Som-hi doncs

Tal dia coma vui de 2004 l'empresa juguetera Mattel anuncia la ruptura amorosa entre Barbie i ken. També recordem els naeixements de Ray Manzarek (The Doors), Joaquin sabina, Michael McDonald, el debut de Leño als escenaris i les morts de Whitney Houston, Steve Strange (Visage) i Al Jarreau.

L'amor ho mou tot i si estimar és potència pura, ser estimat et dóna força i coratge per a ser invencible. D'això va 'My baby just cares for me' de Nina Simone: de ser estimat per sobre de totes les coses. ¿Hi ha alguna cosa al món que pugui fer-te sentir millor que aquesta persona a la que estimes només es preocupi per tu?

Nina Simone neix a Carolina del Nord el 1933. La seva intel•ligència i qualitats de superdotada les va demostrar quan va aprendre a tocar el piano amb quatre anys i va donar recitals amb deu. Va decidir emigrar al Nord, vivint entre Nova York i Filadèlfia, pensant que la discriminació racial desapareixeria però va seguir sent víctima d'ella a l'ésser rebutjada per ser concertista clàssica pel color de la seva pell. Descobreix el jazz i el blues quan ha d'acceptar ser pianista a Atlantic City, on el seu virtuosisme la farà editar el 1958 editi el seu primer disc.

'My baby just cares for me' és un estàndard de jazz compost Walter Donaldson amb lletra de Gus Kahn, escrit el 1930 per a la pel•lícula de la comèdia musical de 1928 Whoopee!, protagonitzada per Eddie Cantor, però és impossible disociarla de Nina Simone i és mundialment reconeguda com a peça pròpia de la cantant i pianista nord-americana. Normal: aquesta melodia a piano i aquesta veu aporten el caràcter que converteix aquest tema en una genialitat.

Simone va gravar-la el 1958 per el seu àlbum debut, Little Girl Blue, però incomprensiblement no va ser un dels hits que va llançar a Eunice Kathleen Waymon (que és com realment es deia) a la fama, i el tema es va mantenir en la penombra fins que es va reeditar el 1987, per a un anunci televisiu de Chanel No. 5 al Regne Unit. Va resultar que va fer fortuna, i la discogràfica Charly Records va decidir llançar-lo com single, per provar sort. Va sonar la flauta: a finals d'octubre d'aquell any es va situar en el lloc 5 de les llistes britàniques, i va arribar a l'èxit en molts altres països, inclòs Espanya. El tema es va tornar a fer famós, en part, gràcies al vídeo musical realitzat com claymation (animació en plastilina) produït per Aardman Animations i dirigit per Peter Lord, un tipus de Bristol, responsable també de la simpàtica sèrie Wallace & Grommit.

Doncs bé, ¿sap quant va cobrar en el seu dia Nina Simone, la cantant de la més famosa versió de la cançó, en concepte de drets d'autor? Tres mil dòlars. S'estima que, d'haver tingut un contracte just amb la seva discogràfica, n’hauria rebut més d'un milió.

Com no podia ser d'altra manera, 'My baby just cares for me' té un important elenc de VIPs musicals que l'han versionat imprimint la seva empremta. En la seva vessant masculina és un tema que broden Nat King Cole i Frank Sinatra i fins al mateix George Michael es va animar a fer la seva pròpia versió del tema emulant La Veu, en el seu àlbum de 1999, Songs from the Last Century.

Woody Allen va incloure el tema en el seu film de 1996 “Tots diuen 'I love you” on un dels personatges caracteritzat per Edward Norton es marca una versió amb coreografia a Harry Winston, una famosa joieria.

De pianista clàssica cridada a actuar algun dia al Carnegie Hall a tocar en molt males condicions en locals de segona fila; de veu rebel del moviment pels drets civils a víctima de la violència de gènere en mans d'un marit abusiu i controlador; d'icona de la seva època a estrella del passat oblidada per tots, recuperada i oblidada de nou.

Tal dia coma vui de 1986 era ordenada Barbara Clementine Harris, la primera dona bisbe de l'església episcopaliana. També recordem els naixements de Gene Vincent, Sergio mendes, Sheryl Crow, la gravació de l'LP "Please, Please Me" de Beatles i el seu primer concrt als EUA, el llançament als EUA del disc "Between the Buttons" dels Stones i les morts de Estelle Bennett (The Ronettes) i Rick Huxley (Dave Clark Five).

El 1992, Rage Against The Machine ja estava fent els seus primers passos en les grans lligues de la música. Després de llançar una demo i guanyar reconeixement amb algunes presentacions en clubs i escenaris, la banda de Zack de la Rocha signava amb la discogràfica Epic i preparaven el seu disc debut amb un single que, com diuen avui en dia “ho petaria”: “Killing in the name”.

Pioners en la fusió del hip hop i el metal, es caracteritzaven pel seu esperit rebel, irreverent i les seves lletres de protesta contra el sistema. De la Rocha cantava d'una forma molt visceral, i acompanyat de la seva potent banda creaven una fusió explosiva que va arribar a les oïdes de les persones a la recerca de portaveus contra la injustícia. La música es va expandir per tota Califòrnia i gran part dels Estadis Units.

En el seu primer disc apareix la cançó homònima: “Killing in the name”, la qual té tota una història darrere i està envoltada d'esdeveniments per a recordar. La inspiració és un problema que ha estat present durant molts anys en la societat dels Estats Units i que fins i tot en els nostres dies preval: el racisme.

En el centre de la història s’hi troba Rodney King, un jove taxista afroamericà nascut a Sacramento. El 3 de març de 1991, amb antecedents de conduir en estat d'embriaguesa i una llibertat condicional a coll, el jove era perseguit per la policia per excés de velocitat. Amb temor a tenir seriosos problemes, emprèn la fugida, els policies enmig de sirenes comencen una forta persecució, fins que metres més endavant l'home es deté i es lliura. Es va parlar que King tindria alts graus d'alcohol en la seva sang i presumptament estava sota la influència de substàncies psicoactives, els policies van al•legar que Rodney s'havia posat agressiu al moment de la captura i havia intentat arrabassar-los l'arma. El cas concret és que els quatre policies van arremetre violentament contra l'home i el van colpejar brutalment. George Holliday, un transeünt, va gravar el succés i posteriorment el vídeo va escampar-se com la polvora fent-se viral al llarg dels Estats Units en una època on encara no existia ni Youtube ni Twitter. Va ser tal l’impacte que el problema va empitjorar i es van realitzar diverses marxes en contra del racisme i l'abús d'autoritat.

Amb el tema en boca de tots els americans, parlar sobre això en una cançó era l'oportunitat perfecta per a portar-ho a les oïdes d'aquells que ho ignoraven i insistir en un problema que no es podia obviar. La cançó va ser composta entre de la Rocha i el guitarrista Tom Morello. Precisament, Morello va compondre el conegut riff enmig d'una classe de guitarra que impartia per guanyar-se la vida en aquells dies. L'expressió predominant en la cançó “Alguns que treballen en les forces de seguretat, són els mateixos que incendien creus” fa referència a llaços que tenien alguns policies amb el Ku Klux Klan. Durant la cançó es parla de com les autoritats que tenen una placa s'aprofiten d’ella per fer i desfer a conveniència. El final, i la part més censurada, és un crit de batalla: “Fuck you, I won’t do what you tell me” (fot-te’t, no faré el que tu em diguis). Això només va fer que agravar la situació ja que la cançó repeteix en disset ocasions “Fuck you”, expressió prohibida en els mitjans de parla anglesa. Paradoxalment, al Regne Unit, va aconseguir el número 25 en la llistes de senzills.

?

El 21 de febrer de 1993, el Dj Bruno Brookers, que treballava per a la BBC Radio 1, va reproduir la cançó en directe (amb grolleries i tot). El resultat va ser un escàndol general i l'emissora va rebre en poc temps 138 cartes de reclamació respecte al tema.

Diversos anys després, el 2009, “Killing in the name” torna a les oïdes de l'opinió pública. Tot gràcies a un Dj britànic anomenat Jon Morter i la seva esposa Tracy, qui amb la intenció d'acabar amb el monopoli en les llistes nadalenques dels artistes sortits del reality “The X Factor”, va proposar que la cançó de 1992 hauria d'ocupar el primer lloc en aquest any. La campanya va tenir detractors com el mateix Simon Cowell i alguns cantants promoguts pel reality, mentre que d'altra banda, músics com Dave Grohl i el mateix Paul McCartney van donar suport a la iniciativa. Per a realitzar la promoció del seu senzill, els músics van arribar als estudis de la BBC Radio 5 per a interpretar la cançó amb la condició que ometrien totes les males paraules. Amb desconfiança dels directius i un pacte poc creïble es realitza la presentació. Després de la corresponent entrevista, comencen a tocar amb la potència que els caracteritza, després del gran solo de guitarra de Morello arriba el moment esperat: de la Rocha respecta el tracte i només canta “I won’t do what you tell me”, però en el moment més àlgid del tema el vocalista es desinhibeix i explota violentament dels seus pulmons el “Fuck you” i mostra el seu dit del mitj. El país l'escoltava sense censura i el presentador (notablement molest) talla la presentació. Al final la proposta de Morten va ser tot un èxit i “Killing in the name” arribava al número 1 amb 50.000 còpies d'avantatge sobre el contrincqant directe. Per gratitud, la banda realitza un concert al Finsbury Park i donen els guanys a Jon Morten perquè aquest el doni a la caritat.

Al juny de 2012 mor Rodney King ofegat en una piscina. La música que va brillar en els noranta li donava una pallissa al monopoli dels reality xous i Rage Against The Machine es consolidava com la pionera i més gran banda que alguna vegada combinés el hip hop amb el metal. “Killing in the name” s'ha convertit en la seva cançó emblema, un tema que sempre transmetrà el missatge als fanàtics i que es manté vigent malgrat tenir més de 23 anys.

Tal dia com avui de 1996 Efemèride 10-02-1996 l'escaquista rus Garry Kasparov perdia una partida contra el Deep Blue, un ordinador de IBM. També recordem els naixements del compositor de bandes sonores Gerry Goldsmith, Don Wilson (The Ventures), Roberta Flack, la gravació de "Long Tall Sally" de Litlle Richard, el casament de Bob marley amb Rita i les morts de Brian Conolly (Sweet) i Freddie Bell.

Hi ha cançons que marquen una època. Temes musicals que es prenen com a referència per descriure un període o un capítol concret de la història. Per la seva transcendència i el seu pes social, es vinculen inevitablement a un temps que descriuen perfectament el contingut i l'essència de les seves lletres. Una cosa així és el que va aconseguir Gloria Gaynor amb 'I will survive'.

'I will survive' es va convertir en un veritable símbol, referència imprescindible de la seva època. La icona de la lluita de la dona i la seva independència com a figura única, indiscutible i indestructible. Una cançó que encara avui perdura i que continua té el mèrit afegit de seguir estimulant la faceta musical i ballarina de molts cada vegada que sona en els locals d'oci.

El tema descriu la ruptura sentimental d'una dona i com supera les pors i les seves inseguretats per afrontar amb enteresa la seva solitud, sense necessitat de dependre de ningú. Es tracta d'una lletra que reafirma l'empoderament femení, que moltes dones de l'època van utilitzar com a himne d'una generació valenta, atrevida i sense temors.

La història de lluita que Gloria Gaynor duia a la seva esquena reforçava les paraules de la cançó. La seva mare havia mort poc abans que es llancés el hit, i la cantant estava recuperant-se d'una caiguda que li va suposar greus problemes a la columna vertebral, arribant a perdre la mobilitat de la part inferior del seu cos durant un temps. Així, aquest "I will survive" li va servir de lema a Gloria Gaynor a títol personal; però també a tots aquells que necessitaven reivindicar els seus drets en un entorn hostil.

I aquí és on entra el col•ectiu LGBT. La cançó va ser llançada en 1978, en una dècada de despertar de mobilitzacions socials en reivindicació dels drets civils. Era l'època de la revolució sexual. Però en aquells moments la comunitat LGBT amb prou feines comptava amb un lloc en la societat. L'epidèmia de la sida va colpejar aquest col•lectiu als anys 80, que buscava llavors figures amb què sentir-se identificat. Tant Gaynor, com Barbra Streisand, van ser una de les dives que adoptarien com a icona.

Però malgrat que Gaynor se la va fer seva, no tot el mèrit és seu. Dino Fekaris va ser l’autor del tema al costat de Freddie Perren i va revelar que el seu acomiadament de Motown Records va ser el que va inspirar la lletra de I Will Survive.

Van haver de passar tres anys i diversos àlbums perquè "Sobreviuré" i Gloria Gaynor es trobessin, encara que no va poder evitar que s'edités com la cara B d'un altre single. Quan els compositors Freddie Perren i Dino Fekaris li van preguntar quin tipus de cançó li agradaria per acompanyar 'Substitute', el tema principal, els va dir: 'Una que arribi al cor de les persones i sigui important per a la gent'. Llavors li van proposar "I will survive", una melodia que havien compost dos anys enrere. Des que la va escoltar es va adonar del seu enorme potencial i com tantes vegades passa la casualitat va fer acte de presència. Al principi, la discogràfica que representava Gloria Gaynor no va confiar en el tema. Però, quan ella i el seu manager li van passar la cançó a Studio 54, la melodia va començar a sonar i a popularitzar-se en la nit de Nova York, un públic que sempre havia estat molt exigent i que va acabar rendir-se a ell immediatament.

La seva resposta va ser tan favorable que es va convertir en un èxit rotund, començant a sonar fort a la ràdio i en molts altres clubs. Les cadenes pirates i les festes van ser el brou de cultiu de l'èxit de I Will Survive.

Publicada el 1978, és una de les cançons més versionades del món i va rebre un dels únics premis Grammy que s'han concedit a la música disco. Tal va ser l'impacte d'aquesta cançó i de 'Febre de dissabte nit' -estrenada aquell mateix any- que els Grammy van crear la categoria de millor cançó de música disc per donar-lo a Gaynor. Aquella decisió va incidir més en la bretxa oberta entre melòmans més aferrats al rock i els amants de la música disco. Els primers consideraven que el disc era una música banal per "homosexuals, efeminats i per a negres". Després de produir diversos enfrontaments i disturbis amb la música com a excusa, els Grammy van retirar la categoria deixant a Gaynor com l'única guanyadora de la història.

Però més enllà del reconeixement de la indústria, la major prova del seu èxit és la seva capacitat per seguir sent recordada per tots, fins i tot les noves generacions. És una cançó universal i el seu missatge no es pot reduir a una simple lectura.Ha servit per superar la mort d'un fill o una malaltia, i aquesta cançó, es canti en el moment que es canti sempre ha servit per expressar la nostrA pròpia victòria, el nostre alliberament.

Tal dia com avui de 1962 començava l'embargament econòmic a Cuba per part dels EUA. També recordem els naixements del saxofonista King Kurtis, Alan lancaster (Status Quo), l'edició de l'LP "Raw Power" de Iggy Pop, la declaració com a himne oficial de la ciutat de la cançó "New York New York", la mort de Matt Monro i la compra per part de Warner del segell parlophone.

eresa Riera ens parla de les estrenes de la setmana encapçalades per "Aves de Presa (y la fantabulosa emancipación de Harley Quinn)", "El Escándalo", "Vida Oculta". També parlem de la mort als 103 anys de Kirk Douglas.

Poques cançons tenen una cadència que enganxi tant com els primers compassos de “Personal Jesús”, una cançó dels britànics Depeche Mode que amb el seu ritme marcial i una melodia entre agònica i fosca ha aconseguit passar per totes les dècades sense perdre ni una mica de la seva “xispa” inicial.

Aquesta peça mal entesa per alguns que els va portar a una velocitat vertiginosa a la cúspide de la seva carrera, va ser la composició que es va convertir en la referència obligatòria d'una de les agrupacions més importants del rock electrònic. Aquesta peça es va publicar com a senzill set mesos abans del llançament del disc al qual pertany, el setè àlbum d'estudi de "Depeche Mode" que portava per nom "Violator". Aquesta cançó es va convertir ràpidament en el seu major èxit comercial, el que més vendes i guanys li ha donat a la banda, a més a més de convertir-se en una de les referències universals de la música electrònica i un dels millors discos de la història.

Potser us sorprendrà que, malgrat que tant el títol com la lletra esmentin al fill de Déu, la cançó està inspirada en una altra deïtat, en aquest cas el déu del rock: Elvis Presley. El mateix Martin Gore, cantant de la banda, va explicar que està basada en el que significava el rei del rock i va ser el llibre que va escriure sobre ell la seva dona Priscilla Presley, Elvis i jo, qui els va inspirar. Com deien ells:

"És una cançó que tracta sobre ser un Jesús per a algú altre, algú que et dóna esperança i atenció. És sobre com Elvis va ser el seu home i un mentor per ella, i com passa això sovint en les relacions, com el cor de tothom és com un déu en cert sentit". I és que Elvis va ser un mite de què fins a la seva pròpia dona va baixar dels altars perquè se sabés que un home de carn i ossos.

Si ens prenem la lletra literalment segurament la podríem considerar una blasfèmia, però cal escoltar-la amb detall, treure cada part amb pinces, i no prendre l'actitud d'aquells que van considerar aquesta cançó com una heretgia, una raó per a ser expulsats d'aquest món. “Personal Jesus" pot ser també com una cançó que llança una crítica cap a diverses de les esglésies que hi ha als Estats Units, homes que parlen en nom de Déu oferint miracles a canvi del delme. Potser no en va utilitzen un so que té trets de la música "country", a més d'incloure en el videoclip elements característics dels texans del llunyà oest, tota una càrrega simbòlica adreçada a país de les barres i les estrelles.

Anecdòticament, una vegada, quan una presentadora li va preguntar a Dave Gahan el perquè "Personal Jesus" havia causat tant enrenou des del seu llançament, el vocalista va respondre sense embuts: "Crec que és per la paraula 'Jesus', la qual cosa és trist. Espero que la gent revisi les lletres i tregui les seves pròpies conclusions”.

La guitarra és l'instrument principal d'aquesta cançó, cosa que ja li dóna un caràcter especial en una agrupació que suporta tots els seus sons en sintetitzadors i teclats. El riff de Martin Gore és poderós, fàcil de reconèixer on l'escoltis, té una força increïble, t'envolta i fa que quedis atrapat en ell. De fet, té la particularitat de ser una de les primeres cançons del grup en què es va fer servir la guitarra elèctrica com a instrument principal, amb un riff que no té res a envejar a cap himne "Heavy Metal".

Per la seva banda, el teclista Alan Wilder juntament amb el famós productor Flood li van donar una nova forma al so de Depeche Mode, el crític musical Jim Harrington va fer un abordatge d'aquesta cançó per al llibre "1001 Cançons que cal escoltar abans de morir", esmentant com es va aconseguir fusionar el pop sintètic amb un rock més radiofònic.

Aquest single va agafar al món per sorpresa i va incloure més publicitat que la que acostumava a fer Depeche Mode; amb anuncis en revistes i fins-hi-tot a una campanya telefònica on la gent podia trucar a un número que apareixia en els anuncis de revistes en què s'escoltava la cançó.

Des de la seva sortida, ha estat versionada pels intèrprets més dispars des de Nina Hagen, passant per Hillary Duff, l'excantant de Van Halen -Samy Hagar-, OBK, fins a Marilyn Manson i Richard Cheese, passant pels remixos per a ballar a les pistes com el del gran Armin van Buuren i molts altres Dj's que han volgut "homenatjar" aquest tema.

Tal dia com avui de 1481 a Sevilla tenia lloc el primer "acte de fe" de la Inquisició Espanyola. També recordem els naixements de Bob marley, Natalie Cole, Axel Rose, la integració de George harrison als Quarry Men i les morts de Carl Wilson (Beach Boys) i Gary Moore.