Som-hi doncs

Com passa en tantes ocasions, la història de la música està plena de casualitats. Una de les claus de l’èxit es basa en “estar en el lloc oportú i en el moment precís”, que va ser el que li va passar a Chubby Checker, un cantant gairebé desconegut que va tenir la sort de ser escollit per al programa "American Bandstand" de la cadena de ABC dedicat a la promoció de joves valors, i que acabaria fent-se famós gràcies al tema: “Let’s twist again”.

S'explica que Dick Clark, el seu presentador i productor, havia convidat els creadors originals del twist, Hank Ballard & The Midnighters, per promocionar el seu single, però no van poder acudir-hi. Per tal d’omplir l’espai que havien deixat, Clark va buscar amb urgència un substitut i ho va fer a través de la discogràfica Parkway, amb la qual mantenia relacions comercials i recolzava en el seu programa. Al final es va decidir per un jove cantant de 18 anys anomenat Chubby Checker, que ja havia gravat un parell de discos imitant a figures com Fats Domino, Elvis Presley o The Coasters. Amb una veu semblant a la de Ballard, Chubby destacava sobretot per la seva forma de moure’s a l'escenari, cosa que li venia com anell al dit al ritme de la cançó.

Ernest Evans, veritable nom de Chuby Checker, havia nascut el 1941. Va començar a cantar molt jove i ja abans de gravar el seu gran èxit "The Twist" havia publicat un disc d'escassa acceptació amb versions de cantants en voga. La seva explosió li arriba amb un tema que en si mateix no és musicalment innovador. Tampoc ho era la seva veu, massa aguda i forçada. No obstant això, les seves aparicions televisives i el seu impacte escènic el van convertir en un guanyador. Un entusiasme provocat precisament per la seva forma de moure’s amb uns passos de ball que més tard es van tornar patrimoni de tots.

Després de l’èxit de “The twist”, la discogràfica havia d’explotar fos com fos l’empenta aconseguida gràcies a aquell ball que havia posseït al jovent americà, així que van repetir la fórmula, aquesta vegada amb “Let 's Twist Again” que literalment es traduiria com a “Tornem a ballar twist”. Aquesta cançó que quedaria per sempre més lligada al nom de Chuby Checker va ser escrita per Kal Mann i Dave Appello, i va sortir al mercat el 1961, interpretada pel que aleshores ja era mundialment conegut com a “Rei del Twist”.

“Let' s twist again” va demostrar que hi havia un mercat per al twist. Ningú podia imaginar que l'època de més popularitat d'aquell ball encara estava per arribar. Es va fer evident a finals de 1961, quan la premsa i la televisió van difondre la notícia que el twist s'havia convertit en el ball de moda entre la gent “chic” més gran de trenta anys de Nova York, que freqüentava locals com el Peppermint Lounge . Aquest públic tan sofisticat va contribuir immediatament a recrear l'allau d'èxit al voltant del twist: els locals van començar a contractar bandes de twist, totes les cases discogràfiques es van posar a revisar els seus catàlegs per recuperar aquells discos, i Cameo-Parkway es va convertir de seguida , gràcies a Checker i a The Dovells, en la companyia reina del twist.

La cançó va arribar al número 1 dels rànquings als Estats Units, i es va convertir en el posseïdor de el rècord de ser el primer senzill a aconseguir el primer lloc dues vegades en anys diferents, la primera vegada en 1960 i després el 1962. També va gravar la cançó en alemany, com Der Twist Beginnt i Johnny Hallyday va popularitzar a França una versió en aquest mateix any.

Tal dia com avui de 1298 es col·loca la primera pedra de la catedral de Barcelona. També recordem els naixements de Thelma Houston, Lluís Llach, Phi Anthony Campbell (Motorhead) i la mort del cantautor country Eddie Rabbit.

El grup de constantí Els Pets va insuflar positivitat a més no poder amb el tema que donava nom al disc que el contenia: “Bon dia”. Una cançó que parlava dels pobles, una cançó costumista, que ens recordava aquells carrers on tothom es coneixia, on la gent se saludava, potser inconscientment un homenatge a la “Cançó de matinada” que anys abans havia popularitzat el noi del Poblesec. “Ningú ho havia demanat, però feia bon dia.”

El trio més il·lustre del Camp de Tarragona havia nascut la nit de Nadal de 1985. Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, tres joves de Constantí, van començar la seva aventura musical intentant atraure l’atenció fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, demostrant que hi havia una altra Catalunya lluny dels estereotips que es coïen a la ciutat i amb inquietuds i ganes de fer bona música. Com que venien “de poble”, ells mateixos es van començar definint amb l’etiqueta de “rock agrícola”, una barreja de rockabilly, ska, reggae i lletres costumistes que reflectien la realitat que els envoltava: festa, petroquímica, sexe i sobretot música.

La seva carrera va anar en augment fins que el 1997 van tocar sostre amb un disc carregat de bones cançons; un treball imprescindible en la història de la música en català. Un disc que mostrava la maduresa d’aquells tres nois que ja no eren tan joves i que arribaven a l’etapa adulta. En aquest treball hi destacava el single que obria i donava nom al disc: “Bon dia”. “Bon dia” era una dosi d’adrenalina directa a la vena, la cançó amb la que qualsevol de nosaltres es podria llevar cada dia. Una cançó que, per la seva estructura, rítmica i lletra connectava amb una generació que cada cop mirava més cap als seus artistes.

La lletra de la cançó la va escriure el seu cantant, Lluís Galvaldà en un autobus mentre estava de camí a Tarragona sortint del local d’assaig. Portaven estona batallant amb noves melodies, una d’elles la que tancava el disc: “Bona nit”; una bonica cançó de bressol que serviria de colofó del disc. El Lluís, en aquell autobus, va pensar que estaria bé que l’LP que estaven preparant comencés per un “bon dia” i acabés per un “bona nit”. De sobte va tenir una mena d’epifania i li va venir al cap la idea primigènia que més endavant es convertiria en el hit. Només tenia les paraules “bon dia” i la melodia de darrere. Ell mateix explicava que pregava perquè no es trobés a ningú de camí a casa per tal que no se li oblidés la música que tan espontaniament li havia vingut al cap.

La primera demo d’aquesta cançó la va enregistrar amb una gravadora de cassette el propi Lluís Gavaldà, colpejant la guitarra amb notes estacades, cantant, i imitant amb la seva boca els vents que posteriorment sonarien a la cançó original. Parlant de vents, si escolteu amb atenció les trompetes que sonen al tram final de la cançó hi podreu notar una certa semblança a les de “Penny Lane” dels Beatles. No només les trompetes sinó els cors i fins-hi-tot el ritme de bateria que el propi Joan Reig va admetre que estaven inspirats en la manera de tocar de Ringo Star. En resum, podríem considerar que tot el “Bon dia” és un homenatge al quartet de Liverpool.

Tot i que la cançó es va acabar convertint en l’himne dels esplais de tot el país i que fins-hi-tot les escoles la posaven per donar la benvinguda als seus alumnes, la seva lletra, en realitat, era un contrapunt a l’energia positiva que desprenia la seva música. Dones alcoholitzades, pudor d’orins de gat, gent amb deficiència mental, gent gran esperant que arribi el seu final, etc. Era la vida poble, sí, però un poble una mica sòrdid. Tornant al seu lletrista, Lluís Gavaldà volia explicar en aquesta cançó la dualitat del clima mediterrani; un clima que, segons ell, no sempre va en consonància amb el propi estat d’ànim i que moltes vegades ens regala un cel blau i assolellat quan en realitat en aquell moment ens sentim grisos i tristos. D’aquesta reflexió en va sortir la frase “ningú ho ha demanat, però fa un bon dia”.

De fet, parlant del clima, Els Pets van voler cantar al bon dia a través de la pluja. Dos camions cisterna van fer falta per enregistrar el videoclip d’aquesta cançó que es desenvolupava sota una pluja constant. Les imatges van ser enregistrades a la rambla del Poble Nou en un fred mes de Març. Un rodatge complicat sobretot perquè es feia difícil mantenir els ulls oberts sota tanta aigua que queia del sostres i el fred que els calava al ossos.

La cançó es va convertir en la “cançó de l’estiu” d’aquell 1997, una fita gens fàcil per una cançó en català. Sota la producció de Marc Grau (que ens deixaria al cap d’un any als 45 anys d’edat) la cançó i tot el disc es va convertir en peça indispensable per explicar la història del rock cantat en català. El disc “Bon dia” es va convertir en disc d’or i es va convertir en un dels treballs més venuts de la música catalana amb 110.000 còpies. Segons ells és l’única cançó que, des que la van publicar, no la han pogut deixar de tocar mai en cap de les gires que porten fent.

Tal dia com avui de 1937 tenia lloc la tragèdia del dirigible Hindenburg. També recordem el naixement de Bob Seger i les morts de Wayne Evans (Lynyrd Skynyrd) i Errol Brown (Hot Chocolate).

Ray Charles va popularitzar el 1960 la cançó “Geòrgia on My Mind”. En aquell moment la gran majoria d’americans pensava que la lletra es referia a l’estat meridional del seu país, però no era així. Tanmateix l'estat de Geòrgia va acabar adoptant la cançó com el seu himne.

“Geòrgia on My Mind” va ser escrita el 1930 per Hoagy Carmichael (responsable de la música) i Stuart Gorrell (autor de la lletra). La cançó era en realitat un homenatge a la germana de Carmichael, que es deia Geòrgia. El resultat va ser una lletra ambigua que pot considerar-se, tant un lament per la pèrdua d'una dona estimada anomenada Geòrgia com una balada nostàlgica sobre l'estat del sud. Carmichael va publicar en la seva autobiografia que va ser el saxofonista Frankie Trumbauer qui li va suggerir que escrivís una cançó anomenada “Geòrgia” perquè mai ningú havia perdut res escrivint sobre el Sud.

Abans que Charles la convertís en el que és avui en dia, molts altres artistes la van versionar. Intèrprets de la talla de Louis Armstrong, Dean Martin, Glenn Miller, Ella Fitzgerald, James Brown, Billie Holiday o Jerry Lee Lewis, també se la van fer seva però amb menys impacte que la del “pianista cec”.

De ben petit, als 7 anys d’edat, el que es convertiria en un dels pares del soul va perdre la visió. La seva mare li va inculcar que havia de valer-se per si mateix. Va ser aleshores quan un dia va quedar fascinat escoltant un piano en mans d'un vell solitari i això el va animar a prendre classes de música per a cecs a Florida. Als 15 anys, el jove Ray va quedar orfe, i fou aleshores quan va haver d’enfrontar-se al món començant per baix, als barris pobres, i amb l'únic mitjà que tenia en aquell moment, el piano. En plena segregació racial i en una època molt dura, el petit Ray Charles es va haver de guanyar el sustent essent cec i negre.

Amb el temps el seu prestigi va anar creixent fins al punt de guanyar-se a pols el sobrenom de “pare del soul”, tot i que molts el coneixien com “el geni". Charles va innovar i barrejar l’escència de la música gòspel que sortia de les esglésies amb el rythm'n'blues.

L'enregistrament de Ray Charles el 1960, en el seu àlbum “The Genius Hits the Road”, va aconseguir ser un èxit, i va arribar al número 1 durant una setmana al novembre de 1960 en el Billboard 100 Hot. "Geòrgia on My Mind" no seria el que actualment representa sense la versió de Ray Charles, que va aconseguir esprémer i comunicar com cap altre intèrpret el caràcter nostàlgic a manera de lament malenconiós de la composició, clarament marcat per la influència del blues i els espirituals.

Però perquè l’estat de Georgia l’acabés adoptant com a himne, van haver d’ocórrer uns malaurats incidents. El 1961, el pianista tenia previst oferir un recital al Bell Auditorium d’Augusta, una important ciutat d’aquest estat. Durant la seva gira ja s’havien produït algunes manifestacions contra la segregació racial; manifestacions amb les que Charles simpatitzava i a les que no podia donar-li l’esquena. Va ser aleshores que, per mostrar el seu suport als manifestants, Ray Charles va cancel•lar el concert. L’administració del moment no s’ho va prendre gaire bé, de manera que, a manera de represàlia, va vetar al pianista a actuar a tot l’estat de manera indefinida.

Afortunadament els temps van canviar com deia Dylan, i el 7 de març de 1979, com a símbol mutu de reconciliació amb Ray Charles, l'estat de Geòrgia va demanar-li disculpes i va adoptar “Georgia on my mind” com la cançó oficial.

Tal dia coma vui moria d'un càncer gàstric Napoleó Bonaparte. També recordem els naixements de Johnnie Taylor, Raphael, Chrissie Hynde (The Pretenders) i les morts de Isao Tomita i el periodista musical José María Íñigo.

"Ring of Fire" és possiblement un dels temes més famosos de Jonny Cash, conegut com "l’Home de Negre", però no va ser escrit “per ell”, sinó “per a ell”. I avui us explico com va anar la cosa.

Ens situem a començaments de la dècada dels 60. Johnny Cash, estrella de la música country i líder de les llistes d'èxits, se situava entre els escenaris i la fama; i al seu torn entre els excessos i l'adulteri. Era un home casat amb Vivian Liberto des de 1954, pare de quatre filles, i submergit en interminables gires musicals per tot el continent americà, però la vida de Cash va canviar de la nit al dia quan va conèixer a la que posteriorment seria la seva segona esposa durant més de 30 anys.

Era l'any 1956 quan durant una actuació a Nashville d'Elvis Presley, company de segell musical, Cash va creuar les seves primeres paraules amb una jove cantant anomenada June Carter. No era la primera vegada que la veia, per a això cal remuntar-se a 1950, durant una excursió amb la "Dyess High School", quan Cash anava a l'escola. Aquí es va enamorar de la noia que tantes vegades havia escoltat per la ràdio. June era molt coneguda als escenaris per formar part del grup "The Carter Family", sens dubte un dels més importants en la seva època. Des d'aquella actuació del "Rei del Rock", Cash i Carter van començar a coincidir tant en els escenaris, com en la nit.

Va ser l'any 1961 quan davant la insistència de Cash, el seu representant i els caps del segell discogràfic van accedir a que June Carter pugués formar part de les gires musicals. Tots dos s'agradaven des d'aquell primer encontre, i mantenien un lleuger romanç a esquena dels seus respectius matrimonis. Per a la cantant, enamorar-se de Johnny Cash era una de les coses més doloroses que li havien passat a la vida. Comentava que era com estar en un cercle de foc del què no podia sortir. Entre tantes anades i vingudes, i el cansament de June pel ritme frenètic i desenfrenat de “l’home de negre” va arribar un dia en el que es va asseure al costat del seu amic, el també cantant Merle Kilgore, i van compondre una cançó. Un tema que explicava els sentiments de la major de les germanes Carter, i la seva relació amb Johnny Cash.

Curiosament, la primera versió la va treure la germana petita de June. Parlem d'Anita Carter, qui l'any 1962 grava "Ring of fire" amb molt poc èxit, però el seu autèntic valor d’aquest primer enregistrament no és “musical” sino “històric”.

Qui la va enlairar fins al capdamunt de les llistes de vendes va ser el seu inspirador, el propi Johnny Cash, que un any després la v aincloure dins del seu àlbum "Ring of fire: The best of Johnny Cash". Un tema que ha venut milions de discos, que ha estat N º 1 en les llistes d'èxits, i que és al seu torn un dels tres grans baluards de la carrera musical del cantant. Una cançó feta a mida.

Però a l’hombra del cantant country, la pròpia compositora, June Carter, també se la va fer seva en el mític programa de ràdio de la WSM, "Grand Ole Opry", que se celebra a l'auditori Ryman de Nashville, ciutat que és el bressol de la música country. Aquí June Carter, que ja estava en els seus últims anys de carrera musical va dedicar unes paraules a qui va ser el seu marit.

En definitiva, una cançó que ha resultat ser un èxit mundial. Un tema que ha influït a diversos artistes, i que a més a més és habitual en les llistes de cançons de música country més conegudes. Una versió de Johnny Cash, col•locada als altars del gènere, però que va ser composta per remarcar la difícil història d'amor que vivien els protagonistes. Una història truculenta però que va tenir un final feliç.

Tal dia com avui de 1932 el famós mafiós Al Capone entra a presó. També recordem els naixements de Ed Cassidy (Spirit), Mick Mars (Mötley Cüe), Mike Dirnt (Green Day), la primera celebració dels premis Grammy i la mort de Adam "MCA" Yach (Beastie Boys).

A la dècada dels 50 no tot era Elvis Presley; una llarga currua d’aspirants a furtar-li el tron van acabar per crear el seu propi estil i la seva pròpia tropa de fans embogits pel ritme de les seves cançons. Exemple de rocker rebel era Eddie Cochran, que amb conçons com “Summertime Blues” fan fer ballar frenèticament a milers de joves delerosos de trencar amb el conservadorisme americà d’aquella dècada.

Eddie Cochran s’inclou en la llista negra dels que “ens van deixar massa joves”, i que d'alguna manera deixen una enorme pregunta en l'aire: “que hagués estat de la seva carrera artística si el cotxe en el que viatjava el 1960 no s’hagués estimbat contra un fanal”?. Els inicis d'Eddie Cochran en la música es van produir a mitjans dels 50. Després que la seva família es desplacés des de Minnesota fins a Califonia, va començar a gravar alguns temes amb un amic anomenat Hank Cochran amb qui, tot i el cognom, no l'unia cap tipus de parentiu. Els anomenats 'Cochran Brothers' van practicar principalment el gènere country, però també es van deixar seduir pel rockabilly de l'època. De forma paral•lela, Eddie va començar la seva carrera en solitari, realitzant treballs com a músic de sessió i component les seves pròpies cançons.

Va ser a finals d'abril d'aquell any quan una adolescent anomenada Sharon Sheeley es va posar en contacte amb Jerry Capehart per mostrar-li un tema anomenat "Love Again" compost per ella. La noia pensava que "Love Again" era un tema que s'adaptava perfectament a Cochran. Malgrat la seva curta edat Sheeley ja havia aconseguit que Ricky Nelson gravés el seu tema "Poor Little Fool".

En qualsevol cas, faltava un tema per l'altra cara del single. Una nit Cochran va arribar a l’estudi amb uns ràpids riffs de guitarra de blues, als quals Capehart va afegir un parell de línies i un títol, "Summertime Blues". Es va gravar l’11 de juny de 1958 i sortia al mercat dos mesos després. Per a la gravació del tema Eddie Cochran es va fer acompanyar de Connie Smith al baix i Earl Palmer a la bateria. Els aplaudiments que acompanyen la cançó al llarg dels seus dos minuts de cançó van ser fetes per la compositora de “Love again” i que posteriorment seria després la seva parella sentimental, Sharon Sheeley. La primera setmana de maig del 58, Eddie Cochran va gravar als estudis Goldstar el tema "Love Again" i la setmana següent "Summertime Blues".

Aquest “blues de l’estiu” reflectia la ràbia adolescent de començar a veure’s atrapat en el món adult. Parla de la desesperació d'un noi que ha de treballar tot l'estiu i no pot estar amb la seva xicota. Per contra, si no treballa tampoc tindrà ni un duro, i durant la cançó el van esbroncant el seu pare, el seu cap i fins i tot un parlamentari. Cochran ja advertia en la tornada que no hi ha cura per aquest dilema vital.

Tot i que originalment (i no és el primer cas que ens trobem) havia de formar part de la cara B del single “Love again” escrit per Sharon Sheeley, finalment es va invertir l’ordre, i “Summertime Blues” va passar a ser el tema principal. Va ser una decisió encertada, ja que finalment la cançó es va convertir en disc d'or i arriba a Europa classificant-se entre els cinc primers llocs de les llistes d'aquell país. Va tenir tanta enganxada entre el públic adolescent de l’època que amb el pas dels anys ha acabat per convertir-se en un dels temes infaltables en la història de la música rock, i que ha estat interpretada a través dels anys per diferents artistes i grups, com els Beach Boys, Blue Cheer, The Who, T .Rex, Olivia Newton-John, Brian Setzer a la película “La Bamba” justament interpretant a Eddie Cochran.

Tal dia com avui de 1945 Hitler se suïcida al seu bunker de Berlin amb la seva esposa Eva Brown. També recordem els neixements de Bobby Vee, Wayne Kramer (MC5), leiva i le smorts de Muddy Waters i Ben I. King.