Tal dia com avui de 1929, l'Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques anunciava la creació dels premis Oscar. També recordem els naixements de Yoko Ono i Randy Crawford, la gravació de 'What'd I say" de Ray Charles, la incorporació de David Gilmour a Pink Floy el llançament del primer disc de Kiss, la sortida de Ian Astbury dels 'Riders on the storm' i les morts de Kelly Groucutt (ELO) i Otis 'Damon2 harris (The Temptations.

La d’avui és la típica cançó que tothom ha corejat alguna vegada en la seva vida però que ningú s’ha molestat mai a pronunciar correctament el seu títol, provablement perquè és més senzill dir simplement “Volare”, que "Nel blu dipinto di blu". La cançó més famosa del cantautor italià Domenico Modugno que va ser presentada al món l'any 1958.

Amb aquesta cançó, la popularitat de Modugno (que també era director de teatre i anys després va ser diputat pel Partit Radical Italià) va traspassar totes les fronteres i tots els continents convertint la seva cançó en una de les melodies mes populars de la història de la música popular.

El Festival de San Remo va ser el caldo de cultiu d’aquesta cançó. L’esdeveniment musical per antonomàsia de tota Itàlia buscava cançons per presentar a concurs. Era una mena d’OT de l’època ja que el guanyador se n’anava directament al festival d'Eurovisió com a representant del país de la bota. Un dels compositors que va picar era Domenico Modugno, un prestigiós guitarrista i cantant que a més a més escrivia teatre. Ho tenia tot vaja.

Per a l’ocasió va presentar una composició titulada "Nel blu dipinto di blu" amb l’ajuda del productor i escriptor Franco Migliacci que l’assessorava en les lletres i els arranjaments musicals. El propi productor va explicar en el seu moment que tot va començar un calurós diumenge a la Roma de 1957. Franco Migliacci havia quedat amb Modugno a esperar-lo a ell i dues noies per anar tots junts a la mar. Però Modugno mai va aparèixer. Enfadat, Migliacci va comprar una ampolla de vi Chianti, va tornar al seu apartament, es va posar a beure, es va emborratxar i va acabar profundament adormit. En despertar-se, va veure en un diari la reproducció de dos quadres de pintor Marc Chagall: La femme au coq rouge ( "Dona amb gall vermell") i Entre chien et loup (Entre gos i llop). Aquestes dues obres serien la inspiració per a la cançó. A La femme au coq rouge, Franco Migliacci va apreciar el cel completament blau, i en Entre chien et loup li va cridar l'atenció el rostre de l'artista pintat de blau. Veient-les, ràpidament va prendre un paper i va escriure: “Di blu mi son dipinto per volare fino al cielo… io volo nel blu dipinto di blu” (De blau m'he pintat per volar fins al cel ... jo volo en el blau pintat de blau).

Aquella mateixa nit, els dos amics van arribar a trobar-se a la Piazza del Popolo, a Roma. Després que Modugno li demanés disculpes per no haver-se presentat a la cita, Migliacci li va mostrar aquestes paraules sobre algú que volava en el cel pintat de blau. Quan Modugno les va llegir, va exclamar: "Això serà tot un èxit!". I va ser així com tots dos van començar a treballar en la cançó: mentre Migliacci completava la lletra, Modugno va compondre la música (i també el cèlebre cor). Així, doncs, La melodia explicava el somni d'un home que vol volar pels aires per sentir la llibertat de la brisa de vent, poder albirar l'infinit que és el cel blau i finalment sentir-se bé i totalment envoltat de pau. No sabem si Nino Bravo es va inspirar en ella per compondre “Libre”.

Finalment "Nel blu dipinto di blu" va ser presentada al Festival de Sant Remo de 1958 i va ser interpretada pel mateix Domenico Modugno al costat del també cantant Johnny Dorelli que van deixar al jurat amb els pèls de punta davant d'una actuació sobre l'escenari magistral. "Volare" es va imposar sobradament a la competència. Modugno va guanyar els passatges per representar el seu país al Festival d'Eurovisió on finalment quedaria en tercera posició. Per cert, aquell any va guanyar França amb Dors, mon amour, d’André Claveau.

A partir d’aleshores la popularitat de Modugno es va disparar. Es va convertir en una celebritat televisiva i, no content amb això, encara va tenir temps de guanyar tres cops més el festival de San Remo. "Volare" es va convertir en la cançó italiana més coneguda, només superada per l’antològica ' O sole mio", i a més a més va ser l'únic single en la història de la música italiana en arribar al primer lloc en els charts nord-americans.

Va ser tant l'èxit d'aquesta cançó de Modugno, que els mitjans de comunicació ho celebraven com si haguessin guanyat la Copa del Món de Futbol. Per exemple, el diari italià "L'Espresso", va titular a la portada: «Modugno ha conquistato l'America». Finalment, la xifres van dir que només a Itàlia el single amb la cançó va vendre 800.000 còpies. Mentre que a la resta del món se’n van vendre 22 milions.

La cançó va donar la volta la món i va passar a ser coneguda simplement com "Volare", i aquesta paraula li va donar un tint especial alhora de ser interpretada en diversos països i traduïda als seus respectius idiomes. Potser una de les versions més famoses és la dels Gipsy Kings, que la van portar al seu terreny rumber.

Modugno, nascut a la meridional regió de Puglia, va aconseguir amb el seu èxit fer oblidar una mica la tradicional rivalitat entre el nord i el sud d'Itàlia. Així ho creu la cantant Gigliola Cinquetti, nascuda a la del nord Verona, qui en un documental va recordar: "La cançó va entusiasmar tant al meu pare que va dir: 'Jo també sóc del sud!'.

Tal dia coma vui de 1673 moria durant una representació d'una de les seves obres el dramaturg Moliere. També recordem els naixements de Loreena McKennitt, Billie Joe Armstrong (Green Day), la gravació conjunta entre Dylan i Cash, la publicació de "Rock'n'Roll" de John Lennon i les morts de Thelonious Monk,Ray Barretto i Enrique Sierra (Radio Futura).

Tom Jones no es deia Tom Jones, de fet, no és ni el seu primer nom artístic. El seu nom real és Thomas John Woodward i el seu primer nom artístic fou Tommy Scott, nom que fou substituït pel seu mànager perquè estava de moda la pel•lícula amb el mateix nom de Tony Richardson. Aquell gal•lès “sobre-anomenat” acabaria fent-se famós amb un tema ballable titulat: “It’s not unusual”.

Tom Jones havia començat el 1964 la seva aventura musical com a cantant d’un grup anomenat Tommy Scott and the Senators. El seu mànager, Gordon Mills, va aconseguir convèncer a un executiu de Decca, però aquest només mostrava interès per Tommy Scott, el cantant. Així que, sense pensar-s’ho ni un instant, Mills va decidir trencar el grup i li va canviar el nom pel de Tom Jones. Havia deixat enrere un fill i la seva dona. Tom havia estat pare amb tan sols 16 anys, però no podia desaprofitar aquella ocasió.

L'agost de 1964, l'acabat d'estrenar Tom Jones publicava el seu primer i fracassat single "Chills and Fever". Però com ja sabeu, en aquest difícil món de la música, els contactes són essencials, i el mànager Mills era amic del gran músic Les Reed, que amb el seu grup Viscounts li havien presentat un tema titulat "It not unusual", però que en aquell moment ja tenia propietària: la cantant Sandie Shaw.

Enlloc de fer les coses bé, el seu mànager, que era més partidàri d’actuar primer i demanar disculpes després, va llogar uns estudis a Denkmark Street per gravar aquesta cançó en només dues hores. El mateix compositor Reed va tocar el piano en ella. Però malgrat el bon resultat, encara quedava el problema de Sandie Shaw; només podrien publicar-la si ella el rebutjava. Així doncs, Gordon Mills, va pressionar la discogràfica per tornar a gravar la cançó, i aquesta vegada amb però amb millor orquestració i en el mateix estudi en el que havien gravat anys abans uns nois anomenats Beatles.

Tom Jones, veient com se li escapava el tren de la fama, va decidir tornar a casa seva amb la seva dona Melinda i el seu fill Mark per passar-hi el Nadal. Sense diners ni il•lusió, i amb deutes bancaris pendents, es va arribar a plantejar tornar a la mina de carbó, com el seu pare.

Però com se sol dir: “any nou, vida nova”, i el gal•lès va començar l’any 1965 amb bon peu. Per una banda, Gordon Mills va aconseguir que Tom Jones i el seu grup els Squieres fossin els teloners d'una gira de Cilla Black, la cantant favorita dels Beatles. Per l’altra, Sandie Shaw havia rebutjat “It’s not unusual”, perquè no li semblava la perfecta continuació després del seu gran èxit amb el tema de Burt Bacharach, "(There) Always something there to remind me".

Per fi Decca va anunciar la sortida del segon single de Tom Jones, però a canvi, se li exigia un canvi de "look". Ja no podria portar el cabell llargs com els Stones –que eren companys de segell a Decca-. Així que van decidir pentinar-lo “a lo Tony Curtis". Però per reforçar la imatge de "macho man" se li va recomanar pantalons molt ajustats per ressaltar els seus “atributs” i camises de xorreres com els macarres de Carnaby Street, tan de moda en aquells dies.

?

El 15 de febrer de 1965, "It’s not unusual" arribava al lloc el numero deu a la llistes d'èxit. Una setmana després es va quedar a les portes del número u. Però al març va aconseguir el primer lloc, increïblement. Tom Jones va confessar que el dia més feliç de la seva vida va ser quan va veure el seu nom a la capçalera de les llistes d'èxit en els diaris dominicals. S'acaba el maleït malson de cantar en els "puticlubs", com havia passat en els dos últims anys de la seva vida.

Un parell de setmanes després, Tom va demanar un avançament de royalties a Decca Records i es va comprar el gran somni de la seva vida, un Jaguar S. Li va faltar temps per donar l'entrada de set mil lliures per a una casa a Shepperton, a Londres. per fi, podia treure la seva dona i la seva filla de la casa dels seus pares a Gal•les. Tom Jones s'havia convertit en una estrella. La cançó era sensacional, com també ho era el seu registre vocal. Ningú podia cantar pop amb aquella força. Va ser quan els "tabloides" van començar a denominar-lo el "Tigre de Gal•les".

Tal dia coma vui de 2003 moria l'ovella Dolly, el primer mamífer clonat. També recordem el naixement de Maceo Parker, la gravació de "Live at Leeds" dels Who, la publicació de "Harvest" de Neil Young, el casament de Lou Reed amb Sylvia Morales, el de Elton John amb Renate Blauel i les morts de Doug Fieger (The Knack) i del productor George "Shadow" Morton.

Teresa Riera ens parla de la Gala dels Oscar, i les estrenes de la setmana encapçalades per "Sonic: La Película", El amor está en el agua, Hasta que la boda nos separe, o El huevo del dinosaurio.

Paul Anka és, juntament amb Sinatra, el típic crooner americà. Cantants de balades de veu greu, suau i “vellutada”, i amb tota una Big Band al darrere. Paul va ser en els seus inicis un dels grans ídols de la joventut dels 60, especialment, gràcies a “Diana”, el seu èxit més famós.

Publicada en 1957 després d'haver passat diverses audicions amb diversos productors, “Diana” va ser la gran empenta per aquest jove cantant nouvingut a Nova York a la recerca de la seva oportunitat. El mèrit d’aquest hit rau en que està compost compost per ell mateix, una cosa rara en aquests tipus d’artistes. Podríem dir que és el “Paraules d’amor” americà, ja que la va escriure quan tan sols tenia 15 anys. Es diu que està inspirada en una jove de la seva mateixa escola (un curs més avançada) de nom Diana Ayoub, de la qual estava “secretament” enamorat. La noia pertanyia a la seva colla d'amics, i en alguna ocasió havia estat contractada com a “cangur” per a cuidar de la seva germana petita quan els seus pares sortien de compres o a reunions socials. Molt bons amics, passaven tant de temps junts que fins al propi xicot de Diana, molt gelós, li retreia la seva actitud. Ella sempre contestava amb el clàssic: “No siguis ridícul, tan sols som amics”. No obstant això, la pura realitat era que Paul Anka s'estava enamorant, un sentiment que creixia dia a dia sense que Diana s'adonés.

Poc després, no conforme amb mantenir aquesta situació, perquè volia passar a la següent fase, va començar a “trobar-se” amb Diana gairebé tots els dies. La trucava a qualsevol hora, fins i tot de matinada, arribant a provocar un major empipament en la seva família, que ja estava molt molesta amb el jove Paul perquè no feia més que importunar a la seva filla. Tant és així que un dia van decidir “esperar-lo” per a recriminar-li la seva actitud i veure si per fi la situació es “calmava” d'una vegada! Però la història no va acabar aquí perquè un bon dia Paul va convidar Diana, moment que va aprofitar per a dir-li que marxava a Nova York a continuar intentant progressar en la seva carrera com a cantant, afegint, molt nerviós, que li havia compost un cançó amb el seu nom. Diana, molt sorpresa, li va preguntar si podia cantar-la per a poder donar la seva opinió, al que Paul , molt seriós, li va contestar: “Si, però només tocaré la música, no vull cantar la lletra”. Estava tan sobrepassat per la situació que no volia que ella s’assabentés dels seus veritables sentiments, ja que en la lletra no parlava d'una simple amistat.

Diana Ayoub, va rebre una carta de Paul en que deia: “Bé, en vint-i-quatre hores gravaré el meu següent disc. He recollit tot el material i tots els arranjaments ja estan fets. Vols que et digui com és el nom de la cançó?… És… ’Diana’, el teu nom; el so és diferent a tot l'abans escoltat i serà un gran èxit. Ara escolta'm, no diguis una paraula o et… no importa no faré res. Et faré un petó si es ven, perquè tu ets la causa que el va iniciar”.

La veritat és que Paul Anka, amb el suport dels seus pares, tenia decidit marxar a la recerca del seu somni com a cantant i ja a Nova York va recórrer diverses cases discogràfiques abans de ser triat per Don Costa, famós productor, que estava buscant joves talents per al segell ABC-Paramount Rècords. Costa va quedar tan impressionat durant la sessió de prova que, al saber que a més escrivia els seus propis temes, el va contractar immediatament. “Diana” va ser la primera cançó gravada i un èxit a tot el món. Als EUA va estar diverses setmanes en el primer lloc de les llistes Billboard i el mateix va ocórrer al Regne Unit. En pocs mesos va arribar a vendre més de nou milions de còpies en el mercat americà i gairebé un milió en el britànic, convertint-se en la segona cançó més venuda de la història, per darrere de “White Christmas” de Bing Crosby.

“Diana” no es va editar a casa nostra fins a l'any 1959, convertint-se en el disc de l'any malgrat que l'anglès no era un idioma gaire conegut i “sonava” una mica estrany relacionar “Diana” amb “Daiana” que era com es pronunciava. Encara que les primeres llistes “oficials” d'èxits no van aparèixer fins a 1965, va estar durant moltes setmanes en el número u de les revistes musicals especialitzades. Un lloc que Paul Anka va repetir a l'any següent amb el seu tema “Adán i Eva”. De “Diana” se n'han fet innombrables versions, hi ha qui diu que més de de tres-centes. Potser la més popular a la península hagi estat la del Duo Dinámico, no publicada fins a 1995 en el seu àlbum “Viva los 50”, encara que si que formava part del seu repertori dels 60.

Encara que va evolucionar aviat cap a un públic més adult, Paul Anka ha estat un dels majors ídols adolescents de finals dels 50 i principis dels 60. El seu perfil era perfecte i les seves cançons s'ajustaven molt bé a aquesta demanda menys formal. En molt poc temps es va adaptar a les necessitats del mercat, arribant a vendre més de 30 milions de discos entre 1957 i 1962, una barbaritat; gràcies, tot cal dir-ho, també a la seva gran qualitat com a compositor. Ara que és un cantant clàssic, un crooner, es pot afirmar que Paul Anka sempre ha estat en constant evolució.

Tal dia coma vui de 2011 l'ONU instaura el 13 de febrer com a Dia Mundial de la Ràdio. També recordem els naixements de Peter Gabriel, Peter Hook (New Order), l'edició de "The Rolling Stones, Now!" als EUA, la suspensió del concert de Led Zeppelin a Singapur i les morts de Carles Sabater (Sau) i Dale Hawkins.

La Claudia Navarro ens descobreix una de les bandes més famoses de la història: Queen.

El crit que podem escoltar a l’inici de “Cry Baby” jo és tota una evidència de l’estat en el que es trobava Janis Joplin allà cap al 1970. Estava a punt d’ingressar en el club més funest de la història de la música, el conegut com a “Club dels 27”, però abans d’anar-se’n de “vacances permanents”, encara va tenir temps per deixar-nos una autèntica perla musical com la que tractarem avui.

La vida de Janis Joplin havia estat intensa. Amb només quatre discs a la butxaca, la cantant en va tenir prou per acabar essent considerada com un dels estendards de la contracultura dels anys seixanta gràcies, sobretot, a la seva impressionant veu. Va ser una de les figures clau del conegut com a “so de la Costa Oest” (molt abans que els rapers s’apropiessin d’aquest adjectiu i s’enfrontessin a trets amb la competència de l’altra banda del país). Ella era una més, jutn amb els The Doors, Jefferson Airplane, Grateful Dead, Santana o Sly and the Family Stone.

Joplin havia tingut un intens estiu el 1970 i després d'unes setmanes de vacances va tornar a l'estudi amb la idea de tornar a gravar nou material. Però Janis no estava bé. Abusava de l'alcohol i de l'heroïna i l'enregistrament del disc es va convertir en tota una epopeia.

El disc comptaria amb 10 temes, dos escrits per ella. Un d'ells seria el genial ‘Me and Bobby McGee’ de Kris Kristofferson i un altre vindria signat per Bobby Womack, encara que el gran nom del disc seria el de Jerry Ragovoy -compositor al qual Joplin ja havia recorregut a ‘Piece of my heart’- que signa tres de les cançons del disc incloent la genial ‘Cry baby’, un dels temes més reconeguts de Joplin.

'Cry Baby' va ser composta originalment per Garnet Mimms and the Enchanters. Però Janis Joplin la va fer immortal, convertint-se en una de les més representatives de la mítica rockera. Entre altres coses perquè bàsicament, la lletra és una descripció fil per randa de la seva pròpia vida. Va buscar l'amor durant tota la seva vida. El va trobar durant un viatge a Sud-amèrica per a recuperar-se de la seva addicció a les drogues. Allí va conèixer a David Niehaus, un professor amb qui va mantenir una relació. Però Janis va acabar recaient en l'heroïna i el professor va acabar per deixar-la. Això és Janis en estat pur, i això és “Cry baby”. Poc més e spot afegir.

Mentre les sessions d'enregistrament avançaven a bon ritme, la vida de la cantant s'anava enfonsant entre fracassos sentimentals i un profund sentiment de solitud. La nit abans de la seva mort, Joplin va gravar l'única versió de ‘Mercedes Benz’ i tenia programat afegir l'endemà les veus a ‘Buried alive in the blues’. La cantant mai arribaria a la següent sessió. El productor del disc la va trobar morta l'endemà per una sobredosi d'heroïna i aquest últim tema s'incorporaria al disc com una peça instrumental.

Els deu temes de ‘Pearl’ no estaven acabats del tot quan el disc va arribar a les botigues al gener de 1971 convertint-se en el treball més venut de la cantant. Un àlbum on es mostra tot el poder vocal de la texana, on la seva veu traspua força, passió, ganes de viure i de plorar, sobretot de plorar. Aquell testament en forma d’LP i aquella última cançó són el record final d'una veu única i especial que es va menjar el món, que va viure amb força i amb ràbia fins que una nit trista es va sentir massa sola i sense massa forces per a seguir endavant.

Al gener de 1971 va arribar a les botigues ‘Pearl’, l'àlbum pòstum de Janis Joplin. Un disc que ella mai va poder gaudir. Un àlbum intens ple de grans cançons que et colpegen amb força mentre el fantasma de la cantant ronda entre els deu talls del disc. Janis Joplin tenia 27 anys quan va morir després d'una solitària i fosca nit, els mateixos que Brian Jones, Alan Wilson, Jimi Hendrix o Jim Morrison. La mort de la cantant va deixar un immens buit en una escena musical que s'havia rendit a la colpidora veu d'un noia tímida i vulnerable que havia trobat en l'alcohol i les drogues el va refugiar als seus temors i angoixes.

Cada cert temps, sorgeix una pretendent a "la nova Joplin", però tot i que Amy Whinehouse s’hi va acostar, després de Janis, es va trencar el motlle. Encara que volguem imitar la seva veu esquinçada, mai podran fondre la vida i l’art com ho va fer ella. Devorava per igual, alcohol, drogues i sexe. Va ser el resultat de la repressió del seu estat natal, Texas.