Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • (( Vers. ONLY MUSIC )) Eddie Henderson ( Collective Portrait) & Rivers, Schlippenbach ( Tangens)
    El trompetista EDDIE HENDERSON empieza a ser conocido por su paso por los grupos de Herbie Hancock (período 1970-73) que dan réplica al Davis eléctrico de los In a Silent Way y Bitches Brew ... de ahí le viene su primera influencia de Miles Davis. /// Una larga temporada haciendo un soul-funk cada vez más comercial ... hasta que en los 90 's gira a un jazz más acústico, grabaciones con Billy Harper, Tom Harrell, Bob Berg, Joe Locke etc ... /// Este "Collective Portrait" es un directo grabado en 2015 en el Smoke Jazz Club de Nueva York, un Henderson "acústico" con marcadas influencias de Freddie Hubbard y de Woody Shaw, aunque sin renegar (¿porqué tendría que hacerlo? ) de su primera etapa en el mundo de la fusión. Un buen grupo que completan el saxo alto Gary Bartz, George Cables al piano y Rhodes, Doug Weiss contrabajo y Carl Allen en la batería. Un buen disco de un Henderson veterano que echa un vistazo a su primera época en el mundo de la fusión en aquellos lejanos 70's.
    Dos nombres propios del Jazz de Vanguardia: El saxo tenor, soprano y flauta Sam Rivers y el pianista Alexander Von Schilppenbach. Es bastante complicado resumir en cuatro líneas la inmensa trayectoria de un músico como SAM RIVERS, uno de los músicos más honrado y riguroso en el mundo del Free Jazz, nada en él es superfluo, innecesario ó hecho de cara a la galería, un espíritu libre comprometido sólo con su música ya desde sus comienzos en los años 60 en las grabaciones para el sello Blue Note (que maravilloso es su Fuchsia Swing Song), hasta practica mente su muerte grabando con músicos jóvenes, aportando su sabiduría (excelente el Purple Violets de 2005). En este camino, de todo y con los mejores, manteniendo siempre este aire discursivo, casi autista, como diciendo a sus partenaires: este es mi mensaje, seguidme si quereis y si quereis decir algo,, también podeis decrlo .. . esta es mi sensación escuchando a Sam Rivers. Y del pianista y compositor ALEXANDER VON SCHLIPPENBACH? ... Pues otro día programamos su Pakistani Pomade ó alguno de la Globe Unity y ya tendremos tiempo de hablar 'largo y tendido' de esre excelente músico. El disco programado es "Tangens" de 1999.
    39 min
  • Eddie Henderson ( Collective Portrait) & Rivers, Schlippenbach ( Tangens)
    El trompetista EDDIE HENDERSON comença a ser conegut en els grups del Herbie Hancock ( període 1970-73) que donen rèplica al Davis elèctric dels In a Silent Way i Bitches Brew ... d' aquí li ve la primera influencia del Miles Davis. /// Una llarga temporada fent un soul-funk cada cop més comercial ... fins que als 90's retorna a un jazz més acústic , gravacions amb el Billy Harper, Tom Harrell, Bob Berg, Joe Locke etc... /// Aquest "Collective Portrait" es un directe gravat aquest 2015 al Smoke Jazz Club de Nova York, un Henderson "acústic" amb marcades influències del Freddie Hubbard i encara més del Woody Shaw, tot i que no renega ( perquè hauria de fer-ho?) de la seva primera etapa en el mon de la fusió. Un bon grup que completen el saxo alt Gary Bartz, George Cables al piano i Rhodes, Doug Weiss contrabaix i Carl Allen a la bateria. Un bon disc d'un Henderson veterà que fa un cop ull a la seva primera època en el mon de la fusió en aquells llunyans 70's.
    Dos noms propis del Jazz d'Avantguarda : El saxo tenor, soprano i flauta Sam Rivers i el pianista Alexander Von Schilppenbach. Es bastant complicat resumir en quatre ratlles l' immensa trajectòria de un músic com el SAM RIVERS, un dels músic més honrat i rigorós en el mon del Free Jazz, res en ell es superflu, innecessari i fet de cara a la galeria, un esperit lliure compromès només amb la seva música ja des d'els seus començaments els anys 60 a les gravacions pel segell Blue Note ( que meravellós es el seu Fuchsia Swing Song), fins practica ment la seva mort gravant amb músics joves, aportant la seva saviesa ( excel.lent el Purple Violets del 2005). Pel mig, de tot i amb els millors, mantenint sempre aquell aire discursiu, gairebé autista, com dient als seus partenaires: aquest es el meu missatge, seguiu-me si voleu i si voleu dir alguna cosa, també podeu fer-ho ... aquesta es la meva sensació quan escolto la seva música. I del pianista i compositor ALEXANDER VON SCHILIPPENBACH ? ... doncs un altre dia programarem el Pakistani Pomade ó algun de la Globe Unity i ja en parlarem ' largo y tendido' ... El disc programat es el "Tangens" de 1999.
    55 min
  • (((Vers. ONLY MUSIC ))) Melissa Aldana ( The Crash Trio ) & Bill Evans ( Serenity )
    La joven saxo tenor chilena MELISSA ALDANA gana el prestigioso Thelonious Monk International Jazz Saxophone Competition del año 2013, el premio tiene una parte económica de 25,000 dólares y una segunda aún más interesante en la que el sello Concord le producirá un disco, será precisamente este " Melissa Aldana & Crash Trío ", acompañada por el también chileno Pablo Menares al contrabajo y el batería cubano Francisco Mela. /// Antecedentes familiares como músicos los tiene en su padre que desde el primer momento ha apoyado su carrera y su abuelo que le regaló el Selmer Mark VI que luce orgullosa en la portada, un período de formación de lujo en la Berklee teniendo como profesores a Joe Lovano, George Garzone, Bill Pierce, Greg Osby ... /// Ella reconoce como referentes a Don Byas y Mark Turner aunque resulta innegable que ha escuchado y mucho a Joe Henderson.Un buen disco debut de Melissa Aldana y muy interesante la versión a "palo seco" que hace del Ask Me Now de T.Monk.
    Año 1972, BILL EVANS ya había dejado atrás la etapa de desconcierto posterior a la desaparición de "su" Scott LaFaro y había encontrado a su "nuevo" contrabajista, Eddie Gómez, también a Marty Morell un batería canadiense no tan fantasioso como Paul Motian pero también muy implicado en su música. Un directo grabado en La Maison de la Radio en Paris, recogido en dos CDs: Quiet Now y este "Serenity" que estamos escuchando que nos muestran un trío fantásticamente conjuntado y que sus componentes están aquí particularmente inspirados. Hemos seleccionado tres temas los tres excelentes, pero es que la versión que hacen de Gloria 's Steps del Scott LaFaro es simplemente ALUCINANTE. Este fue el segundo gran trío de Bill Evans y para mi gusto es tan bueno o más que el primero (con LaFaro y Motian), allà explosionaron un montón de ideas que aquí llegan a una esplendorosa maduración.
    42 min
  • Melissa Aldana ( The Crash Trio ) & Bill Evans ( Serenity )
    La jove saxo tenor xilena MELISSA ALDANA guanya el prestigiós Thelonious Monk International Jazz Saxophone Competition de l'any 2013, el premi té una part econòmica de 25,000$ i una segona encara més interessant on el segell Concord li produirà un disc, serà precisament aquest "Melissa Aldana & Crash Trio", acompanyada pel també xilè Pablo Menares al contrabaix i el bateria cubà Francisco Mela. /// Antecedents familiars com a músics els té en el seu pare que des d'el primer moment ha recolzat la seva carrera i el seu avi que de ben petita li va regalar el Selmer Mark VI que llueix orgullosa a la portada, formació de luxe a la Berklee tenint com a professors el Joe Lovano, George Garzone, Bill Pierce, Greg Osby .../// Ella reconeix com a referents seus el Don Byas i el Mark Turner tot i que resulta innegable que ha escoltat i molt el Joe Henderson.Un bon disc debut de la Melissa i cal escoltar la versió a "palo seco" que fa del Ask Me Now del T.Monk.
    Any 1972, BILL EVANS ja havia deixat enrere l'etapa de desconcert posterior a la desaparició del "seu" Scott LaFaro i havía trobat el seu "nou" contrabaixista , l' Eddie Gómez i també el Marty Morell un bateria canadenc no tant fantasiós com el Paul Motian però també molt implicat amb la seva música. Un directe gravat a La Maison de la Radio a Paris, recollit en dos CDs: Quiet Now i aquest "Serenity" que estem escoltant que ens mostren un trio fantásticament conjuntat i que estan aquí particularment inspirats. Hem seleccionat tres temes tots tres excel.lents, però es que la versió que fan de Gloria's Steps de l'Scott LaFaro es simplement AL.LUCINANT. Aquest va ser el segon gran trio del Bill Evans i pel meu gust es tan bo ó més que el primer( amb el LaFaro i el Motian), allà van esclatar un munt d'idees que aquí arriven a una esplendorosa maduració.
    55 min
  • John HICKS, " Moanin'. Portrait of Art Blakey"
    El pianista JOHN HICKS (Atlanta, 1941) ingresó en 1962 en aquella auténtica escuela del Hard Bop que fueron los Art Blakey's Jazz Messengers  que tanto colaboró en la promoción de infinidad de jóvenes promesas, muchos de ellos después auténticas figuras del Jazz. Coincidió con Lee Morgan y Freddie Hubbard, estuvo un par de años en el grupo y a continuación otro par de años acompañando a la cantante Betty Carter en una serie de giras y grabando con ella algunos discos muy interesantes, una temporada en la orquesta de Woody Herman y llegamos a la década de los 70, una época muy complicada para el Jazz en la que el Hard Bop era ya practicamente  residual, el Free Jazz no captaba el interés de los antiguos aficionados y los más jóvenes se decantaban claramente hacia un Rock que los representaba mucho mejor. En este periodo trabajó con músicos que buscaban nuevas formas en el Jazzsax: Charles Tolliver, Lester Bowie, Arthur Blythe, David Fatha Newman, Pharoah Sanders, David Murray, Hamiet Bluiett, Ricky Ford, Bobby Watson, Chico Freman, Sonny Fortune, etc ... , dos joyas muy recomendables de esta larga etapa, que va de principios de los 70 hasta finales de los 80: 'Sketches of Tokyo' con David Murray en 1985 y 'Love Remains' a nombre de Bobby Watson el 86, dos discos magníficos que reescucho a menudo. En 1992 recordará su estancia en el Art Blakey's Jazz Messengers y lo hará grabando "Moanin'. Portrait of Art Blakey" le acompañan el contrabajista  Marcus McLauren  y Victor Lewis a la batería, un buen trío que repasará algunos de los temas habituales en el repertorio de los Messengers, títulos destacados como Whisper Not de Benny Golson, Nica's Dream de Horace Silver o Moanin de Bobby Timmons ... interpretaciones vibrantes de un músico creativo y especialmente versátil, capaz de interpretar swing, hard bop y con la misma naturalidad acercarse a estilos más vanguardistas. Un disco de escucha MUY PLACENTERA como también lo son los diferentes homenajes que hizo a sus predecesores Earl Hines, Fats Waller, Mary Lou Williams, Sonny Clark o Billy Strayhorn en años posteriores.
    30 min
  • Gerry Mulligan ( Legends Live: Liederhalle Sttutgart ) & Barney Wilen ( Talisman )
    Posiblement el millor intèrpret de saxo baritono de tots els temps, així ho van reconèixer any darrere any les revistes especialitzades i segur el primer que va donar-li categoria solista a un instrument farragós i difícil de moure amb agilitat (fins aquell moment), rescatant-lo de les limitades tasques d' acompanyament a les grans orquestres. Parlem naturalment del GERRY MULLIGAN, que va ser a més un destacat compositor i arranjador al que s'ha de reconèixer la seva vàlua ja des d'el Birth of the Cool del Davis de 1949 i en els seus famosos quartets sense piano. Aquest "Legends Live: Liederhalle Sttutgart" que estem escoltant es un directe de l'any 1977 i ens mostra la versatilitat que va tenir a la seva llarga carrera, aquí es farà acompanyar de músics bastant més joves en un intent d' adaptar la seva música als gustos musicals de l' època i que si hem de ser honrats no sempre ho va aconseguir Els seus acompanyants Dave Samuels al vibràfon, Thomas Fay al piano, George Duivier contrabaix, Bobby Rosengarden bateria i en alguns temes Mike Santiago a la guitarra, bona gravació, un Gerry Mulligan en plena forma als seus 50 anys i un bon directe en definitiva.
    Un músic certament especial el saxo tenor, baritono i soprano BARNEY WILEN, un esperit lliure que pel que sembla va ser capaç en cada moment de la seva vida de fer simplement el que volia fer. Un començament de lo més prometedor, amb tot just 20 anys va gravar amb el Miles Davis, Art Blakey, Bud Powell, John Lewis ... i el consegüent re coneixement de la critica, però ell va decidir fer música per pel.lícules , provar en el Free europeu de l' època i se'n va anar a viure a l' Àfrica , allà va conviure amb diferents tribus interessant-se per la seva música fins que a mitjans dels 80's va tornar a Europa i comença una nova etapa; un músic apassionat desvinculat de qualsevol moviment triarà els standards que li ve de gust tocar, buscarà músics compatibles amb la seva manera d'entendre la música i farà una música encantadora i amb olor a llibertat. "Talisman" es el nom del disc i els músics: Laurent de Wilde al piano i celeste, Ira Coleman al contrabaix i Billy Drumond a la bateria.
    55 min
  • Chick Corea ( Trilogy ) & Mehldau, Sambeat ( New York- Barcelona Crossings)
    La trajectòria del CHICK COREA ha sigut llarguíssima, ha tocat "tots els pals" i en moltes ocasions se li ha recriminat els seus canvis d'orientació, el caire comercial i també la espectacularitat de la seva música ... ja comença a ser hora de reconèixer el seu enorme treball en el mon del Jazz i per si de cas ell mateix s' auto- reivindica amb aquest "Trilogy", un pack de 3 CD's amb més de 3 hores de música que inclou una selecció de diferents concerts a Washington, Suissa, Austria, Eslovenia, Espanya, Turquia, Japó ... on re interpreta ( i fa nous) vells standards i repassa alguns dels seus temes dels anys 70's com Spain, Armando's Rhumba, etc... Magnífics el contrabaixista Christian McBride amb la seva sonoritat rodona, rotunda i espectacular i un Brian Blade no menys espectacular a la bateria, que accentua amb la seva precisió habitual tots i cadascun dels passatges que cal remarcar, sense oblidar el brillant treball del seu enginyer de gravació de tota la vida ( des d'el 1975), el Bernie Kirsh. /// Un Corea més prolífic que mai i que als seus 73 anys manté l' esperit inquiet i sense complexos que sempre l'han caracteritzat.
    El 10 de maig de 1993 els afortunats que estaven al Jamboree varen tenir el privilegi d' assistir al debut discogràfic del BRAD MEHLDAU, que en aquells temps corria per Barcelona. L' espabilat Jordi Pujol, productor de Fresh Sound, va clissar el talent d'un desconegut Mehldau i varen gravar aquests "New York- Barcelona Crossings Vols 1 i 2"., podríem haver seleccionat el Vol 2, però hem seleccionat l' 1 perquè té una magnífica versió del fantàstic Dat Dere del Bobby Timmons. També hi son el saxo alt Perico Sambeat , un valor ja molt sòlid completada l'etapa d' aprenentatge als Estats Units i que està francament inspirat en aquestes gravacions, els germans Jordi i Mario Rossy a la bateria i contrabaix respectivament completen el quartet i ajuden molt a la bona marxa del negoci... Un escoltant aquest disc no té massa dificultat per imaginar lo bones que van ser aquestes actuacions. del 10 de Maig del 1993 al Jamboree de Barcelona.
    47 min
  • Srs. Vibrafonista X, Pianista Y & Srs. Clarinetista A, Pianista B
    Una nova edició del "Jazz a Cegues", aquests programes que fem de tant en tant en els que no donem dades ni dels intèrprets ni del nom del disc i que vosaltres heu d'encertar.
    Comencem amb un Atlantic editat a començaments dels 70's, liderat per el Srs. Vibrafonista X i Pianista Y, una època molt bulliciosa en el terreny musical on hi havia un munt de músics provant diferents fórmules, aquesta en concret barreja elements del Pop, del Rock i del Jazz, va tenir un bon èxit comercial i se'n van vendre una bona quantitat de copies. Els músics?: podem considerar el vibrafonista com un dels dos revolucionadors de l'instrument després del clàssic Lionel Hampton i el bopero Milt Jackson i NO és el Bobby Hutcherson ... el pianista, un ""carrerón , un músic en plena vigència i que ven com ningú al segell ECM, el que passa es que es repeteix més que l'all amb el seu famós trio ...també hi tenim un famós baix elèctric ... un bateria associat llargament amb el Phil Woods i un bon guitarrista d'estudi. Ja n´hi ha prou, no ?
    I a la segona part tenim el Sr Clarinetista A, un músic que ja era molt modern el 1957 quan va gravar aquest disc, va compartir bateria y pianista amb el George Russell en aquesta mateixa època i com ell també es movia en "terceres vies". Molt aviat va desviar la seva atenció cap a la filosofia Zen i va dedicar els seus esforços a fer musicologia per afavorir aquesta pràctica, és va traslladar a Itàlia
    a començaments dels anys 70 on va continuar amb aquesta línia i també alguns discs dedicats a la Billie Holiday per qui tenia una gran devoció ja des de l' època en que l´havia acompanyada. Ens queda el Sr. Pianista B, aquí encara no era Deu però ja li faltava poc per impresionar el personal, primer amb el Miles Davis i després amb el bateria que també toca aquí i un contrabaixista de curta vida però que va deixar un record imborrable ... que No toca aquí. Punto.
    56 min
  • Bruce Barth ( Three Things of Beauty ) & Wynton Marsalis ( JMood )
    Sense tenir una trajectòria espectacular BRUCE BARTH nascut el 1958 a Pasadena, és a dia d'avui un reputat pianista i compositor, una d'aquelles carreres cuinades a foc lent. Una molt bona formació tècnica que li ha permés ser un bon sideman, comença a destacar com a líder a les seves actuacions al Village Vanguard gravades pel segell MAXJAZZ a començaments dels 2000, prèviament curtes estades a Barcelona on fa també bones gravacions per Fresh Sound. "Three Things of Beauty" del 2012 és un disc francament bo, fresc tot i que molt treballat, força variat en els temes i amb músics de nivell com el bon vibrafoniste Steve Nelson, Ben Street un dels contrabaixistes més reclamats i el Dana Hall a la bateria
    Dos discs molt importants l'any 1985, Black Codes i aquest "JMood" que estem escoltant i ho son per dos motius: la seva intrínseca qualitat i sobretot perquè amb ells retorna l' interès pel Jazz al gran públic, un Jazz que a mitjans dels 60's pren una deriva cap a formes bastant més complexes amb un fort component de reivindicació social i que no podrà resistir la competència d'un emergent i molt vital nou Rock and Roll . A començaments dels 80's amb l' impuls de CBS arriva el WYNTON MARSALIS, un trompetista tècnicament extraordinari que retorna el Jazz a un renovat classicisme, just al punt on el gran públic li va començar a girar l'esquena. Tot això no hauria estat possible sense aquesta excepcional tècnica del Marsalis que li permet adoptar el millor de cadascun dels millors trompetes que l'han precedit, tenint sempre present el Miles Davis, però es que a més troba els músics més adequats: el pianista Marcus Roberts, Robert Hurst al contrabaix i l'impagable Jef Tain Watts a la bateria son els co-responsables d'aquest JMood , que s´ha de tenir ... a costat del lleugerament anterior Black Codes.
    52 min
  • Horace Parlan ( Up & Down ) & Enrico Pieranunzi play Morricone
    HORACE PARLAN, un bon pianista del Hard Bop i un dels que millor el va barrejar amb el blues i el R&B. Comença a ser conegut el 1957 com a pianista de la banda del Charles Mingus, allà participarà en el meravellós Mingus Ah Uhm, posteriorment amb el Booker Ervin, Johnny Griffin, Rashan Roland Kirk, Dexter Gordon, Eddie Davis … tots ells músics de sonoritats denses i com ell fortament arrelats en el Blues. El 1973 se’n va com altres compatriotes seus a ”fer les amèriques” als països escandinaus, , viurà a Copenhague on gravarà sovint per Steeplechase, entre d’altres un parell de joies a duo amb l’ Archie Sheep. /// En aquest “Up & Down” de 1961, l’imponent presència del saxo tenor Booker Ervin garantirá la corresponent quota Blues a la que es sumaran els Grant Green a la guitarra , George Tucker al contrabaix i Al Harewood des de la bateria. Una bona mostra d’aquell Hard Bop vigorós amb potents arrels Soul que es feia els anys 60.
    L’Ennio Morricone un dels grans compositors de música pel cinema de tots els temps, des d’els inoblidables encontres amb el Sergio Leone i els seus mítics ” spaghetti -western”. L’ ENRICO PIERANUNZI un dels millors pianistes de l’escena jazzistica italiana i que com molts d’ells comparteix passió pel Jazz i pel Cinema, uns anys abans amb el Franco Ambrosetti, una mica desprès interpretant la música de l’altre gran, el Nino Rota, en el disc dedicat a Fellini i el 2001 aquest “play Morricone” , que tindria un segon volum l’any següent son algunes de les mostres d’aquesta passió compartida. /// En aquest disc hi trobarem l’excel.lent intèrpret que és l’Enrico Pieranunzi, l’ imaginació i fantasia habitual en els grans compositors italians de bandes sonores i a més … uns excepcionals acompanyants: Marc Johson al contrabaix i Joey Baron a la bateria; ¿calen més arguments per posar- se a escoltar aquest disc de manera immediata?
    52 min