Solano & Tur

L'actor i director de teatre ha visitat Solano i Tur i ha demostrat com es pega una bofetada. A més de parlar del treball d'actor, dels premis i dels seus inicis han tingut temps de fer un càsting, concursos per endevinar pel·lícules, i, fons i tot, tindre un orgasme en trio. I molt més que no es pot descriure.

Si un programa comença amb el Credo, què pot anar malament? Ximo ens diu que necessitem dogmes per a viure, però que estem en un moment de canvis. I Joan li parla d'un llibre on es parla sobre com el LSD és la única manera d'arribar a contactar en déu. Com l'àcid lisèrgic trenca les barreres de la consciència per arribar a conèixer el jo de cadascú. Després s'atreveixen amb Jesús i tot. I amb un bot mortal sense xarxa parlen les cartes de la bíblia, de les de correus i de com es va inventar el segell. I ja que estan parlen de Bartleby i de com es cremaven cartes. I què passarà d'ací 200 anys quan no queden cartes d'amor entre amants o correspondència entre intel·lectuals. Després Joan conta l'experiment d'Standford amb LSD sintetitzat i com que no saben de què parlar decideixen llançar frases a l'aire. L'arruga no canvia de camí. Les pel·lícules americanes sempre tenen porta darrere de les cases. La recomanació de la setmana és Hacks, la relació entre dos humoristes separades per una generació que posen sobre la taula els límits de la correcció política i de què es humor i que no ho és. I apareix un tema capital amb la invasió d'Ucraïna. La cancel·lació per part de certa gent d'alguns dels artistes russos. I entre els russos apareix el cineasta Einseinstein i aprofiten l'avinentesa per parlar del muntatge en la història del cinema.

Està tot molt bé! Eixa és la sensació que volen transmetre des del seu podcast. Joan està preocupat per si

ell genera hostilitat i Ximo diu que llevat d'algun cas, no és així. I amb la intenció de transmetre les coses

bones de la vida Ximo parlarà del Monestir de Silos i de la seua experiència allà.

Com s'alimenta el agoritme de nosaltres? Joan posa algun exemple que el preocupa respecte a les

recomanacions que li arribenper google, entre elles, la teoria dels filòsofs més pessimistes. De la pena

d'haver nascut. Per això, aposten per Silos, però abans de poder contar-ho passaran moltes coses. Es

pregunten que passaria entre les parets del monestir si abusaven de la cervesa. Llevat de les divagacions

Ximo se'n va a Silos quan cal retrobar-se de nou.

No sabem on parar, on reflexionar, ni tan sols en el vàter. Aprofitant que estan ahí parlen del xorret

d'aigua japonés. I descobreixen la domòtica del vàter, la manera d'apuntar el xorret d'aigua i la

temperatura. Parlant parlant els eix la idea de fer una app on una càmera puga dirigir el xorret al lloc que

toca.

Els francesos són cendrosos i no els volen perquè estem al capítol de bon rotllo. I després Ximo diu que

va veure sense voler un informtiu d'Antena 3 i què passa si ho fas. I Joan posa el contrapunt parlant de la

CNN i de la quantitat de corresponsals que tenen i de la sobrietat amb la que informen.

I entre la CNN i la invasió d'Ucraïna apareixen els Monty Python i un gag etern sobre com de joves

sempre estavem pitjor. Encara no han trobat el temps per parlar d'allò més important que és l'algoritme de

Silos, però ho faran.

Abans parlen de la prohibició de mitjans russos a Europa i que suposa això i la falta de llibertat de premsa

a Rússia. I ja que estan parlen dels tertulians hooligans i el anti periodisme per contra als que si que

mantenen la dignitat de la professió.

I a la fi arriba l'explicació de Ximo de l'algoritme benedictí i de la informació valuosa que acumulem

alguns monestirs des de fa mil anys.

Sense saber ben bé com conviden a Pablo Casado a vindre al programa ara que té més temps.

I del retir de Silos als retirs amb enemes i com això pot ajudar-te a trobar-te a tu mateix. A més pagant i

menjant cru. Coses que fa la gent sense veure's obligats. I això els dona la idea de crear unes jornades per

fer enemes.

I Ximo conta la història rel frencotirador canadenc que se n'ha anat a Ucraïna de forma voluntària.

La recomanació de Ximo és la sèrie 37 dies.

Per descomptat que acaben el programa de bon rotllo.

Ximo encenta el programa amenaçant a Joan i això serveix per plantejar el tema del programa. Maneres

de fer en la vida. Sabeu que hi ha un software de la polícia que sap si una amenaça és versemblant o no?

Però descobreixen que el millor detector de veritats era el gos d'una actriu que va treballar en Ximo.

I atenció a la teoria de Saphir and Whorf que parla sobre com la immersió lingüística ens afecta a la

configuració del cervell i en la manera en què definim el món. I això els porta a posar un exemple local

sobre com els valencians anem tirant i els catalans van fent. I com els valencians podem arribar a fer

diminutius fins a la dimensió d'un àtom. I després parlen del passaport bucal i la forma individual de

parlar de cada persona, segons les característiques de la seua boca o com posen la llengua.

Apareix el doblatge i les impostacions i amb ells Bogard i la pel·lícula Casablanca, que compte una de les

frases més cursis de la història.

I com que els joves consumeixen models linguístics molt semblants fa que estiguen perdent-se accents i

per tant riquesa. Qui mante la riquesa és la merla, perquè la merla del parc del Retiro i la del parc de l'oest

no canten igual. Tenen el seu ideolecte propi. I Joan i Ximo es pregunten si seran dos llengues diferents

com els que defenen que el català i el valencià ho són. I acaben amb el tema de les merles parlant que les

d'edat més provecta canten millor que les joves i per tant lliguen més.

I atenció perquè faltava el protocol Xibòlet de Ximo per saber si una persona parla la teua llengua per la

manera que diu una paraula. I es pregunten quin seria el nostre protocol Xibòlet.

I resulta que nosaltres diferenciem entre parla i llengua i els alemanys no i ahí queda això. I comencem a

parlar del ritme de les llengues. I es veu que el francés no té quasi ritmes diferenciats.

I com que parlen de ritme se centren en els tik tokers que tenen èxit explicant pel·lícules en un minut i de

la frustació de no poder arribar a tot. I per baixar el ritme resulta que agarren cançons famoses i les posen

més lentes amb un fenòmen que es diu l'slow rever. Els joves de la generació zeta també volen frenar el

ritme de vida. I és que ningú llig ja els missatges de wasahap.

I boten a la pel·lícula de Power of the dog, que és lenta. I diuen que Cumberbatch és un actor bestial, cosa

que els serveix per parlar de les interioritats de l'actuació i de la manera de dirigir dels directors i com

influeix en la interpretació.

Per al final del programa deixen un recorregut per la música de la història, segons l'espai pel que va ser

composada. Com vos heu quedat?

I atenció per que intenten definir que és l'any Fuster en un minut. A Ximo li sobra en 15 segons, encara

que recomanem la seua lectura o no.

I Joan acaba posant-li una medalla a Ernest Parra i a ell mateix per anar a fer un programa a la casa

Fuster, en directe, quan no feia ni 100 anys ni res.

I acaben amb una recomanació d'una sèrie australiana Upright, que és molt bona perquè els personatges

són fantàstics des del primer moment.

I el final, final, és una amenaça, en este cas, de Joan cap a Ximo.

Joan li pregunta Ximo què qui vol ser si Thelma o Louise i a partir d'ahí comencen a recomanar una

pel·lícula on s'exciten amb els accidents de cotxe (Crash) i pel mig apareix la Sincronia de Jung i les

casualitats o no. Ja que parlem d'accidents de cotxe Ximo comenta l'anècdota en un rodatge a Veneçuela

on estrellaven un cotxe de veritat sense especialistes i al mig de la ciutat. Ximo havia de fer accent en la

pel·lícula i no se li va notar que era 'gallego'.

Intenten esbrinar el nom del fenòmen que es produeix quan la gent s'apara per veure els accidents i que

posa en la llibreta de Joan, i mentre ho fan Ximo fa una classe sobre com fer accents i decideixen fer un

tutorial. Passen del veneçolà al cubà i al 'granaino'.

I continuen amb més recomanacions, entre elles, el llibre A mi què em passa? De Carme Morera i Tona

Català i de passada parlen de Hewingway, dels Durrell. I s'atreveixen a analitzar l'escriptura d'Ernest

Hewingway, moment que Joan aprofita per contar com s'ha trobat uns llibres al contenidor.

Després parlen de Bardem i Nicole Kidman i de l'energia que necessiten els actors per a poder actuar.

Joan de cop i volta creu que un dels seus objectius de la vida serà treure a Ximo del seu escepticisme

profund. Aprofitan que diuen 'menys mal' comencen una classe de valència.

27 minuts després de començar el programa posen la capçalera.

Després passen a parla de la seua relació davant del micro i de si pareixen dos homes enfadats en un bar.

Una vegada passen per això van al doblatge i les seues experiències. I Ximo reconeix a Josep Manel

Casany com un dels grans. I es pregunten si d'un guió de merda es pot treure alguna cosa.

Per fi arriba el moment on analitzen Thelma i Louise. I arriben a la conclusió que Brad Pitt estava massa

prim i que el millor personatge de la pel·lícula és un ciclista que ningú recorda.

Ximo aprofita per contar l'anècdota de quan van estar ell i dos més dins del maleter d'un Cadillac.

La intuició apareix al final del programa perquè Ximo cada vegada se'n fia més i perquè ningú podria

preveure l'èxit del documental francés, Les Indes Galantes. Agraïment final a Sabors de València per

haver donat una caixa de regal amb productes del País Valencià pels 50 programes de Solano i Tur i

acomiadament en honor a Thelma i Louise.

Després de dos dies sense dormir Joan ha pogut escoltat els 50 programes previs de Solano i Tur per

posar el podcast al divà. Des de la crítica constructiva volen saber com trobar el 'flow' que apareix de tant

en tant entre ells. La fluidesa la defineixen com aquells moments on et deixes portar sense importar el que

estàs fent i només gaudeixes. I amb eixe plantejament proposen la festa com a tema transversal del

programa.

Ximo creu que ja han arribat a un moment on poden donar consells sobre com fer un podcast per a què

triomfe. Ximo fa un llistat de dues coses i se n'oblida de la segona. La conclusió és que el podcast és

perillós per als xiquets.

Comencen a parlar de la festa i el primer que li ve al Ximo és un Renaul 5 Copa i la ruta del 'abadejo'.

Joan es capaç de referenciar programa i minut de tot el que han dit ens els 50 programes anteriors. I una

de les coses que fa és parlar de la pel·lícula Druk i la influència de l'alcohol en les nostres vides. I la

pregunta és: una festa sense alcohol és una festa? I Ximo parla de la Cola Cortals una beguda d'allà dalt.

Allò primer que fan després de la incursió del Copa és viatjar als origens de la festa. Passem del peleolótic

al neolític. I analitzen l'inici de l'oci a les coves del paleolític. Ximo no es creu res i aprofita per contar

quan va fer de xaman Joan es proposa com a repte d'enguany ara que ja tots s'han oblidat dels seus

proposits treure-lo dels seu escepticisme cada vegada més penetrant.

Amb tot això, la gran pregunta és: en quina festa t'haguera agradat estar després d'un gran esdeveniment

històric i Ximo diu que en l'ofrena de flors del 76.

Perden el 'flow' parlant de la festa i trobem de veure com trobar-lo analitzant quin és el ritme del podcast.

I això és allò al que aspira un actor, ser no estar. La història de Laurence Oliver ho explica mentre parlen

d'Omar Sharif i que vivia al costat d'un dels sogres de Joan a París. La il·luminació de la que parla Oliver,

Joan l'ha sentida fent el podcast. Per això, li pregunta a Ximo si se'l pot considerar actor.

Dels actors del nostre país, Ximo creu que Toni Cantó és el que ha arribat al Nirvana. Albert Rivera té el

seu moment després que l'hagen acomiadat del despatx d'advocats.

Sense saber molt bé com passen a fer l'analisi de les eleccions de Castellà Lleó. Resulta que hi ha vora 10

partits nacionalistes i independentistes de Castellà Lleó.

Joan ja que no està al grup de wasahap dels amics decideix parlar-los pel podcast per rememorar la

decadència de la seua última festa. I Ximo conta el dia exacte en què es va fer major. I l'hora.

I entre festa i festa acaben parlant de les experiències de Ximo en el carnestoltes de Venècia i de Joan en

Nothing Hill, pel camí es claven amb el de Vinaròs i les gaiates de Castelló.

D'alguna manera relacionen el carnestoltes de Nothing Hill amb el Palau de Versalles.

Recomanen fer un viatge a Londres i acaben enviant a fer la mà a les gaiates, però sense acritud i molt

poquet.