Som-hi doncs

Sí us pregunto si coneixeu la cançó “Land of the 1000 dances”, és probable que molts no caigueu en el títol de la cançó. I és que hi ha cançons que la gent coneix més aviat per la seva manera de cantar-la que no pas pel seu títol. Aquest tema de Wlson Picket ha passat a la història com “la cançó del na na na na”.

La curiosa història que s’amaga darrera aquest hit músical deixa clara la influència que pot tenir un accident o una casualitat al’hora de canviar la destinació dels grups o de les cançons. La versió original data de l'any 1962 i la va compondre Chis Kenner. Kenner era un cantant degospel de Nova Orleans que, com molts altres, en aquella època componia temes ballables llavors en voga. En aquellaa ocasió es va fixar en un vell espiritual bastant conegut: 'Children Go Where I Send You'. Algunes de les edicions en el disc assenyalen també a 'Fats' Domino com a coautor, segons expliquen perquè així ho va acordar amb Kenner a canvi de la meitat dels drets. En aquell moment encara no incloïa el famós “na na na”. De fet, ni tan sols va ser idea de Picket incloure aquesta (diguem-ne) “lletra”.

Per trobar els origens d’aquesta enganxosa manera de cantar ens hem de remuntar al 1965 quan el grup Cannibal and the Headhunters, estava interpretant la seva pròpia versió del tema quan de sobte el seu cantant, Frankie “Canibal” Garcia es va oblidar de la lletra. Què havia de fer per no perdre l’esperit i la potència? Doncs improvitzar. I no se li va ocórrer altra cosa que començar a tararejar el famós “na na na” que passaria a la història. En observar que la gent quedava encantada amb la improvisació, no van dubtar a repetir-ho en totes les seves actuacions futures, i així fou com va néixer “l’ànima” d’aquesta cançó.

No obstant això, qui va llançar "La terra de les mil danses" a la fama universal va ser Wilson Pickett. Nascut a Prattville (Alabama), aquest cantant s’havia iniciat en la música (com la majoria de cantants de soul) cantant en un cor local de música Gospel. Després de militar en diverses formacions, El 1962 va gravar un demo d'una cançó que havia escrit anomenada "If You Need Me" i la va enviar a Jerry Wexler, productor d'Atlantic Records. Wexler va donar al cantant Solomon Burke, i aquesta s’acabaria convertint en un dels seus majors èxits. Pickett va quedar destrossat quan va descobrir que Atlantic havia regalat la seva cançó. Però això no va aturar al jove cantant; el destí li tenia preparada un èxit millor per ell, i aquí és on entra “Land of 1000 Dances”.

La seva versió la va gravar amb destacats músics de sessió del Muscle Shoals Sound Studio als FAME Studios d'Alabama, lloc mític on havien editat els seus discos grups i cantants com The Rolling Stones, Aretha Franklin, Willie Nelson, Joe Cocker, Paul Simon o Cat Stevens . Es va editar en single el 1966 i inclosa en l'àlbum 'The Exciting Wilson Pickett', aconseguint el Nº 1 de les llistes Hot R & B.

Aquesta clar que “Land Of A Thousand Dances” és una de les cançons més versionades de la història, i més corejades també gràcies a aquest lapsus de Frankie Garcia va tenir durant un dels seus concerts. L'hem escoltat en la veu de: Tina Turner, Tom Jones o Johnny Rivers. Potser una de les revisions més interessants és la que va fer el músic nord-americà de Hard Rock, Ted Nugent, una adaptació més rockera, moderna, desenfadada, boja, guitarrera, i en general que la va elevar a unes cotes superiors.

Tal dia com avui començaven els disturbis de Los Angeles. També recordem els naixements de Duke Ellington, Willie Nelson, Klaus Voorman, Tammi terrell i la mort del guitarrista Mick Ronson.

"Sister Golden Hair" és una cançó de la banda anglesa America, llançada com a single al maig de l'any 1975 i que està inclosa en el seu disc "Hearts", la cinquena placa comercial d'aquest trio de folk-rock, que comptava amb la producció de George Martin.

Aquesta emblemàtica agrupació estava formada originalment per tres fills de militars nord-americans traslladats al Regne Unit: Gerry Beckley (veu, guitarra, baix i teclats), Dewey Bunnell (veu, guitarres) i Dan Peek (veu, guitarra, teclats, baix). Junts van aconseguir crear harmonies cridaneres i molt notables, que van ser recompensades en bones posicions en els charts i en un èxit rotund amb un catàleg musical molt reconegut amb el pas dels anys.

Una de les cançons mes destacades dins d'aquest període de la banda va ser "Sister Golden Hair", que va ser escrita per Beckley a l'abril de l'any 1974 durant les sessions de gravació del seu anterior disc, “Holiday”. En diverses entrevistes Beckley comenta que va prendre com a inspiració per a la base musical d'aquesta peça la cançó de George Harrison, "My Sweet Lord", que comptava amb una línia de guitarra acústica de 12 cordes que va cridar immediatament la seva atenció.

Pel que fa a la lletra, aquesta té el tint característic de les composicions de Gerry, on tracta temes tan complexos com, en aquest cas, les relacions humanes i l'entorn o el tros de temps que les convoca. En aquells moments, l'escena rockera del sud de Califòrnia vivia una florida explosió, amb temàtiques socials i també intra-personals en les seves líriques. Això va marcar molt a Gerry, qui es va amarar de tota aquesta energia i va començar a depurar el seu lletres amb mans més poètiques i cuidant cada detall.

És per aquesta raó, que la cançó també té certa influència en les obres musicals del cantautor nord-americà Jackson Browne, qui en aquella època passava pel seu millor i més fructífer moment musical. Sobre això, Beckley va afirmar en una entrevista el 2004 que el seu fanatisme per Jackson Browne era perquè tenia "la capacitat de posar paraules a la música de manera perfecta i sota l'enfocament de la simplificació sobre allò essencial”. A Beckley no li importava que la música de Jackson fos depressiva, en alguns moments, perquè era fruit de la seva honestedat. Va ser per això que les cançons firmades per ell com "Sister Golden Hair", porten aquesta visió sobre la vida, amb un estil molt lligat al que es feia a Los Angeles. Va ser un esforç per treure alguna cosa semblant a aquestes cançons, i va ser feta sota un estat d'ànim molt diferent a l'atmosfera la cançó.

Consultat per la temàtica de la cançó, Beckley ha estat contundent a l'admetre que la seva estructura no és tan poètica com s’havia pensat fins aleshores i que simplement és un missatge d'amor d'un home a la seva estimada. Fins i tot, explicava en aquesta entrevista, que quan va ensenyar les cançons als seus pares aquests es van espantar perquè havien entès malament la lletra i van pensar que anava dedicada a la seva germana, que pel que semblava aquells dies no ho estava passant gaire bé sentimental. El més poètic de" Sister Golden Hair " són les seves metàfores, i va ser per aquesta raó que els seus pares van pensar que anava dedicada a la seva germana, i això no va poder explicar-ho clarament. Com a curiositat cal assenyalar que el títol, va ser inspirat inicialment pel color de cabells de les mares dels tres membres de el grup: Les tres eren rosses.

Gràcies a aquests detalls tan americans, "Sister Golden Hair" va arribar al primer lloc del Billboard Hot 100 un 14 de Juny de 1975, on va estar-s’hi dues setmanes fins a ser reemplaçada per "Love Will Keep Us Together" del duo Captain & TENNILLE. Aquest seria el segon single de la banda a arribar a aquesta posició dels charts.

Tal dia coma vui de 1945 moria afusellat i penjat de cap per avall el dictador italià Benito Mussolini i la seva amant Clara Petacci. També recordem els naixements de Jacques Dutronc, Kim Gordon (Sonic Youth) i la mort de Tommy Cladwell (The Marshall Tucker Band).

Diuen que amb la mort del seu autor, Jack Ely, el secret de la cançó “Louie, Louie” dels The Kingsmen se’n va anar a la tomba amb ell. Una cançó que feia moure els malucs de la mateixa manera que feia anar de corcoll a la FBI.

El 1983, una emissora va aconseguir ajuntar als dos protagonistes d’aquesta cançó: un per inventar-la i l’altre per fer-la mundialment famosa amb la seva versió. L'original era Richard Berry i l'impulsor Jack Ely, líder dels The Kingsmen. Perquè us feu una idea de la transcedència d’aquesta cançó, el dia que aquesta melodia complia 20 anys, la cadena de ràdio KFJC va emetre durant 63 hores més de 800 versions del tema, una mica menys de la meitat de les que s'estimen, unes 1700.

Aquests dos dies i mitjà d'escolta infinita amb la mateixa melodia es queden molt curts comparats amb els 30 mesos que el “Louie, Louie” va sonar en els despatxos més puritans de l'FBI. Durant aquests dos anys i mig van intentar esbrinar si la versió de Ely amagava missatges obscens que atemptaven contra la moral nord-americana de mitjans dels seixanta. No només no se’n van sortir sino que a més a més només van aconseguir que la cançó es prohibís a l'estat d'Indiana i en algunes emissores durant un temps.

Quin tipus de cançó s'investiga durant 30 mesos i no s'aconsegueix esbrinar alguna cosa tan essencial com la seva lletra? L'única cosa que es distingeix amb claredat de la versió de Ely i els seus The Kingsmen són les dues primeres línies: "Louie Louie. Oh no. We gotta go". A partir d'aquí, les investigacions d’un des directors més funestos de l'FBI, J. Edgar Hoover, intentarien corroborar el que afirmava una jove d'Indiana: si es reproduïa a 33 revolucions per minut es podien entendre missatges obscens. Després de l'estudi de tres agències governamentals el cas va ser tancat, perquè que no van aconseguir desxifrar la lletra de la cançó a cap velocitat.

La lletra original, era de Richard Berry, un mariner que en una nit de borratxera explica a un cambrer anomenat Louie que la seva estimada està a Jamaica i vol a anar a buscar-la. La versió de The Kingsmen és una cosa diferent, com va poder comprovar l'FBI durant dos anys i mig. La seva primera versió, la original de Richard Berry va veure la llum per primera vegada el 1957, i "Louie, Louie" es va convertir ràpidament en un gran èxit a tota la costa oest nord-americana. Va ser composta pel propi Berry la primavera de 1955, després d'un bolo a la sala de ball Parc Harmonia a Anaheim, Califòrnia on la banda Rick Rillera and The Rhythm Rockers oferien un concert de calypso i Jazz llatí. El primer tema que va sonar va ser un txa txa txa de Rene Touzet, anomenat "Loco cha cha cha ". Sense adonar-se'n, Berry va començar a tararejar seva repetitiva introducció i sobresaltat per la troballa, va buscar un tros de paper, que en realitat era una bossa de menjar arrugada i va gargotejar-hi un parell de línies que s’acabarien convertint en el tema d'avui. Amb el riff i ritme bàsic, Berry es va posar a compondre el seu nou tema, influenciat també per un tema popularitzat per Frank Sinatra, "One for My Baby (And More One for the Road)".

?

Però tornem ara a la cançó que va fer anar de corcoll als federals. La versió que van fer The Kingsmen, en un principi s’havia plantejat com un tema instrumental, i va ser just abans d’entrar a l’estudi de gravació que es va decidir posar-hi lletra. Sempre s’ha dit que la mala pronunciació de Jack Ely va ser el motiu pel qual l’FBI no aconseguís desxifrar el sentit de la lletra. El cas és que l’enginyer de so volia aconseguir un so similar al d’un directe i per aconseguir-ho, va col•locar el micròfon d’Ely entre els seus companys i, perquè no s’hi colessin els seus instruments, el va situar tan amunt com va poder; tan amunt que el pobre Jack va haver de cantar de puntetes i alçant el cap.

La banda solia canviar la lletra contínuament en les seves actuacions en directe incloent variacions de relatiu contingut sexual, que, com és normal, feien les delícies dels joves fans de la banda de Portland. Cada versió tenia un petit matís picant nou, (en realitat frases absurdes, que només cobraven algun sentit gràcies a l'entonació i gestualitat que Jack Ely els imprimia) el que va augmentar la popularitat del tema, i per descomptat, les vendes del single.

El resultat va ser un èxit aclaparador aconseguint el número 2 de les llistes i venent més d'un milió de còpies. I no només això, sino que infinitat de bandes van fer la seva pròpia versió: Kinks, Motörhead, The Clash, Tina Turner, The Troggs, Frank Zappa, Beach Boys o Iggy Pop.

Tal dia com avui de 1925 el magribé Adb el Krim encapçala una força militar contra el protectorat francès al Marroc. També recordem els naixements de Peter Ham (Badfinger), Sheena Easton, Isobel Campbell (Belle & Sebastian) i la mort de Jack Ely (The Kingsmen).

Amb la seva “Rescue Me”, Fontella Bass confirmava una cosa: Pot ser que l'amor sigui cec, però és que, a més a més, moltes vegades també és sord. Tot i això, el que és indubtable és que té bon ritme.

Fontella Bass, originària de Saint Louis (Missouri) era filla de la cantant de gospel Martha Bass (membre de Clara Ward Singers) i germana del cantant David Peaston. Amb un parentiu així (com ja li va passar a Whitney Houston) era inevitable que Fontella acabés dedicant-se a això de cantar. I no va trigar gaire a donar mostres del seu talent; als cinc anys ja acompanyava al piano a la seva àvia quan aquesta cantava als funerals. Als sis cantava al cor de l’església, i als nou ja acompanyava la seva mare en gires pels Estats Units.

“Rescue Me”, és una d'aquestes cançons que, per desgràcia, són l’únic èxit d’un artista; cantants que passen a la història per una sola cançó, i Fontella Bass va deixar el món de la cançó poc després de publicar aquest tema. Una cançó de rhythm and blues gravada i llançada com a senzill el 1965 que sense cap mena de dubte es convertiria en el major èxit de la carrera de Bass, aconseguint el lloc número 1 en les llistes de R & B durant quatre setmanes i col·locant-se en la posició número 4 en el Billboard Hot 100.

Segons l'escriptor Robert Pruter en el seu llibre “Chicago Soul”, la cançó va sorgir a partir d'una composició i assaig en una sessió a Chess Records. Un dissabte d'agost de 1965, Bass estava asseguda en una sala d'assajos amb els productors i escriptors Carl Smith i Raynard Miner. Estaven jugant amb la cançó quan l'arranjador Phil Wright va entrar, i entre tots van donar a llum a 'Rescue Me'. Tot que Smith, Miner i Davis li havien assegurat que es reconeixeria la seva contribució a l'autoria de la lletra de la cançó, això mai va succeir.

Bass va gravar la cançó en tres preses i ho va fer amb uns músics de primera fila. Minnie Riperton (la famosa cantant de “Loving You”) li proporcionava els cors, mentre Maurici White i Louis Satterfield, dels Earth, Wind & Fire, tocaven la bateria i el baix respectivament. A part d’ells, també hi van participar altres músics com ara Pete Cosey i Gerald Sims a la guitarra, Leonard Casten al piano i Sonny Thompson a l'òrgan.

Com a curiositat en aquesta cançó, i segons la pròpia cantant, els murmuris que se senten en la cançó van ser improvitzats. En una entrevista amb The New York Times el 1989, va explicar que quan estaven gravant aquest fragment, es va oblidar d'algunes de les paraules. En aquell moment, mentre la cinta seguia corrent, es va enrecordar de quan cantava a l'església i del que solia fer quan se li oblidava la lletra, que era precisament això, murmurar; el fet és que va quedar bé i aquella presa va quedar per a la posteritat.

En aquest èxit del soul de la dècada dels 60, Fontella, demanava a crits que aparegués un príncep blau per rescatar-la, però no hi havia manera. Moltes vegades és culpa nostra perquè ens entestem en mirar cap a la direcció equivocada o bé perquè estem tan encegats que no som capaços d’interpretar les senyals que ens envien des del nostre voltant.

La versió original de "Rescue Me" va ser utilitzat en una campanya publicitària d’American Express, i va ser precisament quan es trobava en el punt baix en la seva vida. Era el dia de Cap d'Any de 1990 quan estava mirant la televisió i de sobte va sentir la seva pròpia veu cantant "Rescat Me" en l'anunci de televisió d’aquesta entitat financera. Com si es tractés d’una senyal divina, aquest fet la va motivar a posar ordre a la seva vida, començant per consultar sobre l'ús comercial de la seva gravació. Aquesta demanda es va saldar l’any 1993 amb un acord amb American Express i la seva agència de publicitat adjudicant a Bass 50.000 dòlars més danys punitius.

Fontella Bass va ser un estel fugaç, i la seva criatura no reconeguda “Rescue Me” una joia del Soul i el Rhythm and Blues dels 60 que a dia d’avui, més de 50 anys després seguim recordant i ballant-la com si s’hagués publicat ahir mateix.

Tal dia coma vui del 1184 aC els grecs entren a la ciutat de Troya dins el famós cavall de fusta. També recordem els naixements de Doug Clifford (Creedence Clearwater Revival), Dick Rivers i les morts del compositor Sid Tepper, el cantant Billy Paul i el productor Alain Milhaud.

Allee Willis va començar fent els seus primers passos com a compositora fins que va rebre una invitació d'Earth, Wind & Fire. Treballar al costat de la banda li va obrir la ment i gràcies al misticisme del líder, Maurice White, va compondre 'September', el primer èxit d'aquesta col·laboració i tot un clàssic de la música disco.

Quan va sonar el telèfon d’Allee Willis no podia imaginar-se qui hi havia a l'altre costat de la línia. Willis va despenjar, van preguntar per ella i li van oferir una oferta que no podia rebutjar: "Sóc Maurice White. Vull que vinguis a escriure el següent àlbum d'Earth, Wind & Fire". Com havia aconseguit el seu número de telèfon el líder d'Earth, Wind & Fire? Allee Willis tenia una teoria: "A principis de 1978, Patti LaBelle va escoltar algunes de les seves cançons i la va portar fins a San Francisco, que era on estava gravant les demos, perquè ella no tenia diners per gravar-les en cintes. Ella li va presentar a Herbie Hancock, que també estava gravant en aquell estudi. Entre Patti, Herbie, amb qui va acabar escrivint molt, i un amic seu amb el qual sortia Verdine White, que era el baixista de Earth, Wind & Fire, Maurice White va lligar caps.

Quan Willis i White es van conèixer en persona, Allee va descobrir l'interès que el líder d'Earth, Wind & Fire sentia per la metafísica i com aquest la incorporava a la banda: "El seu material estava molt influït per les filosofies orientals, una actitud increïblement positiva en la vida; el contingut de la lletra de les seves cançons no era el típic que podies trobar a la música soul d'aquell moment". QuanWillis va marxar de l'estudi el primer dia, Maurice li va donar el nom d'un llibre que es titulava 'El venedor més gran de món', i la va enviar a Bodhi Tree, una llibreria espiritual de Los Angeles on va comprar diversos llibres. Per a la compositora, aquell descobriment va ser transcendental: "El que havia de ser una senzilla experiència, es va convertir en una experiència increïblement completa perquè es vai capbussar en aquells llibres.

A Allee Willis aquelles lectures no només li van canviar la forma de veure la vida, sinó que a més li van servir de material per trobar inspiració a l'hora d'escriure 'September', la primera cançó que anava a compondre per a Earth, Wind and Fire, una cosa que se li va anar de les mans: "La lletra va començar ocupant unes 25 o 30 pàgines mentre intentava entendre-ho tot. Un cop solucionat el problema de la lletra, Willis es va emportar una sorpresa quan va escoltar per primera vegada com havia de sonar la seva cançó; ells ja havien començat la introducció quan va entrar a l'estudi per conèixer a tothom i el que va sentir la va fascinar.

A l'inici de la cançó hi ha una data, la nit del 21 de setembre, una decisió de White a la qual Allee va voler buscar-li un significat. Li va preguntar per què el 21, però sorprenentment Maurice li va respondreque no tenia un significat real. La sensació era el més important i el 21 sonava fonèticament perfecte segons ells. Però si a Allee Willis a el principi li costava escriure coses que no entenia, pitjor portava treballar amb paraules que no signifiquessin res. Encara que moltes vegades s'ha interpretat que durant la tornada la banda coreja "Party on", el que de veritat estan dient és "da- ja", cosa que Willis no entenia; de nou, Maurici, li va contestar que sonava genial i punt.

'September' es va incloure en el disc "The best of Earth, Wind & Fire, Vol. 1", un àlbum recopilatori que recollia els millors temes de la banda al costat de tres cançons noves: una versió del tema dels Beatles 'Got to get you into my life ', tret de la banda sonora de la pel·lícula "Sgt. Pepper 's Lonely Hearts Club Band " ,' Love music 'i aquesta ‘September'. És curiós que la banda es plantegés treure un àlbum de grans èxits i que els seus dos temes més coneguts arribessin després d'aquest recull. D'una banda, 'September', que era la cançó nova, és molt més recordada que qualsevol de les altres que apareixien en la col·lecció de les seves millors cançons. D'altra banda, 'Boogie Wonderland' (1979) vindria després, també signada al costat de Allee Willis.

Col·laborar costat de Earth, Wind & Fire li va obrir les portes a Allee Willis, i el seu currículum inclou la composició de temes com 'Neutron dance' (1984) de Pointer Sisters, inclòs en la banda sonora de "Superdetective a Hollywood", 'You 're the best' (1984), de Joe Esposito, utilitzat en "Karate Kid", 'What have I done to deserve this?' (1987), dels Pet Shop Boys amb Dusty Springfield, o 'I'll be there for you '(1995), la sintonia de la sèrie de televisió "Friends". Un historial eclèctic, per descomptat, però què es pot esperar d'una col·leccionista que dona el seu museu dedicat a el "kitsch"?

Tal dia com avui de 2005 un dels seus fundadors penjava el primer video a Youtube titulat "Me at the zoo". També recordem el naixement de Roy orbison, la publicació de "Sticky Fingers" dels Stones i el suïcidi de Peter Ham (Badfinger).