Som-hi doncs

La Claudia Navarro i el seu col·laborador Alberto ens descobreixen els secrets del gran compositor de bandes sonores de cinema: John Williams.

«I Wanna Dance With Somebody» va servir a Whitney Houston per donar un cop d'autoritat en la insipient indústria musical. Un tema que, a més a més d’èxits i fama, també li va comportar crítiques. Tanmateix, avui, aquesta és una de les cançons que no pot faltar en cap playlist dels 80.

Sense ànim de desmerèixer la seva carrera, s’ha de dir que Whitney havia nascut amb el pa sota el braç; va sorgir de la reialesa de la indústria musical. La seva mare, Cissy Houston, va ser corista en les bandes d'Elvis Presley, Mahalia Jackson, Luther Vandross i Aretha Franklin. La cosina de Whitney era ni més ni menys que Dionne Warwick, una estrella de la música reconeguda a tot el món, i per si no fos poc Aretha Franklin era la seva padrina. Amb un arbre genealògic com aquest era difícil pensar que Whitney Houston acabés de cambrera en un bar de mala mort.

L’any 1987, aquesta cantant sorgida com molts artistes afroamericans del cor de l’església, va publicar el seu àlbum Whitney, una petita joia del soul que va triomfar d'una manera espectacular, i que tan sols va ser enfosquit un lustre després en part precisament per l'increïble hit que va ser I Will Always Love You. Whitney incloïa tota una col•lecció de temes absolutament imprescindibles: So Emotional, Love Will Save The Day o, per sobre de tots, aquest I Wanna Dance With Somebody (Who Loves Me), que obria el disc i que es va convertir en un número u en pràcticament tot el món.

'I wanna dance with somebody (Who loves Me)', escrita per George Merrill i Shannon Rubicam, i produïda per Narada Michael Walden, era inicialment un tema amb reminiscències country, però finalment va ser accelerada la seva percussió per crear un tema ballable que va constituir el primer hit de la cantant nord-americana, tot i que ja havia donat mostres del seu talent amb el seu àlbum de debut, dos anys abans.

Merrill va lliurar la demo a Clive Davis en un casset, i Davis va fer que Houston la gravés. Si a Davis no li hagués agradat la cançó, Merrill i Rubicam l'haurien gravat com a «Boy Meets Girl». Originalment, la cançó que va donar a Merrill i Rubicam el seu major èxit britànic com a Boy Meets Girl , “Waiting For a Star to Fall” va ser concebuda pel duo com una cançó per a Houston.

'I wanna dance with somebody (Who loves Me)' era un tema pop que alguns van considerar una traïció al llegat musical soul que corria per les seves venes. Alguns puristes van creure que la seva pell dictava el seu estil musical. Tot això es va evidenciar el 1988, quan la cantant va anar als premis Soul Train, els més importants llavors per a la música negra, i el públic la va escridassar dient-li «Whitey» ( «Blanqueta» en anglès), per considerar-la una venuda. En aquell temps, ja havia tingut set hits consecutius en el número u de la llista Billboard, un récord que ningú ha batut encara. Després d'això, Houston es va defensar dient: "Si has a tenir una carrera llarga, hi ha diverses maneres de passar per ella, i jo he escollit aquesta. No m'avergonyeixo d'això ". Per cert, en aquella mateixa gala actuava un d'aquells «rapers cool» d'Atlanta anomenat Bobby Brown, que tenia tot el recorregut de carrer que li faltava a Houston i que convertiria la seva vida en un infern com ja li havia passat a Tina turner anys abans.

?

Si Sinatra va ser 'La veu' masculina, Whitney era 'La veu' femenina i en aquesta cançó queda patent. El seu admirable registre tonal, de soprano, i el seu sentiment a l'interpretar-lo van convertir el tema en un èxit ratificat per la venda de milions de discos i un Grammy. Encara somreia en la seva esplèndida joventut mentre demanava que algú ballés amb ella i la volgués.

Tal dia com avui del 146 aC es posava fi a la III Guerra Púnica entre Romans i Cartaginesos. També recordem els naixements de Al Kooper (Blood, Sweat & Tears), Duff McKagan (Guns & Roses), Bobby Brown, la visita de Bill Halley a Londres i les morts de Paul Tanner (co-inventar del Theremin) i del compositor David Axelrod.

Benjamin Earl Nelson, mes conegut com a Ben E. King, va fer els seus primers passos musicals al cor de la seva església de Harlem com la majoria de grans cantants de la seva època. Anys després triomfaria amb una balada d’aquelles que queden en la memòria col•lectiva: “stand by me”.

Amb gairebé vint anys, King es va unir als "The Five Crowns", un quintet que havia aconseguit cert èxit i amb el qual va actuar al prestigiós Apollo Theater de Nova York, però seria amb els Driffters quan començaria a aixecar el vol i es prepararia per fer el salt a la seva carrera en solitari.

La història del tema que ens ocupa avui comença el dia en que Ben E. King es trobava treballant amb Jerry Leiber i Mike Stoller en una cançó que havien adaptat a partir d'un tema gospel de 1955 popularitzat per The Staples Singers. Es tractava d'un típic blues spiritual d'esclaus recol•lectors de cotó al que li van imprimir un so més contemporani. En realitat, King no tenia intenció que aquest tema es convertís en un gran èxit sinó mes aviat una cançó de "farciment" per algun disc.

De fet Ben E. King va arribar a oblidar-se de "Stand by me" fins que en una sessió de gravació, el productor li va plantejar la necessitat urgent d'un tema nou amb certa urgència. Sense pensar-s'ho dues vegades, King va seure’s al piano i es va posar a tocar "Stand by me". Immediatament, el productor, impressionat per la qualitat i el 'ganxo' del tema va fer que tornessin els músics que ja havien sortit de la sala de gravació i junts van improvisar un arranjament en què va destacar un baix continu a què li van afegir la curiosa i senzilla percussió d'un güiro (un instrument de fusta ranurada que es raspa amb una baqueta) i un triangle. Aquell mateix dia es va gravar la maqueta base i poc després se li va afegir una secció de cordes i la cançó va quedar llesta per a ser llançada com un single que, el 1961, va arribar al més alt de les llistes en un temps rècord.

Jerry Leiber sabia la influència del gospel en la composició que Ben E. King li havia presentat:

"Ben E. no és cantautor, és cantant, hi haurà escrit un parell de cançons en tota la seva carrera. Suposo que va sortir de l'església. La frase 'stand by me' i la melodia semblen d'una cançó de gospel ".

Mike Stoller també ho sabia:

"Fins a cert punt, està basada en una cançó gospel anomenada 'Lord stand by me'. Tinc la sensació de que Jerry i Ben E. es van inspirar en ella. Ben, per descomptat, tenia un fort coneixement previ de la música d'església ".

?

Tot i que l'origen de la cançó es troba en el tema del pastor Tindley, la lletra i la música van variar tant que l'única semblança que el nou 'Stand by me' mantenia amb l'original era el títol. Una altra cançó de Charles Albert Tindley, 'I'll overcome Someday', va servir de base per a un altre himne, 'We shall overcome 'de Pete Seeger.

Pel que fa a la contribució que cada un va fer a 'Stand by me', Mike Stoller va fer un càlcul aproximat: "Ben E. tenia el començament d'una cançó, tant la lletra com la música. Va treballar la lletra al costat de Jerry i jo vaig afegir elements per a la música, sobretot, la línia de baix. Ell és autor de la cançó a un 50 per cent de la cançó i Jerry i jo, a un 25 cada un ".

Després de la versió original de 1961, "Stand by me" va tornar a ser número u amb la versió gravada per a l'àlbum Rock'n'Roll per John Lennon publicat el 1975. També el 1986, "Stand by me" va tornar a ser top- hit gràcies al film del mateix nom ( "Compte amb mi", Rob Reiner), basat en una història curta de Stephen King que la banda sonora estava formada per una selecció de temes dels anys 50 i 60.

A més a més cal dir que per a la revista Rolling Stone és la cançó Nº 121 dins de les Millors cançons de tots els temps. També l'associació de les companyies de discos d'Estats Units, va publicar una llista en l'any 2001 on la incloïa en el lloc 25 de les 365 cançons de segle XX. Una cançó que també va arribar a la indústria del country.

Tal dia com el d'avui de 1945 Roosvelt, Churchill i Stalin es reuneixen a Ialta per discutir el final de la II Guerra Mundial. També recordem els naixements d'Ovidi Montllor,Alice Cooper, Marisol, la publicació de "Rumours" de Fleetwood Mac, el nº1 de Bee gees "Stayn' Alive" i les morts de Karen Carpenter, Reg Presley (The Troggs) i Maurice White (Earth, Wind & Fire).

La gran 'Starman' de David Bowie a banda de ser una extraordinària cançó, plena de fantasia i malenconia, té tota una història al darrere i una raó de ser per haver estat inclosa en l’àlbum "The Rise and Fall of Ziggy Stardust & the Spiders From Mars "de 1972.

Aquest disc va representar un concepte complet potser mai abans recorregut per un artista i que va marcar un abans i un després pel que fa a discos conceptuals en la història del rock. El disc, cançó rere cançó va explicant la història d'aquest estrany personatge Ziggy Stardust, un ésser androgin, bisexual i suposat extraterrestre que promet la salvació de la terra després d'haver estat anunciada la fi d'aquesta mateixa en un període de 5 anys.

Encara que realment aquest personatge va sofrint una sèrie de transformacions, i més encara, a mesura que va passant el disc es descobreix que aquest ésser és molt més humà que qualsevol personatge de la terra, recaient en una patètica vida plena d'excessos, drogues, sexe i quedant aclaparat al llindar del suïcidi per la conseqüència de ser un rock'n roll star i tot el que això comporta.

En una entrevista amb l'escriptor nord-americà William S. Boroughs per a la revista Rolling Stone sobre el personatge de Ziggy Stardust -del qual David Bowie va convertir en el seu alter ego en aquells anys- el cantant explicava que no era més que el missatger terrestre de 'Starman', qui era realment el personatge que transmetia des d'un altre planeta els advertiments per a la salvació, però que eren processades per Ziggy com un munt de mentides per així aconseguir que els joves el seguissin.

Realment la cançó és només una part de tota aquesta història que va crear Bowie i que abastava tot un canvi estètic pel que fa a representacions en directe. De la mà amb aquest disc van venir els concerts i presentacions vestit amb aquests vestits platejats i volent semblar algun ésser de ciència ficció tret de pel•lícules del gènere dels anys cinquanta. Aquest tema es va afegir a última hora a l'àlbum The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars davant la insistència de Dennis Katz, membre de la discogràfica RCA Records. Dennis, que havia escoltat una maqueta de la peça i s'havia enamorat d'ella, creia que es convertiria en un gran senzill. «Starman» va reemplaçar a «Around and Around», una versió d'un tema de Chuck Berry.

La música compta amb la guitarra acústica i els arranjaments de corda de Mick Ronson i posseeix un estil similar al de l'àlbum anterior de Bowie, Hunky Dory de 1971). Els cors estan lleugerament basats en els de la cançó de Judy Garland «Somewhere Over the Rainbow», de la pel•lícula El mag d'Oz. De fet s’ha discutit sobre si és plagi o no però el fet és que ambdues cançons tenen la mateixa cadència.

Tot i que avui en dia es considera una de les peces indispensables de Bowie, en el seu moment, Starman no va tenir una gran recepció per part del públic fins que mesos després Ziggy es presenta al programa de televisió Top of the Pops (un programa britànic que des de 1964 mostra als artistes més exitosos)i , gràcies a una proposta carregada d'ambigüitat sexual i una estètica d'un altre món, el tema es va disparar.

?

Des d'un punt de vista comercial, «Starman» va marcar una fita en la carrera de Bowie. Va suposar el seu primer senzill d'èxit des de «Space Oddity», publicat tres anys abans. El disc es va vendre en un principi a un ritme constant, no espectacular, però va rebre moltes crítiques positives. Per exemple, John Peel es va referir a ell com «un clàssic, una joia». L'any 1999, la revista musical britànica Q va incloure a «Starman» dins d'una llista dels millors 100 senzills de tots els temps, realitzada amb els vots dels seus lectors.

Starman ha aconseguit moltes fites en la història de la música però la més significativa ha estat la de treure, gairebé de manera miraculosa, a una persona d'un coma. Encara que sembli tan irreal com la història de Ziggy Stardust, podem afirmar que aquesta història és ben certa. Això li va passar als 53 anys, a Maria Rossetti, quan va despertar quasi de manera miraculosa d’un coma mentre a la seva habitació de l'Hospital Morriston de Swansea, Gal•les, sonava de fons "Starman". Maria va començar a plorar i a moure els seus braços tal com si estigués en un concert a el ritme d'aquesta cançó.

La família de Maria la visitava cada dia, i en una ocasió, una de les infermeres de l'hospital els va suggerir que posessin música que li agradés a Mary per reanimar-la, ja que tot i estar en coma podia escoltar. I així va ser. Una de les seves filles va descarregar el disc de Grans Èxits de David Bowie, va premer el play i va ser en aquell moment quan la Maria va començar a reaccionar.

Amb Starman la por al One Hit Wonder se’n va anar i va deixar lloc a l'alien. Ara la fama era una escala mecànica que anava directe a l'espai i tot el que Ziggy tocava es convertia en or. Li va donar un hit a Mott the Hoople, va mesclar el tercer disc d'Iggy Pop and The Stooges: Raw Power i va produir l'àlbum més exitós de Lou Reed: Transformer.

Tal dia coma vui de 1468 mor a Mainz, l'inventor de la impremta Johannes Gutenberg. També recordem el naixement de Dave Davies (The Kinks), l'accident d'avio en el que varen morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Bopper, la primera gravació de Bob Dylan, el suïcidi del productor britànic Joe Meek i l'assassinat de Lana Clarkson a mans del productor musical Phil Spector.

Quan es va estrenar Armageddon molta gent va donar per fet que I don’t want to miss a thing estava escrita per Steven Tyler, com gairebé totes les cançons d'Aerosmith. A més a més quadrava a altres nivells: li cantava un pare a la seva filla que era la protagonista del film. Però la història d’aquesta potent balada comença una nit de 1997, que Barbra Streisand i James Brolin es ficaven al llit per anar a dormir.

Doncs sí, ja ficats al llit a punt d'agafar el son, Barbra Streisand i James Brolin estaven fent la cullereta. Llavors ell es va acostar a l'orella d'ella i li va dir: "No vull quedar-me adormit". "Per què no?", Va preguntar ella. "Perquè et trobaré a faltar". Portaven voltant d'un any de relació apassionada. Quan estaven separats passaven més de vuit hores a el dia al telèfon. Barbra i James, ja promesos, li van explicar tots aquests detalls a Barbara Walters en la primera entrevista conjunta que van donar. Però aquesta conversa que va posar vermella a Amèrica no va quedar aquí.

Un any més tard, poc abans que l'equip de perforadors amb la missió més desgavellada de la història de cinema -Viatjar a l'espai per destruir un asteroide de la mida de Texas abans que aquest acabi amb la humanitat-, el guapo del grup ( Ben Affleck) marxava amb la filla del cap a la recerca d'una estoneta d'intimitat. Era en aquell moment en el que sentíem la veu de Steven Tyler cantant: "I do not want to close my eyes. I do not want to fall asleep cause I miss you, babe, and I don’t want to miss a thing ". Quan es va estrenar Armageddon molta gent va donar per fet que aquesta cançó era d’Steven Tyler, però la veritat és que la seva autora és Diane Warren i es va inspirar per escriure-la en les paraules que aquella nit li va dir James Brolin a Barbra Streisand.

Segons ella, va veure algunes escenes, especialment les del final, (alerta d’espoiler) quan el personatge de Bruce Willis mor. Li va semblar tan emotiu que va compondre aquesta bonica balada. I una cosa va portar l’altra, mentre escrivia la lletra, es va recordar allò que va dir James Brolin sobre Barbra Streisand, que ell no volia anar a dormir perquè llavors la trobaria a faltar. Això sí, Warren va escriure allò a consciència, creient que qui anava a interpretar aquells versos seria Celine Dion.

Els executius de la pel•lícula estaven buscant un grup famós per la seva banda sonora. Primer van pensar en U2, però quan Liv Tyler va entrar a formar part del càsting a algú se li va encendre la bombeta: l'escollit hauria de ser el grup del seu pare. L'únic problema era que la banda de Steven Tyler, acostumada a compondre les seves pròpies cançons, es trobava al mig de la gira del seu disc Nine Lives sense temps per preparar res. Així que els executius van decidir demanar cançons a algú de fora del grup, però per a ells. I aquí van arribar Barbra, James i Diane Warren. Els executius els van portar a veure la pel•lícula i els van dir 'aquí teniu la cançó, aquí és on encaixa en la pel•lícula, podeu fer-la si voleu". La banda va trigar tres dies a gravar-la. Encara que els seus seguidors no pensin molt en qui la va compondre, els membres d'Aerosmith si que tenen present a Diane Warren, tant que en 2012 van tornar a recórrer a ella i una altra de les seves balades, We all fall down, que no va tenir tanta sort.

?

La cançó va fer que la banda, el 5 de setembre d'aquell any, debutés en el primer lloc de la llista Billboard (posició que no havia aconseguit abans i que no aconseguiria després). El single va vendre més de tres milions de còpies. Va ser versionada per nombrosos artistes, en diferents idiomes, de fet la versió del cantant country Mark Chesnutt va aconseguir mantenir-se en el número 1 de Billboard durant dues setmanes un any després. Va ser, en fi, la balada per excel•lència de 1998, la unió perfecta entre les dues forces de la música i el cinema ... i també l'última en la seva estirp.

Diane Warren es va quedar sense l'Oscar per Armageddon (li va prendre When you believe, tema central de “El píncep d’Egipte”). Per descomptat, Diane Warren, prolífica com pocs, no ha deixat de seguir comprant paperetes per a la tómbola de cinema. Abans d'Armageddon ja havia aconseguit tres nominacions a l'Oscar amb Air, Íntim i personal i Maniquí. Diane Warren explica que no s'ha enamorat en la seva vida, o al menys, no com en les seves cançons, però segons ella, té bona imaginació i sap el que se sent al tenir el cor trencat o a l'enamorar-se d'algú.

Tal dia com avui de 1943 el 6è Exèrcit del Tercer Reich es lliuren als soviètics a Stalingrad. També recordem els naixements de Mario Lanza, Phil Manzanera (Roxy Music), l'edició de "Old Ideas" de Leonard Cohen i les morts de Danny McCulloch (Animals) i John Wetton (Asia).

Clauda Garcia ens explica la història del moviment feminista i com ha arribat fins als nostres dies.