Ens trobem, una vegada més davant d’una d’aquelles cançons que triomfen de la ma, nod el seu autor original, sino d’una altra banda que la versiona. “I’m a believer” era un tema original del cantautor nord-americà Neil Diamond però si va triomfar i es va convertir en un clàssic no va ser per voca seva, sino pels Monkees, i la seva versió de 1966.

La versió de Diamond, no va tenir cap repercussió, però de tant en tant el veterà cantautor la recupera en alguns dels seus concerts i sessions minoritàries destinades als seus fans. I perquè en quedi constància de la seva autoria, també és inclosa periòdicament en recopilatoris dels seus èxits o edicions especials. Però sense cap mena de dubte, si “I’m a believer” és a dia d’avui l’èxit que és (a banda d’aparèixer la banda sonora d’Shrek) fou per la versió que el 1966 llançarien els Monkees, una banda no exempta de polèmica per l’artificiositat del seu projecte; en resum, que era una mena de “boy band” prefabricada de l’època.

L'èxit de la pel•lícula dels Beatles “A Hard Day's Night” va fer que els productors musicals es decidissin a crear un grup de música que a més a més tinguessin capacitat actoral per desenvolupar-se en una sèrie de TV. Fou així com van organitzar un càsting d’on, entre més de 500 joves, van escollir a Davy Jones, Micky Dolenz, Peter Tork i Michael Nesmith per posar cara (i alguna veu) al projecte musical The Monkees. Els productors de la banda estaven més interessats en crear un concepte comercial que no pas en tenir músics amb talent que toquessin o componguessin música. Dels escollits només dos d'ells eren realment músics: Michael Nesmith i Peter Tork, i la resta va aprendre a tocar sobre la marxa. Per exprémer al màxim el temps que tenienper formar el grup, els primers àlbums de la banda van ser gravats pels millors músics i compositors d'Estats Units, com Carole King, Neil Sedaka, o el propi autor de la cançó Neil Diamond.

És de justícia, però, afegir que des del primer moment Nesmith va aconseguir incorporar composicions pròpies, arribant a tenir cinc cançons seves en el disc “Headquarters”. La resta del grup també col•laborava amb temes propis, però amb menor mesura. A partir del disc “Headquarters”, ja tenien la capacitat de tocar els instruments en el disc, i així ho van fer. Desgraciadament per a ells va sortir a la venda l'àlbum de The Beatles, “Sgt. Pepper 's Lonely Hearts Club Band”, i van ser desplaçats del número 1 de les llistes d’èxits després de només una setmana.

“I’m a believer” fou gravada per músics d’estudi; entre ells el guitarrista Al Gorgoni (que també havia enregistrar “The sound of silence” de Simon & Garfunkel i "Brown Eyed Girl” de Van Morrison), Sal Ditroia i el propi Neil Diamond a les guitarres, Russ Savakus al baix, George Butcher als teclats, George Devens en la percussió, i Buddy Saltzman a la bateria.

Descraciadament, paral•lelament a l'èxit de la cançó van començar els problemes. Els quatre membres se sentien manipulats, volien més autonomia i més protagonisme en les cançons. A partir del tercer disc 'Headquarters' la rebel•lió es va produir, David Kishner, va ser expulsat del projecte i en crearia un altre d’igual o més adulterat: The Archies. Els membres de la banda també van prendre decisions equivocades com la d’emprendre, al costat de l’actor Jack Nicholson el projecte de la pel•lícula “Head”, que va ser un desastre; i per si no fos prou, el leitmotiv de la banda, el programa de televisió, va ser cancel•lat.

Michael Nesmith deixaria la banda, comprenent que per als creadors dels Monkees només eren un producte i res més. Un producte que tal com va arribar, va marxar, com tantes altres bandes que van arribar, van colpejar fort les nostres orelles i es van esfumar tan o més ràpid de com havien arribat. Això, però, no treu mèrit a l’èxit que és avui “I’m a believer”.

Tal dia coma vui de 1918 la família del Tsar nicolau II i el seus criats eren executats. també recordem el naixement d'Spencer Davis (The Spencer Davis Group) i les morts de Billie holiday, john Coltrane Ray heredia (Ketama) Chas Chandler (The Animals) , laurel Aitken i l'estrena del film "Yellow Submarine" dels Beatles.

Teresa Riera ens parla de "Under the Skin", el primer film que ha vist després del confinament i de la mort de l'actriu Kelly Preston.

Costa de creure que “Golden Brown” sigui un tema d’una banda que es defineix com a “banda de punk rock”. Un tema amb picades d’ullet a la música clàssica, amb l’ús del clavicordi i amb un ritme de vals que recorda a qualsevol cosa menys a la cruesa i la distorsió del punk rock. Suposem que aquesta és precisament la gràcia del tema, i és que els Stranglers, amb “Golden Brown”, van demostrar al món sencer que el punk no és un estil musical, sino un estil de vida, i el seu, era absolutament punk

El 1981, The Stranglers publicaven el seu àlbum 'La Folie'. Dins d'aquest s’hi trobava un tema que, al principi, tothom pensava que passaria desapercebut, es tractava de "Golden Brown". La cançó no va sortir com a single fins que els encarregats de les ràdios del moment, a l'escoltar-la, es van adonar que el tema era una veritable joia, malgrat la seva atrevida lletra en la qual, sens dubte, es parlava sobre l'ús i la venda d'heroïna.

La veritat és que The Stranglers mai havien tingut por de demostrar el seu estil de vida o el seu nihilisme ni en la seva música ni en la seva vida pública. Els membres del conjunt consumien drogues sense cap objecció i, si havien de fer-ho, no dubtaven a generar aldarulls. El 1980, la banda havia estat detinguda a París, després d’inicar una revolta quan es va cancel•lar un dels seus concerts. Pocs mesos abans, la banda va decidir lligar, literalment, al sol, a una periodista de New Musical Express que havia fet una crítica negativa del seu treball. Al cap de poc, li van fer el mateix a un reporter francès a la Torre Eiffel. Als membres de The Stanglers els era tot igual i si havien d’agredir la gent, no tenien problemes en fer-ho.

Hugh Cornwell, cantant del conjunt, també va ser arrestat i empresonat durant dos mesos per, precisament, traficar amb drogues. La seva música tampoc es quedava curta, el segon single de la seva història "Peaches", es va convertir en la primera cançó en ser censurada en la història de la BBC. The Stranglers havien vingut per causar tot el caos possible i no tenien cap intenció de quedar-se quiets. El seu so, però, triomfava, sobretot gràcies als teclats de Dave Greenfield, que li va donar a la banda aquest extra que necessitaven per diferenciar-se de la resta de bandes.

En aquest context, queda clar que "Golden Brown" parlava, sense embuts de cap tipus, de drogues i, més concretament, d'heroïna. No obstant això, el 2001, el cantant de la banda va revelar que el tema, en realitat, tenia diverses lectures. "Parla d'heroïna i també d'una noia", va explicar. Es tractava, de fet, de la xicota de Cornwell en aquell moment, una noia europea, de la Mediterrània, que tenia la pell torrada, d'un color entre Marró i daurat. En aquest cas, The Stanglers van deixar clar que, tot i que no tenien por de tocar tabús, no volien que la interpretació de la seva obra es reduís només a això.

A nivell musical, la cançó va néixer quan Dave Greenfield, l'home que va aportar l’extra necessari perquè la banda es diferenciés de les altres, va començar a experimentar amb les textures i el so del seu teclat, donant vida a una cançó. Ràpidament, Hugh Cornwell es va posar fil a l'agulla i va escriure 10 minuts de lletra que, finalment, quedarien reduïts a cinc perquè encaixessin amb la música.

"Estàvem en un punt mort en aquell temps", recordava el baixista de la banda Jean Jacques Burnel en una entrevista amb Reminiscin '. "Una nova companyia discogràfica havia absorbit la que els havia fitxat originalment. Els van dir que el punk ja no estava de moda i que estaven acabats, així que la seva resposta va ser forçar-los a treure el disc. La discogràfica va dir que allò no sonava a The Stranglers i que no es podia ballar amb les seves cançons, però al final van accedir a publicar-lo. El van treure abans de Nadal pensant que s'estavellaria, però es van equivocar. El disc va triomfar i, com a resultat, aquell any van guanyar un premi Ivor Novello.

Al final, més enllà de l'amor i les drogues, The Stanglers, amb "Golden Brown", van demostrar que eren molt més que una banda capaç de sembrar el caos allà per on passaven. El conjunt va donar un cop de puny damunt la taula amb el seu èxit a tots aquells que pensaven que no sabien fer bones cançons i que el punk havia mort. Al capdavall, cap directiu d'una companyia musical podria determinar el destí d'una de les bandes més salvatges de tots els temps.

Tal dia coma vui de 1212 té lloc la batalla de "Navas de tolosa a la peníncula ibèrica. També recordem els naixements de Desmond Dekker, Toquinho, Rubén Blades, Stewart Copelant (The Police) i la mort de Celia Cruz.

“Sunshine of Your Love” és una cançó de la banda de Rock Britànica Cream que formava part del seu disc “Disraeli Gears” de l'any 1968. Va ser el single més comercial i venut d’aquesta banda, i el riff de guitarra d’Eric Clapton s’acabaria convertint en un dels més antològics de la història de la música moderna.

Cream està considerat com el primer supergrup de la història del rock. Es van formar de manera espontània i no per defecte, com va succeir amb massa freqüència anys després.

Eric Clapton venia dels Bluesbreakers de John Mayall i The Yardbirds. En aquells moment, Clapton ja gaudia de fama i reputació; tanta que el mateix Jimi Hendrix es moria per conèixer-lo i tocar junts. Ginger Baker era un crack de l'escena del blues i del jazz britànic que liderava la Graham Bond Organization. Jack Bruce havia coincidit amb Clapton a la banda de Mayall i amb Baker a la Graham Bond Organization.

“Sunshine of your Love” va ser escrita per Eric Clapton, Jack Bruce i Pete Brown, mentre que el solo de guitarra només és acreditat al primer d’ells. Ens trobem davant d’un clàssic del rock en majúscules, que ha perdurat en el temps, i pertany a una època en què els singles de rock eren brillants i excitants. La cançó va tenir un gran impacte en la gent que va començar a escoltar un altre estil de rock, una forma més dura amb molt ús de les guitarres distorsionades.

La composició d'aquest tema va començar al gener de 1967, quan Bruce i Clapton van assistir a un concert de Jimmy Hendrix al Saville Theatre de Londres. Inspirats pel que acabaven de veure, i després d'aquesta actuació de la Jimmy Hendrix Experience, Jack Bruce va tornar a casa i va compondre la part del baix (inspirat pel que acabava de presenciar), després Clapton la va completar amb el seu famós riffs de guitarra i el solo. Finalment, Baker, va arrodonir amb aquell so tan característic de la cançó i que tanta influència va tenir posteriorment.

Es diu que la lletra de la cançó va ser escrita durant tota una nit entre Bruce i Pete Brown, un poeta de la generació beat que treballava amb la banda. La lletra va sortir quan, a la recerca d'alguna idea perfecta, van passar tota aquella nit treballant fins que va arribar l'alba i, davant aquell espectacle de colors de la natura, Bruce i Brown van van trobar la inspiració per escriure la lletra. Cal dir però que Clapton també va ajudar en la composició dels cors i amb ells, havien acabat la cançó. Tanmateix, el propi Bruce va desmentir aquesta història. Segons ell, es van passar la nit intentant escriure una cançó sense èxit, i no va ser fins que es va despertar que a Pete Brown se li va il•luminar la bombeta al veure sortir el sol.

I com que ens trobem davant d’un dels gran clàssics del rock, no podia ser una lletra exempta de polèmica. L'última frase de la cançó es va emportar totes les crítiques, interpretacions i comentaris de l'època: "I'll be with you till mi season dries up, que es podria traduir com: "Estaré amb tu fins que es em quedi sense salsa", que per molt que ho desmentissin tots sabem a quin tipus de “salsa” es referia el trio.

 

En tot cas, una altra versió afirma que la frase correcta és: "I'll be with you till my seas are dried up" que vindria a ser: "Estaré amb tu fins que els meus mars s'assequin", molt més poètic, però que no tindria gaire sentit posar el possessiu "meus " sense voler dir exactament el mateix; el fet que mai hagin desmentit una versió o una altra, com sempre, és una mostra que la polèmica els interessava, fos provocada o accidental.

"Sunshine Of Your Love" es va gravar als estudis d’Atlantic Records de Nova York durant el maig del 67. El productor va ser Felix Pappalardi, un tipus d'accidentada vida i tràgica mort: S’havia quedat sord després d’anys de tocar amb la seva banda Mountain i va morir d'un tret de la seva dona que tot i que ella va defensar sempre que havia estat per accident li va costar la condemna a presó. Al principi, Bruce volia que la cançó s’assimilés més a un tema de jazz i el riff havia de ser més ràpid, en canvi Baker va ser qui va suggerir que el riff havia de ser més errant i la bateria havia de tenir un so similar als tambors tribals.

A més de ser el single més venut de Cream i Atlantic Records, la revista Rolling Stone la posiciona com la N° 65 en la seva llista dedicada a les “Millors 500 cançons de tots els temps”, i VH1 la consagra com la N° 44 millor cançó de Hard Rock de tots els temps.

Tal dia com avui de 1997 Andrew Cunanan assassina al dissenyador de moda Gianni versace a la porta de la seva mansió de Mimai. També recordem els naixements de Linda Ronstadt, Trevor Horn (The Buggles), Ian Curtis (Joy Division), Marky Ramone (The Ramones) i el guitarrista joe Satriani.

Mentre els Beatles cantaven que “tot el que necessites és amor”, Jim Morrisoni els Doors parlaven “d’encendre el meu foc”. El món estava canviant a la dècada dels 60 i es vivien diverses revolucions al món, tant socials com polítiques. Tot era foc el 1967, tot s'incendiava a causa de les reivindicacions que estava tenint el món i hi va haver una banda que al juliol d'aquell mateix any incinerava encara més l'estiu del “Flower Power”: The Doors amb “Light My Fire”.

El 67 serà recordat com un dels anys daurats per al rock, ja que Pink Floyd va treure “The Piper At The Gates Od Dawn”, The Who va llançar “The Who Sell Out”, els novaiorquesos de la Velvet Underground eren apadrinats per Andy Warhol i aconseguien treure el seu homònim acompanyats de Nico, entre d'altres discos que són obres d'art i d'inspiració per a la música. A Los Angeles, mentrestant, els Doors debutaven amb el seu LP homònim. La poesia influenciada pels poetes maleïts de França, la música rock i la teatralitat, és tot el que van necessitar els de Venice Beach per donar el cop de càtedra amb un disc en el qual destacaven hits tan potents com “Break On Trough”, “The Crystal Ship” o la lletania “The End”. No obstant això, cap d'ells seria tan important per als seus seguidors i les ràdios locals com va ser “Light My Fire”.

La banda va voler trobar el so perfecte per al senzill internant-se a l'estudi de gravació que tenia Ray Manzarek per començar l'odissea per elaborar una peça de llarga durada que els portaria a posicionar-se al número 1 de les cançons més escoltades dels EE. UU. La història diu que Jim Morrison era el de la lírica i els altres integrants eren els que el seguien en les seves improvisacions i màximes. No obstant això, no era suficient amb el que tenia el 'Rei llangardaix' que és com es coneixia al cantant en aquell moment. Faltaven cançons i necessitaven ser més punyents a l'hora de treballar en les lletres. Per a això requerien que tots els components de la banda comencessin a donar idees i és allà on la figura de Robbie Krieger, guitarrista de la banda, pren rellevància ja que en un dels seus adagis va escriure i va compondre gran part del que seria “Light my fire”.

Manzarek, que seria qui immortalitzaria l’òrgan que sonava en el tema, va declarar que "la idea que tenia Robbie era més folk del que va acabar sent la cançó i entrant en el cervell comunitari dels Doors, Desmore, el seu bateria, va dir 'posem-un ritme llatí'". Això només va ser un preludi, ja que tots van començar a donar-li vida a una de les grans cançons del segle XX. Krieger, va manifestar que l'estructura que li volien donar estava en una nebulosa, que no arribava només amb el que havia escrit i que és just en aquell moment quan Morrison - molt asertivamente- va argumentar el que ell pretenia afegir-hi a la idea del seu company. Jim va compondre la segona estrofa, la que parla de la pira funerària, però els seus companys de grup li van retreure que sempre havia de sortir la mort en les seves composicions. Ell va respondre que quedava perfecte, ja tenia una part lleugera on parlava de l'amor i després una que parlava de la mort.

 

Amb tot ja fet, “Light My Fire” va començar a sonar a les ràdios d'Estats Units on escalava ràpidament als primers llocs de les cançons més escoltades del període estival. No obstant això, tenia un petit problema perquè pogués comercialitzar-se encara més, i és que durava més de sis minuts. Per la seva banda, Dave Diamond, un discjòquei de Los Angeles, li va comentar a Manzarek que li demanaven molt la cançó, i que ell la podia posar perquè a la nit tenia un programa on podia posar versions llargues , però que la cançó havia de ser retallada per convertir-la en un single i tenir èxit. Fins i tot Krieger va comentar durant una entrevista que van estar fins a últim moment sense escoltar el que els deien els experts, al•legant que “era la seva cançó preferida i que no la podien tallar”, però al final ho van fer i a partir d'aquell moment no hi va haver qui la parés.

La popularitat es va disparar i els va portar a presentar-se a un dels escenaris més desitjats pels músics, The Ed Sullivan Show. Els angelins tenien la cançó més escoltada a la terra de l'oncle Sam, però novament van sorgir dificultats, ja que havien d'eliminar l'estrofa on feien al•lusió a l'erotisme i a les drogues. La lletra havia de ser canviada o no podrien sortir a presentar-se. El grup va aparentar acceptar i en plena cadena nacional Jim Morrison va cantar tal qual el que havien compost. ¿Conseqüències? No van tornar a trepitjar mai més l'escenari de Sullivan.

Tal dia com avui de 1789 els parisencs prenen la bastilla, el que suposarà l'inici de la revolució francesa. també recordem el naixement de Woody Guthrie, el primer concert d'Elvis Costello, l'estrena del film "The Wall" de Pink Floyd, la mort del cantautor francès Léo Ferré i la publicació del directe d'Status Quo "The Last Night of the Electrics".

Relacionar The Beatles amb grans figures de la cançó és molt fàcil ja que moltes van versionar els seus temes. Des artistes de gran talent aportant el seu toc més personal fins a simples imitadors com a Espanya Els Mustang. Aquest va ser el cas de Joe Cocker i la seva versió de "With a little help from my friend", un tema amb una història molt curiosa al darrere.

“With a little help from my friends”, escrita pels Beatles John Lennon i Paul McCartney, va ser inclosa en l'àlbum "Sgt. Pepper 's Lonely Hearts Club Band " de1967, un dels discos més influents de tots els temps segons la crítica especialitzada. Continuaven així la seva maduració artística iniciada amb "Revolver", que els allunyava del pop rock convencional a l'incorporar a la seva música elements tan poc habituals com la psicodèlia, el music hall, i fins influències simfòniques i orquestrals. Interpretada per Ringo Starr després de molt insistir als seus companys, "With a little help from my friend" tracta en aparença sobre una conversa entre un cantant i un grup de gent. Al principi van pensar titular-la "Bad finger boogie" ja que Lennon, que s'havia fet mal al dit índex en un petit accident, la va compondre al piano tocant només amb el dit mitjà o "dit dolent". Al ser Ringo Starr la veu principal, la van concebre de manera molt simple, amb notes no gaire altes, fàcils de cantar, atractiva, i sobretot d’acord a la seva personalitat. Una idea que combrega molt bé amb el títol definitiu i que suggereix que sovint a la banda necessitava de l'ajuda dels seus amics.

De "With a little help from my friend" se n'han fet moltes versions, entre elles per artistes tan reconeguts com Peter Frampton, The Bee Gees, Santana, Barbra Streisand, The Beach Boys o Bon Jovi. A part de la seva gran qualitat, si per alguna cosa destaca és per haver aconseguit el Nº 1 en el Regne Unit en tres ocasions diferents el 1969, 1988 i 2004). La primera amb Joe Cocker, potser en la seva única interpretació d'aquesta etapa a l'alçada dels seus èxits dels 80. Nascut el 1944, als 15 anys abandonaria l'escola, simultaniejant el seu treball amb el de vocalista de The Cavaliers i The Avengers, sota el pseudònim de Vance Arnold. Una etapa en què fa de teloner de bandes de la talla de The Rolling Stones o The Hollies. Durant els quatre anys següents segueix en aquesta línia fins que aconsegueix un èxit menor amb "Marjorine", tema que li obre les portes de les sales de gravació. Un èxit engrandit per les actuacions en directe, ja que Joe Cocker era una presència inconfusible sobre de l'escenari per la seva forma de gesticular. Amb la seva veu ronca i poderosa era el més semblant a algú embogit, cosa que contrastava amb la seva aparent fragilitat.

Al cap de poc temps, el novembre de 1968, llança la seva innovadora versió de "With a little help from my friends" amb un canvi radical de l'original. A més d'una llarga introducció instrumental, diferent to, i diferents acords, tenia un ritme més lent d’estil blues-rock, pel que va comptar amb la inestimable ajuda de Chris Stainton, músic de sessió i compositor, i de Jimmy Page, el guitarrista principal de Led Zeppelin. A partir de llavors és quan la crítica i el públic s'adonen que es troben davant d'una gran promesa musical. El gran triomf obtingut amb la seva versió va ser reconegut fins i tot pels mateixos Beatles qui, sorprenentment, van arribar a inserir publicitat en la premsa felicitant a Joe Cocker pel seu èxit, el que li va aplanar el camí per a participar més tard en el Festival de Woodstock de 1969 en plena era hippie.

La lletra de la cançó, i amb ella el que van voler "transmetre" The Beatles, ha estat sempre subjecta a multitud d'interpretacions. Expliquen que per exemple la segona línia deia al principi "em tiraríeu tomàquets", però que Ringo s’hi va oposar per por que li tiressin tomàquets si mai la arribessin a presentar-lo en directe. També sembla que tant John com Paul han admès que on cantaven "què veieu quan apagueu la llum / no us ho puc dir, però sé que és meva", suggerida per John, se'ls va ocórrer mentre feien broma sobre la masturbació, sortint al final una frase que després va resultar decisiva. Tot i que han evitat parlar sobre el terme "get high" (col•locar-se), sempre van ser conscients del seu doble sentit. Fins el vicepresident dels Estats Units, llavors Spiro Agnew, no gaire fanàtic precisament de la música rock, en un discurs de 1970 es va atrevir a dir que la banda va voler dir-ho en el sentit il•legal, i que els "amics" als que cita la lletra en realitat feien referència a les "drogues". També hi ha qui diu que diu que Paul McCartney havia mort, i que Billy Shears es pronunciava en realitat com "Billy is here" ( "Billy és aquí") en referència al "fals Paul” que l’havia substituït.

La realitat és que "With a little help from my friend", composta en homenatge i per a gaudi de Ringo Starr, segueix sent una cançó envoltada de misteri. No obstant això, i amb l'enorme respecte que Lennon i McCartney mereixen, avui ningú no dubta que Joe Cocker, un altre gran, la converteix en tot un himne amb la seva versió.