Qui ens hauria de dir que algún dia tots acabaríem ballant en postura hieràtica com els egipcis gràcies al "Walk Like an Egyptian", una cançó de la banda femenina The Bangles publicada el 1986 en el seu disc Different Light.

En un ferry és on hem de buscar els orígens d’aquest autèntic himne dels 80. Per estrany que pugui sonar és enmig del mar on la compositora Liam Sternberg va trobar la inspiració després de veure a unes persones intentant equilibrar-se barroerament sobre la coberta de l’embarcació. La postura que adoptaven li van recordar la postura que tenien els antics egipcis en els seus dibuixos.

Al principi Sternberg va oferir aquesta cançó a la cantant i coreògrafa Toni Basil perquè la cantés en el seu disc que estava gravant aleshores però la intèrpret de "Micky" va rebutjar aquesta cançó. Després la va presentar a David Kahne, qui estava treballant com a productor del disc de The Bangles i en l'escoltar-la va decidir que el grup femení la gravés. Aquest productor va escoltar cadascuna de les integrants cantar el tema i va decidir que cadascuna cantés una estrofa. Així és com Susanna Hoffs, Vicki Peterson i Michael Steele canten el tema de manera conjunta.

Tanmateix, en aquell moment, The Blanges veien aquesta cançó com un afegitó més del disc. Mai van imaginar que seria el seu primer número u. Estaven molt contentes amb el que havien aconseguit amb "Manic Monday", un tema que no va ser originalment compost per a elles, Prince l’havia escrita per "Apollonia 6", un trio femení de la ciutat de Minneapolis, qui per raons personals no la van gravar , fins i tot no van trigar a dissoldre l'agrupació. Així que l'autor de "Purple Rain" va conèixer a la banda de les quatre noies de la Costa Oest dels Estats Units i els va oferir la cançó que els va permetre fregar per primera vegada al capdamunt de la cartellera.

Però tornant al tema que ens ocupa, aquesta senzilla cançó que tenia un toc més distès, que s'allunyava de la base musical de The Bangles va ser el seu gran èxit. "Walk Like an Egyptian" va ser llançat com el tercer single per promocionar el disc Different Light. El single va debutar en el Billboard Hot 100 al setembre de 1986. La cançó va aconseguir el lloc número tres en el UK Singles Chart al novembre de 1986 i va aconseguir el número u als EUA el 20 de desembre, mantenint-se en la part superior de la llista Hot 100 fins a gener de 1987. La cançó va sonar amb totes les forces en les ràdios comercials, i el divertit videoclip era transmès per la cadena MTV.

La cançó també va ser l'últim single de Las Bangles en arribar a cobrir el Top 40 que no va ser escrit per cap de les integrants de la banda. Recordem que la majoria de les cançons de la banda eren co-escrits per Susanna Hoffs i Debbie Peterson.

“Walk like an egyptian” va ser una de les víctimes de la censura americana després dels atemptats de l’11-S als EUA. Dies després de l'atemptat, Clear Channel Communications va enviar un comunicat a més de 1200 ràdios a nivell nacional amb una llista de cançons que tenien una, segons ells, «lletra qüestionable». En el seu cas, presumiblement a causa de la seva referència a Egipte.

Tal dia com avui de 1991 es donava per acabada la coneguda com a "Guerra del Golf". També recordem els naixements de Joe South, Brian Jones (Rolling Stones), Cindy Wilson (The B-52's), la separació de Wham! i les morts de David Byron (Uriah Heep) i Mike Smith (Dve Clark Five)

Escollir una sola cançó dels Beatles és una tasca titànica. Estem parlant d’una de les bandes més famoses de la història, i els seus èxits es compten per desenes. Tanmateix, "Hey Jude" amaga al darrere una tendra història d’afecte que mereix ser explicada.

“Hey Jude” va ser editada el 26 d'agost de 1968 a Estats Units i el 30 al Regne Unit. Va ser el primer single (acompanyat de "Revolution") que va llançar el grup en el segell discogràfic Apple. La cadència balancejant de la cançó li va servir a Paul McCartney per consolar a Julian Lennon, el fill de John quan aquest es va divorciar de la seva primera esposa Cynthia Powell.

Julian Lennon i Paul passaven moltes hores junts. De fet més que amb el seu propi pare, la qual cosa els va crear una estreta amistat. Segons el petit Lennon, “tenia més fotos seves de petit jugant amb Paul que amb el meu pare”. És per aquest motiu que quan McCartney es va assabentar de la separació del seu company de grup i l'angoixa que això li va suposar al petit Julian (d’aleshores cinc anys), va pensar en una cançó mentre estava conduint el seu cotxe precisament de camí a casa d’ells. En aquell moment, va començar a cantar: Hey Jules, no ho espatllis, agafa una cançó trista i millora-la... Tenia un missatge optimista i esperançador per al petit. Portava prop d'una hora conduint, va apagar la ràdio i va intentar compondre una melodia. Fou així de senzilla la manera com aquest tema va sorgir de la seva ment.

Però malgrat que el punt de partida va ser aquest, no va ser fins el 1987 quan McCartney va poder parlar sobre la història de “Hey Jude” amb el seu protagonista: Julian Lennon que aleshores ja tenia 24 anys. El Beatle li va explicar que havia estat pensant sobre la seva situació tots aquells anys, sobre el que va haver de passar.

Més tard, quan ja estava als estudis de gravació, el nom de Jules seria canviat per Jude, no per cap motiu personal sino simplement pel seu ritme i sonoritat; enganxava millor amb el ritme de la composició. Curiosament, quan McCartney li va mostrar el tema a John Lennon, aquest va pensar que estava dedicat a ell i Yoko Ono, amb qui estava començant la seva relació. “Hey Jude” no només va comptar amb el beneplàcit de John Lennon, sinó que es va fer amb el suport de tots els membres del grup, que van començar a gravar-la el 29 de juliol de 1968 primer als estudis Abbey Road de Londres i després als Trident Studios per motius tècnics.

La banda de Liverpool va gravar 25 vegades durant dues nits “Hey Jude” abans del seu llançament, a manera d'assaig. De fet, una d'aquestes proves és la que es va publicar al disc Anthology 3. Es tracta d’una versió amb una introducció de Lennon i McCartney. L'orquestra que va participar en l'enregistrament estava composta per 36 peces: 10 violins, 3 violes, 3 violoncels, 2 contrabaixos, 2 flautes, 2 clarinets, 1 clarinet baix, 1 fagot, 1 contrafagot, 4 trompetes, 2 trompes, 4 trombons i percussió. Durant l'enregistrament, la banda britànica va demanar a l'orquestra que aplaudís i cantés també la tornada, encara que un dels components va contestar que no donaria "copets" ni cantaria "la punyetera cançó de Paul McCartney". Finalment, ho van fer a canvi de cobrar el doble i es pot escoltar al final de la cançó. I si voleu més curiositats, en el minut 2:58 es va colar per error el so de McCartney dient "maleït sigui", i van decidir deixar-ho perquè no quedava malament.

?

Els seus set minuts i onze segons de durada, no va impedir que la balada entrés en el Top 10 de les llistes britàniques i nord-americanes de senzills. A més, és la cançó dels Beatles que més temps s’ha mantingut com a número u als Estats Units; un total de nou setmanes. En l'actualitat, Hey Jude ha venut prop de vuit milions de còpies, convertint-se al seu torn en tot un himne al Regne Unit. De fet, aficions d'equips de futbol com el Cardiff City, han utilitzat el seu melodia per compondre diversos càntics. També va ser la balada que va clausurar la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Londres en 2012, on milers de persones van acompanyar a Paul McCartney amb el seu "na-na-na-na".

Per cert, les notes dels arranjaments musicals van ser subhastades el 1996 i va ser el mateix Julian Lennon qui va pagar per elles 25 mil lliures (més de 27.500 euros).

Tal dia coma vui de 1641 mor suposadament enverinat Pau Claris. També recordem els naixements de Dexter Gordon, Garry Christian (The Christians), Sole Giménez (Presuntos Implicados), la publicació del primer single de Pink Floyd 'Arnold Layne' i la mort de Richard Street (Temptations).

Teresa Riera ens parla de les estrenes de la setmana encapçalades per "El hombre invisible", "Gentlemen" o "Cuestión de justicia".

Als 80 es va posar de moda la “world music”, els ritmes ancestrals sobretot de cultures africanes van col•locar-se a primera línia gràcies en part a artistes com per exemple Peter Gabriel, Paul Simon o el cas que ens ocupa avui: Toto i el seu tema titulat "Àfrica".

Hi ha diferents versions sobre el per què aquesta banda es diu Toto. Des que Jeff Porcaro va suggerir el nom basant-se en el gos de la pel•lícula El Mag d'Oz, altres mes rebuscats van donar la versió que Toto és una tribu localitzada a la falda de l'Himàlaia de la qual només queden pocs supervivents i fins i tot estan per desaparèixer; o que és el segon nom del cantant "Robert Toteaux Kimball", i milers de etc. Tot i que la versió definitiva sembla sentenciar que van escollir Toto en un clar gest de complicitat a la variada música que fan (jazz, rock, pop), ja que, en espanyol el significat és "tot". El que si ens queda clar és que al guitarrista Steve Lukather (considerat per molts un dels millors del món) sempre va odiar el nom de la seva banda i va esmentar que no és fàcil estar 30 anys en una banda i odiar la paraula Toto.

La cançó escrita pel teclista David Paich i el bateria Jeff Porcaro, es va incloure en el seu disc Toto IV de 1982 i va aconseguir el número u en el Billboard Hot 100 al febrer de 1983. Tot va començar amb el teclista improvisant al seu piano mentre el bateria Jeff s’imaginava a un noi blanc intentant escriure una cançó sobre el continent africà sense haver-hi estat mai. Jeff Porcaro es trobava a la Fira Mundial de Nova York i va aprofitar per visitar el pavelló d'Àfrica amb la seva família. En aquell pavelló hi havia aborígens tocant les percussions, uns ritmes que van calar en Porcaro, que va quedat enlluernat pel ritme d’aquella gent.

Impregnat d’aquells ritmes tribals, Porcaro es va dirigir a l’estudi i va crear una partitura per a un bombo, tambor i els platerets al costat de Lenny Castro que interpretava un ritme amb una conga. Mirant-se l'un a l'altre van començar a improvisar aquell ritme i a jugar amb ell. Va ser la part rítmica precisament la que va donar més mal de caps a la banda, especialment per la dificultat alhora de muntar les diferents pistes que configuraven el tema. En acabar la part rítmica, van improvitzar una línia de baix que va ajudar a establir el tempo per al tema. No satisfets amb el resultat, Lenny i Porcaro es van dirigir de nou a la sala de gravació amb congues, bongos, esquellots i demés percussions i van començar novament a practicar aquell ritme que havien creat.

La cançó tracta sobre una dona que vola al continent africà, on l'espera un solitari missioner. El seu autor la descriu com una cançó d'amor sobre una Àfrica idealitzada, basada en la forma en què sempre la va imaginar. Els detalls dels paisatges van provenir del que els seus autors havien llegit al National Geographic. En realitat, van passar diversos anys fins que la banda per fi va poder tocar a l'Àfrica, a Ciutat del Cap i Johannesburg el 1990. La gent, naturalment, els preguntaven si havien estat en el continent. El vocalista admetia que no, i se sorprenien per la bellesa i exactitud amb la qual Paich havia descrit la regió en aquesta cançó. Era un tema que, a parer dels seus propis compositors, "no sonava a Toto. De fet, el propi David Paich va dir en el seu moment que aquest tema be podria haver estat el començament d'un projecte en solitari que tenia planejat al marge de la banda.

Lluny de ser només un èxit comercial per al grup, "Africa" s'ha convertit en tota una fita de la cultura popular. Ha reviscut una i altra vegada en diferents formes, a través de diferents mitjans.

Fa poc, per exemple, va guanyar força notorietat el cover que Weezer va gravar i va incorporar per als seus propis concerts. Altres artistes, com els rapers-hip hopers Xzibit, Ja Rule i Nas, han fet samplejos del tema en les seves pròpies cançons.

Amb el disc novament venien 2 milions de còpies. Al 25è lliurament dels Grammys al febrer d'aquell any Toto va guanyar 6 Grammys. Posteriorment van treure un altre senzill amb la balada "I Will not Hold You Back" que també va ser un èxit en les llistes musicals.

Tal dia com avui de 1991 el programador Tim Berners-Lee presenta la World Wide Web (WWW). També recordem els naixements de Fats Domino, Johnny Cash, Sandy Shaw i la mort de Buddy Milers (Band of Gypsys).

L'any 1969, Neil Armstrong va tenir l'honor de ser el primer home a trepitjar la lluna, els Beatles feien el seu últim concert a la teulada de Apple, els Rolling Stones perdien al seu fundador, Brian Jones, al fons d'una piscina i Led Zeppelin debutava amb el seu àlbum homònim. Aquell any, Bryan Adams només era un noiet de nou anys, però el seu estiu del 69 seria recordat a tot el món.

El 1984, Bryan Adams, amb 24 anys ja, es trobava reunit amb Jim Vallance, bateria de la banda Prism, un grup de Vancouver. L'aliança forjada entre aquests dos músics havia donat com a f fruits els tres primers àlbums d'Adams. Doncs va ser el gener de 1984, quan els dos estaven reunits en un soterrani component una cançó sobre l'estiu, amb el títol provisional 'Best days of my life' ja que aquest vers es repetia diverses vegades durant la lletra, però, els compositors van decidir substituir aquest títol per un altre basat en unes paraules que només es esmentaven un cop: 'Summer of' 69 '.

A través de 'Summer of' 69 ', Bryan Adams i Jim Vallance reflexionaven sobre la nostàlgia, l'adolescència i el primer amor. Malgrat que Bryan Adams només tenia nou anys aquell estiu, qui sí que va poder gaudir-lo plenament va ser Vallance, que en aquells dies en tenia 17. La lletra no es pot considerar autobiogràfica, tot i que sí conté referències reals relacionades amb els dos compositors. Mentre que el protagonista del tema va comprar la seva primera guitarra autèntica el 1969 a una botiga barata, Bryan la va comprar en una botiga de segona ma el 1972, als 12 anys. El text esmenta uns dits que sagnen per les cordes fent referència a lo brutals que poden ser les cordes en els dits dels aprenents quan comencen amb aquest instrument.

Els personatges als quals fa referència la lletra estaven basats en persones reals. Vallance va proposar que s’anomenessin Woody i Gordy, com els seus companys de la banda de l'escola, però Adams va preferir que fossin Jimmy i Jody, cosa que el seu company va acceptar. 'Jimmy' era una referència als seus primers bateries, mentre que 'Jody' era el tècnic de so de Bryan, Jody Perpik, que es va casar mentre componien aquesta cançó.

Altres cançons van influir en l'escriptura de diversos versos. Un d’ells que diu textualment: "Vaig aconseguir la meva primera sis cordes real" provenia literalment del tema 'Juke box hero' de Foreigner. "Dempeus, al porxo de la teva mare, em vas dir que m’esperaries per sempre", era una variació de la col•lecció d'imatges de Mary ballant al porxo que Bruce Springsteen suggeria a la cançó 'Thunder road' de 1975. També els Beatles van tenir alguna cosa a veure ja que la cançó diu: “Quan vas prendre la meva mà sabia que era ara o mai",una picada d'ullet a 'I want to hold your hand '.

'Summer of' 69 'va generar un debat al voltant de la possible temàtica sexual del tema. Mentre que per a Jim no hi ha cap dubte i tracta sobre l'estiu d'aquell any 1969, per Bryan, el significat és diferent. Segons ell la cançó tractava sobre fer l'amor a l'estiu. Tot i que el títol pogués induir a pensar que es parlava de l'any, en realitat, segons el canadenc, fa referència a la posició sexual coneguda com el 69. De fet, cap al final de la cançó diu exactament “La meva noia i jo estem en un 69”.

El tema es va incloure en el quart àlbum de Bryan Adams, "Reckless", publicat el 1984. Aquesta cançó va servir com un dels senzills d’aquest treball. Gràcies a "Reckless", el cantant canadenc va aconseguir que tots els singles entressin al Top 15 de la llista d’èxits nord-americana, cosa que només havia passat amb els àlbums "Thriller", de Michael Jackson, i "Born in the U.S.A." de Bruce Springsteen.

Per descomptat, Adams i Vallance van aconseguir que l'àlbum obtingués la repercussió que la carrera de Bryan Adams necessitava, i 'Summer of' 69 'va tenir-hi part de culpa. Segons els seus compositors, a 'Summer of' 69 ' Bryan i Vallance van donar el millor d’ells mateixos. No havien tingut cap èxit real encara. Això vindria quan 'Reckless' va aconseguir el número u en les llistes i va vendre dotze milions de còpies, però succeiria al cap d’un any.

Un dia com el d’avui de 1836 Samuel Colt patentava als Estats Units el revòlver. També recordem els naixements de George Harrison (The Beatles),Doug Yule (The Velvet Underground) i les morts de l'ex parella de Bob Dylan: Susan "Suze" Rotolo, el guitarrista i cantant de blues Louisiana Red, Paco de Lucía, Chris Rainbow (Alan Parsons Project) i Mark Hollis (Talk Talk).

Aquesta d’avui és la història de dos germans que no se suportaven, que es portaven “a matar”, però que tot i això van aconseguir que la seva banda, els Oasis es consolidés com a banda referent del moviment britpop dels 90; i ho van fer, sobretot gràcies al seu tema insígnia: Wonderwall.

"Wonderwall" va formar part del disc "[What’s the Story] Morning Glory", de 1995. Els germans Gallagher van aconseguir el cim amb aquesta cançó que es va convertir posteriorment en un clàssic dels 90. Era l'època en què tot i haver tingut ja diverses topades, encara tenien una relativa bona relació. La seva història inclou un romanç, reggae i fins-hi-tot la figura de George Harrison. Parlant del Beatle, Noel, compositor i guitarrista de la banda, sempre s’havia declarat fan d’ells i una font d'inspiració. "Per a mi, The Beatles són el principi i final de tot. On tot comença i acaba".

La cançó va ser gravada a Gal•les en els Rockfield Studios al costat dels altres 12 temes que conformen el segon àlbum del grup. A l'estudi de gravació va ser una bateria acústica i una línia de baix escrita pel mateix Noel Gallagher el principi d'aquesta creació. Noel li va dir a Liam, que si bé era el vocalista, hauria de triar si volia ser la veu principal a "Wonderwall" o a "Do not look back an anger". Liam va escollir a contracor la primera. Quan Liam va sentir-la va dir-li al seu germà que no volia cantar allò perquè era reggae. Noel va insistir que no era un tema reggae, que quan l'acabés seria bateria, baix i guitarra. Fidel al seu estil, el menor dels Gallagher va sortir de la seva habitació renegant.

Tornant a l’estudi de gravació, i a tall de curiositat, cal dir que el característic so de violoncel que sentim a la cançó, no és un violoncel sinó un Mellotron, un teclat dels anys 60 que reproduïa sons d'orquestra. De fet va ser fruït de la casualitat, els germans Gallagher li estaven mostrant a Paul Arthur (guitarrista de la banda) on eren les notes que havia de tocar i van utilitzar aquest teclat per mostrar-les-hi. Els va agradar tant com sonava que van decidir afegir-les per a la cançó.

La lletra de Wonderwall parla de Noel i la seva llavors parella, Meg Matthews que es trobava sense feina i, per més inri, sense sort a la vida. La lletra insistia en el mantra: “ Anima't i tracta de lluitar". No obstant això, posteriorment va dir en una entrevista que el tema tractava d'un amic imaginari que vindrà a salvar-lo. Els Oasis mai es van caracteritzar per la seva seriositat Si bé el 1996 el músic havia afirmat que la va escriure pensant en la seva parella de llavors, el 2002 Noel va desmentir això a la BBC assegurant que el "van treure de context". En fi, que cadascú la interpreti com li plagui.

Durant molt temps aquesta cançó no es va dir 'Wonderwall', es deia alguna cosa així com 'Wishing Stone'. Però aquí va ser on va aparèixer la figura de l’ex-Beatle George Harrison, que havia publicat el 1968 un LP titulat “Wonderwall Music” i que era la banda sonora d’un film titulat Wonderwall. No sabem perquè finalment va copiar el nom, però segons ell, sonava bé i amb això en va tenir més que suficient.

La cançó es va mantenir en el Top 100 per 84 setmanes en els rànquings del Regne Unit. "Encara no puc creure la quantitat de discos que va vendre. Va ser increïble. Em vaig fer milionari quatre vegades en una setmana ", va dir Noel. Si bé és una de les cançons més estimades pels fanàtics i no tan fanàtics d'Oasis, amb el pas el temps aquesta es va guanyar l’odi de Liam. El cantant va afirmar a la MTV britànica que "No la podia suportar, i que cada vegada que l'havia de cantar es volia penjar”. Però segur que tanta “tirria” no li té, perquè Liam inclou una versió acústica de "Wonderwall" en les seves gires en solitari.