Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • Dave Douglas ( Meaning and Mistery & Constellations)
    Es el Dave Douglas un músic sense complexos i amb una versatilitat extra ordinària que li permet moure’s practicament en qualsevol terreny. En una primera impressió la seva música pot semblar un ”pastiche”, la realitat es que el seus interessos culturals son molt amplis i també les seves influències, en aquest sentit cal recordar la gran afinitat amb el seu mentor, el saxo alt John Zorn amb qui va compartir una llarga estada en “els Masada”.
    Presentem aquí dos discs d’ èpoques diferents, el primer ”Meaning and Mistery” del 2005 i el primer tema seleccionat ”Culture Wars" ja mostra descaradament ( ja hem dit que es un músic sense complexos) una de les seves majors influències, el Davis dels Bitches Brew i del In a Silent Way, remarcat amb la presència del Uri Caine al Fender Rhodes, també hi son el bon saxo tenor Donny McCaslin i els sempre efectius James Genus al contrabaix i Clarence Penn a la bateria.
    A la segona part, ”Constellations” gravat el 1995 amb un dels grups que ho feia de manera habitual (en paral.lel al treball amb d’altres) en els 90’s, el Tiny Bell Trio amb el guitarrista Brad Schoeppack i el bateria Jim Black. Un nou i original punt de vista de la fusió dels 70’s, una època que sempre ha interessat el Douglas, encara que no d’una manera exclusiva. M’agrada particularment el tema ”The Gig” ( l’ ultim seleccionat), composició del Herbie Nichols.
    Un molt bon concert aquest passat mes de Novembre en el Festival de Jazz de Barcelona 2014, que el Douglas va co-liderar amb el Joe Lovano, encara que en realitat hauriem de dir tri-liderar perquè també hi era aquest monstre que es el Joey Baron… quina classe que té aquest bateria. El pianista Lawrence Fields i la contrabaixista Linda Oh complertaven un quintet estructurat com el típic grup Hard-Bop dels anys 50 amb la habitual alternança de solos de trompeta i tenor, això si, uns temes possats al dia i els solistes de gran classe i elegància que son els Douglas i Lovano del segle XXI.
    48 min
  • David Murray (Sketches of Tokyo) & Mark Turner ( Lathe of Heaven)
    Dos músics intensos i amb una flexibilitat que els ha permès moure’s amb tota naturalitat des d’el Jazz més clàssic fins a terrenys pròxims a l’avantguarda. El pianista John Hicks neix el 1941, arriba al Jazz en plena època Hard Bop i com “quasi tothom” formarà part dels Jazz Messengers de l’Art Blakey, allà tocarà amb els Lee Morgan, Fredie Hubbard etc…, posteriorment acompanyarà en molts directes a la cantant Betty Carter, formarà el seu propi trio, pianista habitual de la Mingus Dinasty Band i en els últims anys de la seva carrera farà una serie de gravacions-homenatge a la música dels Billy Strayhorn, Earl Hines, Mary Lou Williams, … ha quedat algun dubte de la seva flexibilitat ?.
    El saxo tenor i excel.lent intèrpret del clarinet baix David Murray és quinze anys més jove, neix el 1955, quan comença a tocar el Hard Bop ja es historia, el que “es porta” en aquells moments es l’avantguarda i aquests seran els seus inicis, en realitat l’ us que fa el David Murray dels elements de l’avantguarda estan més en la forma i l’estricta interpretació tècnica de l’instrument que en el fons , allà hi son el Gospel, el blues, els Webster, Hawkins … Escoltarem ara el disc "Sketches of Tokyo" del 1985, un duet entre aquest dos músics i poc hem de dir, es un d’aquests discs que s’explica tot sol …
    Aquest es el primer disc que grava el saxo tenor Mark Turner com a líder, des de l’any 2001. Tots aquests anys com a sideman de luxe participant en discs i gravacions a nom de músics com l’ Edward Simon, Seamus Blake, Lee Konitz ( un disc excel.lent el ”Paralells”), Joshua Redman, Kurt Rosenwinkel, Enrico Rava, Tom Harrell, …, fins que el 2013 decideix tornar a gravar com a líder aquest “Lathe of Heaven” que va ser la base de la seva actuació (((( MARK TURNER al CONSERVATORI del LiCEU )))), una de les millors d’aquesta 46éna edició i aquí unes FOTOS del CONCERT …
    Un quartet de luxe: Avishai Cohen un trompetista imaginatiu, elegant i de gran precisió tímbrica, Marcus Gilmore un brillant i molt cooperatiu bateria i un contrabaixista ”diferent”, el Joe Martin. Destacades composicions del Turner, perfectes els solos, els diàlegs i els intercanvis entre trompetista i tenor, els fons que es fan l’un a l’altre … tot això amb una lluminosa aportació de la rítmica. Un bon disc i encara millor concert !!!
    54 min
  • Joachim Kühn, Michael Wollny (Live at Schloss Elmau) & Rudresh Mahanthappa (Gamak)
    Encetem aquí una serie de programes a l’Ona de Sants dedicats als músics que hem tingut l’ oportunitat d’escoltar en directe al Festival de JAZZ de BARCELONA 2014.
    El primer de tots va ser el del pianista alemany (((( JOACHIM KÜHN al CONSERVATORI del LICEU )))) que ens va deixar unes bonissimes sensacions. L’escoltarem ara amb el també pianista Michael Wollny, músic amb una enorme projecció, en el directe “Live at Schloss Elmau”; gravat l’any 2008, una bona mostra de la creativitat dels dos músics i una interacció tant gran entre ells que resulta practicament impossible trobar-hi la més mínima discontinuitat. Atenció especial al segon tema programat (Hexentanz composició del Wollny), un llarg tema on hi trobareu tones de música i de manera especial un tram fantàstic que podria ser perfectament un homenatge al Lennie Tristano ( minuts 7’ al 9’). Molt recomanable encara que reclama el seu temps i dedicació.
    El saxo alt ((( RUDRESH MAHANTHAPPA a LUZ de GAS )))) ens va presentar precisament aquest disc "Gamak", encara que amb uns músics diferents als de la gravació. La seva música es una barreja amb un alt contingut de Rock - Progressiu i elements de la seva ascendència hindú, country,pop, …tot aixó lligat per un músic que té una tècnica descomunal que li permet tocar-ho TOT . François Moutin al contrabaix ( Rick Brown al baix elèctric a l’ actuació a Luz de Gas que accentuava encara més el contingut de Rock - Progressiu), Dan Weiss a la bateria i David Fiuczynski a la guitarra. Cal seguir l’ evolució d’aquest músic.
    53 min
  • Gamak ( Rudresh Mahanthappa)
    nnnnnnnnnnnnnn
    nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn
    nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn
    nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn
    nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn
    nnnnnnnnnnnn
    nnnnnnnnnnn
    nnnnnnnnnnnnn
    19 min
  • Sr. Saxo Tenor X & Sr. Pianista X
    Com ja sabeu, de tant en tant ens ve de gust jugar amb vosaltres i us proposem una audició ”a cegues”. En cap moment diem el nom de l”intèrpret que escoltem i amb l’ajut de petites pistes, vosaltres que sou molt llestos, descobriu qui son.
    Escoltar el primer tema del primer disc ja presenta la primera pista-trampa, una balada preciosa i es que resulta molt poc habitual escoltar el Sr. Saxo Tenor X tocant balades, ell acostuma a moure’s en territoris més ”.explosius”. L’edat no perdona, aquest disc es del 1990 i ha reduït una mica el seu caràcter incendiari, només una mica, però el bateria Kenny Washington posa una dosi extra de gasolina per compensar-ho. Ha col·laborat en alguns dels millors directes del Wes Montgomery i en un dels millors discs a quartet del T. Monk ell es el tenor. Ja en teniu prou de moment, ara … escolteu-lo !!!!!!
    Estic segur de que si el Bill Evans hagués escoltat aquest disc de la segona part del programa no l’hauria desagradat gens. El Sr. Pianista Y, eclèctic amb ganes, ens presenta en forma de Suite la música que va interpretar aquell meravellós pianista i obté un treball molt personal mantenint perfectament l’esperit del seu origen. Cal tenir al costat un bon contrabaixista si del que es tracta es de recrear la música del Bill Evans i per extensió de l”Scott LaFaro, cap problema … tenim aquí un molt bon contrabaixista. Nascut a França el 1959, grava l’any 1996 el disc que estem a punt d’escoltar i posteriorment trasllada el seu interès a la música del Lennie Tristano, també a les composicions del bateria Paul Motian amb qui compartirà un parell de bons discs on també hi serà el ”molt bon contrabaixista”.
    Salut i Jazz
    55 min
  • Eric Revis (Parallax) & Lee Konitz ( Motion)
    Eric Revis es el contrabaixista i líder en aquest excellent ”Parallax”, any 2011. Una música de llibertat que l’apropa al Free, això si un Free molt endreçat i ordenat, un poderós treball col·lectiu on cada individualitat hi juga un paper importantant, començant pel bateria Nasheet Waits que col·labora i de quina manera a sentar bases i posar ordre des de la bateria, un Ken Vandermark al tenor i clarinet baix, fortament influït pel Peter Brötzman i un Jason Moran amb una aportació tan decisiva com subtil. De l’Eric Revis recordar que ja a finals dels 90’s era peça important en un dels millors grups del Branford Marsalis. Quatre excel·lents individualitats amb una gran capacitat per crear col.lectivament.
    A finals dels anys 40 i a la dècada següent gairebé tothom volia tocar el saxo alt com el Charlie Parker, no era el cas del Lee Konitz , que ven aviat es va desmarcar d’aquesta corrent principal i va marcar les seves pròpies normes de joc. Ell va contraposar la distancia i contenció del Cool a la desmesura i visceralitat del BeBop, ¿aquesta distància i contenció volen dir fredor i manca de passió?, quan escoltem aquest ”Motion” del 1961 veiem clarament … QUE NO !. L’acompanyen el Sony Dallas un esplèndid contrabaixista i un Elvin Jones que ja era un puntal bàsic en els quartets del Coltrane, ells teixiran un suport rítmic impagable al saxo alt del Lee Konitz perquè pugui construir les seves imaginatives línies d’exploració. Imaginació sempre inacabable i que estic segur podrem comprovar en directe aquest proper mes de Novembre al Jamboree de Barcelona.
    53 min
  • J.Bergonzi, G.Garzone (Quintonic) & M.Waldron, S.Lacy ( Sempre Amore)
    Jerry Bergonzi i George Garzone dos tenors que comparteixen ascendència italiana i també la gairebé inevitable ascendència del ”mestre”. Els dos amb una llarga trajectòria, sonoritat robusta, àgil i fluida, encara que he de confessar la meva debilitat per la tonalitat càlida i un pel mes densa del Garzone, un músic amb poca discografia al seu nom, tot i que molt ben seleccionada i compartida amb una feina impresionant com a ensenyant. Un bon quintet en aquest Quintonic del 2013, amb els nórdics Carl Whinter al piano ( toca molt bé), Anders Mogensen al contrabaix i Johnny Aman a la bateria. Un bon disc aquest Quintonic !!!.
    El pianista Mal Waldron i el saxo soprano Steve Lacy .no deixen aquí el mes mínim dubte del seu Amore per la música de l’Ellington. Ells dos han tocat junts sovint, van iniciar aquesta colaboració el 58 en el disc Steve Lacy plays the music of Thelonious Monk, l’altre músic objecte de devoció compartida i a partir d’aquí moltes aventures plegats. En aquest Sempre Amore del 1986 hi trobarem una fidelitat extrema a la música dels Ellington i Strayhorn, composiciones molt delicades i de gran sensibilitat a les que ells hi afegiran un plus d’aquestes mateixes qualitats. Un disc preciós aquest Sempre Amore, d’aquells que el comences per el tema 1 (ni mes ni menys que Johnny Come Lately) i el fas ”petar” sencer d’una tirada.
    58 min