Som-hi doncs

Teresa Riera ens parla de les estrenes de 1917, El Faro o El Misterio del dragon entre d'altres. Ens explica els films que ha visionat durant les festes i els films que ens arriben aquest 2020.

Un exemple perfecte de rock del bo, és You Shook me all night long. Si no coneixes aquesta cançó, les primeres notes de guitarra et podrien fer pensar "oh! aquí ve una bonica cançó dolça i romàntica" però als quinze segons, el primer cop de bateria i un rif inconfusible, dels mítics AC/DC fan que sentim un calfred a la pell i només podem pensar" AIXÒ ÉS ROCK".

Després de la brutal escalada de l'èxit comercial de Highway To Hell i l'impacte sobtat i per la mort del seu anterior cantant, Bon Scott, la banda, amb la benedicció de la seva mare, va començar la reconstrucció. El llegendari productor Robert John 'Mutt' Lange ja estava també a bord. Encara que tota la banda admetria més tard les seves frustracions al treballar amb un productor tan meticulós, cap va discutir que el seu paper va ser fonamental.

La maquinària tornava a estar en marxa. El mànager de la banda va gestionar un procés d'audicions per trobar un substitut, i va ser el 8 d'abril, després de dos mesos de càsting, quan van donar amb el britànic Brian Johnson. En aquest moment, després d'arrencar amb els assajos novament, es van llançar a l'enregistrament del seu setè disc lluny dels seus locals habituals, per evitar la nostàlgia: viatjar a les Bahames.

Mentre que gran part de la música i les melodies s'havien escrit a la carretera i en els assajos a Londres, la majoria de les lletres de l'àlbum les va escriure Brian, i després serien editades pels germans Young. Malcolm i Angus (i fins i tot George) havien ideat tots els títols de les cançons, i després van deixar a Johnson la tasca d'omplir els buits.

Els nois d'AC/DC no s'han caracteritzat mai per lletres profundes amb grans missatges i això els honra en certa manera, són un exemple de que aquests ingredients no són els imprescindibles per fer bon rock. El sexe i la rebel•lia sí que són necessaris i, en aquest sentit, You Shook me all night long és rock 'n roll per totes bandes.

La cançó és la història d'un home destrossat fins a l'extenuació per la seva amant durant una nit de sexe desenfrenat, i encara que pugui semblar que no hi ha gaire cosa més, en certa manera, d'aquest tema podem treure’n un missatge reivindicatiu quasi bé feminista. La idea que l'home és el que ha de portar la batuta pel que fa al sexe és una solemne tonteria i qualsevol que vagi de “mascle alfa” en aquest sentit té una tara considerable. You Shook me all night long és precisament explicada des de la perspectiva d'algú que se sent superat i que no té cap inconvenient a reconèixer que el seu amant el porta al límit i que és ella qui controla la situació.

Brian Johnson va dir en el seu moment que la inspiració per a aquesta cançó li va venir al veure a diverses noies americanes durant l'enregistrament a les Bahames de l'àlbum Back in Black. Que curiós que el tema de la lletra acabés parlant d’una nit de luxúria desenfrenada, oi? Una mica en la línia de les seves lletres poc profundes i significatives, Brian Johnson va escriure "Ella era una màquina veloç / Mantenia net el seu motor". El vocalista va veure una certa similitud entre els cotxes i les dones, perquè segons ell: “et fan anar ràpid, et defrauden i després et tornen a fer feliç quan veus un nou model. Aquí no sé si el col•lectiu feminista hi tindria alguna cosa a afegir.

David Mallet, qui també va ser responsable d'alguns dels vídeos de Blondie, va ser el realitzador del vídeo d'aquesta cançó. Va basar el vídeo en el personatge de còmic Andy Capp, que era molt popular a Anglaterra. Brian Johnson va interpretar el personatge borratxo, i el veiem arribar a una habitació amb diverses dones lleugeres de roba, una de les quals està muntant un toro mecànic.

El disc, que es va acabar de perfilar a Nova York, va ser des del primer moment un clar homenatge a Bon Scott, encara que no s'esmenti com a tal. Un exemple d'això és el tema Have a Drink on Me (Pren-te’n una a la meva salut), un brindis manifest a la figura de l'ex membre de la banda, i el color negre que envolta la caràtula de l'àlbum, un dol que la discogràfica no volia en un primer moment i pel que van haver de lluitar amb ungles i dents.

L'àlbum va ser un èxit immediat, va arribar a el número 1 a Austràlia, el Regne Unit i França i va arribar al número 4 als Estats Units. No només millorava després de cada escolta, sinó que anys després del seu llançament encara se segueix venent amb força. Si bé les veus de Johnson estaven més arrelades en el soul i el blues que les de Scott, tenia un rang vocal similar, i va ser capaç d'interpretar el millor record de Scott de la banda en concert, mantenint-se fidel a el so original amb la seva pròpia veu.

Com a dada important, Back in Black és considerat un dels àlbums més venuts de tots els temps. Fins a la data, el disc ha venut 50 milions de còpies a tot el món.

Tal dia com avui de 1923 té lloc el primer vol de la història en "autogir" construït per l'espanyol Juan de la Cierva. També recordem els naixements de Domenico Modugno, Joan Baez, Jimmy Page (Led Zeppelin), l'entrada del bateria Charlie Watts als Rolling Stones, el naixement de Tonino Carotone, la mort de Ron Asheton (Stooges) i l'aparició d'un tema inèdit dels Doors "She smells so nice".

Claudia garcia ens porta aquesta secció en la que descobrim la història musical de la humanitat en aquest cas de la dècada dels 90.

Va ser a l'octubre de 1966 quan es va donar a conèixer una de les grans melodies de la història de la música pop, en les veus d'un quintet californià que associava el seu repertori a la pràctica esportiva de surf. Es tracta de "Good vibrations", dels Beach Boys, un tema que va costar sang suor i sobretot llàgrimes al pobre Brian Wilson.

Quan van llançar "Good vibrations", els Beach Boys eren les banda més popular dels Estats Units. Formada cinc anys abans, el 1961 a la ciutat de Hawthorne. Eren tres germans (Brian, Carl i Dennis Wilson), al costat d'un cosí (Mike Love) i un amic (Al Jardine). Més endavant, l'ànima de el grup, Brian, seria reemplaçat per Bruce Johnston, en l'època en què es va convertir en un individu irascible, a mercè de les drogues.

Però, anem amb els anys de glòria dels Beach Boys, a mitjans dels 60, una dècada considerada com la més brillant, musicalment, del passat segle. El rock, que tanta importància va tenir en el decenni anterior entre la joventut, travessava una època inestable pels canvis constants de la societat i els esdeveniments sociopolítics. La guerra del Vietnam va implicar, entre altres coses, una protesta generalitzada entre la població nord-americana. Els joves manifestaven iradament la seva oposició al conflicte i van acabar abraçant el pacifisme reunint-se en comunes a San Francisco, proclamant l'amor lliure, embolicats entre núvols i somnis sota els efectes de les drogues psicodèliques. "Fes l'amor i no la guerra", deien a l'uníson. Aquest moviment va donar pas a un procés creatiu de cançons inspirades en tals sentiments i proclames.

Conscients d'aquesta problemàtica bèl•lica i la resposta de gran part de les noves generacions, els Beach Boys es van afanyar a compondre un repertori afí a aquests ideals i que posteriorment serviria d’influència per a bandes com Queen, Abba, Ramones o Elton John , que van beure en les fonts del quintet nord-americà. Els Beach Boys van rivalitzar en popularitat amb els Beatles, desenvolupant un gènere denominat surf rock i també pop psicodèlic.

El 17 de febrer de 1966 Brian Wilson (líder de la banda per mèrits propis i un autèntic geni musical) es va passar hores i hores tancat als estudis Gold Star, a Los Angeles, davant una taula de mescles, entossudit a improvisar uns arranjaments per a la nova composició que havia imaginat. En principi s'havia d’incloure en un àlbum titulat Pet Sounds. La manera de treballar del conjunt es podria considerar un xic “mercenària”, ja que les gravacions les duien a terme músics d'estudi professionals. Sobre la pista musical, després arribaven en aquest cas els Beach Boys i col•locaven les seves harmonioses veus. És a dir, que de “Good Vibrations l’únic que realment és dels Beach Boys, són les veus.

D’altra banda, apretaven a Brian Wilson per acabar l'esmentat elapé, però aquest va arribar a la conclusió que sortiria al mercat, però no amb aquesta melodia que li rondava pel cap insistentment. I així va ser com "Good vibrations" es va veure exclosa de Pet Sounds. Wilson se’n va sortir amb la seva, però li va costar moltes setmanes de treball, enganxant aquí i allà fragments d'aquesta peça que el portava pel carrer de l'amargor, afegint-li notes de rhythm and blues, buscant originals harmonies, fins enregistrar-la en una cinta analògica de vuit pistes. A la qual, anecdòticament, va titular en principi "Untitled" (Sense nom). El títol de "Good vibrations" es deu a que Brian Wilson havia basat la melodia en la manera en què els gossos capten les vibracions que desprenem els éssers humans.

El talent de Brian Wilson era evident, però la seva tossuderia, el llarg temps que va invertir en rematar la seva cançó va suposar als productors del disc una elevada inversió per al que llavors costava un àlbum sencer, i estem parlant només d’una sola peça: cinquanta mil dòlars, una xifra desorbitada per aquella època. Amb raó es diu que "Good vibrations" va resultar ser la cançó més cara de la història. Afortunadament per la banda, la despesa va valdre la pena, perquè la crítica va ser entusiasta i a dia d'avui es considera a "Good vibrations" com una de les millors cançons de tots els temps.

El 2015 es va estrenar una pel•lícula titulada Love & Mercy que va destapar cert escàndol, relacionat amb la vida de Brian Wilson. En aquest docudrama es descobria que el pare d'aquesta família, un metge frustrat, havia explotat miserablement als seus fills, els ja citats Brian, Dennis i Carl. D'altra banda el caràcter del primogènit, massa enèrgic i abusant de la seva creativitat, causava en els seus dos germans menors una sensació de debilitat i depressió. Per acabar amb aquest tarannà autoritari de Brian, van contractar els serveis d’un metge, el doctor Eugene Landy, un terapeuta, que va començar a receptar-li fàrmacs que el van convertir gairebé en una desferra. Si no fos per la intervenció de l'esposa de Brian, Melinda Ledbetter, s'hagués convertit en un malalt crònic. Ja de per si en els seus anys d'addiccions a les drogues va ser apartat definitivament dels Beach Boys.

En el món de l'espectacle hi ha comunament llums i ombres i aquells nois ben pentinats, vestits esportivament amb elegants caçadores, que tan feliços van fer a la seva generació amb les seves cançons, resulta que amagaven un drama íntim familiar. Millor que els seguim recordant amb els seus "Good vibrations".

Tal dia com avui de 1959, després que el dictador Fulgencio Batista abandonés l'illa, Fidel castro entra a l'Havana. També recordem els naixements d'Elvis Presley, Shirley Bassey, Robby Grieger (The Doors), Davi Bowie i la mort de Steve Clark (Def Leppard).

Dos minuts i escaig de cançó van fer més per la llibertat de la dona americana i per extensió, de la mundial, que molts dels tractats de les feministes més intel•lectuals del moment. Avui a la cançó del dia, us portem un tema pop d'una joveníssima Lesley Gore de 17 anys que es plantava amb valentia davant del seu xicot per dir-li "You do 't own me ": ni més ni menys que" tu no ets el meu amo ".

Corrien els maleïts anys seixanta als Estats Units. Un temps de benestar i somriures en una societat satisfeta que algunes dones començaven a qüestionar ja que per elles no eren, ni de bon tros, tan feliços com els pintaven. Lesley Gore havia aparegut en el moment just, era el boom dels grups de noies i la seva veu expressava amb delicadesa i veracitat el sentir de les adolescents dels anys 60. Però un any més tard del seu gran èxit teen “It’s my party” la cantant donava un pas més enllà de l'ideal adolescent amb un grandiós tema, baluard de les feministes de la seva època, que arribaria fins al numero 2 del Billboard Pop Singles Chart als Estats Units.

Amb aquella innocència de violins, cors i orquestracions dolces del pop dels seixanta, aquesta cria de 17 anys que compaginava els deures de l'institut i l'enregistrament de cançons en la indústria musical s’empoderava i li llançava un missatge clar als oncles i a les ties. Al seu seu xicot li deia que ella no era un de les seves joguines, i que no se li pot prohibir sortir amb altres nois. Ho deia amb estrofes tan explícites com “No em diguis el que he de fer, no em diguis el que he de dir”. I quan surti amb tu, no m’exhibeixis, perquè no et pertanyo. No intentis canviar-me en absolut. Jo no et dic el que has de dir, jo no et dic el que has de fer. Tu no ets el meu amo. Jo no et pertanyo”.

I al seu xicot, a les altres noies i a tot el món els deia: Sóc jove, estimo ser jove, sóc lliure i estimo ser lliure per viure la meva vida com em doni la gana, fer i dir tot el que a mi m'agradi. I tot dit i cantat amb el mateix estil de pop lluminós d'altres cançons romàntiques dels anys seixanta que tractaven temes més delicats. Si escoltem la cançó a un li pot semblar una cursileria musical fruit del moment, però si llegim la lletra: mare meva! aquí hi ha molt, molt més que una ingènua cançoneta d'amor d'aquella època poc rebel i innocent.

Curiosament, la cançó havia estat escrita per dos homes, John Madara i David White, qui al costat de l'olfacte del cèlebre productor Quincy Jones van saber entendre el vent de canvi i avançar-se uns anys al moviment d'alliberament de la dona nord-americana que brollaria amb més força en la dècada següent, la dels setanta. La jove intèrpret, d'altra banda, es va llicenciar en Literatura Anglesa i Nord-americana, es va convertir en activista del feminisme i va viure amb la seva parella lesbiana fins a la seva mort el 2015.

El 1996, la cançó es fa popular en el cinema, gràcies a la pel•lícula El club de les primeres esposes, on és cantat pel trio protagonista: Bette Midler, Diane Keaton i Goldie Hawn. 20 anys després, una nova versió del tema tornaria a posar-lo en primera plana gràcies a la cantant australiana Grace al costat del raper G-Eazy, dins de la banda sonora de la pel•lícula Esquadró Suïcida (2016, David Ahir).

Tal dia coma vui de 1973 eta feia volar pels aires el vehicle en el qual viatjava el president del Govern Español Luís Carrero Blanco. També recordem els naixements de Peter Criss (KISS), Gigliola Cinquetti, Alan Parsona i la publicació del triple disc del Concert de Bangladesh.

Teresa Riera ens parla de les estrenes de Star Wars 9, Dios Mio pero que te hemos hecho ahora i Una gran Mujer. També descobrim una nova figura dins del món del cinema que es dedica a vigilar que en els rodatges d'escenes íntimes ningú es propassi.

Ja fa 35 anys que la creme de la creme musical britànica va cantar la primera nadala conjunta de la història. 'DO they KNOW IT'S CHRISTMAS?', Una cançó destinada a escriure la seva pròpia història i a convertir-se en una de les cançons nadalenques més populars de tots els temps.

Les veus més grans de la Gran Bretanya i Irlanda es van unir, i tots els guanys de les seves vendes es van utilitzar per ajudar les víctimes d'Etiòpia afectades per la fam. Va néixer així la primera gran nadala benèfica de la història.

Al veure diversos informes de televisió sobre la pesta a Etiòpia, els creadors Bob Geldof (Boomtown Rats) i Midge Ure, dell grup Ultravox, volien escriure una cançó per ajudar a la gent d’aquell país. Per aquest motiu van crear Band Aid, una banda composta pels noms més importants de la indústria musical britànica i irlandesa en aquell moment. El nom "Band Aid" va ser escollit d'una marca de fàbrica d'un embenat adhesiu per ferides molt conegut al Regne Unit, i també per referir-se a una banda (Band) de músics que promocionen ajuda (Aid), com una similitud a una curació d'una ferida seriosa.

Paul Young, Boy George de Culture Club, George Michael, Simon Le Bon de Duran Duran, Sting, Bono, Paul Weller, Chris Cross, Bananarama i Phil Collins, entre molts altres, van ser part de l'enregistrament de la cançó, que es va realitzar el 25 de novembre de 1984, en un estudi de Notting Hill.

Quan van comprovar que les reaccions dels primers artistes es van acostar van ser positives, els dos creadors van haver de treballar a contrarellotge per escriure una cançó de Nadal que es llancés abans del dia concret. Quan van acabar d'escriure la cançó li van demanar a Trevor Horn que fes la producció. A causa de la manca de temps, Horn va rebutjar l'oferta, perquè no estava disposat a renunciar al seu estudi de Londres de forma gratuïta durant 24 hores.

Les primeres pistes en ser gravades van ser el cor del grup filmades per la premsa internacional. Després es van condicionar àrees per a ells per continuar amb la resta.

Més tard, la percussió de Phil Collins va ser gravada, incloent en memorable ritme de tambor africà, que s'escolta com a introducció.

Tony Hadley, de Spandau Ballet, va ser el primer a gravar les seves veus, amb una secció per Status Quo però va ser considerat inutilitzable, pel que va ser reemplaçat amb una altra en què apareix Paul Weller, Sting, Marilyn, Glenn Gregory i Paul Young.

Boy George va arribar finalment a les 6 de la tarda, després que Geldof el despertés per telèfon perquè arribés des de Nova York en Concorde per enregistrar la seva part com a solista (quan la seva banda Culture Club era al mig d'un tour pels Estats Units).

Quatre dies després es va publicar i va arribar a les botigues en un temps rècord de producció en aquella època. Bob Geldof va dir que cada cèntim del single, que va arribar a ser número 1 en vendes, seria destinat a la causa. L'estat britànic no va voler renunciar a l'impost que li corresponia per cada disc, però finalment va acceptar i va atorgar l'exempció.

La cançó immediatament va encapçalar les llistes del Regne Unit, romanent allí durant cinc setmanes consecutives. El single va batre tots els rècords, amb un milió de còpies venudes en la seva primera setmana de llançament. A la vigília d'Any Nou de 1985, s'havien venut tres milions de còpies. En un any, s'havien recaptat al voltant de 8 milions de lliures per a les víctimes etíops, molt més enllà de la meta original de 70.000 lliures establerta per Bob Geldof.

Fins a la data, hi ha hagut tres repeticions de la cançó gravada i llançada el 1989, 2004 i 2014, que també va comptar amb grans noms en l'escena musical britànica. En els tres casos, els guanys de la venda van ser donades a organitzacions benèfiques.

El 1989 un altre grup d'artistes anglesos gravaria una versió de Do They Know It 's Christmas Time ?, sota el nom de Band Aid 2, amb artistes com Kylie Minogue, Cliff Richard, Wet Wet Wet, Lisa Stansfield i les Bananarama, entre d'altres.

El 2004 es faria una nova versió, aquesta vegada com Band Aid 20 i amb la participació de destacades figures de l'escena britànica com Robbie Williams, Chris Martin (Coldplay), Thom Yorke (Radiohead), Dido, Joss Stone, Tom Chaplin (Keane ), Fran Healy (Travis), Justin Hawkins (The Darkness) i Snow Patrol, així com Bono, George Michael i Paul McCartney.