tenor com ell mateix .. no us podeu perdre el primer tema seleccionat, un vibrant Crucificado composició del Dave Burrell. Altament RECOMANABLE.
    56 min
  • Stephen RILEY ( Lover) " Lennie TRISTANO
    Un so distintiu i força diferenciat del que practiquen la majoria dels saxofonistes actuals és el que aconsegueix el tenor STEPHEN RILEY en aquest "Lover" que estem escoltant ... en si ja seria un èxit escoltar avui un tenor que no tingui a Coltrane com a referència practica ment exclusiva. Aparentment el seu secret seria haver fet amalgama d'una serie de sonoritats que havien sigut distintives molts anys enrere i aquí hi podríem veure individualitas tant potents com els Lucky Thompson ó Benny Golson ..., també hi pot col·laborar la tria de temes que fa en aquest "Lover"; els temes son tant antics i plens de pols i fa tants anys que no s'escolten que els podríem considerar "novetats". Un bon quartet amb un excel·lent Peter Zack al piano, Neal Caine és el contrabaixista i Jason Marsalis el bateria que també ho fan molt bé, un disc molt plaent i m'ha agradat escoltar la seva interpretació, amb l'impecable acompanya ment del Peter Zack, del Love is a Many Splendored Thing ... autèntic "vintage".
    Ara li toca el torn al pianista LENNIE TRISTANO, ell no va necesitar trobar una sonoritat diferent ... ell va ser la diferència. A finals dels 40's en plena vigència del Bebop ell va ser capaç de fer-ne la copia en negatiu ( símil fotogràfic) que va ser el Cool, va fer la seva pròpia escola amb un reduït nombre de fidels seguidors, els mes destacats Warne Marsh i Lee Konitz. El seu caràcter molt poc sociable, imagino que motivat en bona part per la ceguesa que va patir des d'els 9 anys així com la poca comprensió de la seva música, va propiciar un retir prematur i contades actuacions públiques. Poca discografia per les raons esmentades tot i que d'un enorme valor per la seva capacitat d' influència en el Jazz posterior a ell, no podem oblidar la primera pedra que va representar el seu disc Intuition en el desenvolupa ment d'un posterior Free Jazz ... El disc que proposem és "Lennie Tristano" un Atlantic de 1955; uns quants temes en trio i solo ( recomanable escoltar els tres primers temes d'una tirada, inclòs el Rèquiem que dedica al C. Parker mort uns mesos abans) i la retrobada amb el deixeble Konitz al directe gravat al Restaurant Confucious. Un autèntic geni.
    56 min
  • Jazz a Cegues: Sr. GUITARRISTA G & Sr. PIANISTA P
    He sigut el primer sorprès, mai n'havia sentit a parlar del GUITARRISTA G que ens proposa de descobrir avui en Josep, i això que al preparar aquestes notes he descobert que si va tenir una certa discografia i un cert èxit, Influenciat de manera evident pel Wes Montgomery i no tant, pèro també, pel Kenny Burrell, comença a actuar a finals dels 60 i va treballar molt la dècada dels 70 sempre relacionat amb els músics de l'anomenat Jazz-Soul ó Funky de l' època com podien ser els Lou Donaldson, Donald Byrd , Houston Person, Stanley Turrentine... i amb gairebé tots els organistes, Jimmy McGriff, John Patton, Shirley Scott, Jack McDuff, etc..., tots ells molt vinculats als estils assenyalats. El disc que estem escoltant toca sol i és de l'any 2007, va morir el 2013.
    El meu PIANISTA P és molt més senzill de destapar, tot i que les pistes encara que certes, son una mica tramposes. La major part de la seva carrera la va fer en el període Clàssic i encara que també va viure l'època moderna sempre va estar al marge de l'anomenat Jazz Modern ( BeBop, HardBop, etc...), ell va definir la seva pròpia Corrent Principal on al Blues i l' Àfrica Negra hi afegirà elements de la música "culta" europea, singularment l' impresionisme dels Ravel ó Debussy. Va gravar amb el Louis Armstrong, a l'orquestra de l' Ellington, amb el Coleman Hawkins ... pèro cap problema per relacionar-se amb els "moderns". així va gravar amb el Charles Mingus, John Coltrane, Max.Roach ... Bon compositor i també un bon intèrpret de les composicions de l' Ellington i l' Strayhorn, per últim recordar que va tenir un cert èxit dirigint una orquestra i que va morir a mitjans del 70's.
    56 min
  • Homage To ... PAUL BLEY
    El passat dia 5 de Gener ens va deixar un dels músics més importants de l'historia del Jazz, el pianista i compositor PAUL BLEY. Una molt llarga trajectòria i una extensa i valuosa discografia de la que farem una petita mostra en aquest modest homenatge, modest entre d'altres consideracions perquè un homenatge com cal hauria de tenir una durada considerablement més llarga que els 50 minuts d'aquest programa. // Una carrera marcada des d'el seu inici per l' INCONFORMISME i en permanent EVOLUCIÓ en els últims ... 50 anys, ha tocat i s'hi ha entès perfectament amb els mes grans, d'estils ben diversos, sempre amb la premisa d'una gran llibertat creativa.
    El material que presentem inclou la seva participació en el Jimmy Giuffre Trio que l'any 1961 va representar un importat revulsiu al Jazz que es feia en aquell moment, escoltarem un parell de temes dels "Fusion" i "Thesis". També el Ida Lupino del disc "Open To Love" de 1972, on comença la seva llarga relació amb el segell ECM, un disc meravellós amb composicions pròpies i de les seves "muses", la Carla Bley i l' Anette Peacock. Un parell de temes de dos excel.lents Steeplechase: Reality Check i BebopBebopBebop dels anys 96 i 89, amb un espaterrant Ornithology en aquest últim. Acabem amb l'avatguarda serena, sense estridències i amb bones dosi de lirisme que sempre va practicar aquest extra ordinari músic, el disc Time Will Tell i els seus interlocutors ( que no acompanyants ) l' Evan Parker i el Barre Phillips.
    54 min