Som-hi doncs

Teresa Riera ens parla de les estrenes de la setmana encapçalades per "El hombre invisible", "Gentlemen" o "Cuestión de justicia".

La història real de Sharona (una dependenta d’una botiga de roba) i Doug Fieger, guitarrista

de The Knack, és la que va inspirar l’èxit pel qual, amb els anys serien coneguts 'My

Sharona'.

El famós riff de guitarra d’aquesta cançó va sorgir molt abans que sorgís la idea de

compondre-la; de fet, va sorgir abans de formar el grup The Knack.Va ser idea de Berton

Averre, qui acabaria sent el guitarrista d’aquesta formació que el primer que va fer amb ell

va ser guarda-se’l per més endavant per si algun dia li arribava la oportunitat de fer-lo servir

en alguna composició. La oportunitat es va donar un cop formada la banda, quan Averre va

mostrar-li el seu riff a Doug Fieger, cantant de The Knack, però Fieger tampoc va saber com

aprofitar aquella línia electritzant de guitarra.

Està clar que aquell riff havia de triomfar un dia o altre, i l’espurna que va desencadenar tot

el procés compositiu i creatiu d’aquesta cançó va ser (com tantes altres vegades) una noia;

concretament una dependenta d’una botiga de roba de Los Angeles de nom Sharona

Alperin i que va capgirar el món de Doug Fieger des del primer moment que la va veure: va

ser “amor a primera vista”. I fou aquest enamorament el que va despertar en el vocalista la

seva ànima creativa animant-lo a escriure compulsivament en un breu espai de temps. Per

desgràcia d’ell hi havia un parell d’inconvenients, el primer era la diferència d’edat (ell era 9

anys més gran que ella) i el segon i més important és que tant ell com ella ja tenien parella

en aquell moment. El primer problema era més delicat, el segon es va solucionar

rapidament quan Fieger va trencar amb la seva xicota per centrar-se en aconseguir la

dependenta que el feia anar de corcoll. Només va trigar dos mesos des d’aquell primer

contacte visual en declarar-li els seus sentiments amb la següent frase: 'Estic enamorat de

tu, ets la meva ànima bessona, ets la meva altra meitat, algun dia estarem junts'. En un

primer moment ella va fer cas omís d’aquella declaració que a més a més venia d’un

desconegut.

Doug no aconseguia treure’s del cap aquella noia en part, a causa d’un extrany constructe

mental que havia desenvolupat la seva ment i que havia acabat per relacionar la noia dels

seus somnis amb aquell riff de guitarra que temps enrere li havia mostrat el seu company de

grup Berton Averre. Quan pensava en ella li venia al cap aquella línia de guitarra. Com que

aconseguir a Sharona no depenia sols d’ell mateix va aprofitar per, com a mínim,

aconseguir fer quelcom útil amb aquells acords de guitarra; el moment havia arribat. Fou

així com Fieger i Averre es van ajuntar i entre els dos van construir l'estructura i la melodia

d'aquesta cançó que només li va costar a Doug quinze minuts escriure-la. Malgrat que ell

tenia 25 anys en aquell moment, quan la va escriure ho va fer des del punt de vista d’un

adolescent de 14.

Cal dir que a Berton Averre no li va fer gens de gràcia que es titulés ‘My Sharona’, i li va

costrar prou a Doug Fieger de convencer-lo. Per descomptat, la Sharona real, la noia que

havia inspirat aquesta melodia encara no sabia que el músic havia compost una cançó amb

el seu nom. No va ser fins que un bon dia, durant un descans per dinar a la botiga de roba,

va anar aveure'ls assajar i li van interpretar en primícia. No sabem si va ser per la cançó o

perquè, però al cap d’un any i després de deixar el seu xicot, Sharona Alperin va cedir i li va

donar una oportunitat a Doug Fieger.

La cançó 'My Sharona' es va incloure en l’àlbum de debut de The Knack, produït per Mike

Chapman, "Get The Knack" de 1979 i va servir com a primer senzill per a la banda.

Curiosament, Alperin no només inspiraria la cançó, sinó que també apareixeria a la portada

del disc sostenint l'àlbum del grup. Arran de la cançó i de la portada, la moça va acabar per

convertir-se en una celebritat per tothom qui entrava a la botiga i la reconeixia. I no només

això, sinó que la samarreta sense sostenidor que vestia a la portada va acabar creant

tendència entre els seguidors de la banda. I quan ella els preguntava de què anaven vestits,

ells li responien 'De Sharona'.

La història de Doug i Sharona va durar quatre anys, però la cançó de The Knack s’ha

convertit en atemporal.

tal dia com avui de 2001 era executat l'exmilitar Timothy McVeigh autor de l'atemptat d'Oklahoma. També recordem el naixement de Frank beard (ZZ Top), el primer concert de Janis Joplin i el primer concert dels Stones a Barcelona.

Abans que Procol Harum llancés la seva primera cançó, Keith Reid va escoltar en una festa una frase que se li va quedar gravada a foc a la ment. Aquella expressió, sumada a una mica de surrealisme i una mica de Bach, va donar lloc a el tema més recordat del grup: 'A Whiter shade of pale'.

Keith Reid no sabia tocar cap instrument, però les seves poesies i els seus textos estaven plens d'idees i imatges. Gary Brooker tenia experiència musical gràcies al seu primer grup, The Paramounts, però per al seu nou projecte necessitava un lletrista. El productor i mànager Guy Stevens els va presentar i a Brooker li van agradar els textos de Reid perquè no eren molt òbvies, i això era el que les feia atractives. D'aquesta unió va néixer Procol Harum. Encara que la banda va publicar més de deu àlbums durant la seva trajectòria, el nom de Procol Harum està unit a una cançó: 'A Whiter shade of pale '. Al principi, el tema era només un esbós més dins de la feina de Keith Reid, una expressió que li voltava pel cap i que creia que es podria convertir en una cançó. Reid havia escoltat aquesta frase en una festa a la qual va assistir. Hi havia molta gent, però dues persones entre la multitud van cridar l'atenció del lletrista quan un noi es va acostar a una noia i li va dir: 'Estàs més pàl•lida que el blanc'. Aquesta frase li va quedar gravada en la ment.

Amb aquest punt de partida, Reid va anar completant la imatge d'aquell trencaclosques a partir de les frases surrealistes que li anaven passant pel cap, i encara que la lletra pogués semblar estranya, per al seu autor tenia tot el sentit. Tractava sobre un personatge, una relació, una localització i un viatge. Per Gary Brooker, el contingut del tema estava clar. Bé, mentre ell ho entengui és suficient. A través d'aquesta cançó, Keith Reid tenia com objectius no només narrar una història clàssica d'abandonament, sinó que a més a més pretenia despertar una sensació en l'oient. I tot i que en aquella època era jove i amb tot el que això comporta, segons ell, va concebre la lletra influït pels llibres i no per les drogues".

La lletra no només va sorgir de llibres o de xerrades en festes. Segons el seu autor, la Nouvelle Vague també va deixar la seva empremta ja que en aquella època veia moltes pel•lícules franceses a l'Acadèmia d’Oxford Street de Londres. 'Pierrot el boig' el va impressionar, i també el film titulat 'L'any passat a Marienbad '. També el va influir molt el surrealisme de Magritte i Dalí. Però la major influència musical va ser la del mestre Dylan. Originalment, la lletra era el doble de llarga de com la coneixem a dia d’avui perquè en aquell moment estaven de moda les cançons llargues, però quan va començar a familiaritzar-se amb ella i a preparar-la per gravar, una de les estrofes va quedar fora de forma natural. Tres estrofes encara li semblaven excessives i a Keith Reid no li va quedar més remei que reduir-la a dos si volien que es difongués a les emissores de ràdio.

Mentre Keith Reid perfilava la lletra, Gary Brooker s'encarregava de la música. De fet tenia les mans damunt el teclat li va arribar la lletra, i ja se li havia ocorregut una idea musical. En un parell de hores ja encaixava amb la lletra. El que sí que tenien clar era el so que volien per a Procol Harum, un so basat en l'òrgan Hammond, el piano i la guitarra de blues. Un so que en aquell moment no tenia cap altra banda (o això deien ells). A més de rock i de rhythm & blues, Gary Brooker també es va amarar d’altres tipus de música com el jazz i la música clàssica, sobretot la de Johann Sebastian Bach, especialment en la composició d’aquesta cançó que està basada en l’'Ària per a la corda de Sol' del compositor alemany.

'A Whiter shade of pale' va ser llançada el 1967 com el primer single de la banda i es va incloure la versió americana del seu primer treball, anomenat com ells, "Procol Harum ", que no apareixia en la versió britànica. Per moltes cançons que inclogués el àlbum o per moltes cançons que Procol Harum publiqués després, cap superaria a 'A Whiter shade of pale'. El tema es va fer més conegut que el propi grup. Però Keith Reid i Gary Brooker no van ser els únics que van signar aquest clàssic i, des de 2009, l'organista Matthew Fisher figura com a autor en els crèdits de la cançó. Fisher va anar als tribunals per reclamar els seus royalties com a intèrpret de la part de l' òrgan i la decisió va ser unànime, aconseguint el 40% dels drets d'autor.

Més enllà dels problemes judicials, 'A Whiter shade of pale' és tot un clàssic. A més a més de compartir la paraula "fandango", té l'honor de ser la cançó que més vegades s'ha emès en les emissores britàniques al costat de 'Bohemian Rhapsody' de Queen. John Lennon l'escoltava una i altra vegada, Brian Wilson la imaginava com la seva marxa fúnebre i a Billy Joel el feia viatjar sense moure’s de lloc encara que no l'entengués. Keith Reid i Gary Brooker ho van aconseguir: ningú entenia del que estaven parlant, però tots queien atrapats per aquesta cançó.

Tal dia com avui de 1935 William Griffith (un corredors de borsa) i el metge Bob Smith funden Alcohòlics Anònims. També recordem els naixements de Joao Gilberto, Shirley Owens (The Shirelles), Kim Deal (Pixies) i la mort de Ray Charles.

Nile Rodgers i Bernard Edwards més coneguts per ser el cervell darrere els Chic, tenien

pensat finalitzar l’any trobant l'oportunitat de les seves vides, però els seus plans no van

sortir com havien planejat abans que toqués la dotzena campanada, però aquest canvi en

els esdeveniments és el que va propiciar l’èxit del seu buc insígnia: 'Le freak'.

La història d’aquesta fita de la música disco comença a les acaballes de 1977. En aquella

època Chic tot just havia publicat un primer disc homònim i s'estava començant a llaurar el

seu futur. Els seus primers temes de música ballable eren 'Dance, dance, dance (Yowsah,

yowsah, yowsah)' o 'Everybody dance'; com podeu veure, estemparlant de música disco.

Quedaven poques hores per canviar d’any i Nile Rodgers i Bernard Edwards s’estaven

preparant per gaudir com tothom de la nit de cap d’any amb les seves millors gales per

dirigir-se a la “discoteca per antonomàsia”, la llegendària Studio 54, el temple de la música

disco a Nova York. Els dos integrants havien estat citats per reunir-se amb la mateixa Grace

Jones que, pel que sembla, estava interessada en ells dos. Però aquesta reunió no

s’acabaria fent perquè la cantant, en una clara demostració de “saber fer” no es va recordar

de deixar els seus noms a la llista de convidats, i el porter, com a bon professional que era,

no els va deixar entrar.

El que havia de ser la millor nit de cap d’any de les seves vides va acabar en una de

galledes d’aigua freda més sonades de la història de la música (i en són moltes). Per ofegar

les seves penes Rodgers i Edwards van buscar-se un Pla B i es van dirigir a l’apartament

que Nile tenia en una illa per beure’s un parell d'ampolles de xampany de la botiga de

begudes de la cantonada i tocar una mica. El que va començar com un divertiment, una

cosa per no sentir-se tan malament amb aquell fiasco de cap d’any va derivar en un riff de

guitarra que tenia tota la pinta de ser “l’inici d’alguna cosa trascendental”. El riff havia sorgit

de manera espontània com en les millors cançons, però era bastant possible que la devoció

que Rodgers tenia per 'Sunshine of your love' dels Cream hi hagués tingut alguna cosa a

veure (el subconscient té aquestes coses). El fet és que al damunt d’aquella línia de guitarra

els dos van començar a cantar com se sentien en aquells moments, unes hores després

que els haguessin refusat de la discoteca més famosa de Nova York. 'Fuck off' ( 'Que us

bombin') era la idea primigènia d’aquella cançó. El dos músics s’havien trobat amb la porta

als nassos després de vestir-se amb els vestits més cars que tenien i les seves sabates més

luxoses s'havien amarat caminant sobre la neu d’aquella freda nit en la que els dos havien

de reunir-se amb Grace Jones. Vist el panorama, és comprensible que els dos comencessin

a cantar 'Fuck off' com si es tractés d’una cançó protesta que exorcitzava la humiliació

patida aquella nit de cap d’any de 1977. Rodgers va comprendre que el que havia començat

com una descàrrega de ràbia podria acabar convertint-se en l'himne de tots aquells a qui

alguna vegada els ha deixat tirat un taxista o de qualsevol adolescent emprenyat amb els

seus pares.

Però per molt que a Nile Rodgers li agradés la seva nova cançó protesta, les emissores de

ràdio de l’època (que serien les qui decidirien el futur de la cançó) no permetrien aquest

llenguatge. La solució va ser fer un lleuger canvi en l’expressió, i de ‘Fuck off’ va passar a

‘Freak out’. D’altra banda, Edwards tampoc estava gaire convençut amb el títol original

perquè, tot i que havia estat un ex Pantera negra, era profundament religiós i aquest tipus

d’expressions anaven en contra del seu credo. Així, doncs, els dos es van posar a treballar

en la lletra redissenyant per complet aquell tema destinat a convertir-se en el paradigma de

la música disco. Per arribar de 'Fuck off' a 'Freak out', van haver de donar-hi diverses voltes,

però el que està clar és que si no haguessin arribat a 'fuck off', mai hauríen escrit 'Freak out'.

No obstant això, el guitarrista no estava del tot convençut d'aquesta transició: "Primer, van

canviar 'fuck off' per 'freak off', però ensopegaven amb aquesta expressió perquè no tenia

tant de ganxo. I de sobte va fer-se la màgia. i Rodgers va cantar 'Aaaaah, freak out!'.

Finalment, el tema es va titular 'Le freak' i va servir com a single per al segon àlbum de la

banda, "C'est Chic", publicat el 1978.

Aquella cançó amb la qual Chic pretenia enviar a fer pastetes a l'Studio 54 es va convertir

en un dels temes més destacats de la música disco, un single trencapistes que com diríem

a dia d’avui “ho va petar” precisament a la mateixa discoteca que un abans els havia negat

l’entrada. Poc s’haurien imaginat els seus compositors que aquella cançó acabaria entrant

per la porta gran amb la que ells mateixos s’havien “donat de morros”.

“Le freack” però no només va ser un èxit musical, sino la carta de presentació d’un dels

tàndems musicals més prestigiosos de l’època, especialment Nile Rodgers que acabaria

col·laborant amb artistes com Sister Sledge, Diana Ross, David Bowie, Madonna, Deborah

Harry, INXS, Duran Duran, i fins i tot els espanyols Olé Olé. I per si us ho preguntaveu: sí,

Nile Rodgers i Grace Jones finalment van treballar junts al cap d’una dècada en l'àlbum de

la cantant "Inside story", publicat el 1986.

tal dia com avui de 1934 apareix per primer cop l'ànec Donald en un curtmetratge anomenat "La gallineta sàvia". També recordem els naixements de Les paul, Jackie Wilson, Jon Lord (Deep Purple), Mitch Mitchell (The Jimmy hendrix Experience) i la mort del cantant James last.

Algunes de les millors cançons de la història sempre van dedicades a algú. Un primer amor, un gran desamor, una parella, un familiar o amic ... La música ha estat sempre una forma brillant d'expressar el que sentim per una altra persona a la que volem. Avui us explicaré qui era aquesta “Flaca” que feia anar de corcoll a Pau Donés dels Jarabe de Palo.

Entre les moltes cançons dedicades, n’hi ha una en la nostra història musical que sempre ha resultat especialment atractiva, en la qual la identitat de la persona a qui va dedicada sempre ha estat un misteri. La famosa 'Flaca' a la qual cantava Jarabe de Palo en el seu primer disc d'estudi del mateix nom, llançat en 1996.

Pau Donés va explicar el 2009 en un text el que ell mateix anomenava "el secret d'un dels romanços més curts i intensos" que havia viscut. També la història formava part del llibre autobiogràfic, “50 Palos..y sigo soñando”. En ell explicava com li va sorgir la inspiració per compondre, a l'igual que aquesta, altres de les cançons més mítiques de Jarabe de Palo.

Tot va passar fa 25 anys. El grup es disposava a viatjar a Cuba per gravar el videoclip de “El lado oscuro”, cançó que també estaria inclosa en aquest primer disc que van llançar. Després d'arribar a l'Havana i acomodar-se a l'hotel, van decidir sortir de festa a una discoteca del moll i gaudir de la música i els mojitos de la zona. Quan ja s'anaven a recollir, va aparèixer ella: "una dona de bellesa impressionant, amb un vestit de gasa vermella semitransparent, i a la cara dos sols que sense paraules parlaven".

Després de diversos dies repetint el mateix ritual per tornar a trobar-la, la van abordar per proposar-li de participar en el seu videoclip com a model. I ella, que es deia Alsoris Guzman, va acceptar. L’andemà mateix van anar a casa seva per recollir les seves coses i al migdia ja estava instal•lada al mateix hotel que la banda i l’equip de producció, compartint habitació amb Eva Nielsen, en aquells moments era l'ajudant de direcció. Va ploure sense compassió tota la setmana, de manera que no van poder rodar ni un metre de pel•lícula, tot i que sí van aprofitar per descobrir, de la mà d’Alsoris, aquesta Cuba que no surt als catàlegs de les agències de viatges. També durant aquella setmana hi va haver canvis en la logística de l'equip. Alsoris es va traslladar a l’habitació del Pau perquè segons sembla, s’havia encapritxat de Eva Nielsen i no volia estar a la mateixa habitació que ella per evitar la temptació, i Fernando (el director) va enxampar una ameba que el va tenir a l'hospital quatre o cinc dies. Durant aquella setmana van passar moltes coses, però la que més el va afectar va ser enamorar-se perdudament d'aquella dona

Just el dia abans d'agafar el vol de tornada a Espanya van sortir a celebrar el final del rodatge, van tornar a l'hotel de matinada i ja a l'habitació Alsoris, com cada nit, li va fer un petó a la galta i es va ficar al seu llit. Donés va anar al bany i en sortir, veient-la enfundada entre llençols blancs, no es va poder reprimir i li va etzibar 'Flaca, no puc marxar d’aquesta illa sense haver-me ficat al llit amb tu'. Ella va somriure, va obrir els braços i li va dir: 'Vine, Pablito' ". No obstant això, tal com es desprèn d'aquest mateix testimoni, contra tot pronòstic no van consumar el seu amor. El músic es va recolzar al llit, la va abraçar i es van adormir a causa de l'emoció.

?

Pau, en el moment en què es va asseure al llit mirant a la Flaca adormida, va escriure en només deu minuts, una poesia curta en la qual expressava tot el que sentia per la dona que estava al seu costat. A l'acomiadar-se de la “Flaca”, i en agraïment per aquells dies que havien passat junts, li va donar una còpia amb la següent nota: "Aquí et deixo un regal, la meva Flaca, en agraïment per aquests dies que mai oblidaré. Només et demano una cosa, que ho obris quan hagi marxat". La història acaba aquí, a l'aeroport de Varadero quan es va girar i es va adonar que ja havia obert el sobre. Estava plorant al mateix temps que llegia aquesta curta poesia que amb els anys es convertiria en la cançó que va posar a Jarabe de Palo al mapa.

Aquesta és la versió que va donar Pau Donés del que va passar, però també hi ha la versió de la pròpia protagonista, Alsoris, que va explicar que no va dormir amb el músic, i que tampoc era lesbiana. Ella va explicar que si va anar a l’habitació del pau era perquè l’equip no podia pagar habitacions individuals per a tothom i a ella li« va tocar amb Pau des del principi".

Després de tornar a Espanya Pau Donés va haver de formar la banda en temps rècord perquè els caçatalents de Virgin Records, mentre ell era a milers de quilòmetres de casa, van confirmar que assistirien al primer concert de Jarabe de Palo a la barcelonina sala Tarantos. En principi el Pau no tenia intenció de tocar “La Flaca”, però gràcies a que va canviar d'opinió en l'últim moment aquella nit se’n va anar al llit amb un contracte signat.

Tal dia com avui de 1504 el David de Michaelangelo arriba a la catedral de Florència. També recordem els naixements de Nancy Sinatra, Boz Scaggs, Bonnie Tyler, Mick Hucknall (Simply Red), el casament de Bruce Springsteen i la seva vocalista Patti Scialfa i la mort de Danny Kirwan (Fleetwood Mac).

Amb una part autobiogràfica i una altra inspirada en un company músic, Chuck Berry va signar un dels clàssics del gairebé acabat d'estrenar en aquella època gènere anomenat rock and roll. 'Johnny B. Goode' relatava la sempre recurrent història del somni americà a través d'un riff incendiari.

Johnnie Johnson va aprendre a tocar el piano tot sol. Durant la Segona Guerra Mundial, el 1943, Johnson va ser reclutat i va participar en una orquestra del Cos de Marines. Allà va tenir l'oportunitat de continuar el que havia començat i plantejar-se que la música podia ser la seva manera de guanyar-se les garrofes. Així va ser que, en acabar el conflicte bèl•lic, es va dedicar a recorrer tots els locals nocturns de Chicago i Saint Louis que podia acompanyat del seu nou grup, el Johnnie Johnson Trio, que també seria conegut com Sir John 's Trio.

La banda tenia un concert important per acomiadar l'any la nit de Cap d’any de 1952, però Johnson necessitava trobar un substitut per a la seva saxofonista, Alvin Bennett. El va trobar en un guitarrista i cantant que solia actuar en bars interpretant cançons de Nat King Cole i de Muddy Waters. El seu nom era Chuck Berry. Aquell substitut va resultar ser un músic la mar d'ambiciós, Johnson i Berry es van entendre i Chuck va passar a liderar el Johnnie Johnson Trio, que va acabar per anomenar-se The Chuck Berry Combo.

El dia que Berry va conèixer al seu ídol Muddy Waters, el cantant de blues li suggerir a Chuck que es presentés davant els germans Leonard i Phil Chess, els propietaris i fundadors del segell Chess Records, un dels més prestigiosos de la seva època. Berry així ho va fer i va signar un contracte amb la discogràfica. A partir d'aquell moment, Chuck es dedicaria a establir els fonaments d'un nou gènere que començava a despuntar a mitjans dels anys cinquanta i que el punxadiscos Alan Fred havia batejat com a “rock and roll”.

Johnnie Johnson va ajudar al guitarrista en aquesta tasca. Johnson esbossava música amb el piano i Berry completava el tema amb la lletra i la guitarra. D’aquesta estreta col•laboració en van sorgir clàssics del gènere com 'Maybellene', 'Roll over Beethoven' o 'Sweet little sixteen'. De fet, la col•laboració anava més enllà de lo estrictament professional ja que mentre Johnson ajudava a compondre els èxits que farien famós al guitarrista, aquest, al seu torn l’ajudava amb els problemes que tenia amb la beguda. "Johnnie be good" ( "Johnnie, sigues bo") era el que el guitarrista deia al seu company quan aquest no sabia quin era el millor moment per deixar una estona l'ampolla.

Gràcies a aquesta frase destinada al seu amic i utilitzant-la com a joc de paraules, Berry va començar a treballar en una cançó titulada 'Johnny B. Goode'. La història era senzilla: el clàssic mite del somni americà, el relat d'un jove d'origen humil que aconsegueix arribar al cim i convertir-se en algú respectat en el món de la música. Chuck Berry va prendre a Johnnie Johnson com a punt de partida, però el protagonista de la cançó, en lloc de tocar el piano, tocaria la guitarra. De fet, més que Johnson, el guitarrista va reconèixer que el personatge de la cançó era "Més o menys" ell mateix. Encara que hi havia algunes petites diferències, com la educació del protagonista: “si el Johnny de la cançó no sabia llegir o escriure, Chuck Berry, a la vida real, s'havia graduat en cosmètica i perruqueria”. Al principi, i a l'igual que Johnson i Berry, aquest “Johnny” era negre, però, el guitarrista va decidir obviar el color de la pell per una simple qüestió de pragmatisme: Berry no volia que la qüestió racial suposés un problema a les emissores de ràdio.

Per al riff, un dels més reconeixibles dins de la història de el rock and roll, Berry no va copiar a Marty McFly tal i com apareixia a la pel•lícua “Regreso al Futuro”, sinó que el va agafar de la intro de guitarra de Carl Hogan en el tema 'Is not that just like a woman” de 1946, interpretat per Louis Jordan. De fet, Berry apreciava molt a Jordan i en alguna ocasió havia afirmat que era l'artista amb el qual més s'identificava. Paradoxalment, tot i que Johnnie Johnson s'encarregava del piano en les cançons de Chuck Berry, a 'Johnnie B. Goode', el tema lleugerament inspirat en ell, Johnson no va participar i va ser Lafayette Leake qui es va asseure al piano.

'Johnny B. Goode' es va publicar com single el 1958 i es va incloure en l'àlbum "Chuck Berry is on top". El protagonista fictici del tema que Berry havia creat va passar a ser un personatge recurrent dins el repertori del guitarrista. De fet no seria la única vegada que aquest noi de nom Johnie apareixeria en una cançó seva. A 'Bye bye Johnny ', Chuck Berry narrava la història d'un Johnny ja crescut. Altres cançons a les que va tornar a aparèixer són 'Go go go' o 'Johnny B. Blues', i el va utilitzar com a títol per al seu disc "Concerto in B. Goode" de 1969, on va incloure un tema instrumental de més de 18 minuts amb el mateix nom. Per la seva banda, Johnnie Johnson va titular la seva primer àlbum en solitari com "Johnnie B. Bad".

El nom de Johnnie Johnson mai va aparèixer en les composicions de Chuck Berry malgrat la seva participació, de manera que, l'any 2000, el pianista va demandar al guitarrista i va reclamar la seva part corresponent. La resposta judicial que va rebre el 2002 va ser negativa, ja que havia deixat passar molts anys des que s'escrivissin els temes. Johnnie no va ser ràpid.