Som-hi doncs

Tal dia com avui de 1909 a brighton, es presenta per primera vegada en públic el cinema en color. També recordem els naixements de Lichel Legrand, Pablo Milanés i Plastic Bertand, la dissolució de The Byrds, l'edició de "Physical graffiti" de Led Zeppelin, el casament de Kurt Cobain i Courtney Love i l'edició de l'àlbum "Roll On" de JJ Cale.

Quantes vegades no hem sentit “All Along the Watchtower” de Jimy Hendrix acompanyant les imatges de línies de soldats caminant a través de les selves vietnamites durant el conflicte entre aquest país i els EUA? Jimmy Hendrix va fer el seu salt a la fama durant les protestes contra la guerra, i la seva música sempre s’ha associat a aquesta etapa de rebeldia dels 60. Avui us expliquem què s’amaga darrera aquesta cançó.

Ens trobem, de nou, davant d’un cas d’una cançó que no és original de l’artista que la va popularitzar. “All Along the Watchtower” formava part de l’LP “John Wesley Harding” d’un altre cantant americà “rebel”, Bob Dylan. Entre les grans cançons que es troben en aquest LP hi havia “All along the watchtower” que tan sols comptava amb la guitarra de Dylan, un baix i una bateria.

El 21 de gener de 1968, el mànager de Dylan l’hi havia passat aquest tema al publicista Michael Goldstein i ell, al seu temps, li va passar a Hendrix. Jimi, després d’escoltar el dic es va enamorar d'aquesta cançó. La primera audició va ser grupal. Tots van quedar aclaparats: Dylan, amb un llenguatge críptic i impressionista on resulta evident la influència de la retòrica bíblica, narrava un conte on apareixien personatges d'un altre temps. La imatgeria de la seva etapa elèctrica, que l'havia convertit en el Picasso del rock, havia desaparegut.

Menys de dos mesos després que Dylan el gravés, Hendrix estava als Olympic Studios de Londres gravant la seva pròpia versió. Quan el 25 d'octubre de 1968 va aparèixer al mercat el disc “Electric Ladyland” de Hendrix, “All Along The Watchtower” va deixar de ser tota de Dylan i va passar a ser bastant més de Jimmy Hendrix. Hendrix va gravar a Londres una primera versió de la cançó que no va acabar de convèncer-lo. Després, a Nova York, es va ficar en els estudis Record Plant per modificar-la, passant de la versió original de quatre pistes a una de setze.

Pel que fa a l’enregistrament, no hi va haver un assaig real. Jimi tocaba una guitarra acústica de sis cordes, mentre que Dave Mason dels Traffic en tocava una altra de 12. Mitch Mitchell era a la bateria, així que Jimi estava eufòric. Era una simple cançó de tres acords amb un munt de frases brillants amb la potència d'Hendrix i el so de la banda, que era or pur. Hendrix no només va tocar la guitarra, també va tocar el baix en l'enregistrament, ja que el baixista Noel Redding s'havia cansat de les sessions. En la gravació, a Hendrix el va acompanyar a la bateria Brian Jones, fundador de The Rolling Stones, i que moriria un any més tard en un accident casolà.

El mateix Dylan, després d'escoltar la versió de Hendrix, va comentar: «Em va aclaparar de debò. Té tant talent que pot sondejar dins de qualsevol cançó i desenvolupar-la amb vitalitat. Ell troba coses on ningú més se li hagués ocorregut cercar. Em prendré la llibertat d'interpretar aquesta cançó a partir de la seva versió, i així ho seguiré fent». De fet, quan Dylan va decidir tocar-la per primera vegada en directe, a Chicago, dins de la seva gira de retorn de principis dels setanta, no va replicar la seva versió inicial, sinó que va adoptar -per sempre- la lectura de Hendrix.

?

Anys més tard, Dylan va comentar que, més que una versió, la de Hendrix era «la seva» cançó perquè ningú més podria executar-la com ell. I caram si s’ho va prendre al peu de la lletra això: És la cançó que Dylan ha tocat més vegades en directe. A finals de 2003, Dylan l'havia cantat més de 1.400 vegades i a més a més ha llançat quatre versions diferents en directe en els àlbums: "Before the Flood", "Bob Dylan at Budokan", "Dylan & The Dead" i "MTV Unplugged".

La versió de Hendrix, publicada sis mesos després de l'enregistrament original de Dylan, va arribar al Top 20 i està classificada en el lloc nº 47 en la llista de les "500 millors cançons de la història" de la revista Rolling Stone. Podríem dir que és el típic cas en el que “L’alumne acaba superant al mestre”.

Tal dia coma dui de 1965 era assassinat el líder afroamericà Malcolm X. També recordem els naixements de Nina Simone, Jerry Harrison (Talking Heads), José Maria Cano (Mecano), el número 1 de Elvis Presley "Heartbreak Hotel" i les morts de Magic Slmi i Cleotha Staples (The Staples Singers)

Teresa Riera ens parla de les estrenes de la setmana encapçalades per "La llamada de lo salvaje", "Manhattan sin salida", "Queen & Slim" o "El plan".

'Friday I'm in Love' és la 26ena cançó de The Cure, la banda de rock britànica formada el 1976. És una de les cançons de The Cure més conegudes de tots els temps, que va arribar al número 18 del Billboard Hot 100 als Estats Units i al número 6 del chart de senzills a Anglaterra. El senzill pertany a l'àlbum Wish i va ser publicat el 29 de maig de 1992.

La cançó es va convertir en tot un èxit però tot i això, en una ocasió, el vocalista de la banda Robert Smith va declarar a Musikexpress que a la gent que li agradava " Friday I'm In Love "no eren realment fanàtics de The Cure. Es queixava que no eren els que comprarien un disc de la banda. La cançó s'estava convertint en un èxit pop i va ser un fet que els va començar a molestar molt tant a ells com a la seva veritable audiència.

La història d’aquesta cançó es remunta a un divendres qualsevol, quan Smith estava manejant a casa seva amb la intenció d’agafar-se el cap de setmana lliure. Va ser aleshores quan va començar a pensar en la tornada de la cançó. Estava a 20 minuts de l'estudi, així que va dirigir-se cap allà i quan va arribar tots els membres de la banda encara hi eren.

Richard Branson, propietari i fundador de Virgin Group, havia instal•lat un estudi de gravació bastant avantguardista per a artistes d'aquella època a la seva mansió situada a Oxford, als afores de Londres. Per allà hi havia passat artistes de la talla de Van Morrison, Queen o Gene Simmons, entre d'altres. En paraules de Robert Smith, aquell espai que van triar per gravar una de les seves cançons més recordades, "No era el millor estudi, però tenia el millor ambient. Van començar a gravar-la aquell mateix divendres a la nit, així que des d'aquell dia en endavant la cançó es titulava simplement 'Friday' (divendres en anglès).

Quan Robert Smith va començar a elaborar la lletra, se li va ocórrer fer una cançó sobre els sentiments que tenim les persones quan som a l'escola o en una feina que no ens agrada. Aquest sentiment que ens sobrevé els divendres a la tarda quan arriba el cap de setmana i que tots esperem. Temps després, el propi cantant admetria que 'Friday, I'm in Love' és una simple cançó de pop sense més pretensions.

La cançó havia estat gravada en un temps més lent que la versió en la que va ser llançada; això va passar per un error en el procés de masteritzat que va fer que la cinta fos reproduïda a una velocitat una mica més ràpida. Pel que sembla, Smith estava jugant amb el potenciador de velocitat i es va oblidar d’apagar-lo.

Robert Smith estava diagnosticat de paranoia. Però l'exacerbació d'aquest problema es va manifestar quan va escriure ‘Friday I'm in Love’. Pel que sembla, no parava de donar voltes a la idea que una lletra tan superficial i facilista com aquella no hagués estat presa per algú anteriorment per crear un hit com aquell. Les seves paraules ho deien tot: "Dec haver plagiat aquestes paraules d’algun lloc, no puc haver arribat a això per mi mateix". Robert Smith va admetre que fer cançons tontes de pop, li resulta molt més difícil que qualsevol altra. El cantant diu que es va sotmetre a centenars de fulls de paper per poder obtenir les paraules d'aquesta cançó.

?

"Friday I'm In Love" va ser nominada per a un premi Grammy i va guanyar el premi al millor vídeo musical de MTV. El videoclip, els intèrprets anaven caracteritzats de treballs icònics, aquests que tan ens aburreixen i als quals es refereix la lletra. El vídeo realitzat era en sí un homenatge al cinema mut. Els telons vintage de fons que hi veiem són part d'aquest viatge per les arts visuals escèniques com el teatre i les expressions mudes.

Malgrat ser l’antitesi de tot el que ha representat The Cure al llarg de la seva carrera, el cert és que la resta de mortals (encara que sigui en contra dels desitjos de Robert Smith i companyia) agraïm una cançó que ens desperti l’alegria de viure dels divendres. Potser és una cançó “tonta”, “ximple” o “facilona”, però quan la sentim, és inevitable posar-se a saltar com feien ells al videoclip.

Tal dia com avui de 1986 la URSS llança a l'espai l'estació espacial MIR". També recordem els naixements de John Geils, ian Brown (Stone Roses), Kurt Cobain (Nirvana) i la publiació de "Ti fai del male" d'Adriano Celentano.

La Claudia Navarro ens descobreix una de les bandes més curioses, Gorillaz.

El 12 d'abril de 1954 Bill Halley i els seus “Estels” gravaven la cançó "Rock around the clock". Amb el pas el temps aquesta cançó es convertiria en un himne per a la joventut i en el primer èxit mundial del rock and roll.

William John Clifton Haley va néixer a Detroit el 1925 i el 1952 va formar "Bill Halley & The Comets" juntament amb Johnny Grande al piano i acordió, Billy Williamson a la guitarra i Marshall Lytle al baix. Poc després, Haley va contractar el seu primer bateria, Charlie Higler, aviat reemplaçat per Dick Boccelli.

"Rock around the clock" el tema que el marcaria per sempre més va ser escrita el 1952 per Max C. Freedman i James I. Myers. El primer enregistrament del tema, però, va anar a càrrec del grup "Sonny Dae and His Knights", però no va tenir èxit. Però enlloc de llançar-la a les escombraries, els seus creadors van decidir donar-li una segona oportunitat i la van oferirà a Bill Haley, que la tornarien a enregistrar el 12 d'abril de 1954, en la primera sessió per a la seva nova discogràfica Decca Records.

S’ha de dir que la gravació va ser un desastre. Haley i els seus “estels” van arribar a l'estudi dues hores tard. Van assajar durant una hora Thirteen women (L’altra cançó que la discogràfica els havia obligat a enregistrara a canvi de gravar Rock around he clock), i la van haver de gravar sis vegades, perquè el resultat no agradava als productors. L'estudi estava reservat fins a les 5 de la tarda i van començar amb Rock around the clock a les 4 i 20. La cançó era tan curta que, per allargar-la fins als dos minuts li van demanar al guitarrista, Danny Cedrone, que afegís un solo. Com que no tenia temps per inventar-se res va copiar el de 15 segons d'una altra cançó de Haley, Rock The joint.

La primera presa la van tocar amb tanta urgència que la veu de Haley amb prou feines es podia apreciar. Per solucionar-ho, van decidir gravar-la per segona vegada, però en aquesta ocasió només el micròfon de Haley estaria encès. Els productors van sincronitzar les dues preses i, un mes després, Rock around the clock va aparèixer en un senzill com a cara B de Thirteen women. Ser la cara b era gairebé pitjor que no ser publicat. Els senzills es venien per la cançó de la primera cara. Aquesta era l'estrella. A l'altra banda hi cabia qualsevol cosa. I generalment s’hi ficaven els sobrants, peces de les que ningú esperava res. Una vegada més, l’èxit inicial tampoc va ser per tirar coets.

Va ser gràcies a un film titulat Blackboard Jungle aquí estrenada com a "Llavor de Maldat" estrenada el 1955 que la cançó es va enlairar com un coet. Aquest film, que tractava sobre la rebel•lia de la joventut dels anys 50 necessitava d’una cançó que representés aquesta rebel•lia, i va escollir "Rock around the clock", després de sentir tots els discos que tenia el fill adolescent del protagonista del film, Glenn Ford (sí aquell que va rebre la famosa bufetada de Rita Hayworth a Gilda).

A partir d’aleshores, tot va anar com “oli en un llum”. Va ser tal l’èxit, que quan els joves entraven al cinema i començava la cançó, es posaven a ballar als passadissos. En diversos cinemes fins-hi-tot alguns joves van arrencar les butaques per ballar. En altres la cosa va arribar més enllà i els joves es colpejaven entre ells, donant inici a la teoria de que el Rock and Roll incitava a la violència, per la qual cosa en alguns estats es va prohibir la pel•lícula.

El 9 de juliol de 1955 "Rock around the Clock" es va convertir en la primera cançó de rock and roll en arribar al primer lloc del rànquing Billboard, estant-s’hi 8 setmanes seguides i convertint a Bill Haley en el músic de rock and roll més famós del món, fins a l'arribada d'altres cantants més joves i rebels, com Elvis Presley i Little Richard.

“Rock Around the Clock" sempre estarà lligada al cinema, i és que aquest tema va viure una segona joventut gràcies de nou al setè art; el 1974tornaria als primers llocs als Estats Units a causa de la seva aparició al film "American Graffiti", una de les primeres pel•lícules de George Lucas.

"Rock around the clock" va arribar a vendre 25 milions de còpies segons el "Llibre Guinness dels Rècords" i és considerada per la revista Rolling Stone com la número 158 en la seva llista de les 500 millors cançons de tots els temps. La magnitud real d'aquesta cançó es podria apreciar anys després, el 1981, quan el propi John Lennon va declarar en una entrevista per a la revista Playboy que "No tenia idea que la música podia ser una forma de vida fins que el rock and roll el va colpejar". L'entrevistador li va preguntar: ¿Recordes que va ser específicament el que et va colpejar? "I Lennon va respondre:" Va ser Rock Around the Clock ".

Tal dia com avui de 1945 desembarcaven 30.000 americans a les platges d'Iwo Jima. També recordem la patent del fonògraf de Thomas A. Edison, el naixement d'Smokey Robinson, la gravació de "The Sound of Silence" de Simon & Garfunkel, el judici per plagi de George Harrison i les morts de Bon Scott (AC/DC) i Charles Trenet.

Es diu que "Non, je ne regrette rien" va ser la cançó que va treure a Edith Piaf del seu retir, i al mateix temps, el tema que va resumir la seva convulsa vida. L'artista francesa va decidir allunyar-se dels escenaris als 44 anys, esgotada pels vicis, una ruptura amorosa i decebuda de la fama. Dos joves compositors van recórrer a ella per proposar-li algunes cançons, al que ell va respondre: "N’escoltaré només una".

"No, no em penedeixo de res", diuen els versos en francès interpretats per la cantant Edith Piaf a una de les seves cançons més famoses al costat de "La vie en rose". El tema que data de 1956, va ser escrit per Michel Vaucaire i compost per Charles Dumont, i va arribar a les mans de Piaf per la persistència dels -llavors- joves compositors que van buscar a la prodigiosa veu francesa que als seus 44 anys havia decidit retirar-se.

Charles Dumont es va asseure en el seu piano i va començar a crear una melodia que buscava expressar la profunda ràbia i depressió que sentia. Recentment havia signat el contracte per a un pis nou, però no tenia diners per comprar mobles o menjar que donessin una vida digna a la seva dona i als seus dos fills.

Amb aquesta melodia, encara sense nom, s’hi va unir Michel Vaucaire perquè li donés una lletra, i amb ella, va canviar completament el sentit de la composició. "Non, je ne regrette rien" es va convertir en un himne d'alegria i optimisme que celebra l'amor.

Però tornem enrere en el temps i en aquella habitació on s’hi trobava Edith Piaf. Va ser un 24 d'octubre de 1960 quan Vaucaire, va visitar a Edith Piaf. La residència -ubicada al Boulevard Lannes de París, a prop dels Bosc de Boulogne allotjava una cantant que no volia continuar. Els seus amors fallits, accidents i problemes amb les drogues i l'alcohol, la van portar a allunyar-se del món. De fet, quan van arribar a casa seva, l'assistent es va desfer en disculpes amb els compositors: Piaf havia cancel•lat la trobada.

L’enfado inicial de Dumont es va esvair de cop quan la veu de Piaf va sorgir des de fons de la casa. Havia canviat de parer sobtadament. Després d'una hora d'espera, Madame Piaf es va reunir amb els músics i amb to imperiós els va dir: "Escoltaré només una cançó. Només una". Tot seguit, el músic es va asseure al piano de la sala i va començar a interpretar la seva melodia, amb la mateixa fúria amb la que la va compondre bo i sabent que Piaf la rebutjaria de nou. Però pre sorpresa d’ell, després de sentir-la, Piaf li va dir: 'Toca-la de nou'.

No sabem si per ego, mala fe o per sorpresa, la cantant li va preguntar a Charles Dumont si "Realment l’havia escrita ell aquesta cançó". Quan ell va respondre que sí, Piaf li va dir: "Aquesta cançó conquistarà el món".

La dona de "La vida en rosa" va sortir del seu retir amb un tiquet daurat a les mans. Al novembre d'aquell any va interpretar "Non, je ne regrette rien" a la televisió francesa i, al mes següent, va celebrar el seu retorn amb una gala realitzada a l'Olympia Music Hall de París.

?

La cantant posteriorment li va dedicar un sentit missatge per la cançó que va escriure: "Per a tu Charles, per agrair-te la meravellosa cançó que em vas donar. Em vas permetre mantenir l'amor del públic i em vas donar, el 29 de desembre del 1960 -la nit del concert al Olympia- la millor nit de la meva carrera".

La legió estrangera francesa, que estava en guerra amb Algèria quan es va publicar el senzill, va prendre la cançó com a cant de resistència i esperança. Fins al dia d'avui s'entona "Non, je ne regrette rien" en les seves desfilades.

Pel que fa al seu compositor, Charles Dumont, la gent li preguntava si no es cansava d’aquesta cançó, o si s’havia arribat mai a sentir a l’ombra d’ella, perquè després de 50 anys, seguia sent la fita pel qual se’l coneixia. Però ell sempre contestava que no, que d’haver-ho considerat així, seria d’una gran ingratitud, perquè gràcies a ella, podia dir que havia ajudat a crear una cosa llegendària, una cosa màgica, una cosa que viurà per sempre.

La cançó va ser llançada com a senzill al gener de 1961 i va vendre més de 100 mil còpies en dos dies i més d'1 milió aquest any, però els números no fan justícia a aquest tema, va ser la cançó que va fer renéixer a la gran dama de la chanson francesa.