Tal dia com avui de 1960 va tenir lloc el pitjor terratrèmol del segle XX a Xile. També recordem els naixements de Charles Aznavour, bernie Taupin, Morrisey, la publicació de "Unfinished Music No2: Life with the Lions" de John Lennon i Yoko Ono, i la publicació de l'LP "Diana" de Diana Ross.

«The Captain of her heart» podria ben formar part de la subcategoria musical anomenada

“música d’ascensors”. Melodies tranquil·les que ben podrien sonar en els elevadors més

distingits junt a “la noia d’Ipanema”. Va ser composta pel duet suís, anomenat Double el 1986 i

aquesta és la seva història.

Double estava format per Kurt Maloo i Felix Haug. Aquesta cançó atmosfèrica, sobre una dona

que està cansada d'esperar que l'home a qui estima li retorni tot l’amor que ella li ha ofert

durant tots aquests anys de relació va vendre tres milions de discos, que es diu aviat. Poc se

sabia sobre Maloo i Haug, excepte que eren antics membres de la banda Ping Pong, el que va

portar a una aura de misteri que envoltava al duo, inclòs el fet que fins i tot eren un duo.

Quan van començar a promocionar el seu primer àlbum, al què van anomenar «Blue», la

premsa es va sorprendre quan es van trobar amb dos músics en lloc del quartet que es

mostrava a la portada de l'àlbum. Tenia truc. En realitat, si us hi fixeu bé podreu observar que

són Kurt i Felix, però repetits amb un altre aspecte.

Després que el baixista de Ping Pong deixés el trio, els dos membres restants van decidir crear

Double. El concepte de duplicar-se a sí mateixos i aparèixer com quatre persones a la portada

de l'àlbum de Blue va evolucionar més tard, atès que ja havíen llançat tres maxi singles abans

del seu primer àlbum.

Quan éren a l'estudi gravant el seu primer àlbum, Felix va posar una maqueta que havia fet uns

mesos abans. Era la melodia enganxosa interpretada per un sintetitzador Oberheim. El cas és

que la melodia va calar en el subconscient de Maloo i no va poder treure-se-la del cap. Encara

no estaven segurs de la instrumentació final ja que van començar a gravar les pistes de base i

l'enginyer va suggerir que toquessin la melodia primer en un piano de cua. Félix va tocar el

piano pensant que era només una guia per a la seva veu, però al final, després d’intentar

convèncer-lo va quedar gravada tal com apareix a la cançó. Quan “The Captain of Her Heart”

va esdevenir un èxit Kurt li va preguntar al seu company Félix què l’havia inspirat a crear una

melodia com aquesta. Va dir que estava assegut davant del seu piano al seu apartament en un

dia assolellat a la primavera, amb les finestres obertes de bat a bat. En un arbre proper, fora, hi

havia una merla cantant les dues primeres notes de la melodia repetidament. I va començar

amb la melodia.

La lletra la van escriure a l'estudi. Segons els seus autors, com si es tractés d’un escriptor

fantasma, la lletra va sorgir del no-res. De fet, mai van arribar a imaginar-se que la lletra

tocaria tants cors al voltant del món.

El senzill va tenir un èxit internacional, arribant al número 8 del quadre de seleccions del

Regne Unit i al número 16 al Billboard Hot 100 , convertint així als Double en el primer grup

suís en assolir el top 40. En una revisió retrospectiva de la cançó, el periodista de la revista

AllMusic , Stewart Mason, va suggerir que la cançó és "una de les grans meravelles perdudes

de l'èxit de mitjans de la dècada dels 80", afegint que "El duet suís mai va aconseguir aprofitar

la sofisticació casual de la cançó i la gràcia melòdica, però segueix sent una anomalia gloriosa".

Tal dia com avui de 1980, l'empres Namco posa a la venda el videojoc Pac-Man. També recordem els naixements de Ronald Isley (The Isley brothers), Leo sayer, la gravació amb 12 anys de "Fingertips" de Stevie Wonder i la mort de Glenn Snoddy, creador del pedal d'efectes de guitarra FUZZ.

“Maneater” és, sense cap mena de dubte, un dels èxits dels 80 que va marcar una època. Va ser un tema de Daryl Franklin Hall i John Williams Oates, coneguts amb el nom de Hall & Oates.

Els artistes eren joves nord-americans que, per separat, feien les seves primeres incursions en el món de la música. Hall era part de la banda Gulliver mentre Oates era guitarrista de The Masters. Es van conèixer en una guerra de bandes l’any 1967 on els dos actuaven en les seves respectives formacions. Es respirava una gran rivalitat entre els fans de les dues agrupacions i aquell dia la sang va arribar al riu proveocant fins i tot un tiroteig. Hall i Oates van aconseguir escapar i van acabar coincidint buscant refugi en un muntacàrregues. Allà van descobrir que tenien un munt de coses en comú, sobretot pel que fa a música, i van començar la seva llarga amistat que els portaria a l’èxit.

Aviat formarien el duo amb el nom de Hall & Oates. Les seves primeres demos van cridar l'atenció del productor Arif Mardin, qui els va aconseguir un contracte amb el segell Atlantic Records perquè gravessin el seu primer disc, “Whole Oats” de 1972. El 1975 es van traslladar a New York i van signar amb el segell RCA, llançant el disc “Daryl Hall and John Oates” que es va convertir en el seu primer èxit massiu, gràcies en part a la balada “Sara Smile”, escrita de nou per Hall per a la seva parella i col•laboradora Sara Allen.

Després de diversos anys en estat de gràcia, el 1982 editen “H2O”, un disc multiplatí que incloïa entre els seus talls el tema “Maneater”, considerat el seu tema més representatiu i famós. John va escriure l’esbós d’aquesta cançó i li va mostrar al productor musical Edgar Winter. Inicialment tenia tocs de reggae, però Winter va proposar de canviar-li el ritme. i va ser quan li vaig comentar: "OK, m'agrada, té acords interessants, però crec hauríem de canviar el ritme".

John Oates ha explicat en alguna entrevista que, tot i que és natural suposar que les lletres versen sobre una dona, la cançó en realitat es va escriure originalment sobre Nova York en la dècada dels 80. Tractava sobre la riquesa, l’avarícia i malbaratament en una dècada on tot va ser un despropòsit consumista que tot ho deborava; d’aquí lo de “Meneater” (devoradora d’homes). Tot i això, van canviar l’enfocament en el marc d’una noia perquè era més relatable. És una cosa que la gent pot entendre.

En el vídeo de la cançó apareix l’actriu Aleksandra Duncan. La seva figura de vegades se superposa amb un jaguar negre, per destacar el salvatgisme del tema. La cançó ha estat utilitzada en multitud de versions i apareix en pel•lícules i sèries de televisió. Fins i tot ha estat utilitzada per Google en campanyes de publicitat. No en va parlem d'un dels grans clàssics, no només dels 80, sinó de la música en general, i Hall & Oates són probablement el duo de més èxits en les llistes americanes.

"Maneater" va aconseguir el número 1 en la llista de vendes Billboard 100 dels EUA, número 2 a Suïssa i Sud-àfrica (amb Mandela a la presó), número 4 a Canadà i Nova Zelanda, número 6 al Regne Unit i número 15 a Alemanya. A Espanya, contra tot pronòstic, es va enfilar al número 1 (superant a Michael Jackson amb Paul McCartney) i va romandre en la llista de supervendes durant 14 setmanes.

Tal dia com avui de 1940 comença a operar el funest camp d'extermini nazi d'Auschwitz". També recordem el naixement de Cher, la prohibivió de la BBC de radiar la cançó "A day in the life" dels Beatles, i les morts de renato Carosone, Robin Gibb (Bee Gees) i Ray Manzarek (The Doors).

“The Way It Is” és un one hit wonder, però no d’aquells que sorgeixen del deliri d'un artista que neix i es mor amb la cançó aprofitant el moment, sino fruit de la feina i obstinació d'un grup que, un cop en la seva carrera, troba la fórmula per sortir de la foscor, durant una cançó exitosa, abans de tornar a l'ombra. Aquest és el cas de Bruce Hornsby.

Coneixent la trajectòria musical de Bruce Hornsby molts podrien pensar que el cantant, pianista, intèrpret d'acordió i compositor nascut a Virgínia va ser famós per haver-se pujat als escenaris amb The Allman Broters Band, per participar diversos anys amb els mítics Grateful Dead, gravant fins i tot un àlbum en directe amb ells o per haver col•laborat amb artistes de la talla de Phil Collins, Bonnie Raitt, Jerry Garcia, Bob Dylan, Bob Seger, Crosby, Stills & Nash, Sting, Elton John, Eric Clapton o Stevie Nicks. No obstant això si per alguna cosa és recordat Hornsby molts anys després és per aquest “The way It is”.

Inclosa en el primer treball de Bruce Hornsby and The Range, és una excel•lent mostra de bon gust i elegància musical, en la qual la reconeixible i deliciosa melodia exposa de manera nítida el “feeling” de Hornsby amb el piano, la manera de tocar es caracteritzava per tocar els baixos amb la mà esquerra molt alta per aconseguir un major èmfasi i per uns solos de dreta molt personals. De fet se'l considera el gran precursor de l'anomenat “So Virginia”, un estil compositiu i musical que aglutinava els millors matisos del rock, el jazz, i el bluegrass.

“The way it is”, tenia els nassos d'abordar la insensibilitat social de l'administració Reagan. Hornsby s'havia assentat a Califòrnia però provenia d'un estat del sud-est, Virginia, molt més humil. En ell ja apareixien aquests endimoniats gargots melòdics de la mà dreta amb els que Bruce va aconseguir el més difícil: que el seu piano fos reconeixible des de la primera pulsació.

El tema sonava a totes hores en les ràdios el 1987, ja que va liderar el Billboard Hot 100 Singles. També va provocar que l'àlbum homònim vengués 2 milions de discos i va fer a la banda creditora del Premi Grammy com a “Millor artista nou” d’aquell llunyà 1987, superant a artistes com Simply Red.

Posteriorment i després de dos discos que van anar perdent notorietat gradualment, Bruce decideix començar una carrera en solitari orientada cap a un Jazz més experimental que l'allunya dels circuits comercials, publicant una trilogia de discos en què s'evidencia la seva gran capacitat interpretativa. Ja el 2000 comença una nova etapa amb Bruce Hornsby and The Noise Makers, en la qual abandona el piano per l'ús de nous sons de sintetitzadors, cosa que no va ser ben rebut per la crítica. Els seus últims projectes han estat The Bruce Hornsby Trio, i Ricky Skaggs & Bruce Hornsby.

I és que, com va reconèixer el mateix Hornsby, els seus dies d'èxit comercial havien passat, havent estat realment un accident que el seu estil de tocar el piano l’hagués portat al reconeixement en les llistes d’èxits.

“The way it is” és el debut d'un home que ja havia superat els trenta, un home que es va anar instruint a la rereguarda de la indústria musical i que va saber envoltar-se d'un grup propi extraordinari.

Tal dia coma vui de 1980 es comença a comercialitzar el Cub de Rubik. També recordem els naixements de Pete Townshend (The Who), Dusty Hill (ZZ Top), Joey Ramone (The Ramones), Phil Rudd (AC/DC) i el casament de Eric Clapton i Patty Boyd.

"R.O.C.K. in the USA ", subtitulada com a "A Salute to 60's Rock (Una salutació al rock dels 60), és una cançó escrita i interpretada per John Cougar Mellencamp, i es podria incloure en la subcategoria de “cançons que narren la història de la humanitat” o, en aquest cas “de la música”. Petites lliçons d’història que ens regala el món de la música.

John Mellencamp (Cougar se l’afegiria més endavant)havia començat la seva carrera a finals dels 70 i amb ml peu, ja que el seu primer LP editat el 1976 va ser un absolut fracàs comercial. De fet va créixer a l’ombra del “Boss”, Bruce Springsteen, aprofitant la tirada del rocker de Nova Jersey amb qui tenia molts elements en comú; però, a mesura que avançava la seva carrera, la seva música es tornava més personal, desenvolupant una particular barreja entre folk rock i hard rock. El punt àlgid de la seva evolució arribaria el 1982 amb un disc titulat "American Fool", al que seguiria al cap d’un any el seu primer disc sota el nom complet de John Cougar Mellencamp: "Uh-Uh".

Tot i que al nostre país va passar bastant desapercebut, encara va poder col•locar algun èxit com el que avui us presento i que apareixeria en el seu disc titulat "Scarecrow”. Fins aleshores, la crítica l’havia “ningunejat”, però arran de la publicació d’aquest LP de 1985 i amb temes com "R.O.C.K. in the USA", la premsa especialitzada va acabar per rendir-se als seus peus.

El cantant i guitarrista havia fet que la seva banda escoltés centenars de cançons de la dècada dels 60 abans de gravar "R.O.C.K. in the U.S.A."; una cançó que, tot sigui dit, Mellencamp s’havia mostrat reticent inicialment a incloure-la en el disc per ser massa optimista enfront de les altres cançons del disc que es mostraven més crítiques amb el seu propi país.

Segons va assegurar en una entrevista, el propi cantant no creia que la gent entengués el rerefons de la cançó, la qual cosa el va portar a pensar que no s’havia explicat clarament. "R.O.C.K. in the U.S.A." explica la història de com va sorgir el rock & roll als Estats Units, com una sèrie de músics sense por de prendre riscos personals pel bé de la seva música es van acabar convertint en la gran influència per a la següent generació. En la lletra de la cançó, Mellencamp cita noms d’artistes com ara Frankie Lymon, Bobby Fuller, Mitch Ryder, Jackie Wilson, The Shangri-La 's, Young Rascals, Martha Reeves o James Brown.

Segons ha reconegut el propi cantant, "R.O.C.K. in the U.S.A." va prendre el riff de guitarra de "Cherry, Cherry" de Neil Diamond, un single publicat al juliol de 1966 i que s’havia convertit en el seu primer gran èxit.

L’èxit de "R.O.C.K. in the U.S.A.", però, va quedar tacat una vegada més per l’ombra del plagi. De fet en aquest cas és indubtable que podria ser una còpia exacta de “What I Like About You” de The Romantics, una cançó apareguda el 1980, tres anys abans. En aquest cas no hi va haver demanda. És més, Lady Antebellum interpretava les dues cançons en una en els seus directes.

Fos plagi o no, de "R.O.C.K. in the U.S.A." es va convertir en un èxit que a dia d’avui segueix sonant en emissores de revival. Després d'aquest àlbum, Mellencamp va apartar la música i es va bolcar més en activitats socials, organitzant ajuda per als grangers juntament amb Willie Nelson i Neil Young. També es va fer activista “anti empresarial”, refusant ofertes de patrocinis de marques de tabac i cervesa.

Tal dia coma bvui de 1953 la pilot Jackie Cochran es converteix en la primera dona en trencar la barrera del so. També recordem els naixements de Charles Trenet, Albert Hammond i els suïcidis de Ian Curtis (Joy Division) i Chris Cornell (Soundgarden).

A finals de 1995 era impossible no escoltar a la ràdio el commovedor i urbà “Gangsta's Paradise”, un tema del raper Coolio que es va fer famós gràcies a la inclusió en la banda sonora de “Mentes Criminales”.

Llançada a l'agost de 1995, i impulsada pel mític videoclip que barrejava escenes de la pel•lícula va acabar sobrepassant les barreres comercials del hip-hop i escalar en el top de les llistes musicals en 16 països, incloent Estats Units, arribant fins i tot al número 1 de la llista Billboard d’aquell any, un fet sense gaire importància si no fos perquè era la primera vegada que una cançó de rap tenia aquesta distinció.

La instrumental del tema era un refet de la cançó “Passtime Paradise” d’Stevie Wonder, que sota la producció funky de Doug Rasheed, va convertir la cançó en una experiència molt més profunda; ideal per a la pel•lícula que havia de musicar.

Els productors del tema tenien una col•lecció d'àlbums i entre ells, moltes vegades, compartien música per samplejar. Un dia, van treure el disc “Songs in the Key of Life” d’Stevie Wonder, van reproduïr “Pastime Paradise” i els va encantar. El primer que van fer fou canviar de “Pastime Paradise” a “Gangsta's Paradise” i acte seguit buscar un MC que pogués rapejar sobre la base. En un primer moment es va optar per Prodeje , un raper de la costa oest, però ho va desestimar. Va ser aleshores quan es va proposar a Coolio per interpretar el tema.

En aquell moment, Coolio ja havia tingut un èxit amb “Fantastic Voyage”, de manera que van pensar que aquesta vegada tornaria a funcionar. El raper es va asseure i va començar a escriure la lletra. Un cop enregistrada la demo, la van passar a diverses productores cinematogràfiques, i aquí és on va caure a les mans del film “Mentes Peligrosas” protagonitzat per Michelle Pfeiffer.

Per poder editar el single, però, feia falta la firma del seu autor original, Stevie Wonder, que es va mostrar en contra que la seva cançó es prestés a una cançó de “gàngsters". Va començar aleshores una sèrie de converses amb l’artista per fer-li canviar d’opinió, i finalment ho van aconseguir però amb una condició, “que la lletra no contingués grolleries ni paraules malsonants”. Amb aquesta condició, van tornar a l’estudi i van retocar la lletra que havien escrit. El que no sabien els intèrprets de la nova versió és que Stevie Wonder també havia exigit el 95% dels drets de la nova composició.

Ara que, legalment, tot estava en ordre, la productora de la pel•lícula els va demanar que enregistressin un videoclip amb la seva protagonista. Pfeiffer era una actriu a l’alça en aquell moment, de manera que la van incloure també en el clip que amb el temps es convertiria en famós. A l’actriu tan sols li van caldre uns minuts per enregistrar les seves escenes.

“Gangsta's Paradise” va guanyar el premi Grammy per la millor actuació de rap i el seu video, dirigit per Antoine Fuqua, va guanyar el premi MTV Video Music Awards com el millor de l'any per a un senzill i una pel•lícula. També va vendre tres milions de còpies als Estats Units, guanyant tres discos de platí i inspirant al còmic "Weird Al'" Yankovic a compondre la seva paròdia “Amish Paradise”.

Per desgràcia, aquest seria el primer i últim gran èxit de Coolio, que va acabar oblidat com tants altres artistes. Amb el nou mil•lenni arribarien nous treballs però sense arribar ni a una quarta part de l’èxit aconseguit amb “Gangsta’s Paradise”. De l'any 2009 a l'any 2010 va aparèixer en algunes edicions del reality Big Brother. El 2013 va participar en un episodi “d'Intercanvi de Esposes”, que li va costar el seu matrimoni. Després es va convertir en xef, subastant els drets de 123 de les seves cançons, entre elles “Gangta's Paradise” per costejar el nou projecte culinari.