Som-hi doncs

Tal dia com avui de 1347, després d'un any de setge, Calais cau en mans britàniques. També recordem els naixements de Tony Benett, Nino Bravo i Lee Rocker (Stray Cats).

Phil Collins no només va començar la seva carrera solista amb 'In the air tonight'. A més a més, aquesta cançó li va servir per posar al seu lloc a un malvat que anys abans no havia ajudat a salvar la vida d'una persona propera al bateria. Collins va localitzar a aquest ésser inhumà, el va convidar al concert i li va cantar la cançó mirant-lo fixament. L'home es va sentir tan culpable que després es va suïcidar. Almenys qaixò és el que es diu...

Un home va tenir sort. Un dia, sense esperar-ho, va rebre una entrada de primera fila per assistir a un concert de Phil Collins en solitari. El mateix Collins s'havia pres la molèstia de localitzar a aquesta persona i convidar-la. L'home no va poder rebutjar aquesta oferta tan temptadora i va acudir al concert. Es va col•locar a la fila més propera a l'escenari i va esperar gaudir de l'actuació. Quan el cantant i bateria va començar a cantar 'In the air tonight ', un focus va apuntar directament al seu convidat. "He estat esperant aquest moment tota la meva vida, senyor ", cantava Collins assaborint el moment. "Si em diguessis que t'estàs ofegant, no et donaria un cop de mà "; aquí el convidat va començar a empassar saliva mentre el cantant no deixava de mirar-lo fixament. Les paraules que Phil Collins llançava el travessaven com si fossin punyals: "He vist la teva cara abans, amic, però no sé si saps qui sóc". Les frases de la cançó van fer que l'home comencés a recordar un incident que va ocórrer en el passat. "Estava allà i vaig veure el que vas fer; el vaig veure amb els meus propis ulls ". Cada vers feia que l'home se sentís més i més menyspreable. "Així que pots esborrar aquest somriure, sé on has estat". Mentrestant, el focus seguia delatánt-lo i Collins no li treia l'ull de sobre.

Aquell home que va tenir la sort d'anar gratis a un concert de Phil Collins va rebre un càstig. La lletra de la cançó seguia en el seu cap torturánt-lo: Era la lletra d'una cançó del bateria de Genesis o era la veu de la consciència qui li parlava a aquest home? Se sentia identificat amb la lletra. La cançó parlava del fosc secret que ocultava en el seu interior. Es va sentir odiat. Es va sentir avergonyit. Es va sentir culpable. L'única opció que li va quedar per fer callar la veu de la seva consciència va ser el suïcidi.

Quin era aquest secret que només Phil Collins i ell coneixien? Molts anys abans, un jove Phil Collins i un amic gaudien d'un dia de platja. Els nois es divertien nedant però l'amic del petit Phil va començar a ofegar-se. Collins va anar a sol•licitar auxili a un home que estava presenciant com el petit es s'estava enfonsant a l'aigua, però aquest li va negar l'ajuda i va deixar que el noi morís ofegat. Anys més tard, Phil Collins va contractar a un detectiu per localitzar aquest cruel ésser i quan el va localitzar, li va enviar una entrada de primera fila perquè assistís al seu concert i poder cantar-li la cançó que li havia "dedicat". Esgarrifós, oi? Doncs aquesta és només una de les múltiples interpretacions que se li van donar a 'In the air tonight', la cançó que obria "Face value" de 1981, el primer àlbum en solitari del bateria de Genesis.

Hi ha infinitat d'hipòtesis sobre l'esdeveniment en el qual Collins es va inspirar per compondre un dels seus temes més coneguts. Cada versió és més dramàtica però totes tenen el mateix fil conductor. La versió habitual és la que diu que un amic de Phil Collins o un parent s'ofega en l'aigua; això pot succeir tant en una platja com en un riu o després de caure des d'un penya-segat. Llavors el cantant, que no pot salvar-lo, sol•licita ajuda a una persona propera que veu com s'ofega però que no fa res per ajudar-lo. Després de tot això és quan Collins trama la seva venjança contra aquest individu convidant-lo al concert i li canta la cançó perquè se senti culpable. Aquí el desenllaç també varia. El final més habitual i tràgic és que aquest home, corroït per la seva mala consciència, acaba penjant d'una soga; però hi ha altres finals alternatius: la gent l’humilia després de conèixer la història, perd la seva feina, la seva dona l'abandona o l’atura la policia.

Per si aquesta teoria de què va negar la seva ajuda a un altre que s'ofegava no és suficient, n’hi ha una altra encara més macabra. L'home que va assistir al concert gratuït i en primera fila era a realitat un violador, i no un violador qualsevol sinó l'home que havia violat a la

dona de Phil Collins. A aquesta història se li pot afegir el final dels anteriors que es desitgi: humiliació, acomiadament, arrest, divorci o suïcidi. Però encara se li pot donar una volta més a aquest relat. El cantant i bateria va escriure la cançó després d'una combinació de les dues històries. Phil Collins va presenciar com un home violava la seva dona i temps després va veure a aquest home a punt d'ofegar-se però el va reconèixer i no va fer res al

respecte per salvar-li la vida. En aquesta interpretació dels fets, Collins no el convidaria al concert sinó que li donaria el passaport directe per anar a l'altra vida.

Per descomptat, cap dels esdeveniments narrats van succeir de veritat, tots són el resultat del “boca orella”, i l'única situació d'ofec que va inspirar a Phil Collins per la composició de 'In the air tonight' va ser el ressentiment i la frustració després de la fi del seu matrimoni amb la seva primera dona, Andrea Bertorelli. Però, tot i així, ni el mateix autor té clar sobre què tracta el tema; en paraules textuals: "No sé d'on què va aquesta cançó. Quan la vaig compondre estava passant per un divorci. I l'únic que puc dir sobre ella és que va sorgir de la ira. És la part colèrica o la part amarga de una separació".

Davant les interpretacions que el públic va trobar en la lletra, no li va quedar més remei que riure: "El que el fa encara més còmic és sentir aquestes històries que van començar fa molts anys, sobretot als Estats Units, quan algú se m’acosta i em diu: 'De debò vas veure a algú ofegar-se?'. Jo deia: 'No, és mentida'. I cada vegada que torno a Estats Units, això sembla el joc des disbarats i la història és cada vegada més elaborada".

Una de les persones que també jugaria a aquest joc va ser Eminem, que en el seu tema sobre un fan obsessionat, Stan ', i inclòs en l'àlbum "The Marshall Mathers LP "(2000), feia referència a aquesta llegenda urbana. Així que al final ningú va resultar ofegat ni Phil Collins es va prendre el seu temps per oferir la seva venjança en directe. Si 'In the air tonight' serveix per alguna cosa és per adonar-se que no cal prendre’s les cançons al peu de la lletra. I que el públic moltes vegades és més imaginatiu que el mateix autor.

Tal dia com avui de 1971 s'utilitzava per primera vegada en la història un vehicle sobre la lluna conegut com a "roving". També recordem els naixements del fundador "d'Atlantic Records " Ahmet Ertegün, Bob Welch (Fleetwood Mac), Will Champion (Coldplay) i el número 1 de James taylor "You've got a friend".

Costa de creure que els mateixos que cantaven allò de “Wild Thing”, els Troggs, una de les cançons més descarnades del rock, fossin els artífex d’una de les cançons més ensucrades dels 90: “Love is all around”, un clàssic de la dècada facturat pels Wet Wet Wet i que va acabar per sempre lligada al film “Quatro bodas y un funeral”. Una cançó tan sonada, que va acabar essent censurada en moltes emissores de ràdio per pesada.

Efectivament, “Love is all around” no era original de la “boy band” escocesa, sino que va ser gravada originalment per la banda anglesa de rock The Troggs. Es va publicar com single al Regne Unit, a l'octubre de 1967. El seu compositor fou el líder i vocalista principal del grup, Reg Presley, que va compondre el tema en 10 minuts. La seva font d'inspiració va ser la banda de l'Exèrcit de Salvació de Joy Strings. Reg havia tornat d'un llarg tour per Amèrica. Era diumenge i li va arribar l'aroma del menjar que s'estava fent. Es va dirigir a la sala i les noies de l'Exèrcit de Salvació, The Joystrings, sortien a la televisió. S’hi va acostar per apagar-la, es va agenollar i escoltant aquell 'Love, love' que sonava, li va venir al cap una línia de baix; era la idea primigènia que desenvocaria en la primera estrofa: 'I feel it in my fingers, i feel it in my toes'.

Presley va començar la seva composició de “Love is all around” en Re major (històricament anomenada la 'clau de la glòria' per als compositors clàssics). El cantant dels Troggs va acabar ràpidament la seva melodia i va cridar al seu company de banda Chris Allen i li va dir: "Crec que tinc el nostre proper hit". La cançó arribaria al nº 5 a la llista del Regne Unit i al nº 7 a la llista americana Hot 100 el 1968.

Però el gran boom arribaria quasi 3 dècades més tard de la ma d’una de tantes “boy bands” facturades al Regne Unit. El 1993, el director, guionista i productor cinematogràfic Richard Curtis va demanar al quartet escocès Wet Wet Wet que gravés una versió per a la seva segona pel•lícula com a guionista “Quatre bodes i un funeral”. La banda va haver d'escollir entre tres cançons, les altres dues eren “I will survive” de Gloria Gaynor i “Can not smile without you” de Barry Manilow. El cantant, Martin Pelow, va explicar que la decisió de triar “Love is all around” va ser fàcil perquè sabia que podrien fer-la seva, tot i que recelaven del títol de la pel•lícula: Quatre bodes i un funeral per tenir poc ganxo comercial.

La versió original de The Troggs sonava molt diferent a la de la banda escocesa, i efectivament, a Reg li va agradar molt. En una entrevista per la BBC al març de 2010, Presley confirmava: "M'encanta la seva versió. Quan la vaig escoltar, vaig pensar que era magnífica. Em van enviar una cinta perquè els digués el que en pensava. Vaig posar una tassa de te en la meva boca i vaig donar un glop, i llavors van sonar aquells acords i vaig escopir el te per tota l'habitació. i, de sobte, va començar a cantar i vaig pensar 'wow'! ".

Abans que Wet Wet Wet gravés la versió més famosa de “Love is all around”, es van fer altres 'covers'. El 1992, va ser gravada per R.e.m. i aquell mateix any la banda americana va col•laborar en l'àlbum de retorn de The Troggs titulat “Athens Andover” (en referència a les ciutats d'origen de les dues bandes: Andover, Hampshire, Anglaterra (The Troggs) i Athens, Geòrgia, Estats Units (REM ). La versió de R.e.m. va ser la cara B del seu single “Ràdio song” de 1991 i el grup va tocar la cançó durant la seva primera aparició en la sèrie 'Unplugged' de MTV aquell mateix any.

“Love is all around” va ser la banda sonora de l'estiu de 1994, sonava sense parar. La seva repercussió va ser tan enorme, que va arribar al cansament. Algunes emissores de ràdio la van suprimir i Wet Wet Wet va sentir que s’apoderaria de les nostres vides, així que van deixar de fer noves còpies. No obstant això, el cantant de la banda escocesa segueix pensant "que és un disc brillant" de què se sent orgullós.

Al febrer de 2018, “Love is all” around havia venut 1,9 milions de còpies al Regne Unit, convertint-se en la cançó d'amor més venuda de tots els temps El tema central de “Quatre bodes i un funeral” va romandre 13 setmanes no consecutives en el llistat dels principals d'Els40 al nostre país. Inicialment, va estar quatre setmanes, però després de l'estrena de la popular pel•lícula a Espanya, la cançó va reingressar a la llista el 24 de setembre i va obtenir la màxima posició entre el 8 i el 14 d'octubre del 1994.

Mentre “Quatre bodes i un funeral” es convertia en el film britànic amb més recaptació, la cançó de Wet Wet Wet ascendia al top de la llista. Però, fins al líder de Pulp, va mostrar el seu afartament. Jarvis Cocker va aparèixer al popular programa de la BBC 'Top of the Pops', es va obrir la jaqueta i va mostrar un rètol en el qual es podia llegir: "Odio Wet Wet Wet"..

Tal dia com avui de 1921 els cientifics Frederick G. Banting i Charles H. Best aïllen per primer cop la insulina. També recordem els naixements de Paul Anka, Kate Bush, la publicació de "Out of our heads" dels Rolling Stones, el número 1 de "Wild Thing" dels Troggs a la llista Billboard, la mort del productor Sam Phillips i la publicació de "The Rising" de Bruce Springsteen.

“Wild Thing” va ser escrita pel compositor Chip Taylor, germà de l’actor John Voight i, per tant, oncle d’Angelina Jolie. No era un tema original sino una de tantes altres cançons que van tenir una “primera vegada” funesta i van quedar en el calaix de descartats fins que algú va decidir donar-li una segona oportunita. I aquesta segona oportunitat arribaria de la ma de dels Troggs.

Chip Taylor va dir que la va escriure en qüestió de minuts, assegut a terra, improvisant aquests acords i cridant de mala manera. Diu que les pauses de la cançó es deuen al fet que "no sabia què posar després", encara que altres ho atribueixen al fet que volia imitar les pauses de "Heartbreak Hotel".

The Troggs van gravar la cançó en un temps mort que el seu productor tenia disponible a l'estudi: quan una orquestra que estava gravant va acabar la sessió 45 minuts abans del previst, van entrar a corre-cuita a connectar els instruments, calibrar els volums a la taula de mescles i gravar ràpid un parell de cançons: "Wild Thing" i el seu següent èxit "With A Girl Like You", el que els va portar tan sols 20 minuts en total.

El 1965, Chip Taylor es trobava treballant per April Blackwood Music, escrivint cançons per a artistes com Johnny Cash, Willie Nelson i Chet Atkins, quan Gerry Granahan, d'A & M Records, es va posar en contacte amb ell per demanar-li que escrivís algun tema per a una nova banda que estava promocionant, The Wild Ones. Taylor va compondre "Wild Thing" i va gravar una demo que va enviar a la banda. Tot i que la versió gravada per The Wild Ones no va obtenir l'èxit esperat, la demo gravada per Taylor va arribar a Regne Unit i va atreure l'atenció de Larry Page, productor de The Troggs.

El cantant dels Troggs, va agafar la demo que li havien posat damunt la taula titulada “Wild Thing”. Va llegir la lletra on posava: "Wild Thing, You Make My Heart Sing, You Make Everything Groovy" (Coseta salvatge, fas que el meu cor canti, ho fas tot guai -més o menys-). Li va semblar tan cursi que va pensar: "Déu meu que volen fer amb nosaltres!", Però llavors va posar la cinta, on només sonava la veu de Chip Taylor i la seva guitarra, i era increïble. A la resta de la banda també els va agradar.

No ens estranya que Chip Taylor felicités a The Troggs per la seva versió: va fer tants diners amb ella que s’ho va gastar tot a Las Vegas, gastant-se 10.000 dòlars cada nit. Al final, el van fer fora a puntades de peu de tots els casinos per que l’enxampaven comptant cartes.

Jimi Hendrix, també va fer la seva pròpia interpretació d’aquest clàssic. Precisament "Wild Thing" era la cançó que Hendrix interpretava al Festival de Monterey quan va decidir "sacrificar" la seva guitarra en una de les imatges més icòniques de la història del rock on apareixia ell amb la seva fender en flames. Més endavant, amb més temps i recursos, The Troggs (nom que, per cert, ve de Troglodites) van escriure el seu propi material, així Reg Presley, el vocalista, va compondre una cançó més sofisticada (i llepada) com "Love is all Around" , la qual van versionar Wet Wet Wet per "Quatre Noces i un Funeral" el 1994.

La cançó va entrar en el Billboard Hot 100 el 25 de juny de 1966. Dues setmanes més tard, el 9 de juliol, va saltar des del número 47 al número 6. Després va escalar fins a la segona posició, on es va mantenir durant les següents dues setmanes, mentre que "Hanky Panky", de Tommy James i els Shondells va ocupar el primer lloc. Un 30 de juliol de 1966, la "cosa salvatge" va arribar al número 1, on es va mantenir durant dues setmanes. La cançó en última instància va restar 11 setmanes a la llista, amb vuit d'aquestes setmanes en el Top 10.

Tal dia com avui de 1958 l'administració nord-americana crea l'agència espacial de la NASA. També recordem els naixements de Mikis Theodorakis, Enrique Sierra (Radio Futura), John Skyes (Thin Lizzy i Whitesnake), l'estrena del film "Help!" dels Beatles, l'accident de moto de Bob Dylan i la mort de Mama Cass Elliot (The mamas & The Papas)

Els feliços anys 60 van regalar-nos grans moments de rock&roll, en part, gràcies a bandes com la de Tommy James & the Shondells, que en aquells moments passava pel seu millor moment musical. El 1968 la banda ja estava declarada com aquella amb major triomf comercial a la segona meitat de la dècada dels 60, però per a això faltava el pas de gegant, és a dir, arribar als charts internacionals, especialment el del Regne Unit.

El cervell de la banda era Tommy James, que des dels 9 anys que portava una guitarra a la mà i a l'any 1959, quan va entrar a la secundària a Niles, formaria aquesta banda amb el simple objectiu de gaudir la música, tocar en les festes i passar-s’ho bé amb els amics. Tal com ho venia fent des dels seus inicis, en aquella època Tommy es va posar a pensar en el proper single de la banda, i aquesta vegada s’havia marcat com a objectiu arribar més enllà dels Estats Units.

L’any 1968 es va viure una mena de “revival” del rock and roll de principi dels 60's. Semblava que es volgués tornar al passat, i òbviament Tommy es va embarcar en aquesta idea, de tornar al rock de tall més clàssic, amb més presència de tambors i rememorant en les seves lletres el sol i platja de Califòrnia. Després de reflexionar sobre el rumb que havia de prendre la banda, Tommy va proposar als seus companys de grup de fer un disc més proper a el "party rock", és a dir a el rock and roll en la seva essència pura, i deixar de banda una estona els aires psicodèlics.

Així va ser com al juny de 1968 la banda es posava a treballar en una peça instrumental que havia portat Tommy James: “Mony Mony”. No era un tema tan treballat, simplement era un riff repetitiu de guitarra al que li havia afegit un poderós toc de tambors. La banda va prendre aquesta base musical per a crear una sòlida cortina instrumental, tot i que van tenir un problema a l'hora de començar a gravar algunes preses: Necessitaven un bateria que pogués portar el ritme de la cançó. Si bé la banda comptava amb Peter Lucia a les seves files (qui havia arribat després de la renúncia de Vinnie Pietropaoli a mitjans de 1967), aquest no aconseguia el ritme i la qualitat que James volia per aquesta cançó.

En qüestió de dies, un dels enginyers de so que treballava amb la banda va anar a la recerca d'alguns bateries de sessió, i finalment van trobar dos bons candidats que van donar a la cançó, el ritme desitjat. De fet, fou tan bona la seva interpretació que es van utilitzar dues pistes a la versió definitiva del tema per dotar-lo d’un ambient més festiu.

Una vegada enllestida la part instrumental, va venir l'etapa d'arreglar la lletra. Si bé James ja tenia algun esboç a la seva llibreta, en els assajos el productor Ritchie Cordell li havia declarat moltes critiques negatives, especialment en els cors, que era la part primordial en aquest cas.

Així va ser com una tarda Cordell va dirigir-se a l’apartament que James tenia a Eighth Avenue, a Nova York amb l'objectiu d'acabar la lletra d'aquesta cançó per començar a gravar-la de manera definitiva. Després de diverses hores de treball, els resultats eren nefastos, fins al punt que van arribar a llençar les seves guitarres al terra i rendir-se davant el síndrome de “full en blanc”.

Després de l’esforç creatiu, tots dos músics van anar a la terrassa per fer un descans i fumar-se l’últim cigarret. Fou en aquell precís moment quan a Tommy James se li va encendre literalment la bombeta després d’observar un cartell lluminós de lletres vermelles del famós edifici M.O.N.Y (Mutual of New York Building). Ell buscava un títol enganxós com "Sloopy" o "Bony Maroney”, però tot el que se li passava pel cap sonava massa estúpid. .En observar aquelles lletres d’un vermell furiós Tommy li va dir al seu company Ritchie: "Aquest ha de ser el títol, vine a veure-ho".

Una vegada que tots dos músics van acabar la lletra de la seva nova cançó, van decidir gravar-la de manera immediata. A l’andemà, James va citar els seus músics de sessió als estudis de Broadway. L’objectiu era que aquella cançó sonés festiva i fou per això que Tommy va demanar als enginyers de so que sortissin al carrer a buscar tota la gent que estigués passant pels afores de l'estudi de gravació per gravar els cors i que aquests sonessin espontanis i talment com si estiguessin en una festa. Així va ser com van aparèixer a la sala de gravació les secretàries del segell, els arranjadors, els altres productors, gent que passava per allí i alguns fans que van tenir la sort de participar en aquesta gran cançó. Sobre aquest ambient de festa, el teclista de la banda, Kenny Laguna recordaria anys després: "Quan va arribar el moment de fer que sonés com si fos una gran festa, era l'hora de dinar, així que ens vam dirigir a Broadway i convidarem a totes les persones que vèiem al carrer a que es dirigissin a l'estudi per cantar el 'Mony, Mony!'.

Finalment "Mony Mony" va ser llançada com single al juliol de l'any 1968, i va arribar a la casella # 3 del Billboard Hot 100, deixant clar que el seu èxit seguia tan vigent com la temporada anterior. Però la sorpresa va venir el 3 d'agost, quan la banda va ser informada que aquesta cançó, que va ser recolzada per un cridaner "videoclip", va arribar al primer lloc de l'UK Singles Charts. Tommy James i els seus ho havien aconseguit; havien creuat l’atlàntic.

"Mony Mony" va arribar a ser el single mes venut a Gran Bretanya durant aquell any, deixant en segon pla a uns pesos pesants com The Beatles. De fet, el quartet de Liverpool, i especialment George Harrison, van quedar impressionats amb aquesta banda i immediatament van decidir fer una cosa semblant en la seva naixent empresa musical Apple. La idea era donar suport a la banda de James en terres britàniques i cedir-li algunes cançons amb certa aroma a "Mony Mony". El gestor de tot aquest pla va ser George Harrison, qui estava treballant en aquell moment com a productor de la banda Grapefruit i a més li enviava a Lenny Stogel, mànager de Tommy James, algunes cançons, amb la finalitat que les analitzaran i les gravessin en alguna ocasió. Però les cançons enviades per Harrison anaven molt lligades al conegut com a “Party Rock” i James després de l'èxit de "Mony Mony" no va voler repetir la fórmula i ja estava treballant en una altra peça clàssica : "Crimson and Clover"

"Mony Mony" va tenir el seu revival a l'octubre de l'any 1987 quan el músic britànic Billy Idol va llançar una històrica versió en directe amb la qual va arribar a el lloc # 7 a Estats Units i al Regne Unit. Recordem que Idol ja havia gravat aquesta cançó en el seu EP debut "Do not Stop", però havia passat sense pena ni glòria.

Tal dia com avui de 1794, Maximilien Robespierre, figura clau en la Revolució Francesa, era executat a la guillotina davant una multitud. També recordem els naixements de Richard Wright (Pink Floyd), Rachel Sweet, Delfeayo Marsalis i Leonor Watling (Marlango).

"You Really Got Me" dels The Kinks és una de les cançons més transcendentals de la història del rock anglès, que va generar el so de The Who, el hard rock i gairebé el punk. Una cançó que amaga una llegenda i que ha portat a un cabreig monumental al seu guitarrista Dave Davies per culpa d’aquesta.

Una tarda de març de 1964, Ray Davies, cantant dels Kinks, va asseure’s a el piano que hi havia al saló principal de la seva casa de al nord de Londres. Aquest vell piano de paret que tocaven les seves germanes grans en les festes dels dissabtes a la nit mentre el seu pare tocava el banjo. Es va servir una tassa de te i es va posar a improvisar una sèrie d'acords. Tenia algunes idees prèvies que havia provat amb la guitarra, però li resultava més complicat compondre amb ella. No podia cantar i tocar al mateix temps. Amb el piano, en canvi, si. Va passar per les diferents notes del teclat fins que es va aturar en dos: fa i sol. Va buscar la melodia que rondava al seu cap. Va cridar al seu germà petit, Dave, que era a la cuina sopant amb la resta de la família.

Feia pocs dies que havien vist la pel•lícula “Jazz on a Hot Summer’s Day”, on actuaven Chuck Berry, un dels seus guitarristes favorits, i el saxofonista Gerry Mulligan. També s’havien sentit, des de sempre, hipnotitzats pels riffs de saxo que executava Jimmy Giuffre a “The train and the river”, i en aquests frasejos de vent s’hi trobava l'essència que li voltava pel cap a Ray Davies pel cap des de feia temps. Va demanar a Dave que imités la línia del saxo. Però Dave va anar més enllà d'aquestes reminiscències jazz. Havia fet un invent casolà arran de connectar un parell d'amplificadors barats entre si i esquinçar l'altaveu. Ray li va ensenyar l'esbós que tenia fins al moment. Dave el va tocar amb uns potents acords de en què treballava recentment, accelerant el tempo.

El resultat funcionava. Era la representació perfecta de tota la fúria i la ràbia continguda de tots dos. La balada de jazz va prendre un nou rumb inesperat. El so va brollar tan eixordador i estimulant que els dos germans es van mirar satisfets mentre completaven la cadena d'acords. Va ser un moment màgic i instintiu, d'aquests que poques vegades tornarien a repetir-se. Ray no va trigar gaire en acabar la lletra, tan sols quatre línies, directes, simples, sense floritures, evitant la edulcoració embafadora dels èxits de moment. Ja que no se sentia capaç d'escriure amb aquests nivells de «sucre», es rebel•lava contra ells.

Encara no eren conscients del tot que estaven davant del naixement de la cançó que revolucionaria els pilars del rock i que catapultaria als Kinks a la fama internacional. “You really got me” és un himne, un emblema, la quinta essència de la “British Invasion”, un símbol universal, el precursor del punk o de l'heavy.

En definitiva, van enregistrar aquella composició, van triomfar i amb els anys va arribar l’escàndol, i és que fa molts anys, Jon Lord, dels Deep Purple va estendre la llegenda que Jimmy Page havia tocat la línia de guitarra de "You Really Got Me" dels Kinks. Jimmy era un reputadíssim guitarrista de sessió molt abans que saltés a la fama amb Led Zeppelin, un dels punters al Regne Unit juntament amb el pianista Nicky Hopkins, el bateria Clem Cattini, el baixista John Paul Jones i el guitarrista Big Jim Sullivan (el que seria un "dream team" de músics de sessió dels 60), i va tocar en molts èxits d'aquells anys.

Fos com fós, a Dave Davies, el guitarrista de la banda no li va fer cap gràcia que els mitjans de comunicació escampessin amb “bombo i platerets” aquesta espècie de llegenda urbana. Tot i que la cançó té més de 40 anys, no es fins fa relativament poc que va saltar l’escàndol, en part, gràcies al documental de la BBC "Guitar Season", que atribuïa el solo de la cançó a Jimmy Page. Dave, en veure el documental no va trigar ni un minut en publicar a Facebook la següent frase: "La BBC diu mentides sobre Dave Davies i els Kinks en el seu nou documental. Per favor twitejeu els vostres comentaris al productor del documental, digueu-los directament quins són els fets. Jo, Dave Davies, vaig inventar el so de la guitarra distorsionada i vaig tocar el solo a "You Really Got Me", i Ray Davies va tocar la guitarra rítmica. Mai utilitzem cap altre guitarrista en cap èxit dels Kinks".

Com es podia llegir-se el cabreig de Dave era monumental, i no és per menys, "You Really Got Me" és una de les cançons més influents de la història del pop anglès. És lògic que li molestés que vulguessin treure-li un mèrit que era seu. De totes maneres, en tota aquesta història Jimmy Page pinta poc, perquè el 1970 durant una entrevista per “Sound On Sound”, Jimmy ja va declarar que no havia tocat una sola nota a la mítica cançó. Curiosament el que no va tocar la bateria a "You Really Got Me "va ser Mick Avory, que es va veure relegat a tocar la pandereta i en el seu lloc fou el gran bateria de sessió Bobby Graham qui ho va fer.

"You Really Got Me" va suposar el reconeixement definitiu per a The Kinks a l'agost de 1964. Havien tret un parell de singles mediocres abans i necessitaven amb urgència un èxit si volien que Pye Records els seguís publicant. Una cançó amb música i lletra de Ray Davies, gravada en els IBC Studios de Londres, i produïda per Shel Talmy, un dels grans teòrics del power-pop que també va produir a The Who, The Easybeats i The Creation.

La cançó va ser N º 1 al Regne Unit i N º 7 als Estats units. Des de llavors "You Really Got Me" ha conegut moltes versions dels grups més dispars: Mott The Hoople, Silicon Teens, Van Halen, Robert Palmer, Peter Gabriel o Metallica l'han versionat en alguna ocasió.