Som-hi doncs

Tal dia com avui de 1922 tenen lloc les tràgiques inundacions de la província de Barcelona amb prop de 1000 víctimes mortals i nombroses destrosses. També recordem el naixement de Zucchero, la gravació de "The fool on the hill" de Beatles, l'atac de cor de Jackie Wilson, la mort de John Bonham i el naixement de Rosalia.

Diuen els que hi entenen que les millors balades de la història de la música les han parit els

rockers més durs, els heavies. No ho sabem, però el que sí que és cert és que el cas que ens

ocupa avui compleix al peu de la lletra aquesta màxima. La cançó del dia no és altra que “la

balada” en majúscules de Metallica: “Nothing else matters”.

Quan la cançó va sortir al mercat molts fans, acostumats al so pesat i dur de la banda, van

acusar a Metallica d'haver-se "venut". No obstant això, la cançó va ser tan forta que va

aconseguir escapolir-se d'aquestes frases per acabar essent molt popular entre els fans i

aconseguir el número 11 a la llista Mainstream Rock Tracks Charts de 1992.

El cantant i guitarrista de la banda, James Hetfield, la va escriure per a una antiga nòvia que

tenia mentre estava de gira en gira amb la banda i això el tornava més nostàlgic. Hetfield va

escriure la cançó l'any 1990 mentre parlava per telèfon amb ella. Mentre aguantava el telèfon

amb una mà, amb l'altra puntejava una guitarra, i va acabar fent els dos primers compassos de

la cançó. La lletra estava dedicada a la seva xicota per explicar els vincles que mantenien

malgrat la distància de quan era de gira. A grans trets, "Nothing Else Matters" parla de la

importància de la confiança en els teus éssers més estimats. De com la incomprensió i la

distància són factors que passen a un segon pla a la vida si tens algú en qui recolzar-te i en la

qual confies. L'important ets tu i no t’ha d’importar el més mínim el que pensin els altres.

Hetfield la considerava una cançó molt personal i no pensava publicar-la per a l'àlbum que

estaven gravant, però Kirk Hammett i Lars Ulrich, el guitarrista i bateria respectivament, la van

escoltar i els va agradar tant que van decidir incloure-la al ja mític Black Album. Van realitzar

l'enregistrament durant l'estiu del mateix any a l'estudi que Ulrich tenia a casa seva. Com a

curiositat, aquesta és una de les poques cançons del grup en la qual Hetfield s'encarrega del

solo de guitarra i no Hammett, com és habitual.

El videoclip fou dirigit per Adam Dubin i muntat per Sean Fullan a partir de talls del

documental A Year and a Half in the Life of Metallica, que fou enregistrat durant les sessions

d'enregistrament de l'àlbum. En canals de televisió com MTV només fou emès en horari

nocturn degut a l'aparició d'imatges i pòsters de noies nues de revistes Playboy que es veien a

l'estudi de gravació. En la compilació de videoclips que van llançar l'any 2006, es van censurar

els pòsters com en d'altres videoclips on apareixien dones nues.

La cançó va aconseguir entrar en els llocs capdavanters de moltes llistes europees tot i no

arribar al capdamunt en cap, mentre que als Estats Units va arribar al 43è lloc, i en l'onzena

posició de la llista americana de rock. Va esdevenir unes de la cançons més populars de la

banda i bàsica en les seves gires. Prova d'això és que ha estat versionada per gairebé un

centenar d'artistes i bandes, amb especial popularitat la que va realitzar Lucie Silvas l'any 2005.

Va ser inclosa en el videojoc musical Guitar Hero: Metallica com a material descarregable.

Tal dia com avui de 1882 Rius i Taulet inaugurava el maercat de Sant Antoni de Barcelona, el primer fora de les muralles de la ciutat. També recordem l'edició de l'imprescindible "Nevermind" de Nirvana, així com els naixements de Linda McCartney i Jaume Sisa.

Un bon dia, un desconegut enginyer de vint anys que treballava per a la Polaroid va gravar un grapat de cançons al soterrani de casa seva. Uns mesos després, allò es va convertir en l'àlbum de debut més exitós de tots els temps en aquell moment. El sobtat salt des de l'anonimat a vendre més de disset milions de discos es va produir gràcies a una cançó: More than a feeeling, d’ un grup -fins llavors virtualment inexistent- anomenat Boston.

L'explosió comercial d'aquells desconeguts tenia al darrere una curiosa història, perquè l'entrada de Boston en la indústria musical no es va assemblar gens a la típica evolució d'una banda que comença assajant en un garatge i patejant-se escenaris durant un temps abans d'arribar la fama. Per quan van començar a vendre a milions, Boston ni tan sols existien com un veritable grup -no tenien una formació completa ni tampoc tocaven en directe- eren en realitat un projecte de Tom Scholz, la ment que s’amagava darrere del grup.

Scholz havia utilitzat els seus coneixements com a enginyer i la seva inesgotable curiositat tecnològica per construir un estudi casolà al soterrani de casa seva. Allà gravava una cançó rere l'altra amb ajuda dels seus companys intentant aconseguir que els seus enregistraments sonessin cada vegada millor. Després de 5 anys refinant el que gravava en aquell estudi, els seus resultats eren cada vegada més cridaners. El millor que va arribar a fer-hi, la veritable "nineta dels seus ulls" era More than a feeling, una cançó a la que portava anys donant-hi voltes. La lletra del tema parlava dels vells clàssics que podien escoltar-se a la ràdio, que produïen una profunda emoció. Scholz estava convençut que aquella cançó tenia alguna cosa especial ja que s’hi havia passat molt de temps intentant perfeccionar-la.

La seva dedicació obsessiva a polir aquell diamant en brut no tenia més premi que la seva pròpia satisfacció anònima, però Scholz era conscient que aquella era la seva millor cançó i estava decidit a arrodonir-la fos com fos. Va seguir enviant maquetes, que ara incloïen el que després de diversos anys ell considerava -per fi! - una versió acceptable de la seva millor cançó.

Dos caça- talents d'Epic Records van escoltar l'última maqueta de Scholz i van captar el possible potencial comercial d'aquelles cançons, molt especialment de More than a feeling sense ser conscients de fins a quin punt podria arribar la histèria al voltant del tema. Així que van fer una oferta a Tom Scholz i Brad Delp, el cantant, i van signar un contracte per gravar i publicar un primer disc. Abans de signar, però, el grup havia de tocar en viu davant els executius de la discogràfica per comprovar si tenien la suficient qualitat en directe com per embarcar-se en una gira. ¿El problema? Que no existia una banda com a tal, sinó que tot havia estat gravat a retalls en el seu estudi casolà. Així que Scholz i Delp van haver de recórrer a alguns dels seus antics col•legues i formar a corre-cuita una nova banda que interpretés aquelles cançons sobre un escenari. Així, van actuar per primera vegada en directe i van poder signar amb Epic Records.

La curiositat anecdòtica que s’amaga darrera aquest tema va venir alhora d’enregistrar el disc. La companyia s'entestava -lògicament- en què el primer disc de Boston fos gravat en un estudi convencional, però per a Scholz, això era inacceptable. Tom Scholz es negava a acudir a l'estudi proposat per la discogràfica i es va atrinxerar en la seva determinació de gravar el disc de debut a casa seva. Davant el perill que aquest atzucac fes perillar la gravació, Boylan, el productor del disc, va optar per enganyar la discogràfica per a la qual treballava. Va enviar a tots els membres de Boston -excepte Scholz- a l'estudi d'Epic Records per interpretar el que suposadament acabaria en el disc. Mentrestant, Scholz seguia al soterrani de casa seva, gravant les autèntiques pistes instrumentals del disc en solitari excepte les bateries i alguns altres fragments que van completar els seus companys.

Així, a Epic creien que el debut de Boston s'estava registrant en un estudi professional, quan en realitat tota la base instrumental del disc s'estava elaborant en un soterrani.

La cançó va captivar a tots els punxadiscos, que van començar a emetre’l sense descans. Aquella era una cançó perfecta per a la ràdio! Poc va importar que ningú hagués sentit parlar d'aquells desconeguts Boston: quant els oients escoltaven el tema, corrien a les botigues a per un exemplar del disc. Impulsat per More than a feeling, aquella poderosíssima cançó que estava començant a arrasar per tot el país, l'àlbum es va disparar: en poc més de quinze dies ja havia venut mig milió d'exemplars. Després, la demanda va seguir creixent i va trigar molt de temps a esvair-se: un milió, dos milions, tres milions ... el debut de Boston, gravat en la seva major part a casa de Tom Scholz, va aguantar en les llistes de vendes durant ni més ni menys que dos anys , sobrepassant finalment els disset milions exemplars venuts.

Tal dia com avui de 1889 es creava l'empresa de videojocs Nintendo, que en aquells moments es dedicava a la fabricació de baralles de cartes. També recordem el naixement de grans astres de la música com John Coltrane, Ray Charles, Gino Paoli o Bruce Springsteen.

Portem una setmana parlant de cançons i d’himnes que han marcat la història mundial de la música. Sovint, alguns d’aquests temes sorgeixen arran d’una situació tan evident, que, com diuen alguns poetes “la lletra s’escriu sola”. El franquisme espanyol i la repressió van ser “caldo de cultiu” per moltes d’aquestes lletres; una d’elles, la va escriure una jove mallorquina anomenada maria del Mar Bonet, i que ens parlava de l’assalt a la casa d’un antifranquista per part de les forces de seguretat de la dictadura. La cruesa de “Què volen aquesta gent” ha arribat fins als nostres dies amb una lletra que potser està més d’actualitat del que ens pensem o del que voldríem.

Què volen aquesta gent? Va ser composta per Maria del Mar Bonet, sí, però la lletravenia d'un poema de Lluís Serrahima, un dels pioners indiscutibles de la Nova Cançó. El poema i la cançó foren escrits com a denúncia de la repressió política franquista. Arran d'un concert a la Cova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio.

Segons declaracions recents de Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima, la cantant i el poeta havien compost aquesta cançó per donar a conèixer el cas de la mort de Rafael Guijarro, un estudiant de 23 anys que militava en un grup maoista. Va ser detingut per la policia per motius polítics i la policia es va dirigir a casa, de matinada, per fer un registre. Quan estaven a casa, en presència de la seva mare, Guijarro es va precipitar per la finestra, des d'un sisè pis i va morir. La policia va al•legar que s'havia intentat escapolir tirant-se al buit, però l'oposició al franquisme va assegurar que havia estat un assassinat i que als agents l'havien llançat per la finestra per ocultar les marques que li havien deixat els maltractaments policials. Colpits pel silenci públic sobre la qüestió, Bonet i Serrahima optaren per fer una cançó a tall de romanço, seguint l'esperit de La presó de Lleida o La dama d'Aragó. La peça va tenir molt d'impacte, perquè poc després de sortir editada en disc, un altre estudiant, Enrique Ruano, va morir en circumstàncies similars a Guijarro, mentre era detingut.

Pel que fa la gestació d’aquesta cançó, i en paraules dels mateixos autors: “Una tarda ens van portar un diari amb una notícia de poca aparença, molt insignificant, però amb un fons molt greu: havia caigut per una finestra aquell noi, i era una notícia breu que gairebé no deia res. Ens va impressionar gairebé més l’afany de restar-li importància que el fet en si. En vam parlar molta estona, i al matí següent en Serrahima va portar un poema que havia escrit sobre allò. Eren quatre estrofes de quatre versos amb la idea de fer alguna cosa tradicional. I jo (referint-se a Bonet) vaig treure la música d’un tema popular, ‘La presó de Lleida’, que és també una cançó política, i la vaig adaptar al poema.” El tema no va ser censurat en un primer moment, però al cap de poc temps, quan tothom ja el coneixia, es devien adonar de l’error i en van prohibir la difusió i interpretació.

Convertida en un himne en contra de la violència exercida pel poder, la cançó ha estat versionada per diferents artistes. La primera de fer-ho va ser Elisa Serna en castellà, que la va incloure al disc Quejido, editat a França el 1972. El seu títol era “¿Esta gente qué querrá?”. Força anys més tard, el 1998, una altra dona, la polonesa Edyta Geppert, la va enregistrar en una versió en polonès que inclou algun fragment en català. Fins a l’any 2000 no en trobem la primera versió en català, dels valencians La Gossa Sorda. I després ja van venir Mesclat, la Polifònica de Puig-reig i Sabor de Gràcia, entre d’altres. La mateixa Maria del Mar Bonet l'ha interpretat sola, amb la Companyia Elèctrica Dharma, amb el grup de protesta xilè Quilapayún, o amb el valencià Borja Penalba.

Tal dia com avui de 1519 salpava de Sanlúcar de Barrameda (Cadis) l'esquadra de 5 naus capitanejades per Fernando de Magallanes que descobriria el pas entre l'oceà Atlàntic i el Pacífic i seria el primer en donar la volta al món. També recordem la mort de Jim Croce, la publicació de "Alivio de Luto" de Joaquin Sabina i l'aparició de "Superheavy".

El món de la música rock, en especial de la dècada dels 50 i 60 té nombroses llegendes, moltes d’elles negres: alcoholisme, consum de drogues, maltractament, abusos sexuals i, potser les més sonada de totes, la mort prematura que ajudaria a il•luminar l’estrella en qüestió. Una d’elles va ser la de Ricardo Valenzuela, més conegut en el món artístic coma Ritchie Valens; l’home que va ajudar a popularitzar “la bamba”.

«La bamba», tot i que tots la hem arribat a relacionar amb el rockabilly més pur, és en realitat una cançó tradicional mexicana d'autor anònim. Pertany al gènere musical denominat “sonido jarocho” i és reconeguda com un himne popular de la ciutat de Veracruz. Com a dansa tradicional, «La bamba» s'inscriu dins el context de les anomenades danses de parella encara que en algunes comunitats n’hi ballaven dues o més. A Mèxic, als anys 50, el compositor i artista més popular del Cinema d'Or, Andrés Huesco, la va donar a conèixer especialment.

Es presumeix que «La bamba» es va crear en els últims anys del segle XVII. Inicialment, la cançó satiritzava els esforços tardans i inútils realitzats pel virrei de Mèxic per defensar els ciutadans del port de Veracruz dels pirates. Així mateix, el seu nom al•ludeix també a un ball d'origen espanyol anomenat bamba, que era popular en aquella època. En els registres històrics del gènere tradicional les referències més antigues que es coneixen de «La bamba» provenen de la localitat d'Alvarado, on -segons elles- s'interpretava amb un ritme molt jovial i fresc, en comparació amb la forma d'interpretació més lenta i pausada pròpia d’altres regions del país.

La versió més difosa comercialment, però, va ser popularitzada el 1958 per Ritchie Valens, un cantant d'origen mexicà nascut als Estats Units. Va gravar una versió elèctrica amb ritme de rock and roll que la va popularitzar definitivament i la va convertir en un clàssic d'aquest gènere. A partir de llavors, la cançó va ser interpretada per nombrosos artistes de renom internacional. En el moment de la seva estrena va ser un èxit relativament modest, però es va fer molt més popular quan es va estrenar la pel•lícula autobiogràfica de Ritchie Valens també anomenada La Bamba el 1987. Va ser la primera pel•lícula rellevant "made in Hollywood" tenint com a protagonista a un hispà i fins i tot la marca Coca Cola la va usar en algun dels seus anuncis dirigits a la població llatina als Estats Units, una població que creixeria considerablement en grandària i influència en els pròxims anys. A tall de curiositat, tot i que el film narra la vida de Ritchie Valens, el moment en el que l’artista interpreta aquest tema durant la pel•lícula, la veu i la música era de la banda musical “Los Lobos”, que van enregistrar aquesta versió especialment per al biopic.

Ritchie Valens va morir en el famós accident aeri del 3 de febrer de 1959 juntament amb Buddy Holly i The Big Bopper, una data que seria recordada per a la posteritat com "El dia que va morir el rock", especialment gràcies a la cançó “American Pie” de Don McClean.

La cançó és actualment molt popular entre les bandes de “mariachis” que sovint la solen tocar en celebracions i casaments al seu país. En el seu moment es va considerar un èxit a escala mundial, i va ser la primera cançó en espanyol que va arribar a ocupar el primer lloc en els Billboard Hot 100, el 1987, gràcies a la versió interpretada per "Los lobos". Des d’aleshores, no hi havia festa major ni orquestra, que no la inclogués en el seu repertori. “La bamba” forma part del selecte grup de cançons que, essent d’origen i autoria desconeguda, s’han acabat convertint en peces clau de la història de la música.

Tal dia com el d'avui, ara fa 91 anys, es creava la primera pel·lícula sonora de dibuixos animats: "Steamboat Willie", que va llançar a la fama el seu personatge principal, Mickey Mouse. També recordem el naixement del mànager dels Beatles Brian Epstein, de Bill Medley, de Mama Cass Elliot, de Nile Rodgers i la mort del cantautor aragonès José Antonio Labordeta.

En la història de la música hi ha cançons i hi ha himnes;

temes que es fan famosos i temes que es converteixen en l’icona d’una època. Als 80 van gestar-se

grans cançons que passarien a engrandir la història de la música popular, però al 1984, Thriller de

Michael Jackson marcaria un abans i un després no només al món de la música sino al món de

l’audiovisual.

«Thriller» tot i ser popularitzada pel petit dels germans Jackson, va ser composta per Rod Temperton i

produïda pel “Rei Mides” de la música, el productor Quincy Jones. Es va estrenar el 23 de gener de 1984

a través del segell Epic i originalment s’havia de titular «Starlight».

Juntament amb les altres cançons del disc homònim, va ser gravada durant 8 setmanes l'any 1982.

L'artista va gravar la cançó als Westlake Recording Studios localitzats a la Ruta Estatal de Califòrnia a Los

Angeles. En paraules de l’enginyer de so, Bruce Swedien, «Quan vam començar" Thriller ", el primer dia

a Westlake estàvem tots allà i Quincy caminava seguit per mi, el Michael, Rod Temperton i alguna altra

gent. Quincy es va girar cap a nosaltres i va dir: "OK, nois, estem aquí per salvar la indústria de

l'enregistrament”.

El que molt poques persones saben és que l’espeach que podem sentir enmig de la cançó i el riure

malèfic que ha causat malsons a desenes de persones, pertany a l'actor nord-americà Vincent Price, un

dels més grans actors de culte del cinema de terror dels anys 40, 50 i 60 amb pel·lícules com " el retorn

de l'home invisible "," la Mosca "o" l'últim home sobre la terra ". La particular veu de Price, el va

començar a allunyar del setè art, descobrint així la seva passió per les narracions de terror, participant

també en el disc "Welcome to the Nightmare" d'Alice Cooper. Swedien i Jones van afirmar que Vincent

Price havia gravat la seva part en dues preses; Jones, que sabia que parlar en una cançó és «difícil», va

elogiar la feina de Vincent Price i les va descriure com «fabuloses». Com a curiositat, Vincent va prendre

una pèssima decisió aquell dia, ja que quan el van contractar li van oferir dues opcions: cobrar un xec de

20 mil dòlars, o un percentatge dels guanys de la cançó. Ell va preferir el xec, sense imaginar que la

cançó es convertiria en una de les més exitoses de la història i que hauria pogut seguir rebent beneficis

fins-hi-tot després de morir. Així, quan va morir de càncer de pulmó en 1993, la seva herència no incloïa

cap guany del seu enregistrament per a Michael Jackson, tot i la fama que li va donar en els seus últims

anys de vida.

El vídeo musical del senzill, titulat Michael Jackson's Thriller va tenir un gran èxit i amb gairebé 14 minuts

de durada, és més llarg que la cançó. En la seva trama, Jackson i l'actriu Ona Ray es troben en un

ambient inspirat en les pel·lícules de terror de la dècada dels 50. En una de les escenes, Jackson dirigeix

??a altres actors disfressats de zombis en una coreografia. Malgrat que va generar controvèrsies per la

seva temàtica de misteri i violència, es va tornar molt popular i va rebre molts elogis de la crítica. Va

rebre nominacions en 6 categories dels MTV Video Music Awards el 1984 i va guanyar-ne 3. MTV va

tenir part de culpa de l’èxit d’aquest videoclip, el clip, en la seva versió de 14 minuts, era televisat 2

vegades per hora durant el pic de la cançó.

Al desembre de 2009, el vídeo es va seleccionar per entrar al Registre Nacional de Cinema de la

Biblioteca del Congrés dels Estats Units; «Thriller» va ser el primer vídeo musical en ser-hi acceptat.

També el va catalogar com el« vídeo musical més popular de tots els temps ».En una enquesta

realitzada a través de MySpace durant el 2010, en la qual se li va preguntar a prop d'un milió d'usuaris

quin era el vídeo més influent de la història Thriller es va triar com el vídeo més influent de tots els

temps.