Som-hi doncs

Tal dia com avui de 1899 la farmacèutica Bayer va patentar l'aspirina. També recordem els naixements de Wes Montgomery, Mary Wilson (The Supremes), David Gilmour (Pink Floyd), Kiki Dee, la intervenció quirúrgica de Mikel Erentxun i la mort de Alvin Lee (Ten Years After).

Teresa Riera ens parla de les estrenes de la setmana encapçalades per "Onward", "Bloodshot", "Skin ", "Lo mejor está por llegar", "El Ritmo De La Venganza".

Ian Curtis, cantant de Joy Division, es va suïcidar un diumenge. Al matí següent Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris es van reunir per decidir què fer amb la banda. Per respecte al seu amic van dissoldre Joy Division i van crear un projecte totalment diferent. New Order va néixer un dilluns, en el dia més trist de la vida: Un “Blue Monday”.

Més de 35 anys després de l'esdeveniment seguim rendint tribut a la mort de Ian Curtis al moure'ns amb "Blue Monday", una cançó de ball que parla, entre moltes altres coses, sobre un amor violent. El tema és una explosió rítmica de sintetitzadors i una veu letàrgica que anuncia la tragèdia. La barreja d'elements tan dispars enriqueixen la identitat de la cançó de manera mai vista i per a finals de 1983 ja s'havia convertit en el senzill de 12 polzades (Maxi-Single) més venut de la història de la música.

La idea de compondre "Blue Monday" va sorgir principalment per un esdeveniment que va cridar l'atenció de la banda. Segons Buzz Feed, New Order va prestar atenció a alguns dels seus fanàtics, que exigien que la banda tanqués els seus concerts amb una cançó "més llarga". Un dia, la banda va tocar davant d'un públic "descontrolat". Cap al final del concert, el públic va demanar que el concert no acabés. En veure que aquest acabava malgrat les seves peticions, aquests van començar a destrossar el lloc. A causa d'aquest succés, l'agrupació va planejar crear una cançó programada en un sintetitzador, que funcionés com una peça llarga per tancar les seves actuacions, el qual més tard es convertiria en "Blue Monday".

"Blue Monday" va néixer, segons els seus creadors, a la seva horrible sala d'assaig de Cheetham Hill, on hi havia un cementiri a la part posterior. Un dels membres notava un regust desagradable al tè i li va comentar a un dels seus companys que estava segur que alguna cosa d'aquelles tombes s'estava filtrant a través de les canonades d'aigua'. Estàven obsessionats amb les noves tecnologies.

Havien comprat una caixa de ritmes, però no van poder fer que el seqüenciador pogués connectar-se amb ella. Va ser Gràcies a Martin Hannett (productor de New Order) que coneixia a un científic anomenat Martin Usher, que li va portar els aparells electrònics. Aquest va dissenyar un circuit que va poder fer que es connectessin entre si. Un cop a l’estudi tot va començar a sonar segons ells “per art de màgia".

El treball de New Order va deixar impressionat al món. El track sonava molt avançat per a l'època, el grau que els hits de Depeche Mode, OMD o The Human League, -Bandes que lideraven el recent estil de synth pop- semblaven composicions bàsiques i predictibles. En canvi "Blue Monday" gaudia d'una anormalitat que la tornava perfecta.

La banda mai ha aclarit a què es refereix la cançó: ¿Addicció a les drogues, abús o un amor frustrat? El que sí que han explicat diverses vegades és que el títol procedeix d'una cançó homònima de Fats Domino. Pel que fa a la instrumentació, el teclista Gillian Gilbert va programar una melodia en el sintetitzador principal de forma accidental, però que va agradar a la banda.Els arranjaments estan inspirats en "Dirty Talk" de The Klein & MBO. La línia de baix està inspirada en el tema disco "You Make Me Feel" de Sylvester. El teclat que obre i tanca l'obra de New Order es va prender de "Uranium", cançó composta per Kraftwerk.

Una altra de les influències més clares està en Donna Summer, la reina de les pistes de ball de finals dels 70, i la seva cançó "Our Love". Només cal escoltar el principi del tema per comprovar que el peculiar tractament del bombo en el ritme es deu a Summer o millor dit a Giorgio Moroder, qui era el productor habitual de Donna en aquells temps.

Originalment, el senzill es va distribuir en una carpeta encunyada en forma de disquet, un embolcall gens barat en aquell moment. La discogràfica Factory Records perdia diners amb cada disc que venia i com que la gent no deixava de comprar el senzill, van acabar perdent sumes milionàries. «Quan s'explica l'èxit de" Blue Monday "amb aquesta portada tan rara, a la gent li fa gràcia però no entén que aquests diners que es perdien eren de New Order», va declarar Peter Hook.

L'impacte que va tenir "Blue Monday" en la música pop i electrònica va arribar més enllà dels clubs nocturns. El desig d'experimentar i innovar amb estils i instruments va inspirar a diversos artistes de diferents escenes. Al final és enriquidor el contrast entre un discurs fosc i un ritme tan brillant que promou el ball, tendència que va sorgir després de superar la mort i l'horrible tedi de tornar a començar una rutina tràgica en dilluns.

"Blue Monday" va servir de pont per unir el públic del rock amb un nou món habitat per sintetitzadors, festa, drogues i hedonisme. El lloc es va anomenar: Madchester. Aquest moment en la història va iniciar amb New Order, però al cap de poc temps va construir el seu propi camí.

Tal dia com avui de 1770 tenia lloc la coneguda com a "Massacre de Boston". També recordem els naixements de Paul Evans, Lucio Battisti, Richard Bell (The Band), Alan Clark (Dire Straits), John Frusciante (Red Hot Chilli Peppers) i la mort de Tato Luzardo (Canarios).

Salvant les distàncies, hi ha qui compara la carrera de The Beatles amb la de Los Bravos, possiblement un dels grups espanyols dels anys 60 que van arrassar amb el seu hit “Black is Black”.

"Black is black", la cançó que va donar fama a Los Bravos, va ser el primer èxit espanyol a les llistes internacionals (Nº 2 en el Regne Unit i Nº 4 en les Billboard USA) i el primer grup que traspassava fronteres. S'explica que una de les raons del seu triomf als Estats Units es va deure al fet que hi va haver bastants oients, sobretot durant les primeres setmanes, que van creure que el tema estava interpretat per Gene Pitney, un famós cantant de veu molt semblant a la de Mike Kennedy, vocalista de la banda.

La seva història està molt lligada a Alain Milhaud, director artístic de la firma Columbia, qui el 1965, aconsellat per Manolo Díaz, cantautor asturià, antic membre de Los Sonor, va a veure un conjunt format per antics membres del seu grup i de Mike & The Runaways. Va ser tan bona la seva impressió que els va signar un contracte discogràfic acceptant ser el seu representant.

Sobre com es va forjar el nom de la Los Bravos existeixen diverses teories. Una assenyala a Tomás Martín Blanco, locutor de "El Gran Musical" de la cadena SER, un programa de ràdio que es feia davant el públic, que va decidir buscar-los un nom per votació popular. I ho va fer ràpid. No va necessitar gaire temps. Segons expliquen van entusiasmar tant durant la seva actuació que en acabar el públic cridava: "¡Bravo!" ... I amb aquest nom ... "Los Bravos" es van quedar. No obstant això, la versió 'oficial' reflecteix que va ser una de les seves fans la guanyadora del concurs i a qui se li 'va ocórrer' el nom.

D'altra banda, si hem de fer cas a José Ramón Pardo, periodista musical, aquest assenyala que la discogràfica, a proposta de Manolo Díaz, ja ho tenia decidit des de molt abans i la resta només va ser un paperot. Una cosa que es confirma en el documental 'Black is black', estrenat al Festival de Cinema Iberoamericà el 2011 celebrat a Huelva, que aprofundeix en la història. Narra com es va decidir explicar a l'opinió pública l'elecció del nom i que, encara que en el seu moment es va assegurar que havia estat per votació popular, en realitat ho va fer directament Alain Milhaud, explicant el que ells consideren com "la primera decisió de màrqueting a nivell musical a Espanya”, ja que es va fer creure que seria el poble espanyol el que escolliria el nom de el grup, i tot era una pantomima que va acabar descobrint-se al cap dels anys.

Al cap de poc de convèncer a la seva discogràfica Columbia, després d'un concert de presentació al Teatro de la Zarsuela de Madrid, Milhaud planeja el llançament internacional de Los Bravos arribant a un acord amb la firma Decca. Ivor Raymonde, arranjador d’aquest segell, es va presentar a Madrid amb diverses composicions per a l'edició d'un disc. Tot i que en principi no incloïa "Black is black" perquè el grup es mostrava poc inclinat, al final tant Milhaud com Raymonde decideixen incorporar-la, viatjant tot seguit cap a Londres per gravar un EP amb 4 temes.

Mike Kennedy va fer les veus, però la resta del grup, enlloc d’enregistrar els instruments només va gravar els cors. Això es devia a cert conveni de gravació d'instruments al Regne Unit que estipulava que només podia ser realitzada amb músics professionals del sindicat anglès. S'explica sobre això que entre els músics d'estudi s’hi trobava un tal Jimmy Page, llavors músic de sessió, i que després seria el famós guitarrista guitarrista de The Yardbirds i de Led Zeppelin.

Segons es diu, la història que circula sobre la participació de Jimmy Page en els primeríssims enregistraments de Los Bravos és certa. Se’l va contractar i se li va pagar la tarifa habitual, perquè a l'abril de 1966 encara era un músic de sessió i no s'havia unit a les seves futures bandes.

Com a productor, Milhaud era un avançat al seu temps. Ell va irrompre amb una manera de fer les coses i una filosofia de la gravació absolutament nova i moderna, a imatge i semblança dels productors anglosaxons. Era un perfeccionista. Dirigia als músics gairebé com ho hagués fet un director de música clàssica.

La seva decadència musical va començar el 1969 arran d'uns fets traumàtics com van ser el suïcidi d'un dels seus membres i l'abandonament de Mike Kennedy, el seu cantant, que va decidir emprendre la seva carrera en solitari. Encara que al llarg dels anys es van reunir en diverses ocasions per a gires i enregistraments, fins i tot hi va haver un intent de llançar la banda amb nous components, ja mai va ser el mateix. No obstant això, del que no hi ha cap dubte i que va quedar per a la història, és que "Black is black" va ser el primer gran èxit internacional del pop espanyol.

Tal dia com avui de 1812 es creava la primera loteria nacional arreu el territori espanyol. També recordem els naixements deMiriam makeba, Chris Rea, Umberto Tozzi, Emilio Estefan (Miami Sound Machine), la publicació de la polèmica entrevista en la que Lennon es declara més famós que Jesus i les morts de Richard Manuel (The Band) i Bobby Rogers.

El 10 de novembre de 1983 el jove cantant britànic Billy Idol va llançar "Rebel Yell", el seu segon disc solista i àlbum que el consagraria artística i comercialment, en part, gràcies al seu tema "Eyes without a face" ("Ulls sense rostre"), considerada avui pels crítics com una de les cançons més formidables dels 80'.

La cançó, coescrita per Billy Idol al costat del seu guitarrista i etern col•laborador Steve Stevens, era una espècie de balada sintetitzada i rockera que va ser gravada als Electric Lady Studios de Nova York. Produïda per Keith Forsey, a més a més de la guitarra de Stevens, el tema va comptar amb la participació del músic Sal Cuevas al baix, Judy Dozier als teclats i Tommy Price a la bateria, tenint a David Wittman com a enginyer de gravació.

El títol de la cançó al•ludia al nom d'una vella pel•lícula francesa de terror i de culte dels anys 60 'del director Georges Franju anomenada "Les yeux sans visage" ( "Ulls sense rostre", en francès). Aquesta balada electrònica i rockera , evocadora i depriment, parlava en la seva lletra d'una relació amorosa que es descomponia irremeiablement. Tenyida d'un macabre romanticisme, aquesta lletra era una crònica sobre la decepció i la commiseració que sentia un home cap a la seva antiga amant, tan difuminada en el seu record que ara se li apareixia com "uns ulls sense rostre". La interpretació de Idol es veia brillantment matisada pels eteris cors de Perri Lister -actriu que va estar relacionada sentimentalment amb el mateix cantant i amb el qual fins i tot va concebre un fill-, que en els cors exclamava la frase en francès "Les yeux sans visage" .

La cançó arribava al seu zenit en la meitat de l'aparentment tranquila melodia, quan el guitarrista Steve Stevens trencava bruscament la delicadesa de la construcció musical de la balada. Després d'aquest caòtic i brillant pont musical, de més d'un minut de durada, la cançó tornava a l'vaporós llera syntshpop de del principi, mentre Billy Idol cantava amb to planyívol l'última part de l'estrofa de la cançó, coronada de desesperança i resignació.

La cançó "Eyes without a face" arribaria al top ten a banda i banda de l'atlàntic (va aconseguir el número 4 en el rànquing Billboard Hot 100, sent el primer top ten de Billy Idol als Estats units), convertint a el ros ex vocalista del grup punk Generation X en una estrella de pop mundial. La crítica, per la seva banda, va lloar immediatament la cançó, catalogant-la com un clàssic instantani.

"Eyes without a face" guanyaria encara més celebritat gràcies al seu popular videoclip, emès regularment per aquella època per les cadenes de vídeos de tot el món. Dirigit per David Mallet, aquest videoclip va ser filmat durant un esgotador període de tres dies en un set amb màquines de boira, il•luminació i fonts de foc. Immediatament després del rodatge, Billy Idol va volar per actuar a Arizona, on va descobrir que les seves lents de contacte s'havien fusionat amb els seus globus oculars, el que va atribuir a la dura filmació del vídeo i a l'aire sec de l'avió. Immediatament va ser portat a un hospital on li van treure les lents i va haver d’estar-se amb els seus ulls embenats durant tres dies. Un fet certament paradoxal, tenint en compte que acabava de rodar el vídeo d'una cançó anomenada "Ulls sense rostre". El videoclip de "Eyes without a face" seria llançat al juny de 1984 i posteriorment seria nominat per als MTV Video Music Awards per "Millor Edició" i "Millor Cinematografia".

Tal dia com avui de 1923 apareix el primer número de la prestigiosa revista Time. També recordem els naixements de Mike Pender (The Searchers), Snowy White, la formació de grup Buffalo Springfield i les morts del guitarrista Ronnie Montrose i Tony Ronald.

Hi ha qui diu que la febre de la música disco va començar amb el disc “Night fever” dels Bee Gees. Si bé no és cert que fos el disc que va inaugurar aquella autèntica tormenta discotequera, sí que fou amb temes com “Stayin’ alive” que van convertir aquell estil musical gestat en els clubs en un fenomen de masses.

En realitat, el fenomen de la música disco ja feia temps que es estava en marxa gràcies a artistes com Barry White, Donna Summer o Labelle. Els Bee Gees el que van fer és aportar una façana caucàsica que portés el gènere a la supremacia mundial. Ni Chic ni tan sols els Rolling Stones, apuntant-se a la música de moda amb “Miss you”, van aconseguir acostar-se al que va aconseguir aquell trio uniformat amb vestits i pentinats impossibles.

Abans d'apuntar-se a la moda de la música de club, els tres fills grans de la família Gibb, nascuts a Manchester i crescuts a Austràlia, portaven gairebé dues dècades cantant i traient discos. Havien començat seguint l'estela psicodèlica dels Beatles però sense amagar des del principi una sana afició a la música negra i a el soul més sofisticat.

Va ser però, gràcies al film “Febre del dissabte nit” que els 3 germans van sortir disparats com un tap de cava fins al nirvana de la música de ball. Gràcies a la pel•lícula, la música disco va passar de la nit al matí d'una Sodoma i Gomorra cultural a l'Edèn comercial, obrint un ventall de possibilitats per desenes de grups en el futur. "Saturday night fever" va ser la resposta definitiva al gènere, amb aportacions extraordinàries de música funk, soul, llatí o fins i tot moments per a la avantguarda com el 'Fifth of Beethoven' de Walter Murphy. Gairebé sense voler-ho, l'àlbum funcionava com un "Grans Èxits" de la música disc, i a dia d'avui segueix sent el referent per a tots els amants del gènere.

La història d'Stayin Alive comença a mitjans de l'any 1977, quan el productor de la banda sonora, Robert Stigwood (qui a més a més era mànager dels Bee Gees) va tenir la genial idea de fer una pel•lícula on la influència principal fos la música disco després de llegir un reportatge al New York Times sobre l'escena musical en els clubs nocturns de Brooklyn.

Després d'investigar més sobre la "Discomanía", Robert va decidir cridar als germans Gibb, que es trobaven a França preparant el seu pròxim disc, per encarregar-los una missió molt important: participar en el projecte cinematogràfic escrivint una cançó principal i altres que fossin part de la banda sonora per a algunes de les escenes més importants.

El germans Gibb es trobaven gravant a París, al Château d'Hérouville, quan van rebre aquest encàrrec. Confiant en el seu talent com a compositors, van acceptar-lo i es van posar mans a l'obra per començar a treure una cançó que fos part principal de la banda sonora d'aquest projecte cinematogràfic. En aquells moments, la banda ja tenia en clar que l'estil musical que havien d'utilitzar era el falset i això es devia a la bona recepció que va tenir la cançó "Jive Talkin" publicada dos anys abans. Després de diverses maquetes, la banda va arribar a seleccionar una peça que tenia per nom "Saturday Night". Després de diverses converses, la banda i el seu manager van decidir gravar aquesta cançó com a tema principal per a la promoció de la cinta això sí, canviant-li el onm pel de "Stayin 'Alive".

?

Malauradament, hores abans de començar la gravació, el bateria Dennis Byron, va rebre la tràgica notícia que el seu pare es trobava molt malalt i va haver d’abandonar el projecte per tornar urgentment a Anglaterra. Com que no disposaven de gaire temps per buscar un altre bateria van optar per treballar amb una bateria pregravada. Una de les cançons que havia deixat gravada Byron, abans de marxar a Anglaterra, havia estat "Night Fever" i d'aquesta peça musical el productor va seleccionar-ne dues parts de la percussió i les va re-gravar en una pista externa i d'aquesta manera van idear un ritme que va encaixar just amb el que ells volien. A manera de broma, en els crèdits de la banda sonora es va acreditar la bateria a nom de "Bernard Lupe", que era simplement una paròdia sobre el famós bateria Bernard Purdie. La història explica que després del gran èxit d'aquesta cançó, molts managers van començar a contactar amb aquest bateria, fins que es va descobrir que simplement no existia.

"Stayin 'Alive" es convertiria en un himne de la música disco, en part, per ser la cançó principal d'una de les pel•lícules mes recordades de tots els temps. Per aquesta raó, l'èxit del single va ser monumental, arribant al cim dels charts a Estats Units, Canadà, Itàlia, Espanya i Austràlia.

Però aquesta cançó no només està lligada a la música disco i al cinema, ja que també té un antecedent lligat a la medicina, especialment sobre les compresions toràssiques. Després d'un estudi realitzat l'any 2008 pel Dr. David Matlock de la Universitat de Illinois es va arribar a la conclusió que els participants que van ser instruïts a fer compressions toràciques mentre escoltaven aquesta cançó, es mantenien a prop del ritme ideal de 100 compressions per minut. Però l'estudi no es va quedar només aquí, ja que aquests pacients també van ser capaços de reproduir la mateixa freqüència després de diverses setmanes. Segons el doctor Matlock, quan el pacient segueix el ritme d'aquesta música s'aconsegueixen al voltant de 103 compressions per minut, valor que es troba dins de la franja més que acceptable i recomanat per les guies més internacionals de reanimació cardiopulmonar. Ja ho veieu, qui diu que la música disco no podia salvar vides?

Tal dia com avui de 1969 va tenir lloc el primer vol comercial del Concorde. També recordem els naixements de Lawrence Payton (Four Tops), Lou Reed, Tony Meehan (The Shadows), Rory Gallagher, Caren Carpenter (The Carpenters) John Bon Jovi, Chris Martin (Coldplay), la mort de Serge Gainsbourg i l'adquisició per part de la biblioteca Pública de Nova York de l'arxiu de Lou Reed.