Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • Stefon HARRIS ( "African Tarantella") & Avishai COHEN ( "Triveni")
    El viibrafonista STEFON HARRIS ens presenta en aquest "African Tarantella" del 2006, una sorprenent visió de la música de l'Ellington. Des d'el més que segur respecte que li mereix l' Ellington, es dedica a explorar aspectes i racons de la seva música que posiblement ell ni s' havia plantejat, i ho fa amb un "descaro" i naturalitat molt grans. Bons músics, començant per ell mateix, un destacat vibrafonista que també toca la marimba, Steve Turre al trombó, Xavier Davis és el bon pianista que els acompanya sovint, Greg Tardy un excel.lent saxo tenor ... fan una música molt atractiva i African Tarantella és un disc que no mereix passar desapercebut tot i la seva "terrorífica" portada...
    AVISHAI COHEN és un dels trompetistes més interessants de l' escena actual, un músic que participa de la renovació del Jazz, però ho fa des de dins a diferència d'altres que presenten un jazz "diferent" amb la dubtosa formula de reduir substancialment la component jazz a la seva música. L' Avishai Cohen ha escoltat molt del Jazz anterior a ell, coneix perfectament el que van fer trompetistes tan diversos com Ruby Braft ó Miles Davis i sens dubte Don Ellis, de tots ells n'ha aprés moltes coses i ha sabut fer-ne una síntesi molt intel·ligent. Aquest "Triveni" de l'any 2010 és una bona mostra de la seva capacitat per re vitalitzar música d' èpoques anteriors, ho farà amb un Art Deco del Don Cherry al que afegirà bones dosi d' humor, ens recordarà en algun tema propi la música de l ' Ornette Coleman ó dels Old and New Dreams ó.... Uns acompanyants realment destacats, l'excel.lent Omer Avital al contrabaix i Nasheet Waits un dels millors bateries que podem escoltar a dia d' avui, capaç també de fer amalgama de músics com el Billy Higgins ó l' Ed Blackwell ( Ornette Coleman, Old and New Deams). S'ha de tenir aquest "Triveni".
    55 min
  • Frank WESS ( ""Magic 101) & Joe MORRIS Quartet (" Balance")
    Només un mag pot tocar amb aquesta dolçor i frescura amb 91 anys !!!. És el saxo tenor, i gran flautista no ho oblidem, FRANK WESS; una llarguísima trajectòria iniciada a l' època de les grans orquestres dels anys 40, una llarga estada de aprox. deu anys a la del Count Basie fent parella i contrast amb el més fogós Frank Foster i fent valer la seva capacitat com a compositor i arranjador. A la mort del Basie es va fer càrrec durant un temps de la direcció de l'orquestra, posteriorment com a freelance a la Clark Terry Big Band, a la de la Toshiko Akiyoshi, trobades esporàdiques amb el seu antic company Frank Foster etc... Va editar aquest "Magic 101" que estem escoltant i un lleugerament posterior Magic 201, l'any 2013, poc abans de morir. Acompanyament de luxe com sempre del pianista Kenny Barron, també fan un bon treball el contrabaixista Kenny Davis i el bateria Wynard Harper. Un disc molt maco i una emotiva versió "a capella" del All Too Sonn de l'Ellington..
    Ens agraden els contrastos i és un bon contrast una segona part a càrrec del JOE MORRIS QUARTET. El disc "Balance" del 2014, comprat a la sortida del concert que ens van oferir aquest quatre músics la setmana passada als Cinemes Girona de Barcelona ( la setmana anterior van tocar al Sunset de Girona), és un treball de gran concentració i disciplina des de la premissa de la lliure improvitsació. Claredat expositiva en majúscules del guitarrista Joe Morris, la fantasia i la ruptura des de la viola del Mat Maneri, tots dos expressant-se amb molta llibertat aprofitant-se de l'impagable suport rítmic dels Chris Lightcap al contrabaix i Gerald Cleaver a la bateria.S'ha de conèixer el Joe Morris, nosaltres el varem conèixer en un disc anterior: Beautiful Existence, absolutament recomenable també i que podeu escoltar en un programa anterior al ARXIU ( Novembre 2013).
    56 min
  • J.D. ALLEN ( Graffiti") & Maria SCHNEIDER Orquestra ( "The Thompson Fields")
    El saxofonista tenor J.D. ALLEN és un d'aquells músics que va al gra, té un fraseig molt àgil tant des d'el punt de vista tècnic, com del discurs que deixa anar, la seva sonoritat és rotunda i en aquest "Graffiti" del 2014 hi trobem una clara inspiració clara en el Coltrane que mirava a Africa tot i que el seu tractament és ben propi. La rítmica és realment bona i tots tres toquen junts sovint des d'el 2008: Gregg August és un contrabaixista que s' emmiralla en els contrabaixistes importants dels 70 i 80, tipus Reggie Workman o Cecil McBee i el bateria Ruddy Royston una força de la natura, només cal escoltar el primer tema seleccionat, un impactant mano a mano tenor-bateria que treu espurnes. S'ha de conèixer el J.D. Allen i aquest Graffiti n' és una bona oportunitat...
    La MARIA SCHNEIDER ORQUESTRA ha sigut un dels plats forts d'aquest 47 Voll Damm Festival de Jazz de Barcelona, una orquestra de 19 músics conduits amb gran precisió i finura per una gran Maria Schneider, que sens dubte va aprofitar molt bé el seu pas ja fa uns anys per l'orquestra del Gil Evans, bona part dels musics integrants tenen vida pròpia i reconeixement al marge de la seva participació a l'orquestra i per mi mereix menció especial el pianista Frank Kimbrouh que ja fa bastants anys em va impresionar en el seu Herbie Nichols Project. Escoltem ara "The Thompson Fields", un disc gravat l'any passat i que va ser la base del concert, la Maria Schneider acostuma a reflectir vivències pròpies en els seus treballs i en aquest recrea els records de l' Amèrica rural que va conèixer de petita , ho fa amb la seva habitual sensibilitat i uns arranjaments de gran categoria. El disc té un to marcadament bucòlic, hem seleccionat un parell de temes: el primer Arbiters of Evolution on el solisme queda a càrrec del saxo tenor Donny McCaslin i el segon, Lembrança, que dedica al compositor brasiler Paulo Moura on el protagonisme el tenen el trombonista Ryan Keberle i el contrabaixista Jay Anderson. El disc és bo i encara va ser millor el directe...
    56 min
  • Archie Shepp ( I Know About the Life) & Paul Motian ( Garden of Eden)
    Un dels "jefes" de l' avantguarda novaiorquesa durant molts anys, una sonoritat aspre, rugosa, punyent ... que amaga moltes vegades una especial dulzura dolçor especial. Parlem naturalment de l' ARCHIE SHEPP,que va néixer l'any 1937, toca clarinet i saxo alto en els seus inicis i es decanta pel tenor després d'escoltar el John Coltrane, gravarà amb el Cecil Taylor, colidera un quartet amb el trompetista Bill Dixon i participa en el disc Ascension del Coltrane. Profund coneixedor de tota l'evolució del Jazz, a la seva innegable formació com a músic hi afegeix també l' interès per altres disciplines artístiques com poden ser la poesia i el teatre, activista que reivindica l' igualtat racial; tot això fa de l' Archie Shepp un intel.lectual i humanista de primer ordre. En el disc "I Know About the Life" de 1981 trobem un A. Shepp més reflexiu, queda lluny aquella primera etapa tant crispada, manté la seva intensitat i fogositat però d'una manera més calmada, un quartet excel.lent amb el pianista Ken Werner, Santi de Briano és el contrabaixista i John Betsch el bateria, tots quatre toquen a un nivell molt alt i aquest és un disc IMPRESCINDIBLE a la llarga llista de discs imprescindibles de l' Archie Shepp ... quina versió fan del Giant Steps del Coltrane. !!!
    I si la cosa va avui de músics especials, aquí en tenim un altre: el bateria PAUL MOTIAN, una trajectòria impresionant relacionat sempre amb l' innovació.La llegenda comença quan coneix al Bill Evans, amb ell i l' Scott LaFaro conformen el trio més famós de l' historia del Jazz, un temps com a sideman, tocarà amb el Paul Bley, Martial Solal, Albert Ayler, Pharoah Sanders, Charlie Haden, amb el quartet del Keith Jarret ...i passa a liderar els seus propis grups, comença una llarga relació amb el segell ECM i el 1981 dirigeix un quintet estable amb el Joe Lovano i el Bill Frisell, colaboració que té com a resultat una bona quantitat de bones gravacions. Aquest "Garden of Eden" de l'any 2004 ens permet disfrutar de l'enorme categoria del Paul Motian solista i del Paul Motian compositor i bandleader i d'uns bons músics a la seva banda: Tony Malaby i Chris Cheek son els tenors, dos sonoritats clarament diferenciades que fan un bon contrast, Steve Cardenas, Ben Monder i Jacob Bro son els guitarristes i Jerome Harris el contrabaixista, composicions pròpies, dos temes del Mingus, algunes saboroses miniatures, tot ell un disc molt variat i que és un plaer escoltar . L'any 2011 ens va deixar aquest músic irrepetible, un mag amb el seu instrument, capaç de dibuixar com ningú uns fantasiosos fons de colors i textures i dialogar de tu a tu amb qualsevol solista ... i si amb això no n'hi ha prou, afegiu la seva qualitat com a compositor i bandleader.
    55 min
  • Oscar PETERSON ( Exclusively for my Friends, Vol.4) & Phil WOODS ( Bouquet)
    El pianista OSCAR PETERSON ha generat sempre una amplia divisió entre admiradors i detractors. Els admiradores destaquen la seva tècnica excepcional, una velocitat d'execució impressionant i comparable a la dels seu mestre Art Tatum, també destaquen el seu swing perfecte i una articulació precisa i de gran claredat ... que diuen els seus detractors?, ells reconeixen totes aquestes qualitats però troben el seu missatge musical superficial i força repetitiu, diuen que la seva música està confeccionada a base d'un ampli repertori de "clichés" que repeteix de manera més ó menys convenient. És cert que la seva producció discogràfica és exagerada, tant la pròpia com la que fa d' acompanyant, i que sovint tenim l' impressió que engega el pilot automàtic i el seu treball resulta mecànic i amb poca anima. Es tracta de ser "murris" i de disfrutar amb el Peterson BO, aquell Peterson que toca de manera personal i relaxada deixant de banda els focs d' artifici ... aquest Peterson el trobem en alguns dels seus discs i cal conèixer la sèrie "Exclusively for mi Friends" que va gravar a la Selva Negra alemanya a finals dels 60's pel segell MPS. Escoltarem el Vol. 4, toca ell sol i s'ha de tenir, com tots els altres volums de la sèrie ... és el Peterson BO..
    El passat 29 de Setembre ens va deixar una de les últimes llegendes vives del Jazz, el saxo alt i clarinetista PHIL WOODS. Inicis molt marcats pel Charlie Parker, tant que va "heretar" a la seva mort, la seva dona Chan, els seus fills i fins i tot l'instrument ... , va començar tocant a orquestres importants com la del Dizzy Gillespie, Quincy Jones, Bennie Goodman, Oliver Nelson i `d'altres . L'any 1968 es trasllada a Europa i organitza la European Rythm Machine amb el Daniel Humair, una etapa molt fogosa i creativa de la que tenim bones gravacions, això durarà fins el 72 que torna als EEUU , allà ampliarà els seus estudis de composició i també es dedicarà a l' ensenyament. Un punt clau de la seva carrera el 1983 que comença una nova etapa amb el super grup format pel bon pianista Hal Galper i els seus incondicionals Steve Gilmore al contrabaix i Bill Goodwin a la bateria, una mica més tard arriba l' excel.lent trompetista Tom Harrell que marca el punt més alt d'aquesta formació. El disc seleccionat "Bouquet" es del 1989, hi son els músics assenyalats i serà el nostre mini- homenatge a aquest gran músic, un directe al Japó perfectament representatiu del seu Jazz directe i honest, uns bons arranjaments i molta qualitat a l'interpretació, Podem arrodonir l' homenatge escoltant el disc Musique du Bois de 1974, pel meu gust un dels seus millors i que ja fa un temps varem programar a l' Ona. Gràcies per la teva música, Phil !!!!
    56 min
  • Lee MORGAN ( We Remember You) & Un Pianista MISTERIÓS
    El trompetista LEE MORGAN va ser un dels màxims representants del Hard Bop i com la majoria de músics que van practicar aquest estil van passar per l' escola "Can Messengers" de l'Art Blakey. Gravació del 1972 poc abans de la seva mort violenta a l'edat de 34 anys, una senyora "despechada" li va fotre un tret a la sortida d'una actuació a l' Slug's. Trobem en aquest "We Remember You" un Hard Bop tardà , més evolucionat que l'original dels anys 50 i 60, uns bons acompanyants: Billy Harper al saxo tenor, Harold Mabern al piano, quin gran pianista, Jimmy Merritt al contrabaix i Freddie Waits a la bateria. Ell va ser un músic important amb una sonoritat calenta, voluminosa i molt de color, un remot seguidor del Dizzy Gillespie ... llàstima de la seva mort prematura que no ens ha permès saber a on hagués arribat.
    Pianista MISTERIÓS a la segona part. Músic important al seu país d'origen, emigrarà a Suïssa el 1962 i allà el descobrirà Duke Ellington que se l' emporta a França, actuacions a Antibes, Palermo, ... i després als EEUU, actuarà a Newport, al Village Vanguard, Lincoln Jazz Center... El 1968 torna a Europa i es relaciona amb els John Coltrane, John Tchicai, Gato Barbieri, Don Cherry, que en aquella època feien un free de lo més rabiós. /// A partir de 1970 fa una llarga estada al seu país, es converteix a l' Islam, es canvia el nom i passarà a liderar els seus propis grups; la seva música sempre amb una concepció orquestral heretada del seu mentor Ellington, així com la tria d' excel.lents solistes, prendrà una dimensió ètnica molt marcada i la referència als olors, colors i paisatges del seu país son omnipresents a la seva música. El disc que estem escoltant és del 1995, manté les seves referències , té un caire més intim, una notable originalitat i una demostració magistral de com jugar amb els silencis i les intensitats ... naturalment també tenen el seu mèrit el baix i bateria que l'acompanyen. Pel meu gust ... IMPRESCINDIBLE.
    54 min
  • Renee ROSNES ( Once Upon a Time) & Chris POTTER ( Lift)
    a canadenca RENEE ROSNES neix l'any 1962 i com tants altres pianistes té una primera formació clàssica encara que ràpidament veu que el seu camí passa pel Jazz i comença a destacar en un club de Vancouver, allà va coincidir amb figures de la talla de Freddie Hubbard, Woody Shaw i els germans Wynton i Brandford Marsalis./// Es a començaments dels 90's quan ella comença a liderar els seus propis grups, normalment en formació de trio i gravant pel segell Blue Note, aquesta es l' època en la que comença a ser àmpliament reconeguda i es aquí on em vaig interessar per la seva música amb títols com" As We Are Now" en formació de quartet completat pel Chris Potter ó "Art & Soul". Per raons diverses li vaig perdre la pista i avui la retrobo amb aquest "Once Upon a Time" que ens ha presentat en Josep y que no ha representat precisament una decepció, gravació del 2003 acompanyada pel bateria i marit en aquell moment, Billy Drumond i el contrabaixista Ray Drumond dos músics molt sol-licitats que fan aquí una gran feina a l'acompanyament, un tema particularment destacat, el primer que hem programat "Blackberry Winter" una deliciosa composició d'aquest gran romàntic que va ser l'Alec Wilder. /// Se m'ha girat feina, descobrir tot el que m'he perdut d'aquesta excel.lent pianista... gravacions amb el Joe Henderson, Wayne Shorter, Bill Stewart, Walt Weiskopf, Steve Nelson, Bobby Hutcherson i un duet sembla que molt bo amb el seu actual marit, el també pianista Bill Charlap.
    CHRIS POTTER ha reconegut en més d'una ocasió l' influència rebuda del Sonny Rollins, escoltant aquest "Lift, Live at the Village Vanguard" del 2004 un té la sensació que fa un homenatge al Rollins del 57 i a les seves meravelloses actuacions recollides en els A Night at the Village Vanguard Vol. 1 i 2. Allà hi havia un extraordinari Elvin Jones propulsant-lo des de la bateria, aquí aquesta mateixa feina la fa un altre prodigi de la natura que és Bill Stewart, un dels meus millors dels últims anys; completen el quartet dues figures d' altissím nivell el contrabaixista Scott Colley i el pianista Kevin Hays als que de tant en tant deixen un forat perquè mostrin i de quina manera les seves credencials. És un directe, els temes son llargs, n'hem programat dos i la meva recomanació es ... tots dos.
    55 min
  • ((( Vers. ONLY MUSIC )))).Jochen RUECKERT ( We Make the Rules) & Stanley COWELL ( Sienna)
    Jochen RUECKERT es un batería polivalente que presenta una gran diversidad de ritmos apoyándose en este brillante contrabajista que es Mat Penman, pareja habitual en bastantes grabaciones. Los dos aseguran un soporte rítmico que permite al saxo tenor Mark Turner usar sus habituales largas líneas, con agilidad y equilibrio sin tener que preocuparse lo más mínimo por el ritmo, también el guitarrista Lage Lund muestra una inteligencia musical destacada. "We Make the Rules" nos muestra un jazz fresco, actual, con un sucesión constante de ritmos cambiantes y definitivamente alejado de cualquier variante del Bop. No es la primera vez que trabajan juntos y eso se nota ...
    Nacido en 1941, el pianista STANLEY COWELL es uno de esos músicos que inició su carrera en la "época oscura" del Jazz, aquel periodo difícil que va de finales de los 60 's (desaparición del John Coltrane) hasta mediados de los 80 s (aparición del Wynton Marsalis) en el que el Jazz dejó de interesar al gran público a favor del pop, rock ó jazz-rock. Trabajos iniciales con el saxo tenor Marion Brown, con el grupo del Max Roach, fue cofundador con el trompetista Charles Tolliver del sello Strata East y allí grabaron una serie de discos muy interesantes en la década de los 70 's. Una larga temporada retirado de la escena jazzística, dedicándose sobre todo a hacer de educador, reaparece grabando para el sello Steeplechasse, uno de esos discos fue "Sienna" en 1989 acompañado del contrabajista Ron McClure y el batería Keith Copeland . Pianista técnicamente muy dotado y de sonoridad rotunda, raíces clásicas aunque ha colaborado a menudo con músicos creativos cercanos a la vanguardia, es un excelente concertista a piano solo, formato en el que tiene grabaciones muy destacadas
    41 min
  • Jochen RUECKERT ( We Make the Rules) & Stanley COWELL ( Sienna)
    JOCHEN RUECKERT és un bateria polivalent que facilita una gran diversitat de ritmes recolzant-se en aquest brillant contrabaixista que és el Mat Penman, parella habitual en bastantes gravacions. Tots dos asseguren un suport rítmic que permet al saxo tenor Mark Turner fer servir les seves habituals llargues línies, amb agilitat i equilibri sense haver de tenir la més mínima preocupació pel ritme , també el guitarrista Lage Lund mostra una inteligència musical destacada. "We Make the Rules" ens mostra un jazz fresc, actual, amb un successió constant de ritmes canviants i definitivament allunyat de qualsevol variant del Bop. No és el primer cop que treballen junts i això es nota ...
    Nascut l'any 1941, el pianista STANLEY COWELL és un d'aquells músics que va iniciar la seva carrera a l' "època fosca" del Jazz, aquell període difícil que va de finals dels 60's ( desaparició del John Coltrane) fins a mitjans dels 80's ( aparició del Wynton Marsalis) en el que el Jazz va deixar d' interessar al gran públic a favor del pop, rock ó jazz-rock. Treballs inicials amb el saxo tenor Marion Brown, amb el grup del Max Roach , va ser cofundador amb el trompetista Charles Tolliver del segell Strata East i allà van gravar una serie de discs mol interessants a la dècada dels 70's. Una llarga temporada retirat de l' escena jazzística, dedicant-se sobretot a fer d'educador , reapareix gravant pel segell Steeplechasse , un d'aquests discs va ser "Sienna" l'any 1989 acompanyat del contrabaixista Ron McClure i el bateria Keith Copeland. Pianista tècnicament molt dotat i de sonoritat rotunda, arrels clàssiques tot i que ha col.laborat sovint amb músics creatius propers a l' avantguardal, és un excel.lent concertista a piano solo, format en el que té gravacions molt destacades
    55 min
  • (((Vers. ONLY MUSIC )))) Giovanni Mirabassi ( No Way Out) & Bobby Watson ( Love Remains)-SC
    Encetem temporada escoltant el bon pianista que és GIOVANNI MIRABASSI. Autodidacta, nascut a Itàlia l'any 1970, comença a ser conegut a finals dels 80's acompanyant a músics de pas com el Chet Baker i l' Steve Grossman, es trasllada a Paris i l'any 2000 rep el reconeixement internacional amb "Avanti", un disc a piano solo i els temes adaptacions de cançons revolucionaries ( Bella Ciao, El Pueblo Unido ....). Aquest "No Way Out" de l'any 2013, és un dels seus treballs més recents i es presenta amb un quartet molt ben compenetrat: l' excel.lent vibrafonista Stefon Harris, Gianluca Renzi al contrabaix i Lukmil Pérez Herrera a la bateria, una música exquisidament interpretada i que fa de molt bon escoltar... em recorda lleugerament els quartets amb vibràfon i piano dels Bobby Hutcherson i Kenny Barron de començaments dels 90.
    Un disc preciós el "Love Remains" del saxo alt BOBBY WATSON i una magnífica carta de presentació el primer tema que escoltarem, que és el que dona nom al disc. Músic molt valorat pels seus companys de professió, no és gaire conegut pel gran públic; ha gravat normalment per segells independents i a més bona part de la seva carrera l'ha dedicat a l'ensenyament a prestigioses universitats. Un cert reconeixement amb el seu grup Horizons de mitjans dels 80 a finals dels 90, allà ja hi era el seu contrabaixista preferit, el Curtis Lundy, que també el tenim aquí a més dels dos esplèndids sidemen que son el pianista John Hicks i el bateria Marvin Smitty Smith. Un molt bon quartet en aquest" Love Remains", s'ha de conèixer el Bobby Watson i aquest disc és ... IMPRESCINDIBLE.
    40 min