Som-hi doncs

OMD van llançar una cançó de ritme enganxós i alegre que tractava sobre una història tràgica: el cruel desenllaç de la Segona Guerra Mundial va servir d'inspiració per a la seva cançó més emblemàtica, ‘Enola Gai’.

Enola Gai podia estar orgullosa de la criatura que albergava en el seu ventre, conegut com “Little Boy”. Quan “Little Boy” va veure la llum, 200.000 persones van perdre la seva vida. Enola Gai era el nom d'una dona, però Enola Gai també era el nom d'un avió. El que el 6 d'agost de 1945 va posar fi a la Segona Guerra Mundial amb el llançament d'aquell “Little Boy”, que en realitat era el nom en clau per a referir-se a la bomba atòmica que va devastar Hiroshima.

El coronel Paul Tibbets va ser l'encarregat de pilotar el bombarder Boeing B-29 Superfortress de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units i va ser, precisament Tibbets qui va decidir batejar l'avió amb el nom de la seva pròpia mare: Enola Gai Tibbets. Enola hauria preferit que el seu fill hagués estat metge, però el pare d'aquest, un comerciant de pastisseria, sempre va tenir clar que el seu fill havia de fer-se un lloc en la carrera militar. I ho va aconseguir: Paul Tibbets va ser un dels primers homes a participar en el Projecte Manhattan i el seu nom va quedar gravat en els llibres d'història pel seu treball als comandaments d'Enola Gai. Encara que molts dels militars que van participar en el conflicte bèl•lic van acabar penedits o van perdre el cap, Paul Tibbets mai va sentir cap remordiment per la seva tasca.

Més de tres dècades després del llançament de la primera bomba atòmica, Andy McCluskey i Paul Humphreys van formar un grup al qual van anomenar Orchestral Manoeuvres in the Dark, o, simplement, OMD. A part de la música, McCluskey va explicar que tots dos compartien altres aficions. “Érem un parell de bestioles estranyes als quals ens fascinaven els trens i els avions antics, la qual cosa, inevitablement, em va fer escriure sobre l'Enola Gai, l'avió que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima”. Quan Andy McCluskey va decidir escriure sobre aquell avió, Orchestral Manoeuvres in the Dark ja havia debutat amb el seu primer àlbum en 1980, titulat com ells. Per a compondre el tema, el músic va treballar de forma molt diferent a com ho feia habitualment: Va investigar sobre el tema a la biblioteca que no sol ser la manera com sol escriure les cançons la majoria de la gent. Una vegada ben documentat, McCluskey va començar a idear una sèrie de metàfores i a reflexionar sobre el tema:

“Vaig pensar que el vers ‘Is mother proud of Little Boy today?’ (“Està mamà orgullosa del seu petit nen avui?”) era molt intel•ligent perquè tenia diversos significats. Es referia al fet que l'avió es deia com la mare del pilot, i la bomba tenia el nom en clau ‘Little Boy’. Al mateix temps, em preguntava si una mare estaria orgullosa del que el seu fill estava fent. Vaig ser ambivalent en això: “‘Pilotaries un avió per a matar a tota aquesta gent perquè creus que salvaràs a més persones?’”. El vers “It’s 8.15 and that’s the time that it’s always been” (“Són les 8.15 i sempre ha estat aquesta hora”) era una referència a l'hora exacta en la qual la bomba va caure des del cel del Japó.

?

La cançó va coincidir amb l'època en la qual Margaret Thatcher va decidir permetre als Estats Units emmagatzemar míssils atòmics al Regne Unit i la temàtica de ‘Enola Gai’ era tan controvertida que, segons Andy, van sorgir diferències en el cercle del grup: “El tema va causar consternació en la banda. El seu mánager ens va amenaçar amb dimitir si el llançaven com a single”. Fins i tot el seu propi autor es qüestionava la forma i el contingut ja que,s egons ell, sempre el va incomodar el fet que ‘Enola Gai’ fos una cançó de pop alegre i brillant sobre un holocaust nuclear, però era increïblement enganxosa”.

Finalment, ‘Enola Gai’ es va publicar com a únic single del segon àlbum d'OMD, “Organisation”, publicat el 1980. Andy McCluskey va quedar molt satisfet amb el resultat de la cançó. En paraules textuals:

“L'emoció amb la qual la vaig cantar va servir per a donar-li força. També estic orgullós del fet que, malgrat que Paul i jo estiguéssim obsessionats amb la tecnologia i els sons electrònics, mai volguéssim fer aquella ximpleria de semblar robots que estava de moda a principis dels vuitanta”.

Encara que McCluskey i Humphreys no volguessin semblar robots, Andy va reconèixer la influència del grup electrònic alemany Kraftwerk. Això els va ajudar a definir el seu propi so, navegant constantment entre l’electrònica i el romanticisme de les seves melodies”. De fet, el títol del disc provenia del nom de l'embrió del que després seria Kraftwerk.

El single antibelicista que OMD havia gravat va tenir un immediat acolliment per part del públic: La gent no entenia com aquesta cançó estranya sobre un avió que llançava una bomba podia ser un èxit, però es va convertir en un hit i va vendre cinc milions de còpies a Europa. No obstant això, el músic va confessar que no tothom va comprendre de què tractava la cançó i es va començar a especular sobre una falsa teoria paral•lela: Alguns fins i tot van pensar que es tractava d'un missatge en clau sobre la homosexualitat dels membres de la banda”.

Enola Gai Tibbets va morir en 1983, tres anys després del llançament de la cançó, i Enola Gai, l'avió, es conserva en el Museu Nacional de l'Aire i l'Espai de Fairfax, Virginia. ‘Enola Gai’ va suposar un abans i un després dins de la trajectòria d'Orchestral Manoeuvres in the Dark i, com a tal, Andy McCluskey mai va renegar d'ella.

Tal dia coma vui de 1972 tenia lloc a Irlanda dl nord el conegut com a "Diumenge Sagnant" on l'exèrcit va disparar contra manifestants irlandesos. També recordem els naixements de Marty Balin (Jefferson Airplane), Steve Marriot (Small Faces),Phil Collins, John Lydon (Sex Pistols), el darrer concert dels Beatles i la mort del compositor de Bandes Sonores John Barry.

Teresa Riera ens parla de les estrenes de la setmana encapçalades per "Volando Juntos", "Underwater", "Judy", "Un momento en el tiempo", "Bliss", "Mi gran pequeña granja" i "Adú". Parlem també de la gala dels Goya i del festival de Sundance de cinema independent.

"All by Myself" és una cançó del cantant i compositor nord-americà Eric Carmen, que després del fracàs absolut amb el seu projecte anterior i fruit d’una reconversió musical va passara l’olimp de les balades l'any 1975.

La història d'aquest músic nascut l'11 d'Agost de 1949 comença a mitjans del 1970 quan començava a recórrer diversos escenaris amb la seva banda, The Raspberries. Al costat d'ells, i la seva poderosa barreja entre Beatles amb The Who, Carmen va aconseguir signar el seu primer contracte com a professional, i l'encarregat de proveir-los de dòlars i estudis d'enregistrament va ser Capitol Records, on van gravar el seu disc de debut i van sonar durant diverses setmanes a les ràdios gràcies a la cançó "Go All the Way", que fet i fet aconseguiria arribar a el cinquè lloc dels charts. Això es repetiria mesos després amb la cançó "I Wanna Be With You", un altre dels clàssics d'aquesta banda.

Lamentablement, i després de partir de bona manera i amb molta energia positiva al seu voltant, els següents singles i discos de la banda van acabar en un fracàs absolut, i això va fer que Carmen decidís abandonar la banda l'any 1974 per provar sort com a solista.

Després de signar amb Arista, Carmen va decidir donar un gir al seu estil musical i passar del plàstic Rock-Pop a una postura més madura influenciada pels detalls musicals i lírics de les balades. D'aquesta manera va llançar al mercat el seu disc homònim, que el portava una altra vegada a les pistes, amb un aire renovat, amb cançons interessants, i especialment una que va arribar a vendre més d'un milió de còpies i va arribar a estar tres setmanes consecutives en el segon lloc del Billboard. Parlem de "All By Myself" ...

La història d'aquesta famosa cançó comença a mitjans de l'any 1975, quan Carmen es trobava a la seva habitació intentant escriure una balada. Acord rere acord, acompanyats de frases que anaven directe a les escombraries, eren la rutina que ja portava gairebé dos mesos el compositor per tal d'arribar a la cançó en la seva forma perfecta, i aquesta tasca no sempre pot resultar simple.

Però en aquesta ocasió, i per buscar una mica d'inspiració, Carmen va decidir posar un disc del "Concert per a piano n.º 2", una obra en Do Menor escrita pel pianista i director d'orquestra rus Serguei Rakhmàninov el 1901, i després d'escoltar- la atentament, el músic no va tenir cap temor ni vergonya en prendre o més ben dit “calcar” alguns acords per acompanyar els primers versos. Això li portaria problemes mesos després de creure que la música d'aquest pianista era de domini públic.

Després d'aconseguir escriure la música per als primers versos, el següent pas era trobar un bon cor. I després de diversos intents, el músic va decidir utilitzar acords semblants a una de les cançons que va publicar amb els Raspberries. Es tractava de "Let's Pretend", una cançó que el mateix Carmen ha declarat que conté una melodia agradable i que per diversos motius no va arribar tan lluny com es pensava a l'hora de gravar-la. Carmen no va pensar-s’ho dues vegades, i va prendre alguns acords d'aquesta cançó i va aconseguir donar amb aquest cor impressionant i alhora inoblidable, que va fer de la seva cançó un clàssic etern.

?

Sobre la lletra de la cançó, es pot dir que conté picades d'ullet autobiogràfics i reflexions sobre la vida solitària i sobre el futur, basant-se en el compromís i la responsabilitat per no tornar a cometre els errors d'un passat on ho va tenir tot però mai ho va gaudir de bona manera. Sobre la trista temàtica que transmet la cançó, Carmen va declarar anys després que "no hi ha la mateixa quantitat de combustible per aconseguir ser feliç com per poder ser un miserable. Ser miserable és un gran catalitzador per escriure cançons, i per a mi, és molt sorprenent la quantitat d'obres mestres que va aconseguir crear Mozart en un període en el qual es trobava molt feliç. En aquests moments la seva música també era feliç, i ho reflectia de manera perfecta. Però no em puc imaginar a Rakhmàninov feliç quan estava escrivint el "Concert per a piano N ° 2", i crec que l'angoixa de les melodies surten de la mateixa manera."

"All By Myself" va ser publicada al desembre de l'any 1975 i va arribar a ser un èxit rotund, i això es va veure reflectit quan el 13de març de 1976 la cançó arribava al segon lloc del Billboard Hot 100 i a la casella número 3 al Canadà. Un mes després el single va ser certificat per la RIAA com a disc d'Or després de vendre un milió de còpies. Però això no era tot, ja que al Regne Unit la cançó també va ser un hit (el seu únic hit en aquestes terres) arribant a el lloc número 12 el 1976 i a ser molt aplaudida per la crítica i imitada per diversos artistes. Sobre això últim, van ser molts els artistes que van publicar una versió d'aquest clàssic de Carmen. Entre la tropa d'artistes que van cantar aquesta cançó podem esmentar a Frank Sinatra (que la va publicar el 1976), Tom Jones, Sheryl Crow (que la va publicar com single el 1994) i la cantant Celine Dion, que va interpretar una versió que fins-hi-tot va superar en premis i vendes a l'origina, arribant a el lloc número 6 del Billboard i ajudant a la arques monetàries de Carmen.

Per finalitzar, la llegenda explica que el 1976, després de publicar la cançó i gaudir de la fama, Carmen va haver de demanar disculpes publiques als hereus de Rakhmàninov per robar-li “algun acord” del famós concert per a Piano. L'excusa de Carmen era que creia que la música del pianista era de domini públic i lliure de copyright. Després de diverses reunions amb els hereus, el músic va arribar a un acord econòmic per frenar les passejades als tribunals.

Tal dia com avui de Un incendi destrueix el teatre La Fenice de Venècia. També recordem els naixements de Claudine Longet, David Byron (Uriah Heep), Tommy Ramone (The Ramones), la publicació de l'EP conjunt entre Gabinete Caligari i Parálisis Permanente, l'estrella al passeig de la fama de Roy orbison i la mort de la periodista Paloma Chamorro (La Edad de Oro).

Quan la veu ronca i potent d'Eric Burdon i el vibrant òrgan d'Alan Price van començar a tocar uns acords que no només es convertirien en històrics, sinó que ja eren històrics, quan cap a 1965 els Animals acompanyaven en gira a Chuck Berry, potser desconeguessin que estaven retornant a la seva dimensió popular a una cançó tan vella, potser, com la ciutat de Nova Orleans.

Artistes de tots els camps, des de dramaturgs i novel•listes fins a bluesmen i blueswomen, anònims o coneguts, entre el segle XIX i el segle XX, van descriure la ciutat de Nova Orleans com un lloc en el qual l'oportunitat es torna vici i la gent que va a viure-hi acaba atrapada en una destinació de corrupció i immoralitat sense sortida: una ciutat on tot és possible, però a quin preu.

Aquest és precisament l'origen de la cançó folklòrica més coneguda del món: " The House of the Rising Sun ". Els orígens de la cançó són imprecisos, ja que és tan versàtil a través de les seves versions que no es pot dir si és la néta d'una antiga cançó anglesa, com sosté Alan Lomax -el gran folklorista nord-americà-, o si és un blues fet per negres. Però no només la seva música és així de versàtil, sinó també la seva lletra: la cançó ens parla en primera persona d'algú que, econòmica o moralment, s'ha arruïnat en un antre conegut com "La Casa de el Sol Naixent", però no hi ha una clara lletra arquetípica, i el protagonista de la cançó pot ser tant un home com una dona, en aquest cas, la temàtica de la cançó canvia considerablement.

Si és una dona la que canta, "La Casa de el Sol Naixent" resulta ser un prostíbul on ella ha venut el seu ésser i la seva vida i li resulta impossible sortir d'aquí; però si és un home, i encara sense descartar la teoria del prostíbul, ve a ser més una casa de jocs on el protagonista s'ha arruïnat i l'única manera de sortir de la misèria és tornar a provar sort. Si ens posem metafísics també podria ser que la “Casa de el Sol Naixent” sigui una metàfora sobre la ciutat de Nova Orleans, o un raval seu -o tots en conjunt-, tal com s'ha descrit.

Com tota cançó folklòrica, els seus orígens no són clars, i molt menys la seva autoria. Alan Lomax sostenia que l'autoria de la cançó pertanyia a dos nord-americans de Kentucky, Geòrgia Turner (a la qual va produir la cançó) i Bert Martin (la qual cosa explicaria l'ambigüitat del narrador) a partir d'una tradicional melodia anglesa. La versió més antiga registrada pertany a Clarence "Tom" Ashely, qui la va aprendre del seu avi, i Gwen Foster, el 1934. El 1938 la gravaria el cantant de country i directiu discogràfic Roy Acuff : òbviament, la cançó va començar a tornar-se molt popular als Estats Units a causa de la Gran Depressió, que va marcar les dues dècades següents tant social com culturalment.

Així, en els anys 40 i 50, els joves folkloristes i cantautors que van sorgir en la postguerra la van convertir en un estàndard en els seus recitals i enregistraments, donant-li la seva identitat ètnica depenent, sovint, de la del cantant: Leadbelly, Woody Guthrie, Pete Seeger, Odetta ... Van fer les seves versions, com de les grans cançons populars nord-americanes, potser orientades a la temàtica més social que folklòrica en ocasions.

?

I així, dels vells folksingers va passar als joves cantautors de folk i country que s'arremolinaven al voltant dels cafès del bohemi Greenwich Village novaiorquès: un d'ells va ser Dave Van Ronk , qui, pel que sembla, li va donar a la cançó un toc personal molt original amb els seus arranjaments, i la va ensenyar a un altre jove folksinger arribat de les terres de Minnesota anomenat Bob Dylan.

Així doncs, quan el 1962 va aparèixer el primer disc de Dylan, Van Ronk es va disgustar molt amb ell perquè en els crèdits del disc la seva versió de "House of the rising sun" no apareixia com acreditat dels arranjaments, encara que tampoc venia cap altra indicació.

No obstant això, ni Van Ronk ni Dylan van ser els únics a gravar la seva versió de la cançó, ja el 1960 ho havia fet Joan Baez en un estil més proper al blues, probablement apresa de Seeger.

La versió de Dylan va creuar l’oceà, i va arribar a un dels joves grups de blues i rythm'n'blues britànics: The Animals, grup que la van interpretar d'una manera més professional; i així, el grup encapçalat per Eric Burdon i Alan Price, va posar a les llistes d'èxits una de les cançons més commovedores de l'imaginari tradicional nord-americà.

Explicava Eric Burdon que va escoltar per primera vegada The house of the Rising Sun en la veu de Nina Simone. Va dir que la cançó l’havia cridat, que li estava demanant que la cantés. Ell estava fet per a ella i ella estava feta per a ell. The Animals no van fer una versió a l'ús. Vana fegir-hi arranjaments de guitarra i teclat i la particular interpretació vocal d’Eric Burdon, tan negra i profunda com les mines de carbó de la seva Newcastle natal. Quan aquests nouvinguts van entrar en l'estudi i van enregistrar la cançó en una sola presa, van trencar amb la tradició de el so acústic del folk. The Animals la van electrificar.

No es pot assenyalar a un autor, però The Animals sí que van registrar la seva autoria sobre els arranjaments del tema. No hi havia buit per als noms de tots els de el grup, així que van posar només el primer en ordre alfabètic, el del teclista Alan Price. Quan el single es va convertir en disc milionari, Price es va negar a compartir els beneficis. No trigaria a sortir de la banda, però segur que els seus vells companys encara es recorden d'aquesta jugada.

Tot i això, la seva versió va ser número 1 a banda i banda de l'Atlàntic, però la seva importància no es mesura exclusivament pels discos venuts. Aquesta sacrílega electrificació del folk va marcar l'origen del que es coneixeria com a folk rock.

Tal dia com avui de 1871 a Versalles se signava la capitulació davant Prussi en la guerra Franco-prussiana. També recordem els naixements de Dick Taylor (Rolling Stones), la gravació de "We are the world" i les morts de Jim Capaldi (Traffic, Billy Powell (Lynyrd Skynyrd), Paul Kantner i Signy Anderson (Jefferson Airplane) i de Geoff Nicholls (Black sabath))

Si bé "Monday, Monday" és una de les cançons més famoses de The Mamas & The Papas, "Califòrnia dreamin'", va ser el seu trampolí, el seu gran èxit inicial amb el que van aconseguir la fama. Sense ella la seva trajectòria hagués estat molt diferent. Abanderats del moviment hippie, la seva creativitat, amb John Phillips al capdavant, va marcar un abans i un després en la música dels 60.

Hi ha qui pretén enquadrar a "Califòrnia dreamin'" com una cançó "estiuenca". El seu ritme es presta a això, però la seva qualitat la deixen fora de tot dubte. Res més lluny de la intenció de John Phillips que convertir-la en un tema "patxanguer". La mateixa lletra ho aclareix: tot succeeix en un "winter's day", és a dir, en un dia d'hivern. Una cosa que també corroboren altres fonts. La versió que compta amb més suports sosté que va ser escrita el 1963 quan John i Michelle Phillips formaven part, al costat de Scott McKenzie , del grup folk New Journeymen. Segons els propis artistes la cançó es va inspirar en la nostàlgia que aquests sentien per Califòrnia. En aquella època tots dos vivien a Nova York i un dia John va somiar amb la cançó, acte seguit va despertar a Michelle perquè l'ajudés a escriure-la.

No obstant això, circula una llegenda que diu és fruit del pas de John Phillips per l'Acadèmia Naval coneguda també com Annapolis, una institució per a l'entrenament dels Oficials de l'Armada i el Cos de Marines, i que fa referència a "l’edat de l'obscurantisme ", nom amb el qual es coneixia l'etapa hivernal per les seves poques hores de llum, la forta càrrega de treball i els exàmens finals en aquelles dates. Més o menys com els passa a la majoria dels estudiants. Segons aquesta versió, Phillips expressaria en la cançó el desig de com voldria que fos un dia ideal a l'Acadèmia Naval.

Si curiós és l'origen de "Califòrnia dreamin '", de rocambolesca, o poc menys, es pot qualificar la història del nom del grup. Va estar inspirat en un programa d'entrevistes que s'emetia diàriament a la TV. Havien gravat ja el seu primer àlbum com "The Magic Circle" ( "El Cercle Màgic") i estaven buscant un altre nom més sonor i fàcil de recordar. En un dels descansos algú va encendre la TV i el primer que van escoltar va ser una cosa semblant a una "Mama". Llavors, Mama Cass va comentar: 'jo vull ser una Mama!! La seva amiga Michelle s’hi va sumar immediatament. Els seus companys, perplexos, es van mirar i John va exclamar: "Papes? Perfecte. Problema resolt ". Així va ser com va sorgir The Mamas & The Papas.

The Mamas & the Papas estaven formats per John Phillips, Cass Elliot, Denny Doherty i Michelle Phillips, tots procedents del folk; quatre veus esplèndides i un gran compositor: John Phillips. Grup líder dels 60, estendard del pop folk californià, van ser una de les poques bandes americanes, al costat de The Beach Boys i The Byrds, que van resistir a la "invasió" britànica dels Beatles i els Rolling Stones. Encara que no van estar molt temps al cim, els seus seguidors van perdurar en el temps. Van editar el seu primer single, "California Dreamin '", a finals de 1965; una cançó que per a alguns suposa una al•legoria del moviment hippie californià que en aquells dies començava a florir. Amb el seu següent single "Monday Monday" (1966) van conquerir el número 1 als EUA i Europa. També a casa nostra, on van arribar a dalt de tot del conegut programa radiofònic "Els 40 Principals".

?

El 1967, amb el fenomen hippie en plena ebullició, ocorren dos importants fites que marquen la seva carrera: la seva aparició en el macroconcert de Monterrey , que va reunir les millors bandes de moment, i el gran èxit de la cançó "San Francisco" d’Scott McKenzie, per a molts l'autèntic himne hippie, una cançó que John Phillips va compondre per al seu amic i que es va fer famosa a tot el món.

El 1968, quan res feia presagiar el seu final, es produeix la ruptura de la banda després d'una curta i exitosa carrera. Molts es preguntaran per què. Una infidelitat va ser la causa: Michelle Phillips i Denny Doherty eren amants. Durant el transcurs d'un viatge a Mèxic, Denny li va explicar a Cass Elliot que estava enamorat de Michelle, però no s'atrevia a dir-li. Aquesta, a l'assabentar-se, li va confessar que també li passava el mateix. El van mantenir en secret un temps fins que John Phillips els va sorprendre junts al llit. El grup va intentar tirar endavant en circumstàncies mai oblidades del tot i al cap de poc temps Michelle i John, que havia abandonant el domicili conjugal, es van reconciliar de nou. Les coses els van anar bé durant un temps, sense poder evitar, però, a la fi la ruptura definitiva.

Cass Elliot, en una entrevista a la revista Rolling Stone, s'atribueix haver estat la causant al comunicar-los als seus companys els desitjos d'iniciar la seva carrera com a solista. No obstant això, circulen altres versions molt diferents, algunes bastant polèmiques. Des que Denny Doherty mai va poder oblidar a Michelle, fins a l'abús de drogues, la gelosia, l'alcoholisme o els problemes de pes de la pròpia Cass Elliot. És molt possible que totes en conjunt, i cap en concret, fossin els desencadenants de la separació de The Mamas & The Papas.

El gran èxit de "California Dreamin '" va convertir a The Mamas & The Papas en un dels grups més representatius del moviment hippie , els valors revolucionarien la forma d'entendre i sentir la música. Esplèndida composició, posa a prova les excel•lents harmonies d'un dels conjunts que amb les seves enganxoses melodies més van contribuir a l'anomenat "sunshine pop". Si hi ha dues cançons per recordar a Califòrnia com a lloc idíl•lic de la música folk hippie, una és "San Francisco" de Scott McKenzie i l'altra "California Dreamin' de The Mamas & The Papas.

Tal dia com avui de 1945 l'exèrcit rus allibera el camp d'extermini d'Auschwitz. També recordem els naixements de Elmore James, Nick Mason (Pink Floyd), la retirada temporal de Little Richard, la producció de Phil Spector del tema "Instant Karma" de la Plastic Ono Band i la publicació de "Working on a drem" de Bruce Springsteen.

Una de les grans balades de la dècada dels 90 que més vegades ha sonat a les radiofórmules de tot el món és, possiblement, una de les cançons més malenteses de la història. En primer lloc, “I will always Love you” no és de Whitney Houston, per molt que ella fos la gran promocionadora del tema, sino de Dolly Parton, que l’havia interpretat 19 anys abans, el 1973. En segon lloc, per molt que ens ho sembli, no és una cançó d'amor, sino que, en realitat, es tracta d’una carta de renúncia de treball.

Doncs sí, com ho heu sentit. Tot depèn de l'edat i del bagatge cultural que tinguis, pots pensar que parlem de Whitney Houston, però no. La cantant nord-americana va interpretar aquest preciós i llegendari tema per a la banda sonora de la pel•lícula 'El guardaespatlles', de 1992, però la veritat és que la composició venia de lluny. La seva compositora i intèrpret va ser la no menys mítica Dolly Parton, que la va idear el 1973 per posar fi a una relació professional que, d'una banda, l'havia llançat a la fama, i de l'altra, l’impedia avançar com a artista.

Dolly Parton és una de les majors estrelles nord-americanes, sobretot quan parlem de country, i la seva història és un exemple d'empoderament femení que ressona encara avui.

'I Will Always Love You', és la cançó que ella mateixa li va dedicar (i li va interpretar en privat) el 1973 a l'home que la va descobrir i que no la volia deixar marxar professionalment. És una bonica anècdota musical, però també un estudi d'intel•ligència emocional i d'excel•lent gestió de management.

Si ets un melòman expert o un fan apassionat de Dolly Parton, és probable que ja coneguis aquesta història, perquè el destinatari és Porter Wagoner, l'eminència del country que va morir el 2007 als 80 anys. El 1967, el productor va fitxar la incipient artista, en aquells dies de 21 anys, per al seu programa musical 'The Porter Wagoner Show', i malgrat les reticències inicials (ja que Parton substituïa una cantant molt estimada, Norma Jean, alies Marilyn Monroe), tots dos van formar una memorable parella professional.

No obstant això, amb el pas el temps, aquella oportunitat va esdevenir una càrrega. La cantant va començar a rebre ofertes per actuar ella sola, i encara que va intentar negociar amb Wagoner la seva permanència al programa a canvi de tenir més llibertat creativa, la seva relació va arribar al límit. Enmig de la discussió, ell va dir-li: -És el meu maleït xou-, i ella li va contestar: -Ho sé, però aquesta és la meva maleïda vida-".

Finalment, Parton, un dia va entrar a l'oficina de Wagoner, li va demanar que s'assegués a escoltar i li va cantar 'I Will Always Love You'. El que va succeir després va ser inaudit: Porter seguia assegut a la cadira, va començar a plorar i li va dir 'que era la millor cançó que havia escrit mai'. Ella, sense pels a la llengua li va contestar: -L'has inspirat tu. "Si em quedés, només m’interposaria en el teu camí, així que me'n vaig, però sé que pensaré en tu a cada pas que doni. Sempre t'estimaré".

?

Durant molt de temps es va dir que 'I Will Always Love You' era la prova que la relació entre Dolly Parton i Porter Wagoner anava més enllà de lo estrictament professional, però, encara que el costum ens porta a pensar que l'amor és el que el mou tot, resultaria molt més bonic que aquesta fos en realitat una cançó de comiat i homenatge a un mentor.

Si ho portem cap al terreny corporatiu, al “management”, aquest tema és un exemple d'intel•ligència emocional a la feina. És una carta de renúncia laboral, sí, però una en què la gratitud és clau. No hi ha millor manera de deixar una feina que fent-li al teu cap pensar que el protagonista és ell.

'I Will Always Love You' és també un estudi d'una virtut per a qualsevol psicòleg: l'assertivitat, la capacitat d'expressar el que vols, el que sents, el que penses, el que necessites , de manera honesta, sense manipulació, sense mals rotllos. I a més ens parla de les mil formes en què la imaginació, l'art, la música, els relats, poden ajudar-nos a regular les nostres emocions, a gestionar els nostres sentiments.

Després arribaria la dècada dels 90, Hollywood se la apropiaria, Whitney Houston (aleshores en estat de gràcia) se la faria seva, Kevin Costner hi posaria el sucre i 'I Will Always Love You' viuria una segona joventut, però això ja son figues d’un altre paner.