Som-hi doncs

Tal dia com avui de 1940, a San bernardino (Califòrnia) obre el primer McDonalds. També recordem els naixments de Brian Eno, Mike Oldfield i les morts de June Carter i BB King.

L'abril de 1983 Iron Maiden va llançar al mercat "The Trooper", el segon single del seu disc "Piece Of Mind" del mateix any i un dels més populars del grup britànic que, com no podia ser d’una altra manera està inspirada en una batalla de la que us parlaré tot seguit.

"The Trooper" va ser escrit pel baixista i fundador del grup Steve Harris, un dels clàssics de la banda i un imprescindible en els repertoris de directe juntament amb altres com "Run To The Hills "o" The Number Of The Beast ".

"The Trooper" (Soldat de cavalleria) explica la història d'un soldat que va lluitar en el bàndol britànic a la batalla de Balaklava de 1854, dins de la “Guerra de Crimea”. Part de la lletra està basada en el poema de Lord Alfred Tennyson "La Càrrega de la Cavalleria Lleugera". El que va passar a la batalla de Balaklava va ser un clar exemple de com una desastrosa decisió tàctica pot acabar passant a la història com un acte de valentia i d'heroisme.

Durant 3 anys, des de 1853 fins a 1856, la “Guerra de Crimea” va enfrontar a l'Imperi rus amb una gran coalició formada per Gran Bretanya, França, el regne de Paimont-Sardenya i l'Imperi Otomà. La batalla de Balaklava, de la qual parla Iron Maiden i que va tenir lloc el 25 d'octubre, va ser una de les més memorables d'aquella guerra.

El nostre protagonista és un dels soldats de la Brigada de la Cavalleria Britànica, que juntament amb la resta de soldats de la coalició, i seguint unes ordres probablement ambigües o directament equivocades, va entrar en un passadís situat entre els vessants de la muntanya, conduint a la Brigada fins a la mort. A més a més de relatar la càrrega contra els russos, "The Trooper" explica com el protagonista pateix després de ser enderrocat i descriu el que sent al donar la seva vida per seguir les ordres dels seus superiors i per la pàtria.

En definitiva, Iron Maiden parla del significat de l'honor, del deure i del valor, però també de l'horror de la guerra i de les morts que aquesta comporta, tal com va passar aquell 25 d'octubre de 1854 a la Batalla de Balaklava.

Tota la cançó és una al•legoria a la guerra. Exemple d’això és e ritme a "galop" del baix i de la guitarra, que simulen el galop de la cavalleria, que sumat al riff i a l'enganxosa tornada, converteixen a "The Trooper" en un dels temes favorits pels fans i més corejats en els concerts del grup.

“The trooper” no era la primera incursió d'Iron Maiden en la temàtica històrica. El gust pels ambients i personatges del passat és una constant del grup. Quan Bruce Dickinson, que havia cursat estudis superiors d'Història Antiga, va ingressar en el grup i es va convertir en el seu cantant i frontman, Iron Maiden es va cenyir encara més a uns temes que s'ajustaven com un guant al seu estil musical èpic, i que aportaven un gran valor afegit a les espectaculars posades en escena del seu directe. Així, per exemple, abans de “The trooper”, Iron Maiden ja comptava en el seu repertori amb temes tan significatius com The Ides of March ( 'Els Idus de març'), “Genghis Khan” o “Run to the Hills” (sobre l'extermini dels indis de les praderies als Estats Units).

Tam dia com avui de 1948 es proclama la independència d'Israel. També recordem els naixements de Jack Bruce (Cream), David Byrne (Talking heads), Ian Astbury (The Cult) i les morts de Eduardo Benavente (Alaska y los Pegamoides), Frank Sinatra i el cap de premsa els beatles Tony Barrow.

Quan una banda aconsegueix que un tema seu acabi considerant-se com a himne “no oficial” d’un país, és que ha transcendit i anat més enllà de la música com a tal. Això és el que ha passat amb els anys amb “Down Under”, un tema original (o no perquè tot seguit ho veurem) dels australians Men at Work.

Pocs temes han transmès al llarg de la història de la música, tan bon rotllo com "Down Under", un dels singles del primer disc de Men at Work, 'Business As Usual' i, segurament, un dels temes més representatius d'Austràlia com a país. La banda només publicaria dos discos més abans de separar-se, però, el seu hit restaria imperible amb el transcórrer de les dècades. A més de la seva tonalitat alegre i la seva tornada enganxosa, que la van convertir en un hit instantani, la seva lletra no deixa de ser un homenatge afectuós a la seva terra; a la que ells anomenen afectuosament “allà baix”.

Però per trobar l’origen de l’èxit de “Down Under” cal que ens situem a l’any 1983 durant una competició esportiva. Aquell any, els Estats Units eren vençuts per primera vegada en la història a la Copa Amèrica, una competició de regata en la què Austràlia es va coronar com a campiona. L’aleshores Primer Ministre australià, Bob Hawke, va decidir donar a tot el país un dia lliure per celebrar-ho i, a més a més, va dir que qualsevol directiu que acomiadés a un empleat durant aquell dia seria considerat com un "esgarriacries". No hi ha dubte que eren temps molt feliços en què, al mateix temps, la cançó de la que avui us parlem sonava de fons en totes i cadascuna de les celebracions, quedant-se en la memòria de la gent al costat d'aquells meravellosos records. D'aquesta manera, un any després de la seva sortida, el tema es va acabar convertint en l'himne “no oficial” d'Austràlia.

Un altre dels factors més importants va ser l'explosió del seu videoclip a la MTV. En aquell moment, el canal de televisió portava en antena tan sols un any i, a l'estar començant, no tenia un gran repertori de videoclips on triar. Men at Work tampoc tenia massa idea sobre aquell canal, però sí que va veure que hi havia bandes britàniques i australianes que portaven un temps promocionant-per allà. Va ser aleshores quan van decidir fer alguna cosa que anés d'acord amb la seva personalitat, un clip de baix pressupost, amb ajuda d'alguns dels seus amics i improvisant idees sobre la marxa. Com a curiositat, el tipus que mesurava "sis peus" i que li ofereix un 1 sandwitch de Vegemite al protagonista de la cançó, era el bateria de la banda, Jerry Speiser que, per descomptat, no era tan alt com semblava, i que va haver de buscar alguna cosa on enfilar-se per semblar més gran. Va ser precisament aquell caràcter desenfadat el que va fer de el vídeo un veritable èxit.

La primera versió del tema, però, no apuntava gaire alt. Una demo crua es va publicar, amb només 300 còpies, com a cara B del single "Keypunch Operator", un tema a hores d'ara més que oblidat. Amb l'ajuda d'un bon productor, la banda va aconseguir portar la seva música a un altre nivell i convertir-la en un himne, que Colin Hay tornaria a gravar en dues ocasions al llarg de la seva carrera.

?

No obstant això, totes les grans històries tenen una part fosca i la de "Down Under" va arribar el 2009, quan una companyia va intentar demandar a la banda al•legant que els australians havien plagiat un tema per a nens anomenat "Kookaburra", i del que la companyia tenia els drets. L'element de la discòrdia va ser la flauta que sona a la cançó. La cançó infantil havia estat escrita el 1932 per la professora Marion Sinclair, però la companyia, amb els seus drets d'autor en mà, es va intentar emportar un 60% dels drets del tema. Al final, el veredicte va ser que l'empresa es quedés un 5% dels drets, que tindrien caràcter retroactiu des de 2002. En definitiva, els intengrants de Men at Work van haver de pagar 100.000 dòlars més els 4,5 milions que es van gastar en la defensa.

Després del judici, Coli Hay va dir: "Me n’aniré a la tomba sabent que 'Down Under' és una cançó original. En més de 20 anys ningú ha notat cap semblança amb 'Kookaburra'. Marion Sinclair mai va fer cap reclamació ni va indicar que ens haguéssim apropiat de cap part de la seva cançó , i ella seguia viva quan la vam publicar. Sembla que ella tampoc va veure la similitud".

Greg Ham, que va contribuir a la part de la flauta, va quedar devastat per aquest veredicte afegint que l’entristia que la cançó passes a la història per aquest judici. Es va mostrar terriblement decebut per la manera com ell seria recordat, com a plagiador. De fet, el disgust va ser tan gran que la salut del músic va començar empitjorar des d’aquell moment, fins que va morir el 2012 als 58 anys. El cantant Colin Hay va culpar a l’empresa demandant de l'estrès i el trauma que va acabar amb la vida del seu company músic.

Sigui com sigui, fins i tot a dia d'avui, "Down Under" segueix sent un dels temes més reconeixibles que ens han arribat des d'Austràlia i una de les cançons amb què els seus habitants se senten més identificats. Això és una cosa que cap jutge mai els podrà treure. De fet, el seu reconeixement nacional es va veure fet realitat quan la banda va actuar durant la clausura dels JJ.OO. de Sidney de l’any 2000 interpretant aquest tema davant de milions de persones.

Tal dia com avui de 1981 tenia lloc l'atemptat perpetrat per Mehmet Ali Agca contra el papa Joan pau II. També recordem els naixements del productor i compositor Mike Stoller, Ritchie Valens, Stevie Wonder i la mort del trompetista Chet Baker.

El videoclip de “Insurrección” sembla un bodegó delirant. És un dels ja clàssics de El Último de la Fila, un tema de factura ràpida i fet a contrarellotge.

El 1986, Manolo García i Quimi Portet ja havien provat fortuna amb Los Rápidos i Los Burros, però va ser la seva tercera formació la que va quallar de manera definitiva. Va succeir amb el seu segon disc, “Enemigos de lo ajeno”. Van treballar en ell durant mesos, atrinxerats en un local d’un edifici industrial del barri barceloní del Poblenou. Allà van establir la seva caserna general, tot i la desconfiança dels propietaris, per als quals dos inquilins de pèl llarg i aspecte bohemi no suposaven la millor garantia. Pagant per avançat per acabar amb les suspicàcies, es van atrinxerar en el seu particular estudi, on van treballar a preu fet per confeccionar el seu segon elapé com a duo.

Aquella reclusió va donar com a resultat una col•lecció interessant: “Aviones platea dos”, “Soy un accidente”, “No me acostumbro”, “Mi patria en mis zapatos”… però, en l'última jornada de gravació sentien que el disc se'ls quedava curt. El seu guitarrista Marc Grau va aparèixer de visita a l'estudi, i Quimi va quedar fascinat per la seva guitarra de dotze cordes. A l'agafar-la i improvisar amb ella, va sorgir un riff espontani que els va agradar. Ràpidament van demanar al tècnic que ho enregistrés, i Manolo va començar a buscar-la lletra apropiada, amagant-se en el lloc més tranquil de l'estudi: el lavabo.

Mentre Quimi anava component la música sobre la marxa, Manolo escoltava el ritme i escrivia a corre-cuita. Unes frases esbossades fugaçment en el paper acabarien constituint un dels clàssics més imbatibles del pop espanyol. En poc més de dues hores d'estudi (segons Quimi, en van tenir prou amb una) i en tot just dos minuts de cançó, van donar vida a aquest falcó ferit per les fletxes de la incertesa i la insurrecció.

La versió original acabava amb un loop, un ritme repetit sense variació, que van gravar sense bateria, i pel que fa a la lletra, Manolo la va escriure com a crítica a la companyia discogràfica, per les miserables condicions que els oferien en el contracte de gravació de l'àlbum i obligar-los a fer-ho en molt pocs dies, amb poc més que un entrepà i una cervesa per menjar. De fet, els seus autors la recorden com "una producció molt magra". Cantada amb furor, l'única lectura real i universal de “Insurrección” és concebre-la com un crit a favor de la llibertat, i de fastiguejament cap a la companyia i cap a la societat.

I si ens fixem en el seu videoclip, tot plegat té pinta de bodegó: un home amb aires de Dalí mirant a sostre, una jove amb unes ulleres de sol estrafolàries i llacet, un torero amb cabellera Beattle, una dona barbuda... tots ells asseguts en una taula. Al davant, unes nenes juguen a terra a qualsevol cosa i, en primer pla, aliens a la surrealista escena, dos joves de pèl llarg miren a la càmera.

Tal dia com avui de 1949 la Unió Soviètica aixeca el bloqueig del Berlin Oest. També recordem els naixements de Burt Bacharach, Steve Winwood, el casament de Mike Jagger i Bianca Pérez Bruna i la mort de Antonio Vega (Nacha Pop).

Aquesta és la història, o més aviat dos en una, de "Sugar, sugar", una cançó que va aconseguir el Nº 1 el 1969 interpretada per The Archies, un conjunt que mai va 'existir', ni va donar mai cap concert.

"Sugar, sugar", una cançó que destil•lava bon rotllo per cadascun dels seus prous, va arribar al cim musical coincidint amb la 'invasió' pop britànica dels Beatles i els Rollings a través de les veus d'un misteriós grup representat per personatges d'un còmic que de forma enigmàtica ocupaven la portada del disc. Una setmana abans del seu llançament, Don Kirshner, el seu productor, havia iniciat una campanya publicitària a la televisió per anunciar l'estrena d'una sèrie de dibuixos animats amb el títol 'The Archie Show', on els protagonistes eren precisament els seus intèrprets. Una banda musical de la qual mai es va conèixer de cap concert ni de cap contacte amb la premsa La realitat era que ... físicament mai van existir! Eren músics d'estudi!

La història de "Sugar, sugar" amb The Archies és una mica rocambolesca. A finals de 1967, quan Don Kirshner, fou contractat per a la sèrie va contactar Jeff Barry (qui amb Ellie Greenwich formava un dels equips de compositors més important de llavors), que al seu torn poc després va contractar al vocalista Andy Kim, també compositor) i la cantant Toni Wine.

El debut del programa va ser tot un èxit i el primer senzill del grup, "Bang Shang-a-Lang", va estar a punt a punt d'entrar al top 20 a finals de 1968. Van ser Barry i Kim els que van escriure "Sugar, sugar ", però el que no tots coneixen és que era un tema que al principi Don Kirshner havia 'reservat' per a The Monkees, banda a la qual alguns han arribat a comparar amb els mítics The Beatles. No obstant això, tot i la insistència de Kirshner, que havia estat el seu 'creador', el grup va rebutjar la seva proposta. Llavors va ser quan, pensant en la possibilitat d'estalviar-se una nova selecció i un altre tipus de conflictes, va decidir incorporar-la a la sèrie televisiva protagonitzada per The Archies. Així va ser com "Sugar, sugar" va acabar convertint-se en el major èxit musical de 1969. Un autèntic boom que va arribar al Nº 1 de les llistes Bilboard (USA) on va estar-s’hi 4 setmanes, aconseguint el primer disc d'or de la banda que no existia. Després de la seva edició, Don Kirshner la va lliurar als directius de les emissores de ràdio sense indicar-los el nom del grup. Només arran de les crítiques favorables, i veure que caminava cap a l'èxit, els va informar que havia estat gravada per a una sèrie de dibuixos animats per un grup d'estudi.

The Archies estaven formats pels següents personatges de la sèrie: Archie (guitarra principal), Reggie- 'Carlos' (guitarra), Jughead- 'Torombolo' (bateria), Betty- 'Pandero' (percussió), Verónica (orgue i teclats ) i Hot Dog (mascota). Vivien en un barri residencial a l'est de Riverdale i solien reunir-se a la casa d'algun membre del grup per assajar. Les seves cançons anaven 'dirigides' principalment al públic adolescent, de manera especial als seguidors de la sèrie. Al menys aquesta va ser la primera intenció. Tan és així que els primers singles es van regalar en caixes de cereals en el format 'flexi-disc', un format promocional que es reproduïa amb certa dificultat en els tocadiscs de l'època.

?

The Archies van ser un dels primers conjunts de ficció de la història de la música pop. Eren la imatge dels personatges de la sèrie d'animació 'The Archie Show'. Gràcies a la tècnica 'multipista', un sol cantant, anomenat Ron Dante, gravava totes les veus masculines. El mateix passava amb les veus femenines, que en els seus inicis van anar a càrrec de la cantant Toni Wine. Com en la majoria dels grups de 'bubblegum', la resta de la banda també estava formada per músics d'estudi.

De "Sugar, sugar" s'han fet moltes versions. Algunes per artistes tan reconeguts com Wilson Picket, Tom Jones o Ike & Tina Turner, sense oblidar a Bob Marley amb el seu característic ritme reggae. No obstant això, van ser Ron Dante, Toni Wine, Jeff Barry, Andy Kim i altres músics d'estudi que la van fer pujar a un triomf inesperat convertint-la en el disc més venut de l'any 1969. The Archies van ser un grup 'ficiticio' per a una cançó 'bluggegum '.

Hi ha qui veu el món a través d’un prisma de colors i hi ha qui ho veu tot negre. Les cançons reflecteixen l’estat dànim de qui la canta, i “Paranoid” dels Black Sabbath és tota una rebelació de l’estat d’ànim del grup en el moment del seu llançament.

“Paranoid” va ser composta pel que per a molts és el primer grup de “heavy metall” de la història, Black Sabbath. Publicada el 1970, va ser un dels primers èxits d'aquesta banda, convertint-se en una de les seves més representatives i memorables peces. Tot i que en cap moment es mencionen en la lletra de la cançó, se suposa que està inspirada en com et poden afectar certes substàncies en moments determinats. Ja se sap que el bon poeta és aquell que insinua. Et poden convertir en un ésser apàtic, insegur i poruc, incapaç de relacionar-se amb la societat.

El que en un principi havia de ser (com tantes altres vegades) un tema de farciment i compost en qüestió de minuts s’ha acabat convertint amb el pas dels anys en una de les cançons insígnia del grup. Segons s’explica, havent acabat de gravar el seu segon àlbum, els Black Sabbath es van adonar que necessitaven un tema més que durés aproximadament uns tres minuts per completar-lo. La tasca de trobar aquest “plus” va recaure en Tony Iommi, guitarrista de la banda, que es va quedar component a l'estudi mentre els altres se n'anaven de copes al pub. Al cap de poc, van tornar i en uns vint minuts la van acabar entre tots. Durant l'enregistrament, de fet, Ozzy Osbourne estava llegint la lletra, perquè ni tan sols se sabia les paraules de memòria encara. Per la seva banda, Tony Iommi la va enregistrar amb un “ull de bellut” ja que segons s’explica, la nit abans de gravar, la banda es va ficar en una baralla de la qual Iommi va sortir-ne mal parat. De fet, la història d’aquesta baralla la podeu escoltar en el tema "Fairies Wear Boots".

Geezer Butler, baixista de la banda, va dir sobre el significat de la cançó en una entrevista que “tracta sobre la depressió, ja que no sabia la diferència real entre depressió i la paranoia quan la va escriure. És com amb les drogues: quan et fumes un porro, et tornes una mica paranoic sobre la gent, et costa relacionar-te. Hi ha una relació directa entre la paranoia que et dóna quan et drogues i la baixada que et ve després".

En el moment de la sortida del disc la Guerra de Vietnam esclatava i hi havia crisi mundial, de manera que la discogràfica no va voler titular el disc "War Pigs" com estava plantejat originalment, i el va subtituïr per “Paranoid” i aquí és on el títol d'aquesta cançó va prendre sentit pel que s'estava vivint. No obstant això, aquest canvi no va arribar a la portada, en què hi ha un home amb una espasa i un escut, en referència al títol original.

«Paranoid» va ser llançada com un senzill, amb «The Wizard» com a cara B, al Regne Unit al juliol de 1970 i va aconseguir el lloc número 4 en les llistes de popularitat d'aquest país. També va aconseguir ser número u a Alemanya i va obtenir la segona posició en el Dutch Top 40 dels Països Baixos i en les llistes de Bèlgica i Suissa.

?

La cançó va ocupar el lloc 34 en la llista de VH1 de les millors “40 cançons de metal” i el lloc 4 a la llista “VH1 Greatest Hard Rock Songs” el 2009. Al març de 2005, la revista Q va col•locar la cançó en el lloc 11 en la seva llista de les “100 millors cançons de guitarra”. La revista Rolling Stone la va col•locar-la en el lloc 250 de les “500 millors cançons de tots els temps”. També apareix en el llibre “The Top 500 Heavy Metal Songs of All Time” de Martin Popoff com la millor cançó de heavy metal de tots els temps.

tal dia com avui de 1429 joana d'arc i el seu exèrcit trencava el setge d'orleans. també recordem els naixements de gary glitter, phillip bayley (earth, wind & fire), joe bonamassa i l'edició de let it be dels beatles.