Som-hi doncs

La creativitat té aquestes coses, un bon dia estàs fullejant un llibre o una revista i d’allà en

sorgeix una idea que acabarà convertida en un dels èxits més significatius de la carrera d’un

artista. Aquest és el cas de Neil Diamond, que va trobar en una revista la inspiració per

compondre un dels seus majors èxits: 'Sweet Caroline'.

Corria l’any 1962, quan el cantautor de Brooklyn (Nova York) estava matant el temps

fullejant una revista. Va ser entremig d’una de les seves pàgines que Diamond va trobar una

fotografia en la qual apareixia una nena petita vestida amb roba de muntar, al costat del seu

poni. La innocència d’aquella fotografia va inspirar al compositor a començar a donar voltes

sobre una possible cançó, tot i que la melodia que l’acompanyaria encara trigaria un temps

a sortir.

No va ser fins al cap d’uns anys que Neil Diamond es trobava a l'habitació d'un hotel de

Memphis on s’ostatjava mentre gravava material per al seu no treball. Havia d’enregistrar

tres temes, però només en duia dos de preparats, així que va aprofitar les hores mortes en

aquella habitació per posar-se a treballar en la que seria la tercera cançó. Va ser en aquell

moment que va recordar la fotografia d’aquella petita amazona que anys enrere havia

descobert en aquella revista que tant l’havia impactat. Sorpresivament, només va trigar una

hora en tenir-la escrita; de fet el propi autor sempre ha reconegut que aquesta ha estat la

seva cançó més ràpida en ser escrita. I d’allà, d’aquella habitació d’hotel va sorgir 'Sweet

Caroline'.

'Sweet Caroline' s’inclouria en l’LP "Brother love's travelling salvation show" de 1969 i amb

el pas del temps es convertiria en la cançó bandera del cantautor novaiorquès. I tot i que la

inspiració per compondre-la li va venir d’una nena que feia equitació, la cançó va acabar per

associar-se a l’esport rei dels Estats Units: el beisbol. Per què? Doncs perquè el 1997,

l'equip dels Red Sox de Boston van incorporar aquesta cançó com a himne des que un dels

empleats de l'estadi Fenway Park bategés la seva filla acabada de néixer amb el nom de

Caroline. Per celebrar la vinguda al món de la petita, el tema de Diamond va sonar per la

megafonia de l’estadi i fou tal la resposta del públic que aquell fet insòlit es va acabar

convertint en tradició. Els seguidors de l’equip se la van fer seva i des d’aleshores la grada

l’entona per acompanyar i animar l'equip. Era qüestió de temps que el mateix Neil Diamond

la interpretés durant un partit a l'inici de temporada.

Però qui era la nena que havia inspirat aquella melodia? Sabem que apareixia en una

revista, però no se sabia la seva identitat real. No se sabia fins que al final, l’any 2007 i

després de 40 anys interpretant-la, el propi autor va confessar que la nena al costat del poni

que apareixia en aquella fotografia es deia realment Caroline, Caroline Kennedy per ser

més exactes, i efectivament haureu deduit pel seu il·lustre cognom que es tractava de la filla

del president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy. La fotografia havia apregut a la

portada de la revista "Life" del 7 de setembre de 1962, quan ella no era més que una nena, i

quan va escriure la lletra de la cançó, Caroline Kennedy tenia 11 anys .

La confessió va arribar precisament durant la celebració dels 50 anys de l'única filla

supervivent del desaparegut president a la qual Neil, via satèl·lit, li va cantar la seva cançó i,

en acabar li va revelar la identitat de la persona que l’havia inspirat. De fet, es va mostrar

content d’haver-s'ho tret del damunt com si d’una llosa es tractés. Imagineu-vos la cara de

sorpresa de la dona quan es va assabentar que aquella cançó que tenia més de 40 anys

havia estat inspirada per ella mateixa.

Arran d’aquesta “confessió” la cançó va tornar a posar-se de moda però per un motiu més

funest: Els atemptats de la marató de Boston del 15 d'abril de 2013. Per tal de donar el seu

suport moral i ajudar als afectats d’aquella catàstrofe, el cantant va cedir a les víctimes els

beneficis obtinguts per 'Sweet Caroline' des del moment de l'atemptat. Els nord-americans

es van bolcar i les vendes van augmentar al voltant d'un 600%.

“Sweet caroline” s’ha convertit en un dels grans èxits del cantautor americà, i ha estat

versionada per infinitat d’artistes, entre ells primeres espases com Elvis Presley o Julio

Iglesias. Però de totes elles, la versió preferida del propi autor la va fer el crooner per

antonomàssia Frank Sinatra.

Tal dia com avui de 1815 té lloc la famosa batalla de Waterloo (Bèlgica) entre napoleó i la Setena Coalició. També recordem el naixement de Paul McCartney, la primera actuació de Jimi Hendrix Experience als EUA i la mort de Clarence Clemons (E Street Band).

Hi ha consells que ens regalen els nostres pares i mares que se’ns graven a foc a la ment.

Tard o d’hora arriba el moment d’aplicar-lo, i això és el que va fer Jonathan Cain, cantant

dels Journey per inspirar un dels temes més famosos: 'Don’t stop Believin' '.

Aquesta banda originària de San Francisco havia començat com a projecte personal de dos

ex integrants de la banda que acompanyava a Santana en les seves gires: Gregg Rolie i

Neal Schon. Inicialment, Rolie era el cantant del grup a més a més del seu teclista fins que

Steve Perry es va incorporar al projecte agafant les regnes de la veu. El 1980, però, el

músic va decidir abandonar els Journey per les bones, és a dir, cercant ell mateix un

substitut per tal que no quedessin penjats, i aquest substitut no va ser altre que Jonathan

Cain, que anteriorment havia militat en una banda anomenada The Babys. La seva primera

aportació al grup fou acostar la banda de rock clàssic als nous temps incorporant-hi

sintetitzadors.

Amb la banda reformada i aconseguint l’estabilitat necessària per tirar endavant el projecte,

els nous i antics integrants van posar-se a treballar per tal de fer noves cançons. Va ser un

dia d’aquests que es trobaven assajant al local que Neal Schon va improvitzar un riff de baix

que va encendre una petita espurna creativa en el cap de Jonathan Cain. Segons ell, aquell

ritme li recordava a un tren, i més concretament a un en concret, el ‘Midnight train to

Geòrgia' de Gladys night & The Pipes. Cain, doncs, va llençar la proposta de compondre un

tema sobre un “ferrocarril sense destinació” que va agradar a la resta de la banda. Pel

teclista, aquell tema seria “una via d’escapament per qui ho necessités”. No sabem si els

Sau es van inspirar en aquest tema al compondre el seu “Tren de mitjanit”, però el cert és

que el dels Journey començava amb un tren de mitjanit anant a qualsevol lloc on la vida fos

millor: “destinació “esperança”.

Tenien la música i part de la lletra, però els faltava un títol, i va ser en aquell moment que la

nostàlgia va fer acte de presència i Cain va recordar un consell que li havia donat el seu

pare de jovenet: 'Mai deixis de creure'. Era una frase inspiradora que a més a més cassava

amb l’esperit optimista de la lletra, i d'aquí és d'on va sorgir el títol de la cançó. la idea

primigènia ja estava llesta, però els faltava el cos i la inspiració per acabar de teixir la lletra

va sorgir a la ciutat de Detroit mentre es trobaven de gira. Una nit, el seu cantant Steve

Perry, no podia dormir i des de l’habitació del seu hotel va mirar per la finestra i va observar

atentament l’escena evocadora d’una ciutat il·luminada pels fanals on algunes persones

prenien presència i es fonien entre la penombra. Per definir el que li evocaven aquelles

imatges se li va acudir l'expressió «Streetlight people». A partir d’aquell moment, el procés

creatiu de la cançó es va disparar com un llamp. Per quan van tenir muntada la cançó a

l'estudi Fantasy de Berkeley, ‘Don’t stop believin’” ja s’havia convertit en una altra cançó.

L'estructura de la cançó era diferent de lo habitual, ja que en la música pop, la tornada es

repeteix diverses vegades, mentre que en aquest cas no sonava fins al final de la cançó.

'Don’t stop Believin' era el tema que encetava el setè treball d'estudi de Journey, "Escape",

o "E5C4P3", com apareix escrit a la portada. Era un tema molt significatiu pels seus autors

ja que qui més qui menys, tothom té problemes emocionals i la cançó els podia ajudar

personalment a no renunciar. I a dia d’avui, el tema segueix funcionant perquè evoca a la

nostàlgia i al passat, a la joventut, a les primeres vivències emocionals. Era un tema potent

que va ser la banda sonora de moltes “primeres vegades”. I tot i que en el seu moment va

quedar en part eclipsada per la balada ‘Open arms’ que també apareixia en el disc, amb el

temps ‘Don’t stop believin’’ va acabar per posicionar-se com un dels himnes de Journey,

sino el més representatiu.

Tot i que aquest tema hagi quedat com un clàssic antiquat, la televisió se n’ha encarregat de

mantenir viva la seva flama. En concret va ser la sèrie The Sopranos qui va fer que ja en el

segle XXI, es multipliquessin les descàrregues de la cançó a iTunes, i és que aquesta era

la cançó preferida del seu protagonista, Tony Soprano. Malgrat tot, Steve Perry va haver de

donar el seu consentiment amb certa reticència ja que no sabia del cert quin ús es faria de

la seva composició en aquesta sèrie de ficció i no volia que, per exemple, fos la cançó que

il·lustrés una matança violenta. Perquè n’aprovés el seu ús, els guionistes van haver

d’explicar-li com acabaria la sèrie fent-li jurar que no podria explicar-ho a ningú, una

promesa que Perry va mantenir fins el dia de l’emissió del capítol final que acabava amb 'Do

not stop Believin' '.

Tal dia com avui de 1972 es destapava l'escàndol del Watergate que va acabar amb la presidència de Richard nixon. També recordem els naixements de Barry manilow, Jello Biafra (Dead Kennedys) i la publicació de l'àlbum "Viva la vida" de Coldplay.

El duo format per Sam & Dave va començar donant tombs fins que es van associar amb Atlantic Records i Stax. Al costat dels millors músics, compositors i productors van aconseguir donar forma a temes imprescindibles de la música negra, entre els quals van destacar 'Hold on I'm coming ', un clàssic del soul l'origen del qual es troba en un lavabo.

Una nit de l'any 1961, a l'escenari del club King of Hearts de Miami, es va forjar una aliança. Sam Moore i Dave Prater havien fet, per separat, els seus primers passos en la música gospel, però des del moment que es van conèixer, la música soul incorporaria una

parella explosiva. El primer contracte que Sam & Dave van signar va ser amb Marlin Records després que el productor Steve Alaimo els veiés actuar per primera vegada. Després d'un parell de singles, Sam & Dave van entrar a la discogràfica Roulette Records, encara que les seves cançons llançades en aquests segells van passar desapercebudes.

La història va canviar per al duo el 1964 amb l'entrada en escena de Jerry Wexler, el propietari d'Atlantic Records, que va reconèixer el filó que tenia davant al moment. A continuació, la parella artística va passar a formar part de Stax, segell distribuït per Atlantic, on el talent interpretatiu de Moore i Prater es va veure recolzat per un equip de músics excel•lent: Booker T & the MGs, amb Booker T. Jones als teclats, Steve Crooper a la guitarra, Donald "Duck" Dunn al baix i AlJackson Jr. a la bateria, i finalment The Mar-Keys Horns encarregant-se de la vibrant i característica secció de vents que identificarien el so Stax. De la composició dels clàssics que interpretarien Sam & Dave se’n van encarregar el tàndem format per Isaac Hayes i Dave Porter. Hayes i Porter van signar i van produir els temes més representatius del duo. 'You do not know like I know' (1966) va ser una de les primeres cançons de Hayes i Porter que va tenir èxit. El següent tema va sorgir de forma

espontània.

El 1966, Isaac Hayes i Dave Porter estaven reunits a l'estudi de Stax buscant una nova cançó. Porter es va aixecar i es va absentar un moment, ja que necessitava anar al servei. Davant la tardança, Hayes es va quedar estranyat i va acudir al bany per assegurar-se que el seu company estava bé: "ell li va preguntar on era' i seu company va respondre 'Espera, ja surto'. I va sortir la cançó. En tan sols deu minuts, els dos músics ja tenien escrita 'Hold on, I'm coming' ( 'Espera, ja vaig '). Tot i ser un duo, en aquesta cançó era Sam Moore qui portava la veu cantant, mentre que Dave Prater s'encarregava dels versos secundaris. La decisió la van prendre Hayes i Porter, al considerar la veu de Sam molt més profunda que la de Dave.

'Hold on, I'm coming' es va convertir en el primer single de Sam & Dave que va entrar al

Top 40 i es va incloure en el seu primer àlbum per Stax i Atlantic, titulat de la mateixa manera i publicat el 1966. Com que el títol va donar lloc a malentesos en les emissores de ràdio d'Estats Units per considerar-lo massa suggerent, el propietari de Stax, Jim Stewart va decidir fer una nova edició i un enregistrament ràpid amb el títol 'Hold on, I'm comin’'' per al mercat nord-americà. Amb motiu de l'èxit de Sam & Dave, la discogràfica Roulette va reeditar els anteriors treballs del duo.

?

Les actuacions en directe de Sam & Dave eren d'allò més intenses dins del món del soul i van servir per inspirar les coreografies dels Blues Brothers en el revival que Dan Aykroyd i John Belushi van fer a finals dels 70 per recuperar la música negra. Entre els següents èxits de Sam & Dave va destacar 'Soul man', que va tenir un origen menys trivial mentre veia a la televisió les revoltes a Detroit. Es deia que si posaves la paraula 'Soul' sobre la porta del teu establiment comercial, no t'ho cremaven", va confessar Isaac Hayes. "Llavors, la paraula 'Soul' era emocionant per als afroamericans i tenia un efecte d'unitat, es deia amb molt d'orgull. Així que van pensar: 'Per què no escriure una cançó titulada 'Soul man'? I l'únic que van fer va ser escriure sobre experiències personals, perquè tots els afroamericans del país en aquell moment tenien experiències semblants. Però es van adonar que, a més de ser una experiència afroamericana, era una experiència humana, pel que ambdues es van creuar i es va fer molt comercials".

Tant 'Soul man' com 'Hold on, I'm coming' es van convertir en temes imprescindibles de la música soul i clàssics per a Sam & Dave, però el pes de la fama va acabar destrossant al duo. Durant la seva carrera com a parella artística, gairebé van passar tretze anys sense dirigir-se la paraula. Sam tirava la culpa a l'addicció a les drogues de Dave i Dave acusava Sam de voler tenir més protagonisme. El 1981, l'aliança d'aquests dos soulmen es va trencar.

Tal dia com avui de 1963 la cosmonauta russa Valentina Tereshkova es converteix en la primera dona en viatjar a l'espai. També recordem la celebració del primer Festival Pop de Monterrey, la mort de James Honeyman-Scott (The Pretenders) i les publicacions dels LP's de Rick Astley "50" i de Chuck berry "Chuck".

Uns músics assajaven al passadís d'un edifici i un veí va sortir, no per demanar-los silenci, sinó per col•laborar amb ells. Les seves cartes d'amor van servir de material per a 'Why do fools fall in love', el primer èxit de Frankie Lymon and the Teenagers, grup molt precoç el líder dels quals no va saber portar bé el pes de la fama i una cançó on els drets d'autor mai van quedar clars.

Frankie Lymon era un noiet del barri de Harlem de Nova York. La seva mare treballava com a criada i el seu pare era camioner, però tots dos cantaven en un grup de gospel anomenat Harlemaires, el que va fer que Frankie es familiaritzés amb la música des de molt petit. Frankie Lymon i dos dels seus tres germans van participar en la versió infantil del grup: Harlemaire Juniors. Per als Lymon era dur mantenir una família amb tants membres, de manera que Frankie va començar a treballar des dels deu anys en una botiga de queviures. La seva vida va canviar als dotze. Durant un concurs de joves talents de l'escola, Lymon va escoltar un grup de doo-wop anomenat Coupe De Villes. Immediatament, Frankie es va fer amic del cantant principal, el porto-riqueny Herman Santiago, i va entrar a formar part del grup, que va canviar el seu nom passant a ser els Ermines o els Premiers.

En aquells dies, Lymon només era una veu més dins dels Premiers. En una ocasió, el grup es trobava assajant a l'edifici d'apartaments on vivia el baixista del grup, Sherman Garnes, i, en escoltar-los, un dels veïns va sortir de casa. La seva intenció no era fer-los callar, sinó lliurar-los una col•lecció de cartes d'amor que havia escrit per a la seva xicota, per si de cas als músics els cridava l'atenció el material i volien utilitzar-lo de inspiració per a escriure cançons. La banda els va llegir i una frase els va semblar interessant: "Why do birds sing so gay" ( "Per què els ocells canten tan alegres? "). A partir d'aquesta carta, Herman Santiago i el tenor Jimmy Merchant van escriure un tema titulat precisament 'Why do birds sing so gay'; després, Frankie Lymon li va donar una última volta de rosca i la cançó va quedar finalment com 'Why do fools fall in love'.

Al músic Richard Barrett, cantant principal del grup Valentines, li va agradar el so dels Premiers i els va posar en contacte amb George Goldner, el propietari dels segells discogràfics Rama, Gee o Roulette. Durant l'audició davant Goldner, Frankie Lymon va haver de substituir a Herman Santiago com a veu principal ja que el cantant porto-riqueny estava malalt, però el resultat no va poder ser millor i l'amo de les discogràfiques va suggerir que, a partir d'aquell moment, Lymon, amb tan sols 13 anys, fos el cantant principal del grup, que ara es feia dir els Teenagers. Per Jimmy Merchant dos aspectes van ser claus durant aquesta audició: "L'habilitat pel cant de Frankie sumada a l'habilitat especial de George Goldner de treure el millor de Frankie ". Els Teenagers van signar un contracte amb el segell Gee i 'Why do fools fall in love 'es va publicar com el seu primer single el 1956. Els mateixos Teenagers no van assabentar-se del llançament del tema fins que un d'ells va escoltar a un company de classe tararejant-lo.

La cançó va entrar en les llistes d'èxits dels Estats Units i d'aquí va passar a sonar per la

resta de món, arribant a Gran Bretanya, on cap altre grup negre havia tingut major rellevància en aquell moment. Poc després, la banda passaria a anomenar-se Frankie Lymon & The Teenagers, atorgant-li més importància al seu jove cantant principal. El grup va llançar altres èxits menors i el 1957 els camins de Frankie i els Teenagers es van separar. Els Teenagers van servir de precedent per a altres conjunts vocals negres posteriors com els Jackson 5.

Lymon va començar una carrera en solitari que no va resultar tan prometedora com s’esperava i havia de cantar en falset ja que l’adolescència no perdona i la seva veu havia canviat. El cantant va escandalitzar als televidents el 1957 per sortir al programa "The big beat "de l'ABC ballant al costat d'una noia blanca i l'espai va haver de ser cancel•lat. Encara que un dels moments més vergonyosos de la seva carrera va arribar el 1965, durant una actuació al programa "Hollywood a Go-Go" en què Frankie va aparèixer interpretant 'Why do fools fall in love' a "playback". Que amb 22 anys fingís cantar sobre un enregistrament que havia fet als 13 no només resultava estrany, sinó que donava un mica de vergonya aliena. Frankie Lymon va anar caient en picat fins que el 27 de febrer de 1968 se’l va trobar mort a la cambra de bany de la seva àvia com a conseqüència d'una sobredosi d'heroïna, una addicció que portava arrossegant des que va començar la seva carrera com a cantant.

Tot i morir tan jove, als 25 anys, Frankie Lymon va tenir temps de casar-se tres vegades; la seva segona dona va ser Zola Taylor, dels Platters. Quan Diana Ross va versionar 'Why do fools fall in love' el 1981, les tres vídues van exigir la seva part corresponent de drets d'autor. I és que en vida Lymon mai va veure un sol cèntim dels drets generats per aquest èxit. George Goldner es va aprofitar de la ignorància dels joves Teenagers dient-los que només podien aparèixer dos noms en els crèdits de 'Why do fools fall in love', de manera que va quedar atribuïda a Lymon i Goldner. El 1964, George Goldner va cedir els drets de la cançó a Morris Levy, el seu soci del segell Roulette i, a partir de llavors, els crèdits van canviar a Lymon i Levy. D'altra banda, Herman Santiago i Jimmy Merchant, que mai van veure els seus noms en els crèdits del tema tot i ser els seus autors al costat de Lymon, van demandar a Morris Levy, ja que ell no tenia cap relació amb la cançó. Santiago i Merchant van rebre amenaces de mort, i és que a Levy se l’associava amb una família del crim organitzat. Finalment, encara que un jutge va dictaminar que Morris Levy no havia escrit el tema, va atorgar-li els drets al considerar que els dos músics havien trigat massa a prendre cartes en l'assumpte. De qui no es va tornar a saber res va ser d'aquell veí que desinteressadament havia posat en mans del grup les seves cartes d'amor.

Tal dia com avui de 1752, un dels pares fundadors dels EUA demostra que els llamps són electricitat. També recordem els naixements de Waylon jennings, Harry Nilsson, Johnny Hallyday i les morts de Demis Roussos i Ella Fitzgerald.

A vegades una frase treta de context pot ser l'espurna que encengui el foc d'una cançó. En un moment de descans, davant de la televisió, els Buzzcocks van escoltar una frase que seria l'origen del seu tema més conegut: 'Ever fallin in love'.

Marlon Brando, Frank Sinatra, Jean Simmons i Vivian Blaine es desenvolupaven entre cançons, balls i apostes de daus en l'adaptació del musical de Broadway "Guys and dolls" que Joseph L. Mankiewicz va traslladar a la gran pantalla el 1955 i que a casa nostra es va titular "Ells i elles". 22 anys després, el novembre de 1977, la petita pantalla tornava a reposar aquesta pel•lícula i entre els espectadors que veien el llargmetratge, s’hi trobaven els Buzzcocks.

Els Buzzcocks eren una banda britànica de punk rock formada a Bolton el 1976 pel cantautor i guitarrista Pete Shelley i el cantautor Howard Devoto, i són considerats encara a dia d’avui com a una de les principals bandes de l'escena musical alternativa d’aquella època.

El fet és que no havia passat gaire temps des que la banda acabés de gravar el seu primer l'àlbum "Another music in a different kitchen", i pel cantant i guitarrista Pete Shelley, es trobaven en un bon moment. Segons ell, "Estaven en ratxa. Només havien passat sis mesos des que havien acabat el seu primer àlbum i ja es trobaven immersos en un remolí de gires, entrevistes i televisió. Tot i que la seva nova vida s'estava desenvolupant de forma atrafegada, va ser en un els buits en la seva apretada agenda quan Shelley va trobar la inspiració per al qual es convertiria en el següent tema de la banda.

La història comença una nit a Edimburg, mentre estaven hostatjats en un hostal a la televisió el musical 'Guys and dolls'. Tot d'una, van sentir una frase: 'Have you ever fallin in love with someone you should not have?' (T’has enamorat alguna vegada d’algú de qui no hauries?). Aquell diàleg de la pel•lícula podia haver passat desapercebut, però va cridar tant l'atenció del guitarrista que no va dubtar a convertir-lo ràpidament en la tornada d'una cançó. L'endemà, la furgoneta va parar davant d'una oficina de correus i allà va ser on va escriure la lletra. Shelley tenia en ment a certa persona quan va escriure aquesta cançó, però mai ha revelat de qui es tractava.

Una de les primeres persones que va escoltar l'embrió de la cançó va ser el productor Martin Rushent i va quedar gratament sorprès amb aquella primera mostra. Li va semblar intel•ligent, enginyosa i el que és més important: molt enganxosa. A Rushent li va agradar tant que no va dubtar a aportar el seu granet de sorra suggerint-los uns cors per destacar la tornada i fer-la encara més potent. Cap dels integrants de la banda podia arribar a la part més alta de la veu, així que ho va fer ell mateix ja que, de jove, havia cantat en grups i havia treballat com a corista.

L'aportació de Martin Rushent no va ser l'única variació respecte a la primera versió del tema, ja que Pete Shelley va confessar que en un principi la lletra de la cançó començava d'una altra manera menys glamurosa: "El vers d'obertura originalment era 'Your piss on my natural emotions' ( 'Et pixes en les meves emocions naturals '), però com que anteriorment la seva cançó ' Orgasm addict 'no havia tingut difusió per la ràdio per culpa del seu títol, necessitaven alguna cosa una mica més subtil. Així que se’ls va acudir 'Spurn', que significa 'rebutjar'. Tenia el mateix grau de menyspreu, però no era tan ofensiu.

'Ever fallin in love (with someone you shouldn't've)', es va incloure en el segon treball de la banda, "Love Bites", publicat el 1978, i va tenir millor acollida que el primer. De fet, es va convertir en la cançó bandera del grup, un tema veloç que unia a la perfecció la filosofia punk i la rebel•lia adolescent amb el sentiment de rebuig amorós i un consell perquè aquells que mai s'havien enamorat d'algú no cometessin el error de fer-ho.

Els Buzzcocks mai van arribar a les cotes de popularitat dels Sex Pistols i els Clash, però van ser reivindicats per altres grups com Green Day, els Libertines, Offspring o Nirvana, de qui van ser teloners. Amb 'Ever fallin in love ', la banda va crear un tema atemporal que potser mai hagués existit si Pete Shelley no hagués estat veient el canal de televisió precís en el moment adequat.

Tal dia com avui de 1898 les Filipines s'independitzen d'Espanya. També recordem els naixements de Reg Presley /The Troggs), Brad Delp (Boston), Pete Farndon (The Pretenders), Johnny Burning (Burning) la mort del clarinetista Jimmy Dorsey i la publicació de "The Family Man" de Paul McCartney.