Som-hi doncs

Tal dia com avui de 1882 moria assassinat per l'esquena el famós bandoler Jesse James. També recordem els naixements del productor Jeff Barry, Richard manuel (The Band), Richard Thompson, Kiko Veneno, la gravació de "I walk the line" de Johnny Cash i les morts de Sarah Vaughan i Robert Burns (Lynyrd Synyrd).

Els irreverents The Who es trobaven en hores baixes quan van compondre “Who are you”, el seu moment d'esplendor ja havia passat i per molts dels fans de la banda britànica, aquest disc va marcar l’inici del final de la banda.

Les dificultats que havien sortejat o amb les que havien bregat començaven a passar factura a The Who. Keith Moon es va presentar a l'estudi en un estat de forma pèssim, eren molts anys d'excessos que més que passar-li factura estaven acabant amb ell a passos de gegant. De fet, el bateria va morir tres setmanes després que es publiqués el disc, marcant un punt crític per a The Who.

La resta de membres del grup tampoc estaven com per tirar floretes. Townshend bevia com si no hi hagués un demà en part degut a la mala relació amb el vocalista Roger Daltrey i per si això no fos poc, el baixista John Entwistle estava de gresca contínua. Per tant i des d’un punt de vista estrictament professional, no era el millor moment per tancar-se en un estudi i tirar endavant un disc que els tornés a la brillantor d’anys enrere. Al marge de les males relacions en el si del grup, el context històric tampoc jugava al seu favor. Aquell 1978 no va ser un any propici per a ells ni per cap banda amb una trajectòria a les seves esquenes. Amb l'explosió del punk, ells i moltres altres bandes van passar a ser considerades autèntics dinosaures.

Una nit, després de beure molt, Townshend va coincidir amb els Pistols, Paul Cook i Steve Jones, i els va dir que havien de seguir el camí traçat pels Who on ells ho havien deixat. Els temibles punks van reaccionar alarmats davant les paraules de Townshend, que deixaven entreveure una separació del grup, i li van demanar que no es separessin, dient-li que ells eren admiradors de la seva feina. Pete, begut i desmoralitzat, es limitava a dir que ja tot era igual, que s'havien venut. Aquest era el seu estat d'ànim. Aquella nit va seguir bevent fins que va acabar la nit inconscient en un portal. El va despertar un policia que passava per allà i que va completar un episodi que acabaria inspirant al guitarrista per compondre el tema 'Who are you'.

Tot i això el disc «Who are you» no va derivar en el retorn als escenaris dels quatre membres originals. El 6 de setembre, pocs dies després del llançament del disc, Paul McCartney va convidar a Keith Moon a la preestrena de la pel•lícula «The Buddy Holly story». Després de sopar amb ells, Moon i la seva parella Annette van tornar a casa. Allà, Keith va ingerir 32 pastilles de Clometiazol i va morir. El medicament era un sedant que li havien prescrit per bregar amb els seus símptomes d'abstinència a l'alcohol, mentre intentava desintoxicar a casa.

Aquell va ser un cop gairebé mortal per al grup i segurament un condicionant per a la reputació que el temps li ha donat a aquest disc, que en el seu moment va vendre molt bé fins a arribar al lloc número dos a la llista d'Estats Units, despatxant 2 milions.

Amb Keith fora de circulació, calia resoldre molts dubtes, però una per sobre de totes: decidir sobre la continuïtat o el final del grup. Van prendre la decisió amb rapidesa i van optar per seguir. Van reclutar a Kenney Jones, un prestigiós bateria que havia militat als Small Faces. Malgrat tot, el desastre dels seus últims discos, sobretot «It hard», és que les composions no estaven a l'alçada. Un cop escoltats els resultats, està clar que continuar no va ser la millor decisió. Hauria estat molt més decorós que el punt final -almenys a aquella i capital primera etapa del grup- l’hagués protagonitzat «Who are you».

Tal dia com avui de 1940 es publica Poeta en Nueva York, el poemari pòstum de Garcia Lorca. També recordem els naixements de Serge Gainsbourg, Marvin Gaye, leon Russell, la marxa d'Steve Winwood dels Spencer Davis Group i la publicació del bootleg dels Stones: "L.A. Friday (Live 1975).

És molt difícil que algú no hagi escoltat alguna vegada “Ain't No Mountain High Enough” i encara més difícil és que algú hagi pogut resistir la temptació de cantar-la cada cop que sona. Aquest duet atemporal interpretat per Marvina Gaye i Tammy Terrell s’ha convertit en un dels clàssics del soul per mèrits propis.

Aquesta cançó la van escriure Nickolas Ashford i Valerie Simpson, un matrimoni que es dedicava a compondre cançons i a produir-les. Aquesta precisament els va valer el bitllet directe per a fitxar per Motown Records. La música va anar a càrrec de The Funk Brothers (que participaven en pràcticament tots els enregistraments de la discogràfica i l'orquestra simfònica de Detroit.

Pel que sembla, Nick Ashford per escriure la cançó, es va inspirar en una experiència que va tenir quan es va traslladar a Nova York: estava caminant per un carrer de Manhattan i va pensar que Nova York no podria aconseguir treure el millor de sí mateix. Va ser aleshores quan li va venir a el cap la frase de "Ain’t not no mountain high enough ..." (no hi ha muntanya prou alta).

La lletra ens parla de dos amants que es recorden que, tot i que la seva relació ha acabat, la seva amistat segueix viva i que poden comptar l'un amb l'altre en qualsevol circumstància i lloc. Potser estiguin separats per accidents geogràfics o per llargues distàncies però els seus cors els mantenen units amb aquest afecte que una vegada va ser amor. Segurament per això li va venir com a anell al dit alhora d’incloure-la en la banda sonora del film “Quédate a mi lado”, un clàssic dels 90 que plasmava a la perfecció la temàtica de la cançó.

Tot i que el nom de Marvin Gaye sempre ha figurat en majúscules pel que a la interpretació d’aquesta cançó es refereix, per a parlar-vos d’ella cal parlar-vos de Tammy Terrell, el contrapunt femení. Nascuda el 1945, des de molt jove va tenir molt clar que volia cantar, la qual cosa unit al seu indubtable talent i bellesa aviat li van permetre aconseguir gran quantitat d'actuacions. Va treballar primer amb el productor Luther Dixon i més tard va estar de gira amb James Brown, amb qui va mantenir una relació sentimental que, com no podia ser d’una altra manera, va cabar com el rosari de l’aurora, amb maltractaments i amb ordre d’allunyament. Va ser aleshores quan va fitxar per al mític segell Motown.

Va ser aleshores quan el 1966 els productors de Motown van proposar a Tammy Terrell de formar duet amb Marvin Gaye, ja que pensaven que la seva veu destacava encara més amb un contrapunt femení. Terrell va entrar en substitució de Kim Weston, la intèrpret femenina que fins aleshores havia acompanyat a Gaye en els seus duets. Va ser un canvi d'última hora, ja que ni el mateix Gaye l'havia escoltat cantar fins al moment mateix de començar a gravar. I la veritat és que aquesta primera col•laboració no podria haver sortit millor; el tema es va situar en les posicions més altes de les llistes de tot el país, i a més a més va revelar una química musical entre els dos intèrprets. Era tal la compenetració que, quan s'ajuntaven en un estudi o escenari, la implicació i complicitat de tots dos els feia portar la interpretació un pas més enllà.

?

Desgraciadament el duet no es va poder arribar a consolidar ja que el 1967, durant una actuació Tammy Terrell va perdre el coneixement caient en braços del seu amic, diagnosticant posteriorment un tumor cerebral que durant tres anys es va mostrar inflexible amb ella, transformant-la en una trista ombra de si mateixa, amb pèrdues de memòria i en cadira de rodes. Va morir al març de 1970 amb només 24 anys, la qual cosa va sumir a Marvin Gaye, que va cantar en el seu funeral i va plorar desconsolat sobre el seu taüt, en una profunda depressió i llançant-lo a les drogues, allunyant-se dels escenaris per 4 anys.

Són també infinites les versions que s’han fet d’aquest tema, però com a curiositat ens quedarem amb un tema inèdit que la malaurada Amy Whinehouse va cantar damunt la instrumental de “Ain’t no mountain high enough” i que va retitular com a “Tears Dry on Their Own”.

Tal dia com avui de 1939 el "Parte Oficial de Guerra" posava fi a la Guerra Civil Espanyola. També recordem els naixements de Rudolph Isley (The Isley Brothers), Ronnie lane (Small Faces), Kimmy Cliff, Gil Scott-Heron, Jeff Porcaro (TOTO), l'assassinat de Marvin Gaye i la mort de Cynthia Lennon.

Si hi ha una cançó que defineix a la perfecció l’esperit “motard”, aquesta és sens dubte "Born to be wild", una cançó escrita per Mars Bonfire qui, al seu temps, va encarregar a la banda californiana Steppenwolf, que la grabessin.

La banda que anys més tard coneixeríem com Steppenwolf va iniciar el seu camí en la música a mitjans de 1964 amb el nom de Jack London & The Sparrows, fent-se un nom més o menys conegut entre les bandes semiprofessionals que solien tocar en els cafès i sales de mitjana capacitat de Yorkville, Toronto. En aquell moment els futurs Steppenwolf intentaven imitar el patró de Beatles i els, Stones. El cantant va abandonar el grup i és substituït per John Kay, que aporta una alenada d’aire fresc i renova el grup donant-li un impuls definitiu per arribar a la fama.

Tornant al tema en qüestió, inicialment va ser concebuda com una balada, però va ser precisament John Kay qui va afegir-li un ritme més ràpid, ja que creia que encaixava millor amb la idea de la lletra, una oda a la vida a la carretera de les bandes de motociclistes. Mars Bonfire, el seu autor, va trobar la inspiració passejant per Hollywood Boulevard i veure un cartell amb una motocicleta i el lema "Born to Ride". Originalment va ser escrita com una balada folk, però la banda la va transformar en un himne de el rock associat a la carretera. Segons es diu, va ser precisament en aquesta cançó on per primer cop en la història apareix acunyat el terme “Heavy Metal”. En el segon vers de la cançó, John Kay canta "Heavy Metal Thunder", que serviria més tard seria la manera de definir el so dur, dens, i voluminós de moltes de les bandes dels 70.

Born to be wild es va llançar un 13 de juliol de 1968 com a tercer single del primer àlbum del grup. La banda, formada en aquell moment per John Kay, Larry Byrom, Goldy McJohn, Jerry Edmonton i Nick St. Nicholas, havia gravat aquest àlbum durant l'octubre de 1967 i l'havia llançat al mercat el gener de l'any següent.

La composició es va publicar per primera vegada el 1968 en l'àlbum homònim de Steppenwolf i ràpidament es va convertir en el gran èxit de la banda. Fou tant l’èxit que Dennis Hopper no va dubtar a incloure-la en la pel•lícula que acabaria per convertir-la en un himne: "Easy Rider". Aquest film era una critica a la societat americana més rància i intolerant davant la llibertat i les llargues cabelleres dels joves de l'època, ja fossin motards o hippies. Una pel•lícula que comptava amb l'actuació del propi Dennis, de Peter Fonda i de Jack Nicholson.

Si la pel•lícula es va convertir en un referent per als amants del motor, la cançó de Steppenwolf no va ser menys. No són poques les bandes que la han versionat, Slayer va portar la cançó al 'trash metal', AC / DC van fer la seva versió amb un toc de 'hard rock' molt celebrat pels seus parroquians. El rock gòtic dels britànics The Cult també va passar per 'Born to be wild', amb un ritme una mica més pausat i amb un paper protagonista per a la percussió i els solos de guitarra, i finalment els americans Hinder li van donar un aire hollywoodià a el tema gravant un vistós vídeo en què, sorpresa, no apareixen motos sinó cotxes.

El 2004 va ocupar el lloc 129 de la llista de les 500 millors cançons de tots els temps per la revista Rolling Stone. El 2009 es va fer amb el lloc 53 de les millors cançons de rock de tots els temps segons la cadena especialitzada VH1 i més recentment, el 2018, “Born to be wild” ser inclosa en el Rock and Roll Hall of Fame.

Tal dia com avui de 1889 s'inaugurava a París la famosa Torre Eiffel. També recordem els naixements de Herb Alpert, Angus Young (AD/DC), la separació dels Doobie Brothers, la publicació dels dos àlbums d'Springsteen "Human Touch" i "Lucky Town", la inauguració del Museu del rock de Barcelona i la publicació del llibre John Lydon "Mr Rotten's Songbook".

L’insomni va tenir els seus beneficis per a Mick Jones als anys 80. Des que Foreigner va llançar

el 1981 el seu àlbum “Four”, la seva vida era tot un circ, però malgrat tot el guitarrista encara

va aconseguir trobar-se a sí mateix i amb espai per respirar i temps per escriure una de les

balades més icòniques de la dècada dels 80: “I want to know what Love is”.

Mick Jones acostumava a treballar quan queia la nit, quan tothom sortia i el telèfon deixava de

sonar. Va ser en una d’aquelles jornades, a les 3 de la matinada, que al guitarrista li va venir al

cap "Vull saber què és l'amor”. Ni ell mateix sabia d'on venia; de fet en posteriors entrevistes

Jones va declarar que aquella composició havia estat obra d’una “força superior”.

Mentre estava assegut al teclat de l'estudi del seu apartament de Kensington, Jones es debatia

entre la diatriba sobre si el seu cor estava mig buit o mig ple. La cançó va ser una forma

d’expressar la tempesta interior que vivia des de feia 3 anys. Mick Jones venia d’un divorci i

acabava de conèixer a una altre persona amb qui anava a casar-se. La situació dins la banda

tampoc era per tirar coets, la gran pressió per vendre milions d’àlbums i la guerra freda entre

ell i el cantant Lou Gramm tampoc ajudaven.

Doncs tot plegat es va bolcar en aquella creativa nit, quan Jones va trobar el títol, els acords

d'obertura i la tornada. Quan la son el va vèncer, es va dirigir al seu dormitori on mig dormia la

seva parella i li va comentar que tenia una idea per una cançó que es deia “Vull saber què és

l’amor”. El curiós de tot plegat és que a ella no li va fer gaire gràcia i li va etzibar ??-'Què vols dir?

Ja no saps què és l'amor?’- Acte seguit la va fer aixecar i la va arrossegar fins a l’estudi per tal

que ho escoltés.

Tot i que Jones estava satisfet amb la idea original de la cançó encara estava buscant maneres

de millorar-la de forma espiritual. Va ser aleshores quan un dia un tipus d’un segell de música

gòspel li va donar un munt d’àlbums, i un va ser un d’aquests, el del New Jersey Mass Choir

que el va acabar d’inspirar per acabar de compondre “I want to know what Love is”. De fet, va

viatjar fins a Nova Jersey per assistir als assajos en directe d’aquest cor.

Va agafar 30 membres de la coral i els va col·locar als estudis Right Track de Nova York. Les

primeres preses no estaven del tot malament, però la banda creia que encara podia quedar

molt millor, així que, inspirats per alguna “cosa divina” es van posar en cercle, es van agafar de

la mà i van resar una pregària. Si Déu hi va tenir a veure o no no ho sabrem mai, però elc ert és

que acte seguit aquella pregària va semblar inspirar-los lo suficient com per grabar-la en un

moment. Fins-hi-tot Ahmet Ertegün, el president d'Atlàntic Records, en escoltar aquella

gravació va començar a plorar d’emoció.

El llançament de “I Want To Know What Love is”, a finals de 1984 es va convertir en número 1

a tot el món. Sonava a totes les emissores de ràdio i això va propiciar que Mick Jones

comencés a rebre cartes de gent que no eren necessàriament fans però que els havia arribat la

cançó en moments de patiment i tristesa. Cadascú trobava en ella el seu propi significat.

L'única discrepància va venir dins dels propis Foreigner, quan el cantant Lou Gramm va dir que

des que havien llançat aquest tema, el públic els considerava com a una “banda de balades” i a

ell aquesta consideració no li feia el pes. De fet, en aquell moment el cantant ja tenia en ment

de deixar la banda i va utilitzar aquesta cançó com a excusa per validar la seva decisió.

La cançó va assolir les primeres posicions tan als Estats units com al Regne Unit. També va

passar a situar-se entre els primers 25 llocs el 2000, 2001 i 2002 de la llista Billboard Hot Adult

Recurrents Contemporary. A més a més figura a la llista com una de les millors cançons de tots

els temps de la revista Rolling Stone en la posició 479.

Tal dia com avui de 1867 els Estats Units compren alaska a Rússia per 7,2 milions de dolars. també recordem els naixements de Sonny Boy Williamson, Astrud Gilberto, Eric Clapton, Tracy Chapman, Norah jones i la mort del compositor Phil Ramone.

L’any 1978, Dire Straits va llançar el seu primer single i, amb ell, marcaria el rumb de la seva carrera. 'Sultans Of Swing' va ser gravada amb un pressupost de 120 lliures esterlines -uns cent euros d'aquella època-, i ràpidament va adquirir una fama sense precedents.

Mark Knopfler, va tenir la idea de cantar aquest tema en veure tocar a un grup de música que tocava en un pub d’una forma pèssima. Segons va explicar ell, Knopfler estava a Ipswich, un municipi del Regne Unit, que pertany al comtat de Suffolk; era una nit plujosa i es va arraserar de l’aigua en un bar on una banda mediocre tancava la nit amb una audiència que potser tenia quatre o cinc borratxos inconscients del seu entorn. La malaurada banda va acabar la seva actuació donant les gràcies al públic i presentant-se com a “Els sultans del swing”. A Knopfler li va resultar divertit i irònic que es presentessin com a “Sultans” d’aquell estil ja que, a parer seu « sultans de la música, no ho eren en absolut».

La història del seu enregistrament es pot emmarcar perfectament en un context similar al de la crisi econòmica viscuda ara fa uns anys. No per la situació en si, sinó per la dels seus protagonistes. De fet, el nom de la banda ja dóna pistes sobre això, ja que , Dire Straits, es podria traduïr per "Mals Moments" o "Grans Dificultats". Segons ells mateixos van decidir anomenar-se així per les grans dificultats que van passar per traslladar-se a Londres per gravar la maqueta del disc. La seva situació era límit: tenien poc més de 100 lliures i res més, però el talent de Knopfler i companyia van convertir aquelles escasses monedes en or pur.

Quan Mark va compondre la peça ho va fer en afinació oberta amb una guitarra National Steel (la que podeu veure en la famosa portada de “Brothers ins arms”). Al principi li semblava avorrida, però aquesta sensació va canviar completament quan la va tocar amb la seva primera guitarra, una Fenter Stratocaster de 1977 tot i que després canviaria de guitarra alhora d’enregistrar-la. Probablement, si per una cosa s’ha fet famosa aquesta cançó és per l’èpic solo de guitarra de Mark Knopfler. El va grvar utilitzant una Fender Stratocaster de 1961 i durant mig minut ens porta per un viatge ple d'escales precises i arpegis vertiginosos demostrant que si hi havia un “sultà del swing” en aquest planeta era ell.

Pel que fa a la lletra de “sultans of swing” al llarg de la peça apareixen esmentats una sèrie de personatges com «Guitar George» i «Harry» i que en realitat són George Young i Harry Vander, guitarristes de la banda The Easybeats. El primer és, ni més ni menys, que el germà gran d'Angus Young i Harry i George va ser el primer productor de AC/DC.

La cançó va ser gravada per primera vegada als Pathway Sudios, juntament amb "Wild West End", "Water of Love", "Sacred Loving" i "Down to the Waterline". Aquestes cançons, van acabar en mans d'un crític musical de cert renom a Londres: Charlie Gillet, amic de John Illsley, el baixista de Dire Straits. Gillet, impressionat per aquesta demo va emetre un diumenge 31 de juliol de 1977 els temes en el seu programa de la BBC "Honky Tonk". A partir de llavors diversos executius dels segells discogràfics van començar a disputar-se la banda. I el guanyador va ser John Stainze, de Phonogram Records, que s’estava dutxant quan els va escoltar per la ràdio. I va ser així com Knopfler i companyia va aconseguir el seu primer contracte discogràfic amb Vertigo Records, una divisió de Phonogram.

Insòlitament, l'èxit del single de 1978 va arribar després de més de 6 mesos del seu llançament. «Sultans of Swing» va acabar aconseguint el lloc n ° 8 en l'UK Singles i el n ° 4 en el Billboard Hot 100, per la qual cosa van augmentar les vendes de l'àlbum, que també es va transformar en un èxit.

"Sultans of Swing" va suposar la bandera d'un nou estil musical que en aquells dies lluitava contra la tendència punk-rock, aconseguint un estil totalment nou: un revival de rock tradicional amb tocs de saxo i trompeta. No és un tema que expliqui una història profunda, ni tan sols un fet singular, però de seguida va destacar per la seva simplicitat i les seves circumstàncies.

Tot i això, i no és el primer cas, Knopfler ha dit en comptades ocasions que està fart d'aquesta cançó perquè la ha hagut de tocar milers de vegades fins a aburrir-la.