Som-hi doncs

tal dia coma vui de 1974, a Ohio (EUA) s'escaneja per primera vegada el codi de barres d'un paquet de xiclets. També recordem els naixements de Gilberto Gil, Mick Jones (The Clash), Chris Isaak, la composició de "She love's you" dels Beatles, la separació dels Roxy Music i l'últim concert d'Elvis Presley abans de morir.

Encara que el seu títol havia de ser un altre nom propi de dona, el clàssic de Buddy Holly “Peggye Sue” va acabar dient-se així davant la insistència d'un dels membres dels Crickets, la banda on militava el cantant. Aquesta cançó, no només seria famosa per sí mateixa, sino també per ser una de les primeres en la història del rock a tenir una seqüela.

Buddy Holly acabava de ser oncle. La seva germana, Pat Holley Kaiter, havia donat a llum a una nena, a qui li van posar Cindy Lou. Per homenatjar a la seva neboda acabada de néixer, Holly va decidir que el nom de la petita podia ser un bon títol per a una cançó. Però el de Cindy Lou va durar poc com a possible títol del nou tema que el músic preparava. Jerry Allison, el bateria dels Crickets, va pregar a Holly que li fes un favor personal i que canviés 'Cindy Lou' per 'Peggy Sue'.

Peggy Sue Gerron era la xicota del bateria, però en aquells dies, la parella es trobava en hores baixes i la relació penjava d'un fil. Per superar el mal moment, recuperar l’interès de la seva noia i que les aigües tornessin al seu curs, Allison va pensar que el millor que podia fer era dedicar-li una cançó de Buddy Holly i els Crickets a la noia. Holly va acceptar la petició del seu company i li va fer el favor rebatejant la cançó, encara que la seva neboda es quedés sense el seu regal de naixement. Malgrat que Jerry Allison s'havia sortit amb la seva, al principi de l'enregistrament va tenir certs problemes a l'hora de gravar la bateria, i tampoc van ajudar les amenaces del productor, Norman Petty que el pressionava dient-li que “si no ho feia bé en la següent presa, canviarien el títol de nou a 'Cindy Lou' ". Per descomptat, el bateria s'ho va prendre seriosament i el resultat no va poder ser millor. El frenètic ritme dels tomtoms de Jerry Allison, els raspats de la guitarra i els característics refilets de Buddy Holly al pronunciar el nom de la noia van donar forma a 'Peggy Sue',

convertint-lo en un dels clàssics imprescindibles dels primers anys del rock and roll. Per la seva banda, el bateria va aconseguir el seu objectiu i no només va recuperar l'amor de la seva Peggy Sue, sinó que va acabar casant-se amb ella.

“Peggy Sue” va ser el single del primer àlbum en el qual Buddy Holly apareix en solitari, titulat, precisament com ell. El músic treballava per a dues filials de la discogràfica Decca, de tal manera que els seus temes amb els Crickets es van editar en Brunswick i en els quals apareixia el seu nom en solitari, a Coral Records. No obstant això, tot i que no figuraven a la portada, els Crickets, amb Allison a la bateria i Joe B. Mauldin al baix, si que van participar en l'àlbum "Buddy Holly". El disc va ser publicat al febrer de 1958 i, un any després, el món de la música plorava la mort de Holly, juntament amb Ritchie Valens i The Big Bopper, en el famós accident d'avioneta que va tenir lloc el 3 de febrer de 1959.

Abans de morir, Buddy Holly s'havia retrobat amb la “Peggy Sue” de la qual parlava la seva cançó. Després de la mort del cantant, es van trobar al seu apartament de Nova York una col•lecció de demos que Holly havia gravat amb l'única companyia de la seva guitarra. Entre totes aquestes cançons, una va cridar l'atenció: 'Peggy Sue got married'. Si a 'Peggy Sue' Buddy Holly expressava el seu amor sincer per la protagonista, i a 'Peggy Sue got married' descobria que la noia de la cançó s'havia casat. Aquest tema és considerat com una de les primeres seqüeles dins de les cançons de rock and roll i també com un dels primers èxits pòstums.

Holly ho havia gravat el 5 de desembre de 1959 i, un cop descobert, Coral la va llançar com single el juliol de 1959, afegint músics i coristes que embrutaven la cançó casolana i nua que Buddy Holly havia enregistrat a casa seva. El 1964, es va llançar una altra mescla amb nova instrumentació i sense cor, i la versió original de Holly amb la seva guitarra es va incloure en la caixa recopilatòria de vinils titulada "The complete Buddy Holly" i publicada el 1979.

Tot i que la Peggy Sue de la qual Holly parlava en les seves cançons va acabar casant-se, l’enllaç que no va durar va ser el de l'autèntica Peggy Sue amb el bateria Jerry Allison, ja que després d'onze anys de matrimoni, van acabar divorciant-se. Per a la Peggy Sue real, la protagonista dels temes de Buddy Holly va ser un reflex de l'època a la qual pertanyia:

"Peggy Sue' és una icona. És nostàlgia. La noia de la banda. El sospir de qualsevol noi i el conte de fades de qualsevol noia. Un vincle amb aquells dies feliços dels 50 i el començament d'una nova era per a la música. 'Peggy Sue' és l'esperit dels cinquanta.

Tal dia coma vui de 1876, el general Custer i el 7è de Cavalleria són derrotats a la batalla de Little Big Horn. També recordem els naixements de Carly Simon, Ian McDonald (King Crimson), David Paich (Toto), George Michael i la mort de Michael Jackson.

Un tema que sol ser una conversa d'ascensor, per Jeff Lynne va resultar un fet inspirador. Un simple canvi de temps va servir perquè líder dels Electric Light Orchestra pogués deixar de banda el seu bloqueig creatiu i compongués 'Mr. Blue Sky ', entre una dotzena de cançons.

Amb l'àlbum "A new world record" de 1976 Electric Light Orchestra brillava amb llum pròpia gràcies al perfeccionament de la seva fórmula de rock i violins per tot arreu. El disc era el sisè en la seva discografia i el primer a utilitzar a la portada el nou logotip del grup basat en una gramola Wurlitzer i realitzat per Kosh, el dissenyador gràfic que va idear la icònica coberta de l'àlbum dels Beatles "Abbey Road ". Per a la composició dels temes, el líder de la banda, Jeff Lynne, mai s'havia sentit tan inspirat, les cançons li van començar a sorgir i la majoria van venir cap a ell ràpidament. La E.L.O., aquella banda que pretenia continuar el rock on els Beatles l'havien deixat a 'I am the walrus', s'havia anotat un bon gol i gràcies al seu èxit comercial es col•locava al capdavant dels grups de la dècada; el que suposava una arma de doble tall. Tot i que Lynne podia respirar tranquil sabent que tot anava bé, no podia adormir-se. Com per a qualsevol altra banda, aconseguir un èxit suposava haver de superar-se en el següent. I més per a algú tan megalòman com Lynne.

El següent treball havia d'estar compost en poc temps, així que Jeff Lynne va fer les maletes i, el maig de 1977, es va traslladar a Bassins, un poble suís a la vora del llac Ginebra, on va llogar un xalet. Encara que només tenia un mes per escriure les lletres, volia compondre de forma relaxada i esperava que els Alps li resultessin inspiradors. No obstant això, aquell paisatge dibuixat pel llac i les muntanyes no va resultar tan bucòlic com esperava. El cel es va tornar gris i no va parar de ploure. Dia rere dia, la pluja castigava la postal que el líder dels E.L.O. esperava gaudir. Hi havia posat tota la seva confiança en que aquell seria l'ambient idoni per a treballar i es va contagiar per la tristesa del temps. Semblava que aquells núvols que s'havien instal•lat al cel suís també s'havien situat dins del cap de Lynne. El compositor patia un bloqueig creatiu.

Va passar una setmana. Ni els núvols van marxar ni les muses van arribar. Semblava que el sol havia marxat de vacances. Va passar una altra setmana i el resultat no va ser millor. La resta dels músics de la banda s'impacientaven mentre Lynne cada vegada estava més absent i aïllat. El bateria, Bev Bevan, fins i tot temia que aquell clima acabés convertint el nou disc en un àlbum esquizofrènic. Depenent de qui expliqui la història, el nombre de setmanes plujoses que va passar el compositor enfront dels Alps i a l'estany Ginebra sol variar, però quan semblava que la pluja mai s’acabaria, el cel es va obrir i es va tenyir de color blau per a alegria de Jeff Lynne: Tot d'una, el sol va brillar i va ser com d’aquella blavor va escriure 'Mr. Blue Sky 'i les altres tretze cançons en les dues setmanes següents.

En molt poc temps, Lynne es va posar a compondre cançons frenèticament, les suficients com per omplir 2 elapés. El resultat, va ser "Out of the blue", un àlbum doble, publicat el 1977, amb el qual la Electric Light Orchestra va complir les expectatives que la banda havia creat i el disc que va resultar més difícil per a Jeff Lynne. Ja no hi havia marxa enrere, Electric Light Orchestra s'havia convertit en un altre dels gegants del rock. La portada de l'àlbum, dissenyada per Kosh al costat de l'il•lustrador Shusei Nagaoka, mostrava el logotip de la banda transformat en una nau nodrissa.

En aquell mateix any, el gènere de ciència ficció estava en voga gràcies a les pel•lícules de George Lucas, "La guerra de les galàxies", i Steven Spielberg, "Encontres a la tercera fase". La E.L.O. no podia ser menys en aquesta febre d'aventures espacials i van decidir incorporar el plat volador Wurlitzer de dimensions colossals a l'escenari dels seus concerts. Per als qui volguessin tenir el platet a casa, l'elapé incloïa un retallable de la nau espacial, ideal per construir-la durant una tarda de pluja.

El primer single de l'àlbum va ser 'Turn to Stone' i el segon, 'Mr. Blue Sky ', era la forma amb la qual Lynne celebrava l'arribada del sol i la fi del temporal que banyava les muntanyes suïsses. Aquest tema, optimista i enganxós, era la conclusió d'una petita simfonia que Jeff Lynne va titular "Concerto for a rainy day" i que ocupava la primera cara del segon disc. 'Standin' in the rain ',' Big wheels 'i' Summer and lightning ' explicaven la trama d'una història que no era altra que una simple reflexió sobre el bloqueig que Lynne havia viscut com a conseqüència de la pluja i com s'alegrava de que el “Senyor Cel Blau” aparegués de cop i volta per alegrar el dia. Els efectes de so climàtics que enllaçaven les cançons van ser gravats durant un altre dia plujós mentre els músics preparaven l'àlbum en els estudis Musicland a Munic. Com que Jeff Lynne sempre s'ha considerat un bon fan dels Beatles, no resulta complicat trobar una semblança entre 'Mr. Blue Sky 'i' A day in the life ', la cançó amb la qual el quartet de Liverpool va tancar "Sgt. Pepper 's Lonely Hearts Club Band" el1967. Al final del tema de la E.L.O. hi ha una frase gravada utilitzant un codificador de veu que sembla dir "Mister Blue Sky", però el que en realitat es diu és "Si us plau, dóna'm la volta", com a gest de complicitat per indicar a l'oient que la cara ha acabat i que ja pot donar la volta al vinil. El canvi del temps, una cosa tan simple i senzilla que pot ser una conversa de veïns en un ascensor, per a Jeff Lynne va resultar un fet revelador, suficient per completar la cara d'un elapé i per compondre el disc més famós dels Electric Light Orchestra. Una mostra més que al mal temps cal posar-li bona cara, perquè després de la tempesta arriba la calma.

Tal dia coma vui de 1996 Nintendo llença al mercat la Nintendo 64. També recordem els naixements de June Carter, Stuart Stcliffe (el primer baixista dels beatles), Yan Tiersen i la publicació del directe dels Stones: "From the Vault".

“La nit de Sant Joan és nit d'alegria. Estrellat de flors, l'estiu ens arriba de mans d'un follet que li fa de guia. Primavera mor, l'hivern es retira. Si arribés l'amor, mai més moriria”. Aquesta és la primera estrofa de “nit de Sant Joan”, la primera de les dotze cançons que Jaume Sisa va interpretar per al musical de Dagoll Dagom del mateix nom, la cançó d’avui, i aquesta és la seva història.

L’espectacle teatral “Nit de Sant Joan” es va estrenar el 4 de març de 1981 al Teatre Romea de Barcelona, inaugurant així el Centre Dramàtic de la Generalitat. Es tracta d’un text col•lectiu de Ricard Arilla, Joan Lluís Bozzo, Anna Briansó, Anna Rosa Cisquella, Montse Guallar, Miquel Periel, Berty Tovias i un conte de Miquel Obiols, amb música i cançons de Jaume Sisa (excepte la lletra de la cançó “Nit de Sant Joan”, de Joan Lluís Bozzo) que va sorgir a través d’una sèrie d’exercicis d'improvisació i que va conformar un espectacle de revista amb continguts moderns per l’època. “Nit de Sant Joan” va ser un intent de fer un pas més endins del llenguatge del teatre musical.

El tema unitari de l’espectacle era “La nit del solstici d’estiu” en la qual tradicionalment, al voltant del foc, s’integraven personatges de contes i fantasia. Els membres actuals de la companyia Dagoll Dagom: Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluís Bozzo, formaven part del repartiment, juntament amb Montse Guallar, Ricard Arilla, Berty Tovias i Anna Briansó. Després de la temporada al Teatre Romea, l’espectacle va començar una gira per 97 poblacions de Catalunya, Espanya, Itàlia i Alemanya, on en total es van realitzar 511 funcions, i es calcula que van assistir-hi 320.000 espectadors.

La música va anar a càrrec del “cantautor galàctic” Jaume Sisa, un artista prou surrealista en les seves composicions que encaixava a la perfecció amb la temàtica onírica de l’espectacle. El desembre de 1967 Sisa havia fet la seva primera actuació a Barcelona, compartint escenari amb Guillermina Motta i Xavier Ribalta, i incorporant-se al Grup de Folk (amb Pau Riba i Jordi Batiste com a padrins) el mateix dia que també ho feia Ovidi Montllor. La discogràfica Als 4 Vents va publicar el seu primer senzill “L’home dibuixat”, presentat a la Bodega Bohemia amb l’apadrinament de “Oh, Gran Gilbert”, una estrella del music-hall barceloní dels anys 20 que va servir d’inspiració del personatge del “Gran Jordiet” de “Nit de Sant Joan”.

La relació de Sisa amb la companyia teatral Dagoll Dagom s’havia iniciat el 1977, quan va compondre la banda sonora d'Antaviana, espectacle basat en textos de Pere Calders i que, tot i no ser la primera obra de la companyia, sí que va suposar el tret de sortida d’una companyia que amb el temps es convertiria en el paradigma del musical català. Després va venir Nit de Sant Joan, que interpretaria en directe durant les representacions de la companyia. L'artista, però, no es va poder lluir a l'estrena de l'espectacle, el 1981, per motius de salut. Com que l’espectacle va girar per Espanya, el disc es va publicar en dues versions, la catalana i la castellana, que va adaptar el poeta Jaime Gil de Biedma.

“Nit de Sant Joan” és un retro-musical amb estructura de revista (esquetxos i números musicals), on una sèrie de personatges viuran la seva particular revetlla en veure acomplits els seus desitjos més cobejats. “Nit de Sant Joan” és un cant a la festa, al foc i a la innocència, des del respecte i admiració al que va significar aquest espectacle per a molts espectadors que el van veure en els 80.

Tal dia coma vui de 1941 Hitler inicia la coneguda com a operació Barbaroja per conquerir la Russia d'Stalin. També recordem els naixements de Kris Kristofferson, Cyndi lauper, Jimmi Somerville (The Communards) i le smorts del compositor de bandes sonores james Horner i de Vinnie Paul (Pantera).

L'àlbum supervendes "Rumours" va demostrar que Fleetwood Mac es trobava en un dels moments més creatius de la seva carrera. Això sí, la creativitat de la banda va ser fruit d’un autèntic “culebrot” on quais la totalitat dels seus membres va acabar amb el cor fet bocins. D’aquell patiment en va sorgir una d eles seves cançons més celebrades: 'Go your own way'.

L'àlbum homònim "Fleetwood Mac", (1975), el desè dins de la seva discografia, va suposar un rentat de cara per al grup. Aquells Fleetwood Mac de mitjans dels setanta no tenien res a veure amb els Fleetwood Mac de Peter Green dels seixanta. El grup havia donat un gir de 180 graus en mutar d'una banda britànica de blues a una de pop orientat a un públic adult. L'entrada dels nord-americans Lindsey Buckingham, guitarra i vocalista, i la cantant Stevie Nicks, vocalista, va influir en aquesta transformació. Però tot i el bon estat de salut de la formació, a nivell personal cap dels músics es trobaven en el seu millor moment personal. De fet, allò més que un grup d'èxit semblava una olla a pressió. I per algun lloc havia d'esclatar.

Per començar, el bateria Mick Fleetwood, havia descobert que la seva dona i mare de seus dos fills, Jenny Boyd, germana de Pattie Boyd (primer esposa de George Harrison i després, d'Eric Clapton), havia tingut una aventura extramatrimonial. D'altra banda, el matrimoni format pel baixista John McVie i la teclista Christine McVie també va acabar en divorci després de vuit anys. Com a conseqüència, es van retirar la paraula i només parlaven entre ells per comentar temes relacionats amb la música. Finalment, Buckingham i Nicks, que també eren parella, no feien altra cosa que tirar-se els plats pel cap cada vegada que tenien ocasió fins decidir que era millor que cadascú seguís pel seu costat. Malgrat aquest incòmode ambient de treball, la banda va reunir les forces suficients per embrancar-se en l'enregistrament d'un nou disc. Però si els problemes interns no eren suficients, la premsa també va contribuir aportant el seu granet de sorra al publicar notícies falses i xafarderies diverses per adornar el “culebró” musical. Lindsey Buckingham va explicar que tot aquest brou de cultiu va servir a John McVie per trobar un títol per al seu onzè àlbum, d'acord

amb la situació per la que estaven passant. Amb els rumors circulant a la premsa rosa, no va trobar millor títol per al seu disc que 'Rumours'.

"Rumours" va sortir al mercat el 1977, amb un retard més llarg de l'esperat, però ràpidament es va convertir en un dels àlbums millor venuts de la banda. Les lletres sinceres sobre desamor i el fet que els músics airegessin sense embuts els seus sentiments en un moment de les seves vides tan turbulent van fomentar l'èxit. De fet, sembla mentida que la banda fos capaç de concloure un treball com aquell en un ambient tan violent; ni tan sols el mateix Buckingham s'ho creia i va qualificar de ‘miracle’ que haguessin pogut acabar el disc.

També Stevie Nicks va estar encertada al dir que "la devastació porta a escriure coses bones "; però, ser la protagonista del primer single de l'àlbum no li va fer gaire gràcia. 'Go your own way', escrit per Lindsey Buckingham, era la carta de comiat que el guitarrista dedicava a la cantant per dir-li que ja havia superat la seva ruptura i que no l’importava que ella fes el que li vingués de gust. La lletra era el resultat d'una combinació de nostàlgia i rancúnia i un d'aquells versos carregat de ressentiment va disgustar especialment a Nicks. En concret, Buckingham va escriure una estrofa dient textualment que “l'únic que li agradava era tirar-se a qualsevol home. Ell sabia que no era veritat, però era una cosa que va dir quan estava enfadat. Malgrat el mal que li van fer a Stevie aquelles paraules dirigides a ella però cantades a tothom des d'un micròfon, Stevie Nicks es va encarregar de fer els cors a la cançó. Cada vegada que cantava aquelles frases li venien ganes de matar-lo i el més fort és que ell ho sabia.

"Rumours" no només va ser el disc clau de Fleetwood Mac, sinó que també va ser una demostració de la professionalitat dels seus components. Van haver de passar per un

elaborat exercici de negació i mantenir els seus sentiments personals fora d’escena per molt difícil que els resultés. Tot i que l'olla ja havia esclatat, tot i que la caixa de Pandora ja havia perdut la seva tapa i tots els mals eren fora, el quintet va aguantar amb aquesta formació una dècada i tres discos més, fins a la marxa de Lindsey Buckingham el 1987. Després de "Rumours", tot i que Fleetwood Mac ja no estaven units en el terreny sentimental, sí que ho estaven en el musical.

Un dia com el d'avui de 1953 Julius i Ethel Rosenberg eren executats a la cadira elèctrica acusats d'espionatge. També recordem els naixements de Chico Buarque, Nick Drake i Larry Dunn (Earth,Wind & Fire).

Teresa Riera ens parla del retorn lent a la "normalitat" I i de la mort de l'actor de cinema Ian Holm (El senyor dels anells, Alien).