Som-hi doncs

Tal dia com el d'avui i després de l'exili d'Alfons XIII es proclama la Segons República Espanyola. També recordem el naixement deRitchie Blackmore (Deep Purple), la mort de Pete Farndon (The Pretenders) l'estrella al passeig de la fama de Hollywood de George Harrison i la mort de percy Sledge.

La beatlemania va servir com a trampolí per a altres bandes que els observaven, els estudiaven i intentaven destil•lar la fórmula de l’èxit del quartet de Liverpool. Aquest va ser el modus operandi dels sis rèptils nord-americans anomenats The Turtles, a qui ningú havia vist venir. Sigilosos i silenciosos, els sis rèptils van arribar, van observar i van conquerir les llistes d’èxits amb un tema de tarannà psicodèlic anomenat “Happy Together”

The Turtles era una banda nord-americana de Los Ángeles liderada pels vocalistes Howard Kaylan i Mark Volman. Se’ls considera com a precursors del que amb el temps s’anomenaria “bublegum pop” o “pop xicletós”, una manera d’etiquetar les bandes que feien cançons alegres i ensucrades. Aquest gènere musical de caràcter melòdic i ritme animat, es va comercialitzar amb l’objectiu d’atraure els preadolescents i adolescents de finals dels 60 i principis dels 70.

També considerats com a grup de folk psicodèlic, els Turtles van fer miques els pronòstics l’any 1967, quan es van col•locar en el número u de la llista Billboard Hot 100, passant per davant de ni menys que als eterns consentits de Liverpool. La pista amb la que van aconseguir tal fita es titulava "Happy Together", una cançó signada originalment per Garry Bonner i Alan Gordon, antics membres de The Magicians que l'havien ofert a una dotzena de grups dels Estats Units sense èxit.

La mala ratxa d’aquest duet va acabar quan els compositors van contactar amb The Turtles. Els havien fet arribar una demo de qualitat molt pobre, motiu pel qual havia estat menyspreada pels antics candidats. Era una maqueta terrible, amb un noi cantant en falset marcant el ritme colpejant-se les cuixes i amb una guitarra coma a únic acompanyament. Els Turtles però, ia diferència de les altres bandes que havien rebutjat aquesta cançó, van saber-hi veure alguna cosa màgica i especial en ella.

Gary Bonner i Alan Gordon van volar a Los Angeles i es van reunir amb el sextet en un hotel de Beverly Hills. Van treure la seva guitarra i, com van poder, van intentar amb molt poca fortuna defensar la seva creació. Malgrat que els Turtles van haver de dissimular la seva decepció davant aquella interpretació tan pobra de “Happy Together” es van proposar d’accepatar-la amb la condició que la utilitzarien en els seus directe enlloc d’anar directament cap a un estudi com hauria estat lo habitual per aquell moment.

The Turtles van treballar aquell primer esboç de la cançó amb el seu baixista Chip Douglas; que va ser qui va fer els arranjaments vocals entre d’altres. Després de vuit mesos de millores i allisats, va arribar el moment de gravar-la. La bona feina feta als estudis i la reenginyeria d’aquesta peça va propiciar el desplaçament immediat de "Penny Lane", de The Beatles, del lloc d'honor a les llistes d’èxits. Es va anotar la data exacta de l’enderrocament per no oblidar-la mai: El 25 de març de de 1967, el dia en que “Happy Together” dels Turltes van desbancar els Beatles del número 1 de les llistes.

El regnat de "Happy Together" va durar tres setmanes fins que va ser substituït per Frank Sinatra i la seva "Somethin' Stupid". Somrients i traient pit d’aquella victòria, les tortugues van rondar pel món amb la closca més ample i massissa que mai, amb la seva cançó convertida en un dels himnes per excel•lència dels anys 60.

Segons una llistat donada a conèixer per la Broadcast Music, Inc. el 1999, va ocupar el lloc 44 entre les cançons més interpretades als Estats Units en el segle passat, amb un estimat de cinc milions de repeticions a la ràdio.

Poc abans de fundar The Turtles i de donar la campanada amb aquest hit, Mark Volman i Howard Kaylan es guanyaven la vida com a simples músics de suport de Sonny and Cher, The Coasters i The Righteous Brothers, i invertien les seves estones lliures fent sonar qualsevol cosa mitjanament decent amb els seus saxofons. Però com deia la cançó “junts i feliços” van arribar a una de les fites més difícils d’aquell moment: desbancar els Beatles.

Un dia com el d'avui de 2012 el gegant de les xarxes socials Facebook compra Instagram per prop de 1000 milions de dòlars. També recordem els naixements de Carl Perkins, Toño Martin (Burning), la publicació de " Nashville Skyline" de Dylan i la mort de Josep Guardiola.

El 8 de juliol de 1996, el món de la música pop patia una de les seves revolucions més importants: s'estrenava a Anglaterra "Wannabe", el primer single de les Spice Girls, una cançó molt ballable, positiva i que malgrat el passar dels anys segueix vigent.

No és cap secret que tant les “noies picants” com la majoria del que podríem denominar com a “grups de gènere” són projectes gestats des del corporativisme, amb un objectiu on prima la seva rentabilitat per damunt de l’esperit artístic. El cas que ens ocupa es va gestar a començaments de 1994, quan Bob i Chris Herbert (pare i fill al capdavant d'una productora anomenada Heart Management) van publicar un anunci en diversos diaris anglesos demanant joves dones d'entre 18 a 23 anys amb inquietud per la música. El 4 de març les aspirants havien de presentar-se i allí els socis triarien a les noves cares del seu projecte. En total s’hi van presentar més de 500 candidates, i finalitzada la jornada havia nascut Touch, el grup integrat per Victoria Adams, Melanie Brown (Mel B), Melanie Crisholm (Mel C), Geri Halliwell i Michelle Stephenson. Però que sembla aquesta darrera no encaixava amb la dinàmica de les altres quatre integrants i va decidir fer un pas al costat per deixar-li el seu lloc a Emma Bunton. En aquell moment naixien, ara així, les Spice Girls.

Amb el quintet format, la missió dels Herbert era molt clara: fabricar un hit que les catapultés a la fama. Per això, el grup i els productors es van traslladar a un casalot de Berkshire, on van treballar incansablement fins que van començar a donar-li forma a les seves primeres composicions.

Moltes entrevistes i biografies coincideixen que "Wannabe" no va ser una cançó complexa de compondre, i que de fet tot es va donar de manera molt fluïda i en molt poc temps. Les noies estaven component una balada titulada "Feed Your Love" que va ser l'antecessora de "Wannabe". Però aquesta peça no acabava de convèncer perquè tenia un contingut massa adult que no encaixava amb la imatge jove i plena d'energia que havia de desprendre el quintet. Les Spice tornaven a la casella inicial, i amb elles el compositor Richard "Biff" Stannard, que treballava al costat de les cinc i que també sentia la frustració de no poder trobar un so que fos el segell del grup. Però el primer pas cap a "Wannabe" es va concretar quan a Biff li va venir a la ment "You're the One That I Want", l'enganxosa cançó que a Grease interpreten John Travolta i Olivia Newton-John.

En més d'una oportunitat, Mel B va dir que "Wannabe" es va escriure en el que ella va anomenar "un sobtat frenesí creatiu". La peça només els va costar mitja hora del seu temps en el que totes elles estaven totalment sincronitzades després d'haver pràcticament conviscut amb la finalitat de donar-li naixement a aquesta melodia que els resultava tan esquiva. I va ser Stannard el que va dir per primera vegada "si vols ser el meu amant, has d’ajuntar-te amb els meus amics". Immediatament Mel B va jugar a rapejar sobre aquella tornada, i "Wannabe" va començar a tenir l’ADN Spice que l'equip havia estat buscant durant tant de temps.

En la seva biografia, Geri recorda aquells primers passos de "Wannabe" com a moments de gran mística: "Vam començar només jugant amb acords i rapejos i ja en aquell moment, crec que totes ens adonàvem que hi havia alguna cosa especial. Va succeir tot de manera tan natural que era com si la cançó representés el que nosaltres érem".

Però no tota era un llit de roses, i encara que avui resulti increïble de pensar, "Wannabe" en molts sentits era una cançó pop ”poc ortodoxa”. Un dels seus compositors sentia que era un primer pas massa aventurat considerant "'Wannabe' una cançó anàrquica. Matt Rowe, l'altre compositor que va participar de "Wannabe", i (gairebé) totes les Spice no van perdre l'empenta del moment i van decidir gravar la cançó a l'instant, en aquell mateix moment en què encara gargotejaven les idees que llançaven tots i totes. A la fi d'aquella jornada, la cançó estava acabada. "Wannabe" va néixer i totes elles van entendre que havien trobat la seva pròpia firma, i que aquesta peça era l'essència d'aquest vincle que unia a les cinc cantants que s'havien convertit en amigues. Perquè "Wannabe" era una celebració de la unió femenina per sobre dels vincles de parella i la reivindicació dels llaços afectius femenins. Pura sororitat.

Un dels grans interrogants al voltant de "Wannabe" i per extensió de la banda és si Victòria Adams cantava o no. Només us diré que durant el famós dia en què les seves companyes van compondre el tema i el van gravar, ella no havia pogut assistir-hi perquè estava lligada a una sèrie de compromisos formals relacionats amb la seva posició social. No obstant això, sempre va estar en contacte amb les seves companyes a través del telèfon i va tractar de no perdre’s res del procés creatiu. És per aquest motiu que Victòria pràcticament no participa del tema i només cal veure qualsevol presentació en directe de les Spice per notar que totes tenen segments propis menys ella.

És just explicar que la publicació d’aquest single es deu en part a Geri Halliwell , la més carismàtica i considerada per a molts com la líder natural del grup. La discogràfica Virgin, amb la qual les cantants havien signat contracte, considerava que "Wannabe" no era un bon primer pas, però Halliwell no opinava el mateix. Per aquest motiu, no va dubtar a agafar les regnes de la discussió i va parlar amb les seves companyes per veure què opinaven. Geri creia cegament en el potencial del tema i va comptar amb el suport dels seus socis, de manera que davant aquest vot de confiança, a Halliwell no li va tremolar el pols i els va dir als de Virgin que sí o sí aquesta peça havia de ser el primer single de la banda. Malgrat tot encara van haver de resistir l’intent de la discogràfica de convertir les Spice Girls en un grup de Rythm and Blues. De fet, van enviar 'Wannabe' als Estats Units perquè la mesclessin uns coneguts productors de blues tornant-los una versió amb aires de hip hop que no els va agradar gens a les cinc nois i que no feia justícia a l'esperit de la banda.

Finalment les dones van guanyar el pols, en bona mesura per l'actitud de Halliwell. Sense ella, la història de les Spice hagués començat amb una altra cançó: “Say You'll Be There” que tot i ser una bona peça no hagués aconseguit l'impacte de "Wannabe" com a carta de presentació.

Quan les ràdios angleses van emetre per primera vegada "Wannabe" es va escriure una nova pàgina en la història de la música pop. Durant set setmanes seguides va ocupar el primer lloc en la llista de les cançons més escoltades. A l'abril de 1997, trenta-un països havien vist com "Wannabe" escalava al cim de tots els rànquings, i amb més de sis milions de singles venuts, es convertia en el tema d'una banda femenina més exitós de la història de la música, en part, gràcies al videoclip que l’acompanyava.

De nou Geri Halliwell va tornar a fer gala dels seus dots de lideratge i va idear un el concepte de clip amb la idea de recrear la mateixa energia i dinamisme que mostràvem quan van negociar amb la discogràfica: envaïr els llocs i deixar a la gent exhausta". El clip va captar a la perfecció aquest huracà que eren les cinc artistes. El director suec Johan Camitz, que fins a aquell moment només havia dirigit espots de publicitat, entenia que la idea era mostrar-les a totes lliures sense glamour ni grans desplegaments, simplement les cinc arrasant un hotel en un pla seqüència que destacava l'esperit indomable de les Spice. El vídeo es va gravar el 19 d'abril de 1996, una freda nit londinenca en la qual no hi va haver necessitat de repetir massa vegades la filmació.

De nou Virgin, es va fer pregar. No veien clara la viabilitat del videoclip. De fet, fins-hi-tot es va arribar a plantejar la possibilitat de fer un altre vídeo, especialment per al mercat americà. I de nou, les cinc van haver de posar-se fermes i negar-se emfàticament a la possibilitat de fer un segon vídeo. Per fortuna d’elles el públic va parlar, i el clip de "Wannabe" no va trigar a convertir-se en un dels favorits.

Per cert, va anar de poc que el propi primer ministre britànic Tony Blair hi aparegués. Una vegada més, Geri Halliwell, va prendre el timó i durant un esdeveniment musical es va dirigir a ell dient-li: ”Em dic Geri i estic en una banda de noies. Aviat serem un èxit. Estem per fer el nostre primer vídeo, ¿voleu ser-hi?". Com era d'esperar, Blair amb molta elegància va dir que no. Però aquesta anècdota serveix per comprendre la importància de Geri en la dinàmica de grup.

El 2014, la universitat d'Amsterdam en conjunt amb el Museu de Ciència i Indústria de Manchester van concloure que "Wannabe" és la cançó pop més fàcilment reconeixible dels últims seixanta anys, després d'un estudi en el qual van analitzar quant de temps li cal de mitjana a un oient per reconèixer una cançó.

La importància d'aquesta cançó va transcendir fins i tot el merament musical per convertir-se en el símbol de la lluita per la igualtat. En 2016, l'organització Global Goals va llançar una campanya anomenada What Really Really Want, i mitjançant un remake del popular videoclip, va cridar a les dones i nenes del món a unir les seves forces per posar punt final a les situacions de desigualtat de gènere. D'aquesta manera, "Wannabe "completava el cercle i demostrava que el seu esperit estava molt més avançat del que el públic dels noranta va arribar a comprendre, perquè més enllà del seu ritme enganxós i el seu to rebel, el veritable cor de la cançó era el de cinc dones que havien decidit enfrontar-se als gegants de la indústria per dir-los el que elles realment volien.

Tal dia com avui els budistes d'arreu del món celebren el naixement de Budha. També recordem els naixements de Jaccques Brel, Steve Howe (Yes), Patty Pravo, Julian Lennon, la victòria de Sandie Shaw amb "Puppet on the string", la publicació del primer disc de The Clash i la mort del mànager dels Sex Pistols Malcom McLaren.

“Back for good” va ser el debut de Take That all nº 1 de moltes llistes a tot el món. Aquesta banda británica, una de les “boybands” més importants de la història, va generar amb aquesta cançó un fenomen fan sense precedents.

La banda es va formar a Manchester el 1989 amb Gary Barlow actuant com a frontman, Howard Donald, Mark Owen, Jason Orange i Robbie Williams. L’àlbum que contenia “Back for good” era el tercer d'estudi, titulat Nobody else, que es va publicar 8 de maig de 1995. Es convertiria en l'últim àlbum de la banda abans de la seva dissolució el 1996. Igualment, va ser l'últim en què va participar Robbie Williams abans d’emprendre la seva carrera en solitari que, tot sigui dit de passada, no li ha anat gens malament.

Cal mencionar “Back for good” es va donar a conèixer abans de la publicació del disc durant els BRIT Awards de 1995, i fou tal l’impacte de la cançó que immediatament es va produir una demanda del tema fins al punt que el segell discogràfic es va veure forçat a avançar la data de llançament, posant-lo a disposició dels mitjans de comunicació sis setmanes abans del que estava previst. Va ser un fet sense precedents. Va ser llançat el 9 de gener de 1995 i debutant en el número u dels UK singles chart, venent 300.000 còpies en la seva primera setmana. Es va mantenir en el número u durant quatre setmanes i, finalment, va vendre 965.000 còpies. La cançó va ser el 4t senzill més venut de 1995 al Regne Unit.

Gary Barlow, que a més a més de l’ànima del quintet era autor de la majoria dels temes, va escriure la cançó en 15 minuts i anys després, va donar el manuscrit original escrit amb un bolígraf de tinta negra en un foli encapçalat amb el seu nom, a l’associació contra el càncer infantil Teenage Cancer Trust. Quan 'Bonhams' va treure a subhasta el manuscrit, va incloure una nota d'agraïment del propi compositor: "Moltes gràcies per licitar per la meva lletra. Estic escrivint això per confirmar que és un text escrit per mi! Espero que ho gaudiu". La lletra va ser venuda per 1.200 lliures (1.370 €).

Com a anècdota, quan el jove quintet va visitar Espanya i en concret els 40 Principals les fans van prendre literalment a l'assalt els estudis. El problema de seguretat va ser complex fins al punt de trobar-se, en plena entrevista, amb noies saltant a l'estudi després de grimpar per la façana fins a la vuitena planta. El llavors director dels 40, Luis Merino, al costat del què ara és Cap d'Emissions, Alberto Ruano, van tenir la genial idea de despenjar un micròfon des del balcó per poder interactuar amb les adolescents que portaven ràdios. Es va establir llavors un irrepetible diàleg entre les salutacions del grup a l'estudi i els crits dels seus fans al carrer.

Desgraciadament “Back for good” no va ser només l’inici d’un mite de la música coral, sinó també el final de la banda, això sí, amb un colofó digne. Al juliol de 1995, quan Robbie Williams es va afartar de les cançons nyonyes de Gary Barlow, enmig d'una crisi d'abús de drogues i amb el consell de George Michael perquè abandonés el grup. Robbie Williams, en realitat, ja tenia un contracte amb EMI, que va ser la companyia que li va pagar 200.000 lliures esterlines al mànager de Take That per la llibertat de Robbie. Gary Barlow també tenia plans pel seu propi compte, i estava segur del seu èxit ja que al cap i a la fi era el compositor dels èxits de la «boyband», i l'autor del formidable 'Back for good'. Per desgràcia seva, després de dos àlbums, es va adonar que no tenia res a fer.

El vídeo de “Back for good” és relativament simple, però amb el temps s'ha tornat icònic. Està gravat en blanc i negre i mostra a la banda caminant i ballant sota la pluja. Els cotxes que es veuen són un Chevrolet Impala de 1958 i un Mercury Custom de 1951. Es va rodar en els Pinewood Studios de Londres. A causa del temps que van estar de rodatge a la intempèrie, amb fred i sota la pluja, diversos membres de la banda van emmalaltir després amb grip. El vídeo, que suma més de 43 milions de visualitzacions, ha influït en les interpretacions en directe de la cançó i en la seva posada en escena, el grup utilitzava sovint pluja artificial quan la canta.

Un dia com el d'avui de 2001 la NASA llença la nau espacial "Mars Odissey". També recordem els naixements de Billie Holiday, Ravi Shankar, John Oates (Hall & Oates) i la publicació de "No pier pressure" de Brian Wilson.

«Have You Ever Seen the Rain» de Creedence Clearwater Revival té l’honor de formar part del club de les cançons més corejades de la història. Aquells temes que ens arrenquen un crit des de lo més profund de la nostra ànima. És quasi instintiu sentir la cançó i, en aquell precís moment cantar als set vents “I know”.

Sempre es va especular si la lletra de la cançó dels Creedence feia referència o no al conflicte del Vietnam, i que la paraula 'rain' que significa ‘pluja’ en anglès, s’estava referint en realitat a les terribles descàrregues de napalm que l’exèrcit americà va deixar caure sobre territori vietnamita durant la guerra contra aquest país. Se suposa, però, que el motiu que va inspirar a John Fogerty alhora d’escriure la lletra va ser la marxa del seu germà Tom del grup.

A l'hora de compondre aquest tema, Fogherty ja estava al corrent de la imminent marxa del seu germà de la banda. En el sí dels Creedence es respirava tensió per tots costats, i és precisament en l’estrofa "Vull saber si alguna vegada has vist la pluja caure en un dia assolellat" on el vocalista intenta explicar que, malgrat que tot anava bé, seguia havent-hi problemes dins del grup. Tom Fogerty deixaria els Creedence el 1971, just després que sortís el disc i moriria de tuberculosi el 1990.

«Have You Ever Seen the Rain» s’ha prestat a nombroses interpretacions amb el pas del temps, i hi ha qui ha volgut veure en ella una metàfora sobre la descarnada realitat que s'obria pas a la dècada dels 70, assenyalant el límit dels somnis i ideals que el rock and roll i la cultura juvenil havien alimentat en la dècada prèvia, abandonats després per molts dels que havien contribuït a crear-los. Però també podria simbolitzar moltes altres coses –Fogerty, per exemple, deia fa uns anys que quan la tocava li venia al cap la seva filla pels colors de l'arc de Sant Martí-.

Pel que fa a la música, els californians mai van amagar que s’havien inspirat en la cançó "Green Onions" de Booker T. & the MG 's, tot i que en aquest cas no s’assemblen pràcticament en res excepte en la seva essència surenya. Tot i això no és d’extranyar que poguessin trobar la inspiració en aquest grup ja que, just abans que comencessin a gravar l’elapé 'Pendulum', havien estat de gira amb aquesta banda. I parlant de la gravació, tant aquesta cançó com "Pagan Baby" van ser composades i assajades en una sola sessió de gravació, tota una fita per a un grup de música. És més, «Have You Ever Seen the Rain» es va enregistrar en una sola presa.

Es tracta d'una composició senzilla, directa però trista en el fons. No oblidem que John Fogerty la va escriure estant terriblement trist, però el temps s’ha encarregat de posar cada cosa al seu lloc i la intencionalitat d’aquesta cançó ha canviat amb un gir de 180º, ara és tot un himne al “bonrollisme” i, de fet, s’ha utilitzat en incontables espots publicitaris fent gala d’un esperit lliure i feliç. S’ha convertit amb el transcórrer dels anys en un himne intemporal i intergeneracional.

També cal destacar l’enorme quantitat d’artistes d’arrer del globus terraqui que se la han fet seva. Cantants com Rod Stewart, Johnny Cash, Bonnie Tyler, Boeny M., REM, i fins-hi-tot els Ramones l’han han arribat a versionar.

Precisament la versió d’aquests punks va adquirir una especial rellevància. En mans dels novaiorquesos, la cançó de Fogerty ja no era un lament, sinó un projectil demolidor que en comptes de malenconia disparava ràbia.

Tal dia com avui de 1909, el navegant Robert E Peary lidera la primera expedició al Pol Nord. També recordem el número 1 als EUA de Mrs Robinson de Simon & Garfunkel, la victoria de Massiel a Eurovisió, l'estrena del film dels Stones "Ladies and gentlemen", la victòria d'ABBA a Eurovisió, la mort de Mari Trini i la inauguració de la primera gran exposició sobre els Stones a Londres.

De sobres és sabut que George Harrison va ser qui va endinsar els Beatles en el món del misticisme i la espiritualitat indú. Seduït per un guru de la índia, el guitarrista dels Beatles no només va deixar notar aquestes reminiscències durant la seva etapa amb el quartet de Liverpool sinó també posteriorment en la seva etapa en solitari amb temes com el d’avui: "My sweet Lord".

Inclosa en el que probablement és el disc més conegut i recordat de l'ex beatle, "All things must pass", va sonar per primera vegada l'any 1970 després de ser estrenada en primer lloc als Estats Units. Va ser a principis de 1971 quan va veure la llum al Regne Unit. Tot i el seu missatge de fe, del seu caràcter místic i de constituir una lloança al déu Krishna, no va estar exempta de polèmica.

Tot es remunta a l'any 1969, The Beatles estava a punt de segellar la seva separació i cadascun dels quatre de Liverpool emprendria un nou camí musical. El desembre d’aquell any, George Harrison ja allunyat del quartet, realitzava algunes presentacions amb el grup Delaney i Bonnie, a la ciutat de Copenhaguen, Dinamarca. Després d'una conferència, l'ex beatle va començar a tocar alguns acords amb les paraules "Hallelujah" i "Hare Krishna". Així naixia "My Sweet Lord".

De tornada a Londres, va treballar amb la seva banda en les lletres i la va lliurar al seu amic Billy Preston, qui la va incloure en el disc "Encouraging Words" estrenat al setembre de 1970. No obstant això, Harrison també la afegiria en un primer àlbum que ja estava començant a preparar sota la producció del mític Phil Spector, responsable també d'èxits de Beatles i de John Lennon en solitari.

Un cop signada davant dels mitjans la separació els Beatles, George va veure la oportunitat de tirar endavant el disc, així que es va convertir en el primer Beatle a debutar com a solista amb “All things must pass”, un disc espiritual i gairebé expiatori. En ell, Harrison va deixar en clar la seva profunda fe en l'hinduisme i el cristianisme al mateix temps ja que en la seva lletra utilitza “Hallelujah” i “Hare Krishna” en forma de sinònims. Però justament la cançó més icònica de la mateixa va ser la que el va fer ingressar en el club dels plagis: «My Sweet Lord».

Tot passaria gairebé desapercebut fins el 1976, quan l'empresa Bright Tunes Music decideix formalitzar una demanda contra el músic, acusant-lo d'haver plagiat la cançó «He 's So Fine» de The Chiffons, un grup bastant intranscendent, de mitjans dels 60. En el seu moment Harrison, va comentar que la seva inspiració va ser la versió de 'Oh Happy Day' feta per Edwin Hawkins Singers. Segons ell, mai havia estat conscient de la similitud entre les dues cançons quan la va escriure. No va ser fins un cop estrenada que alguns li van comentar i va ser aleshores que va adonar-se de l’error.

?

Segons explica la història, un cop acabat el judici, el jutge li va dir a Harrison que de tota manera li agradaven les dues cançons, al que amb molta ironia i astúcia el músic va respondre: «¿Què vols dir amb les dues? Tu m’acabes de dir que són una sola i la mateixa ».

Harrison va pagar la seva corresponent multa i després d'aquell procés legal, George Harrison va arribar a assegurar que "s’obsessionava" amb totes les cançons que escoltava: totes li semblaven basades en melodies conegudes. La polèmica es va estendre durant anys, tant és així que segons diuen, va acabar per comprar els drets de les dues cançons (la seva i la de The Chiffons) per evitar més problemes.

En qualsevol cas, la cançó va obtenir nombrosos discos de platí i va aconseguir les primeres posicions de les llistes d’èxits per última vegada l'any 2002, després de la defunció del seu autor.