Som-hi doncs

“La cançó de l’estiu” és un títol que alguns preferirien no ostentar, sobretot després de veure quin tipus d’artistes acostumen a portar posada l’etiqueta. Aquí, sens dubte, el rei de la cançó de l’estiu sempre serà Georgie Dann, però a la resta del planeta és molt probable que considerin l’artífex de la idea de fer un èxit estival a Mungo Jerry, sobretot després que aquest es convertís en número 1en una desena de països i que 'In the summertime' es col•loqués entre els singles més venuts de la història després de la seva edició al maig de 1970.

Per començar, Mungo Jerry no era el nom del cantant com molts han pensat fins a dia d’avui, sino el nom de la banda britànica. El nom de la banda està inspirat en un dels gats de l'obra de TS Eliot "Old Possum’s Book of Practical Cats", i el seu cantant era Ray Dorset, veritable artífex del combo, ànima mater incansable. Fou ell l’artífex d’aquesta cançó que va compondre durant una pausa en el seu treball, durant un descans que va canviar la seva vida per sempre. Com sol passar, el treball compositiu no li va suposar més de deu minuts i, no obstant això, la cançó contenia l'essència de l'estiu: les ganes d'oblidar-ho tot, de descansar i de passar-ho bé.

L'edició de 'In the summertime' va arribar just abans que Mungo Jerry triomfés al Hollywood Music Festival, prop de Newcastle, un festival que comptava amb la primera actuació de Grateful Dead a Anglaterra i les passades de Free, Ginger Baker, Black Sabbath o Traffic. La banda anglesa va oferir una actuació que els va portar a les portades dels mitjans musicals i aquella mateixa setmana va arribar a les botigues 'In the summertime'. El primer single de la banda va entrar amb força en les llistes i una setmana després de la seva estrena va arribar a el número 1 d'Anglaterra i va començar a estendre’s per Europa.

El més curiós del single llançat al Regne Unit, era que estava planxat en format de 33 rpm quan generalment els singles eren de 45 rpm. Això ho van fer perquè el preu del single tingués un preu raonable per al públic. Tot i això, es van llançar al mercat petites quantitats de discos de 45 rpm simplement per al seu ús en jukeboxs el que avui dia és una peça de col•lecció per als fans i melòmans de tot el món.

Al setembre, amb la cançó escalant en les llistes europees, la banda va arribar als EUA entre una gran expectació. Aquell mateix any 'Melody Maker' va triar a el grup de Dorset com la millor nova banda de l'any i Mungo Jerry es va coronar com una de les formacions més rellevants del Regne Unit. Uns mesos després, el 1971, va arribar a les botigues 'Baby jump', el segon single del grup en arribar al número 1 a Anglaterra. Al març la banda va editar, després del homònim debut de l'any anterior, 'Electronically tested', un àlbum intens que intentava capturar l'energia del grup sobre l'escenari i que va arribar a el lloc 13 de les llistes angleses.

Durant els anys següents la formació va passar per nombrosos canvis amb Dorset com a únic membre estable de Mungo Jerry, una banda que va irrompre amb força i que va canviar de dècada gràcies a l'hedonisme d'una composició senzilla i sense grans pretensions que va connectar amb milions de persones a tot el món gràcies a aquest anhel d'estiu, una poderosa sensació que va portar a 'In the summertime' a ser una de les cançons més recognoscibles d'aquella època, un tema evocador que ja és part de la història.

Mungo Jerry ha seguit actiu des de llavors amb algun descans entre les seves diferents entregues discogràfiques. Tot i que el temps no ha tractat massa bé al grup, Mungo Jerry ha seguit editant discos encara que cap es va aproximar a aquell èxit estival de 1970, a la cançó que va posar a mig món a ballar amb ganes d'estiu.

Tal dia com avui tenia lloc el final de la famosa Batalla de Gettysbug (EEUU). També recordem els naixements de Fontella bass, Eddy Mitchell, Laura Branigan, Vince Clarke (Depeche Mode) i les morts de Brian Jones (Rolling Stones) i Jim Morrison (The Doors) els dos als 27 anys d'edat.

Si "If I had a hammer" cantada per Peter, Paul and Mary es va convertir en l'himne de la població negra després de la Marxa pels Drets Civils de Washington el 1963, "San Francisco" interpretada per Scott MacKenzie va ser l'himne i icona per excel•lència del moviment hippie després del primer Festival Pop de Monterrey el 1967. La seva història és si més no una mica rocambolesca.

La moda ye-ye dels anys 60 no havia durat gaire, el seu declivi va començar el 1967 amb l'arribada de la moda hippie de San Francisco, que va introduir no només una nova estètica, sinó també una ideologia molt més contestatària i inconformista. Aquest moviment, menys majoritari, és molt probable que no hagués pogut obrir-se camí sense la ruptura propiciada pels mateixos joves ye-ye. Eren els anys de la guerra del Vietnam i la gent estava cansada de tant sentir paraules com armes i mort. Els hippies ho expressaven amb un dels seus lemes preferits: "Peace and Love" ( "Pau i Amor"), tòpic escurçat de la frase: "Pau, amor, sexe, drogues i, si vols, també rock and roll", que amb la revolució sexual i el consum de drogues buscaven una forma de rebel•lar-se contra el sistema, acompanyat en ocasions per la pràctica de la meditació, marxes per la pau i activitats ecologistes, espirituals o religioses.

Per entendre la importància de , "San Francisco" hem de situar-la en un determinat context històric i geogràfic, concretament a una petita ciutat propera a San Francisco, on estava a punt de celebrar-se un festival de música pop el que estaven confirmades grans figures com The Mamas & The Papas, Simon & Garfunkel, Grateful Dead, Canned Heat, Jefferson Airplane, Janis Joplin, The Animals, The Who, Otis Redding, Jimi Hendrix, The Byrds, i molts altres. S'esperava el desplaçament de centenars de milers de hippies de tot el país i les autoritats estaven molt preocupades pel que se'ls venia a sobre. Tement per la seguretat i incomoditat dels seus ciutadans, van demanar a John Phillips, membre de The Mamas & The Papas i un dels organitzadors de l'esdeveniment, a prendre les mesures pertinents.

Preocupat perquè s'estaven desbordant totes les previsions, Phillips va tenir una gran idea com a músic i compositor: publicitar el festival amb una cançó que cridés a la pau i a l'harmonia entre tots els assistents. Dit i fet, en molt poc temps la tenia acabada. La seva idea era que els seus companys hippies es dirigissin en principi a la cosmopolita i propera San Francisco, més acostumada i amb més tradició d'albergar aquest tipus d'esdeveniments, i que només s'apropessin a Monterrey per assistir als concerts. A les autoritats els va semblar bé la idea, i el van pressionar per gravar i llançar la cançó immediatament.

Però encara faltava el més important: la veu. Faltava per decidir qui la cantaria ja que Philips estava en aquells moments massa ocupat amb la part organitzativa del festival i no es podia comprometre. Va ser aleshores quan va demanar-li al seu amic Scott McKenzie amb qui ja havia compartit projecte amb el trio folk The Journeymen que fos ell qui posés veu a la seva lletra. La seva imatge, sempre descalç i amb flors als cabells, identificatius de la moda hippie, li donaven el toc perfecte per interpretar "San Francisco". Dit i fet! Van assajar tota una tarda, i van gravar l'endemà, posant-se el disc a la veda en només 4 dies.

Així es va convertir "San Francisco" en la cançó promotora del Festival Pop de Monterrey de 1967, primer gran festival a l'aire lliure de la història del rock, al què van acudir més de 200.000 persones procedents de moltes parts d'Estats Units, Canadà, Regne Unit i Europa Occidental, fins i tot de llocs tan allunyats com Nova Zelanda o Austràlia.

Va ser un èxit rotund, aconseguint entrar al top ten de la majoria de les llistes de tot el món. Després del seu llançament en el "Summer of Love" ( "Estiu de l'Amor"), nom amb què també es coneix a el festival i concentració de Monterrey, es converteix en l'himne de la comunitat hippie, i en la seva primera edició de 1967 aconsegueix reunir a l'àrea de San Francisco a milers de persones celebrant el naixement d'una nova contracultura.

Tal dia coma vui de 1937 desapareix en ple vol la pilot Amelia Earhart junt amb el seu copilot Frederick Noonan. També recordem el naixement de Mark Hart (Supertramp), la mort de Camarón de la Isla i el llançament en CD i DVD del concert en directe de Muddy waters i els Rolling Stones a Chicago.

Néixer a l’ombra d’un pare com Frank Sinatra i havent de demostrar el teu tal•lent sense que et relacionin amb ell és una llosa que molt pocs artistes han aconseguit superar. Nancy Sinatra només va poder fer-ho amb 'These boots are made for walkin', l'única cançó que segurament recorda d'ella la majoria de nosaltres.

Però ni tan sols la bona cançó que avui rememorem ho va tenir fàcil. La va compondre el 1966 Lee Hazlewood, autor d'altres grans èxits i aviat es va topar amb l'oposició dels crítics de l'època, que van ser devastadors amb l'hereva de Frank Sinatra proferint comentaris com per exemple: «Nancy no només sembla la dependenta d'una pizzeria, també canta com una d'elles». Malgrat això 'These boots are made for walkin' es va convertir en número u a les llistes de pop nord-americanes i britàniques i no només això, sino que també es va convertir, al mateix temps, en símbol de l'emancipació de la dona a la dècada dels 60, sobretot per la frase que diu «si tu m'has deixat, jo t’esclafaré amb les meves botes.

Inicialment, Lee Hazlewood tenia la intenció de gravar ell mateix la cançó al•legant que en realitat la cançó no tenia el punt de vista d’una noia, però el pare de la cantant el va convèncer del contrari assegurant que si aquelles paraules sortien de la boca d'un paio com ell, l’efecte no seria el mateix. Darrere de la qual podria considerar-se com una cançó “superficial” i amb cert toc picaresc o rebel propi de la dècada dels seixanta, “These Boots are made for walkin' és una composició que se centra en la decisió que ha pres la dona narradora de donar per acabada una relació després d'adonar-se dels enganys i vicis de la seva parella.

L’enregistrament es va fer amb l'ajuda de músics professionals de Los Angeles com la Wrecking Crew. La sessió va comptar amb Hal Blaine a la bateria, Al Casey, Tommy Tedesco, i Billy Strange a les guitarres, Ollie Mitchell, Roy Caton i Lew McCreary als vents, Carol Kaye al baix elèctric i Chuck Berghofer a contrabaix. S'explica que en els assajos, l'autor de la cançó, Lee Hazlewood, li va dir a Nancy Sinatra, el següent: "Si cantes com sempre, sonaràs com sempre; fes-ho com si fossis un conductor de camió de 16 anys". També va ser clau que en l'enregistrament hi estigués present Chuck Berghofer al contrabaix, perquè va demanar a la intèrpret que aportés una visió una mica més sarcàstica al que sortia per la seva boca. I així ho va fer.

Aquesta cançó va ser el segon senzill de l'àlbum de debut de la primogènita de l'intèrpret del conegut “New York, New York”. Un disc que prenia per nom “Boots”. Aquell compendi que va integrar cançons de Lennon i McCartney, Dylan o Jagger, entre d'altres. El títol d'aquest senzill, que va estar precedit per “So long, babe”, està enllaçat, òbviament, amb el continent, que era l'LP.

La veritat és que estem davant el treball més important de Nancy Sinatra, que en els anys precedents es va servir de la seva fama -llavors sí- per obtenir alguns petits papers en la petita i la gran pantalla. De fet, el 1966 grava una pel•lícula promocional. D'aquí s'extrauria, a posteriori, el vídeo musical de la cançó.

Amb el pas el temps 'These boots are made for walkin' 'ha aconseguit el seu lloc en la història de la música pop i a mesura que envelleix és més valorada pels experts. El públic mai li va donar l'esquena i tampoc el món de la cançó perquè van ser molts els intèrprets que van gravar versions rock, country, rock metàl•lic o música dance. Al cinema aquest tema ha estat utilitzat repetidament, encara que qui més repercussió li va donar va ser Stanley Kubrick a 'La jaqueta metàl•lica ". En aquesta ocasió, les botes tenien un significat marcial i antibel•licista.

Ajudada per la seva imatge amb una gran cabellera rossa i pestanyes postisses, va aconseguir separar-se una mica de l'ombra del gran Frankie i durant alguns anys va tenir èxit propi. Després va passar a l'oblit fins que Quentin Tarantino va incorporar les seves cançons a alguna de les bandes sonores de les seves inigualables pel•lícules. També Madonna s'ha reconegut com a gran seguidora de Nancy Sinatra, les cançons, va confessar, ballava pujada a les taules.

Tal dia coma vui de 1751 es publica per primer cop l'Enciclopèdia, l'obra que canviarà el panorama intel·lectual d'Europa. També recordem els naixements de Deborah harry (Blondie), Fred Schneider (The B-52's), Roddy Bottum (Faith No More), la gravació de "She love's you i I'll get you" dels Beatles i la mort de Luther vandross.

Amb 29 anys i després de passar una bona part de la seva vida intentant fer-se un lloc en el panorama musical, Patrick Hernández va aconseguir un espectacular one-hit-wonder amb la publicació de “Born to be alive”, un enganxós tema disco que va fer les delícies de molts DJs de l'època i que avui en dia, encara que menys, també les segueix fent.

El pare de Patrick Hernández era un músic de banda espanyol i la seva mare una cantant austríaca, però Patrick va néixer quan el matrimoni residia a Le Blanc-Mesnil, un poble de França. Des de ben petit, Patrick sempre va mostrar inquietuds musicals però va haver de traslladar-se a París a finals dels 60 per poder progressar en la seva carrera musical. A la capital francesa va treballar en diverses bandes durant gairebé una dècada abans d'escriure “Born to be alive” en una època en la que el públic feia més cas a la chanson française que a altres estils.

Així, doncs, les coses no li van resultar gens ser fàcils i va ser l'italià Jean Vanloo l'únic que va aconseguir veure en ell un hit prou nítid com per finançar la gravació de “Born to be alive” en un estudi de Bèlgica. La cançó va començar de seguida a sonar en totes les discoteques d'Europa i també aviat va aconseguir cridar l'atenció del segell nord-americà Gem Records que va ser el primer que la va distribuir en aquell país. A Espanya tot i passar inicialment desapercebuda, va començar a ser popular quan el 1979 va ser inclosa per TVE com a sintonia dels seus programes sobre la Volta Ciclista. Aquests eren molt seguits pel públic d'aquell moment per raons òbvies: només existia aquesta emissora amb dos únics canals.

El seu primer disc d'or el va recollir a Itàlia el 1979 i va arribar a sumar un total de 52 entre els d'or i els de platí, concedits en uns 50 països diferents.

Poc se sap posteriorment de Patrick Hernández musicalment parlant. Només que conserva els drets de la seva cançó i que d'aquesta es venen anualment més de 800.000 unitats si s'inclouen tots els formats, la majoria d'ells recopilatoris. Cada matí es lleva amb entre 800 i 1500 € més a la butxaca, excepte quan alguna marca vol fer servir la seva cançó per a un anunci el que li permet obtenir un plus.

Com a curiositat, darrera de “Born to be alive” circula una llegenda urbana que el mateix intèrpret es va encarregar de desmentir, i és que durant anys es creia que Madonna apareixia al videoclip de la cançó. Segons el cantant sí que es va presentar a Nova York a una de les audicions que es van organitzar per trobar cantants i ballarins per a la gira per aquell país, però com ella centenars. Als candidats se'ls demanava fer uns passos de ball i que cantessin una cançó. Madonna va fer una presentació enlluernadora això sí però va dir que no sabia cantar i només després de pressionar-la una mica van aconseguir que entonés la nadala “Jingle Bells” despertant el somriure del jurat. També és cert que es va desplaçar a París amb l'equip del cantant, però l'any que hi va ser no va arribar a actuar amb ell.

Millor perquè tres anys després va llançar el seu primer àlbum i qui sap com hauria acabat la història d'haver-se convertit en ballarina o corista de Patrick.

Un dia com avui de 1908 té lloc una gegantina explosió d'un suposat meteorit a Tunguska (Sibèria). També recordem el naixement de Florence Ballard (The Supremes), el casament entre Cher i Greg Allman, l'inici de la gira de Miguel Rios "El rock de una noche de verano" i les morts de Chet Atkins i Juan habichuela.

Molt abans que els excessos de Magaluf escandalitzessin el país sencer i posessin de manifest el problema de la gentrificació i el “turisme de borratxera”, Damon Albarn, cantant dels Blur ja ens havia explicat com funcionava el turisme de masses i barat entre la joventut que viatjava a Mallorca per passar les seves vacances a la cançó 'Girls & boys'.

Qualsevol hotel o complex de vacances vol vendre als clients tranquil•litat, descans o confort, però el Club 18-30 era molt diferent i el seu lema resumia a la perfecció la seva filosofia: "Res és sagrat, si hi ha una bona farraa, ens apuntem". Magaluf, a l'illa de Mallorca, comptava amb un d’aquests complexos, i era allà on estava de vacances Damon Albarn. Allà va comprovar de primera mà com hordes de joves arribaven a l'illa amb l'única intenció de passar-s'ho bé en una gresca sense límits i va pensar que el comportament d'aquesta massa de gent no distava gaire de la forma d'actuar dels animals. Segons ells tots aquests nois i noies recordaven al ramats d’animals reunits en un abeurador amb l’únic objectiu de copular.

D'aquesta espurna va sorgir 'Girls & boys', una cançó amb la qual Blur ironitzava sobre la cultura del “despiporre” de la joventut dels anys noranta. La seva tornada funcionava com un perfecte embarbussament sobre la revolució sexual que es vivia en aquell moment: "Noies que volen nois / que els agradaria que els nois fossin noies / que ho fan amb nois com si fossin noies / que ho fan amb noies com si fossin nois". Tot i que la idea va sorgir a Magaluf, en la lletra de la cançó s'esmenta Grècia, on també hi havia diversos complexos Club 18-30. Al cap i a la fi, qualsevol destinació mediterrània era idonea per muntar una bona festa. Això sí, per al guitarrista Graham Coxon, la lletra no era autobiogràfica ja que segons ell mai havien estat al Club 18-30 de vacances ni res per l'estil. Escrivien sobre personatges que veien i inventaven històries sobre ells.

'Girls & boys', amb el seu ritme discotequer hereu de el so de Duran Duran, va servir tant com a obertura del tercer àlbum de la banda, "Parklife" de 1994, com de primer single del mateix àlbum. Per Blur, aquest disc era una mostra de que la banda estava prenent el rumb adequat després de les males vendes que va suposar el seu anterior treball "Modern life is rubbish". Gràcies a "Parklife", Blur demostraven la seva versatilitat. Més enllà del primer single o de l'obertura, 'Girls & boys' es va convertir en una de les cançons principals de la banda. Graham Coxon sabia perfectament quines eren les claus que havien fet que el tema triomfés: "Era la típica cançó que trobes divertida i a la qual el públic respon. Principalment perquè no hi ha res complicat en ella i té una tornada enganxosa i unes connotacions sexuals estranyes. És un ritme disco amb una lletra sobre vacances i sexe".

I si la cançó era una conya, el seu videoclip pretenia seguir l'estela. Kevin Godley va dirigir aquest vídeo en què els integrants de la banda interpretaven la cançó davant d'un croma en què es projectaven imatges del mateix Club 18-30. Noies en bikini i nois en banyador, platja i piscina, alcohol i balls ... El vídeo era una col•lecció de referències a les vacances, la calor, el passar-s'ho bé i, per descomptat, el sexe. Per si la lletra del tema i les imatges de vídeo no eren prou sexuals, la caràtula del single també posava l'accent en el tema, ja que era una paròdia d'una caixa de preservatius Durex.

"Parklife" es va publicar pocs dies després que Kurt Cobain decidís posar fi a la seva vida disparant-se un tret amb una escopeta el dia 5 d'abril de 1994. Quan la gent s’estava preguntant quin rumb prendria la música després de la fi de Nirvana, màxims representants del grunge, Blur va oferir la resposta a aquesta pregunta. Els ulls, i les orelles, van creuar l'oceà Atlàntic. Si en els primers anys dels noranta totes les mirades se centraven a Seattle i el grunge, a partir d'ara es dirigirien a Anglaterra gràcies a Blur i Oasis, amb qui tindrien una rivalitat ideal per els mitjans de comunicació. El britpop va esdevenir el gènere musical de mitjans d'aquella dècada.

Tal dia com avui de 2007 Apple llançava al mercat el seu telèfon intel·ligent Iphone. També recordem el naixement de Ian Paice (Deep Purple) i les morts de Tim Buckley i Héctor Lavoe.