Som-hi doncs

Tal dia com avui de 1928 a l'Havana, diverses personalitats encapçalades per Francesc Macià, va aprovar la Constitucó Provisional de la República Catalana. També recordem els naixements de Don McLean, Sting, Philip Oakey i la mort de Tom Petty.

Hi ha cançons que, a simple vista, no semblen tenir un rerefons; especialment si la cançó és en anglès i tu no en tens “ni papa” de la llengua de Shakespeare. En ocasions, la cançó menys insospitada amaga al darrere una història real com és el cas que va patir Debbie Harry, vocalista dels Blondie i que va plasmar en una de les cançons més famoses de la banda: “One way, or another”.

Pobre Debbie Harry! La noia no guanyava per disgustos. Primer gairebé va ser segrestada per l’assassí en sèrie Ted Bundy, o almenys així ho va creure ella. Tot i que la identitat d'aquell home que conduïa l'automòbil en el què Harry va pujar no està del tot clara, el que és segur és que aquell conductor no era Bundy. Debbie Harry va poder escapar a temps i lliurar-se d'una hipotètica mort, però va tenir part de culpa: això li va passar per confiar en desconeguts. Però el pitjor vindria després, quan una persona coneguda va començar a fer-li la vida impossible.

La cantant es trobava amb els seus companys de grup preparant el següent àlbum quan va decidir que, segons les seves pròpies paraules, aquella "situació personal no molt agradable" podia convertir-se en una cançó. Aquesta experiència traumàtica estava relacionada amb un antic “nòvio” de la cantant amb qui havia partit peres i que des d’aleshores s’havia tornat un assetjador. El tipus no va saber portar la ruptura i va començar saturar-li la línia de telèfon amb repetides trucades i a seguir-la a tot arreu. Ella mateixa explicava que la situació era tan exagerada que va haver de marxar de Nova Jersey. És clar que Debbie semblava conèixer el motiu que feia que el seu exnòvio tingués aquesta actitud: "Tenia un treball en el qual inhalava gasos químics tot el dia i després bevia tota la nit, així que es tornava boig i em perseguia".

Tota aquesta experiència va servir a la cantant de Blondie per escriure el tema 'One way or another'. Darrere d'un ritme accelerat i animat, Debbie Harry va amagar aquesta història fosca i truculenta tractant d'injectar una mica de frivolitat perquè fos més alegre. Era un mecanisme de supervivència. La seva autora va considerar que era una de les primeres composicions que tractava sobre aquesta delicada temàtica.

'One way or another' es va incloure en el tercer disc de Blondie, "Parallel lines", publicat el 1978. Per a aquest treball, el grup va comptar amb la inestimable ajuda de Mike Chapman com a productor, que va voler eliminar les etiquetes que solien atorgar a la banda per emmarcar-los en els moviments musicals del moment. Si hi ha un disc que defineix a Blondie, és aquest.

Aquest treball en què un grup que tocava al club CBGB no només s'atrevia a flirtejar amb el so de la música disco, sinó que feia que 'Heart of glass', passés a ser el seu tema més popular. També és cert que es pot percebre cert comportament punk en aquesta decisió, com va explicar Debbie Harry: "Quan vam compondre 'Heart of glass" no estava de moda al nostre entorn social tocar disco, però ho vam fer perquè no volíem estar a la moda". Tant 'One way or another' com 'Heart of glass' van servir com a singles de "Parallel lines". A més, també ho van ser la versió del tema de The Nerves 'Hanging on the telephone', amb la qual obrien el disc, i 'Sunday girl', la cançó que Chris Stein va dedicar al gat de la seva parella, anomenat Sunday.

Tal dia com afui de 1982 l'empresa japonesa Sony presentava el Sony CDP-101, el primer reproductor de compct disc de la història. També recordem els naixements de Albert Collins, Youssou N'Dour i la mort de Charles Aznavour.

El “tardofranquisme”, a casa nostra es va viure amb intensitat. Les ganes d’alliberar-se de la

cotilla que suposava el règim del general Franco i els aires de llibertat que bufaven des de la

resta del món van empènyer a la societat a sortir cada cop més al carrer a reclamar un canvi

polític al país. Els artistes com Lluís Llach van aprofitar l’empenta per compondre temes que

passarien a la història com a “himnes de llibertat” que perduren fins als nostres dies. Una

mostra és l’Estaca, que amb els anys s'ha convertit en un símbol de qualsevol lluita.

No hi ha cap altra cançó moderna en català que hagi tingut tant de recorregut per explicar

Catalunya al món com “L’estaca” de Lluís Lach. El protagonista és Narcís Llansà, l’avi Siset d’un

dels companys de joc de Llach a l’Empordà de la seva infantesa, amb qui tenia grans converses.

Sense que cap dels dos ho sabés, estaven posant les bases d’una de les cançons més populars

de la discografia combativa mundial de la segona meitat del segle XX.

Siset havia estat regidor d'ERC a Besalú durant la Segona República i va ser represaliat per la

dictadura, al jubilar-se com barber se'n va anar a viure amb les seves filles, una d'elles

establerta a Verges, on va conèixer al jove Lluís Llach. El cantautor pertanyia a una família

catòlica i conservadora, el pare curiosament, havia estat alcalde franquista, i va descobrir a

través del Siset el significat de les paraules catalanisme i república.

El cantautor va compondre “L’estaca” al piano del Mas Pi de Verges, a l’Alt Empordà animat

pels seus amics que sempre li demanaven. Primer va fer la música amb innocència i després la

lletra des del raciocini. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany el va ajudar molt ja que en aquella

època molts intel·lectuals van acollir els cantants que començàvem, i que d’escriure en català

en sabien molt poc.

La cançó és un cant a combatre la dictadura des de la unitat. La idea de la conscienciació

col•lectiva per a aconseguir la llibertat, per continuar en la lluita es comunica en els últims

versos quan, una vegada mort el Siset, el protagonista és l'encarregat d'anar comunicant

l'esperit d'unitat en la lluita per la llibertat a les noves generacions, amb la nova estrofa.

Malgrat que el simbolisme de la lletra és més que evident, va passar per alt a la censura, que

sorprenentment la va autoritzar. Només després de l’èxit es va optar per la prohibició. Però la

llavor ja estava sembrada i “L’estaca” va deixar de ser una simple peça musical per convertir-se

en tot un símbol.

El camí de “L’estaca” ha estat molt llarg i l’ha dut per molts països. Així es va convertir en

l’himne del sindicat polonès Solidarnosc de Lech Walesa, de l’associació de dones

revolucionàries d’Afganistan RAWA o de l’equip de rugbi de Perpinyà USAP.

Més de quaranta anys després de la seva composició, la cançó segueix ben viva, com ho

demostra la censura al festival Filmets de Badalona o la seva utilització per part del partit

Podemos. Molts dels músics dels grups que l’han feta seva i que la canten als seus repertoris

actuals ni tan sols havien nascut quan se’n va publicar la primera versió. N’existeixen més de

150 versions en tota mena d’estils musicals: de l’electrònica a l’ska passant pel cant polifònic i

la música clàssica, el rock i el folk. Se n’ha enregistrat versions instrumentals i en català,

alemany, anglès, àrab, basc, castellà, cors, dari, francès, grec, italià, neerlandès, occità,

polonès, portuguès, rus i suec.

Com a curiositats d’aquesta cançó, quan Llach compongué la lletra utilitzà “columna” en lloc

d'estaca. Fou en les revisions posteriors de la lletra que es va suggerir canviar columna per

estaca. També, quan Narcís Llansà, l’avi Siset, morí va ser enterrat al cementiri de Besalú i en

els anys de la transició, els joves independentistes saltaven els murs per anar a cantar L'estaca

a la seva tomba.

Tal dia com avui del 992, moria a la Seu d'Urgell Borrell II, sobirà dels comtats independents de Barcelona, Girona, Osona i Urgell. També recordem el naixement de Johnny Mathis, de Marc Bolan, l'edició de "Time out of mind" de Bob Dylan i l'edició del directe de Jimmy hendrix, "Machine Gun: The Fillmore East First Show".

El conflicte diplomàtic entre els EE UU i la URSS va donar per molt en el seu moment. Tot i que, obertament no estaven “en guerra”, sí que la tensió entre els dos governs es podia tallar amb un fil. Passats els estralls de la Segona Guerra Mundial, aquests dos països es van alçar com a les dues potències dominants antagòniques que regirien el destí del planeta durant dècades. Com anàvem dient, la tensió era constant i la possibilitat d’un atac nuclear estava a l’ordre del dia. És per això, que alguns artistes, sobretot a les acaballes de l’hegemonia d’aquests dos paísos, ens van alertar dels perills d’una guerra nuclear; prova d’això és la cançó del dia “99 luftballoons” dels alemanys Nena.

No us confongueu, malgrat el seu ritme ràpid i alegre, darrere de '99 Luftballons 's'hi amaga el drama de la Guerra Freda i la por de la societat davant d'un possible esclat nuclear. La banda alemanya Nena va transmetre la sensació de paranoia en un món dividit en dos blocs i va gravar una versió en anglès donant-li una mica de color als seus globus. Originalment cantada en alemany, posteriorment va ser traduïda a l'anglès sota el títol de "99 Red Balloons" (99 Globus Vermells).

Mentre Carlo Karges, el guitarrista de Nena, estava en un concert dels Rolling Stones va veure com deixaven anar uns globus. Quan els globus es van moure cap a l'horitzó, va notar com canviaven de forma. En comptes de semblar globus, semblaven una mena de nau espacial. Amb els globus perdent-se en l'horitzó i dirigint-se cap a l'altre costat del mur, Karges va començar a fer-se preguntes: "Què passaria si el vent empenyés aquestes coses cap a l'Oest i això desencadenés una paranoia?". Després d'aquesta experiència va escriure "99 Luftballons".

Karges va començar a treballar en la lletra d'una cançó sobre com un munt de globus volant en el cel desencadenen una guerra ja que els capitostos de torn els confonen amb un OVNI i decideixen respondre amb un atac davant la mirada desconcertant del poble. Aquest "conflicte" comporta la destrucció total i el resultat és un món en ruïnes.

Amb aquest tema, el músic pretenia reflexionar sobre la sensació de paranoia imperant durant la Guerra Freda: "La paranoia dirigia les nostres vides. La por als altres ens portava a portar-nos cada vegada pitjor amb els demés, com si això fos necessari. El que colpejava primer obtenia les millors cartes, i això era perillós ". Si el guitarrista es va encarregar de la lletra, el teclista de Nena, Uwe Fahrenkrog-Petersen, va posar un ritme alegre i accelerat a aquesta sàtira sobre el pànic nuclear.

La cançó va ser llançada a Alemanya i la seva companyia discogràfica ni s'havia plantejat publicar-la també als Estats Units. No obstant això, un punxadiscos de l'emissora KROQ de Los Àngeles va aconseguir una còpia i va començar a emetre-la. La cançó havia travessat l'Atlàntic com si fos un globus empès per l'aire i la seva adaptació a l'anglès no trigaria a arribar. L'encarregat per aquesta tasca va ser Kevin McAlea, que va rebre l’encàrrec de part del representant del grup. McAlea va agafar un sobre vell que tenia a mà i allí va escriure la lletra de la nova versió. Un dels canvis principals respecte a l'original alemanya, va ser el títol de la cançó. Mentre que en alemany '99 Luftballons 'vol dir simplement "99 globus", en l'adaptació anglesa aquests globus es van tenyir de color i van quedar com '99 red balloons', és a dir, "99 globus vermells". Tot i que no es va dir res al respecte, l'elecció del color vermell va poder estar influïda per la por a l'avanç comunista. No obstant això, el títol no va ser l'únic canvi dins del tema, la lletra també va variar respecte a la cançó alemanya, ja que McAlea no va realitzar una simple traducció literal. i es va preocupar que lletra sonés bé com en si mateixa.

"99 Luftballons" va arribar al número u a l'Alemanya Occidental el 1983. El 1984 la versió original alemanya també va aconseguir arribar al número dos a l'American Billboard Hot 100 i la versió anglesa va arribar al capdamunt de l'UK Singles Chart.

Tal dia com avui de 1998, dos estudiants de la Universitat d'Stanford, Larry Page i Sergey Brin van crear Google, el buscador d'internet més gran del món. També recordem el naixement de Meat Loaf, la mort del baixista de Metallica Cliff Burton i del compositor Frank Wilson.

Normalment quan parlem de la història que s’amaga darrere una cançó el primer que ens ve al cap és una balada

romàntica, una història tràgica, un tema social crític... qualsevol cosa menys una cançó “disco”. Però és que fins-hi-

tot els temes més comercials i amb l’únic objectiu de fer-nos bellugar amaguen una història al darrere. Aquest és el

cas que ens ocupa avui, perquè el tema insígnia de Village people: YMCA tot i ser un icona ‘gai’ parla en realitat

d’una associació cristiana.

Village People és un grup insígnia del moviment gai dels anys setanta, encara que només dos d'ells eren

homosexuals (l'indi i el vaquer). El nom de la banda és en honor a Greenwich Village, una zona gai de Nova York. En

aquest grup es representen sis estereotips del ciutadà americà mitjà, el vaquer, l'indi, l'obrer de la construcció, el

militar, el motociclista i el policia.

Les sigles de la cançó "YMCA" es referien a "Young Men's Christian Association (Associació de Joves Cristians), una

associació que posava en pràctica els principis cristians a través del cos, la ment i l'esperit i que actualment es troba

en 119 països del món.

Randy Jones, el vaquer del grup, explicava que en traslladar-se a Nova York el 1975 es va unir a aquesta agrupació

cristiana i va dur-hi a Jacques Moralis, compositor del grup, tres o quatre vegades el 1977 i li va encantar, ja que era

un lloc en el que es podien aixecar peses, jugar a bàsquet, nedar, rebre classes i fins-hi-tot llogar una habitació. A

més a més, com que Jacques també era gai, i Randy Jones feia exercici amb un munt d'amics que treballaven en la

indústria del cinema per a adults, el va impressionar conèixer a gent que havia vist en els vídeos i revistes d’aquest

tipus. Aquelles visites van ser la llavor de la qual va sorgir la idea per a 'Y.M.C.A.

En aquell moment el grup estava preparant el seu tercer àlbum i els faltava una cançó per completar-lo, per la qual

cosa Morali es va posar a treballar per acabar-lo. Jacques va escriure 'Y.M.C.A' en uns vint minuts: la melodia, el cor

i l'esquema. Després la va passar a Victor Willis i li va dir: 'Completa-la'. Abans d’escoltar-la, tots es mostraven

escèptics, però quan van sentir-la per primer cop, van saber que tenia alguna cosa especial perquè segons ells

“sonava com un anunci i a tothom li agraden els anuncis".

Pel que fa a la temàtica homosexual de la cançó, Hodo ho tenia clar: "Certament, Y.M.C.A. té un origen gai. En això

estava pensant Jacques quan la va compondre. Només ens havíeu de veure. Érem un grup gai. Així que hi havia una

cançó escrita per celebrar aquesta associació d'homes gai, i a la gent gai li encanta".

No obstant això, l'autor de la lletra, Víctor Willis insisteix que "no és una cançó gai" i que la frase "pots passar el

temps amb tots els nois" està inspirada en la seva joventut, quan jugava a bàsquet amb els seus amics en un centre

d’aquests. Tot i això va declarar "Em sento feliç de que la comunitat gai l'hagi adoptat com a himne. No sento cap

escrúpol per això ".

La lletra es pot interpretar com una sàtira sobre aquesta organització cristiana, el que també va suscitar prou

controvèrsia en el seu moment. No obstant això, la representant de comunicació de la YMCA, Leah Pouw, va

assegurar que a l'associació li agradava el tema perquè “era una declaració positiva sobre aquesta institució i el que

oferien a la gent a tot el món".

'YMCA' va ser l'únic single del tercer àlbum dels Village People, "Cruisin '", publicat el 1978. La primera vegada que

el grup va incorporar el famós ball representant les lletres amb els braços va ser el 6 de gener de 1979 durant el

programa de televisió de Dick Clark "American Bandstand". El ball va passar de ser una cosa improvisada que va

néixer amb l'ajuda del públic, a donar la volta al món. El 2009, Y.M.C.A. va entrar al llibre Guinnes Mundial dels

Records després que més de 44.000 persones ballessin la cançó amb Village People cantant en directe en el partit

de 'Sun Bowl' de 2008.

Tal dia com avui de 1983 el món va estar a punt de desaparèixer enmig d'un armaggedon nuclear causat per un error en un sistema de detecció de míssils. També recordem el naixement de Brian Ferry, la publicació del mític "Abbey Road" de Beatles i la mort de Robert Palmer.

De cançons basades en fets històrics n’hi ha a patades. De cançons sobre la “cursa espacial” lliurada

entre els Estats Units d’Amèrica i l’antiga URSS n’hi ha menys. I de cançons sobre animals que viatgen a

l’espai potser es poden comptar amb els dits d’una ma. Però com diuen a Galícia “haberlas aylas”, i a

finals dels 80, el trio format per Anna Torroja i els germans Cano, Mecano, va dedicar un dels seus temes

a la gosseta Laika que fou enviada a l’espai des de Rússia per experimentar les condicions de vida en

estats d’ingravidesa.

Pertanyent a l'àlbum Descanso dominical de 1988, en el seu moment va ser publicada com la cara B del

senzill «No hay marcha en Nueva York », primer senzill de l'àlbum per a la promoció en ràdios. Com la

majoria dels temes de la banda, va ser escrita i produïda per Nacho Cano, amb sonoritats molt

característiques de l'estil tecno-pop sobretot pel que fa a teclats. La cançó parla sobre la carrera espacial

per part dels russos amb la gossa Laika, el primer ésser vivent en orbitar la Terra llançada dins de

l'Sputnik 2, el dia 3 de novembre de 1957 al Cosmòdrom de Baikonur, Kazakhstan. El primer cosmonauta

de la història, Yuri Gagarin, encara hauria d'esperar tres anys i mig per veure complert el somni de

l'ésser humà de solcar les estrelles.

Un mes després del llançament de la primera nau espacial, el màxim dirigent soviètic, Nikita Khruixtxov,

va expressar el seu desig de commemorar el 40 aniversari de la Revolució d'Octubre amb la posada en

òrbita del primer coet tripulat. Aquí apareix Laika, una petita gossa reclutada en els carrers de Moscou i

que havia estat entrenada durant diversos anys per viatjar al desconegut. Laika havia estat seleccionada

entre centenars d'altres cans perquè complia amb els requisits físics. Els científics pensaven que un gos

del carrer acostumat a lluitar diàriament per la supervivència suportaria millor els entrenaments que un

gos de raça.

Laika va viatjar a l'interior d'una cabina proveïda d'un arnès especial per combatre els efectes de la

ingravidesa, va beure aigua a través d'uns dispensadors i va ingerir aliments en forma de gelatina. Els

signes vitals van ser relativament normals durant l'ascens i l'entrada en òrbita, però només va poder

sobreviure entre 5 i 7 hores, tot i que això no es va saber fins l'any 2002, quan el científic de l'Institut de

Problemes Biològics de Moscou, Dimitri Malaixenko, va revelar el misteri durant un congrés espacial a

Houston: Laika havia mort causa de la calor i el pànic.

Dècades més tard, una de les bandes amb més empenta del panorama musical espanyol, Mecano, i en

especial el Nacho, va sentir la necessitat d’explicar aquesta història en forma de cançó. En una

entrevista, quan se li va preguntar per aquest tema, el mateix artista va dir que “li agradava la imatge”;

“-Van ficar una gosseta en una nau, la van enviar a l'espai i va ser el primer ésser viu que va estar a

l'espai”. Segons ell, afegia, “ningú es va plantejar si la gossa volia volar o no”. El compositor explicava

que el punt àlgid de la lletra arriba amb la postal de la gossa mirant per la finestra preguntant-se: “què

era aquella bola de color blau i què hi feia ella girant al seu voltant”.

Malgrat que es tracti d'una història trista, Nacho Cano va tenir l'habilitat de convertir aquest relat en

una de les cançons millor assolides del repertori del grup, ja que aconsegueix donar-li a la cançó una

aparença edulcorada basant-se en una melodia summament enganxosa pel que fa a la lletra.

Aquesta gosseta, va ser víctima de la carrera espacial i de la guerra propagandística que va enfrontar

durant diverses dècades la Unió Soviètica amb els Estats Units, i que finalment es va decantar a favor de

la potència occidental.