Tal dia coma vui de 1996 el terrorista Eric Rudolph perpetrava l'atemptat als jocs olímpics d'Atlanta (EUA). També recordem els naixements de peppino di Capri, Abe Cunningham (Deftones), la publicació del primer disc de Madonna i la mort de Leon Wilkenson (Lynyrd Skynyrd).

Carl Perkins, pioner de la música “rockabilly”, barreja de rhythm and blues i música country, fou l'autor del clàssic "Sabates de camusa blaves" ( 'Blue suede shoes'), una de les primeres grans cançons de la història del rock de la que també s’apropiaria el “rei del rock” en el seu moment, però que avui, com és de justícia, us parlem de la original i del seu autor.

Carl Lee Perkins va créixer en el si d'una família humil dedicada a la recollida de cotó a Tennessee (EUA). Impregnat per la música gospel i el blues de delta del Mississippi, va formar el grup The Perkins Brothers iniciant la seva carrera musical a començament dels anys 50 actuant en els salons de ball i bars country del seu poble. El 1955, signa un contracte amb una filial de la prestigiosa firma Sun Records de Memphis gravant el seu primer tema 'Movie MAGG' amb el qual havia guanyat un concurs per a joves talents, i que li va permetre ser el teloner d'altres figures en potència com Elvis Presley o Johnny Cash. Precisament aquest últim va ser el 'causant' del seu llançament a la fama amb "Sabates de camussa blaves" ( 'Blue suede shoes') el 1956, any clau en el naixement del rock.

Als anys 50, les sabates d'ant o camussa eren un article de luxe al sud dels EUA. Se solien fer servir per sortir a les nits, tot i que no eren fàcils de netejar per la delicadesa del material. La història de "Sabates de camussa blaves" va sorgir el 1955 durant una gira de Carl Perkins, Johnny Cash i Elvis Presley. Durant un xou al Mississippi, mentre Elvis actuava a l'escenari, Cash li va explicar a Perkins com durant els seus dies a la Força Aèria a Alemanya el seu sergent, un pilot d'aviació, a qui li agradava engalanar-se quan estava de permís, feia referència a les seves sabates militars dient: "No trepitgis les meves sabates de camussa blaves", tot i que en realitat fossin de color negre. Cash llavors li va suggerir que escrivís una cançó sobre el tema, al que un Perkins sorprès va respondre: "Però si no se res sobre aquestes sabates... Com puc escriure una cançó sobre elles?". Poc després, en una actuació en una escola de ball, li va cridar l'atenció una parella en què el noi, que portava unes sabates d'ant, li deia a la seva parella mentre ballava: "No trepitgis les meves camusses ". Va quedar tan desconcertat el veure que li donava més valor a les seves sabates que a la seva xicota, i recordant les paraules del seu company Johnny Cash va decidir compondre la cançó que li havia proposat temps enrere.

Segons s’explica, com si es tractés d’una llegenda, en no trobar cap paper, la va escriure en un sac de patates en base al que va succeir aquella nit. Així va néixer "Sabates de camussa blaves" gravada a finals de 1955 i llançada com single el gener de l’any següent, una cançó que molt aviat es va convertir en un èxit aconseguint el Nº 2 en les llistes de Pop, Country i R & B dels EUA.

No obstant això, la seva sort va canviar de sobte. Quan amb els seus germans Jay B i Clayton tornava de Nova York després de realitzar la primera promoció de "Sabates de camussa blaves" a nivell nacional en el xou de Perry Como, el seu cotxe va patir un greu accident trencant-li diverses vèrtebres. "Estava a 85 milles de ser el primer rockabilly en la televisió nacional", va recordar més tard. Mai es va recuperar del tot, ni professionalment ni en el terreny emocional ja que un dels seus dos germans va morir al cap de dos anys a causa de les ferides.

 

A contracor, Carl Perkins es va haver de retirar durant un any dels escenaris i va ser llavors quan Elvis Presley pressionat per la seva discogràfica RCA va gravar la seva versió de la cançó amb la condició que no fos editada immediatament ja que el tema original de Perkins seguia ocupant els primers llocs de les llistes musicals. Encara que va seguir component i gravant, ho va fer de forma esporàdica, actuant en comptades ocasions.

Així, amb el ressorgir del rockabilly als anys 80, va tornar a gravar el 1985 "Sabates de camussa blaves" com a part de la banda sonora de la pel•lícula "Porky's Revenge". A l'any següent va fer un especial de televisió a Londres: 'Carl Perkins and Friends: A Rockabilly Session' al costat de George Harrison, Eric Clapton i Ringo Starr, entre d'altres. Aquell mateix any també va gravar l'àlbum “Class of '55” al costat del seu company Johnny Cash, Jerry Lee Lewis i Roy Orbison, com a tribut als seus anys a la discogràfica Sun i al famós grup conegut com a Million Dollar Quartet format per Perkins, Elvis Presley, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash, avui tot un clàssic de la música, realitzant sessions improvisades gravades el 1956. El seu últim àlbum, “Go Cat Go !”, llançat el 1996, va comptar amb la col•laboració de grans artistes, alguns ja citats i altres com Paul Simon o John Fogerty.

De "Sabates de camussa blaves" se n'han fet moltes versions i encara que va ser l'únic gran èxit de Carl Perkins, la seva influència ha arribat tan lluny, a tantes grans figures, que avui està considerada una cançó per a la història del rock.

Tal dia coma vui de 1911, l'arqueòleg nord-americà Hiram Bingham descobreix la ciutat inca del Machu Pichu. També recordem els naixements de Daniel Viglietti, hervé Vilard, Vicentico (Los Fabulosos Cádillacs) i de daniel Zamora (Los Rodríguez).

Teresa Riera en parla de l'aniversari del desaparegut Robbin Williams, de la èrie dirigida per Alejandro Amenábar per a Movistar Plus i d'algunes estrenes interessants a netflix.

Si hi ha una cançó que pot acompanyar "Wonderwall", d'Oasis i "Hotel California" dels Eagles en la categoria de cançons que tots hem escoltat fins a la sacietat aquesta podria ser "Bitter Sweet Symphony" de The Verve, l'extinta agrupació liderada per Richard Ashcroft i tema que té irònicament té una història tan agredolça com el seu nom. I és que per si no ho sabieu, gràcies a ella Ashcroft i companyia van ser demandats per ses majestats satàniques, els Rolling Stones.

El 16 de juny de 1997, The Verve va llançar el single "Bitter Sweet Symphony", cançó que més tard inclourien en el seu disc “Urban Hymns”. Aquesta peça musical, caracteritzada per la secció de cordes que tots hem coneixem, va posar a The Verve en moltes de les llistes d'èxits dels Estats Units i el Regne Unit, però, tot i la fama que els va donar mai van veure ni un duro per ella.

Per a la seva creació, Ashcroft va arribar a un acord amb The Rolling Stones i la seva discogràfica per utilitzar una mostra de 5 notes que la banda de Mick Jagger havia utilitzat en la seva cançó "The Last Time" de l'àlbum “Out of our heads”. Això a canvi que els guanys de la cançó quedessin en 50/50 per a cada grup.

Però entre elles hi havia una mescla produïda per Andrew Loog Oldham, antic mànager dels Rolling Stones, la qual li va vendre després al nou representant de la banda, Allen Klein. Aquella mescla havia samplejat un fragment de l'adaptació orquestral que Andrew Loog Oldham va fer per "The Last Time", dels Rolling Stones. Quan Klein es va adonar de l'impacte de la cançó va decidir entaular el 1998 una demanda contra The Verve, argumentant que havien incomplert l'acord firmat ja que Richard Ashcroft va utilitzar més elements musicals que els que havien pactat, i per a compensar-ho va exigir el 100% dels beneficis d'aquest tema.

Per la seva banda The Verve, va defensar aferrissadament la seva creació, dient que en total van compondre prop de 50 arranjaments per la cançó i que per tant, es podia considerar una creació original; a més a més, Richard Ashcroft va compondre des de zero una lletra per a aquest tema. No obstant això, per evitar un problema més gran, al final van decidir cedir-li els drets complets a la companyia discogràfica dels Stones i van acreditar com a compositors a Mick Jagger i Keith Richards. Ashcroft havia perdut el litigi, però no el sentit de l’humor, i després de la decisió judicial el cantant va manifestar: "Aquesta és la millor cançó que Jagger i Richards han escrit en 20 anys des de "Brown Sugar".

Després d'això al pobre Richard li va ploure sobre mullat: primer perquè Nike va voler utilitzar la cançó per un dels seus espots comercials, a la qual cosa ell es negava, però després de cedir els drets a Allen Klein, aquest va arribar a un acord amb la marca esportiva que va acabar utilitzant "Bitter Sweet Symphony" en un dels seus anuncis.

 

Per si no fos poc, i com si el destí volgués riure’s del pobre Ashcroft, el 1999 la cançó va ser nominada a un Grammy per la "Millor Cançó Rock", una categoria que se centra en els escriptors de les cançons, i que en aquest cas va acabar sent per Jagger i Richards. Tot i que no hi ha cap mena de dubte que la cadència d’aquesta cançó és trista de per sí, però és que per als The Verve encara ho va ser més, ja que va acabar sent de les seves cançons més famoses i de l'única de la qual no van poder cobrar ni un cèntim ni demostrar la seva originalitat.

Afortunadament per Ashcroft, Déu apreta però no escanya, i les coses van canviar el 2019 quan a través d'un missatge publicat al seu compte de Twitter, el vocalista de The Verve va anunciar amb bombo i platerets que després d'algunes converses, tant Mick Jagger com Keith Richards havien accedit a cedir les seves parts dels beneficis perquè tot anés directament a la Richard.

I per si això fos poc, els membres dels Rolling Stones van acordar treure els seus noms com a compositors de "Bitter Sweet Symphony" per així, acabar acabar d'una vegada per totes aquest drama que per anys va tacar a una de les cançons més emblemàtiques dels 90. Sens dubte per a Richard Ashcroft, compondre aquesta cançó va ser un procés agredolç que afortunadament, al final va poder gaudir.

Tal dia coma vui de 1958 El submarí americà Nautilus" inicia la travessia del Pol Nord. També recordem els naixements de David Essex, martin L. Gore (Depeche Mode), Slash (Guns N' Roses), Francis Healy (Travis), el primer concert de "Gabinete Caligari" i la mort de Amy Winehouse.

Qui t’emportaràs a casa aquesta nit? Aquesta pregunta ens rondava pel cap després d'escoltar la famosa cançó "Drive" dels "The Cars", un inquietant dubte que generava ràbia, tristesa i por, perquè ella podia canviar el destí amb només contestar aquest interrogant.

"The Cars" era una banda formada a la ciutat de Boston l'any de 1976, llançant el seu primer àlbum homònim dos anys després. Des de llavors el seu estil característic conegut com power pop es va fer inconfusible. La veu del desaparegut Rik Ocasek es tornà habitual en les ràdios comercials, acompanyat al baix pel també finat Benjamin Orr, així com pel so dels sintetitzadors de Greg Hawkes, la guitarra d'Elliot Easton i la bateria de David Robinson.

Les seves cançons eren enganxoses i no hi havia forma d'esborrar les seves tornades contagioses del cap, tenien la capacitat de produir peces construïdes com un bon rellotge suís perquè sonessin sense aturar-se.

“Drive” va ser escrita per Ric Ocasek sota la producció de Robert John «Mutt» Lead, i fou sens dubte el seu major èxit; una història d'amor plena d'interrogants que es va apoderant de la nostra consciència. Formava part del disc "Heartbeat City" llançat al març de 1984; una balada melancòlica, endolcida pel so dels sintetitzadors que li dóna forma a aquesta melodia que acompanya cadascuna de les preguntes que fa Rik Ocasek: "Qui et dirà que ja és molt tard? Qui et dirà que les coses no són tan bones? Qui et recollirà quan caiguis? Qui et penjarà quan truquis? Qui li prestarà atenció als teus somnis? Qui es taparà les orelles quan tu cridis? Qui t’abraçarà quan vulguis? Qui acudirà a tu quan explotis? Qui et portarà a casa aquesta nit?".

La fama aconseguida per "Drive" va passar per les mans de "David Bowie" qui l'any 1985 va va presentar una sèrie de documentals sobre la fam a Etiòpia que tenia com a cortina la melodia de l'esmentada balada de "The Cars". Aquesta peça va anar prenent més notorietat aconseguint un important lloc en les ràdios comercials, recolzat pel seu vídeo transmès en la programació de MTV. Per cert, el vídeo realitzat per aquest tema va comptar amb la participació de Paulina Porizkova, una model txecoslovaca de fama mundial i que va acabar convertint-se en l'esposa d’Ocasek després de conèixer-se durant la gravació del videoclip.

“Drive” conqueriria sense dificultats els primers llocs dels rànquings musicals a tot el planeta, ubicant-se en el tercer lloc del Billboard Hot 100 nord-americà i liderant l'Adult Contemporary Chart. Al Regne Unit van arribar a la cinquena posició de l'UK singles chart el 1984 i un any després la cançó tornaria de nou en aquesta llista, aquesta vegada en segona posició, a causa d'una re-edició del tema utilitzada en la banda sonora dels vídeos que es van presentar al famós festival Live Aid.

Molts viatges han estat acompanyats per aquesta peça, aquestes preguntes que busquen respostes van rodant per la carretera, aquestes imatges que van passant per la teva ment mentre escoltes aquest suau so que et va movent per dins, i a la fi només ella és l'única que sap qui la portarà a casa aquesta nit.

Tal dia com avui de 1542 el papa Pau II funda la Inquisició Romana. També recordem els naixements de Cat Stevens, Charlotte Gainsbourg, el debut de Guns N' Roses "Appetite for destruction" i la mort del dibuixant de "Yellow Submarine" Heinz Edelmann.

"Bette Davis Eyes" és una cançó interpretada per la cantant nord-americana Kim Carnes. Es tracta d'un cover de la peça homònima de Jackie DeShannon -qui va ser la compositora de la mateixa juntament amb Donna Weiss- llançada eL 1974. No obstant això, la cançó va aconseguir els primers llocs en diferents llistes de popularitat fins a 1981 amb la versió de Carnes .

Kim Carnes va néixer unida a la música folk i cap a aquest estil es van encaminar els seus primers passos professionals. Gairebé sempre vestida de blanc, la californiana de Pasadena va començar el seu camí discogràfic el 1971 amb escassa repercussió. Durant quatre anys va viure allunyada dels mercats fins que va aconseguir entrar en les llistes d'èxits. Però va ser el 1977 quan el seu tema ''Love come’s from unexpected places ', escollida millor composició de l'any, la va dotar d'una popularitat que fins i tot va cridar l'atenció de Barbra Streisand, que va gravar diversos dels seus temes. Després arribaria el duo amb Kenny Rogers “Do not fall in love with a dreamer” i “Bette Davis eyes”, la cançó que la va consagrar.

'Bette Davis eyes' va ser la cançó que va donar a conèixer a Kim Carnes a Europa, tot i que la cantautora californiana ja arrossegava en aquell moment una dilatada i consistent carrera. Amb ella també va protagonitzar un canvi de timó al seu camí, amb una cançó més pop que va tenir immediata repercussió en el mercat i va aconseguir ocupar durant nou setmanes el número u de les llistes nord-americanes.

Kim Carnes mai s'havia acostat a aquest estil i fins i tot diuen que inicialment va rebutjar 'Bette Davis eyes' quan li van oferir la compositora Donna Weiss i la lletrista Jackie DeShannon, que ja la havia gravat per al seu àlbum “New Arrangement”. L'original era un tema de jazz i soul, però va acabar com tantes altres cançons al gran sac dels temes oblidats. Donna Weiss va convèncer a una inicialment escèptica Kim Carnes de tornar a gravar-la amb un altre so, més modern. El productor del disc va tenir la brillant idea de comprar el set de bateria més barat de mercat i de barrejar el seu particular so amb el d'un sintetitzador rudimentari. Els arranjaments electrònics i la veu ronca de Kim Carnes van fer la resta. Va decidir explorar nous ritmes i va encertar.

La veu esquinçada d'aquesta inusual rossa platí va signar una joia embolicada en una melodia hipnotitzadora. El seu timbre, segons va confessar, era fruit de les moltes hores que va dedicar en els seus començaments a cantar en bars i clubs plens de fum.

A grans trets, la cançó es dedica a fer una descripció d'una dona seductora i de fort caràcter, seguint l'esquema del que en la cultura popular s'ha conegut sota el nom de la femme fatale. Per això, els compositors van fer ús de múltiples referències a aquest personatge arquetípic de la mà de diversos personatges que van arribar a personificar-lo sobretot en el cinema- a la dona fatal que descriuen en els diferents versos de "Bette Davis Eyes", com si es tractés d'una advertència que, darrere de la bellesa i seducció s’hi troba la traïció.

 

Si bé les compositores de la cançó van arribar a afirmar que van treballar en la lletra de la cançó després d'haver vist una pel•lícula on Bette Davis figurava en el paper protagonista, únicament es fa referència a la seva característica mirada forta i seductora alhora. Això al mateix temps que es recuperen altres elements, d'altres actrius i personatges per descriure a la dona a la qual fa al•lusió la cançó.

El més tendre de la història, és que Kim Carnes i Bette Davis es van tornar grans amigues després que la homenatjada es declarés fan d'aquesta cançó. En les seves memòries l'actriu va assenyalar que la va emocionar poder formar part de la generació del rock. De fet Carnes va visitar a Davis en repetides ocasions a casa seva fins a la seva mort el 1989. Va interpretar la cançó en directe durant un homenatge celebrat poc abans de la mort de la reina d'el setè art.

La versió de Carnes va passar nou setmanes no consecutives al cim de la llista dels Estats Units, en el Billboard Hot 100 (interromput una setmana per "Stars on 45 Medley") i va ser el major èxit de la cartellera el 1981. La cançó va guanyar 2 premis Grammy a la “Cançó de l'Any” i “Disc de l'Any” (Mistaken Identity). La cançó també va ser número u en 31 països, entre ells Alemanya, Austràlia, Suïssa, Itàlia, Noruega, Japó i el Brasil.

Tal dia com avui de 1969 els astronautes nord-americans Neil Armstrong i "Buzz" Aldrin trepitjaven per primer cop la superficie lunar. També recordem els naixements de Kim Carnes, Carlos Santana, la publicació de "Something new" dels beatles, la audiència del príncep Felip de Borbó a Héroes del Silencio, la reedició de Space Oddity" de David Bowie i les morts del compositor Wayne Carson i de Chester Bennington (Linkin Park).