Tal dia com avui de 1974 es produeix un intent frustat de segrest de la princesa Anna d'Anglaterra. També recordem els naixements de Carl palmer (Emerson, Lake & Palmer), Slim Jim Phantom (Stray cats), Tracy Chapman,Alexander Kapranos (Franz Ferdinand), Chester Bennington (Linkin Park), el casament de John Lennon i Yoko Ono, i la mort del fill d'Eric Clapton.

"Dancing in the Street" és una cançó del grup femení Martha and the Vandellas, que va ser publicada com single un 31 de Juliol de l'any 1964 i que es va convertir en una de les cançons més emblemàtiques d'aquest conjunt vocal així com una de les peces musicals més importants i alhora polèmiques per al famós segell Motown.

Aquest trio vocal liderat per Martha Reeves, una secretària de professió que va trucar a la porta de la Motown perquè li fessin una audició i que després d'aconseguir el seu propòsit no va arribar a quedar seleccionada, va poder donar el seu primer pas en el segell quan la van enviar novament a contestar telèfons i enviar documents però aquesta vegada contractada per Berry Gordy, el cap de la casa dicogràfica.

Un dia va ser convidada perquè participés com a corista en un enregistrament. Va ser en aquell moment on va demostrar els seus dots vocals i va aconseguir la oportunitat per gravar un single el 1962. Per a fer-ho, va contactar a les seves companyes Annette Beard i Rosalyn Ashford per conformar una banda que amb el temps es convertiria en un dels principals conjunts femenins de la Motown Records.

La història de "Dancing in the Street" comença el juny de 1964, en plena onada de calor, quan Mickey Stevenson i Marvin Gaye conduïnt pels carrers de Detroit s’adonen que en diverses cantonades de la ciutat la gent obria els hidrants destinats als bombers per refrescar-se i alhora jugar amb els seus fills. Per Stevenson, la imatge d’aquestes persones ballant sota l'aigua es va convertir en una epifania en forma de títol per una cançó. Quan va arribar a casa seva, va començar a escriure una lletra i assajar alguns acords que l’acompanyarien.

Dies després, i ja a l'estudi de gravació, va mostrar-li el que havia compost a Marvin Gaye, que va quedar enamorat de la cançó i del seu ritme ballable. Quan els dos compositors van enllestir els arranjaments i van completar la lletra, van decidir encarregar les veus a la cantant Kim Weston perquè la gravés en primera instància, però aquesta no va quedar satisfeta amb el resultat i va decidir deixar-ho estar. Va ser aleshores quan van decidir que fos Martha Reeves qui gravés aquesta cançó al costat de les seves companyes de grup. Una oportunitat que no podia deixar escapar ja que en aquell moment la carrera de la cantant era com un vaixell enmig d’una tempesta, plena d’alts i baixos. Va ser així com un 19 de juny de 1964, als estudis Hitsville U.S.A, el duo de compositors va presentar-li la cançó a Reeves.

Gaye va ser l'encarregat de cantar-la davant de les noies i de mostrar-los cada detall relacionat amb la veu principal. Després escoltar-la, Martha va trobar que la cançó era massa repetitiva i li va preguntar als compositors si ella es podia fer càrrec dels arranjaments vocals, ja que tenia una idea per encaixar els cors amb la part musical i fer-la més vendible. La resposta va ser positiva, i la banda amb els productors van començar a treballar. Tanmateix, Gaye i Stevenson no van quedar gaire contents amb la part instrumental, i va ser aleshores quan van decidir contactar a un altre productor i compositor Ivy Joe Hunter, que ja havia treballat al costat de Stevenson en diversos enregistraments.

La tasca per a la qual Hunter va ser contactat era depurar alguns detalls de "Dancing in the Street", per tal de dotar-la de més energia i fer-la encara més ballable del que ja era en aquell moment. I ho va fer amb una nova pista de bateria que va ser enregistrada pel mateix Marvin Gaye.

Es diu que després de donar el seu veredicte a la cançó, Hunter va sortir a buscar ser al seu acte a la recerca d'una clau de creu, i després de tornar a l'estudi de gravació es va asseure a terra i els va demanar als seus col•legues que comencessin a gravar. Hunter colpejava el terra de ciment amb aquesta eina per afluixar i estrènyer les llantes de qualsevol vehicle i que ara servia per donar-li un efecte potent a la percussió.

Tot i que l’objectiu inicial de la cançó era fer moure les pistes de ball, molts dels manifestants i activistes pels drets civils del moment la van prendre com un himne que cridava a sortir al carrer i lluitar per aquesta causa social que provocava disturbis en diverses ciutats del Sud d'Estats Units. Això va tenir certa repercussió en els mitjans, on fins i tot va ser catalogada com a cançó "protesta" i en més d'una ocasió va ser censurada de les graelles de les ràdios que no volien problemes.

Però quan va arribar el moment en què "Dancing in the street" va entrar en el Top Ten dels charts britànics i el trio femení va haver d'anar a promocionar-lo a la terra dels Beatles, molts periodistes van anar a l'aeroport a capturar alguna frase de la interpret pel que fa aquesta polèmica. Va ser aleshores quan un periodista va catalogar a Martha Reeves com a líder i militant de les agrupacions que recolzaven el moviment social del seu país i que en la seva cançó ella cridava públicament a la revolta. Després d'escoltar això, i enmig d'una plaga de flaixos, barrets i preguntes per tot arreu, un sorpresa Martha li va respondre a aquest periodista "Estimat, només és una cançó per ballar".

Malgrat tots els intents per desvincular-la de qualsevol protesta, el clam popular va ser més fort i "Dancing in the street" va deixar de ser una simple cançó ballable per quedar per sempre com una cançó que cridava a la pau i que a més cridava a reclamar al carrer, de manera pacífica.

Aquests van ser els motius perquè la cançó es convertís en un èxit rotund i que el 1982 aparegués la banda nord-americana Van Halen entonant aquesta cançó (amb sintetitzadors inclosos) i aconseguint entrar a el lloc # 38 del Billboard Hot 100 i tornant a l'arena musical a Martha & The Vandellas. Però el cop més fort, des del llançament de la versió original, el va donar el duet format per Mick Jagger i David Bowie, que el 1985 van fer una sonada versió de la cançó amb finalitats benèfiques.

Tal dia com avui de 1812 es proclama a Cadis la Constitució Espanyola coneguda com "La Pepa". També recordem els naixements d'Ornette Coleman, Terry hall (The Specials), la compra de Graceland per Elvis Presley, la publicació del primer disc de Bob Dylan i la mort de Luther Ingram.

Tot i que les Bananarama tenen part del mèrit d’haver popularitzat la cançó d’avui, "Venus" és una cançó de la banda holandesa Shocking Blue que va ser llançada com a single el 1969 obtenint una inesperada popularitat a Estats Units i en gran part d'Europa.

Amb aquesta cançó, la banda liderada per Mariska Veres, va aconseguir entrar a la llegenda de la música dels 70 essent considerats com una banda que barrejava el rock psicodèlic, amb el blues més aterridor i amb aires aferrats a l'Acid rock.

Aquesta cançó va ser escrita pel guitarrista i sitarista Robbie Van Leeuwen que, inspirat en el riff de guitarra acústica de la cançó "Pinball Wizard" dels The Who, va començar a compondre aquesta cançó. Però la cançó que va usar com a pilar fonamental per a la música de "Venus" va ser una peça musical anomenada "The Banjo Song" (també coneguda com "Oh Suzanna") que pertanyia al disc The Big 3 with Mama Cass Elliot, publicat en 1963 per aquesta famosa banda folk nord-americana que només va durar 3 anys però que ens va regalar diversos hits.

No se sap si hi va haver acusacions de plagis cap a la banda o si Van Leeuwen era molt amic del compositor Tim Rose perquè aquest li deixés "copiar" gran part de la música i els arranjaments de "The Banjo Song" que va ser realment la melodia que donar naixement a “Venus”.

La veu principal a "Venus" va anar a càrrec de Mariska Veres que, després de l'èxit de la banda per tot el món, molts crítics d'espectacles la van comparar amb Grace Slick (la veu de Jefferson Airplane) especialment per la potència i l’afinació de la seva veu.

La història explica que Veres va arribar el 1968 a la banda en substitució del vocalista Fred De Wilde, que va decidir abandonar la banda per fer el seu servei militar. Amb l'arribada d'aquesta gran cantant la banda començà una nou procés musical amb l'objectiu d’anar mes enllà de liderar les llistes del seu país, com ja ho havien aconseguit el 1967 amb la cançó "Lucy Brown is back in town".

La banda va llançar el single que incloïa a "Venus" a finals de 1969 i al febrer de 1970 li va arribar la notícia que aquesta cançó era un hit als Estats Units perquè va arribar al primer lloc de la llista Billboard Hot 100 i havien estat guardonats amb un disc d'or per les còpies venudes d'aquest single. No hi havia dubte, Els Shoking Blue aconseguien donar una gran pas en la seva carrera. Després d'això la discogràfica va rebre missatges dient que la cançó liderava els charts a França, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Espanya, Japó i al Regne Unit. La banda vivia el seu moment de glòria.

Però també hi va haver una curiositat al voltant d'aquesta cançó, ja que després de liderar la majoria dels rànquings d'Amèrica del Nord i part d'Europa, a la seva natal Holanda no van arribar al número u, ja que "Venus" només va arribar a la tercera posició. Però la fama de la cançó no es va acabar als 70 's. Al maig de 1986 el trio vocal Bananarama, la va publicar com a single i la "Venusmanía" va tornar a el món.

En veu d'aquestes tres noies, la cançó novament va aconseguir el primer lloc del Billboard i al Regne Unit, on la cançó va estar-se 13 setmanes en el top ten dels charts.

Tal dia coma vui de 1965 el cosmonauta rus Aleksei Leónov caminava per primer cop per l'espai. També recordem els naixements de Wilson Pickett, Irene Cara, l'edició de White Riot de The Clash, el númro u de "Night Fever" dels bee gees, l'edició del disc en directe de Burning i les morts de John Phillips (The Mamas and the Papas) i Chuk Berry.

"Good Golly Miss Molly" és una cançó del famós músic nord-americà Little Richard, que és considerat un dels icones del rock'n'roll. No hi ha dubtes que aquesta cançó amb el temps es va convertir en una peça de culte per a molts músics que van veure en aquests acords una nova forma de mostrar la rebel•lia de el rockandroll.

"Good Golly Miss Molly" va ser publicada l'any 1958 i ràpidament es va convertir en un hit mundial gràcies a tota l'energia que li posava Richard al cantar-la i el magnífic piano que dansava entre la bogeria i la realitat.

Aquesta cançó va ser escrita pel compositor nord-americà John Marascalco i el productor Robert "Bumps" Blackwell, i el títol estava inspirat en una frase que feia servir un famós DJ, que era molt amic de Little Richard.

Per aquells anys, el cantant ja gaudia d'una fama mundial gràcies al seu particular estil vocal i on el seu himne "Tutti Frutti" va causar furor entre la joventut i algunes associacions coservadores que creien que aquest artista portava el dimoni a dins seu. A aquest tema el van seguir els hits "Long Tall Sally", "Slippin 'and slidin'", i "Jenny, Jenny" entre altres cançons.

Per això, Richard Wayne Penniman (nom veritable de l'artista) i el productor Robert Blackwell van decidir cedir-li en primera instància la cançó a la banda The Valiants que no van dubtar a acceptar-la i gravar-la en una versió més ràpida i amb una energia inspirada en l'estil musical de Little Richard.

Però tota la enegía gastada per The Valiants en la interpretació d'aquesta cançó no va ser ben acceptada per la gent que s’ho va prendre com una simple imitació de l'ídol Pop d'aquell moment i que era més del mateix. Per no deixar la cançó en l'oblit, Blackwell decideix llançar un single amb la versió de Little Richard i aquesta vegada la cosa va ser diferent. Poc després, el mateix Richard va afirmar que va prendre la música de la introducció de piano d'Ike Turner del tema de 1951 de Jackie Brenston, "Rocket 88". Sempre li havia agradat aquest disc segons va confessar, i solia usar el riff en les seves actuacions, així que quan estava buscant alguna cosa per 'Good Golly, Miss Molly", li va encaixar.

La magía que tenia la veu de Little Richard amb tota la seva energia i potència sobre l'escenari va fer que "Good Golly Miss Molly" fos un èxit mundial fins a tal punt que els crítics el van batejar com "l'arquitecte del rock and roll", ja que el rei d'aquest estil musical era Elvis, perquè en aquells anys als Estats Units no era ben acceptat que un afroamericà tingués tant renom entre la joventut i la societat en si. El carismàtic Little Richard va trencar aquests estúpids esquemes amb el seu piano i els seus crits que portaven a la bogeria automàtica.

Però quan tot anava bé, i la seva carrera estava en la cresta de l'onada de la popularitat, Little Richard decideix abandonar el rock and roll per donar-li mes temps a l'Església. Pertanyia a l'Església Adventista del Setè Dia on cantava Gospel i va entrar a la Universitat per estudiar Teologia i després ser Pastor.

?

Quina era la raó del seu retir musical? ... Alguns especialistes diuen que és perquè Déu el va salvar miraculosament d'un accident aeri mentre estava de gira per Estats Units. L'avió estava en flames i havia de fer un aterratge d'emergència abans que explotés. Mentre el pilot feia tots els trucs possibles per deixar la màquina en terra ferma, Little Richard resava i resava per tal de sortir-ne viu i va prometre deixar de banda la rebel•lia del rock and roll si sortia en vida d'aquell tràgic moment.

Més enllà del seu ideal religiós, Little Richard deixava un grapat de cançons històriques per al sorgiment de diverses branques del Rock. El seu talent escènic era inigualable i la seva veu era imitada per artistes que volien demostrar el seu homenatge a aquest geni.

"Good Golly Miss Molly" va ser inclosa dins la llista de les 500 millors cançons de tots els temps, de la famosa revista Rolling Stone, i va quedar en el lloc #94. Fins i tot se li va fer una versió en espanyol el 1959 (encara que la lletra no té res a veure amb l'original) interpretada pel grup mexicà Teen Tops i que va ser batejada com "La Plaga".

Tal dia com avui de 1987 tenia lloc la primera gala d'entrga de premis Goya de cinema espanyol. També recordem els naixements de Nat Kink Cole, Paul Kantner (Jefferson Airplane), Billy Corgan i Melissa Auf der Mar (The smashing Pumpkins) i les morts d'Oriol Regàs i Agusin "Chango" Abellán (Los Amaya).

La història de "Devuélveme a mi chica" és tan significativa que fins i tot es va fer una pel•lícula sobre ella. David Summers, vocalista de Hombres G, va viure aquesta anècdota terrible quan era jove, i quan la banda va decidir treure un film sobre la seva trajectòria i els seus orígens, la trama central va ser la història de "Devuélveme a mi chica" per al film Sufre Mammon (que era la tornada de la cançó), dirigida pel pare del propi David Summers.

La famosa banda espanyola Hombres G, va adoptar el seu nom d'una pel•lícula de cinema negre de l'any 1935 anomenada “G-Men contra l'imperi del crim” en la que un advocat abandona la seva professió per convertir-se en agent del govern amb la intenció de descobrir a l'assassí del seu millor amic.

Inmaculada es deia la noia que "se'n va anar amb un nen pijo", o com a David Summers li agradava anomenar-la, Macu. En aquell moment Summers era un jove punk i salvatge enamorat profundament de Macu. No obstant això, Immaculada era una noia de classe social mitjana alta amb les mateixes aspiracions: un novio formal, estable i amb un Ford Fiesta, acte que representava el cim de la popularitat i els diners a la dècada dels 80.

Immaculada no va dubtar a abandonar a David Summers després de conèixer a el "nen pijo", qui la recollia en el seu Ford Fiesta blanc abillat amb un suèter groc. En una entrevista, Summers va confessar que Macu demanava com a requisit que el seu xicot fos amb ella a missa tots els diumenges. El rival de David complia amb tot això, ja que Immaculada es va casar amb ell.

Aquest episodi en la vida de Summers, molt dolorós per ser de caràcter romàntic i per succeir en la seva joventut, va ser immortalitzat gràcies a la cançó i a la pel•lícula, ja que va ser a través de la música que va poder expiar aquest gran fracàs amorós, a més a més de consumar les ganes de cremar el Ford Fiesta Blanc. A la cinta, titulada “Sufre mamón”, s'explica la mateixa història, juntament amb la creació dels Hombres G. Ells s'interpreten a si mateixos, i el soundtrack té les millors cançons dels seus inicis.

Curiosament, tant crítica com públic havia considerat a Hombres G com a “pijos”, els mateixos que ells criticaven a la cançó. David Summers va declarar en una entrevista que aquest calificatiu els va caure “perquè no anàven disfressats com els de La Movida”, i per tant, necessitaven ficar-los en un calaix i va ser el dels “pijos”. Per això, i perquè van vendre mig milió de discos i això no encaixava. Segons el grup, “La Movida” era una mena de moviment gai, i quan van cantar la famosa estrofa de 'voi a vengarme de ese marica' els van acusar d’homòfobs.

Altres grups han tret versions d'aquesta cançó, però el seu èxit va ser mes modest, limitant-se només al seu país d'origen, com és el cas "Seguridad Social" el 2003, "Los Chicos malos”, un grup argentí que la va treure a ritme de cúmbia el 2009 o el grup tropical Xilè "Paskual i Alegria" el 2011.

"Devuélveme a mi chica" forma part del primer àlbum d'estudi d'Hombres G i va significar, més que una manera d'expressar el dolor de l'abandonament, la clau d'entrada a la fama d'Hombres G. És un exemple de com agafar el sofriment i fer amb ell alguna cosa productiva i convertir-lo en un èxit.

Cal esmentar que amb el pas el temps, David, també va trobar l'amor en la persona de Marta Madruga, l'actriu que interpretava a Patty en la pel•lícula de 1987 ‘Sufre Mammon'. Feia de nena pija de la qual David s'enamorava. De fet hi ha qui diu que és la famosa Marta de 'Marta tiene un marcapasos', un altre dels grans èxits d'Hombres G.

Tal dia com avui neix Vladimir Komarov considerat "el primer home que va morir a l'espai". També recordem els naixements de Flavor Flav (Public Enemy) i les morts de Tammi Terrell, T-Bone Walker, Bobbie Smith (The Spinners), Andy Fraser (Free), Frank sinatra JR i James Cotton.

Tres anys després de la dissolució de The Velvet Underground, Lou Reed, publica la seva obra mestra 'Transformer'. En la cançó més coneguda d'aquell disc de 1973, "Walk On The Wild Side ', Lou Reed feia un retrat de la vida a l'estudi novaiorquès d'Andy Warhol. El rocker parlava de drogues, transsexualitat, prostitució masculina i sexe oral explicant la història d'algunes de les 'superestrelles' que freqüentaven la Factory de Warhol.

John Cale, baixista de The Velvet Underground, va explicar el 2002 que l’estudi de Warhol no es deia The Factory gratuïtament, allà era on es produïen en cadena les seves serigrafies. Mentre algú estava fent una serigrafia, una altra persona estava rodant una pel•lícula. Cada dia hi passava alguna cosa nova.

L'estudi original era conegut entre els seus antics assidus com Silver Factory, ja que les parets estaven recobertes de paper d'estany, miralls trencats i pintura platejada, una decoració que Warhol sovint completava amb globus del mateix color. Allà es donaven cita personalitats com Bob Dylan, Truman Capote o Allen Ginsberg entre d'altres i allà va ser on 'assajava' el grup que recentment havia fitxat, The Velvet Underground.

Aquell grup liderat per Lou Reed i que completaven John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker es va separar el 1970 però la carrera de Reed es va disparar en solitari. Un Reed en plena efervescència creativa treia el 1973 el seu millor disc 'Transformer' en el qual s'incloïa 'Walk On The Wild Side' en què descrivia com era la vida a The Factory.

Les persones que apareixen esmentades en la cançó i que formaven part de la troupe de Warhol eren Holly Woodlawn, Candy Darling, Joe Dallesandro, Jackie Curtis i Joe Campbell. Joe és Dallesandro, actor fetitxe de les pel•lícules de Warhol que dirigia Paul Morrissey i una icona eròtic gai. Va protagonitzar la trilogia Flesh, en què passa bona part del metratge nu. Candy és Darling, una actriu transsexual que va protagonitzar diverses de les pel•lícules de Morrissey i va morir a conseqüència de la leucèmia el 1974. Holly és Woodlawn, una altra actriu transsexual que apareixia en les pel•lícules de Warhol i que va formar part del seu star system. Jackie és Curtis, una drag queen novaiorquesa a la qual Warhol va definir com "una pionera sense fronteres". I Sugar Plum Fairy és Joe Campbell, primera parella d'un encara desconegut Harvey Milk que més tard es transformaria en un reconegut activista gai. Tots ells van caminar pel costat salvatge i van inspirar a Lou Reed a compondre una de les seves obres mestres.

Malgrat que tocava diversos temes tabú en l'època, el tema cantat en primera persona va ser fortament radiat i els va donar a tots aquests subjectes els famosos "15 minuts de fama" de que tant parlava Warhol. Totes les transgressions possibles es donaven cita a The Factory, transsexualitat, drogues, sexe i una ruptura amb les normes establertes per la societat. D'aquella època Lou Reed va dir que "va ser un període molt divertit amb un grup de gent molt devertida fent el mateix tipus de coses sense que cap realment es conegués entre si".

La cançó -perdonada per una censura que no va entendre les seves múltiples al•lusions erótiques- va prendre el seu títol d'una atrevida pel•lícula de temàtica lèsbica que va protagonitzar Barbara Stanwyck el 1962, a partir de la novel•la publicada sis anys abans per de Nelson Algren.

?

La cançó culmina amb un solo de saxofon, que Ronnie Ross va gravar d'una sola presa. Ross va ser professor de saxo de David Bowie quan el músic britànic tenia tot just 12 anys, i l'estrella va pensar en el seu mestre al produir "Walk in the Wild Side". El baix va anar a càrrec de Herbie Flowers, músic d'estudi a qui només li van pagar 17 lliures per la seva inconfusible aportació.

Lou Reed pensava que seria divertit presentar a algunes persones certs personatges que en realitat no haguéssim volgut conèixer, personatges que ens creuem en una festa i potser no ens atreviríem a saludar.

Aquesta cançó és una de les més representatives de l'anomenat "glam rock", un moviment que es va caracteritzar perquè els músics es vestien de dona i assumien rols homosexuals. De fet, la relació que van mantenir Reed i Bowie va ser recreada en el film "Velvet Goldmine" de 1998.