Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • Martial Solal ( Encores ) & Kenny Wheeler ( One of Many )
    "Encores" és el disc que escoltarem ara i és el recull d'algunes actuacions en directe que va fer en el període que va del 1965 al 78, a bona part dels temes l' acompanyarà , ho feia sovint, el bateria Daniel Humair; hi trobarem algun standard i molt imaginatives composicions pròpies. M' agrada particularmente el tercer tema que hem programat, La Couronne de Flore, on també hi toca el bon contrabaixista francés Gilbert Rôvere. Martial Solal una llegenda viva i un dels grans del Jazz de tots els temps.
    "One of Many" és un disc de "tardor" de tres venerables músics amb un llarg recorregut a les seves espatlles: KENNY WHEELER toca el fiscorn, Steve Swallow el baix elèctric y John Taylor és el pianista, tres excel.lents intèrprets , una bona dosi de bellesa i poesia, un puntet de melangia i també un cert optimisme, el fan un disc particularment encantador.
    La trajectòria del Kenny Wheeler en el Jazz europeu ha estat impresionant, ja des d'els seus inicis en el millor jazz britànic de tots els temps ( els John Surman, Evan Parker, Derek Bailey, Dave Holland ...) , amb la Globe Unity Orchestra del Von Schlippenbach, el grup Azimuth amb el John Taylor i la Norma Whistone, etc ... etc ... etc. Molt destacat també en aquest disc el treball del pianista John Taylor que aporta la seva discreta però gran intel.ligència musical i que en aquest disc brilla de manera especial, bé també l'Steve Swallow. Un MOLT BON disc aquest One of Many de l'any 2006..
    56 min
  • Jochen Rueckert (Somewhere Meeting Nobody ) & Marian McPartland ( In My life )
    Cada cop és més habitual escoltar bateries que en la seva manera de tocar "fonen" el Jazz amb altres estils musicals, habitualment emparentats amb diferents variants del Rock, aquest es el cas del Jochen Rueckert que simultaneja treballs amb formacions de caires ben diferents.
    Somewhere Meeting Nobody es el títol d'aquest àlbum del 2011 i es fa acompanyar de músics de la talla del saxofonista Mark Turner i el contrabaixista Mat Penman, que ja sabíem lo bons que poden arribar a ser, la sorpresa ve de la ma del guitarrista Brad Sepik comodissim amb les composicions del Jochen Rueckert. A destacar el treball d'intercanvi bateria- contrabaix en el tema The Sorcerer del Herbie Hancock, l' últim tema programat a la primera part.
    I aquesta segona, la gran Senyora del Piano Jazz que va ser la Marian McPartland una gran divulgadora del Jazz durant tota la seva llarga vida i des de diferents vessants; una intèrpret excepcional , no lligada a cap estil concret però amb una gran capacitat per agafar qualsevol tema de gairebé qualsevol estil i donar-li la seva empremta personal posant-li swing, elegància i una gran musicalitat. En aquest In My Life hi podem trobar versions de temes del Carl Perkins ( obrim amb el seu fantàstic GrooveYard), de l'Ornette Coleman, del John Coltrane i si, també hi es el In My Life dels Beatles ( encara que no l'hem programat). Uns eficaços Gary Mazaropi al contrabaix i Glen Davis a la bateria i un primerenc i ja excepcional Chris Potter al tenor i alt. Un disc ALTAMENT RECOMANABLE. L'altre vessant ?... el seu programa de ràdio a la NPR on convidaba a xerrar i tocar a CENTS de figures del Jazz, allò va durar ... més de vint anys. Va morir l'estiu del 2013 , amb 95 anys d'edat.
    56 min
  • The Frank Foster Non Electric Company & P. Bley, E. Parker, B. Phillips ( Sankt Gerold )
    Element important d' orquestres importants com la del Count Basie ó del Thad Jones, el saxo tenor Frank Foster també va ser un bon compositor i va saber adaptar-se des d'els finals de l' època Swing fins a recollir l' influencia de John Coltrane. Un bon directe a Bèlgica el 1979 recollit en el disc Frank Foster Non Electric Company, aquí ens mostra la seva sonoritat robusta i el talant honest i directe de les seves composicions, acompanyat del bateria Billy Hart , Ted Dumbar a la guitarra, Mickey Tucker al piano i Earl May al contrabaix. Segur que van escalfar el públic d'aquella freda nit del febrer belga.
    Tres virtuosos dels seus respectius instruments decideixen trobar-se en el recolliment d'un monestir en mig dels nevats Alps austríacs. El resultat es aquest Sankt Gerold de 1996, els virtuosos son el pianista Paul Bley, el saxo tenor i soprano Evan Parker i el contrabaixista Barre Phillips, un treball de gran concentració i compenetració entre aquests tres músics de forta personalitat, tanta que els permet manifestar la seva generositat i flexibilitat sense complexos. Un disc ideal per qui es plantegi apropar-se a planteja ments d'avantguarda i naturalment també per els seguidors de qualsevol dels tres músics.
    52 min
  • Noah Preminger ( Before the Rain ) & Michel Camilo (Live at the Blue Note )
    N´hi ha que neixen ensenyats i aquest seria el cas del saxofonista NOAH PREMINGER. Músic amb una maduresa i una intel.ligència musical sorprenents ja des d'el seu debut amb només 20 anys, el que li va valer ser reconegut en el seu primer enregistra ment Dry Bridge Road com a "millor debutant de l'any" i tocar de "tu a tu" amb músics de la talla dels Fred Hersch, Billy Hart, Dave Holland, Dave Douglas, Eddie Henderson ... "Before the Rain" de l'any 2011 és el disc que escoltarem ara, aquí acompanyat de músics de gran talent com el pianista Frank Kimbrough, John Hébert al contrabaix i Mat Wilson a la bateria, hi trobarem frescura, una amplia gama de timbres diferents i originals i sobretot una expressivitat i emoció que la majoria de músics tarden molts anys a trobar ( els que la troben). Per fi algú es mira els Lester Young, Warne Marsh... Un disc ALTAMENT RECOMANABLE i un músic a seguir amb molta atenció !!!!
    De tant en tant el pianista MICHEL CAMILO deixa de banda la pirotècnia i la seva vena exhibicionista i mostra el gran pianista que és (això també ho feia l'Oscar Peterson). En aquest " Live at the Blue Note" ens trobarem un músic brillant, imaginatiu, sobradissim i amb moltes ganes d'agradar, però posant el seu innegable virtuosisme al servei de la música. Subtil, elegant i delicat, encara que molt poderós, sobretot en els mitjos temps, amb un acompanyament impecable a càrrec del contrabaixista Charles Flores i Horacio "El Negro" Fernández a la bateria, curiosament era el primer cop que tocaven junts i no és precisament aquesta la sensació quan escoltes el disc.
    Live at the Blue Note, un doble CD gravat el 2003, la primera actuació en directe que va fer el Michel Camilo i nosaltres la trobem força RECOMANABLE.
    50 min
  • Horace Silver ( Song for My Father ) & Lennie Niehaus ( The Quintets Vol1) )
    En el programa anterior escoltàvem la molt bona versió que feia el Pat Metneny del Lonely Woman, ara tenim l'oportunitat d'escoltar l'original de l' Horace Silver en el disc Song for My Father de 1964. Si aquest Lonely Woman ( versió trio amb els Gene Taylor al contrabaix i Roy Brooks a la bateria ) us ha semblat extra ordinari, que ho és, pareu atenció al tema que dona nom al disc, en aquest i la majoria de temes:
    Horace Silver, piano
    Joe Henderson, saxo tenor
    Carmel Jones, trompeta
    Teddy Smith, contrabaix
    Roger Humphries, bateria
    Song of My Father, Hard Bop del bo i un disc IMPRESCINDIBLE en qualsevol col.lecció de música.
    Canviem d'estil i del Hard Bop passem al West Coast, una bona representación d'alguns dels millors músics de la West Coast, liderats per el saxo alt Lennie Niehaus, un solista i arranjador d' excepció que desgraciada ment per el Jazz molt aviat es va dedicar a d'altres coses. El disc "The Quintets, Vol 1" amb un extra ordinari Shelly Manne a la bateria, quina capacitat per "propulsar" els solistes, Jack Montrose un bon tenor, Bob Gordon un bon baríton i el gran Monty Budwig al contrabaix, tots ells van col.laborar en diferents formacions i dates amb el Lennie Niehaus i en general en algunes de les millors gravacions de la West Coast.
    Un Comentari Addicional: Tot i que en aquesta sessió hem tingut alguns problemes a la taula i els micros i hem hagut de retallar algún troç , considerem que el material programat i la comparació directa entre aquests dos estils tan diferents, que van córrer en paral.lel a la dècada dels 50 i 60's , té prou interès per incloure aquest programa en el Blog.
    47 min
  • Duke Ellington & John Coltrane , Pat Metheny ( Rejoicing )
    Més tard ó més d’hora s’havien de trobar. Un representava com ningú el Jazz Clàssic i tota la seva evolució, l’altre va liderar l’ innovació, va portar el Jazz a territoris desconeguts fins aquell moment i a dia d’avui encara és un referent indiscutible per una bona part dels músics actuals. Es van trobar el 26 de Setembre de 1962 i el resultat es aquest disc únic: Duke Ellington & John Coltrane, pacten unes bases mínimes a partir del blues, en els diferents temes intercanviaran les rítmiques; Aaron Bell i Sam Woodyard en uns i els Jimmy Garrison, Elvin Jones en altres, no importa, els In a Sentimental Mood, My Litle Brown Book, Angelica, Take the a Trane,… flueixen amb TOTA la NATURALITAT. No van repetir, no tenia cap sentit … cadascú havia de seguir el seu camí.
    De tant en tant el guitarrista Pat Metheny es prenia unes vacances del seu Pat Metheny Group i això es el que fa amb aquest Rejoicing el 1983. Un disc que anticipa el posterior Song X amb l’ Ornette Coleman, la majoria de temes son del Coleman, compartirà aquest Rejoicing amb el contrabaixista Charlie Haden i el bateria Billy Higgins, en realitat un disc bastant desigual; això si la versió que fan del sensacional tema Lonely Woman de l’ Horace Silver justifica PLENAMENT la seva immediata adquisició … fantàstic Billy Higgins.
    51 min
  • Daniel Humair (Sweet & Sour) & Marcel.lí Bayer ( Nonitz )
    Incansable el bateria Daniel Humair, una referència des de fa ja més de mig segle de músics europeus d’estils ben diversos i una bona pila dels americans que feien llargues estades al Paris dels 50 i 60’s, Lucky Thompson, Bud Powell, Don Byas, Oscar Pettiford … Fructíferes associacions amb el pianista Martial Solal, amb la European Rythm Machine del saxo alt Phil Woods , amb el violinista Jean Luc Ponty i l’ organista Eddie Louiss, un trio formidable amb els Joachim Kühn i el Jean François Jenny Clark… Podríem parlar del Daniel Humair com de l’Elvin Jones europeu en el sentit del batería que més que acompanyar el que fa es ”propulsar” el solista i ja posats també podríem dir que la seva tasca dels últims anys seria la de l’Art Blakey en el sentit d’ organitzar i promocionar a nous i talentosos músics joves. Això es precisament el que fa amb aquest molt bon acordionista que és el Vincent Peirani i el saxo soprano Emile Parisien, dos músics que estableixen un grau de compenetració impressionant tal i com varem poder comprovar aquest últim Festival de Jazz de Barcelona. El disc Sweet & Sour del 2012, i el bon contrabaixista és el Jérôme Regard.
    Ja fa uns quants anys que el Marcel.lí Bayer es va interessar per la música del Lee Konitz. Un multi instrumentista, inicialment decantat pel saxo alt, que ja a les seves proves d’ accés al ESMUC va incloure el tema Palo Alto i el seu treball final de carrera es basa precisament en el contingut d’ aquest disc Nonitz ( NOnet + koNITZ) que presentem avui. Junta un bon nonet amb músics notables de l’ escena del Jazz que es fa a casa nostra, uns bons arranjaments de la música del Konitz i finalment aprofitant la seva estada al Festival de Jazz de Barcelona del 2010 convenç al Lee Konitz de la seva col.laboració en aquest disc, una desimboltura poc habitual en un primer disc de qualsevol músic i arranjaments enginyosos d’una música estranya ment molt poc versionada com son les composicions del Lee Konitz. El nonet, ja ho hem dit, molt ben acoblat i una colla de bons músics:
    Marcel.lí Bayer, saxos alt, soprano i arranjaments
    LLuc Casares, saxo baríton, clarinet i clarinet baix
    Pol Omedes, trompeta i fiscorn
    Tom Johnson, trombó
    Cèsar Joaquinet, saxo tenor
    Cèlia Torres, cello
    Santi Careta, guitarres i banjo
    Joan Terol, bateria i percussió
    i un “featuring" de luxe: Lee Konitz al saxo alt en els temes 1, 4, 9 i 11.
    Es tracta de seguir la pista d’aquests músics. En quant al Marcel.lí Bayer, tinc pendent d’escoltar el seu últim treball, el disc 1680. Tuset).
    56 min
  • Sr. Bateria X & Srs. Trompetista Y i Pianista Z
    Vacances de Nadal, torrons, cava, llargues sobretaules, pesadíssimes digestions … us proposem una teràpia: Investigar qui son els músics que toquen aquí i el nom dels dos discs.
    El Sr. Bateria X fa molts anys va triomfar en un històric directe al Village , allà acompanyava a un mític pianista al que ara fa un homenatge en aquest disc. Formació de quartet amb un contrabaixista que també havia estat acompanyant habitual del famós pianista, encara que en una època posterior, i un parell de solistes de luxe al saxo tenor i guitarra, tots quatre recrearan la música que tan magistral ment va interpretar aquell meravellós pianista.
    Un parell de Mestres de Mons Diferents; el Trompetista Y va ser capaç d’interpretar amb un lirisme i una calidesa excepcionals, sobretot en aquesta seva darrera època ( aquest disc es del 1985), l’altre és el Pianista Z, músic de gran creativitat i la capacitat ”d’haver estat” en practica ment tota l’evolució del Jazz modern … i el seu lirisme en aquest disc no queda precisament enrere.
    Teniu de temps fins el dia de Reis per descobrir- ho, podeu opinar i col·laborar amb les vostres pistes, però NO S’HI VAL DIR CAP NOM FINS AQUEST DIA. Gaudiu d’un meravellós 2015 !!!
    49 min
  • Michael Brecker (Pilgrimage) & The Al Haig Trio (Esoteric)
    "Pilgrimage" de l’any 2006 és el disc-testament del saxo tenor Michael Brecker, però sense fer servir els tòpics elogis quan és fa referència a l’ últim treball d’un músic plenament conscient de la seva mort imminent ( es va gravar mig any abans de la seva mort), s´ha de dir que és un Molt Bon Disc. Cert que hi ha una tendresa especial, cert que els Herbie Hancock, Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack De Johnette hi posen el coll per homenatjar el seu company i amic però el resultat és molt notable independent- ment del context de la gravació. Difícil destacar temes en aquest disc, un de particular ment amorós el primer que hem programat ( When Can I Kiss You Again?) i difícil també destacar a cap músic en concret, tots estan a un nivell altíssim. Resulta curiós, ¿recordarem a aquest notable músic que va ser el Michael Brecker per els seus treballs en el mon de la Fusió, de manera particular amb els Steps Ahead, en el mon del Pop ó per aquest ultim treball tan plenament arrelat en un Jazz més ortodox?.
    No tot va ser Bud Powell en el pianisme del BeBop, músics com el Joe Albany, Dodo Marmarosa … i aquest extra ordinari Al Haig també mereixen el re coneixement de qualsevol aficionat al Jazz. Una autèntica delícia aquesta selecció de petites joies incloses en aquest "Esoteric" gravat el 1954 amb el Bill Crow al contrabaix (un gran contrabaixista) i el bateria Lee Abraams, temes com els Moonlight in Vermont, Autumn in New York, Don’t Blame Me … que la majoria formaven part del repertori d’aquests pianistes del Bop i que l’Al Haig interpreta aquí amb una elegància i senzillesa absoluta ment encisadores. Un bombonet !!!
    54 min