Som-hi doncs

Tal dia coma vui del 30 a.C., als 39 anys, Cleopatra mor voluntariament després de ser mossegada per un àspid. També recordem els naixements de Mark Knopfler i Tanita Tikaram.

Atenció perquè avui caurà un mite. 'One step beyond', a més a més de dotar de fama i prestigi internacional al grup britànic Madness a finals de 1979, va suposar un reverdiment del moviment “ska”. L'ús de la guitarra, el baix i la bateria, combinats amb cors eixelebrats, teclats i saxos eclèctics, va aconseguir una fusió musical de l'avantguarda anglesa amb l'innegable sabor jamaicà i els seus sincopats ritmes. Però malgrat que Madness va fer fama i fortuna amb aquest tema, no va ser el seu autor. L’origen de “One step beyond” l’hem de trobar a la Jamaica natal d’un dels màxims exponents de l’ska: Prince Buster.

L'ska és un estil musical, precursor del reggae, que es va originar a Jamaica a finals de la dècada de 1950 i es va popularitzar durant els seixanta, encara que quan realment es va donar a conèixer a tot el món va ser a la segona meitat dels setanta, quan els grups anglesos van importar aquest so sincopat i el van reelaborar a força de rapidesa, disbauxa i optimisme juvenil.

“One step beyond” va néixer de la ma de Prince Buster com a cara B del seu senzill de 1964 "Al Capone". Cecil Bustamante Campbell, que era el seu nom real havia nascut en una família de classe obrera a Kingston. Fill d'un maquinista de tren, va créixer en un dels barris més durs de la ciutat. En la seva joventut va desenvolupar el gust per la música i va tenir el desig de convertir-se en cantant. El 1956 va començar a cantar en clubs nocturns de Kingston per pocs diners i va formar diversos grups amb amics, no tenint veritable èxit amb cap d'ells. El 1960, Buster va començar produïnt per altres artistes, i posteriorment es gravaria aviat a si mateix convertint-se en artista de renom a l’illa. Tot i convertir-se en una icona de l’ska en el seu país, no va ser fins l’arribada d’immigrants als Regne Unit que “One Step Beyond” va caure a les mans de Madness, i amb ells, la cançó es convertiria en un èxit arreu del món.

El seu èxit va radicar en què era un tema més proper al pop que al reggae, encara que estava impregnat fins al moll de l'optimisme rastafari. Sota la producció de Clive Langer i Alan Winstanley, el single va traslladar aviat la seva repercussió a la resta del “Vell Continent”, tot i que no va saber arrelar als Estats Units.

Segons ells mateixos, «Si no haguéssim gravat aquest tema segur que no seríem on som. L'original de Prince amb el qual treballem estava bé, però li faltava alguna cosa. Llavors se'ns va acudir la introducció de 'Ei, tu, deixa tot i fixa't en això'. La gent ens va fer cas de veritat i des de llavors no ha deixat de fixar-se en nosaltres. Vam començar a ballar i no hem parat », van assegurar anys més tard els membres de Madness en una entrevista a una revista de pop.

'One step beyond' és, per tant, una adaptació d'una composició primitiva del jamaicà Prince Buster de la qual Madness es va apoderar, amb permís, per causar un renaixement del vell ska arribat del Carib. Ho va aconseguir combinant una melodia divertida, més accelerada, ballable, amb tocs de pop de cabaret i de garatge. Havia nascut el so que la pròpia banda va denominar “nutty sound”.

Si us fixeu en el vídeo de "One Step Beyond" amb el qual vam començar aquesta entrada, la cançó no comença fins passat mig minut, en què es pot veure als integrants de Madness fent el tonto, després comença un breu monòleg incitant a ballar pres de "Scorcher", una altra melodia de Prince Buster, a càrrec del membre convidat Chas Smash, que no va formar part de la banda fins el 1980).

Sens dubte va constituir un cop de pilota rotund i des de llavors, més de tres dècades després, és la cançó franquícia de la banda gràcies al seu ritme ballable i enganxós que tracta de reflectir un estil de vida, el convenciment que el món va poder ballar fins a la bogeria sense defallir.

Tal dia coma vui del 480 a.C. el rei espartà Leònides mor durant la batalla de les Termòpiles. També recordem els naixements de Eric Carmen, Gustavo cerati (Soda Stereo), Enrique Bunbury (Héroes del Silencio) i la mort del productor Valerio Lazarov.

Els americans tenen un apel•latiu, "one hit wonder", per definir a aquests artistes d'un sol èxit que mai aconsegueixen acostar-se ni per casualitat a aquesta fita. Aplicar l'apel•latiu a Lynn Anderson seria injust, malgrat que aquesta cantant country serà recordada bàsicament per convertir la cançó “(I never promised you a) Rose garden” en un èxit mundial.

Filla de pares compositors, Lynn Anderson semblava destinada a entrar de ple en el món de la música en la seva Dakota del Nord natal, però sorprenentment no va ser així. Els seus progenitors es van instal•lar a Califòrnia i la jove Lynn es va aficionar allà als espectacles d'equitació. Va arribar a guanyar més de 700 trofeus, i el 1966, abans de complir els vint anys, va ser coronada reina de l'equitació.

Aquesta popularitat, unida als seus contactes en el món de la música, li van permetre fitxar amb Chart Records, una de les discogràfiques de Nashville. La seva mare li va escriure els seus primers èxits i la cançó “If I kiss you” va arribar al número cinc de la llista country. Estava en el bon camí i una de les grans, Columbia Records, la va contractar. Era 1970 i tenien una proposta interessant per a ella. Un jove compositor, Joe South, que havia tingut ja un bon èxit amb el tema “Game people play”, havia compost una altra cançó a la qual li aniria bé una veu femenina. Era “Rose garden”, encara que molt aviat se la reconeixeria per tota l'estrofa: "I never promised you a rose garden" (mai et vaig prometre un jardí de roses).

L'artista es va interessar pel tema, però el seu productor la considerava "una cançó d'homes", però finalment li va donar llum verda i va acabar sent un dels majors èxits de la seva carrera.

Va ser el seu primer número u en les llistes country i allà es va quedar cinc setmanes seguides. Però la seva popularitat es va estendre també cap a les emissores de música pop, on va arribar al número tres, i va creuar fronteres per convertir-se també en un èxit en el cotitzadíssim mercat britànic, Holanda, Austràlia i una infinitat de països més . L'àlbum homònim, editat el 1971, es va convertir en el disc més venut per una cantant country durant 25 anys. No va ser fins a l'arribada de Shania Twain, el 1997, que va perdre el rècord. “Rose garden” també va suposar el primer premi Grammy per Anderson, com a intèrpret.

Una fita difícilment superable. I no ho va fer. A l'any següent el disc “Listen to a country song” va ser un altre gran èxit, especialment per la cançó “Cry”, encara que ja no va traspassar a les ràdios més generalistes. Després, la popularitat d'Anderson va anar decaient. El 1980 va publicar el seu últim disc amb Columbia i es va passar a una companyia menor, Permian Records, amb els quals el 1983 va obtenir el seu últim èxit, “You're welcome to tonight”, un duo amb Gary Morris. No obstant això, la resta de la seva discografia no és menyspreable i el 2004 va ser de nou nominada als Grammy pel disc “Bluegrass sessions”.

A casa nostra, però, s’ha de reconèixer part del mèrit de la fama d’aquesta cançó al duet Duncan Dhu, que el 1986 va adaptar la cançó a el castellà eliminant el fons country i proporcionant-li un ritme més pop. La cançó es va incorporar a “Canciones”, el segon àlbum que va catapultar la carrera del grup, convertint-se en un dels temes més populars d'aquella temporada.

Els últims anys de Lynn Anderson van discórrer de manera tortuosa a causa dels escàndols perpetrats per la cantant, especialment quan fou arrestada en diverses ocasions conduint després d'haver consumit drogues. El 2015, després d'una gira per Itàlia, va patir una pneumònia que va acabar resultant letal per ella el 30 de juliol als 67 anys.

Tal dia coma vui de 1897 el químic alemany Felix Hoffmann sintetitza l'àcid acetilsalicílic, l'aspirina. També recordem els naixements de Leo Fender (Creador de guitarres), Bobby Hatfield (The Righteous Brothers), Veronica Bennett (The Ronettes), la publicació del primer disc en solitari de Michael Jackson "Off the Wall" i la mort de Isaac Hayes.

Tal dia com avui de 1888 és descobert el cadàver de la prostituta Martha Tabram, la que podria haver estat la primera víctima de Jack l'Esbudellador. També recordem els naixements de Caetano Veloso, Bruce Dickinson (Iron Maiden), Jacquie O'Sullivan (Bananarama) i la mort de Dolores Vargas "La terremoto".

La d’avui és la història d’una cançó, però de dos artistes. De fet, no s’entendria la profunditat i el rerefons de “You’ve got a friend” sense les figures de Carole King i James Taylor. Tot i que fou ella la creadora de la cançó, Taylor, bon amic de carrera, va arrodonir de tal manera aquesta composició que brillava per si mateixa. Això sí, no li hagués costat res de demanar permís primer.

Carole King, al costat del seu marit Gerry Goffin, va formar una de les parelles de compositors més exitoses dels anys 60. Seus són temes coneguts com “Will You Love Me Tomorrow”, “The Locomotion”, “Up On The Roof”, o “Like A Natural Woman”. Unes cançons que després es van encarregar de donar forma artistes de la talla de The Beatles, Aretha Franklin, The Shirelles o The Drifters. Però l'any 71, Carole King va fer el salt i va decidir sortir a la palestra. Després de diversos anys d'anonimat i d'èxit per altres grups, King va decidir treure un àlbum interpretant ella mateixa les seves pròpies cançons, i l'aposta li va sortir rodona.

Ens trobem a finals de 1970. Carole King acabava d'escriure 'You’ve Got a Friend', que va ser inclosa en el seu àlbum 'Tapestry' de 1971, i que temps després ella mateixa revelaria que va ser una resposta a l'emotiu tema ' Fire and Rain 'compost per Taylor sobre la seva addicció a l'heroïna i la mort d'un amic que es va suïcidar, en el qual la seva tornada deia: "He vist temps solitaris quan no vaig poder trobar un amic". La resposta de Carole en forma de cançó va ser: "Aquí tens un amic".

Taylor va escoltar 'You’ve Got a Friend' per primera vegada al novembre de 1970, quan va compartir una setmana de shows amb Carole al The Troubadour a Los Angeles. No gaire temps després, mentre James es trobava a l'estudi enregistrant el seu nou àlbum 'Mud Slide Slim and the Blue Horizon', després d'haver gravat dues cançons, encara li quedava temps lliure. El seu productor Peter Asher que sabia que a James li agradava molt 'You’ve Got a Friend' li va dir: "Bé, ¿per què no la toques?". I sense pensar-s'ho dues vegades, James la va enregistrar amb l'ajuda del seu amic Danny Kortchmar a la segona guitarra acústica solista. La presa va quedar perfecte, encara que posteriorment s'afegirien els cors de Joni Mitchell que augmentaria la sensibilitat de la tornada. Només hi havia un problema, i és que ni tan sols s'havia molestat a preguntar-li a Carole si podia grabar-la, així que la va trucar i li ho va comentar. Afortunadament per ell, Carole va accedir.

Sens dubte, per a Taylor, 1971 va ser el seu gran any. Amb la seva versió de 'You’ve Got a Friend', i també editada com a single arribaria al número 1 a les llistes Billboard el juliol de 1971, i obtindria el Premi Grammy de 1972 a la Millor Interpretació Vocal Masculina. Mentrestant, King, que mai va llançar la seva versió com a single, el seu àlbum 'Tapestry' que incloïa aquest tema va vendre més de 10 milions de còpies als Estats Units.

En qüestió de pocs mesos, James Taylor s'havia convertit en figura nacional, portada de la revista Time al març d'aquell 1971, i màxim representant d'una generació irrepetible de cantants compositors, de la qual encara avui, és el seu més fidel exponent. Al juliol de 2015, i després d'una llarga espera de 45 anys, Taylor va aconseguir el seu primer àlbum número 1 en les llistes Billboard, amb el seu últim llarga durada fins a la data 'Before This World'.

La veritat, no ha existit un cant a l'amistat més commovedor i profund que el que s'amaga en aquest tema, ple de bellesa i sensibilitat des dels primers acords de piano. Es tracta d'una visió tendra i real de les relacions personals, dels sentiments que transcendeixen les pròpies relacions amoroses per a romandre en la vida de les persones indefinidament, de manera desinteressada. L'afecte per l'afecte, el món dels afectes, de les sensacions compartides ... Tot està en aquesta cançó que parla del poder de l'evocació d'una persona estimada quan les coses van malament i l'abatiment ens aclapara.

És curiós veure com una cançó amb el pas el temps, pot convertir-se en un himne tot i tenir una base sense gaire fons, o tot el contrari, de ser la mofa de gairebé tots encara que el seu origen i sentit tingui molta transcendència. Una cosa així li va passar a "Ebony and Evory", que va ajuntar de manera estel•lar a Paul McCartney i Stevie Wonder.

Després de la dissolució del grup Wings i el retorn a la seva condició de solista de la mà de l'àlbum “McCartney II de 1980, Paul McCartney es va proposar consolidar aquest camí en solitari convocant al llegendari productor dels Beatles, George Martin, per a la concreció del seu tercer treball discogràfic d'estudi. Com a resultat d'aquesta tasca conjunta, el 16 d'abril de 1982 va veure la llum “Tug of War”, un disc variat, ple de matisos i estils i amb cançons que li van donar grans satisfaccions, particularment "Ebony and Ivory", escollida com a primer tall de difusió. Només sortir va ser tot un èxit arribant a ser número 1 tant al Regne Unit com a U.S.A. És més per l'ex-Beatle, va ser el major èxit des de la separació del grup de Liverpool, creant la base de la carrera en solitari de McCartney.

Tots dos van enregistrar a l'estudi de gravació, les veus principals, els cors, sintetitzadors i percussió i, mentre l'ex Beatle es va encarregar del baix, la guitarra, el piano i el vocoder, el creador de "Màster Blaster" va fer el mateix des del piano elèctric i la bateria. El rerefons del tema, el seu sentit era clarament la convivència interracial, capaç de crear espais d'harmonia com si fossin les tecles d'un piano, d'aquí el de banús i ivori esmentats a la lletra. El títol de la cançó està inspirat, en una frase de Spike Milligan que deia el següent: "Black notes, white notes, and you need to play the two to make harmony, folks!" Una cosa així com: "Notes negres, notes blanques, i necessites tocar les dues per fer una harmonia, amics meus". Encara que en si el sentit de combinar les tecles blanques i negres d'un piano, per crear una harmonia i així és negociar la pacífica convivència entre races ja va ser utilitzada per James Aggfrey a començaments dels anys 30 de segle passat. En definitiva un cant a la convivència, a superar i enterrar el racisme, i fer oblidar ferides profundes per l'abús en l'esclavitud de la gent de raça negra.

Amb aquest panorama tot semblava indicar que aquest tema, a més a més de ser un èxit, que ho va ser, calaria en l'imaginari popular com un cant a la llibertat i a la igualtat entre les persones; tot el contrari, és un tall que s'ha ridiculitzat fins a la sacietat. La raó d'aquest "desprestigi" fou l’extrema dolçor de la composició, un edulcorament que acabava per embafar i fer poc creïble, un tema amb un rerefons amb un tema tan delicat com el racisme. McCartney va pecar en excés de la melodia fàcil, creant un hit però alhora una cançó que s'ha pariodat fins a dir prou. Com a mostra de tot, per exemple, va ser escollida entre les deu pitjors cançons de tots els temps per la revista Blender. El 2007, va ser nomenada com el pitjor duo de la història pels oients de canal BBC 6 Music. Molta gent va arribar a la conclusió que la intenció va ser bona, però que el tema finalment no va arribar a bon port, per una composició una mica simplona.

Anys després, en declaracions del propi Paul McCartney es va referir a les burles i crítiques (de vegades molt dures) que va rebre tant aquesta cançó en particular com la seva carrera solista en general amb aquestes paraules: "Moltes vegades quan escolto els discos vells trobo moltes cançons que no van ser 'acabades', que els falta alguna cosa. I bé, entenc que no es pot ser un geni tot el temps. Pel que fa al tema de que em vaig tornar 'tou' o 'suau' també puc suportar-ho, però no com una generalització, sinó que de vegades les meves millors composicions han estat balades.

Curiosament tot i ser injuriada en l'àmbit occidental, va ser prohibida a Sud-àfrica durant el règim de l'apartheid, pel seu significat interracial, que incomodava el govern feixista i racista d'aquella època, així que, tot i lo “xicletosa” que se la considerava seguia essent un cant de lluita que incomodava a determinats sectors, el que pot considerar-se com una petita victòria pel de Liverpool.

Malgrat el desprestigi, les xifres parlen per sí soles: "Ebony and Ivory" va passar set setmanes al N ° 1 de la llista Billboard Hot 100 i es va convertir en el quart major èxit de 1982. Per McCartney, va ser el seu major èxit després de la separació de The Beatles en termes de setmanes a la part alta de les llistes de senzills. Es va convertir en el primer senzill de McCartney a entrar a la llista R & B Chart de Billboard. Va ser la cançó N ° 28 de McCartney que va aconseguir el número u en el Billboard 100. El 2008, la cançó es va situar en el lloc N ° 59 en les millors cançons de tots els temps de Billboard i el 2013, va ser classificada N ° 69 en la llista de Billboard de les 100 cançons més populars de tots els temps.

Tal dia com avui de 1939 el règim franquista afusellava les conegudes com a 13 roses. També recordem la publicació de "Revolver" dels Beatles,la mort del bateria Jeff Porcaro (TOTO) i la de Chavela Vargas.

Al març de 1976, el grup suec ABBA va publicar 'Fernando', que, amb el passar dels anys, ha estat catalogat com un dels temes més importants de la seva carrera. Potser molts de vosaltres, però, no sapigueu que està inspirada en la Revolució Mexicana.

ABBA és un dels grups musicals més influents de la història del pop. El grup format per Agnetha Fältskog, Anni-Frid Lyngstad, Björn Ulvaeus i Benny Andersson va marcar a tota una generació i el seu impacte se segueix percebent fins als nostres dies. Revisant la seva discografia, ens trobem amb una de les seves cançons més populars, “Fernando”.

Originalment la cançó no era d'ABBA ni pensada per al grup. Va ser un senzill per a l'àlbum en solitari de Anni-Frid Lyngstad, i va ser tot un èxit a Suècia. Originalment s’havia de titular “Tango”, però van optar pel nom de “Fernando”, gràcies al suggeriment del xofer de la seva limusina durant un viatge a Anglaterra. La cançó va formar part de la compilació de grans èxit d'ABBA, “Greatest Hits” de 1976. També va ser inclosa en el quart àlbum d'estudi de el grup, “Arrival”. Va ser un dels senzill més exitosos del grup suec en la seva història i és unes de les seves cançons més conegudes de la seva àmplia discografia.

La lletra de la versió original en suec van ser escrites pel manager d'ABBA, Stig Anderson. Aquestes paraules són substancialment diferents de la versió en anglès. En l'original, el narrador intenta consolar al devastat Fernando. Per què? Doncs perquè Fernando ha perdut el seu gran amor i "La tristesa pot ser difícil de suportar, però el fet que els amics ens decebin és una cosa que tots hem d'enfrontar". És a dir, és una cançó de dolor, pèrdua i desamor. No obstant això, per a la versió en anglès, la inspiració va ser el conflicte armat que va iniciar el 20 de novembre de 1910: la Revolució Mexicana.

La lletra per a aquesta versió és totalment diferent ja que la història que explica és totalment diferent a la versió sueca. Bjorn Ulvaeus va escriure la lletra en anglès. Segons una entrevista que va donar al desembre de 2008 a Austràlia, Ulvaeus estava pintant una imatge de dos veterans de guerra que revivien el seu passat quan eren joves combatents amb Emiliano Zapata en una batalla de la Revolució Mexicana de 1910. Aparentment, Ulvaeus va pensar que la lletra original era massa avorrida i va buscar una història que coincidís amb el nom “Fernando”.

Bjorn estava estirat fora en una nit d'estiu, mirant les estrelles i de sobte se li va acudir. Sabia que el títol 'Fernando' havia de ser-hi, i després de reflexionar una estona, tenia aquesta vívida imatge en la seva ment de dos vells revolucionaris mexicans amb cicatrius asseguts de nit parlant de vells records.

Fou així com l'agost de 1975, va començar l'enregistrament de "Fernando". I finalment va ser llançada com single al Regne Unit el 27 de març de 1976, a Suècia el 12 d'Abril i als Estats units el 4 de setembre. El single va aconseguir un mega èxit impressionant amb més de 10 milions de còpies venudes a tot el món i arribant al Nº 1 al Regne Unit durant 4 setmanes, i a Austràlia 14 setmanes. Tot això va fer que es convertís en el segon single més venut d'ABBA, després de "Dancing Queen".

L'any 1980, i per tal d'augmentar la seva popularitat en els països de parla hispana, ABBA decideix atacar els charts amb un disc anomenat "Gràcias por la Música" (en països d'Amèrica del sud es títol "ABBA Oro") que compilava els seus èxits però cantats en aquest idioma. Òbviament, no podia faltar una versió en espanyol de "Fernando", la que va ser gravada un 7 de gener de 1980 als Polar Studios, i que va mantenir la idea de la versió en anglès.