Som-hi doncs

Tal dia coma vui de 1953, Edmund Hillary i Tinzing Norgay coronen per primer cop l'Everest. També recordem els naixements de gary Brooker (Procol Harum), Christina Rosenvinge, Noel Gallagher (Oasis) i el número 1 al Billboard americà de "Bown Sugar" dels Rolling Stones.

L'origen de “All that she wants” procedeix d'una demo anomenada Mr Ace que Ace of Base va gravar el 1991. El productor Denniz PoP va ser l'encarregat de netejar i simplificar el seu so suprimint el 50% de la instrumentació i convertint la cançó en un nº 1 en trenta països.

“All that she wants” és la cançó amb la qual es va donar a conèixer mundialment Ace Of Base, un grup de pop suec, integrat inicialment per Ulf "Budha" Ekberg i els tres germans: Jonas, Linn i Jenny Berggren. Ulf i Jonas eren amics de l'escola i, al costat de les germanes Berggren, Jenny i Malin, havien format un grup de techno. Feien música al soterrani d'un garatge de Göteborg que segons ells mateixos "era una cort de porcs". Però ells eren els amos del seu soterrani (d'aquí procedeix el seu nom artístic: Ace of Base).

La cançó estava inspirada en el hit suec Another mother (nº 11 a Suècia el 1991) de la cantant i actriu d'ascendència nigeriana Kayo. La cançó era una combinació de reggae amb un estil vocal hip-hop que va arrasar a Suècia. Ulf i Jonas la van escoltar un dia en una botiga de discos i a l'instant van saber la direcció que volien prendre, el so que volien. És per això que es van fixar de seguida en el responsable d’aquell èxit: Denniz PoP.

El grup va gravar una demo i la va enviar a l'estudi SweMix, que estava a càrrec de PoP. Van adjuntar una nota dient: "Si us plau, escolta la nostra cinta i truca'ns! Ace of Base". Una nit, quan Denniz va sortir de l'estudi, va agafar la cinta amb la demo i la va inserir en el casset de la seva Nissan Micra per tal d’escoltar-la durant el trajecte al seu apartament al centre d'Estocolm. Sabia que una de les claus de l'èxit als Estats Units era fer cançons que sonessin bé al cotxe. El primer tema de la cinta es deia “Mr. Ace” i cal dir que no li va agradar gens; de fet abans fins i tot d'arribar a casa, ja havia decidit que no estava interessat en produir el grup.

Al matí següent, Denniz PoP va anar a recollir al seu co-productor, Douglas Carr, per portar-lo a l'estudi. Estaven fent broma al cotxe, rient-se de la pèssima qualitat de la demo. No sabrem mai si va ser el karma o quina força divina, que la ràdio del cotxe de Denniz es va trencar "i no podien escoltar res més excepte aquella demo. Així, doncs, cada matí, quan recollia al seu co-productar, "Mr. Ace" estava sonant i tots dos l'escoltaven durant el trajecte cap a la feina. Així van passar dues setmanes, fins que un dia Denniz va descobrir una cosa nova en la cançó. Va trobar una forma d'encaixar la melodia amb el ritme. Al matí següent, després que el seu company entrés al cotxe i escoltés el ja familiar "Mr Ace", Denniz es va girar cap a ell, emocionat, i va dir: "Crec que produiré això!".

Quan “All that she wants” es va publicar a l'octubre de 1992, ràpidament va pujar al nº 1 de les llistes daneses. Mega Records va pressionar el grup perquè gravés un àlbum de cara al Nadal. De forma precipitada, es va gravar i mesclar “Happy Nation”, i en poques setmanes, ja era a les botigues. Finalment, el tema va arribar a orelles de Clive Davis (llavors Arista Records). Davis estava de vacances en un iot per Europa, quan va escoltar la cançó. Orgullós de si mateix per reconèixer un èxit tan aviat arriba a les seves orelles, estava tan segur que “All that she want’s” ho era, que va fer que el capità canviés el rumb del vaixell per arribar al port més proper, trucar a Wennick i arribar a un acord.

Quan va tornar de les vacances, Clive Davis va portar a la banda a Nova York. Va enviar una limusina a l'aeroport per recollir-la i portar-los directament a les seves oficines de BMG a Manhattan. Abans de reunir-se amb ell, el quartet suec va estar veient un vídeo de 40 minuts sobre la trajectòria de Davis en la indústria musical. Finalment, van entrar a les sumptuoses oficines cobertes amb fotografies de superestrelles que havia portat el magnat.

Davis va parlar amb els integrants d'Ace of Base i els va dir que volia publicar el seu àlbum als Estats Units, però que necessitava, almenys, dos hits més. Va suggerir gravar una versió, i encara que la banda va posar objeccions, va acabar acceptant gravar “Do not turn around” (original de Albert Hammond i Diane Warren) que es va convertir en el segon single de l'àlbum. Així i tot, Davis no estava satisfet i els va demanar un tema més. Berggren va dir que estava treballant en una nova cançó, però que era per al següent àlbum del grup. Clive va insistir escoltar-la, i en la següent visita Berggren la hi va mostrar. El tema es deia “The sign”.

Com a curiositat, un cop gravat el disc, en una reunió de màrketing, se’ls va informar als dos nois de la banda: Ulf i Jonas que no apareixerien a la portada del disc perquè estèticament no resultaven prou atractius com per aparèixer a la portada d’un LP. Com era d’esperar, a Jonas no li va sentar gens bé aquesta decisió ja que era el cervell darrere de la banda i s’havia esforçat molt per tirar endavant el projecte i creia que mereixia el reconeixement per part del públic. El seu company Ulf el va intentar convèncer que era “pel bé del grup” i temps després, a mode de compensació, se’ls va incloure a la contraportada del disc.

Tal dia com avui de 1961 l'advocat londinenc Peter Beneson dóna el primer pas per al naixement d'Amnistia Internacional. També recordem els naixements deT-Bone walker, Gladys Knight, John Fogerty (Creedence Clearwater Revival), Roland Gift (Fine Young Cannibals), el primer concert de Stronium 90 (Futurs The Police) i la mort de maría Dolores Pradera.

'A horse with no name', el primer èxit de el grup Amèrica, va donar lloc a diversos malentesos, entre ells el que relacionava el cavall del títol amb l'heroïna. Aquesta és la seva història.

America, curiosament també va sorgir de Londres, com el país. Allà es on es van conèixer Dewey Bunnell, Dan Peek i Gerry Beckley. Els tres tenien una cosa en comú: els seus pares eren nord-americans, membres de la Força Aèria dels Estats Units destinats a una base militar pròxima a Londres i les seves mares eren britàniques. L'únic anglès dels tres era Bunnell, ja que Beckley i Peek havien nascut als Estats Units, a Texas i Florida respectivament, i s'havien traslladat després al Regne Unit. Els encantava el so de les guitarres acústiques del folk rock nord-americà i entre els seus grups favorits hi havien Crosby, Stills, Nash & Young. Quan van decidir formar un grup, van optar per dir-se America. No volien que el públic pensés que eren una altra formació britànica intentant sonar com un grup nord-americà.

Malgrat que Dewey Bunnell fos l'únic nascut a Anglaterra, com que el seu pare era nord-americà, també tenia família a l'altre costat de l'Atlàntic. Abans de formar el grup, quan tenia 19 anys, Bunnell va viatjar fins als Estats Units: la seva familia vivia a la base de la Força Aèria Vandenberg, i va aprofitar per visitar Arizona i Nou Mèxic. Durant aquest viatge, Dewey Bunnell va quedar meravellat amb el paisatge desèrtic i rocós que va trobar: el lloc que John Ford solia utilitzar en les seves pel·lícules i l'escenari on galopava John Wayne. Allà hi havia plantes, ocells, roques i altres coses, material suficient perquè el jove escrivís poemes inspirats en aquell lloc.

Ja dins del grup, Bunnell va tornar a recordar la sensació que li havia produït aquell àrid paisatge. America estaven reunits a l'estudi del músic Arthur Brown preparant una cançó que fos capaç de transmetre aquest ambient i sota el títol provisional de 'Desert song'. A més a més de l'experiència i els poemes de joventut de Dewey, a l'estudi de Brown hi havia un quadre de Salvador Dalí que va resultar inspirador. La imatgeria del pintor surrealista era perfecta per transmetre aquesta sensació d'aridesa, encara que Dewey Bunnell va reconèixer que, a més de Dalí, un dels treballs de M. C. Escher, on es repeteix el patró d'un cavall, també va ser una altra de les influències de la cançó. El títol definitiu de la cançó que van triar va ser 'A horse with no name', que resultava molt més evocador que el simple i descriptiu 'Desert song'.

'A horse with no name', publicat el 1971, va ser el primer single d'America, però no es va incloure en l'àlbum, titulat de forma homònima, amb el qual el trio va debutar aquell mateix any. Va ser en la reedició de 1972 quan el grup va afegir aquest tema dins del disc. Però els músics van tenir una sorpresa al descobrir que diverses emissores de ràdio nord-americans es negaven a punxar 'A horse with no name'. Ni Bunnell ni Peek ni Beckley s'havien parat a pensar en el possible doble sentit que els locutors de les emissores no van trigar a trobar al relacionar la paraula "horse" (cavall) amb heroïna. Així que aquella travessia a través del desert es va interpretar com una apologia a favor del consum de drogues. Per molt que els músics neguessin l'absurda mala interpretació, no podien fer res contra els locutors, que asseguraven saber més de la cançó que els seus propis autors.

La història de l'heroïna no va ser l'únic malentès que va provocar 'A horse with no name', ja que els oients que l'escoltaven pensaven que estaven davant d'un tema de Neil Young. El músic canadenc era un dels autors preferits del grup i Bunnell sempre va defensar la seva influència al·legant que tant per l'estructura de la cançó com pel to de la seva veu, podrien portar a aquesta confusió. El cantant es va mostrar dolgut perquè van obtenir una resposta negativa enorme per part del públic. Malgrat tot ell sempre va considerar que la gent va respondre d’aquella manera més aviat amb l’onjectiu de protegir els seus propis herois que no pas com un atac cap a ell. I per si no fos poc, la cançó encara va haver de rebre un últim atac en ser titllada de tenir una lletra fàcil i “simplona”.Però malgrat tot això, 'A horse with no name' va arribar a el lloc número u de la llista de èxits als Estats Units substituint, precisament, a una cançó de Neil Young: 'Heart of gold'.

La carrera dels America va ser molt fructífera; fins i tot George Martin, el "cinquè Beatle", produir un bon grapat dels seus àlbums, però cap cançó va superar aquell cavall al que mai van batejar.

Tal dia com avui de 1930 tenia lloc la cerimònia d'inauguració de l'edifici Chrysler. També recordem el naixement de "Teddy" Bautista (Los Canarios), la publicació de "God save the Queen" dels Sex Pistols, i les morts de Gil Scott-Heron i Gregg Allman (The Allman Brothers).

La història de “It’s raining men” de les The Weather Girls és similar a la d'aquelles pel•lícules que grans actors rebutgen protagonitzar i que després es converteixen en grans èxits de taquilla. Els protagonistes de l'error d'elecció es passen la resta de la seva vida estirant-se els cabells, i 'It' s Raining Men' va ser l’error de cantants com ara Donna Summer, Diana Ross, Cher, Aretha Franklin o Gloria Gaynor per citar les més sonades que van rebutjar incorporar aquest tema als seus repertoris.

'It' s Raining Men' va ser escrita per Paul Jabara i Paul Shaffer el 1979 i les úniques que es van avenir a interpretar van ser Izora Armstead i Martha Wash, conegudes des de llavors com The Weather Girls (Les noies de el temps). Ho van fer el 1983 i la van integrar en el seu premonitori àlbum 'Success' (Èxit).

The Weather Girls tenen el seu origen en els primers anys 80, quan regnava la música disco. Les dues intèrprets feien cors per al cantant Sylvester. En aquella època es feien dir Two Tons O 'Fun (Dues tones de diversió) i les seves veus van cridar l'atenció d'una companyia de discos, que els van convidar a volar en solitari. Ja amb el seu nou nom, aviat es va posar a la seva disposició als compositors Paul Jabara i Paul Shaffer, de reconeguda fama i amb diversos èxits per a Diana Ross. Entre les cançons que els van oferir estava 'It' s Raining Men ', que va ser suficient per llançar al duo a la fama.

La seva sortida al mercat va resultar una bomba. Les potents veus i el frenètic ritme de la composició va permetre que aquest duo afroamericà sortís de l'anonimat i obtingués una repercussió que va inundar de pluja d'homes l'univers sencer. El fornit duo va aconseguir vendre més de sis milions de singles. Per què? Simplement perquè ningú pot resistir-se a la seva cadència, a la seva constant acceleració, que l'ha convertit en un clàssic en tot tipus de celebracions, de la dansa, de l'alliberament femení, de dones orgulloses de ser-ho.

No obstant això, 'It' s Raining Men 'també va tenir una convivència amb la polèmica. Va passar el 2001, quan després dels atemptats de l'11-S contra les Torres Bessones de Nova York va ser censurada per les emissores de ràdio nord-americans per la frase de la seva lletra que diu que cauen homes del cel, que recordava a les persones que estaven en els edificis víctimes de l'atac fonamentalista i se suïcidaven llançant-se per les seves finestres abans de ser consumides pel foc.

'It' s Raining Men ' va ressuscitat el 2014 com a banda sonora d'una campanya llançada a Internet contra el regidor de el Partit per la Independència del Regne Unit David Silvestre, que va atribuir les recents tempestes i inundacions que s’havien donat a Anglaterra a l'aprovació de les noces entre parelles del mateix sexe. El polític va reptar els promotors de la protesta a aconseguir que tornés a arribar a el número qui ho van aconseguir. La cançó popularitzada per The Weather Girls sempre va ser identificada amb el moviment homosexual, fins al punt de ser considerada un paradigmàtic himne gai.

Són moltes les versions de 'It' s Raining Men 'i també abundants els cantants que han volgut donar-li el seu propi estil. Potser la més coneguda, després de l'original, és la interpretació de l'ex Spice Girls: Geri Halliwell, que la va gravar el 2001, amb un vídeo basat en les pel•lícules 'Fama' i 'Flashdance'. Va ser de nou número u, sobretot després d'incloure-la en la banda sonora de 'El diari de Bridget Jones'.

Tal dia com avui de 1897, l'escriptor irlandès bram Stoker publica la seva famosa novel·la de terror: "Dràcula". També recordem els naixements de Peggy Lee, Miles Davis, Levon helm (The Band), Stevie Nicks (Fleetwood Mac), Lenny Cravitz, l'enregistrament de "Yellow Submarine" dels Beatles i el casament entre Michael Jackson i Priscilla Presley.

Han passat uns quants anys de la mort de la darrera en ingressar en el funest “Club dels 27”, Amy Winehouse, una de les artistes més importants de segle XXI. El seu disc més important va ser "Back to Black", que va arrasar amb un tema que versava sobre la seva adcció a les drogues: "Rehab".

Filla d'una farmacèutica i un taxista, criada en un habitatge popular del nord de Londres, Winehouse havia iniciat la seva carrera musical amb el disc Frank (2003), disc aclamat pel seu bon maridatge entre el jazz tradicional i els sons contemporanis. Molt aviat va ser assenyalada per la premsa especialitzada com l'encreuament perfecte entre Billie Holiday i Lauryn Hill. I també com el personatge ideal per als tabloides britànics: la seva conducta escandalosa, els seus amors amb homes que la van maltractar, la seva afició a l'alcohol i les drogues, els seus trastorns alimentaris i el seu impressionant aspecte de “suïcide girl” van ser una benedicció per a les crueltats de la premsa groga.

Amy Winehouse es va convertir en el costat oposat del que les persones esperaven d'una artista femenina: ella parlava de drogues, alcohol i decepcions amoroses. La seva veu, lletres i estil musical la van convertir en una de les artistes més importants de la música, però els fets que van marcar la seva vida, la van portar a la mort un 23 de juliol de 2011.

La seva vida, si poguéssim definir-la en el seu disc, seria com "Back to Black". El disc, llançat l'octubre de 2006 va ser produït per Mark Ronson. Ella va ser la autora de totes les cançons del disc, llevat de la cançó 'Back to black, que la van compondre junts.

En el llibre "Amy, My Daughter", el pare d'Amy, Mitch Winehouse va explicar que aquest senzill va néixer d'una conversa de la cantant amb Mark Ronson, quan tots dos van sortir a caminar: "Ella va conversar amb Ronson sobre aquella època en la que vivia a casa de la seva família i tots li demanaven que tornés a rehabilitació. En aquella conversa, Amy li va dir literalment al seu productor: “Saps que van intentar portar-me a rehabilitació i els vaig dir que no, no, no”. El productor en escoltar aquesta frase, li va dir: "Això sona bé. Hauries de tornar a l'estudi i convertir aquesta frase en una cançó ".

Winehouse li va fer cas a Ronson i en tres hores va compondre la lletra del tema: La música, notablement inspirada en l'estil del segell Motown, va ser gravada per The Dap-Kings, una banda de R & B de Brooklyn molt donada al terreny del revival. Segons el seu bateria, Questlove, va afirmar que era una de les millors gravacions de tots els temps. AI també va afegir que amb “Rehab” era com si ella hagués viatjat dels cinquanta a l'actualitat en tres minuts.

La lletra de "Rehab" que Amy va escriure en tres hores, revela que es va refugiar en l'alcohol per oblidar a la seva ex parella, Blake Fielder Civil, qui hauria ficat a l'artista en el món de les drogues. A més d'esmentar als seus dos inspiracions Ray Charles i Donny Hathaway.

"Amy no estava acostumada a aquest estil, la majoria de les cançons que estava escrivint estaven basades en acords de jazz, però va funcionar", va explicar el seu pare. I vagi que va funcionar, en cas contrari, no hauria estat la influència que és ara per als nous artistes.

'Rehab'; va vendre més de 1.7 milions de còpies i va aconseguir el lloc número 9 en el rànquing Billboard; a més a més d'obtenir 3 Grammy: 'Millor enregistrament de l'any', 'Cançó de l'any' i 'Millor Interpretació Vocal Femenina'. Desgraciadament, tot i el crit d’ajuda de la cantant, ningú va anar a socórrer-la, i l’estiu de 2011 va morir d’una ingesta desmesurada d'alcohol. Es van trobar en el seu departament tres ampolles de vodka buides (dues d'un litre i una més petita). La investigació forense va trobar 416 mil•ligrams d'alcohol per decilitre de sang. Ja era tard per convèncer Amy Winehouse que aquest "no, no, no" era tremendament perillós.

Tal dia com el d'avui de 1895 l'escriptor Oscar Wilde era condemnat a dos anys de presó i treballs forçats per la seva condició d'homosexual. També recordem els naixements de Klaus Meine (Scorpions), Paul Weller (The jam), Lauryn Hill (The Fugees), la darrera actuació de Keith Moon abans de la seva mort (The Who) i la mort de Desmond Dekker.

The Proclaimers són dos bessons idèntics anomenats Craig i Charlie Reid. Escocesos ells, van llançar el 1987 “I'm gonna be (500 miles)“, el seu únic èxit als Estats Units, tot i que al Regne Unit han aconseguit durant la seva història musical que almenys quatre cançons seves estiguessin en el top 40.

Craig Reid i Charlie Reid van néixer a Leith el 1962, i van passar la seva infància a Edimburg, Cornualla, i Auchtermuchty. Després de tocar en grups de punk rock en el seu Institut de secundària, els dos germans van formar The Proclaimers el 1983. Després d'alguns anys actuant en pubs locals a Escòcia, el seu èxit va arribar quan un fan anònim va fer arribar la seva maqueta al grup britànic The Housemartins. A aquests els va agradar prou com per convidar a Charlie i Craig a acompanyar-los com a teloners en la seva gira pel Regne Unit el 1986. Això va permetre a The Proclaimers començar a ser coneguts pel gran públic, i els va valer una aparició en el programa musical The Tube de la televisió britànica Channel 4 el 30 de gener de 1987. La centraleta del programa va quedar col·lapsada per les trucades de el públic després de la seva actuació. En menys d'un mes, estaven contractats per la discogràfica Chrysalis per gravar el seu primer disc. El seu segon disc, “Sunshine On Leith”, inclourïa la cançó "I'ma Gonna Be 500 Miles", de la que avui us parlo.

La cançó versa sobre el tema de l'amor i la devoció per una dona amb la qual els autors volien passar juntets tot el temps, fins i tot després de caminar dues vegades 500 milles. Pels que no som de parla anglesa ens pot passar desapercebut, però els anglosaxons diuen que està cantada amb un clar accent escocès, cosa que en l'època evitaven la majoria de cantants de la seva mateixa nacionalitat.

La cançó va ser escrita principalment per Craig a mitjans de 1987 mentre esperava la sortida cap a un concert a Aberdeen. En una entrevista al Daily Mail publicada el 2007 el compositor explicava que el procés de creació va començar quan estava assegut al piano i els acords li anaven arribant. L’intèrpret calculava que va escriure la majoria de la cançó en 45 minuts. Al ser escrita d’una forma tan ràpida va fer que el seu autor pensés que no arribaria mai a convertir-se en l’èxit en el que va acabar assolint la cançó.

Segons els germans els guanys per aquesta sola cançó suposen el quíntuple que les de la resta del seu repertori juntes. Inicialment publicada com a primer senzill del seu àlbum “Sunshine on Leith” de 1988, en el seu debut no va destacar especialment al Regne Unit, tot i que sí que va aconseguir un número 1 a Islàndia i a l'any següent a Austràlia i Nova Zelanda. Recordem que en aquella època no existia internet, i les cançons podrien trigar mesos a arribar a un altre país, la qual cosa dotava (tot sigui dit) de més longevitat a les composicions.

L’eclosió, però, de “I’m gonna be” va arribar de la ma d’una pel•lícula que s’estava rodant als Estats Units: “Benny & Joon” protagonitzada per Johnny Depp i Mary Stuart Masterson. Aquesta darrera caminava entre descans i descans precisament escoltant aquest tema quan el director del llargmetratge, Jeremiah S. Chechik , la va escoltar i li va semblar que encaixaria perfectament en la banda sonora, per cert sense coneixement del duo. D'aquesta manera, i a causa de la popularitat de la pel·lícula, el 1993 van aconseguir el seu número 1 en les llistes nord-americanes i canadenques.

I encara van haver d'esperar una miqueta més per ser profetes a la seva terra, perquè com l'au Fènix, el 2007 el duo va tornar a gravar la cançó per a un xou televisiu anglès amb esperit solidari (Comic Relief) i per fi van aconseguir allà l'èxit que anteriorment no havien aconseguit. El 2002 Vanesa Carlton va publicar el seu també popular tema “A thousand miles” que alguns diuen té la mateixa lletra, però a part del tema amorós i de lo de les 500 + 500 milles, no té cap similitud mes que la del títol.