Som-hi doncs

Teresa Riera ens parla de les estrenes de la setmana encapçalades per "Aguas Oscuras", "Dr Doolittle", Ema, DIOS ES MUJER Y SE LLAMA PETRUNYA i EL LAGO DEL GANSO SALVAJE. També parlem de la Gala dels Premis Gaudí de cinema català i de la mort de Terry Johnes (Monthy Python).

Parlar de "Pont sobre aigües turbulentes" és dissertar sobre un tema que està inclòs entre la

llista de les 500 cançons més importants de tots els temps. “Bridge over Trouble Water” del duet Simon & Garfunkel va ser gravada per primera vegada en anglès en l'any 1970, una dècada abans que Camilo Sesto fes la versió en espanyol i la publiqués en el seu àlbum “Ganas” el 1981.

El 1970 Simon & Garfunkel eren al pinacle de la seva carrera quan van gravar el seu últim àlbum, "Bridge Over Troubled Water" (Pont sobre aigües turbulentes). L'àlbum, i la cançó que li donava nom, marcarien el tancament d'un periple tan brillant com tortuós. Paul Simon i Art Garfunkel van créixer junts al barri de Kew Gardens Hills, al districte de Queens, Nova York. Van segellar la unió musical amb un duo anomenat Tom and Jerry. Simon era Jerry Landis (el cognom el va prendre de Sue Landis, una noia amb la qual estava sortint en aquell temps) i Garfunkel era Tom Graph (perquè en aquest moment es dedicava a crear gràfics).

El duo novaiorquès va créixer enmig de l'èxit musical, però com qualsevol parella musical,

amb el temps van tenir moltes disconformitats. Havien sabut portar relativament bé les

diferències estilístiques i de personalitat fins que aquestes es van tornar insalvables. Garfunkel era el ros extrovertit amb una veu celestial i amb cert èxit amb les noies; Simon, en canvi, desenvolupava la seva introversió a través de la seva tasca de compositor i investigant noves possibilitats musicals (les seves carreres posteriors corroborarien les seves postures). Aquestes diferències no els van impedir arribar a un punt d'entesa per continuar com a duo fins que van ingressar a l'estudi per gravar "Bridge Over Troubled Water", cançó inspirada en les seves múltiples desavinences.

En aquell moment Grafunkel alternava les sessions amb el rodatge del film de Mike Nichols, "Trampa 22 "; mentre que Simón, amb el productor Roy Halee, portaven tota la càrrega del projecte.

Era la primavera de 1969, Paul Simon, mentre contemplava l'East River des de la finestra del seu apartament de Nova York, va cantar les primeres línies que havia tingut al seu cap repetidament durant més d'una setmana. Li va agradar especialment com la melodia de la segona part, feia ressò d'un dels seus temes corals favorits de Bach. El que finalment el va inspirar a acabar la seva petita cançó d'humil gospel va ser un àlbum del grup de gospel meridional Swan Silvertones. Cada vegada que Simon tornava a casa posava aquest disc, d’aquesta manera, imaginem que indirectament, la seva ment va quedar impregnada d’aquell so. Un cop la idea inicial ja estava en marxa, va canviar els acords de gospel i va portar la melodia més lluny.

Així va néixer "Bridge Over Troubled Water '', una bella balada amb aires de gospel composta per Paul Simón que, segons es diu, va provocar agres discussions sobre qui havia cantar-la, tot i que Garfunkel es va encarregar de desmentir-ho a la revista Rolling Stone d'aquell mateix any amb les següents paraules: "Quan Paul em va ensenyar la cançó només va dir 'la vaig compondre per a tu, tu has de cantar-la' i jo només vaig dir, bé".

?

És clar que les diferències existien, fins i tot amb el tractament de la cançó: va guanyar la proposta de Garfunkel de recarregar-la amb una secció de cordes, a la manera del "mur de so" de Phil Spector. Simón mai va quedar conforme amb aquests arranjaments, segons ell aquest tractament gairebé simfònic conspirava contra la narració i el dramatisme de la seva composició.

A final, com li va passar a Sinatra i el seu rebuig inicial a 'My way', 'Bridge over troubled water' acabaria convertint-se en la cançó estel•lar de la carrera d'Art Garfunkel, ja fos en solitari o al costat de Simon. El tema ocuparia els primers llocs dels grans llistats de la música a nivell mundial, va ser llavors quan 11 anys després l'ibèric Camilo Sesto la inclouria en el seu àlbum Ganas, convertint-se en un de les cançons més escoltades de Sesto, anomenat "La Voz Melòdica de Espanya".

Després de diversos intents, que sempre acabaven en bronques, per fi el 2003, quan es van reunir per rebre el Grammy a tota la seva carrera, els dos amics van enterrar definitivament la destral de guerra. A aquella reunió la va seguir una gira que semblava el gran comiat, però a aquesta la va seguir una altra, i una altra més. I una cançó d'estudi, i un disc i DVD en directe ... Tot indica que, després de tot tipus d'especulacions sobre les seves

disputes, tornaven a ser els bons amics que van créixer i van triomfar junts. Cadascú segueix el seu propi camí però, resoltes les velles picabaralles, res no els impedeix tornar a reunir-se cada vegada que els ve de gust. Sembla que ja no hi ha fantasmes entre Paul i Artie que ensombreixin el record de Simon & Garfunkel.

Tal dia com avui de 1896, l'enginyer mecànic i físic Wilhelm Röntgen descobreix els Rajos X". També recordem els naixements de Django Reinhardt, Anita Pointer, Danny Federici (E Street Band), Remigi Palmero i les morts de Terry Kath (Chicago), Allen Collins (Lynyrd Skynyrd) i Bimba Bose.

Clauda Garcia ens explica la història sobre la banda d'Steven Tyler: Aerosmith.

Gravat en els estudis Wessex de Londres, per on van passar també bandes com els Sex Pistols o els Pretenders, The Clash descrivia la crua realitat del Londres de finals dels 70 a "London Calling", un tema en el que el seu títol fa referència al missatge que usaven els locutors de la cadena BBC durant la Segona Guerra Mundial com a inici de seus programes.

Corrien temps difícils a la capital del regne unit, temps de Margaret Thatcher. L'illa en període de transformació en contra de el moviment obrer, contrastava amb l'època d'esplendor de The Clash, just amb el canvi de manager i de locals. Canviant els de Candem Town pels locals Vanilla Studios, que influirien en el futur so d'aquest mític disc, atès que l'ambient musical que es respirava en els locals de barri del districte Westminster, amb influències de rockabilly, ska, reggae i jazz, era més variat i enriquint així el llegendari "London Calling". La mort de Sid Vicius al febrer d'aquell mateix any, va marcar un abans i després en el moviment punk britànic. The Clash, pioner del punk al mateix temps que els Pistols, amb el seu disc homònim, estava a punt d'abandonar, o millor dit, generaria una nova sub-etiqueta d'aquest carismàtic estil.

Joe Strummer i els seus van utilitzar el seu habitual to reivindicatiu embolicat en una atmosfera punk amb aires de reggae, una cosa que en realitat va ser una novetat respecte als sons anteriors de la banda. La lletra de "London Calling" relata la precària situació de la banda en aquell moment. És un crit de "socors" a la societat londinenca i, per extensió, a tot el món. En aquell temps The Clash estaven endeutats i sense un manager que els representés. A més a més, les contínues discussions amb la seva discogràfica sobre el format del disc no feien més que empitjorar la seva relació amb ella.

Però la lletra no només parlava de la situació de la banda, també reflecteix la preocupació de Strummer al fet que es torni a repetir el desastre nuclear de Three Mile Island de principis de 1979 i d'un possible desbordament del riu Tàmesi que inundés el centre de la capital britànica. "London Calling" és el so del carrer. Podria ser la banda sonora de qualsevol gran urbs amb problemes d'atur, delinqüència o drogues.

Amb el seu ritme marcial, una línia de baix de rocksteady i funk i una lletra que és una fuetada, la cançó advertia sobre un món que estava canviant cap a pitjor. Escrita per Mick Jones i Joe Strummer, "London calling" mai va ser un hit de Billboard als Estats Units, però l'àlbum que la contenia (i que comparteix el títol) sí que va arribar als rànquings en 1980 i va vendre més de cinc milions de còpies a tot el món.

Segon el seu guitarrista Mick Jones, la inspiració inicial per a la cançó "London calling" no va ser la política britànica. Va ser la seva por a ofegar-se. El 1979 van veure un titular a la tapa del diari London Evening Standard, advertint que el Mar del Nord podia pujar i fer créixer el Tàmesi, inundant la ciutat. El mateix cantant vivia en aquell moment en un edifici junt al Tàmesi i temia una potencial inundació. Fou precisament ell qui va escriure uns primers esboços de la lletra que després va ampliar Mick Jones fins a la conversió que es van convertir en aquesta publicitat sobre la ruïna de la vida cotidiana.

Cal parlar però també de la porta, considerada com la més representativa de la història del rock, mostrant el seu baixista fora del focus colpejant el seu instrument sobre l’escenari. Imatge emblemàtica aconseguida per la fotògrafa Pennie Smith i el dissenyador Ray Lowry, que es va referir al primer àlbum d’Elvis Presley copiant-ne l'estil de la tipografia.

La proposta continguda a London Calling va ser producte d'una visió en conjunt de Joe Strummer, Mick Jones i Paul Simonon. Potser sense ser completament conscients de desafiar el pas el temps, la sinceritat de The Clash va causar efecte en un punt ben definit: el rock pot ser més que pur entreteniment, mentre que l'actitud punk no perd eficàcia al vestir robes més sofisticades.

Tal dia com avui de 1987 se suïcida davant de les càmeres el secretari del tresor de Pensilvània, Budd Dwyer acusat de suborn, frau postal i associació il·lícita. També recordem els naixements de Sam Cooke, Malcolm McClaren (mànager dels Sex Pistols), Steve Perry (Journey), Michael Hutchence (INXS) i l'assassinat de Rhett Forrester (Riot).

A finals dels setanta, el Regne Unit travessava un període convuls políticament i econòmicament. El punk va sorgir com a resposta a les floritures musicals de l'anterior generació i com a forma de rebel•lió d'una joventut que no mirava cap al futur. Tota aquesta ràbia i frustració es va canalitzar en bandes com els Sex Pistols i el que sense cap mena de dubte fou el seu single més provocatiu: 'God Save the Queen'.

La història d’aquesta cançó té el seu origen durant la primavera de 1977. Malcom McLaren, en aquell temps mànager i ment publicitària dels Sex Pistols, aconsegueix encadenar diversos contractes amb diverses discogràfiques rellevants. Ho fa amb l'aval de 'Anarchy in the UK', el single que l'any anterior els va col•locar al mapa del primitiu punk anglès, i amb una nova cançó sota de el braç: 'God Save the Queen'.

Primer signa amb A & M Records, però la qualitat revolucionària i atrotinada dels membres del grup provoca que el contracte i el primer premsat del single, d'una vintena d'unitats, se’n vagin a n'orris. I després amb Virgin, el segell que finalment aconseguirà treure a la llum aquesta peça d'orfebreria obscena i provocativa. Per a finals de maig, els Sex Pistols han aconseguit publicar la seva cançó satírica i grotesca, coincidint amb el 25è aniversari de l'ascens al tron d'Isabel II. McLaren i Johnny Rotten havien aconseguit un aparador publicitari perfecte: una cançó que insulta la reina, tòtem sagrat al Regne Unit, i que es publica una setmana abans dels fastos de celebració del jubileu de plata.

L'escàndol va venir per tandes? Primer, pel contingut de les lletres amb versos com ara "Déu salvi la reina / El règim feixista" o "Déu salvi la reina / Ella no és un ésser humà / I no hi ha futur / En el somni de Anglaterra ". Amb aquestes paraules, Rotten i companyia sacsejava el ninot de drap de la reina i posava música a l'estat decadent de l'economia britànica, ressacosa després de la pèrdua de l'imperi, en retrocés, decadent i amb un alt índex d’atur.

El mateix Rotten va expressar el seu sentir amb la monarquia durant una entrevista amb aquestes paraules: "La idea d'estar enfadat, la indiferència de la Reina amb el poble i la llunyania i indiferència cap a tots nosaltres. Vaig haver de treballar com a obrer en construccions per poder pagar la meva universitat per voler una educació, i em cobraven impostos. Per què havia de finançar a aquesta vaca que no es preocupa una merda per mi?".

Però això no era tot; a tot això s’hi sumava la portada del single que, fins-hi-tot els obrers de la planta de vinils es van negar a premsar. Jamie Reid va plasmar el rostre de la mandatària cobert amb lletres que emulaven retalls de la premsa, molt similar a les cartes anònimes d'amenaça, la qual cosa no va ajudar a calmar els indignats.

Per a la conservadora BBC de 1977, allò era massa. La cançó es va publicar (després d'una vaga de la fàbrica que havia de premsar els vinils pel contingut i la portada del single) i es va convertir immediatament en un gran èxit, una bomba que va vendre 100.000 còpies en una setmana. Però ningú la va punxar: ni les ràdios independents ni la corporació pública, que la va prohibir de manera explícita pel seu contingut ofensiu. Va rebentar els charts de vendes però es va quedar en el segon esglaó de la BBC, sota sospites de tongo per evitar un estrepitós número 1.

Mancats de plataforma a les ràdios, censurats per la BBC que avui se'ls pren a broma com a símbol de la seva pròpia independència editorial, els Sex Pistols van llogar un vaixell, van passejar pel Tàmesi i van tocar la seva cançó davant de Westminster. El dantesc espectacle va acabar amb la policia abordant l'embarcació, tot just una setmana abans que la pròpia Isabel II desfilés pel mateix riu en semblants condicions. Una paròdia feliç del Regne Unit que en el seu dia, abans que una broma, va veure un insult intolerable.

Malgrat tota la polèmica suscitada, avui en dia els Sex Pistols són una icona de Regne Unit, capaços d'obrir la cerimònia dels Jocs Olímpics i de servir d'acudit icònic a la Newsnight davant el sever nacionalisme dels tories. Però en el seu dia van passar per pàries de l'establishment, encara no colonitzats. La seva cançó, grapejada, ha sobreviscut. Ells, en canvi, van acabar com el rosari de l'aurora.

Tal dia com avui de 1920 entrava en vigor la "Llei Seca" als Estats Units. També recordem els naixements de Françoise Hardy, Mick Taylor, el compositor Ryuichi Sakamoto, Marina Rossell, Paul Young, Susann Hoffs (The Bangles), Kid Rock i la mort dels productor Don Kirshner.

Teresa Riera ens parla de les estrenes de JOJO Rabitt, Los consejos de Alice , Jugando con Fuego, Dos Policias Rebeldes 3 o Malasaña 32. També repassem els films que ha anat a veure aquesta setmana i sobre com els actors australians s'han bolcat amb els incendis que pateix el país.

(I've had) The time of my life està indissolublement unida a la pel•lícula 'Dirty Dancing'. Des de 1987 només escoltar les seves primeres notes, la nostra ment s'encamina cap al film protagonitzat per Patrick Swayze i Jennifer Grey.

L’any de la seva estrena a les sales de cinema, aquesta cançó va aconseguir un èxit sense precedents, recollint un Grammy, un Globus d'Or i un Oscar. No cal dir que va ser número u en mig món.

Ens trobem davant d'un tema d'encàrrec. El productor Jimmy Ienner va sol•licitar al compositor Franke Previte que escrivís un tema que havia de durar uns set minuts aproximadament i comptar amb un contingut rítmic creixent. A més a més, totes aquestes condicions haurien de plasmar-se en un estil mambo. Inicialment la invitació va ser rebutjada, però Ienner va aconseguir finalment convèncer Previte amb una sola frase: «Aquesta cançó canviarà la teva vida». I així va ser. L'esdevenir de Previte, de John de Nicola i de Donald Markowitz, que van col•laborar en el procés de creació, mai va tornar a ser el mateix des de l'estrena de 'Dirty Dancing'.

El trio compositor va presentar dues alternatives. D'una banda, el tema que avui analitzem i, de l'altra, 'Hungry eyes', finalment rebutjat i condemnat a la cara B del single promocional, interpretat per la gola d’Eric Carmen . Diuen que Ienner va prendre la decisió després d'escoltar les dues a través del telèfon. Va optar per la primera tot i que no era totalment original, ja que el mateix Previte ja havia interpretat una versió anterior en un disc en solitari que va publicar el 1981 sense gaire èxit. Segons explicava ell matei, va escriure la lletra i la melodia del cor en el cotxe mentre conduïa pel Garden State Parkway, anant a una sessió d'estudi per una altra cançó.

El productor també va imposar a Bill Medley, exmembre de The Righteous Brothers , per interpretar '(I've had) The time of my life', tot i que Previte s'havia postulat per oferir la seva pròpia veu. Inicialment l'artista californià també va rebutjar l'oferta, després d'una experiència negativa amb la cançó 'Loving on Borrowed time', que va compartir amb Gladys Knight per a la pel•lícula 'Cobra' de Sylvester Stallone. Però Ienner va tornar a fer gala dels seus dots de persuasió després de dos mesos de trucades gairebé diàries.

Jennifer Warnes, que ja havia triomfat interpretant amb Joe Cocker 'Up where we belong' per a la banda sonora de 'Oficial i cavaller', va ser l'acompanyant de Medley en la balada. Per a ella, segons va dir immediatament, cantar amb el veterà solista era com ballar amb Fred Astaire.

La sessió d'enregistrament va tenir lloc a Los Angeles. Junts van aconseguir transmetre a través de les seves veus la sensualitat del film mitjançant una cançó alegre i romàntica. No obstant això, sorprenentment, en el món anglosaxó també habitualment utilitzada en els funerals per acomiadar els éssers estimats.

Franke Previte va subhastar la maqueta original de '(I've had) The time of my life' amb l'objectiu de recaptar fons per a la Fundació Patrick Swayze per a la Investigació del Càncer de Pàncrees, situada a Stanford. L'actor havia mort el 2009, víctima d'aquesta malaltia.