Tal dia com avui de 1915 la coneguda com a Maria "Tifoidea" és posada en una quarentena de 23 anys fins la seva mort. També recordem els naixements de Sarah vaughan, Tony banks (Genesis) i les morts dels periodistes musicals joaquin Luqui i Paul Williams.

"I Love Rock 'n' Roll" és una cançó escrita originalment el 1975 per Alan Merrill i Jake Hooker per a la seva banda anomenada The Arrows. Però la cançó va ser un èxit mundial gràcies a la versió que va llançar la cantant nord-americana Joan Jett el 1982.

La versió original va ser editada pel segell discogràfic RAK Records, i va ser produïda per Mickie Most. La lletra parla d’un noi que descobreix a una noieta de 17 anys ballant rock al costat d’una jukebox. Ell queda encisat pels seus encants, ballen i al final la convida a anar a casa seva. La cançó, però, no va tenir l’èxit esperat, en part, per la mala (sino escassa) promoció de la discogràfica de la banda. De fet, a banda només va actuar una única vegada a la televisió interpretant aquest tema. Però amb aquesta vegada en van tenir prou perquè un productor quedés impressionat i els donés el seu propi programa de televisió, anomenat simplement The Arrows Show, sent ell mateix desenvolupat i transmès entre els anys 1976 i 1977 a la cadena anglesa de televisió ITV.

Va ser gràcies a això que al cap d’uns anys, mentre mirava una actuació per televisió dels Arrows, Joan Jett va quedar impregnada del ritme de "I Love Rock & Roll" i va decidir fer-li una versió. El primer enregistrament que Jett va realitzar d'aquest tema va ser el 1979, amb dos integrants dels Sex Pistols: Steve Jones i Paul Cook, però de la mateixa manera que els havia passat anteriorment als seus creadors, aquesta primera versió també va passar desapercebuda. Però enlloc de tirar la tovallola, la jove rockera va decidir donar-li una segona oportunitat, com si veiés en ella el seu destí musical. Va ser així com el 1982, Jett re-grava la cançó, aquest cop, amb la seva banda The Blackhearts.

Evidentment, i com ja havia passat amb altres versions com “Girls Just Wanna have fun” de Cindy Lauper, al canviar l’intèrpret, també va canviar la visió de la lletra. Així, doncs, Jett va adaptar la lletra dels Arrows des d’un punt de vista femení i la va convertir en el que podríem considerar, un himne feminista sobre l’alliberament sexual de la dona. En poques paraules, la seva versió venia a dir: "m'enrotllo amb qui vull, com vull i quan vull perquè estimo el Rock'n’roll". Si avui en dia encara ens segueix sorprenent que una dona digui això, imagineu-vos això mateix a principis dels 80.

La versió de Joan Jett va ascendir com un coet fins a la primera posició, mantenint-se en la Billboard Hot 100, durant 20 setmanes de les quals 7 d'elles van ser en aquest primer lloc. L'àlbum homònim va aconseguir la posició N ° 2, en la llista Billboard 200, mantenint-se en aquesta llista durant 59 setmanes. Al març de 2005, La Revista Q va situar en la posició nº 85 a la versió de Jett en la seva llista de les 100 Pistes de Guitarra Més Exitoses.

A part per promocionar el single es va fer un video musical, en blanc i negre, que va ser tot un èxit en el llavors jove canal MTV. En ell, Jett i els Blackherts, es dirigeixen a un petit bar per fer una interpretació de la cançó i cantar el famós cor. Part del seu èxit es deu que està enregistrat en blanc i negre una cosa que va cridar l’atenció en el seu moment però que, de cap manera va ser casual. Es va optar per fer-ho d’aquesta manera per contrarestar l'elecció de la vestimenta de Joan i la resta de figurants, que era massa vermella i malva i visualment no quedava bé en les escenes. No obstant això, l’estètica en blanc i negre li donava al vídeo un toc retro original que va agradar molt. Tot i això, el 2003 es va llançar la versió en color per si teniu curiositat. Ah! i una altra curiositat, a el principi del vídeo el que s'escolta és precisament un fragment d'una altra cançó de Jett, “Bad reputation”.

Tal dia com avui de 1953 es descobreix la vacuna contra la poliomelitis. També recordem la mort de Ludwig Van Beethoven, els naixements de Diana Ross i Steven Tyler (Aerosmith), la gravació del concert "Pictures at an exhibition" de Emerson, Lake & Palmer, l'edició de la banda sonora de Percy a càrrec dels Kinks i la publicació del primer single d'Elvis Costello "Less than Zero".

El destí de Solomon Burke era convertir-se en líder espiritual. Un cop introduït en la música, va recordar el moment de l'ofrena durant les celebracions religioses i va gravar 'Everybody needs somebody to love', el seu tema més famós, i el que més problemes li va donar.

Els avis Salomó Burke havien fundat la seva pròpia organització religiosa, "Solomon's Temple: The house of God for all people" i el petit va sorprendre els feligresos amb el seu primer discurs als set anys. Tan petit i amb els seus incendiaris discursos, no va trigar a guanyar-se el sobrenom del "meravellós nen predicador", i als dotze va esdevenir pastor de la congregació. La seva àvia Eleanor no només es va encarregar d'ensenyar aquesta espiritualitat al seu nét, també va ser qui li va transmetre un altre interès, de vegades religiós i altres pagà: La música.

La música era part de la seva vida en diferents facetes: dirigia el cor de gospel, presentava un programa de ràdio en què alternava sermons amb cançons tradicionals i religioses i componia els seus propis temes. Va escriure la cançó 'Christmas presents from heaven 'per dedicar-lo a la seva àvia, però Eleanor no va poder gaudir-la: Va morir a l'endemà que ell la cantés.

Burke va entrar a Apollo Records a finals de 1955, quan Bess Berman es va creuar en el seu camí. Després d'alguns problemes amb els drets d'autor, el cantant va sortir del segell i va donar tombs per altres discogràfiques sense aconseguir cap èxit. No obstant això, els seus problemes musicals no eren res en comparació amb el temps que li va tocar viure a la carrer. Durant un temps, va treballar en un negoci de pompes fúnebres, fins que va canviar la seva sort: va signar amb Atlantic Records en el moment en què se’n va anar Ray Charles, l’estrella de la discogràfica. Allà va gravar temes com 'Just out of reach (of my two open arms) 'o' Cry to me'.

El 1964, el cantant estava buscant una nova cançó per gravar, i el propietari d'Atlantic Bert Berns li va oferir 'A little bit of soap' i 'Hang on Sloopy', dos temes que ni li van fer al pes a l’artista per principis; buscava quelcom amb més personalitat que una cançó sobre un gos i una altra sobre sabó. Tot i que les dues cançons es van convertir en èxits, Solomon mai es va penedir de no haver-les gravat. En comptes de fer-ho, la proposta que Burke va fer als seus socis era un tema titulat 'Everybody needs somebody to love', que tenia un valor especial per a ell: "Solia cantar-la a l'església quan era una criatura com a marxa per l'ofrena. Després d'escoltar-la, Jerry Wexler va ser directe i li va etzibar que era una cançó horrible i no suficient amb això va afegir que mai tindria èxit amb aquesta cançó. El que va fer canviar d'opinió a Wexler i a Berns va ser la condició que els concedís una part de ella i, per aquesta raó, els seus noms apareixen en els crèdits al costat dels del cantant.

Tot i que Wexler va defensar sempre que la van escriure al seu apartament amb la resta d’implicats, Solomon, sempre va dir que els seus dos socis "no van escriure ni una sola paraula". Però en aquells dies no va semblar importar-li perquè el que ell desitjava amb totes les seves forces era que el seu producte sortís editat i, per tant, es va desprendre dels drets de les seves cançons sense ser conscient de com de cruel podia ser la indústria discogràfica.

Amb el temps, Burke es va adonar del seu error, i havia d’apretar fort les dents cada cop que escoltava a Jerry Wexler parlar de com l’havien escrita entre tots. El productor, fent gala del seu saber fer, i conscient de que Solomon estava molest, li va escriure una carta molt llarga explicant-li que havien escrit la cançó junts i que ell sempre havia obtingut la seva part dels drets.

Artistes com els Rolling Stones o Wilson Pickett han versionat aquest tema, però probablement la versió més coneguda sigui la que van fer els Blues Brothers a la pel•lícula de John Landis de 1980. 'Everybody needs somebody' va passar a ser el tema més conegut de Burke, malgrat que els drets d'autor li van donar molts mals de cap. Tot i que la cançó pretenia ser un record dels seus dies com jove líder espiritual, Solomon Burke va acabar sentint com si algú estigués ficant la mà en el raspall de l'església.

Tal dia coma vui de 1911 va tenir lloc el tràgic incendi a la fàbrica tèxtil de Trinagle Waist Company de Nova York en el que van morir 146 persones. També recordem els naixements de Johnny Burnette, Mina, Aretha Franklin, Elton John, la mort de Rocio Durcal i el concer a Cuba dels Stones.

Per al seu segon disc, elsbritànics Dexys Midnight Runners van canviar de formació i d'imatge i van aconseguir que 'Come on Eileen' es convertís en la seva cançó més exitosa. Un tema inspirat en l'amor adolescent de la seva líder, Kevin Rowland, i un tema amb un ritme peculiar que a Rowland no se li va acudir així perquè si.

Tot i que els Dexys Midnight Runners s’havien fundat juntament amb Kevin Rowland, Kevin Archer ja no aguantava el caràcter dèspota del seu company. Rowland era un tipus dur, fred i manaire. Havia estat capaç de segrestar les cintes originals del seu primer disc per negociar el contracte amb la discogràfica, i amb la premsa no es mostrava molt accessible. Amb la resta de membres de la banda tampoc es portava millor. Tot i que el nom de la banda feia esment a l'efecte produït per la dextroanfetamina, Rowland insistia als seus companys de grup que no consumissin cap droga. Era molt estricte amb ells, però ¿com podia saber a què es dedicaven els altres si viatjaven en una caravana mentre ell ho feia en un avió?

La banda estava preparant el seu segon treball, però Kevin Archer ja no va aguantar més treballar sota el jou del seu company. Es van reunir en una petita cafeteria i Archer va comunicar-li que ho deixava, cosa que a ell no li va generar cap mena d’emoció. Els Dexys van canviar de formació i Kevin Rowland va incorporar al grup a tres violinistes, entre ells, Helen O'Hara. Per al segon àlbum, la banda volia barrejar el soul amb el so celta. Kevin Rowland tenia les seves esperances posades en aconseguir una cançó que destaqués i que atragués l’atenció de la discogràfica, ja que el single anterior, que va ser 'The celtic soul brothers', no va funcionar gaire bé.

Després de gravar 'James, Van and me', Kevin Rowland va canviar d'opinió i va decidir que calia refer aquella cançó. Un dia va dir que volia canviar la lletra completament perquè només era una lletra per treballar. Així va ser com 'James, Van and me' es va convertir a 'Come on Eileen'. La menció al cantant dels anys cinquanta Johnny Ray ja apareixia en la versió preliminar, però aquesta nova lletra se centrava en una noia anomenada Eileen. Kevin Rowland va créixer al costat d'una nena que es deia Eileen; als 13 anys, en plena adolescència, els dos nois van descobrir en què consistia l'amor, i uns anys després, el sexe. I d'això tractava 'Come on Eileen', dels més purs sentiments de luxúria adolescent, dels bruts pensaments que omplien el cap de el jove Rowland imaginant el que amagava la seva amiga Eileen sota del seu vestit.

Rowland va quedar satisfet del resultat de la cançó, encara que la resta es mostraven escèptics amb el tema. De fet, en el seu moment el seu representant no va creure que fora a ser un èxit. Va dir que pensava que estava intentat fer alguna cosa massa difícil. La companyia discogràfica volia llançar una altre tema com a single, però la bona feina feta a l’estudi va callar la boca als més ascèptics.

'Come on Eileen' començava amb les notes d’una cançó irlandesa per, immediatament, canviar de ritme. La cançó es tornava més lenta, hi havia una parada i, a continuació s'accelerava de manera semblant al tema tradicional jueu 'Hava Nagila'. 'Come on Eileen' va ser la peça clau del segon àlbum "Too-Rye-Ai", publicat 1982, un disc amb el qual el grup estrenava la seva nova imatge, vestits amb petos texans, a cavall entre vagabunds i personatges trets de "Els raïms de la ira". 'Come on Eileen' va passar a ser el tema més important de la banda, una cançó capaç de treure de la llista d'èxits a 'Billie Jean' de Michael Jackson. Les emissores no paraven de radiar la cançó i quan l’ex membre del grup Kevin Archer, que estava reunit amb els seus, la va escoltar per primera vegada va fer un bot va exclamar “és la meva cançó”

Kevin Archer i Yasmin Saleh pretenien trobar un nou so allunyat de convencionalismes per als acabats d'estrenar Blue Ox Babes. Buscaven música nova, recopilant discos de gitanos romanesos i altres tipus de música diferents. Archer tenia clar com havia de sonar la seva banda: Volia formar un grup que no fos elèctric del tot, usant instruments com el violí i la guitarra acústica. Els Blue Ox Babes van gravar una demo amb tres cançons, entre elles, 'What does Anybody ever thing about'. Encara que ja no formava part dels Dexys, Archer es va acostar a casa de Rowland, que vivia molt a prop seu i li va ensenyar el que estava preparant amb el seu nou grup. Archer estava molt content amb el que havia gravat: "Estava molt orgullós de la demo que havia gravat i li vaig posar. Ell li va demanar si es podia quedar la cinta. A Rowland li va encantar el so de el nou grup del seu antic company.

Però a Kevin Rowland li va agradar massa aquell so dels Blue Ox Babes. El que va fer Rowland va ser contactar amb la violinista del grup del seu vell company i fer-li una contraoferta. Helen Bevington va entrar a les files dels Dexys Midnight Runners sota el nom d'Helen O'Hara. Però el líder dels Dexys no només es va emportar a la violinista dels Blue Ox Babes, també va copiar el so d'aquests, inclosos els canvis de ritme característics de 'Come on Eileen'.

Els Blue Ox Babes ja no podien sorprendre a ningú amb l'innovador so que pretenien, se'ls havien avançat. El teclista Andy Leek va quedar molt decebut després d'escoltar 'Come on Eileen' a la ràdio: "Va ser un moment crucial quan va veure de forma evident el que havia passat.. Els Blue Ox Babes van passar sense pena ni glòria. No obstant això, després de 'Come on Eileen', els Dexys Midnight Runners no van aconseguir superar-se i, malgrat els seus treballs posteriors, van quedar relegats a la categoria de grup d'un sol èxit. Kevin Rowland es va vestir com un captaire, però es va comportar com un lladre.

Tal dia com avui de 1976 es produeix el cop d'estat que portarà Argentina a una dictadura militar fins el 1983. També recordem els naixements dePeret, Nick Lowe, Dougie Thompson (Supertramp), Nena, l'edició de "There goes my baby" dels Drifters, la publicació de "The Dark Side of the Moon" de Pink Floyd, el concert de comiat de Lluís Llach i la mort del productor Deke Richards.

Grabada al febrer de 1989 i llançada com a senzill cinc mesos després, "Right Here Waiting" va ser la primera gran bomba comercial de Richard Marx, un cantautor que va aprofitar a la perfecció l'època de bonança de les anomenades “power ballads” per posar-se a la butxaca als melòmans de diversos països.

Fill únic de Ruth i Dick Marx, es va traslladar a Los Angeles per treballar amb Lionel Richie, que seria qui li donaria una primera oportunitat. El seu primer disc, «Richard Marx», es va editar al juny de 1987. Amb ell, va obtenir un número u amb el tema «Should I'veu Known Better». En el seu segon treball, «Repeat Offender», va gravar el que possiblement sigui el seu tema més conegut, «Right Here Waiting».

Poc temps va transcórrer abans que la composició aconseguís el primer lloc en el Billboard nord-americà i el segon lloc en el chart britànic. Gens malament per a un tema que va néixer com una simple carta d'amor de Marx per a la seva llavors promesa i actriu Cynthia Rhodes, qui es trobava lluny a raó de la filmació d'una pel•lícula a Sud-àfrica. Richard va desfogar els seus sentiments en un paper quant trobava a faltar la seva dona en només 20 minuts. Inspiració aclaparadora d'un xicot afectat per la distància.

Si bé va ser una bomba a la ràdio a banda i banda de l'Atlàntic, cal dir que, curiosament, Marx havia decidit en un primer moment cedir la composició a Barbra Streisand. No obstant això, aquesta li va trucar per condicionar l'oferiment. Li va demanar que, a canvi, reescribís la lletra perquè segons la cantant “jo no em quedaré esperant a ningú". Així que Marx va preferir conservar les notes per a si mateix i, amb això, assaborir tot l'èxit possible el 1989.

La gravació es va realitzar de la mà de Marx i Jeffrey Vanston no incloent-hi ni tambors ni els sintetitzadors típics de l'època, sent solament acompanyada per la veu de Marx al costat de la guitarra de Randy Bates i els teclats de Vanston, un canvi de rumb en l'època.

El vídeo d'aquesta cançó va ser dirigit per Jim Yukich, i es va filmar durant la gira de Marx del 1989 de Repeat Offender. S’explica que en total es van gravar tres vídeos per a la cançó, però dos d’ells van ser considerats «massa sexuals» ja que incloïen imatges de sexe en escena amb la participació del propi cantant i van ser prohibits. Després de les crítiques, els productors de van negar qualsevol control creatiu a Marx, i van ordenar una seqüència de tres minuts d'ell tocant el piano, convertint-se en el video musical de «Right Here Waiting».

El videoclip final, doncs, disposa de diversos vídeos en blanc i negre intercalats amb escenes de colors de Marx interpretant la cançó en un auditori i un escenari buits amb un piano de cua. Al contrari de la creença popular, a causa de l’agitada programació de Marx, es va disposar de molt poc temps per a produir un vídeo per a aquest single, de manera que es van recopilar diversos vídeos per fer un vídeo oficial de la cançó. La cançó va ser la primera de Marx en passar al número u del Hot Adult Contemporary Chart. El 16 d'octubre de 1989 és certificat amb el disc de platí, convertint-se en el single més venut de Marx.

Tal dia com avui de 17766 comença el "Motí d'Esquilache". També recordem els naixements de Franco Battiato, Rick Ocasek (The Cars), Chaka Khan, Damon Albarn (Blur) i el tancament de la fàbrica de CD's de Sony als EUA.

«Sunday Morning» va sortir com single el desembre de 1966. El primer àlbum de debut The Velvet Underground & Nico sortiria al març de 1967 i amb el temps es convertiria en una peça clau per entendre la música underground dels 70.

L'origen de Velvet Underground es remunta a l'any 1964, quan Lou Reed i John Cale, que es van conèixer a la companyia Pickwick Records, van decidir crear un grup a qui s’hi sumaria Sterling Morrison, que Lou Reed coneixia de la Universitat, i Angus McLise. The Velvet Underground era el nom d'un llibre sobre sadomasoquisme escrit per Michael Leigh, tota una declaració d'intencions sobre quina seria la línia argumental d'aquesta peculiar i revolucionària banda.

El mànager acabaria sent el mateix Andy Warhol que, en un intent d'incrementar el glamour i la modernitat del grup, va imposar la presència de la model, actriu i cantant alemanya Nico, que finalment es va incorporar a la formació, tot i que a Reed, Cale i altres membres de la banda no els agradés la idea. No obstant això, els diners i la promoció que Warhol podria donar al grup va justificar el canvi de nom: The Velvet Underground & Nico. Així es va titular també el primer àlbum, gravat en 1966 i publicat el 1967 per la discogràfica Verve, després que fos rebutjat per altres companyies a causa de l'explícita temàtica de les cançons contingudes en ell; en temps de psicodèlia, flower power i hippisme, un disc que parlava sense embuts de temes com el consum de drogues, el sadomasoquisme o les desviacions sexuals, era massa provocador i avançat per a aquella societat; i també ho era la seva música, que es va avançar a estils que eclosionarien una, dues o tres dècades després, com el punk, la new wave, el grunge, el moviment indie o el rock experimental.

El productor Tom Wilson buscava una cançó que pogués entrar en les llistes d’èxits, de manera que Lou Reed i John Cale es van posar a treballar amb aquest objectiu. Finalment, Lou Reed va decidir cantar-ell mateix. Quan a l'any següent es publica l'àlbum, amb la portada del plàtan d'Andy Warhol, «Sunday Morning» obre la primera cara. El disc és vetat a les emissores de ràdio immediatament, després d'interpretar que «I'm Waiting For The Man» és una cançó al•lusiva al consum de drogues. Bé podria dir-se que, quan va sortir a mercat, va ser un complet fracàs; però, amb el pas dels anys, es va convertir en un disc de culte i, per a molts, és un dels àlbums més influents en la història del rock. Només es van vendre 10.000 còpies, però com deia Brian Eno: «Tots els que es van fer amb una còpia d'aquest disc, van formar un grup».

Les cançons extremadament serenes com «All Tomorrow's Parties», «There She Goes Again» o «Sunday Morning» van quedar irremissiblement enterrades. Tom Wilson es va ocupar de produir el so aspre i primitiu del grup, capaç però de remuntar cap a atmosferes hipnòtiques que recollien herències tan dispars com el serialisme vienès o els més foscos discos de rock & roll.

?

"Sunday Morning" era una cançó sobre la paranoia que Reed i Cale probablement van escriure un diumenge després d'una nit de festa i disbauxa. La idea inicial és que la cantés Nico, però finalment ho va fer Lou Reed, l'alemanya només va intervenir en els cors. Potser és el tema més assequible i pop d'aquest disc. Segons Reed, el tema de la cançó va ser suggerit per Andy Warhol quan aquest li va dir: -"Per què no la convertiu en una cançó sobre paranoia? " Immediatament va sorgir la frase "Mireu, el món que hi ha al darrere, sempre hi ha algú que us mira", que Reed va considerar que era la declaració paranoica definitiva. El tema presenta una producció sensiblement més exuberant i professional que la resta de les cançons de l'àlbum. L'ús destacat de la cançó de la celesta, un tipus de piano amb ressonàncies que és sobretot reconeixible per un fragment d'El Trencanous de Txaikovski, va ser la idea de John Cale, que va trobar l'instrument a l'estudi i va decidir usar-lo per a la cançó. També va tocar la viola i el piano a través de overdubs i Sterling Morrison, normalment el guitarrista secundari, tocava el baix, tot i que no li agradava l'instrument.

La Velvet, i en gran mesura la carrera posterior de Lou Reed, es va a configurar a través de l'experimentació de John Cale, un músic que havia començat treballant amb John Cage en una peça d'Erik Satie consistent en 866 repeticions d’un mateix tema per a piano. Potser el disc va ser un fracàs en el seu moment, però la transcendència de Velvet Underground en la història de la música és sens dubte indiscutible.